Canigó

 He estat uns dies vagarejant pel massís del Canigó. Està exhuberant. Són fastuosos els bosques que l'enfalden. Després de la pluja vaig passejar sota aquestes columnes de fusta viva, entre una lleu boira que li donava una atomosfera melnacòlica.  Els gotims d'aigua es desprenien com una pluja ralentitzada. Hi havia una florida espectacular de bolets. No hi havia res a envejar a un bosc humit tropical. El dia 11  vaig baixar i estava a Perpinyà. No vaig participar en la via catalana, tot i que vaig fer la fàcil broma que jo sol m'encarregava del tram Salses-Portbou. Fora del principat, es percep tot plegat amb certa indiferència, una mica de distanciament i incomprensió. Un comentari recurrent és perquè es reclama la independència en temps de globalització. Jo em responc que el dilema no té matisos, es tracta sovint de defugir del que no es vol ser, més aviat del que es vol ser. Sinó només cal veure el que ocorre a la Catalunya Nord. Al refugi de Marialles he conegut una dona, amb la que parlava en francés que quan li he dit que era català ha començat a parlar en la mateixa llengua, amb dificultat però clarament. Em diu que entre els seus pares encara es parlaven català, però que van deixar de fer-ho amb els fills, amb ella i doncs la transmissió s'ha estroncat amb una davallada en l'ús social molt intensa els darrers decennis. És una situación recurrent, i el català esdevé, malauradament, una qüestió de militància. Al cim del Canigó, trufat de banderes independentistas, un nen cridava "Catalunya! Catalunya!". Als belgues que acompanyava els feia més aviat gràcia, i certament, vist des de fora té algun matís d'adoctrinament i fanatisme. Només cal imaginar quina apreciació en feríem si un nen cridés "España, España", embolicat amb una bandera espanyola.

 Des de dalt del cim he entès una mica més la nostra història. Els paisatges permeten múltiples lectures, com llibres oberts. La plana del Rosselló, fins les Corberes, són el bressol de Catalunya. Aquí no hi va arribar l'onada musulmana, i van ser els pobladors d'aquests llocs que van repoblar el sud dels Pirineus quan Carlemany va crear la Marca Hispanica, i amb ells van portar el llatí pervertit que es va convertir en el Català. Això explica que la frontera ligüística no es situï als Pirineus com seria d'esperar, sinó més enllà.  D'aquí  també el valor històric i el gran pes que van tenir Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà. Després el pol va passar a Barcelona, i la regió va quedar definitivament desbancada després del tractat dels Pirineus. Ressona amb nostàlgia allò del Jacint Verdaguer, "el que un segle enlaira, el següent ho aterra...". Tot és transitori, cert, fins i tot les reivindicacions catalanes, però precisament això  fa que tot allò que estimem sigui tan valuós.

 

 

Allò que el diner s'endugué

 Una de les lectures d'aquest estiu ha estat l'assaig de Michael J. Sandel Lo que el dinero no puede comprar. Límites morales del mercado. Ha posat nom a intuïcions, idees que ja havia exposat maldestrament en algun post anterior. La tesi que desenvolupa amb una munió d'exemples, quasi tots trets dels Estats Units on ell és professor a Harvard, és que la intromissió del mercat en àmbits que no li estaven reservats, és a dir el fet de posar preu a qualsevol cosa, té un efecte directe sobre el valor moral d'aquests objectes normalment en un sentit pervertit. Aquesta idea que sembla una mica abstracta, queda ben palesa en els exemples que cita. Per exemple, l'objectiu d'una assegurança de vida és ben lloable, i recomanable. Evitar que en cas de mort, aquells que depenen d'aquesta persona  i les institucions (negocis etc.), no es quedin amb el cul enlaire i el fet luctuós no suposi també la ruïna de la familia i el patrimoni. El problema és que com ha passat als EEUU, es desencadeni un negoci especulatiu que posa preu a aquestes pòlisses, és a dir, a canvi de comprar-la a algú en concret, el comprador li avança els diners per a que pugui gaudir-ne en vida. Si l'assegurat mor abans, més beneficis pel que li ha comprat la pòlissa. Si triga en fer el darrer sospir, no li quedarà més remei que pagar-li els diners tant temps com calgui per a que pugui tractar-se de les patologies cròniques que pugui patir. Sembla que aquest negoci beneficia les dues parts, pel que des de la lògica del lliure mercat és totalment acceptable. Tanmateix, és evident que perverteix el sentit últim de les assegurances, en fer desitjable des d'un punt de vista lucratiu la mort d'altri.M. J. Sandel apunta que això succeeix perquè hi ha hagut una inhibició de la reflexió respecte a les coses que poden ser valorades monetàriament i les que no (p.e. la dignitat humana). Algunes estan ben establertes, per exemple, posar preu a la llibertat d'algú (esclavisme), és una cosa que fa tres-cents era normal i ara és totalment inacceptable.

  Deixar tot a l'albir de la mà invisible del mercat i tenir fe en que tot es regula de forma espontània sense haver d'intervenir, com postula el neoliberalisme,  s'ha demostrat catastròfic, com bé comprovem ara. Penso ara en els exemples més propers. El més evident és l'habitatge (sóc una mica obsessiu respecte a això). Prenem la reflexió de Claudio Magris a El Infinito viajar:

La aventura más arriesgada, difícil y seductora se lidia en casa; es allí donde nos jugamos la vida, la capacidad o incapacidad de amar y construir, de tener y dar felicidad, de crecer con valentía o agazaparse en el miedo; es allí donde corremos los mayores riesgos. La casa no es un idilio; es el espacio de la existencia concreta y por tanto expuesta al conflicto, al malentendido, al error, el avasallamieno y a la hosquedad, al naufragio. Por eso es el lugar central de la vida, con su bien y su mal; el lugar de la pasión más fuerte, a veces devastadora-por la compañero o el compañero de nuestros días, por los hijos-y que nos cala sin miramientos.

 

 

Es pot posar preu a aquest espai tant preuat, allí on les nostres vides s'arrelen i es fan? Resulta que sí, i no només això, sinó que hi hem especulat d'una manera alegre, obscena i delirant, i això ha portat una menysvaloració de la casa, la llar en el seu ple sentit fins el punt d'arribar a una situació kafkiana en que es pot fer fora de casa a la gent malgrat que existeixin pisos buits de sobres. Si abans d'arribar a aquest punt s'hagués extès una reflexió sobre el valor de les coses i què pot estar subjecte o no al pur mercadeig, i ja no diguem a l'especulació, molts mals s'haguessin evitat. D'altres preguntes que mereixerien una resposta i la seva permeabilització social serien per exemple quan val l'accés a la sanitat. I a l'educació. Escaient en temps de privatitzacions encobertes. I també si té un límit el preu que es paga pel traspàs d'un jugador de futbol. La riquesa mateixa, se li poden posar límits o xoquem també amb els dogmes neoliberals dels incentius ad infinitum? I els salaris, caldria acotar-los per la banda alta? Un exemple ben palès, és com s'ha permès que executius i banquers s'atorguessin primes exorbitades malgrat fer gestions d'allò més incompetents, i delirants a voltes i tot ben legal. En aquest cas, el mateix dogma de l'incentiu il·limitat ha estat superat per la dreta. Incentius i resultats s'han divorciat fins al punt que alguns indecents responsables de l'enfonsament de bancs i empreses, se'n van a casa amb una picossada que fa marejar. I el pitjor és que no hi ha hagut una percepció social efectiva que això no es podia permetre.   Com cal valorar una obra d'art o és que potser rau en el preu que pot arribar a atènyer a una subasta de Sothesby's? La relaxació respecte a aquestes preguntes té efectes pràctics i fins i tot de percepció de la realitat i trastocar els valors i els rols racionals (els bancs enlloc de salvaguardar els diners i donar crèdit esdevenen forats negres, cadascú de nosaltres s'ha convertit en menor o major mesura en un petit especulador...), i  per tant no són filosofades barates. L'economia fins i tot ha extès el seu àmbit d'acció i reflexió a qualsevol esfera de l'activitat humana, provant de reduir el comportament en forma d'anàlisi cost-benefici i resposta a incentius. La gratuïtat i el civisme, per exemple, quedaran en simples relíquies antropològiques si ens deixem envair encara més. Ens hem trobat tots entrampats en la teranyina que estem teixint, tot per no pensar una miqueta a temps.

 

 

 

Al marge d'això, tinc certa fe en la naturalesa humana, en el sentit que compartim el que s'anomena una llei natural, que ens fa sentir, si som sincers i prou crítics, certa repugnància davant certs plantejaments, i que només és qüestió de temps que aflori i els nostres descendents tinguin la mateixa opinió de nosaltres que la que tenim ara dels nostres avantpassats esclavistes. També és una qüestió de supervivència tot i que no crec en el Darwinisme social, però això és un altre tema.

Scapa flow

 Fa poc temps no hauria sabut situar Scapa flow en el mapa, tot i ser un nom que he llegit manta vegades en llibres d'història, o no sabría dir-vos exactament on. Scapa flow, nom d'origen cèltic o viking, és una badia natural de l'arxipièlag de les Orkney, al Nord d'Escòcia, tancada per un cordó d'lles i illetes que formen un port natural estratègic, a cavall entre la Mar del Nord i l'Oceà Atlàntic Nord. Ha estat durant segles base d'expedicions navals i port militar, fins la segona guerra mundial. Probablement no hi ha lloc en el món amb una densitat de naufragis més elevada que aquest lloc, acumulats des dels temps dels Víkings, passant pels estols de les guerres napoleòniques fins l'armada britànica de la segona guerra mundial. Els enfonsaments més coneguts, són el suïcidi de la flota d'alta mar alemanya, confinada aquí després de l'armistici de la primera guerra mundial, que es va immolar davant els ulls atònics dels britànics que la vigilaven, a la senyal convinguda del seu almirall. Més de cinquanta vaixells van tocar fons en pocs minuts. Més tard, és també tristament famós l'enfonsament del HMS Royal Oak, l'octubre del 1939, per part d'un intrèpid U-boat alemany que es va infiltrar dins la badia com una guineu en un galliner. Vuit-cents cinquanta-cinc mariners i oficials, en la plenitud de l'edat, morts d'una estocada. Un llibre amb el registre dels seus noms del que es passa una plana cada dia, roman com a memorial en la curiosa i bella catedral de Sant Magnus, a Kirkwall, la capital de les Orkney.  El fet va ser celebrat macabrament per la població alemanya que en veia l'inici de la revenja per la vexació del tractat de Versalles en la primera guerra mundial. L'horror, per les seves dimensions, costa d'aprehendre, ara és una tomba oficial, no està permès de fer-hi immersions. En l'illa de Hoy hi ha encara els remanents de la base militar. Es flaira encara el ferum de ferro rovellat, salnitre i fuel i es poden admirar els enginys de guerra i mort. Ara, des dels perfils verdíssims i aturonats que poblen aquestes illes, es pot contemplar l'amplada serena d'aquesta badia, sota un cel blavíssim, si tenim sort i la pluja no es fa present, i una llum de tarda d'estiu inacabable. És una estranya barreja de bellesa i melangia, un mica lúgubre, com si estiguéssim contemplant una vella làpida d'aigua serena, que no necessita epitafis.

Hannah Arendt (o quan pensar és transgredir)

 Ahir vaig anar a veure la pel·lícula Hannah Arendt,  filòsofa existencialista jueva nascuda el 1906 i morta el 1975, alemana nacionalitzada ciutadana dels Estats Units, que es va fer famosa pel llibre "La banalitat del mal" i la controvèrsia que generà, escrit a partir de la seva experiencia com a enviada especial del New Yorker al judici del capitost nazi Adolf Eichmann a Jerusalem, el 1965. Sabia aquest apunt, i l'havia llegit o sentit moltes vegades citada, però no m'hi havia posat en aquest personatge fins ara. La seva biografia és fascinant, una d'aquelles vides que tenen el privilegi que sembla que vinguin a fer una cosa al món i ho acompleixen, rodona. Potser va ser gràcies al seu carácter independent, tenaç i resolut molt ben mostrat en la pel·lícula.

Faré alguns apunts, agafats sense ordre ni concert, del que m'ha suggerit la pel·lícula i el personatge. En primer lloc, impressiona l'honestedat intel·lectual de Hannah Arendt, per distanciar-se prou d'un drama de dimensions inimaginables, l'holocaust del poble jueu, i escriure amb llibertat el que realment pensa, aplicant amb rigor els seus principis i sense deixar-se subornar. El resultat, evidentment, quan algú escriu amb coneixement i des de la consciencia, no pot fer res més que molestar a algú, o a molts com és el cas. I el fet és que si per un costat l'Hannah aixeca admiració, i fins i tot adhesió al que diu i pensa, també s'entenen les reaccions contràries, com a mínim dels coneixedors de causa, no pas dels que parlen des de la llunyania i els posicionaments previs que també queden retratats en el pel·lícula. El conflicte es presenta quan pretén explicar, i per tant sembla que vulgui justificar, l'existència d'una màquina exterminadora tan perfecta com el nacionalsocialisme alemany. I posa el dit a la llaga quan reflexiona sobre el paper permissiu que van jugar no pocs jueus i la majoria d'alemanys  davant l'hecatombe que els va caure a sobre (vull citar aquí les honroses excepcions de Sofia Scholl i Dietrich Bonhoeffer, tanco parèntesi). Fins i tot avui dia encara és difícil comentar obertament alguns dubtes que es plantegen els historiadors. Com va ser possible la passivitat del poble jueu,i  de forma general de l'alemany davant l'adveniment del nazisme i l'aplicació de l'holocaust, fins arribar al col·laboracionisme obert tot i reconèixer que tot plegat era una monstruositat? Hannah Arendt fa una afirmació inquietant. Interpreta que això és possible mitjançant la despersonalització de l'individu exercida pel totalitarisme, és a dir, que aquest claudica de les seves possibilitats de pensar i actuar lliurement, i només obeeix a un sistema pervers com un engranatge més. Ve a dir que dins de cadascú, en potència, hi ha un Eichmann. Això trastoca la nostra visió de la justícia, perquè significa que elimina tota responsabilitat individual i per tant fa impossible qualsevol judici dirigit a una persona concreta. O si més no, el judici no és pel que ha fet, sinó pel que ha deixat de fer, que és pensar i actuar en conseqüència. A això en diu ella la banalització del mal, una expressió que ha fet fortuna. No cal dir que se li van tirar a la iugular, amb acarnissament i tot, però la seva pervivència demostra la grandesa, i gosadia, del seu pensament.

Un segon pensament que em ve al cap, també és inquietant, i és si en menor mesura, no estem tots plegats també infectats per una mena de virus de la banalització del mal, que no ens permet pensar per nosaltres mateixos i responem a estímuls primaris, de supervivència en el sentit ampli (psicològica, social, material), o pura comoditat. No estic dient que siguem col·laboracionistes d'un holocaust, de cap manera, però sí de perversions continuades del nostre sistema que ens enceguen i ens fan actuar menys lliures del que ens pensem. Un cert distanciament que necessita exercitar el pensament i assumir el risc de posar en crisi la  nostra escala, o escaleta, de valors, pot tenir resultats inesperats. I no cal imaginar grans cataclismes socials. A mitjans de la passada década, jo em sentia imbècil per pensar que això de les hipoteques de 30 o 40 anys que s'estil·laven eren una aberració, davant un discurs oficial que assegurava que eren la via del creixement i els preus dels pisos no tenien sostre. Em vaig resistir a entrar en el joc, i ara resulta que tot allò que deia és la cosa més òbvia del món. Qui no em diu que una idea més perversa que aquesta no ens pugui trastocar de nou a tots plegats?

 També, interessant-me pels seus pensaments entorn del mal radical, encarnat pel totalitarisme nazi com la forma més perfecta, m'ha fet pensar en la espantosa banalització del mot "nazi" que actualment s'estila. Només pot denotar primer, manca de respecte per la història, segon, molt mal gust, tercer, manca de recursos lingüístics i arguments, perquè qui recorre a aquests qualificatius, és com estampar una discussió a una via sense sortida. I és precisament aquesta banalització del llenguatge una de les eines que han utilitzat els totalitarismes per fer penetrar el seu missatge. Així que millor que callin, per decència, al marge de l'opció política sobre la qual s'escupi. S'entén també aquests discursos grisos,  que neixen d'una submissió encoberta al partit per part de la nostra trista clase política (amb alguna excepció, tot cal dir-ho). Pensar és transgressor.

 

 

 

 

 

Lo riu és vida

 S'ha apaivagat ben ràpid, a nivell mediàtic, la polèmica sobre el nou pla hidrològic de l'Ebre, en que la mateixa Catalunya ha tingut una postura ambivalent. Per un costat, la comunitat de regants de Lleida junt amb els seus representants polítics, començant per l'alcalde de Lleida, Enric Ros, i també els regants del Delta, s'han mostrat complaguts amb la reducció de cabal que es destinarà a ampliar els regadius  a tota la conca, especialment a l'Aragó i la nostra plana. Parlo de memòria, però estem parlant d'uns quants centenars de milers d'hectàrees. A l'altre costat, han posat el crit al cel la Generalitat i el Conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, junt amb les organitzacions de protecció del medi ambient, en adduir que tant en les formes com en el contingut el pla és una aberració. El pla, per exemple,  preveu reduir el cabal anomenat ecològic de l'Ebre a unes 3000 Hectòmetres cúbics, quan sembla que els experts calculen que per evitar la degradació del riu i sobretot del delta, en caldrien més de set-mil.

 Hi ha vàries reflexions que em suscita tot plegat. Primer, no hi ha alternatives a la amplicació dels regadius mitjançant l'ús de més aigua? S'ha contemplat la possibilitat de promocionar-ne l'ús eficient i les tecnologies que permeten el seu estalvi? Temo que no, continuem amb la mentalitat de enlloc de mirar pel costat de l'eficiència i l'estalvi, tirar cap a l'ampliació d'un model obsolet. No aniria bé enviar als regants a fer una passeig pel desert del Negueb i veure com s'ho han fet els Israelians? En segon lloc, necessitem tantes hectàrees de regadiu? Ens falta menjar? Si observem el nostre model alimentari, conclourem que no, que més aviat caldria promoure sistemes per evitar el malbaratament de fruita i aliments. Certament, deuen pensar en l'exportació, però tornem a topar aquí amb el mite del creixement infinit en base a una economía clàssica i liberal.  En tercer lloc, cadascú mira pel seu propi profit. Als regants del pla de Lleida els importa ben poc el que ocorri riu avall. És trist, però és així encara que ho neguin. I no ho negaran directament, sinó argumentant com puguint que la solució técnica que els afavoreix és perfectament assumible. I aquí em sorgeix una altra qüestió. El cabal ecològic d'un riu, i de l'Ebre en concret, és una dada que es pot objectivar i per tant no admet massa discussió. Si el que s'està dient és que el Delta se'n vagi en orris amb unes quantes dècades, que es tingui l'honestedat de dir-ho amb veu alta. Als nostres fills els donarem per llegat una terra habitada per cuques i coloms de ciutat. Desencisa comprovar una vegada més com dins del nostre país, cadascú mira pel seu propi profit, sense la grandesa necessària per fer renúncies o pensar en models diferents que fossin més respectuosos amb el nostre país i els seus habitants, i pensessin amb honestedat en el futur que volem llegar.

 

 

 

Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé

 La meva darrera víctima lectora ha estat Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. L'havia començat fa temps però no sé perquè només vaig arribar a la página quinze, i ara l'he llegit d'una revolada. Continuo en la meva línica ácrata malgrat els bons propòsits, de llegar allò que intuïtivament em cau a les mans, encara que vaig alternant amb alguns clàssics, com em vaig proposar ja fa temps. El llibre crec que és bo, literatura de la bona, entre altres raons pel personatge central, Pijoaparte, que és el naixement de tot un arquetipus, i la crítica àcida subjacent a la burgesia conformista catalana. També és un llibre que es pot llegar com una faula, sense final feliç, com la vida mateixa i fins arriba a ser angoixant com el Pijoaparte malbarata l'oportunitat, que potser tampoc era tal, per canviar la seva vida, el seu destí, topant-se amb una societat classista i hipócrita. Un altre dels temes que també tracta amb vehmència és la futilitat dels ideals, de les visions de futur que en el fons només es basen en postures snob o amb una perspectiva errònia de la realitat.

El Pijoaparte és un jove i atractiu immigrant andalús a la Barcelona de finals dels anys cinquanta, que sobreviu fent furts de motocicletes, i que somnia amb una vida diferent que trenqui el destí al qual sembla abocat, simbolitzat per la reclusió social al barri del Carmel de Barcelona. Tot li va en contra, fins i tot el seu mateix entorn que l'ofega i exhaureix la seva ànsia, i sobretot la classe social on voldria accedir, entre els catalans benestants. El seu amor per la Teresa és una doble esperança de redempció, com a persona i a nivel social. La Utopia per moments sembla possible. La Teresa, filla d'un burgès català, se sent captivada pel bell salvatge, que materialitza els seus ideals puerils d'una vida transgresora amb ideals proletaris, però que mai abandona les comoditats ni la condescendència de les classes benestants. El Pijoaparte en canvi és més realista, només vol sortir de la misèria sense elucubracions ideològiques petulants de l'entorn estudiantil de la Teresa. El miratge, per tots dos, s'esberla de forma fatídica, sobretot per part del Pijoaparte, i la Teresa desperta del seu somni petit-burgès i deixa morir el sentiment a les primeres de canvi per continuar tots dos una vida anodina i marcada des de bon començament.

 La técnica narrativa de Juan Marsè és impecable, enganxa des de l'inici tot i que de tant en tant utilitza alguns soliloquis i flaix-backs que descol·loquen el lector. I com a gran valor afegit, per mi el que realça tota l'obra, és el marc social i polític de la Catalunya d'aquells temps, el contrast de classes i que ho fan més entenedor que qualsevol text d'història i sociología. Gran literatura, doncs.

 

 

Nelson Mandela

 No és simplement una vida la que s'extingeix amb en Nelson Mandela, és un símbol, però el que no s'extingirà és el ble d'esperança per l'humanitat que significa la seva vida. És dels pocs, potser l'únic, líder mundial recent que ha meresecut el reconeixement unànim i sobretot espontani. Hi ha una certa sensibilitat col·lectiva que no acostuma a errar-la, que sap reconèixer aquelles persones que han aconseguit elevar el nivell d'humanitat, crec que simplement perquè hi reconeixem la veritat comuna que ens uneix, la darrera bondat que habita en tots. I perquè són un senyal d'esperança en l'obscuritat i mediocritat en que vivim submergits. Del Nelson Mandela en vaig llegir una primera biografia quan encara no estava alliberat de Roben Island, on va estar enclaustrat vint-i-set anys per la seva lluita contra l'Apartheid . Recordo que la vaig completar, sui generis, amb un petit epígraf en que esperava el seu alliberament.  El més extraordinari d'aquest home és que en obrir les portes d'aquesta infame presó, no en va sortir un home ressentit, amargat i envellit, sinó un líder somrient, afable i conciliador. Si mireu les fotografies del Mandela jove, quan militava en el ANC (African National Congress)  i fins donava suport a la lluita armada, i el dels primers anys després del seu alliberament quan va assolir la presidència de la república Sudafricana, veureu el canvi del rostre, des d'un esguard adust, fosc, que covava odi, a l'home feliç i generós de la maduresa. Després he pogut conèixer el país més de prop, he visitat els remanents de la cultura Boer, el museu de l'apartheid a Johannesburg i Soweto. Quan un esperit és capaç d'elevar-se per sobre dels seus comprensibles resentiments i estendre lligams d'entesa i consens, només carregat amb l'autoritat moral que li dona ser capaç de generar aquesta empatia i capacitat de perdó després de tants anys de reclusió, també eleva les nostres vides més enllà dels petits horitzons que ens plantegem. És depriment contrastar-ho amb els actuals líders, a tots nivells, que pul·lulen pel nostre món, amb unes mires tant curtes però alhora revifa l'optimisme que de tant en tant emergeixin en la Història aquests personatges. Per això, mereix el nostre agraïment, i una oració de gràcies per una vida tant fecunda. Gràcies Madiva! Que el Déu en qui sempre has cregut, et cuidi i et guardi en el teu darrer gest!