El Coronavirus per a dummies: El número reproductiu bàsic (R0)

 Nota: En la línia de posar al servei de la societat les pròpies capacitats de cadascú, encetaré una sèrie d'entrades divulgatives per ajudar a la millor comprensió tècnica del fenòmen que estem patint, la pandèmia del coronavirus, amb la convicció que afavorir la difusió de la informació objectiva, pot ajudar a portar millor l'esforç personal i social que tots estem fent. Les meves entrades estan obertes a correccions, matisos i aclariments. Les explicacions, per la seva vocació divulgativa, no escapen a una necessària simplificació. Disposeu-ne.

 Què és i per a què serveix el número Reproductiu Bàsic o R0 

El número reproductiu bàsic és una informació clau en el control de qualsevol malaltia transmissible o, més adequadament, infecciosa. El concepte és ben simple i intuïtiu, i per això mateix útil. És una xifra que indica el nombre de nous casos que una persona infectada arriba a generar quan apareix en una població totalment susceptible. D'entrada és una mesura de la capacitat de transmetre's en condicions que podríem dir de "laboratori" o experimentals, i per tant molt simplificadora. Però ja ens serveix per respondre a la pregunta sobre la facilitat de transmetre's que té un agent infecciós, i quin abast han de tenir les mesures per controlar-lo (vacuna, aïllament, etc.). Per exemple, aquest nombre teòric és molt elevat pel xarampió (entre 12 i 18) i moderat en el cas del VIH (entre 2 i 5). 

 Però ens interessa saber el R0 en el món real: a quantes persones transmet una persona infectada en el context d'una epidèmia, en un àmbit geogràfic definit?  La rellevància d'aquesta dada és òbvia. Si el nombre de persones infectades generades per cada infectat (R0), és >1, l'epidèmia està seguint una línia ascendent i es propagarà de forma exponencial, si és =1, es manté estable el nombre de casos presents, i si és <1 l'epidèmia està en fase de descens, i, per tant de control (sigui per les mesures que s'hi hagin aplicat, sigui de forma natural). 

 És important saber que el R0 és una mitja, no indica de cap manera el que transmet una persona infectada concreta, sinó el que de mitjana transmeten tots els infectats. Per això s'expressa també amb decimals, car ningú infecta a mitja persona o una persona i mitja. Per tant, tot i ser aparentment una dada senzilla és una simplificació de la realitat: hi haurà infectats que per diverses raons no infectaran a ningú, i infectats que infectaran a moltes persones (coneguts com a superspreaders).  Per tant és molt útil, però convé interpretar-la bé i no serveix de gaire aplicar-la a nivell individual.

Què defineix el R0?

    Mirem doncs la fórmula matemàtica que defineix a R en condicions simples i simplificadores:

  R=p*c*d. 

On p és la probabilitat que es transmeti la infecció quan hi ha un contacte entre infectat i susceptible,  c el nombre de susceptibles que un infectat arriba a contactar durant un temps concret, i d la durada del període infecciós. De la fórmula R=p*c*d ja s'intueix com podem incidir en qualsevol malaltia transmissible. Sobre la probabilitat que un infectat transmeti la infecció a un susceptible (p), no podem fer gaire res, és una qualitat biològica intrínseca de l'agent infecciós. Si es dona el contacte passarà el que ha de passar, ja que depèn de factors biològics (que també poden variar entre individus com per exemple la susceptibilitat individual, però estem parlant sempre de mitjanes poblacionals). Excepte si existeix un medicament profilàctic, que el prenguin els susceptibles i els converteixin en refractari a la infecció (com es fa per exemple amb els viatges que van a un país endèmica de malària).   Sobre el temps d'infecciositat (d) també és una característica intrínseca del patògen i també té variacions individuals però estem parlant, denou de mitjanes. No s'hi pot fer gaire excepte si hi ha un tractament efectiu que faci que un infectat es recuperi més ràpidament i deixi de ser infecciós més aviat. És el cas, per exemple, del tractament precoç del VIH.  Sobre el nombre de susceptibles que un infectat pot arribar a contactar en un cert període de temps (c) hi podem incidir de dues maneres: evitant aquest contacte (evitar el contacte social o aïllant els infecciosos) o provocant que hi hagi menys susceptibles, per exemple vacunant.

Què hi ha del R0 i el coronavirus?

 Així doncs, respecte al coronavirus, què tenim, què sabem per poder modificar aquesta R i  per a que vagi tendint a <1? És a dir, què podem fer per disminuir p, c o d? Si d'entrada ja sabem que no tenim, de moment, ni medicaments ni vacunes efectives ja tenim una resposta. Respecte a p, d'entrada no hi podem incidir. El problema també és que no se sap encara tot d'aquesta capacitat de transmissió tot i que ja s'ha avançat molt (hi torno en una pròxima entrada), i l'essencial sembla que està ben establert (quan es dona el període de màxima transmissió, per exemple). Respecte a d, període d'infecciositat, passa el mateix. I finalment només queda c, la probabilitat que un infecciós i un susceptible es trobin, i és a través de l'aïllament social dels infectats (igual que amb d però aquí sí que incidim directament) i limitant la mobilitat (aïllant també), els susceptibles. Hi ha quatre mesures que tenen efectes diferents i són més o menys adients segons les fases i contextes: el confinament de la població, el tancament d'escoles i centres educatius, la prohibició de les reunions i, considerada a part, l'estudi de contactes. Les tres primeres accepten graus de rigidesa, però en l'estat actual la que ofereix més garanties és el confinament. Tornaré també, més endavant, per explicar el sentit i idoneïtat d'aquestes tres mesures. L'estudi de contactes consisteix en buscar activament tots els contactes d'un cas diagnosticat el més precoçment possible, i aïllar durant tot el període infecciós o d'incubació tant el cas com els seus contactes. L'objectiu és tallar el més aviat possible les cadenes de transmissió però necessita molts recursos (tests diagnòstics i personal especialitzat).  Serà objecte d'una altra entrada.

Quina és la R0 del coronavirus?

 I ara la pregunta del milió. Quina és la R del coronavirus? Doncs no ho sabem, només que és més gran que 1, malauradament. A Xina parlaven de 2,5, aquí de 3,1. Però aquestes estimacions utilitzen la informació disponible que és limitada. La raó per la qual no ho podem saber és que excepte que féssim tests massius no sabem quants infectats hi ha, sobretot assimptomàtics, i, per embolicar la troca, els factor p pot variar al llarg de la història natural de la malaltia (hi tornaré, també, més endavant). Desconeixem la quantitat d'assimptomàtics ni quants arriben a transmetre però se sospita que són molts. Només a Corea del Sud potser poden fer l'estimació més certa. Però això no canvia, de moment, les estratègies que estem aplicant.

Una consideració final

   Com  diu un poema de Paco Ibáñez, la realitat no és rectilínia, és corba, i ja es pot intuir que R no pot ser constant al llarg d'una epidèmia ni en condicions naturals, perquè els susceptibles aniran disminuïnt a mesura que augmentin els infectats o es recuperin i donin immunitat, o entrin nous contingents de susceptibles (naixements, immigrants etc. i les característiques de cada patogen). Queda clar que amb la R no n'hi ha prou per predir què passarà i que tampoc és tan fàcil extrapolar la fórmula a qualsevol infecció (per exemple a una de transmissió sexual), però aquí ja entrarem en l'àmbit de la modelització que serà objecte d'una altra entrada.

 Se'm gira feina, si he comptat bé ja he apuntat 5 o 6 entrades més.

Espero que us sigui útil!

El Coronavirus vist des de la República Centreafricana

Es fa ben estrany contemplar des del cor de l’Àfrica una epidèmia a Europa, quan la situació acostuma a ser inversa. L’arribada del Coronavirus al mal anomenat Vell Continent em va agafar ja a la República Centreafricana. I ara un decret recent imposa la quarantena a tothom que hi provingui. Realment, el món al revés. No hauria pogut fer la meva feina si les coses s’haguessin embolicat una mica abans. Des de la distància, puc fer moltes reflexions sobre el tema, des d’un punt de vista tant tècnic (sóc epidemiòleg, estem de moda sembla), com social, psicològic, polític, però l’entrada donaria per un llibre. I la distància permet fer certs apunts que poden ser més originals que parlar d'aspectes tècnics, que n'anem sobrats.

 Primer de tot, paro atenció a la disposició psicològica que s’ha anat manifestant a mesura que la cosa ha agafat força. Al principi vivia en un escepticisme prudent, un fenòmen més que em   queia lluny, però en el moment en que la infecció pot tocar a gent que conec bé i estimo, aleshores el coronavirus ha esdevingut  una mena d'incòmode convidat, inquietant, que sé que pot arrabassar la vida d’alguns dels meus parents de més edat (com altrament ho pot fer la grip estacional). Mentre les amenaces vitals toquin a “uns altres” abstractes, llunyans i inconcrets no ens sentim afectats. Cal molta empatia per entrar en l'infern dels altres sense que se'ns hi convidi. Aquesta actitud inconscient de fet és una de les rels de l’estigma que afecta algunes malalties. Són comprensibles doncs,  les piulades que he llegit de gent que està emprenyada quan es parla amb menysteniment que els morts són en general gent d’edat o amb patologies prèvies perquè pensen en els seus oncles, avis, pares...és cert, ens fa una mica inhumans aquests platejaments d’estadístics sense cor,  quan a tots ells els tenim ben a prop i els voldríem amb nosaltres tant temps com fos possible. Però també posa de manifest com de poc preparats estem davant la mort quan es presenta de forma inesperada, concreta i amenaçant encara que només sigui una percepció esbiaixada. Quan paradoxalment esdevé massa previsible. Perquè és exactament el contrari del que teòricament reclamem en tots els àmbits: previsibilitat.

Un altre punt que fa de mal confessar és que quan he sentit això del confinament, la reacció inicial és la de pensar en les activitats trivials que m’agraden, i com m’ho faré sense elles quan torni: anar a córrer, anar a passejar a veure ocells així que pugui tornar. No hem patit per una perill vital sinó inicialment per bestieses. Crec que no sóc l’únic que ha tingut el mateix impuls. No pocs l'han posat en pràctica, sembla, i només es conté aquesta inèrcia amb mesures repressives (multes i sancions, i, com a Itàlia, fins i tot l'amenaça de la pressó).  Però ho superaré, espero. 

      I evidentment m’ha estat impossible de no comparar la situació sanitària a la República Centreafricana i el que passa a Europa, que deriva en condescendència i fins i tot el menyspreu pels "histèrics del nord". És un “postureig” una mica típic dels que hem estat també influenciats en algun moment del alter-mundisme una mica ingenu. Però no està mancat de fonament. Posaré un exemple ben simple. La mortalitat materna (lligada a l’embaràs i al part) en aquest país és la primera o segona més elevada del món: més de 800 dones moren per cada 100.000 embarassos. Tenint en compte que la tassa de fecunditat és tambe molt elevada (6,7,8 10 embarassos per dona és la norma), fent un simple càlcul ja ens enfilem a un conservador 5% de dones que moriran per complicacions lligades a l’embaràs i al part (un terç dels quals a causa dels avortaments clandestins). I això un any rere l’altre, sense necessitat d’intervenció de cap virus. No cal que esmenti més problemes sanitaris, però la llista és llarga: malària, febre groga, xarampió, VIH...així, quan es viu de forma constant en aquesta incertesa vital, la mort, i la mort de gent jove, esdevé la norma, la gent s’adapta, o es resigna o hi conviu i mostra una resiliència aclaparadora que em provoca una tràgica admiració. 

Un darrer apunt que m’ha suscitat el Coronavirus des de la distància és el tema de la comunicació. En els brots epidèmics, des d’una salmonel·losi per una coca de Sant Joan en mal estat fins aquest episodi, la comunicació és clau. Essencial. Importantíssima. Tenir les persones adequades per donar explicacions, amb el coneixement tècnic, empatia, capacitat de comunicació, prudència i honestedat, i per tant reconeguts per la població, és un pilar en la contenció de qualsevol epidèmia. El problema és que a voltes volem més aviat oracles que ens donin certeses, però el fet és que ningú sap què passarà. No hi ha ningú que tingui experiència amb un fenòmen de la dimensió del coronavirus i en les fases inicials, i ara encara, tot es basa en les observacions que es fan dia a dia, el coneixement científic previ i els antecedents històrics més semblants (el SARS, la grip del 1918, etc.), i el sentit comú.  Això també mereixeria estendre-m’hi.

I només em queda assenyalar que ahir es va declarar el primer cas de Coronavirus a la República Centreafricana, importat des d'Itàlia. Ves per on, aquestes reflexions ja no són tant distants. El bombardeig mediàtic és abassegador i arriba a tapar una realitat molt crua. A mi em preocupa seriosament el que pot passar si s'escampa en un context amb una prevalença important del VIH i desnutrició, a més d'altres infeccions, i en un context social molt i molt fràgil. Això d'Europa pot semblar, aleshores sí, una broma. Atesos els problemes sanitaris del país, és xocant veure ja gent passejant en mascareta pel carrer (el coronavirus és el que em faria menys por aquí), i hi ha hagut algun cas aïllat de violència vers algun expatriat blanc. Ara som nosaltres als qui se'ns assenyala com els introductors de la malaltia. El món al revés, ja ho he dit. I s'acaba de cop la poca condescendència que podia tenir mentre van tancant els vols i m'arrisco a un confinament tropical, lluny de casa. De cop, el món es torna hostil i sento la fragilitat de la vida  com es manifesta dolorosament.  

Bangui

 Es pot visitar durant una setmana una ciutat i no haver-ne posat els peus a cap carrer? Doncs sí, i no és que em mogui levitant. Les mesures de seguretat són tant estrictes que està prohibit per un expatriat ("expat", en l'argot humanitari) caminar sol i per tant, ha d'estar sempre subjecte a que l'acompanyin amb un cotxe de l'organització. Es tracta de trucar a la ràdio de la base i t'envien un cotxe amb el distintiu de la Creu Roja per portar-te a on sigui, encara que només sigui a la cantonada. A més de tot això, està prohibit vagarejar fins més tard de les 22 h. entre setmana (mitjanit divendres i diumenge), pel que pels "expats" això és com viure en una bombolla de la que no poden sortir-ne. De la porta de la casa al cotxe, a la base o a una oficina per una reunió. A mi m'ha recordat a una mescla de la pel·lícula "Viridiana", de Luis Buñuel, en què un grup de burgesos són incapaços de sortir del menjador on estan sopant encara que no hi hagi cap obstacle visible, i la Ventafocs per allò que si t'estàs més enllà de mitjanit s'acabi algun tipus d'encanteri (deixis de ser un "expat" amb tots els privilegis que significa). Perquè a més de les normes de seguretat, una de les primeres informacions que em van donar és el llistat, llarg, de restaurants. Tan bons, amb un ambient chill-out un punt sofisticat, que hom es pregunta com és possible la seva existència en el que és potser el país més depauperat de la terra. "Les humanitaires", com es coneixen totes les agències de cooperació internacionals (siguin ONG's o "onusiennes", és a dir lligades a les Nacions Unides), creen un sistema econòmic que no és que sigui paral·lel, sinó que aquí és bàsicament l'únic existent en un Estat que amb prou feines té ingressos perquè només controla una quarta part del territori que tampoc produeix gaire re i malament ho té per exportar gran cosa enclavat al mig del continent. Així, en la capital del país més desgraciat del món s'ha generat una especulació inversemblant en l'allotjament que fa que els preus siguin astronòmics.  Podem fer  pel matí tranquil·lament un focus grup amb persones que viuen amb el VIH i que els va de 500 Frances CEFA (mig euret), poder venir a buscar la medicació o que no l'hagin de prendre amb l'estòmac buit i per la nit fotre'ns una pizza de 8000 Francs sense que se'ns regiri també, però per d'altres raons, l'estómac. I a sobre sabent que si no és així, no hi hauria prous idealistes, herois ni missioners per fer aquestes feines. Mes val no ser gaire lúcid. El més greu és que aquesta economia temo que no reverteix en la societat centreafricana en general, sinó que va directament a les butxaques dels propietaris que deuen ser alhora familiars de les castes polítiques que han parasititzat el país amb una rècula de llunàtics i arribistes sense escrúpols (Bozizé, Dacko, Patassé, Bokassa, Konglibia...) i l'han portat al forat negre on són, tot seguint la traça marcada per una colonització i descolonització tòxiques. Llegir-ne la història, explica massa bé el present. Així es tanca un cercle que no es pot dir que sigui virtuós. I em tempta creure que en el fons no són pocs als que ja els està bé aquest status-quo.

 Avui, a través de la finestra d'una Boulangerie-Cafè que semblava extreta de París, he observat com passava una senyora, la pell negra arrugadíssima, els cabells com si se'ls hagues enfarinat, el vestit semblava un drap que s'anés a caure del pes de la brutícia. Caminava geperuda, mirant el terra sense fer cas al vehicle blindat de l'ONU que en aquell moment creuava el carrer. He pensat en el que deu haver vist i sofert aquesta dona, la successió d'atrocitats que han sacsejat la capital, matances, cops d'estat, potser fills morts, igual abusada, ves a saber. L'he seguida fins perdre-la de vista sota l'atmosfera reverberant. He pensat en l'encontre que André Gide relata en el seu "Voyage au Congo", cap els anys 20 del segle passat, en aquestes mateixes  contrades, amb un nen abandonat per qui va deixar uns diners a una senyora per a que se'n fes càrrec. Les persones anònimes, que si no les esmentem en un llibre o un blog transiten per aquest món en el més absolut anonimat i malgrat tot les autèntiques protagonistes d'aquesta tragèdia d'aires kafkians que no sembla tenir fi. 

República Centreafricana I

 Quan he sortit de la carlinga de l'avió m'ha abraçat l'aire de l'Àfrica tropical com si entrés en un medi aquós. Una atmosfera encara atordida per la xardor del dia anterior (són les 6 i mitja del matí), un sol rogenc per la calitja de pols que s'alça un pam sobre l'horitzó i aquesta sentor barreja de fruita tropical podrida i suor. L'avió ha arribat abans d'hora, jo estava assegut a les files capdavanteres i a més no he facturat equipatge (un hàbit molt pràctic). Sabent com de pesats són els tràmits d'entrada, m'he espavilat per passar el primer i amb deu minuts: el temps d'omplir un formulari, estampar un tampo al passaport i passar un checking de salut, ja no sé si per l'Ebola o el Coronavirus  (ara hi caic, el riu Ebola que va donar nom al virus no cau massa lluny d'on sóc) i ja era fora i havent bescanviat uns quants euros i tot. M'ha alleujat que a fora de l'aeroport no hi hagués una munió de gent buscant de sostreure o vendre qualsevol. Ja dona una idea dels Centreafricans, a diferència dels aeroports de l'Àfrica de l'Oest o de la veïna República Democràtica del Congo. Només la separa de Bangui el riu Oubangui, el principal afluent del Congo, i que es pot navegar fins Brazzaville i Kinshasa i va ser l'artèria d'accés al darrer racó inexplorat de l'Àfrica. M'he amarat de tantes lectures com he pogut i el temps m'ho ha permès. Encara tragino un parell de llibres sobre la RCA. I la primera intuició és que aquest, és un no-país. És a dir, que va existir, es va crear amb el nom colonial de Oubangui-Chari (els dos grans rius que el defineixen el sud i al nord, aquest darrer és el que alimenta el llac Txad) per defecte perquè ja la resta de territoris circumdants estaven ocupats i cartografiats. I fins i tot semblaria que els francesos el van colonitzar a desgana perquè algú ho havia de fer o amb el propòsit d'allargar la seva influència cap al Sudan. Aquesta desgana i el fet que fos la colònia pobra de França, també la va fer el destí menys desitjat dels  funcionaris colonials i el territori més oblidat i on segurament es van practicar les vexacions més ignominioses de l'imperi francòfon. A ningú l'importava massa aquella terra d'enlloc i això va permetre l'establiment d'uns règims d'explotació (calia com a mínim que no fos deficitària) atiat pel personal més rude i incompetent, que res va tenir a envejar a les més conegudes atrocitats del Congo Belga, la finca privada del rei Leopold II. Em resulta fascinant (i tràgic), comprovar en cada país que visito com la història té un pes tant present i explica els desoris actuals com si en marqué els destí dels països i nacions. Certament, la història recent de la RCA és un autèntic desori, una corrua de presidents llunàtics i intervencions descurades, rebel·lions i matances fins ben bé el 2013  i encara continuen pul·lulant grups autoanomenats rebels (quan de fet s'assemblen més a saltamarges). Com un nen traumatitzat que vol créixer sense poder resoldre els seus conflictes. Perquè una de les característiques que defineix la RCA ara és la fallida quasi total de l'Estat, contínuament fragilitzat pels cops d'estat i rebel·lions i les intromissions, i la manca de recursos que el fan absolutament depenent de l'ajut extern provinent de ONU, UNFPA, UNICEF, UE, ONG's...i han creat una autèntica "economia humanitària". Un efecte tràgic i còmic és el desig dels grups armats per ésser considerats com a  rebels, no bandits. Perquè això els eleva al status de interlocutors polítics i poden beneficiar-se, per exemple, dels plans de desarmamant i reintegració a l'exèrcit (al final, és el que busquen, un treball estable, un sou regular, un reconeixement com a ex-combatents, o no és el que tots busquem?), que només un Estat contra el que paradoxalment lluitaven els pot donar. I aquests programes de desarmament estan pagats, evidentment, per aquestes agències (amb molt bona voluntat, tot cal dir-ho). I d'aquí que s'empesquin aquests acrònims tant estridents i vacus alhora: Front Popular per la Revolució Democràtica, Moviment d'Alliberació Nacional pel Progrés o altres que ara també m'inventaria però que són tots per l'estil i els donen entitat. No ens sona també la discussio entre anomenar presos politics o convictes, o exiliats i fugats? O rebels i bandits en la mateixa Síria, en què el canvi de nom pot justificar qualsevol atrocitat?

 Pel camí de l'aeroport provo de fixar-me en els detalls, els que parlen de la realitat. El 4x4 de totes les agències ja pul·lulen (de fet, jo vaig en un d'ells, tinc prohibit desplaçar-me per altres mitjans), els carrers plens de pols vermella, els edificis ministerials que s'assemblen més als barracons de les nostres escoles que no s'acaben mai de construir i ja diuen molt del poder d'un estat que abarca un territori que és quasi dues vegades la França. I la calor que a mesura que passa el dia, tal com temia, esdevé com una llossa ardent i abalteix la voluntat. Em porten a esmorzar a la cafeteria preferida dels expatriats, i els preus no tenen gaire a envejar als de l'Aeroport de Barcelona. Això també és un efecte de l'economia "humanitària" que provoca una inflació escandalosa. No sé com no ens odien els locals quan veuen el que podem arribar a desembutxacar-nos per un esmorzar. Això també deu ser una herència colonial. 

Parasites

 Si, si, es tracta de la tan comentada pel·lícula sud-coreana guardonada amb no sé quants premis Oscar, inclòs el de millor pel·lícula (fet insòlit tractant-se d'una pel·lícula estrangera als Estats Units i de parla no-anglesa). No podia perdre-me-la, escapant-me de les meves obligacions amb nocturnitat (literalment). Només érem tres persones a la sala (una parella i jo). La resta d'espectadors que s'havien perdut un dimarts a la nit al cinema havien entrat, amb una enorme paperina de crispetes, a veure la darrera (esperem) entrega de Star Wars.

 Reconec que m'ha sorprès que una pel·lícula d'aquestes característiques hagi rebut tant premi. I no pas perquè no se'ls mereixés. És un guió no força original (la idea d'habitants en cases alienes que viuen amagats l'he vista o llegida abans, així com les històries de suplantació d'identitats), però la combinació dels elements està molt ben trabada i els girs molt ben trobats. Vaja, un guió brillantíssim que combina gèneres sense desequilibrar-se: la sitcom, la crítica social, el drama, l'humor negre, el suspens...encara que amb algun punt d'enllaç forçat ben perdonable. Tot i que cal dir que se'ns escapen algunes idiosincràcies i referències coreanes que deuen haver provocat el deliri al país d'origen. La pel·lícula, al marge de tot això, és una amarga metàfora no només de Corea del Sud, sinó del món on vivim. No entraré en detalls, aneu-la a veure. L'escena final és delirant, i també té una alta càrrega al·legòrica. El que volia comentar és això que hagi estat tant premiada, precisament als Estats Units i enmig de la pompa d'una de les indústries més lucrativa del món, allí on es podrien sentir més interpel·lats pel que la pel·lícula representa. Recordo fa temps, en un documental sobre Elvis Presley en que es descrivia com aquest noi, d'aire rebel i música trencadora, va ser absorvit pel sistema fent-lo un ciutadà referent: es va enrolar a l'exèrcit, va col·laborar en causes oficialistes. No treu de cap manera valor al seu gran llegat, a la icona que per les seves pròpies contradiccions es va acabar auto-destruint. Però aquest record m'ha fet pensar si la bufetada al sistema, a l'ordre de valors que impera i ens atenalla i que tant càusticament descriu la pel·lícula Parasites descriu, el mateix sistema no la domestica, engoleix, transforma en pur entreteniment i per tant, buida de la càrrega subversiva (perillosa pel sistema), que podia tenir. Així la veurem com un entreteniment més, un fet aliè a la nostra realitat sense capacitat de canviar res, de revoltar-nos. Potser aquí està la clau de tant de premi. Queda per veure quin serà el futur artístic del flamant director, Boong Joo-ho, si després d'aquest èxit rutilant serà efectivament absorvit pel convencionalisme, i si té capacitat de trencar de nou els límits de la crítica social. 

PD: El discurs de Joachim Phoenix, premi al millor actor, també em va resultar un punt desmoralitzant també, parlant d'actituds més compromeses amb el medi ambient davant una audiència on no mancaven propietaris d'avions privats i luxe obscè...en fi...

1917

Dilluns passat, escapant-me de diverses obligacions, vaig anar al cinema a la sessió de les 10 de la nit a veure la pel·lícula 1917.  No podia resistir més de deixar passar el reguitzell d'excel·lents films, segons les crítiques, que s'han anat estrenant les darreres setmanes i aquest era una prioritat. Pel tema, la Primera Guerra Mundial, i per la tècnica cinematogràfica que tothom ha lloat. És un sol pla que transcorre en temps real, excepte una pseudo-elipsi que es correspon a un temps d'inconsciència del protagonista. I no, no ha defraudat encara que no m'he atreviat a anar acompanyat per ningú perquè no és una pel·lícula per tots els gustos. No hi ha una trama concreta, el muntatge és peculiar i és molt violenta. Un viatge a l'horror de la guerra però centrada en primer dues, després una, persones concretes, éssers engolits en l'espiral de l'horror que fan un viatge que tindria aires de periple iniciàtic. El director i guionista, Sam Mendes, utilitza també unes imatges molt poderoses amb contingut simbòlic que emmarquen, realcen, l'absurd de la guerra. La pel·lícula comença i acaba igual, en un prat florit presidit per un arbre sota el qual el soldat que anirem seguint tota l'estona s'ajeu. El director juga amb mestria amb aquests contrastos, la bellesa plàcida de la natura primaveral (es tracta d'abril del 1917), amb els paisatges escorxats per les bombes i la metralla. Una altra cosa que em meravella d'aquests films és la verosimilitud des escenaris, de la mort, de l'horror, els cossos rebentats, la terra triturada. És un cant a l'espant que l'home és capaç de crear de forma col·lectiva, però també a la supervivència individual, de l'home concret que no sap ben bé perquè fa el que fa però a la seva manera troba la pròpia salvació.

 L'única crítica que se m'acut és que els pocs soldats alemanys amb els que s'arriba a creuar el nostre prota (a tots els matar, sigui amb un tir o escanyats), els descriu com anònims, una mica bestials i traïdos. Traspua aquí el prejudici atàvic, i comprensible, de les històries escrites pels vencedors que tendeixen a reduir a l'enemic en un dolent sense matisos i que ens fa suportable que se'l liquidi. Tot i que comparat amb la Segona Guerra Mundial, les narracions i els films de la  Primera són més rics i molt més equilibrats. Recordem el llibre i pel·lícula "Sin novedad en el frente" o un llibre que a mi em va impressionar d'un soldat alemany i del que en vaig fer esment en aquest bloc ja fa temps, "Parte de Guerra", de Edlef Köppen. Probablement perquè malgrat tots els esforços dels vencedors la bogeria absurda que va desencadenar la Primera Guerra Mundial va afectar per igual tots els contendents, mentre que a la segona la divisòria entre bons-dolents era, aparentment, més clara. Perquè no s'ha fet prou esment de les atrocitats que van ocórrer en tots els bàndols. I que ens duu a la conclusió que, en tota guerra, només hi ha perdedors i que com en qualsevol tragèdia, només ens podem salvar, preservar la dignitat, a nivell individual. 

Glòria

 No ha estat massa afortunat de batejar el temporal que ens està encara fuetejant com a Glòria. No ha tingut gaire de gloriós, més aviat té tot l'aire d'un càstig diví. Jo li hauria donat un nom més tràgic o de mal auguri, d'arrel clàssica: Antígona, Medea, Ariadna, Helena. Ahir, el dia més dur pel que fa al vent, em vaig acostar al front marítim de Barcelona. L'espectacle era abassegador i infonia aquell estat d'ànim que ens resulta tan estrany fins que no l'experimentem, de manca de control, que les circumstàncies ens puguin sobrepassar i hom esdevingui un pelele impotent a mercè dels elements que ens colpejaran impotents en qualsevol moment. La mateixa sensació que he tingut quan he pujat al caire del cràter d'un volcà actiu. La fúria dels elements que es manifesta, amenaçant, amb una indiferència total a la meva presència allí.  Les onades espetegaven amb un brogit insomne, l'aigua s'arremolinava en cúmuls d'escuma i les gotes d'aigua, impulsades pel vent arrauxat, colpejaven com grava contra la cara.  Les palmeres, descabdellades com bruixes histèriques amenaçaven de sortir volant en qualsevol moment. I de fet, ja n'hi havia alguna decapitada i branques de pins llençades al terra, ones sobrepassant els dics dels ports com géisers i que arribaven a llepar el passeig marítim. I tot emmarcat per un cel d'una grisor tenebrosa i el brogit (quasi bramul) incessant que semblava néixer d'un abisme marí.  Només els gavians, trescant amb una sorprenent perícia entre el vent, semblaven adequar-se a les circumstàncies.

 Aquest matí hi he tornat. El temporal encara és espectacular però l'ímpetu de les onades ha reculat força. Seria ara un temporal fort però no extraordinari (d'aquells que es veuen cada 3 o 4 anys només). Però ha deixat al descobert el rastre d'ahir. Rengleres de detritus formats per una amalgama de restes vegetals, boles de porexpan, compreses, condons, molts palets de xupa-xups, restes de cigarretes, plàstics de diferents mesures i formes, envasos, taps...tota la porqueria que com un boomerang el mar ens torna. Hi ha el rastre d'arena d'onades que han sobreeixit per sobre la barrera de pedra i formigó que guarda el passeig marítim.  I a terra algun pi vinclat, arbres mutilats i una estessa de branques i branquillons per tot arreu. Els més contents són les gavines i coloms que picotegen arreu les engrunes de menjar que el desgavell els ha regalat. I una imatge paradigmàtica i, que podria servir de metàfora, les papereres curulles de paraigües rebentats pel vent (perfectament inútils durant una llevantada, ho hauríem de saber) i els vianants avui treient-ne una previsible fotografia. 

 No sé valorar si aquest episodi anuncia res de més inquietant, la lenta apocalipsi del canvi climàtic, però sí que ha estat un record de la vulnerabilitat en què vivim i que, també, posa en evidència una frivolitat col·lectiva encara més inquietant.