Leonard Cohen

Malauradament, no he anat mai a un concert de Leonard Cohen. I ho hagués pogut fer, amb certa regularitat aterrava per terres catalanes. Ara ja no serà possible. Li tenia una secreta admiració, i mentre escric això estic escoltant per  spotify una cançó del seu darrer àlbum, You Want it Darker. A diferència de David Bowie, no havia planificat la seva mort amb la mateixa minuciositat de campanya comercial. La malaltia del Bowie ho feia més previsible. El Leonard Cohen era simplement  vell, però no tenia res greu que fes preveure que s'estiraria al llit en un moment precís i no tornaria a alçar-se. Això fa més fascinant com ha brodat el seu final, com a bon poeta, d'una forma intuïtiva però aclaparadora, definitiva.  Amb unes cançons que no expressen alegria, però tampoc l'angoixa amagada, esguinçada, del David Bowie, sinó una serenitat sumisa, l'alegre resignació de qui s'enfonsa en el darrer misteri que ha estat vorejant tota la seva vida. La seva indescriptible veu cavernosa que s'ha anat accentuat amb l'edat, encara ho fa més corprenent. Una veu cada vegada més profunda que s'enfonsa en l'abisme del desconegut desfilant paraules que vibren en l'aire, que ressonen fins els confins més infinits que només albiren els exploradors de l'irreal, els poetes com ell.

Una vegada més, ens quedem una mica més sols. Només ens resta esperar, una mica desesperadament, noves companyies. I sentir una immensa desolació davant la mediocritat que ens envolta, amb tants pocs atrevits a sondar l'abisme. 

Tardor

Estava passejant el dia de Tots Sants entre la fageda que cobreix la Serra de Llancers, entre l'Osona i la Garrotxa. En un moment em vaig aturar, sol, i vaig sentir el lleu aleteig de l'aire que feia caure acompassadament les fulles del faig, sense pressa però sense respir, despullant els arbres parsimoniosament. El terra ja estava encatifat de fullaraca que encara cruixia al meu pas. A les copes es combinaven les fulles verdes, esgrogueïdes i brunes. Un altre respir, una altra alenada de fulles que queien. És aquesta indiferència la que fa sentir tan afortunadament abusrda la fúria dels dies que ens toca viure. La beneïda tardor, que ens recorda la perennitat de les coses, i que tot ha de morir si es vol que alguna cosa nova neixi. 

L'últim viatge del Crystal Serenity

 Aquest estiu ha tingut lloc el primer creuer turístic a través del pas del Nord-est. És a dir, la via que costeja tota la Sibèria fins l'Oceà Pacífic, a través de l'Oceà Àrtic. És la primera singladura d'esbarjo, fins ara només ho havien fet primer expedicions polars, vaixells científics, i més recentment els primers vaixells mercants. La via escurça significativament el trànsit del pas de Panamà entre els ports més importants de l'Atlàntic i el Pacífic. Ja està anunciat un nou creuer pel 2017 i pel 2018. Això ha estat possible pel desglaç progressiu d'aquest Oceà a causa de l'alça de la temperatura global. 

 Em va sobtar molt quan vaig llegir per primera vegada una anàlisi econòmica del que significava el desgel de l'Àrtic. Obviava les causes i conseqüències últimes per comentar les possibilitats que significava l'obertura d'una nova ruta comercial, d'explotar nous recursos submarins, donar sortida als recursos de la Sibèria més septentrional. Passava per alt, frívolament, el canvi climàtic de conseqüències imprevisibles que hi ha al darrere, potser fins i tot de l'extinció de la vida com la coneixem ara. I organitzar un creuer aprofitant l'avinentesa una metàfora del viatge al no-res. Sembla que els bitllets del Crystal Serenity costaven entre 20.000 i 120.000 USD. El luxe de fruir de la primícia de la fi del món. És potser una de les metàfores més contundents d'un sistema econòmic descerebrat, que ha volgut reduir-ho tot als paràmetres de mercat fins esdevenir un sense sentit. Fins i tot un procés d'extinció col·lectiva es mercantilitza.Vaja, com si algú davant la perspectiva de l'enfonsament del Titànic tragués com a única conclusió que la demanda d'armilles salvavides en feien un negoci rodó. 

 Darrerament m'he fet seguidor d'un compte de twitter (@extinctionsymbol), que difón notícies sobre el declivi o extinció d'espècies animals degudes a l'acció humana. Ens pensem que això de l'extinció és un procés sobtat, no gradual, i això permet que no ens prenguem seriosament. Quan els va tocar el torn als dinosaures no va ser instantani. Va ser un procés que va durar uns quants centenars d'anys i que els mateixos dinosaures potser no varen percebre. Vivien en un món cada vegada més advers però no sabien res de com havia estat abans. Però el ritme actual de declivi de la vida natural és molt més accelerat que qualsevol de les 5 grans extincions registrades en el nostre planeta. En una sola generació, entre els que estem de moment vius en aquest cansat planeta, ja hem vist desaparèixer més espècies que qualsevol altre ésser viu.  Ens estem morint, i no ho volem saber.
   He denunciat manta vegades en aquest influent blog la inèrcia del capitalisme, que posa preu a qualsevol cosa fins el punt de buidar-la  de sentit. És facilíssim portar a l'extinció un ésser viu. Només cal posar preu a algun membre  per iniciar el cicle de cobejança (altrament dita demanda), que atiarà una oferta que voldrà saciar-la al preu que sigui (mai millor dit). I com més rara es faci, més cara esdevindrà i més s'accelerarà la seva raresa. Només cal recordar per exemple les banyes de rinoceront, un cúmul de queratina com les nostres ungles, que pel fet que tinguin una demanda per uns efectes sense sentit, fa que aquest animal s'etigui abocant a l'extinció. No és l'únic. Al penis del tigre li passa el mateix i amb ell tot el tigre, i més recentment a un ocell de bec exuberant que s'ha convertit en una marca de classe i ara s'estan caçant sense aturador a Borneo. D'altres espècies estan essent esquilmades indirectament, per la contaminació la destrucció del seu hàbitat. En tots els casos per una acció direca de l'home. 

Salvades les excepcions individuals, a nivell col·lectiu la societat humana només respon, em fa mal de dir-ho, a la punició, imposada pel sistema polític o per les circumstàncies. No es salvaran espontàniament els rinoceronts, els elefants, els ocells de bec exhuberant, ni tampoc deixaran d'haver-hi pisos absurdament buits fins que això tingui un preu disuassori pels consumidors o especuladors de torn. Però la voluntat política està massa atenallada pel sistema malalt, perniciós i suïcida. Quan estiguem tots amb l'aigua al coll, només sabrem queixar-nos de com de cares s'han posat les armilles salvavides. 

El riu Niger

El riu Niger és un dels tres grans rius de l'Àfrica. N'hi ha més, és clar, però aquests a més de la seva dimensió i peculiar trajecte, estan rodejats d'una aura mítica i defineixen tota una vasta regió del continent. Els altres dos són el Nil i el Congo. Encara em falta arribar a la riba del Nil, tot arribarà, o no. Vaig poder mullar les mans en les aigües tèrboles del riu Níger, al seu pas per Niamey. Afortunadament, Niamey no és una urbs excessiva, mastodòntica com Kinshasa o Nairobi. No se't menja de viu en viu. Només té un milió i mig d'habitants i encara dona sensació d'espaiositat. Per tant el Niger la creua amb un cert aire de virginitat, amplíssim, somer, majestuós. A Niger és l'únic curs d'aigua estable, el país és bàsicament desèrtic per la resta. El riu Níger fa un recorregut que sembla antinatural. Neix prop de la costa Atlàntica, en les profunditats humides i tropicals de les selves mutanyoses de Guinea i Sierra Leona. Però enlloc de tirar pel dret i anar a l'Atlàntic, tira cap a l'est i s'endinsa en una enorme corba dins les planes desèrtiques de Mali fins besar la vila de Tombubctú i Mopti, a les portes del Sahara i punts estratègics de les caravanes, penetrar Niger, creuar Niamey, recórrer uns 500 quilòmetres que fertilitzen el país en el seu extrem sud, i tornar a corbar-se per penetrar Nigèria on si que fa cap el mar i mor formant un enorme delta.  El Niger emmarca, defineix l'Àfrica de l'Oest, el Congo l'Àfrica central, i el Nil marca l'eix Nord-Sud. Només caldria afegir el Zambeze i l'Orange River (també els he creuat, ara que hi penso, l'Orange river a la posta del sol que aleshores s'hi reflecteix de dret a dret perquè té un traçat Est-Oest perfecte i és realment d'un taronja resplendent aleshores), i crec que amb aquests rius ja drenarien tots els països sub-saharians. 

És un niu  ple d'esquistomes (o bilharziosi, és el mateix), expliquen. Recordo una viatgera que em vaig trobar a Moçambic, que varen haver de creuar el riu per un gual a Mopti, i d'aquell contacte van resultar tots infectats.  Unes barcasses, ancorades prop de la riba, fluctuen empeses pel corrent invisible. Em despedeixo del gran riu, els meus dits dins les aigües llòbregues, sense temor a res.

Lee Miller

Aquesta fotografia la va fer Lee Miller, model i fotògrafa (1907-1977) quan cobria, com a corresponsal de guerra, la Segona Guerra Mundial. Es titula "Guàrdia de les SS, mort en un canal, Dachau". 

No entraré en l'aspecte més artístic de la composició. Aquesta reproducció baixada d'internet no té la qualitat de l'orginal. En el llibre de fotografies on la vaig veure per primera vegada es centrava en aquests aspectes. Però no és el  seu valor essencial, sinó la història que explica, tant el que tenim davant dels ulls com de l'ull que hi ha darrera la càmera, la mateixa Lee Miller. Aleshores és quan les qualitats estrictament estètiques prenen sentit. 

    L'home enfonsat en aquest canal era un capo de les SS del camp de concentració de Dachau, assassinat durant la retirada de les tropes nazis pels mateixos captius. Per tant, era un individu que havia exercit una crueltat il·limitada. Un monstre, sí,  però al cap i a la fi un humà amb la seva història que ens planteja la pregunta, com va convertir-se en això? La pregunta és inquietant precisament perquè com tots nosaltres, era, encara que sembli redundant, un home. Tenim la tendència de qualificar de "monstres" les persones amb comportaments atroços, perquè així ens exonera el pensament que són de la nostra mateixa naturalesa, ens resulta massa inquietant. Com si fossin malalts o aberracions de la natura. Aquest capo havia estat un nen, havia estat probablement estimat pels seus pares, havia estimat algú, potser tenia fills pels que sentia devoció. Tot això és plausible i ens produeix dessassosec quan el veiem alnostre mateix nivell i fins i tot ens pot produir un deix de commiseració en contemplar la fotografia, tot i entendre la ràbia desbocada dels que el van lapidar i ofegar.  Potser per aquest conjunt ambivalent de sentiments i el marc on està feta, la foto transmet una estranya pau. Potser perquè mostra que s'ha fet justícia? Alegrar-nos d'una mort violenta ens fa partíceps d'aquest acte.

     No és així, la mort, el procés de descomposició que sabem que ha començat, l'enfonsament parsimoniós dins d'una naturalesa plàcida que acull amb indiferència el cos d'un home que simbolitza la turbulència més violenta del segle XX, el mateix dringar de l'aigua que ens creiem sentir, l'aire que acarona les herbes de la riba, els besllums del sol reflectits, adornen la imatge. Tot plegat transmet tranquil·litat, com si la història retrobés el seu ordre i la naturalesa engolís ineluctablement les ambicions més  vanes i funestes, la violència cega que engendra espirals interminables  i retrobés el seu equilibri.

    La segona història que ens explica aquesta fotografia és la de l'ull del darrera de la càmera. Lee Miller és un personatge amb una vida digna de fer-ne un film. Model de prestigi i transgressora dels anys 30, amant de Man Ray, fotògrafa artística i fotògrafa de guerra (sobta una dona d'una extraordinària bellesa prenent nota gràfica de l'horror). Cap a mitjans de la seva vida les imatges traumàtiques que va captar, i les que va veure però no va fotografiar, li van passar factura, va caure en la coneguda espiral de beguda i depressió, com si demostrés que no és possible passar indiferent per la vida i alhora voler-ne captar-ne l'essència més abismal, és a dir, ser una autèntica artista. 

Txernòbil, la mort i la primavera

 Per aquells camins atzarosos pels que t'acondueix la curiositat, m'he revolcat aquestes darreres setmanes en els fets de Txernòbil, on el 26 d'Abril del 1986 un reactor nuclear va esclatar com una vulgar cafetera. A més, ho he fet de la mà del que es poden considerar dos nous gèneres, o registres, literaris. Per un costat el llibre d'entrevistes corals, La pregària de Txernòbil, de Svetlana Alexséivna, i l'àlbum de periodisme gràfic, en forma de còmic Un printemps à Tchernobyl, de Emmanuel Lepage.

 En el llibre de la Svetlana, es teixeixen com un mosaic les entrevistes a testimonis directes de la catàstrofe, però no com a mers testimonis visuals, sinó expressant les seves emocions i sentiments davant un fet pel qual, molts, confessen que no tenen paraules. Es barreja l'horror, l'estupor, els remordiments, la incompetència, l'heroïsme més abnegat (cal reconèixer-ho, Europa es va salvar aleshores gràcies a un grapat d'autèntics suïcides), la malaltia incomprensibla, la covardia la tristesa d'un món perdut, i fins i tot el contrast entre aquest horror i la bellesa sinistra que amaga actualment el districte de Txernòbil. A Txernòbil, va néixer un nou tipus de terror, un tast d'Apocalipsi, inaprehensible, pel qual encara manquen paraules per definir-lo, en el context d'un sistema polític degenerat que va ser causa, i víctima, del desastre.

 Emmanuel Lepage, en canvi, centra el seu relat gràfic en una recent visita a l'àrea de Txernòbil. Aquest lloc encara projecta un irresistible magnetisme. En el bell àlbum, traspua una certa frustració. Esperava trobar una mena de zona zero, arrassada o plena de malalts, i en canvi es va topar amb una naturalesa luxuriosa, que per causa de la radiació immanent, s'ha deixat tranquil·la. Svetlana també reflecteix aquest contrast entre una terra rica, que va fent la seva davant la incredulitat dels habitants locals (aquella primavera va ser especialment generosa en collites i fruits), i el perill invisible que l'habitava, que cobava la mort. 

 És potser aquest contrast estupurós que el deixa sense paraules al lector, actor, víctima, testimoni, junt amb la desfeta de la fe soviètica que va representar per molts aquest fet. Calia inventar un nou llenguatge. És aleshores quan m'ha vingut al cap una vella lectura, el darrer llibre publicat de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera. De fet és un llibre inacabat, en el que l'editor va recopilar les diverses versions d'un text, poètic oníric i estrany, com correspon a la darrera etapa de Mercè Rodoreda. A mi em va deixar un pòsit d'emocions en estat pur, com si fos inefable i hagués trascendit un desconegut límit. I de fet, tinc la impressió que aquest tipus de llenguatge que explora la íntima contradicció de la vida, con la bellesa i l'horror s'entrellacen i semblen necessitar-se, en un contrast obscè. És potser aquest llenguatge el que es necessita per expressar què va significar Txernòbil, on un món va morir, i en va néixer un altre d'inquietant, en que la mort invisible ho amara tot, amagada darrera la bellesa i rossega la Creació des del seu propi fonament. 

Zero K

          Zero K és la darrera novel·la de Don  DeLillo, però la primera que llegeixo. Segons explica la contraportada DeLillo és l’autor de referència actual de la narrativa nord-americana, guardonat amb no sé quants premis i reconeixements. No posaré en dubte aquest criteri, però em semblen tant repetitius aquests panegírics que provo de fer-me una opinió pròpia de la novel·la que tingui entre mans independentment d’aquests. En aquest sentit, a nivell d’estil i estructura no li he acabat de veure el virtuosisme que m’esperava, però el que és essencial en tot cas és les idees que apunta o prova de desenvolupar.

            Zero K aborda un tema vidriós, com vidriosa m’ha semblat la novel·la. Especula, encara que això ja no sembla tanta especulació, amb la possibilitat de la criogenització dels éssers humans, fins i tot encara que no estiguin afectats de cap malaltia, per esperar atemporalment un temps en que puguin ressuscitar-se, guarits i fins i tot en una forma d’existència millorada, a nivell físic i de consciència. Com si fossin els enviats al futur per crear una nova humanitat. Aquesta idea era fins ara present com una llegenda urbana, des que corre el rumor que el Walt Disney jau criogenitzat en algun ignot lloc. Avui en dia ja és una realitat a l’abast de gent moderadament rica. I fins i tot he llegit en algun lloc que alguns d’extremadament rics, com un dels personatges de la novel·la, un d’aquests oligarques del petroli russos, subvenciona un equip de recerca per perpetuar la seva consciència i existència en algun format digital que pugui implantar-se a un altre cos o en el seu cos del futur, convenientment rejovenit.

            Aquesta idea obre moltíssims interrogants, des del punt de vista ètic i filosòfic, alguns fins i tot que no podem imaginar. A mi només se m’acudeixen dues percepcions emanades de la lectura de Zero K (que per cert, fa referència al 0 absolut de tempratura). Primer, que la primera víctima d’un futur amortal, que no immortal, significarà la pèrdua entre altres coses del sentit de l’humor, probablement l’art i també el llenguatge i el sentit narratiu de la història, moltes de les coses que ens fan humans. Aquest món futur poblat de reanimats (que no ressuscitats) fa la pinta que serà molt avorrit i força ajilipollat.  Els personatges de la novel·la certament no sembla tenir-ne massa de sentit de l’humor, una esperança, o sentit de la vida, que només es pugui posar en aquesta perspectiva no fa massa gràcia. En segon lloc, també posa en qüestió una afirmació d’un teòleg dels segle XX, Hans Urs Von Balthasar, que deia que si no hi ha salvació per tothom, no hi ha salvació per ningú. Parlava en un sentit trascendent i escatològic, i aquí és on es posa la gran qüestió d’això de la criogenització, al meu entendre, és a dir, satisfà l’anhel més íntim de la humanitat aquest tipus de futur? O és una altra cosa. Per mi és aquesta qüestió subjacent el que transmet aquest aire vidriós de la novel·la.