Namíbia III

 Windhoek és una ciutat estranya i res semblant al que podríem pensar d'una ciutat africana. Va ser fundada pels Alemanys a principis del segle XX, en un altiplà a 1600 metres d'alçada tot buscant la frescor i la centralitat del país per controlar-lo. Hi ha raconades, esglésies i edificis que sembla que els hagin trasplantat de Baviera una casa, un palauet o una església.  Avui dia és una ciutat moderna, amb edificis de disseny, gens atapeïda i curulla de galeries d'artesania, caixes de canvi i agències de viatges. Dona la impressió que sigui un hub preparat per aviar els turistes que per temporada alta arribin als quatre racons emblemàtics: el parc de Etosha, les dunes del Namib i Skeleton coast. No falta el monument megalomaniàtic, acabat de construir dalt d'un turonet, a la pàtria, amb una estàtua no sé si del president actual de tall stalinista. Aquestes espantoses figures mastodòntiques de bronze, amb un braç alçat  enlairat com gegants per inhibir la població. En això el Franco tenia més capteniment, les estàtues eqüestres que hem arribat a conèixer tenien certa mesura humana. 

 Estic acabant la feina a la ciutat, a punt per tornar a vagarejar per aquí per allà pel país sense compromisos. Però no crec que torni a trobar res com a Tsumkwe. Ara m'hi ha fet pensar el llibre del Claude Lévi-Strauss Tristos Tròpics (de fet, estic una mica per sobre del tròpic de Capricorni), l'estranya barreja d'eufòria i ressentiment que sentia quan es topava amb una tribu que no havia tingut contacte amb l'home blanc a l'Amoazònia o al Matto Grosso. Descobria la virginitat d'una raça després d'un llarg periple de migracions, però també sabia que aquell contacte l'hauria canviat per sempre irreversiblement. Jo, evidentment, he arribat molt més tard que el Lévi-Strauss en la terra dels San i els Herero. Però ja ho apuntava en l'altre post. El sedentarisme més o menys forçat en que han anat caient les darreres dècades, penso que té una relació directa amb els problemes de salut que afronten i té una certa relació amb la pèrdua d'identitat i finalment de sentit. L'alcoholisme és el més evident, però també la tuberculosi. No crec que els petits grups nòmades que vagarejaven per aquí donessin massa condicions a al tuberculosi, que té el terreny abonat en l'aglomeració. A mi em produeix un sentiment contradictori, de veure els darrers vestigis d'una manera de viure però que no ha estat precisament per anar a millor. Fins i tot em pregunto què és anar a millor, què és finalment el progrés. I recordem-ho, els San són la raça primigènia segons ha revelat la genètica, d'on van descendir la resta d'humans, la més antiga i ara són objecte de marginació i anorreació de la seva cultura. En fi, dec estar una mica pessimista avui. Apa, us regalo una foto d'una Herero, aquesta si que no sembla patir per la pèrdua de la seva cultura.  I per cert, cada dia veig els estols de falzies que s'arremolinen per començar l'emigració. Anuncien la meva primavera.

Namíbia II

Aquesta entrada serà com un quadre impressionista, fet només de pinzellades.

Aquest país amb una orografia plana i distàncies inabastables, les carreteres estan fetes amb tira-línies. Creuem davant  camí cap a Tsumkwe un accident recent. Dins d'una carcassa rebregada, jeu en el seient una noia, jove i bonica sense vida. És una sinistra ruleta.

Conec un home de l'ètnia San que es diu Francisco. Li pregunto perquè. Sembla ser que els seus pares van sentir parlar d'un San Francisco i així li ha quedat.

Un altre li ha posat al seu fill el nom de Fàbregues, el jugador de futbol. El Barça pot fer molt de mal.

A un altre li fa gràcia que em digui Xavi, com el Xavi del Futbol Club Barcelona. És l'única utilitat que avui dia li trobo al Barça, és com una mena de passaport que et permet entrar on sigui i conversar amb qui sigui.

Les pistes de Tsumkwe estan sembrades de tifes d'elefant, però no es deixen veure. És encara època de pluges i no tenen necessitat d'estar-se vagarejant al descobert.

Conec els Herero, una gent alta, pell negríssima i orgullosa que viuen de la ramaderia. M'han impressionat. Els alemanys es van entretenir a massacrar-los a principi del segle passat, i encara es pregunten perquè.

Els San en canvi, són bruns, més aviat baixets i escanyolits i viuen tradicionalment de la caça i la recolecció.

Els pares dels San que he conegut, vivien literalment al neolític. Alguns encara hi són.

Els San són l'ètnia més antiga de l'Àfrica. Descendents seus, ja homes moderns, van poblar Europa ara fa uns centenars de milers d'anys. És com topar-me amb els meus avis, i tenir la sensació que en algun moment els vaig abandonar i encara sentir-me culpable.

Reviso la meva concepció de progrés. Progrés, cap a on? Quan es desmunta l'equilibri ancestral d'aquesta gent en nom del progrés, l'alternativa és una mena de buit sense referents, on no hi ha cap paradís promès.

Sense muntanyes que les aturin, les pluges, els cúmulus altíssims, vagaregen aquí i allà, com monstruoses regadores que van espargint l'hortizó. De tant en tant, alguna passa per sobre i inunda en pocs minuts el terra.

Conec a dos angolenys, afincats fa dècades en la zona. Un era combatent del MPLA, la guerrilla comunista que va lluitar per la indepència i després en la guerra civil contra la UNITA i el FLNA. Van entrar a Namíbia per recolzar la SWAPO contra els sudafricans. El van enxampar, la SWAPO el va alliberar i es va quedar aquí.

El segon Angoleny, en canvi, el van reclutar els sudafricans. Va entrar a Angola per derrocar el govern del MPLA quan els portuguesos fugien. Se les va veure amb tropes cubanes, però els Estats Units els van obligar a retirar-se a Namíbia. Ja n'hi havia prou. els van dir. I m'explica fil per randa el mateix que narra Ryszard Kapuscynsky en el seu llibre Un dia más con vida. És com si m'hagués topat amb la Història.

Una metgessa suïssa amb cara de pomes agres, porta més de trenta anys treballant en un hospital perdut per aquí. Em pregunto què la va portar a venir, i quedar-se. No sembla feliç.

Observo les orenetes que d'aquí poques setmanes arribaran a Europa. Potser alguna d'elles va néixer al redòs de casa meva.

La Sabana està esplèndida, de verd. D'aquí uns mesos serà seca i aspra. Ara hi ha núvols de papallones, escarabats voladors que passen volant com petits helicòpters i per la nit núvols de mosquits.

Li comento al conductor de la pick-up que és un butterfly killer. El cotxe escombra literalment les papallones. Em respon que no, que són elles que són papallones suïcides.

Fotografio una espècie d'abellerol africà, el Merops nubicoides de plomatge carmessí que sembla iridiscent quan el toca el sol directe. Aquest no vindrà a casa nostra aquest estiu. Perquè aquests no emigren i el nostre abellerol, el Merops apiaster, si? Misteri.

L'alcoholisme entre els San és un problema rampant. Com la tuberculosi i el VIH. Ho dic per aquells que s'omplen la boca de progrés per aquí, progrés per allà.

M'assabento que el Barça ha perdut contra el Valladolid i se me'n fot.

 D'aquí uns dies, una mica més. Me'n vaig a dormir.

Namíbia I

 Una altra vegada sóc a l'Àgrica austral, com si la meva ànima hi hagi quedat imantada. El viatge ha transcorregut amb l'avorriment habitual. No controlo les hores, simplement les deixo passar entre capcinades. El cervell es posa en stand-by si no llegeixo res i m'hi acostumo. Tres avions, i estic fart del menjar plastificat. Vull un tall de cansalada d'hipopòtam!

  Cap a les sis del matí, per la megafonia de l'avió han fet el fatídic anunci: que si hi ha cap doctor entre els passatgers, que es posi en contacte amb la tripulació. Mare meva! M'he posat blanc, però m'he aixecat amb l'esperança que entre dos-cents i escaig passatgers hi hagués algú més apte que jo. Però només hi havia un altre metge que tenia la mateixa esperança. Tots dos ens dediquem a l'Epidemiologia i la Salut Pública. Ja és ben galdós, i és la tercera vegada que m'ocorre. Es tractava d'un belga diabètic, i una mica obès, que tenia un dolor molt intens a les dues plantes dels peus, i inflamació. També relatava símptomes de neuropatia diabètica a la punta dels dits. La nostra preocupació és que amb aquest panorama no ens fes una trombosi i un tromboembolisme pulmonar. No hi havia signes de varius inflamades, ni dolor agut als bessons. Però millor curar-se en salut. Una estona amb els peus enlaire, i anar al metge enseguida que pugui. Ha insistit que volia agafar el vol d'enllaç que l'esperava. Tant és, espero que no quedi fregit pel camí. 

 Quan l'avió estava aterrant a Windhoek, he pogut fer una ullada al país. És d'una vastitud abassegadora, i la primera impressió és que està literalment buit. Windhoek mateix no té cap pinta de gran ciutat, sembla una urbanització sense suburbis, enmig d'una interminable sabana ara encara verda (estem al final de l'estació de les pluges). I en tot aquest vast país només viuen dos milions i escaig de persones. Quan he baixat de l'avió m'ha rebut l'olor indescriptible que associo tant directament a aquestes regions, una barreja de sentor de suor, de fusta de sàndal, un toc de fruita, i la calor com si fóssim a ple estiu nostre. I sobretot, aquest cel que sembla a tocar de les mans i dona encara una sensació més agusada de grandiositat. He pensat en un moment com s'ho feien les potències colonials per gestionar tot aquest espai, perduts literalment en un entorn que se'ls menjava.

 I ara, m'en vaig a dormir. Estic baldadíssim i m'esperen demà 900 quilòmetres per carretera.

Un falcó voleia Barcelona

 Aquest matí em dirigia a la nova Biblioteca de les Glòries, un espai molt reeixit, quan davant dels nous Encants, ha passat sobre el meu cap un falcó, un xoriguer exactament (Falco tinniculus), amb una branca al bec. Ha planejat una estona, i s'ha posat al caire d'una teulada, uns instants. M'hi he acostat per distingir-lo millor, maleint que no tingués uns prismàtics a mà, i ha emprès de nou el vol. En un moment ha arribat a l'alçada del parc del Nord, on ha fet el seu característic aleteig, després ha dibuixat una corba i ha desaparescut cap al Poblenou. 

 Aquest falcó m'ha fet per un moment també alçar-me per sobre de les preocupacions quotidianes i no tant quotidianes. M'ha agradat la seva indiferència i simplicitat, sap el que vol i el que es fa, i que s'hagi adaptat a la ciutat igual que abans ho feia en erms o camps oberts. Aquests falcons hi eren abans que Barcelona existís, i hi seran després molt probablement encara que els extingíssim puntualment d'aquí. I sinó, arribaran uns cosins germans. 

La contemplació, en el sentit més ple d'aquesta paraula, de la natura fa aquestes coses. Relativitza, i alhora ens alça per sobre de la mediocritat. Ni noves tecnologies, ni res. Allò que finalment val i omple és l'original, que ve a dir origen, d'allí on venim tots. Per això m'hi sento tant confortat.

 Jo prenia per una frase feta de nou gurú allò que el que fa l'adult i desapareix el nen, per desgràcia, és la pèrdua de capacitat de sorpresa i admiració per allò que l'envolta. Potser arriba un moment que no sabem veure la novetat contínua del que ens envolta, la bellesa del detall que es pot trobar fins i tot en un bri d'herba que s'arrapa entre dos maons. No necessito viatjar enlloc, no necessito cap mena d'exotisme, la meravella està al nostre costat o només si mirem el cel en el moment oportú.

El coronel no tiene quien le escriba

 

 Acabo de llegir d'una revolada l'obra de Gabriel García Márquez, El coronel no tiene quien le escriba. Va ser la seva segona novel·la, després de La hojarasca, encara que quasi és un conte llarg, de prop de cent pàgines. M'ha semblat molt actual, sobretot pels que coneixem, directa o indirectament, la terrible sensació de solitud del protagonista descrita de forma corprenedora pel García Márquez. Un coronel colombià, retirat des de fa vint anys amb la promesa d'un subsidi per haver lluitat per la revolució, i que no arriba mai. Cada divendres va a buscar la carta en què espera que se li anuncïi la resolució del procés. I mentrestant sobreviu en la misèria, acompanyat per la seva dona, venent-se els pedaços de la seva casa i els objectes, en una atomosfera cada vegada més decadent.

 Aquesta solitud i indiferència del món, és exactament la que viuen molts aturats, especialment els de llarga durada, i majors de 45 anys. Tots esperen una resposta a les seves cartes, curriculums, peticions de feina. Ningú sembla escoltar-los. La societat, l'estat, és un monstre adormit que es menja les migrades esperances. Però no tenen més opció que aferrar-s'hi. És molt coneguda l'experiència d'enviar curriculums a tort i a dret, i ni tan sols rebre un "acuse" de recibo per resposta. Ho trobo tant desagradable que caldria penalitzar-ho. Cop rere cop, divendres rere divendres, els coronels de la nostra societat s'enfonsen, senten la seva dignitat que es desfà, i proven de disfressar-la amb una normalitat que sembla que mai tornarà. La societat, l'estat, el sistema, sembla programat per empènyer-los com una escombra sota la catifa de la història, que es podreixin i deixin de ser un problema, que el temps els doni la solució final.

 Alguna cosa no funciona quan arribem a aquest punt de deshumanització. Alguna cosa no funciona, quan això conviu amb l'ostentació de molts ex-polítics que van ser responsables d'aquesta situació. I no funciona quan també demostren una insensibilitat que els fa sentir llunyans, absents, sense empatia real. Algú hauria d'entendre aleshores, que molts s'apuntin a la indignació. Jo els recomanaria que pasessin una temporada per aquest purgatori.

 

 

N'estic fins el capdamunt del Futbol Club Barcelona i altres reflexions

 N'he quedat fins el capdamunt del Futbol Club Barcelona aquests darrers dies. La presència exagerada d'aquesta entitat als mitjans de comunicació comença a ser decididament atordidora. En un moment donat, era realment difícil sintonitzar una ràdio o televisió que no fes referència a les vicissituds de la directiva d'aquest club. Jo no he estat mai especialment aficionat al futbol. M'hi vaig engrescar durant l'etapa de Guardiola, en que era cert que gaudia del joc espectacular, vistent, que practicava el Barça. Però mai m'ha malhumorat ni un instant si els resultats no acompanyen. Em provoca més aviat indiferència, què hi farem, i això fa entendre que no pugui suportar un partit de futbol anodí. Els trobo realment avorrits.

 Aquesta passió ha estat definitivament passatgera. Tot i gaudir de debò d'un bon partit, no passa d'un divertimento. I fins i tot he començat a tenir símptomes d'avorriment. Fins i tot fastigueig. Però sense passar-me de rosca, el que es tracta és de posar les coses al seu lloc, i en aquest sentit em sembla inquietant que els models socials siguin aquesta gent que juga al futbol no acostumen a exhibir massa enteniment, les entrevistes o declaracions són un mostrari d'ineptitud expressiva. No vull ser purità, només em queixo que siguin la porta excessivament oberta a una vulgaritat que ens acaba encomanant.

 Una lectura dels diaris esportius, els més venuts i llegits de llarg, dona una idea de la dimensió de la tragèdia.  No és que estigui en contra que tinguem espai on esbargir-nos, fugir de tota trascendència, de cap manera. Això seria caure en el puritanisme que també avorreixo. Ocorre que sense altres referents que tot aquest món superflu vernissat de trascendència, acabem també esdevenint superflus i també intrascendents. Per això les converses sobre futbol tenen tant d'èxit, potser perquè no sabem parlar de res veritablement seriós amb una certa profunditat.

Nominalisme i Sangria

 He sabut que una directiva europea acaba de declarar la denominació Sangria com aquell producte que s'ha elaborat i envasat específicament en aquells llocs on va tenir origen, bàsicament en terres hispàniques. Vaja, com el que en el seu dia es va fer amb el Champagne i el Cognac, però sense glamour.  I a ningú se li escapa que una Sangria, a diferència del  Champagne i el Cognac que tenen una elaboració força sofisticada amb estretes relacions telúriques que ho poden justificar, ens la podem preparar a casa en pocs minuts. Aquest contrast encara fa més curiós que fins i tot es proposi una denominació diguem-ne bastarda, a la manera del nostre Cava i el Brandy, en aquest cas Vino aromatizado (i en subtítol "al estilo sangría").  Perquè no ens enganyem, la sangria va néixer de la necessitat d'allargar els vins barats amb sucs de fruita durant les nits de festa.
 

  Tot plegat, planteja una qüestió filosòfica més de fons que enllaça amb l'antiga disputa mitjeval entre nominalistes i realistes. Si heu llegit el llibre El Nom de la Rosa, d'Umberto Eco, la reflecteix molt bé com ja indica el mateix títol. El nominalisme era el corrent que defensava que el nom de la cosa era un simple sospir, una veu, que no es corresponia amb cap arquetip existent més enllà de l'objecte real, en el nostre cas, el tetra-brick o la gerra particular de Sangria. La figura més important d'aquest corrent era Guillem d'Occam (1290-1347), que se les va haver amb els papes de l'època. En canvi, pels realistes que provenien directament del platonisme, adhuïen que els arquetips existien per si mateixos, i que per tant el nom de la cosa responia a una realitat pre-existent, última (els Universals) de la qual bevien (mai millor dit) i participarien cada sangria particular.
 

  És evident que cap paladar per més ensinistrat que estigui, podrà diferenciar una sangria elaborada a Lloret de Mar d'una en una cuina de Liverpool, pel que es pot adduir que els promotors d'aquesta normativa  s'alineen amb el realisme mitjeval, el ressusciten, ja que consideren que ja hi ha una essència pre-existent de la sangria,  l'arquetip de Sangria, de la qual participen totes les sangries particulars i que té com a tret fonamental que es produeix en uns llocs concrets. Per contra, els nominalistes pensarien que tant és, si la sangria particular té unes característiques específiques, la podrem anomenar com a tal realtivitzant-ne així la denominació. Però també pot ser al revés, els nominalistes són els que defensen la denominació de sangria a Europa, ja que pretenen que només es pot anomenar particularment aquelles que es produeixen en el nostre país, i en canvi els realistes defensarien l'existència de l'arquetip que sosté tota sangria, sigui on sigui que es produeixi.
 

 La veritat, és que no ho tinc clar, però el que si sé és aquestes ments preclares no són conscients de la trascendència d'aquesta decisió. Toca a la mateixa ontologia, la reflexió sobre el ser en sí mateix, de ple. La qual cosa no és broma, aquestes disputes van fer córrer molta sang en el seu dia. Algú els hauria d'avisar, doncs, on s'han ficat.

 Estic segur, que quan veieu algun turista vomitant borratxo la barreja de sangria i paella en un carrer de Lloret de Mar en la canícula d'agost, us convidarà a una profunda reflexió.