Una interminable canícula

  A aquestes alçades de l'estiu ja podem afirmar que no hi ha canícula, només un continuum de temperatures anormalment elevades que ha començat sense cap mena de transició el dia mateix que el cel marcava l'inici astrològic de l'estació. Els meteoròlegs porten setmanes cantant la mateixa lletania. S'arribaran als 40 a tal o qual lloc, apareixerà algun núvol i hi haurà algun ruixat violent aquí i allà, la marinada serà xafogosa, les nits de mal dormir i no veurem cap boira esfilagar-se ni cobrir mandrosa una vall o un redós de muntanya. L'atmosfera caurà invariablement com una roda de molí que ens escruixirà a tots amb el seu pas reescalfat. I els boscos clamaran per a que una guspira no els encengui. 

Surto al carrer i rebo una mena de pluja de foc insana, però la gent viatja i escura les vacances, es remou en les platges i a les muntanyes com formiguetes per caçar experiències o fugir de la rutina que els persegueix en forma de xafogor ampalagosa. Tot bé, només són senyals que no són (encara) la fi. Com la final del grotesc mundial de futbol es va veure amenaçada per la terbolesa de l'aire nascuda dels incendis crònics de la veïna Canadà. La resposta més seriosa va ser amenaçar-lo amb aranzels per a que aprengui a cuidar millor els seus boscos. Avui mateix llegeixo que l'allau de turistes està ofegant la majestuosa migració estacional dels nyus pel Serengueti. Aquella imatge d'aquests estranys antílops barallant-se en munió per creuar un tèrbol riu poblat de cocodrils i lleons esperant-los a la riba. Ara els turistes són més nombrosos i s'hi agombolen en els seus jeeps.    I pel camí  esperem el sonat eclipsi de Sol que a mi em produeix una certa angúnia. És només una bella mostra de la indiferència de la naturalesa vers nosaltres, el ball insomne dels astres que es conjuguen hi hagi o no una riuada d'exaltats observadors que volen completar el seu llistat d'experiències amb aquest fenòmen astronòmic. Si no hi hagués ningú, la lluna s'interposaria igual entre el Sol i la terra i projectaria la seva ombra fugissera. Milers de fenòmens igual o més espectaculars ocorren en milers d'inhabitats planetes. Fan bona aquell pensament extrem dels empiristes britànics que negaven realitat d'allò que no es percebia. Però la riuada de visitants per contemplar-lo esclataran en un estòlid aplaudiment al no-res

Però no importa, tindrem un nou fet històric i irrepetible (han passat més coses en dues o tres dècades que des que l'home va aconseguir la posició erecta).  La notícia és notícia com una closca de nou buida. Com l'anunci d'una breu refrescada entre els dies de malaltissa canícula. 

Utilitarisme

  Fa temps vaig llegir un llibre d'un professor d'ètica de Harvard, Michael J. Sandler, titutlat "Justicia" en què repassava els fonaments sobre els quals podem determinar si fem allò que cal o no, allò que és just o no. És a dir, respondre una de les preguntes filosòfiques de tota la vida, junt amb allò de qui som i què podem esperar. La seva divagació està molt esbiaixada cap a l'àmbit del mercat, en l'estela d'un llibre posterior que es titula Lo que el dinero no puede comprar: límites morales del mercado que ja vaig glossar aquí mateix fa anys. És una llibre molt didàctic sense el·ludir la complexitat. Ens fa adonar d'una evidència de la que no en som prou conscients: no hi ha posicions neutres. No hi ha res que no suposi optar per una ideologia o una manera de valorar les coses que té un fonament encara que sigui per passiva. Una altra qüestió és que en siguem conscients o no. Per tant, no existeix neutralitat en res i passa allò que si no t'ocupes de la política, la política s'ocupa de tu vulguis o no i, mutatis mutandis, també la filosofia.   

 El professor Sandler comença el llibre explicant les tres aproximacions al bon govern, entès com la forma més justa de gestionar el bé comú. Són l'utilitarisme, la llibertat i la virtut. L'utilitarisme és la recerca crua de la millor eqüació de produeixi el màxim de felicitat pel màxim de gent. La llibertat posa l'accent en el respecte als individus a gestionar de forma autònoma en major o menor grau la seva vida i per tant la justícia és garantir aquest dret. La defensa de la virtut en canvi posa per sobre de l'utilitarisme i de la llibertat a ultrança les actituds individuals que es poden considerar intrínsecament bones. Hi ha valors, actituds, virtuts que estan per sobre de la llibertat individual i de qualsevol utilitarisme.  Totes tres tenen fonaments que poden ser irreconciliables però segons on ens posicionem respecte a aquests tres pols, acceptarem, encara que les desconeixem, aquests fonaments en major o menor mesura (el que més agraeixo d'aquest llibre és que, al marge del posicionament que jo pugui tenir,  és que permet calibrar la brúixola personal, tenir uns referents conceptuals per poder entendre i jutjar millor la complexa realitat que ens envolta) 

 El problema és que intueixo que aquest posicionament, sigui més o menys conscient, respon més a inclinacions personals moldejats per la nostra psicologia particular, l'ambient on hem crescut i l'educació rebuda. A mi, personalment, l'utilitarisme cru i dur em produeix una profunda angúnia que no té gaire de racional. És allò que va formular el Deng-Xiaoping, pare de la Xina moderna: "què importa que el gat sigui gris o negre? El que importa és que caci ratolins". I a partir d'aquesta premisa es va construir la nova Xina que no ha deixat mai de ser oficialment comunista però s'ha entregat en ànima i cos a una economia que obeeix al més pur utilitarisme. I si això significa fer una estranya mixtura d'economia planificada i capitalisme desllorigat, que sigui benvingut. El problema, però, és definir què és allò útil. Xi-Jinping, l'actual president de la República Popular de la Xina, va dir en un discurs que l'objectiu de l'Estat era que els seus ciutadans tinguessin una vida feliç. A mi em produeix una repugnància instantània qualsevol persona que afirmi saber en què consisteix la meva felicitat i com aconseguir-la. Un passeig per Beijing, si hi heu estat, fa entendre què dona de sí aquest plantejament. Hom se sent engolit per una ciutat colossal que anorrea l'individu, començant per la sinistra plaça de Tiananmen i la pulcritud de plató de cinema de la Ciutat Prohibida. Fins i tot la preservació de la memòria de Mao-Tse-Tung (un dels grans cafres de la història), present arreu i als bitllets, respon a l'afany utilitariste de mantenir una unitat homogènia on la individualitat es sacrifica pel bé general definit en una prosperitat econòmica per arribar no se sap ben bé on. S'entén doncs, que es consideri qualsevol dissidència com un acte criminal.  No cal dir que aquest sistema funciona sobre un pòsit cultural i històric que l'ha fet viable, des d'un Imperi que maldava per mantenir-se unit fins la Revolució Cultural. Val la pena recordar un dels apunts de Santiago Carrillo a les seves memòries, en un congrés de la Internacional Comunista dels anys 50 en què no dissimula la seva estupefacció quan el tal Mao va afirmar que no hi havia cap problema per desencadenar una guerra nuclear per fer avançar la revolució. Si morien 500 milions de xinesos com ell preveia, en quedarien 500 més per tirar endavant amb aquest propòsit. I tan ample tu i somrient en els bitllets de yuans. 

 No sé què en pensaria el pare de la filosofia utilitarista, que no podia ser ningú més que un anglès que presuposo una mica presumptuós i snob, un tal Jeremy Bentham que habitava el segle XVIII, de les monstruositats que pot donar per la manca inherent de sentit i consistència respecte al perquè volem ser útils, què significa exactament això i en què consisteix la felicitat quan els marcs monetaris tampoc poden donar una resposta complaent. Ni de la necessitat humana de coses que no poden ser valorades des d'un punt de vista de la seva utilitat. I que pot quedar nu d'arguments si plantegem la qüestió de la utilitat a un xinès del segle XXI o a un anglès del XVIII. Tot orientant-se a la màxima felicitat genèrica, l'utilitarisme acaba essent en darrer terme profundament inhumà i segons com monstruós encara que li reconec un valor en una esfera més del dia a dia sense pretensions escatològiques. 

Cal agrair a Kant, entre d'altres coses, que destruís de forma tan lúcida i permanent els plantejaments utilitaristes, encara que aquests prevalen en gran mesura en les lleis de mercat i tot allò de la seva mà invisible que l'autoregula, fent de la cobdícia una virtut i de l'enriquiment sense mesura quelcom admirable perquè al final és útil per a tothom. Sospito que els que l'abracen sense pudor són aquells als qui la instrumentalització social els beneficia més i ho disfressen de modernitat filosòfica. 

 En una propera entrada m'hi poso en el tema de la llibertat i el de la virtut...

Holomodor

  Rellegeixo el llibre "El Imperio" de Ryszard Kapucynski. És un reportatge escrit durant la desintegració de la Unió Soviètica, a partir de visites del famós reporter pels quatre punts cardinals d'aquest imperi. L'esmento perquè precisament he llegit el passatge en què entrevista a una vella que va sobreviure la fam del 1931-1933 d'Ucraïna, coneguda com el Holomodor, literalment "morir de fam" en ucraïnès. Llegint aquest fragment pot il·luminar una mica les ignotes animadversions que alimenten l'actual i estèril guerra entre Rússia i Ucraïna. Hi ha un ressentiment mutu alimentat per uns quants despropòsits històrics. Per un costat, bona part d'Ucraïna és de froma indestriable part del bressol de Rússia. Una cosa semblant els ocorre als Serbis amb l'encara no reconeguda república de Kosovo. I de forma menys aprehensiva aquest sentiment també fibla el nacionalisme català més nostrat amb la Catalunya Nord. Però qualsevol paral·lelisme resultarà estúpid. I empal·lideix davant la complicada relació entre Ucraïna i Rússia. Per un costat Ucraïna sempre ha estat més inclinada cap a Europa. Rússia té una ànima més oriental. L'antiga Galitzia estava en l'òrbita de la culta i venerable dinastia dels Habsburg. Rússia en els Romanov i  descendents d'Ivan el Terrible. Stalin ho va complicar tot. Va implantar una política de russificació sota el pretext d'esborrar tota inclinació burgesa i reaccionària, tal com entenia aquest concepte, que li infonia la particularitat d'Ucraïna. I també la necessitat de subjugar aquella terra fèrtil i plena de recursos que amés donava sortida a pleret al Mar Negre. No es va quedar content amb aixó. Va implantar una col·lectivització salvatge imposant als camperols ucraïnesos quotes de producció inassolibles. El seu incompliment va justificar una repressió a través de la confiscació de les collites que va provocar una fam atroç que va durar 6 o set anys. Les fonts difereixen, però parlen des d'un milió fins a deu milions de morts d'inanició. I no falten testimonis directes, com el que l990 va entrevistar Kapucynski, sobre aquell horror que va empènyer al suïcidi, el canibalisme. Pocs testimonis occidentals ho van confirmar, entre ells conversos al comunisme que visitaven el suposat paradís. Per tota això els alemanys van ser rebuts en primera instància com alliberadors quan allò de l'Operació Barbarrossa (la invasió de Rússia pel règim nazi el 1941). Però la mateixa inòpia alemanya va desaprofitar aquests comprensibles aliats, que tampoc entengueren la naturalesa també sinistra del règims nacionalsocialista, i aviat també en van ser víctimes. Però això no va impedir un col·laboracionisme obert en l'extermini de jueus i fins i tot en l'exèrcit alemany. D'aquí neix el ressentiment històric que sense escrúpols utilitza Vladimir Putin per descriure com un continuum històric l'actual "operació especial" i la lluita contra els nazis, qualificant el Zelensky i els seus com a tals i també fent reviure les ínfules de la victòria soviètica el 1945. Tot plegat un despropòsit atroç, corrupte i absurd. I Ucraïna viu escindida entre una zona oriental molt russificada i l'occidental que ha fet perviure la cultura ucraïnesa i busca el redós europeu sense que acabi de desfer-se de la plaga de la corrupció sistèmica en gran mesura heretada de l'època soviètica. Afegim-hi la necessitat d'autoafirmació imperial de Rússia i tot plegat amanit pels egomaniàtics de torn.  Som esclaus de la història i convé ser molt lúcids per alliberar-nos-en i fins i tot un cer coratge. Perque els pobles es troben patèticament empesos a escriure-la i fins i tot defensar-la amb tots els biaixos que vulgueu si no es vol que ens l'escriguin uns altres. A voltes el tema no és ser o no ser, sinó simplement lluitar per no-no-ser però això deriva amb massa facilitat al fanatisme nacionalista del que ens hem de salvar.

 Que a ningú se li acudeixi de voler recuperar el Canigó. Està molt bé com està i a més podem pujar-hi tantes vegades com vulguem. Al cap i a la fi és un massís indiferent al significat que els homes li haguem pogut donar. Com també és indiferent els milions de morts que tenen els ossos encara podrint-se sota l'estepa ucraïniana. 

El sembrador de búnkers

  He visitat Albània. Dit així, genèricament, és pretensiós, però no tant ni de lluny com quan algú em va dir que aquell estiu havia fet "la Xina", un país de 1500 milions d'habitants.  Com a molt fem un tast sobri i superficial d'allò que visitem en viatges enllaunats. En general tampoc ens importa gaire que no sigui altrament. Però sí que hi ha d'altres maneres de viatjar si es posa atenció en els detalls o es fa abstracció d'allò que es contempla. Era la tècnica emprada amb virtuosisme pel Ryszard Kapucynski. A partir d'una escena, un detall, una petita pista escollida com una veça d'or en un sedàs n'estirava el seu significat i construïa un relat coherent, creïble i fins i tot honest de tota una realitat que seria impossible de descriure sobre la base d'haver-se informat i llegit a dojo sobre el país, regió o personatge en concret. Per això els seus reportatges  són tan captivadors. Per tant, provo d'aplicar amb molta més humilitat aquesta tècnica. Albània, doncs. La imatge que em ressona és la del país més aïllat i remot d'Europa, però no geogràficament. Sinó culturalment, històricament. I és cert, va patir el règim comunista més autàrquic i idiosincràtic. Va partir peres amb tots els corrents marxistoides, stalingradids, maoniformes i lenindofílics del moment. Primer amb els soviètics, després amb la Iugoslàvia de Tito i finalment la Xina de Mao-Tse-Tung. El seu líder durant quatre dècades, Enver Hoxa, va aconseguir aïllar Albània i bastir una forma sui generis de comunisme. I com tot règim que si té un conflicte amb la realitat prefereix negar-la, va portar el país a la paranoia. Una paranoia que només podem apreciar en tota la seva tràgica magnitud amb la perspectiva històrica,  però que provoca un cert escepticisme sobre la capacitat de ser lliures si vivim en una ecosfera informativa prou controlada i intencionadament esbiaixada. Així funcionen les sectes. El detall que ho representa millor és la fal·lera pel búnker que va posseir el país. Cap a mitjans dels anys setanta el Comitè Central del Partit Comunista, a instàncies del seu líder Enver Hoxa, va aprovar la bunkerització del país per protegir-se dels agressors exteriors. La idea era sembrar més de 200.000 búnkers, 1 per cada 10 habitants, per tota la geografia. La iniciativa va arribar als 175.000 l'any 1978 quan ho van deixar córrer. I avui dia han esdevingut una icona d'Albània. Te'ls trobes per tot arreu i en el lloc més impensat sense acabar de discernir una lògica estratègica. No formen una mena de línia Maginot o Sigfrid. Són petites construccions que aixequen la seva petita bòveda de formigó uns pams sobre terra i un espiell horitzontal que sembla la mirada abstrusa d'un androïde decadent i mig enterrat. Estan entre el bosc, a primera línia de la platja, en jardins de cases, enmig de parcs, al costat de rius, carreteres. Miren totes direccions, fins i tot els trobes a ramells o aïllats vigilant-se entre ells com si l'enemic vingués d'enlloc i de tot arreu. I penso que haurien estat del tot inútils si algun país o potència s'hagués interessat per envair la pobra Albània. La Ventafocs de l'època que no suscitava cap interès. Només els italians ho varen fer en època moderna seguint els capricis imperials de Mussolini. I se'n varen penedir. 

 M'he esforçat a entendre aquesta absurda proliferació de bolets de formigó i tinc algunes interpretacions. La primera, no és res original tot i que sigui la seva màxima expressió en aquest sentit. El nostre Franco també va sembrar de búnkers xarons la costa i la zona fronterera dels Pirineus, tot i que amb una mica més de criteri però amb la mateixa inutilitat. En segon lloc, l'anarquia amb que s'han dispersat pel país fa creure que com passava a la Unió Soviètica i els seus plans quinquenals del que es tractava era d'arribar com fos als resultats programats encara que fossin xifres absurdes o procediments inútils. Si volien tants milers de búnkers, aquí els tenia senyor Hoxa. Objectiu assolit. Producció completa. Èxit total de l'economia planificada. Com la sinistra flota balenera soviètica que interceptava una naixent Greenpeace que es dedicava a escabetxinar cetacis fins assolir els objectius establerts i després deixava un reguerot de carcasses pel mar. La burocràcia més abstrusa autojustificada. En segon lloc proveïa una falsa sensació de seguretat al règim, com si s'haguessin fornit d'un cinturó que exorcitzava de forma màgica l'imaginari enemic exterior (quan no hi havia ni amic ni enemic, simple indiferència per aquell règim paranoic i inútil). Però que tenia la seva utilitat perquè mantenia viva la creença en un enemic extern sempre a punt per aniquilar l'Edén comunista parit per Hoxa i els seus. I fomentava la creença que realment vivien en un cobdiciat paradís que alçava tota mena d'ambicions a les potències estrangeres. Eren importants, rellevants. I finalment, els mateixos búnkers tenien una funció interna. Assenyalaven l'omnipresència de l'Estat, no podies escapar-te del seu control, com si hi haguessin semàfors ideològics per tot arreu. L'espiell ombrívol, fosc, escrutador, no permetia saber si hi havia algú a dins o no. Metafòricament parlant sí. Enver Hoxa habitava dins de cadascun dels búnkers i et vigilava, controlava, t'acompanyava pel bon camí. Et recordava el poder d'un sistema opriment del que no et podies escapar.  Encara avui transmeten aquesta sensació fantasmagòrica. 

I ara em ve al cap a fer uns quants paral·lismes amb les xarxes i la tenocràcia que ens ha envaït. Com a mínim els búnkers els podies palpar i si fos el cas barrinar. Contra l'ecosfera comunicativa d'avui dia la cosa es posa més difícil per mantenir el fràgil residu de llibertat interior que encara conservem. A vegades em tempta construir el meu propi búnker interior per refugiar-me. 

La Sagrada Família

  Després de la catarsi col·lectiva, no exempta de cofoïsme, de l'inauguració de la torre central del temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona (la torre de Jesucrist), permeteu-me que faci algunes consideracions presses així al vol, sense massa solta ni volta. 

 En primer lloc, he de remarcar que  he crescut a l'ombra d'aquest temple i el recordo encara quan era un solar rodejat per quatre estranyes, un xic solitàries  i esveltes torres que si no t'ho explicaven no podies endevinar a primera vista que allò pretenia ser un temple. I precisament sento una certa enyorança per la pèrdua de la gracil·litat d'aquestes vuit torres que encerclaven un espai erm amb un altar de formigó desangelat al mig, les de la façana del naixement i les de la passió. No només això, sinó també la seva seductora abstracció ara esclafades per la colossal torre central rematada per una monstruosa creu i escudada per la dels quatre evangelistes i la de Maria. El temple s'ha fet massa evident, imposant,  bast i feixuc, amb la creu que ara governa el skyline de Barcelona. I les figures que coronen les torres dels evangelistes tenen un ressò de gàrgola neogòtica que no casa, al meu entendre, amb les floritures d'inspiració natural de les torres més antigues (llàstima que Jaume Plensa no acceptés l'encàrrec que li van fer). Si fos per mi, les hagués reblat tot amb el mateix estil abstracte i acolorit.

Tampoc m'acaba de fer el pes la perfecció geomètrica de l'obra acabada,  per molt complexa i bella que pugui semblar, que fa de l'edifici un xic inhumà. El contrast és evident si contempleu la façana del naixement, la més antiga que sembla moldejada per una mà artesanal. La resta exhala massa tècnica precisa que no permet l'error ni la imperfecció. Excepte els detalls més artesanals, transpira un no sé què de màquina i ordenador. 

És sorprenent també que s'hagi coronat el temple catòlic més elevat de tot el món amb una creu monumental que es pot veure (o pitjor, que sembla que ens observa) des de qualsevol racó de la ciutat, i això, en una ciutat profundament secularitzada, no hagi aixecat cap debat significatiu. Això permet diverses lectures, algunes en clau de tolerància i tot això, però jo crec que és més aviat la indiferència davant signes religiosos que avui dia ja no s'associen a cap ideologia o ni tan sols s'identifiquen com a tals. I també a l'acceptació unànime de l'obra d'Antoni Gaudí que trascendeix la seva profunda inspiració religiosa, encara que aquest aspecte és inexcusable si se la vol interpretar. En altres paraules, sembla que tothom s'ha vinclat davant del geni. Però jo ho trobo un punt intimidant, fins i tot abassegador. Ai, que tot sigui per posar Barcelona, per enèsima vegada, en el mapa del món (no ens aniria millor si el món s'oblidés una mica de nosaltres per una temporada?).

I això em porta a recordar els actes de befa, i fins i tot escarni, que es van organitzar quan es va decidir tirar amb empenta la construcció del temple, particularment la façana de la passió que l'escultor Antoni Subirachs va poblar d'escultures anguloses que semblen emergir literalment de la pedra, com si fossin excrecències del temple. Poques veus o jo no n'he sentit cap ja fa temps, encara sostenen aquest discurs abassegats per l'èxit d'aquesta icona que ja s'ha posat a l'alçada de la torre Eiffel, la de Pisa o l'Estàtua de la Llibertat. I no hi ha ciutat del món que s'atreveixi a renuniciar, o fins i tot criticar, una cosa així. Ara resultaria quasi blasfem.

Finalment, temo que a l'Antoni Gaudí, un home auster i que defugia fins i tot ser retratat, li hauria horroritzat que projectessin amb lluminosos drons el seu esguard en el cel barceloní. Potser algú a la cripta del temple va sentir com els seus ossos es removien. No sé si qui va tenir la idea ho va tenir en compte, però possiblement es va guiar per criteris d'espectacularitat i emotivitat francament kitsch, tot cal dir-ho.

Un darrer apunt, el que més m'agrada de moment, tot esperant que el Miquel Barceló sigui l'escollit per reblar la façana de la Glòria, és el sublim joc de llums de l'interior. Això sí que està bé. Per la resta tinc la sensació que ens hem deixat alguna cosa pel camí...

Ordre i absurd

  M'ha colpit, més enllà del que m'atreveixo a expressar, la mort de tres adolescents ofegats en un tros de costa rocosa fa uns dies. Em resulta inconcebible assumir tres vides tot just escabdellant-se, escapçades de forma tan cruel. L'absurd, l'arbitrarietat, la indiferència del món i de la natura vers nosaltres destrueix el seu encanteri. La vida és un miracle que em produeix estupor quan en prenc consciència. I per això quan descobreixo en mar inabastablement bell i impintable, com deia Josep Pla, convertit en un impàvid botxí em sento íntimament traït.

 Davant aquest caos cruel i inexplicable, però, em corprèn com hem estat capaços de respondre-hi en les dues grans creacions i que ens fan tan humans. Per mi el cimal de la nostra societat. Una és el sistema educatiu, l'altra el sanitari. Durant la darrera dècada he tingut el goig d'acompanyar quasi cada dia algun dels meus fills a l'escola. Sovint, quan el deixava, em quedava a una certa distància contemplant com entrava ell i els seus companys dins del tancat, primer a recer d'una bella ombra en el primer cicle de primària, desprès sota una esplèndida Tipa Blanca que infesta la grava del terra  de flors grogues caigudes cap a finals de curs. La contemplació de tota aquella quitxalla entrant a classe, relacionant-se, generosament acollits,  creixent any rere any, entre el brogit i rebombori que es silencia a poc a poc quan entren  l'edifici em provocava un incansable i íntim goig. No me n'he cansat mai, i ara que s'ha acabat em sento una mica desemparat, ho reconec. L'escola com el cor de la societat, on ensenyem i aprenem, creixem i ens fem persones és una invenció formidable. Per això mateix sóc un ferri opositor a qualsevol intent de privatització, mercantilització o reducció utilitarista en els termes que imposa el capitalisme, de tot aquest àmbit. En aquest sentit, em va resultar esgarrifosa la presentació d'un robot per part de la senyora Melanie Trump un efluvi d'un sinistre malson, que pretenia que fos el substitut del professor de carn i ossos. Deia, la pobra illetrada, que tindria al seu cap tot Plató. Cal ser imbècil. No, no, crec que res pugui substituir l'encontre amb l'altre que pot fer sincerament acollit i reconegut especialment en les professiones més humanes i humanitzadores. I una d'aquestes és la de mestre o professor. I la segona la de metge o sanitari. Perquè aquesta és també la segona gran invenció de la humanitat. Diuen els paleontòlegs que ens vam fer realment humans quan algú dels nostres ancestres es va preocupar per cuidar algun altre congènere malalt o ferit. I d'aquí hem arribat al fantàstic sistema sanitari públic del nostre país on tots els ciutadans tenim el mateix dret d'accedir-hi. Em produeix el mateix dolç estupor, quan hi penso, que em provoca la contemplació de qualsevol forma de vida o del mar si no li tinc en compte la seva inesperada crueltat. 

 Diu molt de nosaltres que precisament les dues professions que comporten amb elles un major grau de frustració i problemes mentals siguin precisament la de professor i la de metge. Perquè necessàriament ens hi jugem en elles un pedaç de la nostra ànima, s'hi manifesta allò que ens fa més íntimament humans, persones, i estan de forma espontània més abocades als altres. No es poden sostenir sense aquest íntim impuls. O aleshores les practiquem de forma automàtica i deshumanitzada. No hi haurà mai algoritme que valgui.  Per això la seva pràctica pot arribar a ser viscuda de forma tant contradictòria quan la quotidineïtat ens les fan feixugues i aspres. Jo mateix tenia aquesta vocació i per raons que no explicaré mai aquí vaig provar de fugir-ne. Però la vida m'hi ha retornat feliçment fins retrobar-m'hi de nou. Per això sé de què parlo. 

Davant les embestides cegues de l'espantós atzar, em consola que col·lectivament hem sabut respondre-hi construint un sistema educatiu i un sistema sanitari que a més són públics i universals. Davant l'escàndol de l'aparent absurd que actua amb estrèpit, responem amb una constant i silent bastida d'escoles i hospitals per tothom. No hi ha rebel·lió més autèntica. 

El text i el subtext: a propòsit del brot de Ebola

  El brot actual de malaltia d'Ebola al Congo és una de les situacions més complexes que pot afrontar un epidemiòleg. Per l'elevada letalitat de la malaltia, l'alarma social i sobretot el context on està ocorrent. Una zona inestable a nivell social i àmpliament dominada per guerrilles i grups pseudo-militars. I sobretot perquè costa molt d'aconseguir la complicitat de la comunitat, un requisit imprescindible per poder contenir-lo. I aquí és on m'ha cridat l'atenció un dels rumors que corren entre els habitants de les  zones afectades. Que el virus ha estat escampat, creat o inventat per les ONGs per poder fer negoci. A primer cop d'ull sembla una afirmació molt mal intencionada, però com tots els rumors o creences el que cal és aprofundir en el subtext, la motivació que hi ha al darrera d'una afirmació tan absurda però que té una elevada repercussió i dinamita les accions de contenció del brot. Les ONGs són percebudes com agents externs que viuen de la cooperació humanitària, i des d'un punt de vista de mercat els va bé tenir excuses que mobilitzin fons i puguin anar vivint. I d'aquí a afirmar que són elles les que escampen o inventen el virus hi ha només un pas. És a dir, el que està dient la població local és que no entenen la presència crònica de les ONGs i els seus expatriats que porten una vida a voltes regalada i sovint luxuriosa pels estàndards locals, se senten realitzats a costa del patiment local i en qualsevol moment poden tornar a casa seva gràcies al passaport que els ampari. I creen tota una xarxa d'interessos i fins i tot una mena d'indústria humanitària amb repercussions inesperades a nivell local: inflació dels preus de l'habitatge, segrest de personal qualificat local que manlleva del precari sector públic i una imatge a vegades poc edificant dles mateixos cooperants que viuen amb un nivell de vida i capacitat adquisitiva que mai més podran somniar als seus països d'origen. I sense esmentar els abusos latents o evidents que aquesta posició els pugui donar. En el seu cas extrem l'abús sexual que sovint queda emmascarat en forma de sexe transaccional que tota situació de poder i capacitat econòmica facilita. Sovint amb l'autoengany més o menys inconscient. 

 Per tant, seria massa simple titllar d'absurda o malaltissa aquesta enraonia. Té una base real que cal saber desxifrar i que explica perquè són tant persistents contra tota evidència contrària. 

 Una altra de les raons perquè una situació d'aquest tipus produiex aquestes explicacions, a vegades extravagants, és la recerca d'un marc lògic o explicatiu, d'un sentit que expliqui la calamitat. Crec que és una constant comuna a tota la humanitat, només que en certes regions queda molt més palès i fins i tot aquest sentit passa pel davant de l'utilitarisme, o d'una lògica racional. Jo explico sempre el mateix exemple. Fa uns anys estava en una reunió a la república Centreafricana i els assistents, tots funcionaris del ministeri, gent respectable, no deixaven d'agafar el mòbil i parlar com si no hi ahgués ningú d'una manera que aquí ens semblar molt molesta i francament irrespectuosa. Però ben aviat vaig caure que aquell comportament il·lògic que esbocinava contínuament la reunió responia al fet que per aquella gent, quan es troben a un conegut pel carrer no poden deixar d'aturar-se i preguntar-se com estan, com va la família, com van els afers. No fer-ho és una desconsideració radical, inconcebible. Res de fer-se el suec. Amb l'aparició dels telèfons mòbils només han traslladat a l'àmbit digital aquest comportament. No importa on siguin, amb qui siguin ni la trascendència del moment. Allò important és atendre la trucada de qui sigui. Allò que és inexcusable es mantenir el sentit primordial de les coses pel davant de la seva utilitat.

Quan vaig adonar-me com qui s'estavella de dalt d'una figuera d'aquesta lògica interna se'm va obrir tot un món, una finestra per on entendre tot d'una i interpretar tot de coses, incloses les asèptiques dades d'un estudi epidemiològic. O simplement posar-me en una posició més humil i assumir que havia de fer un esforç per canviar la manera de veure i interpretar els fets. No només el quant, com i on, sinó el perquè i el per a què que esdevé el cor de l'acció de tot humà. Només que en molts països això s'ha atrofiat i quan ressuscita es queden sense elements per omplir la intensa buidor que els habita. 

 Per això, el capitalisme desllorigat que s'imposa arreu del món, infestat en la seva base per un utilitarisme pur i dur, tendeix sempre a l'absurd. No té cap altra finalitat que ell mateix fins el punt que ens estem convertint en objectes inanimats del seu mateix propòsit, que el sistema creixi sense cap altre propòsit. I posaré un exemple que lliga tots els arguments que he exposat. Una de les derives més delirants del desmantellament de l'agència d'ajut humanitari, la USAID, dels Estats Units és que de fet es tracta de privatitzar aquest ajut, com un negoci qualsevol, que s'ofereix a canvi de tenir accés a unes matèries, una posició privilegiada en el mercat d'un país o el que sigui. No té cap més sentit que això, si d'això se'n pot dir sentit. Més aviat l'ha buidat asprament. I d'aquí a que un dia es comencin a apedregar els imponents vehicles de les agències humanitàries només hi ha un comprensible pas.