Goma, Goma!

 L'avió fa una majestuosa corva per enfilar el llac Kivu, i anar de dret a Goma a la costa nord, al peu d'una amenaçant ombra encapotada de núvols. El volcà Nyiragongo. Si a Nàpols tenen el Vesubi, aquí tenen aquest volcà. Un dels més perillosos del planeta, diuen. La seva lava és molt líquida, com els Hawaians, però per contra, té un con abrupte i això fa que les colades tinguin el rècord mundial de rapidesa en descendre pels seus flancs. Si hi ha una erupció, i es troba a només uns 15 quilòmetres de la ciutat, cal reaccionar ben ràpid. El 2002 va sepultar una quarta part de la ciutat. 

 Goma és un destí que quasi ha esdevingut mític, en el món humanitari. És el crisol de les majors crisis, o les més emblemàtiques, que ha patit el món des dels anys noranta. El genocidi de Rwanda (Goma es troba just a la frontera), va provocar una diàspora de Hutus i una conseqüent invasió de l'exèrcit Tutsi que es recorda com el paradigma de la catàstrofe humanitària. Sebastiao Salgado té unes fotografies que han fet la volta al món, especialment quan va fotografiar els emaciats supervivents que van creuar, fugint, l'espessa i interminable selva i van aparèixer a l'altre extrem del país com morts vivents. Uns dos-cents mil desplaçats que van desaparèixer de cop sota la vegetació.

 Goma és això i encara més. Un polvorí on la violència s'ha enquistat sobre unes capes de conflictes que venen des de finals del segle XIX, en l'infame tractat de Berlin que va repartir l'Àfrica (aleshores desconeixien el llac Kivu) i més enllà en l'equilibri d'ètnies i clans que habitaven la zona. Jo acabo de llegir un recent llibre que prova d'explicar tot això, i a part de posar els pèls de punta, necessitarè un diagrama de fluxe en tres dimensions per entendre la corrua de faccions, exèrcits i grupúsculs que han actuat i actuen en la zona. Segons aquest llibre (Congo's violent peace), hi ha censats encara una setantena de grups armats actius. I no són simples grups d'autodefensa, com qui diu uns innocents sometents, sinó fins i tot autèntics modus vivendi que fan del terror, l'exacció i l'explotació dels immensos recursos minerals el motiu pel qual pervivuen i pel que han oblidat la genuïna motivació, si n'havia cap, que els va fer néixer. Crec que cal abandonar tota especulació basada en la raó per intentar entrar en la lògica del que aquí ocorre. Els Kivus, per aquesta raó, van ser anomenats en el seu dia com una república humanitària. Els ONGs i els grans organismes internacionals van plantar la seva bandera i han creat unes inèrcies disfuncionals que ho han enredat encara més, promocionat per la manca de capacitat i governança de l'Estat Congolès. 

 En tot cas, a mi m'acaben de donar un sobre amb un bon grapat de dòlars, com a mesura de seguretat per si un grup ve a segrestar-me i els el pugui oferir per evitar-ho. A la casa també hi ha un punt de reunió per si hi ha un seïsme i fins i tot una habitació a la que s'han blindat les finestres i s'ha posat un kit d'emergència per refugiar-s'hi si es senten trets. Però em diuen que ara per ara, tot està molt tranquil.

 I jo, el que vull, és anar a veure com es projecta en la nit el to rogenc del cràter provocat pel llac de lava permanent que diuen que habita dins del Nyiragongo.

La cosificació de la dona

 No tinc remei. M'he endut al Congo cinc llibres, i aquí n'he comprat encara dos més. Entre les lectures adquirides, un interessant llibre que el títol ho diu tot: Congo's violent peace. Així em permet fer una humil aproximació per entendre el galimaties que és aquest país, un rosari de desgràcies, malentesos, vilesa i una geografia beneïda pels recursos naturals que han resultat una maledicció. I al bell mig, enroscant-se com una ciclòpia serp, el monstruós riu Congo que drena una immensa conca. A on anava. En aquest llibre que esmento explica la lògica de la violència sexual que ha assolat amples regions del país, especialment el Nord Kivu i tot l'est en general. Aquest regió és com la pota trencada d'una cadira. Tot el país bascula sobre aquest polvorí. Tot comença pel pillatge de les tropes de diferent signe (els acrònims de les diferents faccions militars i exèrcits que hi han passat i repassat mereix un diccionari), quan assolen una zona o una ciutat. S'inclou la violació de les dones, no és nou. Forma part del catàleg de salvatjades de tota guerra des de sempre. Però aquí es va fer un pas més, i es va convertir en una estratègia bèl·lica. La violació sistemàtica de la població femenina té uns efectes a curt i llarg termini devastadors per la societat. Anorrea el pilar social, la dona, i perpetua un estat de submissió, ansietat, destrucció psicològica que s'estén a través de generacions. No és un assalt espontani de depravats sexuals. I això ja es va veure en la infame guerra dels Balcans, en el cor mateix d'Europa. Després hi ha un pas més inquietant, quan aquesta cultura de la violació i la violència sexual en general esdevé un fet cultural, rutinari, i la dona es veu reduïda a un objecte, una cosa per la qual és acceptable fer qualsevol cosa. Retornar a un estadi on es dignifiqui amb tots els seus drets a la dona pot costar molt de temps. I ara faré un salt en l'espai-temps. El tema de la famosa "manada" dona per molt. No entraré en els debats conceptuals sobre la condemna, la diferència jurídica que pugui justificar que es qualifiqui de violació o abús sexual. La indignació ciutadana ve donada perquè no entén, comprensiblement, la lògica dels advocats i jutges, i la justícia no s'adequa a la sensibilitat social. Però el tema de fons essencial, per mi, és que cinc homes d'entre 25 i 30 anys, aprofitin una noia de divuit per aprofitar-se'n simultàniament per tots els orificis possibles i després se'n desentenguin és per sobre de tot una anorreació de la persona que esdevé un objecte que només té interès pel plaer que em els hagi pogut donar. Indirectament, encara que no es parli en aquests temes, la pregona indignació té el seu origen perquè percebem aquesta veritat de fons. El mateix ocorre amb la major part de pornografia on la dona esdevé un objecte sexual, i per això em fa una mica de mal veure com es transforma el discurs per acceptar-la quasi com un mer instrument d'iniciació a la sexualitat. En un altre nivell, també es pot trasposar aquesta lògica als increïbles desfaltcs de personatge públics, sobretot polítics. El Sr. Zaplana que acaben d'engarjolar, sembla que es va embutxacar 10 milions d'Euros. Són gent que en primer lloc no necessitaven aquests diners, en segon lloc, cal molta imaginació per gastar-se'ls i en tercer lloc eren diners públics que tenen el seu origen, i això és molt important, les butxaques dels contribuents que com jo no escatimen en pagar els impostos que els toca i creuen que la hisenda és un instrument de solidaritat de la comunitat. Amb quina cara es presentarien davant un pensionista que no arriba a final de mes? Digueu-me idealista o càndid, però això em dona tot el dret a protestar quan cal. La qüestió és que hi ha una reflexió de fons del fet mateix que aquesta gent, manada i corruptes, violen la dignitat mateixa de les persones, allò que tenim de més íntim, i això no ho saben prou, també destrueixen la seva pròpia dignitat. Mai no podran tornar a mirar-se lúcidament al mirall sense posar-se a plorar. O això, o han deixat de ser homes. 

Una temporada al Teatre Nacional de Catalunya

 Aquest any he gaudit de l'abonament anual al TNC, que significa poder assistir al mòdic preu de 10 euros per sessió, a 10 obres escollides en els diferents escenaris del teatre. De moment en porto 8 però no em resisteixo a fer balanç. Primer de tot, m'ha sabut greu que no hi hagi hagut cap Shakeaspeare, però ho he compensat assisitint al sempre sublim Cyrano al teatre Borràs. Són obres, aquesta i les de Shakeaspeare, que encara que es representin de forma convencional sempre m'arrabaten. Respecte al TNC, la temporada va començar amb un clássic de la dramatúrgia Nord-Americana, "Desig sota els Oms". Correcta, interessant pel que reflecteix d'una època i perquè és l'obra de referència del teatre americà modern. Després va venir "Islàndia", de Maria Lluïsa Cunillera. És una qüestió de gustos, però el teatre conceptual en què sembla que les sensacions naveguin per l'atmosfera sense acabar d'entendre on  està la trama, el nus i el desenllaç, doncs no em convencen. El mateix però exagerat per abrupta i sòrdida puc dir de "Blasted". La següent va ser el clàssic de Lope de Vega, "El Perro del Hortelano". Meravellosa a nivell de la llengua i per això em va donar la impressió que els actors de la Compañía Nacional de Teatro cavalcaven sobre un cavall desbocat que no acabaven de domar. "Frankenstein", em va semblar pretensiosa i oblidable. No aportava res, ni tan sols estèticament, a una història arxi-coneguda. I ho tenien fàcil amb una mica d'imaginació i inspirant-se amb escenaris més contemporanis.Lla cosa es va aniamr de veritat amb la comèdia, que disfressava un drama recent, "Que rebentin els actors". Admirable i divertida posada en escena de sis o set actors alhora amb uns diàlegs vibrants i una situació surrealista. Però finalment han arribat les dues grans perles de la temporada. La sòbria però excel·lentment representada Sol  Solet, d'Àngel Guimerà que demostra definitivament que es tracta d'un clàssic intemporal i que considero les millors representacions de la temporada pel que tenien de despullades, i la Importància de ser Franck, de Oscar Wilde, amb una enlluernadora posada en escena que el deixa a mig camí del musical. Aquesta darrera mereix un comentari a part. Totes les frases escrites per Oscar Wilde estan esmolades com ganivetes, i darrera d`una enginyosa trama que aparenta ser una brillant comèdia, hi ha una autèntica sàtira a la societat victoriana. És una autèntica metralleta de dards que deurien fer molt mal. No ens ha d'estranyar que dos anys més tard el Oscar Wilde estigués entre reixes, segurament víctima d'un complot subtil de l'ordre establert que sempre es rebel·la de forma imàvida i cruel contra aquells que gosen desafiar-lo. El obre Oscar Wilde ja no es va poder refer i va morir poc després, amb només 45 anys d'edat. Aquesta perspectiva es perd en l'obra, que queda descontextualitzada, i és l'única crítica que m'atreveixo a fer. 

Claude Lévi-Strauss

 Acabo de llegir una biografia de l'etnòleg i antropòleg Claude Lévi Strauss (1908-2009), potser el darrer savi que hagi donat la humanitat. Ho dic perquè em costa imaginar en aquesta època digital que torni a aparèixer algú capaç de crear un corpus de coneixement transversal, l'estructuralisme, amb una influència tan profunda en tots els àmbits (una altra cosa és que se'n faci ús o cas), i que li va permetre tocar i aprofundir en quasi tots els àmbits de l'esperit humà. I tot això en una època i amb mètodes pre-digitals, aprofundint en el detall i penetrant en el coneixement amb constància. Començo aquí a comentar algunes idees que segrestat la meva atenció, d'aquest personatge fascinant.

"El món va començar sense els homes i acabarà sense ells": aquesta afirmació està en la base del que ell diu un pessimisme ontològic. No existeix cap relat finalístic, un destí trascendent per l'home només un món abstracte, simbòlic, que opera amb els mateixos mecanismes entre tots els homes i esborra l'absurda classificació de societats primitives o avançades. El comú denominador és la necessitat de construir el sentit, que és el mateix que crear relats i que Lévi-Strauss va estudiar en la seva forma de mites, amb un final que probablement només és somniat. Però Lévi-Strauss no cau en la desesperació. Troba en aquesta fascinant naturalesa i capacitat de crear mons i pensar el món mateix i recrear-lo com un fet prou interessant i que pot omplir la vida, com a mínim la seva. Aquesta contundent afirmació pot servir en tot cas d'antídot per relativitzar les nostres idees, distanciar-nos de nosaltres mateixos i no absolutitzar res, excepte la dignitat de cada individu.

"L'experiència fonamental de l'home és  que tothom mor, i ningú mai més torna d'aquest llindar". Sembla una afirmació òbvia, però el que no és tan obvi és que l'home pateixi d'aquesta mena de broma de mal gust, segons com es miri, i a més hagi d'adonar-s'en i constantment s'hi senti conforntat. El desenvolupament dels mites i potser de la religió mateixa sorgeix d'aquest inacceptable fet, com si amb la insistència de dotar-lo de sentit, bastir-lo amb relats, ritus i litúrgies esmuséssim la cuirassa tossuda d'aquest fet. Ningú no torna del país dels morts i això és el fet fundacional de la humanitat, tal com ens coneixem. Em fa recordar això una frase de Pere Casaldàliga, que diu que les seves causes són més importants que la seva vida. Dona així una volta de rosca a aquesta reflexió, en que el sentit de la pròpia vida és més important que la vida mateixa. En altres paraules, que allò realment insuportable és una vida sense sentit, l'autèntic infern. Trobo aquí interessants lligams amb Victor Frankl quan es planteja la mateixa qüestió del sentit en els seus llibres. No sé si Lévi-Strausss i Frankl es varen conèixer o van compartir la seva obra, però si no és així és una llàstima.

Per tot això, l'univers simbòlic dels homes no pot ser jutjat per la seva racionalitat, sinó per la seva relació amb el sentit que dona a les pròpies vides, i per tant una agressió a aquest món intern es viu com una forma extrema de violència encara que no hi hagi sang. Un cas flagrant són els nacionalismes. Fora del cap de les persones d'una comunitat que comparteixen aquest mateix sentiment, la nació no existeix. Però agredir-la pot portar a l'explosió de les més extremes de les violències. I al revés, una idea pot aglomerar al seu voltant i catalitzar una societat sencera vers el que ens pugui semblar la més gran de les bogeries. Només cal llegir la història.

Continuaré.

L'apropiació del discurs

Resulta clarificador reduir les discussions polítiques, i em refereixo específicament a l'anomenat procés polític de Catalunya, a una anàlisi lingüística per despullar intencionalitats i manipulacions. L'apropiació del relat del discurs, per dir-ho de la manera corrent, significa que a la majoria de la població, a través dels mitjans de comunicació, arribi un missatge, una percepció específica. Un exemple molt concret és el concepte de "presos polítics". Que algú mereixi aquest qualificatiu canvia completament l'essència de la seva condició, encara que no pas la seva condició concreta. Continuarà tancat a la garjola. Així no és innocent l'acepció que se li vulgui donar a aques concepte. Pres al peu de la lletra, un pres polític és tot aquell que està a la presó a causa de les seves idees polítiques. Seria la versió del bàndol independentista. Pels anomenats unionistes o constitucionalistes, algú que és a la presó ho serà perquè ha comès un crim, tan se val la idea que el va inspirar, i el posa al mateix nivell que un lladre, homicida, maltractador, etc. Anomenar pres polític a algú és una manera de legitimar-lo i legitimar el seu ideari. No anomenar-lo així, anorrea directament aquest missatge. Per tant, des d'un punt de vista publicitari és inacceptable. I apropiar-se'n és una prioritat.

Ara bé, per la mateixa regla de tres també van ser presos polítics Nelson Mandela i Adolf Hitler. El contrast és evident. Per tant, hi hauria una tercera via que defugiria  la presó del matís que donema les expressions, i és discutir obertament sobre les idees que han portat a algú a la presó, i si són polítiques (és a dir, que es refereixen a un ideari referent a com ha d'organitzar-se la societat), discutir-les. Però això, temo, és precisament el que es vol evitar de totes totes. Així finalment s'arriba a un subtil carreró sense sortida, que és la criminalització del pensament, de l'ideari. Ja no val a discutir, ni tan sols.

Pesta

Torno a Madagascar per tercera vegada en menys d'un any. Era un lloc que em semblava remot i inaccessible i ves per on, ja se m'ha fet familiar. Aquesta vegada hi sóc per fer un estudi sobre la pesta. Si, si, la pesta, la mateixa que el segle XIV va esquilmar Europa. Entraria dins de la categoria de les malalties negligides, però en pocs dies he pogut aprendre un munt sobre aquesta fascinant malaltia que toca tots els aspectes: clínics, microbiològics, ecològics, ambientals i antropològics. La bèstia que la provoca, Yersinia pestis, és un fascinant exemple d'adaptació als hostes, vectors i l'ambient, i d'interacció directe amb certes pràctiques culturals de Madagascar, on ha trobat un nínxol ecològic que fa d'aquest país el que més casos declara a l'any. A més, hi ha tota l'aura que envolta a la pesta, i que ha quedat en el nostre propi llenguatge ben reflectida: ets una pesta, sembles un apestat, pesticida...tot fa referència al estigma, perill, marginalitat. Per això, encara que si ho posem en una balança dels problemes de salut a Madagascar, des d'un punt de vista quantiatiu és un problema menor però la percepció serà sempre distorsionada. Però és cert que té un elevat potencial, com s'ha demostrat en el recent brot epidèmic on predominava la forma pulmonar i ha afectat àrees urbanes. És més morífera que el Ebola però la gran diferència és que el tractament antibiòtic és molt efectiu. També hi ha molt a aprendre de la resposta a aquest brot, on el factor humà, el context malgaix i les dinàmiques de les institucions i ONG's han fet emprempta, sovint de forma independent a l'evolució pròpia del brot i amb episodis esperpèntics. Un aprenentatge excepcional que agraeixo moltíssim d'haver tingut l'oportunitat d'accedir. Probablement, a Barcelona, seré l'expert en pesta número u, però dubti que em surtin massa oportunitats laborals en aquest àmbit.

Immersió lingüística

 Estic llegint una biografia de Claude Lévi-Strauss, i afirma ja des de molt  jovenet que s'aplicava en passar tota opció política o creença o suposat coneixement pel sedàs de la raó. Si es fes un exercici sincer de portar tots els temes controvertits a aquest terreny, i es discutís amb honestedat i respecte es podria arribar a entendre's en conflictes que avui per avui semblen irressolubles.
Al tema de la immersió lingüística el volen portar cap el terreny de l'irracional amb intencions malèvoles. No s'explica de cap al tra manera. Fa feredat que tot un ministre afirmi que la intencio de segregar per llengua es basa en la llibertat individual de les famílies, i que com a partit amant de la llibertat ho ha de protegir. A mi se m'han posat els pèls de punta i les orelles alçades com una llebre de sentir-lo aplicar amb tant obscena parcialitat un concepte de llibertat pervertit. És la mateixa lògica amb que es pretén criminalitzar una opció política o subvertir la lògica de les lleis per convertir les víctimes en botxins o a la inversa. Així, només cal respondre's les següents qüestions respecte a la immersió lingüística del català. La política lingüística a Catalunya impedeix que alguna de les dues llengües oficials quedi relegada en el seu ús i la competència? No. Tots els nens surten amb un domini anàleg o superior en castellà als nens de la resta de l'Estat.  Si això és així, on està el problema? El problema és, precisament, que no hi ha problema i es tracta d'una estratègia a llarg termini per reduir el català a un fet folklóric, com van fer els francesos a la Catalunya Nord. El castellà des d'un punt de vista sòcio-lingüístic sempre serà guanyador, especialment en un món globalitzat. Fa temps ho vaig llegir expressat d'una forma clarivident. Si un català deixa de parlar en català, podrà comunicar-se en castellà. Un castellano-parlant monolingüe com no es torni mut, no té necessitat d'utilitzar el català. Aquesta realitat socio-lingüística tan simple és la que justifica que el català estigui al centre del sistema educatiu per tal que no sigui un factor divisor de la societat (al qual tendiria espontàniament sense una política proactiva), sinó tot el contrari, un factor de cohesió social. No hi ha res de més dramàtic que poguem imaginar que una Catalunya dividida entre castellano-parlants i catalano-parlants. Una altra afirmació perversa que he sentit és que l'escola ha de ser el reflexe de la societat. Ara sí que anem bé! L'escola ha de ser el reflexe de la societat que volem, no fotem! No entenc com és tan difícil acceptar una realitat tant òbvia com no sigui per interessos espuris que freguen la malvolença. Quan una formació política diu que el que cal és una educació trilingüe o un altre que cal abandonar aquest debat que forma del "pitjor passat" per parlar de temes educatius de veritat, quan són ells mateixos que han obert el debat (obscè exemple de tirar la pedra i amagar la mà), no entenen o no volen entendre un fet tant bàsic que la llengüa no és només un codi de comunicació utilitarista, sinó que forma part de la manera com veiem i ens relacionem amb el món i que el bilingüisme real, que majoritàriament practiquen els catalano parlants, és una riquesa envejable. O potser, precisament, el que volen és una societat feta de zombis amb un pensament homogeni i acrític al servei del sistema productiu capitalista. La llengua i el seu ús s'arrela en forma íntima en el nostre pensament, tocar-la i voler-la manipular és agredir el més íntim del que som.