Una economia inhumana

 Fernando Onega, articulista de La Vanguardia, ha publicat un article aquest dissabte que hauria de ser de lectura i posterior reflexió obligatòria. Un poco de humanidad, explica amb cruesa la situació de les families desnonades, per un sistema econòmic sense cor ni escrúpols que provoca que a més de perdre la llar, encara n`hagis de continuar pagant la hipoteca. Com a mínim, als Estats Units la devolució de les claus implica la cancel-lació del deute. Que s'espavili el banc amb els pisos pels que va donar el crèdit. Una trampa que vaig saber fa poc, és que les hipoteques de fet no són específicament pels pisos. Es donen al client que les demana per a que les usi pel que vulgui, però s`ha associat sistemàticament amb l`habitatge. Per això els bancs es renten les mans, en sentit estricte no en saben res del pis.Una mentida encoberta més.

No sóc economista, no conec amb detall l`origen d`un sistema tant pervers que fins ara s`escudava en el convenciment col.lectiu que els preu dels pisos no tenien sostre i per tant era una situació inimaginable. Els exemples que l`articulista explica corglacen. I ningú defensa aquesta gent, només les valeroses associacions que es planten davant les cases per impedir-ne el desnonament. Ni l`Estat ni ningú més, encara que la Generalitat tingui un sistema d`assessorament per aquests casos. Perquè ocorre això? No crec que hi càpiga l`excusa que aquells que es van hipotecar en el moment inoportú han d`assumir la seva responsabilitat. Tots sabem que hem estat més o menys enganyats, i que els bancs no han jugat net en endosar hipoteques d`alt risc. Encara em xiulen a les orelles les paraules de l'agent immobiliari que el 2006 provava de convèncer-me de comprar un pis assegurant que d'aquí a un parell d'anys costaria 20.000 o 30.000 euros més. Mefistofèlic. I tots plegats tampoc n`estem nets d'aquesta complicitat. La impassibilitat del sistema és precisament perquè ha de protegir-se, és a dir, tots estem pujats sobre la bombolla del deute, una bombolla que no podem deixar que esclati i se`ns endugui a  l`abisme grec. Cal fer complir la llei per mantenir la teranyina intacta. En som còmplices des del mateix moment que utilitzem una targeta de crèdit. Divendres passat vaig anar a veure l`obra El Mercader de Venècia, de William Shakeaspeare. El muntatge va pretendre ressaltar aquesta actualitat, com la recerca del lucre i els diners porta a la deshumanització de tots els protagonistes. I curiosament, al jueu Shalock que es podia identificar amb la banca actual, tots els altres protagonistes l`acaben blasmant i condemnant, quan l`espectador se n`adona que al cap i a la fi, són tots còmplices de la creació del monstre.