Un falcó voleia Barcelona

 Aquest matí em dirigia a la nova Biblioteca de les Glòries, un espai molt reeixit, quan davant dels nous Encants, ha passat sobre el meu cap un falcó, un xoriguer exactament (Falco tinniculus), amb una branca al bec. Ha planejat una estona, i s'ha posat al caire d'una teulada, uns instants. M'hi he acostat per distingir-lo millor, maleint que no tingués uns prismàtics a mà, i ha emprès de nou el vol. En un moment ha arribat a l'alçada del parc del Nord, on ha fet el seu característic aleteig, després ha dibuixat una corba i ha desaparescut cap al Poblenou. 

 Aquest falcó m'ha fet per un moment també alçar-me per sobre de les preocupacions quotidianes i no tant quotidianes. M'ha agradat la seva indiferència i simplicitat, sap el que vol i el que es fa, i que s'hagi adaptat a la ciutat igual que abans ho feia en erms o camps oberts. Aquests falcons hi eren abans que Barcelona existís, i hi seran després molt probablement encara que els extingíssim puntualment d'aquí. I sinó, arribaran uns cosins germans. 

La contemplació, en el sentit més ple d'aquesta paraula, de la natura fa aquestes coses. Relativitza, i alhora ens alça per sobre de la mediocritat. Ni noves tecnologies, ni res. Allò que finalment val i omple és l'original, que ve a dir origen, d'allí on venim tots. Per això m'hi sento tant confortat.

 Jo prenia per una frase feta de nou gurú allò que el que fa l'adult i desapareix el nen, per desgràcia, és la pèrdua de capacitat de sorpresa i admiració per allò que l'envolta. Potser arriba un moment que no sabem veure la novetat contínua del que ens envolta, la bellesa del detall que es pot trobar fins i tot en un bri d'herba que s'arrapa entre dos maons. No necessito viatjar enlloc, no necessito cap mena d'exotisme, la meravella està al nostre costat o només si mirem el cel en el moment oportú.

El coronel no tiene quien le escriba

 

 Acabo de llegir d'una revolada l'obra de Gabriel García Márquez, El coronel no tiene quien le escriba. Va ser la seva segona novel·la, després de La hojarasca, encara que quasi és un conte llarg, de prop de cent pàgines. M'ha semblat molt actual, sobretot pels que coneixem, directa o indirectament, la terrible sensació de solitud del protagonista descrita de forma corprenedora pel García Márquez. Un coronel colombià, retirat des de fa vint anys amb la promesa d'un subsidi per haver lluitat per la revolució, i que no arriba mai. Cada divendres va a buscar la carta en què espera que se li anuncïi la resolució del procés. I mentrestant sobreviu en la misèria, acompanyat per la seva dona, venent-se els pedaços de la seva casa i els objectes, en una atomosfera cada vegada més decadent.

 Aquesta solitud i indiferència del món, és exactament la que viuen molts aturats, especialment els de llarga durada, i majors de 45 anys. Tots esperen una resposta a les seves cartes, curriculums, peticions de feina. Ningú sembla escoltar-los. La societat, l'estat, és un monstre adormit que es menja les migrades esperances. Però no tenen més opció que aferrar-s'hi. És molt coneguda l'experiència d'enviar curriculums a tort i a dret, i ni tan sols rebre un "acuse" de recibo per resposta. Ho trobo tant desagradable que caldria penalitzar-ho. Cop rere cop, divendres rere divendres, els coronels de la nostra societat s'enfonsen, senten la seva dignitat que es desfà, i proven de disfressar-la amb una normalitat que sembla que mai tornarà. La societat, l'estat, el sistema, sembla programat per empènyer-los com una escombra sota la catifa de la història, que es podreixin i deixin de ser un problema, que el temps els doni la solució final.

 Alguna cosa no funciona quan arribem a aquest punt de deshumanització. Alguna cosa no funciona, quan això conviu amb l'ostentació de molts ex-polítics que van ser responsables d'aquesta situació. I no funciona quan també demostren una insensibilitat que els fa sentir llunyans, absents, sense empatia real. Algú hauria d'entendre aleshores, que molts s'apuntin a la indignació. Jo els recomanaria que pasessin una temporada per aquest purgatori.

 

 

N'estic fins el capdamunt del Futbol Club Barcelona i altres reflexions

 N'he quedat fins el capdamunt del Futbol Club Barcelona aquests darrers dies. La presència exagerada d'aquesta entitat als mitjans de comunicació comença a ser decididament atordidora. En un moment donat, era realment difícil sintonitzar una ràdio o televisió que no fes referència a les vicissituds de la directiva d'aquest club. Jo no he estat mai especialment aficionat al futbol. M'hi vaig engrescar durant l'etapa de Guardiola, en que era cert que gaudia del joc espectacular, vistent, que practicava el Barça. Però mai m'ha malhumorat ni un instant si els resultats no acompanyen. Em provoca més aviat indiferència, què hi farem, i això fa entendre que no pugui suportar un partit de futbol anodí. Els trobo realment avorrits.

 Aquesta passió ha estat definitivament passatgera. Tot i gaudir de debò d'un bon partit, no passa d'un divertimento. I fins i tot he començat a tenir símptomes d'avorriment. Fins i tot fastigueig. Però sense passar-me de rosca, el que es tracta és de posar les coses al seu lloc, i en aquest sentit em sembla inquietant que els models socials siguin aquesta gent que juga al futbol no acostumen a exhibir massa enteniment, les entrevistes o declaracions són un mostrari d'ineptitud expressiva. No vull ser purità, només em queixo que siguin la porta excessivament oberta a una vulgaritat que ens acaba encomanant.

 Una lectura dels diaris esportius, els més venuts i llegits de llarg, dona una idea de la dimensió de la tragèdia.  No és que estigui en contra que tinguem espai on esbargir-nos, fugir de tota trascendència, de cap manera. Això seria caure en el puritanisme que també avorreixo. Ocorre que sense altres referents que tot aquest món superflu vernissat de trascendència, acabem també esdevenint superflus i també intrascendents. Per això les converses sobre futbol tenen tant d'èxit, potser perquè no sabem parlar de res veritablement seriós amb una certa profunditat.

Nominalisme i Sangria

 He sabut que una directiva europea acaba de declarar la denominació Sangria com aquell producte que s'ha elaborat i envasat específicament en aquells llocs on va tenir origen, bàsicament en terres hispàniques. Vaja, com el que en el seu dia es va fer amb el Champagne i el Cognac, però sense glamour.  I a ningú se li escapa que una Sangria, a diferència del  Champagne i el Cognac que tenen una elaboració força sofisticada amb estretes relacions telúriques que ho poden justificar, ens la podem preparar a casa en pocs minuts. Aquest contrast encara fa més curiós que fins i tot es proposi una denominació diguem-ne bastarda, a la manera del nostre Cava i el Brandy, en aquest cas Vino aromatizado (i en subtítol "al estilo sangría").  Perquè no ens enganyem, la sangria va néixer de la necessitat d'allargar els vins barats amb sucs de fruita durant les nits de festa.
 

  Tot plegat, planteja una qüestió filosòfica més de fons que enllaça amb l'antiga disputa mitjeval entre nominalistes i realistes. Si heu llegit el llibre El Nom de la Rosa, d'Umberto Eco, la reflecteix molt bé com ja indica el mateix títol. El nominalisme era el corrent que defensava que el nom de la cosa era un simple sospir, una veu, que no es corresponia amb cap arquetip existent més enllà de l'objecte real, en el nostre cas, el tetra-brick o la gerra particular de Sangria. La figura més important d'aquest corrent era Guillem d'Occam (1290-1347), que se les va haver amb els papes de l'època. En canvi, pels realistes que provenien directament del platonisme, adhuïen que els arquetips existien per si mateixos, i que per tant el nom de la cosa responia a una realitat pre-existent, última (els Universals) de la qual bevien (mai millor dit) i participarien cada sangria particular.
 

  És evident que cap paladar per més ensinistrat que estigui, podrà diferenciar una sangria elaborada a Lloret de Mar d'una en una cuina de Liverpool, pel que es pot adduir que els promotors d'aquesta normativa  s'alineen amb el realisme mitjeval, el ressusciten, ja que consideren que ja hi ha una essència pre-existent de la sangria,  l'arquetip de Sangria, de la qual participen totes les sangries particulars i que té com a tret fonamental que es produeix en uns llocs concrets. Per contra, els nominalistes pensarien que tant és, si la sangria particular té unes característiques específiques, la podrem anomenar com a tal realtivitzant-ne així la denominació. Però també pot ser al revés, els nominalistes són els que defensen la denominació de sangria a Europa, ja que pretenen que només es pot anomenar particularment aquelles que es produeixen en el nostre país, i en canvi els realistes defensarien l'existència de l'arquetip que sosté tota sangria, sigui on sigui que es produeixi.
 

 La veritat, és que no ho tinc clar, però el que si sé és aquestes ments preclares no són conscients de la trascendència d'aquesta decisió. Toca a la mateixa ontologia, la reflexió sobre el ser en sí mateix, de ple. La qual cosa no és broma, aquestes disputes van fer córrer molta sang en el seu dia. Algú els hauria d'avisar, doncs, on s'han ficat.

 Estic segur, que quan veieu algun turista vomitant borratxo la barreja de sangria i paella en un carrer de Lloret de Mar en la canícula d'agost, us convidarà a una profunda reflexió.

 

 

 

 

Som una Noció

                Llegeixo en un llibre sobre la història d’Europa algunes reflexions suggerents sobre el naixement del sentiment de pertinença nacional.  En la història de la humanitat és un fenòmen relativament recent, inflamat sobretot amb la revinguda del Romanticisme el segle XIX. Però fins passada l’edat mitjana, hi havia un sentiment d’identitat més o menys confús a la ciutat, vila,  a la comunitat que estaven sota el  mateix jou, i la identificació amb els que parlaven la mateixa llengua, i finalment a la Cristianitat en general. Tot plegat amb el sentiment predominant que la vida era un trànsit feixuc cap el cel o l infern, durant el qual amb prou feines es podia malviure. Això demostra que la nació no és inherent a cap vall, muntanya, riu o mar, només existeix en el cap de les persones, i en aquest sentit, es propi afirmar que al capdavall,  és una noció (sinó no s’entén el naixement de moltes nacions Africanes que no tenen cap lògica cultural ni sovint geogràfica).

                Tot això em ve al cap ara que entrem en un any en que celebrem dues efemèrides molt significatives. Una és el 300 aniversari de la  desfeta del 1714 i la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons, i l’altra els 100 anys de l’inici de la primera Guerra Mundial. Quin sentiment amarava als habitants de Barcelona d’aquella època? Hi ha un biaix dificilment evitable, de llegir la història a la llum del moment present, i idealitzar un passat que si els que el varen viure aixequessin el cap, probablement ens mirarien com éssers dotats d’una notable fantasia. No manquen exemples fins i tot molt actuals d’afirmacions en aquest sentit, ridículament tendencioses. Jo penso que el 1714 crec que es lluitava més per negació, és a dir, pel que no es volia ser, que per afirmació positiva. I penso que en gran mesura, el sentiment nacional neix d’aquesta consciència identitària per oposició a allò que no es vol ser o es viu com una imposició.

                Però aquest sentiment ha evolucionat fins l’aberració, quan s’ha alçat a la Nació més enllà de les persones  i sublimar-la com un ens suprapersonal al qual es deu devoció fins el punt de d’exigir les vides dels seus habitants. Aquí és on enllaço amb el 1914 i l’espantosa hecatombe que va suposar, de la que a diferència del 1714 n'hem pogut encara conèixer testimonis de primera mà. Es va conjuminar l’orgull nacional malaltis, que negligia el valor de la vida individual, amb l’avenç tècnic. L‘esperit decimonònic i la tecnologia del segle XX. El resultat va ser una guerra d’extermini massiu, anònim, mecanitzat, cruel, res semblant al que la humanitat havia pogut viure abans. Aquest record hauria d'immunitzar-nos contra xovinismes de qualsevol origen. 

                I ara em planto en el present. Si el concepte Nació mereix algun respecte, només pot ser quan es posa al servei de les persones que hi viuen, i de rebot, a la resta del món. Quan és veritablement cultura en el sentit més autèntic. Només amb aquest concepte entre cella i cella tenen raó de ser referèndums i intencions independentistes. Perque, al cap i a la fi, és una cura d’humilitat recordar que només som una Noció.

 I feliç 2014. 

En la mort de la germaneta Genoveva

 

 Ahir, dia de Nadal, em vaig assabentar de la mort de la monja de les Germanetes de Jesús, sor Genoveva, coneguda com a sor Beba. Era una dona francesa, que fa més de seixanta anys va arribar al Matto Grosso Brasiler, on després arribaria Pere Casaldáliga que esdevingué el primer bisbe de la nova Prelazia de Sao Félix do Araguaia.

 Sor Genoveva, amb algunes companyes més, va fer la seva llar entre els indis Tapirapé. En aquells temps, a principis dels anys 50 del segle passat, quedaven menys de 60 integrants d'aquesta tribu, havien assumit que a causa de la pressió dels blancs i les malalties,  despareixerien ben aviat. En el fons, hi havia una pèrdua de l'autoestima. Les monges van deixar de costat allò que tradicionalment s'esperaria d'un missioner, convertir i batejar, i van integrar-se en aquesta comunitat abandonada, van canviar la seva tendència a la desintegració i desaparició, els van fer renèixer l'estima i els van salvar de l'extinció. Actualment, la tribu és formada per més de 1000 individus, i a tots, la germana Genoveva els ha vist néixer, i no n'han batejat ni un, cosa que fa posar les mans al cap a algun benpensant que no ha entès res.

 No la vaig arribar a conèixer. Quan vaig arribar a Sao Félix de Araguaia, fa tres anys, uns dies abans hi havia estat per allí. Però en sabia de la lectura de les memòries de Pere Casaldáliga. I la seva història, allunyadíssima de qualsevol aparador i fins i tot lògica terrenal, m'havia captivat. A l'església de Saó Félix hi havia una foto, que reprodueixo, d'aquesta dona extraordinària. Un antropòleg va qualificar aquesta experiència  com la més extraordinària de l'antropologia moderna.

 Avui dia se'ns ven una existència autèntica, focalitzada en el reconeixement, l'èxit professional, les gestes esportives, la realització personal i altres opcions més o menys sofisticades. A mi no se m'acudeix res de més autèntic que aquesta existència silenciosa però tossuda, que un dia va prendre un compromís amb Déu i els homes, i l'ha portat fins el final dels seus dies. Fins el darrer alè va estar envoltada dels seus estimats germans indis.

Una vida així només es pot entendre per la descoberta i vivència d'una vocació, en el sentit més profund del terme, a la qual es respon amb fidelitat. Aquests dos conceptes ens semblen ben allunyats, avui dia. La mateixa idea que estem cridats a tenir una vida plena de veritat, resulta estrany, i no diguem de la fidelitat en un compromís, avui que tot resulta fútil, provisional, o com se sol dir, líquid. Però és que només podem donar sentit a la nostra vida des d'aquests supòsits. Això deu ser reeixir de veritat.  Aquesta dona s'enfadaria amb mi si li digués que em sento mediocre, perquè era així de prostrats com va trobar els Tapirapé.

 

 Jo, a partir d'ara, la tindré dins del meu santoral particular.  No se m'acut una millor celebració del Nadal.

 

 

Si en voleu saber més: http://leonardoboff.wordpress.com/2013/09/30/a-morte-da-irma-genoveva-a-parteira-do-povo-tapirape/

 

El Danubi

 Per fi he acabat el llibre El Danubi, de Claudio Magris. No és que hagi diletat la lectura. Vaig perdre el llibre, i fa cosa d'un mes em va aparèixer inesperadament en un lloc impensat. Primer diré que no és un llibre que aconselli a ningú, i no perquè no valgui la pena. Precisament perquè pot ser feixuc, segons els gustos, per la seva erudició i que com el mateix Danubi en la major par del seu recorregut, transcorre pausat, massiu. L'autor, a través d'un recorregut que va realitzar des de la font del riu fins la desembocadura, va desfilant la història i les anècdotes lligades a les ciutats, llocs, cultures i gent que s'hi troba. És per tant un viatge des del cor d'Europa, pels balcans i la zona carpàtica. Resulta fascinant descobrir així tot un món que ens resulta, a nosaltres els meditarranis, desconegut. S'entén una mica millor tot el que era él món Haugsbúrgic, que pivotava en gran mesura al voltant d'aquest eix fluvial, i com la història s'entrellaça en les seves ribes, des dels Tracis, Romans, Panònics, Romanesos, Croates, Macedonis, Búlgars, Tàtars, Rutgens...mareja la quantitat de pobles i cultures que s'hi han barrejat i encara hi són presents. Fins i tot fa esment de la Nova Barcelona, l'efímera ciutat fundada el 1734 per part dels exiliats de la desfeta del 1714.

El llibre no és un simple anecdotari o llistat de fets i observacions, el va filant amb reflexions personals, un humor subtil i una mirada amable, poètica, que és el que enganxa al lector. El llibre va ser escrit el 1984, també són ben curioses les observacions que realitza en aquell moment, a la vista del que ha succeït des d'aleshores, el més rellevant, la caiguda del mur de Berlín i del bloc soviètic, l'arribada de les democràcies i la guerra dels Balcans.  Fa bona, una reflexió que he subratllat en el llibre, profètica:

 

La vida, deia Kierkegaard, només es pot entendre mirant enrere, tot i que s'ha de viure mirant endavant, o sigui, cap a coses que no existeixen

 

Llegir amb perspectiva un llibre així, doncs, ajuda a posar-se en l'època, al punt de vista de l'escriptor abans no passés tot això, i adonar-se de com d'ingenus érem aleshores quan no podíem ni remotament preveure el que anava a ocórrer. I també ajuda a comprendre-ho millor. La mateixa impressió, més agusada, la vaig tenir quan vaig fullejar un recull d'entrevistes a personatges rellevants dels anys 60-70 del segle passat, titulada Entrevista con la Historia, i contrastar el que finalment ha ocorregut amb les percepcions i opinions d'aquests subjectes. Un dia en faré un comentari.

 Una altra cosa que m'ha resultat interessant és veure-hi l'embrió, el rastre, d'obres posteriors de Claudio Magris que ja he llegit (El infinito viajar i A cegues). Sembla que aquests llibres surtin del no-res, i en canvi hi ha un treball previ, de lectura, reflexió, ingent per cada obra de certa qualitat.

 

 Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo, us ho recomano però no m'ho recrimineu.