Un flamenc al Riu Besòs

 És molt important, però que molt, assenyalar aquelles coses positives que fan que tinguem una espurna més d'esperança en aquest món, que l'esperança genèrica en aquesta vida i la que pugui venir ja la dono per suposada. En resum, que hi ha coses que milloren. Un exemple flamant, mai millor dit, és el que he pogut observar aquest passat diumenge. Un flamenc va buscar recer en la llera del Riu Besòs, en el seu tram final al bell mig de Sant Adrià del Besòs. Uns aficionats a l'ornitologia que em vaig trobar aquest mateix dia, m'han dit que no ho havien vist mai. I també va ser el primer dia que van veure un bec d'alena. Ambdós ocells no són rars, fins i tot abundants en llocs com el Delta de l'Ebre, però pels que tenim encara memòria del riu Besòs baixant sota un mar d'escuma blanca (parafrasejo una cançó de Joan Manel Serrat), no pot fer res més que meravellar-nos de la capacitat que té la vida per refer-se i esclatar allí on se li permet i se li donen les condicions, que és el que ha ocorregut aquests darrers anys en tot el tram final d'aquest riu, fins ara encara sinònim de cloaca a cel obert. Us adjunto dues fotos, una en primer pla d'aquest majestuós ocell i un altre general, per a que veieu que no us enganyo i es poden veure els edificis de Sant Adrià del Besòs. 

                                                     Flamenc al Besòs, Phoenicopterus roseus

                         Vista general amb les xemeneies de la FECSA, per a que veieu que no menteixo

                               El mateix flamenc, amb una parella d'Ànecs coll-verd, Anas plathyrynchos

                                                     Bec d'alena, Recurvirostra avosetta

 Sé del cert que si ho comento, a molts els resultarà inversemblant, no hem deixat de veure aquest espai com un abocador d'aigües residuals, així que caldrà començar-lo a apreciar d'una manera ben diferent. Certament, aquestes observacions inusuals potser també s'expliquen pel fred que regna, que fa que les aus tinguin un comportament més erràtic en la recerca d'aliment i recer, però no deixa de ser un fet molt positiu, i que a mi m'ha impactat. Aquest matí, 14 de febrer el flamenc encara vagarejava per la llera del riu, si hi aneu el podreu veure fàcilment, entre el pont del tren i els dos següents ponts, no es mou d'aquest espai.

Petits fracassos

 No puc estar-me de compartir una seqüència de fotografies interessants. El protagonista sóc jo, cal que ho confessi,  perquè no sigui dit que no sé compartir els meus petits fracassos

                           Vinga noi, que només és una casacada de gel de 90º . Tens la càmera a punt?
                             Faré flipar   als amics, ja veuràs...endavant, valent!                                                                                                                                  

                        Això mateix, clavo el piolet esquerre, el primer pas és el més important,
                                                        ja estàs fent fotos?

                        Ja hi estàs posat, quina tècnica, quin estil, aviat podré amb tu...

                                                 Un pas més, ufff, sóc una màquina! Ja ho tinc! Yeah!
                                 Em poso en posició guai, que sembli que sóc un professional.
                                              Què? Ha quedat bé la foto? Ja puc continuar?
                                       

                          Ooops...alguna cosa ha fallat, com recupero ara el piolet? Suposo
                       que no ho has fotografiat, eh? Com, de què rius, que què penjaràs al teu blog...?
                                           Que no, eh? Que què et dono a canvi...?
                                       


P.D: Es tracta de la canal del Verdet, a la paret Nord del Pedraforca. A la segona temptativa vaig superar aquest graó, ho havia de dir encara que no us ho cregueu ateses les evidències.

Valor i preu

 Fa pocs dies va aparèixer una curiosa notícia a La Vanguardia.  A Xile va ser detinguda una innocent banda que pretenia traficar amb un parell de tones de gel arrencades d'una glacera de la Patagònia. El comercialitzarien per fer-ne glaçons per còctels, en  locals sofisticats de Santiago de Xile. El cost estimat que pretenien treure'n era de 7000 euros per tona, no és pas poc. El valor afegit d'aquests còctels, és el que es coneix com a plusvalua? Es tracta de gel mil·lenari (serà diferent del que pugui fer en poques hores en el meu congelador?), format a altes pressions i per tant amb una textura i consistència diferent, més dens potser. Sabria trobar la diferència entre un mojito amb gel de la glacera del Khumbu, per citar-ne una de famosa, del que porti gel fet amb aigua mineral normal i corrent? Crec que no. La formació del gel glaciar es duu a terme a través d'un lent procés de compactació de les capes de neu, que per pressió agafen la consistència del gel que comença a lliscar avall. Aquest gel pot trigar decennis, centenars, potser milers d'anys en alguns casos, fins arribar a la zona d'ablació de la gelera i desfer-se a poc a poc. Veurem un nou flagel sobre les geleres residuals dels Pirineus, amb barmans transmutats en excursionistes, furgant en el gel relicte? Certament, preu i valor són dues coses que poden anar perfectament dissociades, i fins i tot ser antagòniques. El valor d'aquest gel és pel que representa, pel que és dins de la gelera. El preu només el té quan el despullem del seu valor real. No fa pas massa en una entrevista als matins de Catalunya Radio, el Manel Fuentes parlava amb un representant del comerç de l'or. Li deia que al cap i a la fi, l'or no pot suplir un plat de llenties. No podrem digerir mai l'or, si ens morim de gana, ens llençarem sobre un plat de llenties, no sobre unes unces d'or. Era interessant sentir com aquest bon home es defensava, parlava de l'or com una referència que en el moment en que hi hagués excés de llenties, serviria de trasvassament per a que els que en poguessin acaparar més acumulessin una suposada riquesa. Una altra notícia que he llegit, és la del quadre més car que mai s'ha subastat, un Cézanne que va comprar l'emir de Qatar per cent no sé quants milions d'euros. Què és el preu, què és el valor? Un dels detinguts de la trama immobiliària de Marbella, un nou ric sense criteri, tenia un Picasso penjat al lavabo, sobre la tassa, entre d'altres detalls decoratius grotescos. Confonia preu amb valor, potser? El bisbe Desmond Tutu va declarar, tot llençant una riallada sardònica, que això del canvi climàtic afectava també els rics, perquè tampoc tindran on fugir. Quin valor i quin preu tindran aleshores tots el béns o diners que cadascú pugui tenir?.  No seria potser bo que, per una temporada, tornéssim al sistema de la barata (el "trueque"), per redescobrir el veritable valor de les coses? Seria la primera reforma a fer, la de les nostres ments.

L'onada de fred i la Candelera

 Ahir vaig anar a veure el musical Els miserables. És un goig que a Barcelona poguem gaudir finalment d'aquest tipus de musicals, que estan sempre en escena, des de fa dècades i tot, a Londres. Si no coneixeu aquesta obra de Víctor Hugo, només us diré que un autor ha de somniar en escriure una història com aquesta. Quan vam sortir, prop de mitjanit, tothom mirava al cel, encuriosit, buscant alguna furtiva volva de neu, quasi amb impaciència. És el que havien anunciat els nostres ínclits meteoròlegs. Feia fred, però tampoc exagerat. Això de siberià sona molt gruixut, remet a taigues remotes, boscos infinits colgats per la neu, a caçadors d'ossos solitaris i ferèstecs. Omplo d'aire els pulmons i sento el tast de les coníferes. Avui els diaris hi ha algun comentari sobre l'excés d'alarmisme de les autoritats governamentals. Probablement, han volgut curar-se en salut, sabent que en els temps que corren de crispació política i social, qualsevol motiu fonamentat pot ser bo per tirar pedres a la teulada d'altri, i per la memòria encara viva de la insospitada nevada del març del 2010. I també impulsats per la societat que no tolera el risc. I si aquest existeix i es materialitza, s'encanona instintivament cap a l'administració pública. Al cap i a la fi, som un país de neuròtics. Fa fred, és indubtable, només cal treure la mà per la finestra, però no s'han vist pingüins a les illes Medes, ni ossos polars passejant per les Guilleries. Algun tocacampanesï dirà allò de veieu, veieu! això del canvi climàtic és una falòrnia. Una missa no fa diumenge, caldrà respondre. I no ha nevat a Barcelona cosa que ha decepcionat a més d'un. El fenòmen de la neu és una agradable novetat, però no ha estat així. Ho podeu veure els que hi viviu si a més de la mà, també treieu el nas per la finestra. Això sí, si us agraden els ocells, és un bon moment per observar-los. El fred els fa més bellugadissos, tendeixen a formar esbarts i es tornen més agosarats per trobar aliment. Pinsans, verdums, pit-roigs a tocar de la mà. El dijous pel matí estava a La Garriga, nevava. Ho vaig poder observar. I també vaig veure dues cotorres de Kramer entre els esbarzers emblanquinats. Una au tropical enmig del fred siberià. La veritat, és que al cap i a la fi, me n'alegro pels nostres meteoròlegs. Aquestes darreres setmanes ja feien patir, perquè no sabien quina novetat aportar amb el tossut Anticicló que teníem plantat al clatell d'Europa. I pels nens als que gratuïtament els han anul·lat les classes. Recordo que quan això succeïa, ho rebíem amb una alegria desbordada.  I també es dona el fet que l'arribada dels aires de la Sibèria, ha coincidit amb la Candelera. Molta gent ja ho deu ignorar, i es perd així riquesa simbòlica a les dates, amb un empobriment del nostre imaginari. És la festa de la presentació del nen Jesús al temple i la Purificació de la mare, en aquest cas Maria. Un costum jueu que seguien tots els nens i mares, amb la presentació d'espelmes al temple. Així, tradicionalment, s'encén una espelma i es beneeix dins la celebració ordinària. La meva àvia ens en regalava a cadascun dels nets una. La data marcava el clímax de l'hivern, quan ja podíem començar a pensar en la primavera i esperar que la major part dels dies de rigor ja havien passat. Ho expressa així la dita popular Si la Candelera riu el fred és viu, si la Candelera plora, l'hivern és fora, en referència a la presència o no de pluja. També, el dia de la Candelera és el que tradicionalment es desmunta el pessebre, exactament 40 dies després de Nadal, i es tanca així el cicle nadalenc. Sense aquestes coses, la veritat és que el pas del temps és més àrid i gris. S'obliden els símbols, es buida de sentit. Ara està esdevenint més popular que la Candelera el dia de la Marmota de Pennsylvania, en que aquest animaló no sé què fa i indica si l'hivern s'allargarà més o menys. Al diari d'avui en parlava i obviava completament la Candelera.  Un succedani ben trist. Aviat acabarem bojos i sense reconèixer-nos.

Bé, que gaudiu del fred doncs, que diuen que n'hi ha per dies.

Trepitja, Pepe, trepitja fort!

 Mireu, n'estic fart i cuit. Fa quasi una setmana des que el jugador Pepe, del Reial Madrid, va clavar els tacos de la seva sabatota sobre la mà de Lionel Messi. Des d'aleshores, no ha fallat informatiu en que es repeteixi una vegada i una altra l'acció en una reiteració que em sembla obsessiva. Em recorda una reflexió del llibre Divertim-nos fins a morir de Neil Postman, l'acceleració de l'accés a la informació i el seu volum creixent ha configurat la nostra manera de percebre la realitat. Els mitjans d'informació i el fluxe immediat d'aquesta, des de qualsevol racó del món i en qualsevol moment, pot tenir un efecte deformador, com si enfoquéssim una lent en un lloc concret per captar un fet específic, l'amplifica i el difón per la resta del món. En aquest cas la lupa ha quedat enrampada com un ull sense parpella. Per un període de temps, allò serà el melic del món, milions de persones en serem captives amb tres efectes: primer, ens pensarem que allò és realment important, trascendent. Segon, i més subtil, girarem el cap i el pensament d'altres realitats més importants fins i tot molt properes, i tercer, portarà a una uniformització inquietant sobre què i com pensem.  I encara afegeixo, aquesta successió està fora del nostre control sense que ens n'adonem. 

 Una altra reflexió, és preguntar-se perquè ens importa tant la famosa trepitjada que mirem del dret, del revés, amb lupa, amb microscopi, l'analitzem, dissequem, disseccionem i genera tots els comentaris possibles i alguns d'impossibles. Serà potser una compassió per Lionel Messi? No crec que sigui una criatura precisament desvalguda. Ha posat en entredit els valors que haurien de manifestar els esportistes d'elit com a models socials que són? Aquesta és la versió oficial, certament. O potser és una pedra que ens han ofert generosament, per llençar-la amb fonament contra els nostre odis, temors, pors, animadversions més o menys encoberts, o més o menys inconscients?  M'equivoco si afirmo que molta gent va sentir un alliberament impúdic en veure aquesta acció en sentir-se legitimat per deixar anar la tírria, l'odi, les ansietats mal gestionades, que covava dins? Dubto molt que el comentari espontani hagi estat: guaita, tu, quin mal exemple per les noves generacions. És un plaer poc confessable el de trobar una brossa de pols en l'ull d'algú altri, perquè ens dona l'excusa de posar-hi el dit i si cal, furgar-hi ben fons.

 En fi, trepitja Pepe, trepitja, que jo et començaré a aplaudir ni que sigui per sentir-me una mica antisistema. 

Infinit-loop

 Un bon amic meu ha endegat una iniciativa empresarial amb valor social, dins del context d'una empresa anomenada tarpuna de la que ja faré esment en un altre post, en que comercialitza un envolcall en tela reciclable per tants regals o presents com es vulgui. Es diu infinit-loop, i té a més un xip que permet traçar el recorregut de l'envolcall. L'objectiu és doble, incentivar el reciclatge, evitar el malbaratament monstruós d'envolcalls i recolzar un taller d'inserció laboral i social que són els que confeccionen aquestes teles. Per iniciar l'empresa, cal un capital inicial que l'està obtenint a través d'una web també molt interessant, www.goteo.org, en que posen les facilitats per exposar la inicitiva, sempre amb contingut social, que es vol promocionar, i els donants, o finançadors, fan les seves aportacions a canvi d'un present, en aquest cas un infinit-loop, i de la satisfacció d'ajudar a posar en marxa un projecte amb sentit. Crec, ras i curt, que al futur s'hi arriba per aquests camins. Us adjunto l'enllaç on trobareu un video i totes les explicacions. Us animo a participar-hi i a fer-ne difusió!

http://www.goteo.org/project/infinit-loop

Consumidors vs holotúries

 Fa un parell de mesos vaig penjar un post on abocava algunes reflexions sobre l'efecte en la realitat que té l'ús del llenguatge o certes paraules (El llenguatge que et pensa, 6/9/2011). La llengua modula la realitat, no a l'inrevés, i per tant ens pot condicionar més del que creiem. Ara, amb la fi de la campanya de Nadal (fixeu-vos en la connotació bèlica de l'expressió) i les rebaixes, tinc un nou exemple que s'ha fet sentir sovint en els mitjans de comunicació. I és un mot molt arrelat en el nostre vocabulari, cosa que significa que ha penetrat ben endins i per tant és especialment tòxic. La paraula és consumidor. Els consumidors no han estat molt animats, no han vingut molts consumidors, cal fidelitzar el consumidor, etc..etc.. Però, qui és el consumidor? Estem parlant de persones que adquireixen béns que poden ser o no bàsics. Però en qualificar-los de consumidors primer reduïn l'essència dels ciutadans a això, a persones que agafen coses, objectes, menjar, rampoines, les usen, les digereixen, les gasten, les exhaureixen i en defequen els residus, segons la natura que tinguessin  originalment (ferralla, paper vell o d'altres substàncies que no convé explicitar). Quin és el consumidor ideal? Aquell que no pensa, que digereix en tots els sentits tot allò que se li aboqui i torni a consumir de nou, tan ràpid com sigui possible. Reduir-nos a consumidors no està massa lluny de posar-nos al nivell de l'holotúria, el perfecte consumidor. Les holotúries són animals marins força primitius, amb un disseny i biologia molt senzill, que no simple. Popularment també se les coneix com butifarres o cogombres de mar i és fàcil de veure'n a poca profunditat. El seu sistema nerviós és molt simple, rudimentari, no té cervell, només alguns ganglis nerviosos, i la seva anatomia segueix el model bàsic dels animals superiors, un tub digestiu rodejat de carn. Viu en els fons arenosos del mar, per un forat ingereix sorra, n'extreu la matèria orgànica adherida, arrossegant-se molt lentament, i pel forat del darrera (són a simple vista indistingibles) expulsa la sorra i els detritus. Així és la seva vida, no hi ha lloc per massa disgresions. És el consumidor perfecte i allò al que el mercat de consum voldria idealitzar-nos, és una holotúria, que a més no pensa gaire. Si pot ser, per millorar la raça hauríem de ser una mica més ràpids.
 Però jo tinc més respecte per les holotúries que pels consumidors, encara que m'hi pugui incloure. Perquè com a mínim tenen un paper ecològic important, en canvi nosaltres d'ecològics, res de res, només cal veure les rampoines i deixalles que s'acumulen ara a les acaballes del Nadal. Per tant, en cert sentit, són més dignes  i a més ningú les ha enganyades. Nosaltres vam néixer persones amb un sentit crític que hem deixat que ens el domestiquin.
   Amics i consumidors, tenim un nou vocable que cal extirpar amb totes les seves conseqüències. Neguem-nos una vegada més a que ens animalitzin, i en aquest cas, al nivell d'una bèstia lloable però francament primitiva. O això, o bé dignifiquem les holotúries tal i com mereixem.