La fi dels temps?

 A La Vanguardia d'ahir, dimecres, a l'inestimable espai de La Contra, entrevistaven al científic Stephem Emmott, autor d'articles i llibres divulgatius sobre el que vindria a anomenar-se la propera i ben pròxima apocalipsi. Té una visió basada en dades objectives, molt pessimista de la viabilitat del planeta, des del punt de vista humà. El model de creixement és, simplement, insostenible, i portarà en poques dècades a una situació de fretura de bona part del món que alhora provocarà una bunkerització de les zones més agraciades, Europa per exemple, contra la resta de països del sud que s'enfonsaran en una crisi climàtica, sanitària i alimentària. No és potser, el drama inenarrable dels immigrants que arriben a Lampedusa i la inoperància de les solucions, un preludi de tot això? El primer pensament, sobretot dels que som pares (el Stephem Emmott diu no tenir fills), és d'inquietud davant el món que lleguem. No volem cap apocalipsi pels nostres fills, és comprensible, i la reacció natural és precisament la protecció dels nostres com sigui. S'entén això del búnker continental, si calgués. De fet, no fem res de realment efectiu per evitar la immigració massiva perquè internament sabem que això només és possible amb un canvi substantiu del nostre estil de vida, una renúncia a l'actual model, cosa per la qual no estem disposats, per diverses raons: per inèrcia, comoditat, perquè només estem a mercè dels corrents socials i econòmics vigents i com individus no sabem sortir-nos-en.

 Fins i tot davant un cada vegada menys sostenible negacionisme, la sola possibilitat que el que anuncia el senyor Emmott sigui encertat, cal prendre-s'ho amb circumsprecció com a mínim. Si el Titanic esquivés el iceberg, doncs mira, molt millor, però l'estratègia de l'estruç basada en una mena de pensament màgic tipus, els mercats ho autorregulen tot, hi haurà solucions tècniques, això que diu és un complot per manipular-nos o una flota extraterrestre que ens abduïrà en el darrer instant etc. etc. pot ser lamentable, per dir-ho d'alguna manera.

No serà la primera extinció massiva, certament, però sí la més original perquè serem la primera espècie que a més de ser-ne responsable en serà conscient a diferència dels trilobites del Càmbric i els dinousaures del Cretaci. Al planeta li serem ben indiferents i continuarà donant voltes al Sol i generant noves formes de vida, no sé si estalviant-se això que siguin gaire intel·ligents.

 

P.D: jo estimo aquesta terra, ho trobo tot tant fascinant, i per part meva no sé si serà inútil, però no em quedaré amb els braços plegats.

Dia mundial dels ocells

   Entre avui i demà es dona una feliç circumstància, i és que avui és Sant Francesc d'Asssís, que podríem considerar el primer naturalista romàntic, en un sentit ampli i eclèctic del terme, amb especial flaca pels ocells, i el dia mundial dels ocells, el 5 d'octubre. No sé si té cap relació, en tot cas és molt benvinguda. En algun dels retuits que he rebut aquests dies, s'esmentava si era imaginable un món sense ocells. No, no ho seria, podem respondre. Seria terriblement trist i pobre sense aquestes criatures que ens fascinen. Però és possible. Aquest és un dels drames dels atemptats ecològics, siguin sobtats o a llarg termini. Si una generació deixa de conèixer com havia estat el món o una raconada, es perd la memòria i es normalitza que un riu circuli amb un pam d'escuma a sobre, com havia estat el Besòs. Ara hi està tornant la vida, s'hi han vist flamencs, grues. La natura  té tendencia a recuperar el que era seu, tossuda, com si tingués por al buit així que li donem l'oportunitat. Per exemple, que es passegin senglars pels jardins de la part alta de Barcelona és més aviat és una manera de reclamar el que és seu, i que potser som nosaltres els que estem fora de lloc. El mateix si trobem un platisma, altrament conegut com a peixet de plata, pul·lulant per la nostra banyera. És més antic que els dinosaures, poca broma, i probablement estarà aquí quan els homes haguem acabat amb el particular hara-kiri que estem fent-nos. De fet, una de les funcions dels parcs naturals és recordar-nos com havia estat, o com pot tornar a ser, el nostre entorn. Mentre no es perdi la memòria, hi haurà esperança.

 

 

 

 

La mesura de l'horror

 El coronel Kurtz al final de l'obra El cor de les Tenebres, de Joseph Konrad, exclama moribund "l'horror...l'horror...". En aquesta inquietant i obra mestra de la literatura del segle XX (vegeu el remake i adaptació sui generis al cinema, Apocalypsis Now de Francis Ford Coppola), el boig, el dolent de la historia que cal eliminar, acaba essent el més lúcid, el que se n'adona i reacciona de la manera més humana a la consciència de l'horror i la desesperació en que habita.

 Aquest record m'ha vingut fullejant les primeres planes del llibre Postguerra, de Tony Judt. Comença amb una relat desapassionat dels anys immediats després de la segona guerra mundial. La descoberta més incòmoda és que l'espant no va acabar ni molt menys l'abril del 1945. Es va perlongar amb una reordenació social, demográfica, étnica i tot un reguitzell de conflictes armats, més o menys vistents, sobretot a l'Europa de l'est. Situacions paradoxals que no havien solucionat res. Que els polacs i els ucraïnesos lluitessin amb la Wehrmacht, contra la Wehrmacht, amb els soviètics i contra ells i entre ells mateixos, i alternativament, exemplifica la complexitat de les relacions de poder i interessos de la regió, en que es barrejava la lluita ideológica, territorial, nacionalista, d'alliberament i acabava rebent la población civil. No sabien quin era el pitjor enemic, amb raó.  En la mateixa Iugoslàvia, els diferents exèrcits de resistència contra els alemanys i italians, lluitaven de passada entre ells. Els musulmans Bosnians van col·laborar amb els alemanys, per protegir-se de les massacres dels ustaches (croates feixistes) i dels monàrquics serbis. A més, l'horror practicat per les forces alemanyes,  va ser respost en la mateixa mesura per les soviètiques, i va normalitzar així qualsevol salvatjada. Centenars de milers d'hongaresos, alemanys, polacs, búlgars van ser expulsats de les terres ancestrals per crear estats ètnicament homogenis. Aquesta és una de les herències d'aquesta guerra. Es van perllongar pràctiques dels nazis, com la paranoia conspirativa que tendia a fer de tothom un col·laborador que podía acusar i per tant provocar l'afussellament de qui sigui. Poc s'esmenta l'onada apocalíptica de violacions de les dones dels països de l'est i les alemanes que acompanyava l'avenç de l'exèrcit roig. La moral havia sucumbit, tot era justificable. Fins i tot els jueus van continuar essent perseguits. No s'esmenta sovint, però per exemple, que l'exèrcit britànic per complir amb els seus tractats, va entregar milers d'eslovens i croates a la nova Iugoslàvia, i que aquests van ser massivament afussellats?

Oh! No vull continuar, només recordem-ho si ens tempta el victimisme. En un temps on tots vivim com si fóssim protagonistes d'una biografia que es recordarà, aclapara fins la depressió tant de patiment anònim.

 

 

 

El mapa i el territori

 Aquest és el títol de la darrera novel·la de Michel Houllebecq. Confesso que és el primer llibre que en llegeixo, només coneixia d'anomenada, Les partícules elementals i Plataforma. D'aquesta darrera, a més, vaig veure'n l'esplèndida, truculent i inquietant adaptació teatral a càrrec de Calixto Bieito, amb un esplèndid Juan Echanove. He quedat, com em passa a voltes, una mica astorat. No sé si he entès massa bé l'obra, perquè per un costat m'ha enganxat però per l'altra no he arribat a entendre on em volia portar l'autor. El fil conductor és un pintor i fotògraf d'èxit rutilant, i inesperat, en Jed Martin. A través seu fa una crítica palesa a l'absurditat del món de l'art, quan el preu i el valor es confonen. El mateix Jed Martin, quan li pregunten què en pensa pel valor exorbitant que han assolit les seves obres, respon que no hi ha respostes per les coses que no tenen sentit. Em sembla brillant, i sembrat d'idees brillants com aquesta, però en avançar la novel·la he tingut la impressió que l'autor ha perdut el fil del personatge, i se'n va cap a altres històries paral·leles, inclòs l'assassinat atroç d'ell mateix (quin personatge, si es retrata fet filets per un metge sàdic). Dona la impressió que la inspiració se li en va, i acaba apedaçant el llibre amb històries esfilagarsades, i el personatge Jed Martin acaba desdibuixant-se sense que l'entenguem massa bé.  El que queda és una crítica subjacent a l'absurditat del món de l'art, produïda per la seva mercantilització, i potser l'autor comet una mena de suïcidi literari de mans d'un aficionat a l'art, a la seva manera, que en fa del crim una obra, també absurda si l'art ha de servir a la vida.
 En tot cas, el meu pobre judici, més aviat àton, contrasta amb les crítiques que n'he llegit, per exemple:

Creo que estamos antes un libro serio, honesto, valiente, que por fuerza consagra a quien lo ha escrito cualquiera que sea la fama que arrastre» (Robert Saladrigas, La Vanguardia).

Honest, valent, potser sí, que el consagri, em sembla exagerat.

uno de los libros más complejos, ricos, estimulantes y totalizadores de los últimos tiempos, además de un apasionante thriller» (Santiago Gamboa, El País).

igual és que no hi arribo i no en capeixo la seva complexitat, ho sento.

Ha logrado no sólo epatar y electrocutar al lector, sino incluso emocionar con algunos momentos de una rara belleza.

M'ha agradat, m'ha suggerit, però no m'he elctrocutat.

Houellebecq es el hombre lobo de las letras francesas, un hombre que hinca los dientes, feroz, a todo lo que se mueve. Lo confirma su nuevo libro» (Rodrigo Fresán, Vanity Fair).

Si, certament, sembla que no dona per dolenta cap idea, això està bé.

«Sólo dejaría indiferente a un muerto» (Antonio Lozano, La Vanguardia Magazine).

No estic totalment mort, certament, però tampoc especialment viu...


També m'ha sorprès que ell mateix confessa, en l'epíleg, que no acostuma a documentar-se per les seves novel·les. En tot cas, és un llibre desaprofitat, en el sentit que deixa tot d'històries obertes per les que un lector esperaria finals o respostes, o que es cloguin o suggereixin algun camí. No està malament, pel que està considerat un dels millors novel·listes actuals de la literatura francesa. En tot cas, abans d'emetre cap judici definitiu, em llegiré algun dels llibres precedents o provaré d'explicar-me millor el que he llegit fins ara. No vull semblar "enfant terrible", només sóc sincer i em mantinc obert per, com m'ha passat amb d'altres llibres, l'acabi entenent i redescobrint i finalment m'electrocuti.

Canigó

 He estat uns dies vagarejant pel massís del Canigó. Està exhuberant. Són fastuosos els bosques que l'enfalden. Després de la pluja vaig passejar sota aquestes columnes de fusta viva, entre una lleu boira que li donava una atomosfera melnacòlica.  Els gotims d'aigua es desprenien com una pluja ralentitzada. Hi havia una florida espectacular de bolets. No hi havia res a envejar a un bosc humit tropical. El dia 11  vaig baixar i estava a Perpinyà. No vaig participar en la via catalana, tot i que vaig fer la fàcil broma que jo sol m'encarregava del tram Salses-Portbou. Fora del principat, es percep tot plegat amb certa indiferència, una mica de distanciament i incomprensió. Un comentari recurrent és perquè es reclama la independència en temps de globalització. Jo em responc que el dilema no té matisos, es tracta sovint de defugir del que no es vol ser, més aviat del que es vol ser. Sinó només cal veure el que ocorre a la Catalunya Nord. Al refugi de Marialles he conegut una dona, amb la que parlava en francés que quan li he dit que era català ha començat a parlar en la mateixa llengua, amb dificultat però clarament. Em diu que entre els seus pares encara es parlaven català, però que van deixar de fer-ho amb els fills, amb ella i doncs la transmissió s'ha estroncat amb una davallada en l'ús social molt intensa els darrers decennis. És una situación recurrent, i el català esdevé, malauradament, una qüestió de militància. Al cim del Canigó, trufat de banderes independentistas, un nen cridava "Catalunya! Catalunya!". Als belgues que acompanyava els feia més aviat gràcia, i certament, vist des de fora té algun matís d'adoctrinament i fanatisme. Només cal imaginar quina apreciació en feríem si un nen cridés "España, España", embolicat amb una bandera espanyola.

 Des de dalt del cim he entès una mica més la nostra història. Els paisatges permeten múltiples lectures, com llibres oberts. La plana del Rosselló, fins les Corberes, són el bressol de Catalunya. Aquí no hi va arribar l'onada musulmana, i van ser els pobladors d'aquests llocs que van repoblar el sud dels Pirineus quan Carlemany va crear la Marca Hispanica, i amb ells van portar el llatí pervertit que es va convertir en el Català. Això explica que la frontera ligüística no es situï als Pirineus com seria d'esperar, sinó més enllà.  D'aquí  també el valor històric i el gran pes que van tenir Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà. Després el pol va passar a Barcelona, i la regió va quedar definitivament desbancada després del tractat dels Pirineus. Ressona amb nostàlgia allò del Jacint Verdaguer, "el que un segle enlaira, el següent ho aterra...". Tot és transitori, cert, fins i tot les reivindicacions catalanes, però precisament això  fa que tot allò que estimem sigui tan valuós.

 

 

Allò que el diner s'endugué

 Una de les lectures d'aquest estiu ha estat l'assaig de Michael J. Sandel Lo que el dinero no puede comprar. Límites morales del mercado. Ha posat nom a intuïcions, idees que ja havia exposat maldestrament en algun post anterior. La tesi que desenvolupa amb una munió d'exemples, quasi tots trets dels Estats Units on ell és professor a Harvard, és que la intromissió del mercat en àmbits que no li estaven reservats, és a dir el fet de posar preu a qualsevol cosa, té un efecte directe sobre el valor moral d'aquests objectes normalment en un sentit pervertit. Aquesta idea que sembla una mica abstracta, queda ben palesa en els exemples que cita. Per exemple, l'objectiu d'una assegurança de vida és ben lloable, i recomanable. Evitar que en cas de mort, aquells que depenen d'aquesta persona  i les institucions (negocis etc.), no es quedin amb el cul enlaire i el fet luctuós no suposi també la ruïna de la familia i el patrimoni. El problema és que com ha passat als EEUU, es desencadeni un negoci especulatiu que posa preu a aquestes pòlisses, és a dir, a canvi de comprar-la a algú en concret, el comprador li avança els diners per a que pugui gaudir-ne en vida. Si l'assegurat mor abans, més beneficis pel que li ha comprat la pòlissa. Si triga en fer el darrer sospir, no li quedarà més remei que pagar-li els diners tant temps com calgui per a que pugui tractar-se de les patologies cròniques que pugui patir. Sembla que aquest negoci beneficia les dues parts, pel que des de la lògica del lliure mercat és totalment acceptable. Tanmateix, és evident que perverteix el sentit últim de les assegurances, en fer desitjable des d'un punt de vista lucratiu la mort d'altri.M. J. Sandel apunta que això succeeix perquè hi ha hagut una inhibició de la reflexió respecte a les coses que poden ser valorades monetàriament i les que no (p.e. la dignitat humana). Algunes estan ben establertes, per exemple, posar preu a la llibertat d'algú (esclavisme), és una cosa que fa tres-cents era normal i ara és totalment inacceptable.

  Deixar tot a l'albir de la mà invisible del mercat i tenir fe en que tot es regula de forma espontània sense haver d'intervenir, com postula el neoliberalisme,  s'ha demostrat catastròfic, com bé comprovem ara. Penso ara en els exemples més propers. El més evident és l'habitatge (sóc una mica obsessiu respecte a això). Prenem la reflexió de Claudio Magris a El Infinito viajar:

La aventura más arriesgada, difícil y seductora se lidia en casa; es allí donde nos jugamos la vida, la capacidad o incapacidad de amar y construir, de tener y dar felicidad, de crecer con valentía o agazaparse en el miedo; es allí donde corremos los mayores riesgos. La casa no es un idilio; es el espacio de la existencia concreta y por tanto expuesta al conflicto, al malentendido, al error, el avasallamieno y a la hosquedad, al naufragio. Por eso es el lugar central de la vida, con su bien y su mal; el lugar de la pasión más fuerte, a veces devastadora-por la compañero o el compañero de nuestros días, por los hijos-y que nos cala sin miramientos.

 

 

Es pot posar preu a aquest espai tant preuat, allí on les nostres vides s'arrelen i es fan? Resulta que sí, i no només això, sinó que hi hem especulat d'una manera alegre, obscena i delirant, i això ha portat una menysvaloració de la casa, la llar en el seu ple sentit fins el punt d'arribar a una situació kafkiana en que es pot fer fora de casa a la gent malgrat que existeixin pisos buits de sobres. Si abans d'arribar a aquest punt s'hagués extès una reflexió sobre el valor de les coses i què pot estar subjecte o no al pur mercadeig, i ja no diguem a l'especulació, molts mals s'haguessin evitat. D'altres preguntes que mereixerien una resposta i la seva permeabilització social serien per exemple quan val l'accés a la sanitat. I a l'educació. Escaient en temps de privatitzacions encobertes. I també si té un límit el preu que es paga pel traspàs d'un jugador de futbol. La riquesa mateixa, se li poden posar límits o xoquem també amb els dogmes neoliberals dels incentius ad infinitum? I els salaris, caldria acotar-los per la banda alta? Un exemple ben palès, és com s'ha permès que executius i banquers s'atorguessin primes exorbitades malgrat fer gestions d'allò més incompetents, i delirants a voltes i tot ben legal. En aquest cas, el mateix dogma de l'incentiu il·limitat ha estat superat per la dreta. Incentius i resultats s'han divorciat fins al punt que alguns indecents responsables de l'enfonsament de bancs i empreses, se'n van a casa amb una picossada que fa marejar. I el pitjor és que no hi ha hagut una percepció social efectiva que això no es podia permetre.   Com cal valorar una obra d'art o és que potser rau en el preu que pot arribar a atènyer a una subasta de Sothesby's? La relaxació respecte a aquestes preguntes té efectes pràctics i fins i tot de percepció de la realitat i trastocar els valors i els rols racionals (els bancs enlloc de salvaguardar els diners i donar crèdit esdevenen forats negres, cadascú de nosaltres s'ha convertit en menor o major mesura en un petit especulador...), i  per tant no són filosofades barates. L'economia fins i tot ha extès el seu àmbit d'acció i reflexió a qualsevol esfera de l'activitat humana, provant de reduir el comportament en forma d'anàlisi cost-benefici i resposta a incentius. La gratuïtat i el civisme, per exemple, quedaran en simples relíquies antropològiques si ens deixem envair encara més. Ens hem trobat tots entrampats en la teranyina que estem teixint, tot per no pensar una miqueta a temps.

 

 

 

Al marge d'això, tinc certa fe en la naturalesa humana, en el sentit que compartim el que s'anomena una llei natural, que ens fa sentir, si som sincers i prou crítics, certa repugnància davant certs plantejaments, i que només és qüestió de temps que aflori i els nostres descendents tinguin la mateixa opinió de nosaltres que la que tenim ara dels nostres avantpassats esclavistes. També és una qüestió de supervivència tot i que no crec en el Darwinisme social, però això és un altre tema.

Scapa flow

 Fa poc temps no hauria sabut situar Scapa flow en el mapa, tot i ser un nom que he llegit manta vegades en llibres d'història, o no sabría dir-vos exactament on. Scapa flow, nom d'origen cèltic o viking, és una badia natural de l'arxipièlag de les Orkney, al Nord d'Escòcia, tancada per un cordó d'lles i illetes que formen un port natural estratègic, a cavall entre la Mar del Nord i l'Oceà Atlàntic Nord. Ha estat durant segles base d'expedicions navals i port militar, fins la segona guerra mundial. Probablement no hi ha lloc en el món amb una densitat de naufragis més elevada que aquest lloc, acumulats des dels temps dels Víkings, passant pels estols de les guerres napoleòniques fins l'armada britànica de la segona guerra mundial. Els enfonsaments més coneguts, són el suïcidi de la flota d'alta mar alemanya, confinada aquí després de l'armistici de la primera guerra mundial, que es va immolar davant els ulls atònics dels britànics que la vigilaven, a la senyal convinguda del seu almirall. Més de cinquanta vaixells van tocar fons en pocs minuts. Més tard, és també tristament famós l'enfonsament del HMS Royal Oak, l'octubre del 1939, per part d'un intrèpid U-boat alemany que es va infiltrar dins la badia com una guineu en un galliner. Vuit-cents cinquanta-cinc mariners i oficials, en la plenitud de l'edat, morts d'una estocada. Un llibre amb el registre dels seus noms del que es passa una plana cada dia, roman com a memorial en la curiosa i bella catedral de Sant Magnus, a Kirkwall, la capital de les Orkney.  El fet va ser celebrat macabrament per la població alemanya que en veia l'inici de la revenja per la vexació del tractat de Versalles en la primera guerra mundial. L'horror, per les seves dimensions, costa d'aprehendre, ara és una tomba oficial, no està permès de fer-hi immersions. En l'illa de Hoy hi ha encara els remanents de la base militar. Es flaira encara el ferum de ferro rovellat, salnitre i fuel i es poden admirar els enginys de guerra i mort. Ara, des dels perfils verdíssims i aturonats que poblen aquestes illes, es pot contemplar l'amplada serena d'aquesta badia, sota un cel blavíssim, si tenim sort i la pluja no es fa present, i una llum de tarda d'estiu inacabable. És una estranya barreja de bellesa i melangia, un mica lúgubre, com si estiguéssim contemplant una vella làpida d'aigua serena, que no necessita epitafis.