Viatge a l'Amèrica Central

El primer avistament d'ocell exòtic d'aquest viatge ha estat dins de l'avió Barcelona-Madrid, el pont obligat abans d'agafar el que em durà a Guatemala. I no ha estat a través de la finestreta de l'avió, no, sinó dins mateix. Un home d'aspecte sudamericà ha pujat amb una gàbia amb una cotorra de Kramer. Segur que les heu vistes per Barcelona i cada vegada més arreu, fins i tot a La Garriga les vaig poder observar trescant entre les branques nevades d'uns esbarzers fa deu dies. Són com sagetes verdes que estripen l'aire amb un esgarip, una espècie introduïda que s'ha adaptat al nostre entorn. Niuen en colònies dalt de palmeres, arbres diversos i fins i tot entre cables de l'electricitat. En podeu veure a les palemeres del carrer Marina d'aquestes colònies, que poden atènyer mides monstruoses. Curiós doncs, que l'ocell introduït al nostre país fa el viatge de tornada cap a l'Amèrica del Sud, d'on n'és originària l'espècie.
 A l'avió cap a Guatemala el cervell activa una mena de navegador automàtic, per consumir les hores entaforat en el seient sense permetre que l'avorriment es faci insuportable. És una mena de galliner, on de tant en tant les hostesses ens peixen amb l'insípid menjar de les aerolínies. Qui pogués viatjar en primera...bona part del passatge són jubilats francesos, amb guies de Guatemala, excitats com infants, fan un rebombori que recorda vagament el d'un parvulari quan estàvem embarcant. Imagino la ruta que feran: Antigua, Tikal, pujada al volcà Pacaya, visita a les runes de Copàn, potser una visita al biotop del Quetzal, i cap a casa. Espurnejava en els seus ulls de nou la il·lusió dels nens.
 Posen tres pel.lícutes tontes. La primera, una d'ornitòlegs americans (el destí es confabula, potser?) que participen en una competició que determini qui és capaç de veure més espècies diferents. Qualsevol ornitòleg seriós es posaria les mans al cap. Es comporten com descerebrats, que quan veuen un mussol dalt d'una branca xisclen i bracegen fins espantar tots els ocells que es trobin en deu hectàrees al voltant, o eixorden els boscos amb helicòpters per guipar estranyes espècies. L'absurd al servei d'una estòlida història de descoberta personal.  En fi. La segona ha estat la que potser és la pitjor versió dels Tres mosqueters, força lliure certament, en que es fa un curiós sincretisme de l'Europa del segle XVII i l'estètica matrix a més d'altres estúpides llicències. No val la pena comentar-la, excepte que com que m'estic llegint el llibre El Guió, de Robert MacGuee, no sé abstraure'm de veure totes les trampes més que evidents de les pel·lícules que veig darrerament. Perquè deixa viu a aquests quan els podria matar? Perquè passa això i no allò? I no sé resistir-me de veure la mà del guionista, que no se sap amagar, i sense  massa lògica fa venir les coses per portar-les on l'interessa. Totes les pel·lícules se'm desfan als dits, com edificis als que els veiem la bastida i ens volen fer creure que estan acabats. I finalment, John English, una paròdia de James Bond protagonitzada per Rowan Atkinson. Com a mínim aquesta pretén explícitament ser una entretinguda tonteria i ho aconsegueix, per tant, res a criticar i té encerts realment graciosos.
 I entre això i allò, arribo a la meva estimada Guatemala, ja he superat el Jet-lag i  he pogut fer la primera fotografia a un ocell,  un Oriol que he d'acabar de classificar, però crec que ha de ser o bé un Icterus parisorum o un Icterus galbula (Oriol de Scott o Oriol de Baltimore). Comencem bé, doncs. Us n'adjunto la foto.