Follow by Email

dimecres, 22 de febrer de 2012

Guatemala ciutat

 Observar un formigues és com sentir-se un petit déu que no pot deixar de tenir pietat per aquestes petites criatures, deleroses i capficades en la seva tasca, i la seva nímia existència. Son incapaces d'aixecar el cap i enlairar la mirada. Només hauria de moure un dite per exclafar-ne una, i ni tan sols tindria temps de preguntar-se d'on li ha vingut aquesta desgràcia. A Guatemala ciutat, aquest matí m'he sentit habitant d'un gris formiguer. Els ciutadans es mouen aqueferats, per buscar-se la vida d'un costat a l'altre seguint una estranya llei. No sabria dir cap on va cadascú, però ho saben del cert. La ciutat col·lapsada, accepta amb resignació el seu embús crònic. L'aire té el regust del sutge, són molts els vehicles atrotinats que carburen com bonament poden; tubs d'escapament que deixen anar núvols de fum negre seguit del bram d'un motor cansat. En la llunyania, s'aixeca un volcà, perfecte, cònic, majestuós, que em sembla el petit déu que ens observa amb llàstima. Una teranyina de cables creua el cel dels carrers i avingudes. Estan coberts de panells d'anuncis que arriben a saturar l'atenció. Alguns, per un nouvingut, poden sorprendre per la seva estridència, amb missatges que tenen més de slogan que d'anunci publicitari. Escons per a que les dones puguin pixar dretes, medicines miraculoses, un concert d'Enrique Iglesias, clíniques per millorar la capacitat sexual, esglésies amb denominacions si més no curioses (Lirio de Amor, Las siete Verdades, Tabernáculo de la Esperanza...) i pistolots i fussells. A mi ja no em sorprèn, cosa que demostra com podem normalitzar-ho quasi tot, veure a cada establiment, des d'una fleca fins una agència bancària, un guarda de seguretat que entoma un Kalixnikov. La primera vegada que vaig viatjar a aquest país, vaig sentir basarda. Ara ni m'hi fixo. Pel diari sé que un terratrèmol ha sacsejat el sud del país. 4.8 graus en l'escala de Richter. Normal. També explica que Escuintla, on acostumo a anar, és la província amb més morts violentes aquest any. Uns cent morts en un sol municipi, 75 d'arma de foc, una dotzena d'arma blanca, i dos o tres classificats com d'altres. Normal, també. Un home pintat de pallasso sense gràcia demana caritat en un semàfor després de fer giravoltar en l'aire tres boles de tenis brutes. Li dono cinc quetzals, no sé estar-me'n. Alço la mirada i veig en l'horitzó el volcà que em sembla sorrut. M'allunyo cap a la primera reunió del dia, com si tingués por que un dit gegantí m'anés a esclafar. Tot ben normal.

Cap comentari:

Publica un comentari