Frontera de Guatemala i Mèxic

  Si no volia perdre el temps durant un dia amb una volta absurda, no tenia altra alternativa que creuar la frontera entre Guatemala i Mèxic per un camí sense controls, a través de la muntanya. De bon matí m'he pujat en una pick-up a Sibinal. Un trajecte d'una hora, vorejant la imponent ombra del volcà Tacaná.

Després, hem hagut de baixar per fer mitja hora més a peu. La pista estava en massa mal estat. Hem atravessat un pedaç de selva prístina. És una de les rares experiències que he tingut de contemplar un tros de món que no té màcula, flairar de prop com deuria ser la nostra terra abans no li poséssim la grapa. Un pedaç de terra que haguéssim oblidat. M'ha tallat l'alè veure aquesta exhuberància mentre caminava, volia passar de puntetes per no destorbar tanta bellesa.

 Mitja hora més de camí pedregós aferrats als ferros d'un altre atrotinat vehicle. Jo i cinc guatemaltencs amb un carregament de flors que anaven a vendre a Tapachula, ja a Mèxic. Des d'allí he pres el senderol que creuava la frontera assenyalada per una renglera de monòlits coberts de calç blanca. Em sentia lliure, una mica àcrata.

Trencava la barrera fictícia que separa Chiapas de Guatemala sense tenir cura de les lleis. Chiapas, culturalment i geogràficament, forma una unitat amb Guatemala, i sobretot el Nord de Guatemala, tota l'àrea de la vella cultura Maia. La frontera està traçada amb escaire i cartabó.  Davant meu s'estenia la verdor calorosa del Mèxic septentrional, fins, després d'una hora de camí, arribar al poble de Talquián, sota l'esguard ja llunyà del volcà Tajumulco.

 Tot just posar-hi els peus m'ha rebut la cridòria apocalíptica d'un predicador a través d'un televisor connectat a uns altaveus. I també la sensació que Mèxic està molt més desenvolupat que Guatemala. No es veu tan fàcilment la misèria depriment que ho envolcalla quasi tot al país veí, les carreteres estan ben asfaltades, les construccions són més que decents. Però jo continuava essent il·legal. Respirava fons, buscava algun temor, algun sentiment de culpabilitat. Res de res. Perquè em sento protegit, resguardat, no sóc un veritable inmigrant que busca dignificar la seva vida. Això meu és pura impostura per poder explicar la facècia. Només m'ha calgut fer una petita volta fins a Talismán, el pas fronterer més proper, creuar cap a Guatemala fent-me el despistat (els guardes ja coneixen la facècia i deixen fer), i retornar a Mèxic, ara sí, amb els segells corresponents gravats en el passaport. La matasegells de Guatemala ha tret tota formalitat a l'assumpte quan li he dit que era de Barcelona. M'ha dit que ser d'aquesta ciutat amb aquest equip de futbol és millor que qualsevol visat. Li he donat la raó, aquest tema de conversa em permet entrar en qualsevol cercle, és utilíssim fer-se passar per indígena culé. Els funcionaris mexicans han estat més adustos i secs, com correspon a un país que vol ser i semblar molt més desenvolupat, que mira més al Nord que als seus germans del sud. Una revisió acurada del meu equipatge, m'he hagut d'empassar davant un militar amb un imponent rifle un plàtan, perquè no podia entrar elements vegetals del país veí (acabava d'acompanyar a un carregament de flors clandestines, en fi...), he respost a un qüestionari oral en el que afirmava que no tenia cap intenció de matar al President del govern ni fer cap atemptat terrorista i que tenia menys de 10.000 dòlars sobre meu, desafortunadament, he afegit, i he pogut arrencar un somriure a la funcionària.  L'encís i fantasia són inversament proporcionals al grau de desenvolupament. I ara, m'he dit, ja existeixo. Tot un canvi ontològic que no tothom es pot permetre i ens fa insensibles, així, a un drama quotidià en aquestes terres.

Pensaments tot viatjant

Això són alguns pensaments, no gaire originals, que me'ls crec més o menys segons el meu estat d'ànim. Preneu-vos-els amb simpatia, si us plau.

Els ciutadans del nostre món, es podran dividir en dues classes socials, els que viatgen, i els que no.

Vivim en la quimera que viatgem, quan només ens transportem d'un costat a un altre. Per tant, hi haurà dues classes socials, els que es transporten i els que no.

Això de viatjar pot resultar ben decebedor, perquè pots acabar per trobar-te a tu mateix.

No hi ha manera de deixar-nos enrera, i qui ho creu, acaba enganyat.

Divertim-nos fins a morir, viatgem fins a morir.

El paradigma del viatger era l'Ulisses, ara som els il.lusos.

El veritable viatge el fem quan creuem el llindar de la pròpia casa per entrar-hi. La resta és fugida o una excusa per tornar.

La realitat sempre se'ns  esmuny, l'única manera d'aprehendre-la és assumir-ho.

El realisme màgic no és cap invent, la realitat resulta sovint ben irreal.

Només en l'encontre del tu a tu,esdevé el propi retrobament, però això  es pot fer sense ni tan sols creuar la  cantonada del nostre carrer.

Crec que si d'alguna cosa fugim inconscientment, és del terror íntim de saber que només és qüestió de temps que tots acabem fent la mateixa cara.

San Juan Chamula

M'interno en el mercat de San Cristóbal de las Casas. Busco els colectivos que duen a San Juan Chamula. En un  petit solar les camionetes es disposen en filera, en un racó un aparatós altar amb la imatge de la Verge de Guadalupe encintada de llums com un arbre de Nadal. Les camionetes engueguen així que s'omplen  No hi ha horaris, és un fluxe continu de gent. Vint minuts de carretera bona, l'aire entra rabent per les finestres obertes i em fueteja el cabell. Els murs de ciment que voregen la carretera, està pintat un darrrera l'altre el mateix lema en lletres enormes, San Juan es territorio del PRI. Com si en arribar a Palau de Plegamans, hi trobéssim una pancarta, Palau és territori de CiU.

 San Juan Chamula comença en una avinguda vorejada de petits comerços. Artesanies, teixits, estatuetes de pedra i fusta, que he vist replicades mil vegades aquí a Chiapas i a Guatemala. Al fons, s'aixeca resplendent l'església com un vaixell ancorat enmig d¨un mar de tendals. Blanc que esclata com un mirall sota el sol, ribetejada de blau, despullada d'ornaments. En un costat s'arremolinen una munió d'homes, amb vestits tradicionals, gecs de llana blanca, barrets d'espart o d'ala. A l'entrada de l'Església he de pagar 20 pesos a un noi que s'hi està assegut, amb un somriure càndid, l`interior s'obre com una gruta misteriosa, m`acull l`olor a dolç encens. Tres domassos creuen la volta, en forma de triangle, les parets nues, dels amples finestrals entren feixos de llum, que il·luminen el fum de les resines que cremen.. El terra està cobert de feixos d'herba que també exhala. Als costats, arrenglerats els sants dins de vitrines, amb mirada brillant, com si els oprimís un contingut dolor. Santa Martha, San Juanito, Santiago Mayor i menor, e San Pedro de la Llave... Els locals aqui i allá s´agenollen al terra, encenen un cercle d'espelmes que claven amb quatre gotes de cera fosa sobre les llosses, i comencen a gesticular i  mormorar una lletania incomprensible; em pregunto què demanen, què esperen. Alguns departeixen, com si fos una àgora. Al voltant de l'altar, proliferen els Cristos, les Verges, i les flors. I entre aquest estrany papurreig, passegen turistes, calça curta, sabata de cuir i mitjó marró. Miren com si fos un museu vivent els orants, s'acosten i no dissimulen la mirada encuriosida, Quatre jovenassos americans intercanvien opinions tòpiques com si aspiressin a entendre alguna cosa M'arracono, no voldria sentir-me identificat, però no no ho puc evitar. En sóc un mes.
S'obre el porticó i entren una vintena més de turistes, trets de la mateixa Rambla Barcelonina. Es posen en un costat, i el portal gros es desplaça amb un retruny i entra una processó amb una Verge de mantell encartronat i mirada aterrida, entre copes que cremen encens, dipositen la imatge, els turistes s'arremolinen, no es pot fer fotos. Si algú en fa el gest, un local es mostra adust, com si  aprofités l´ocasió  per demostrar alguna mena d'autoritat. Una dona, fent tentines, s'acosta a un turista que li depassa mig metre, gras, el clatell com una gepa. Li besa les mans, l'abraça. Està èbria. Li dona conversa, quan veu que no se la pot treure de sobre, s'aparta bruscament per emmirallar-se en San Pablo menor.
  Decideixo sortir. Li pregunto al noi de la porta quan diuen missa. El diumenge a les vuit del matí. I si no els molesta tot això. Em diu que no. A ningú li deu molestar, aquí, que cada turista pagui 20 pesos, i em sento atrapat en l'engany. Creuo la plaça, la reunió s'ha dissolt. Només queda un home amb el gec blanc i el barret, assegut sota l'ombra que vocifera frases inconnexes. També està amb la pítima. Faig una foto a la façana, i me n´adono que la corona una inscripció que diu Hayuntamiento. Desfaig el camí, i prencel primer colectivo de tornada, amb la sensació que he perdut alguna cosa, i encara no sé què.

 Tinc la impressió que el turisme fa que tots els mons provin d'emmirallar-se i bastir-se la imatge que esperem d'ells, i tots plegats ens acabem perdent.

La febre de l'or a San Miguel Ixtahuacán

 Volia escriure sobre l'ascensió al volcà Tacanà, però tot passa tant intensament que se m'agombolen els temes. La febre d'or és el títol d'un llibre de Narcís Oller, també és el motiu d'algunes novel·les de Jack London en que descriu aquesta bogeria, i curiosament avui estava llegint un capítol del llibre de Stephan Zweig Momentos estelares de la humanidad, en que relata la dissort de Johann August Suter, el pioner de la colonització de l'alta Califòrnia que la descoberta d'or en les seves terres va produir-ne la devastació, i el va reduir a la mendicitat, quan era un dels homes més rics del segle XIX. Quan la misèria material i  la moral es marida amb la possibilitat del lucre ràpid i fàcil neix el monstre que portem a dins. Només mireu com es van comportar els primers colonitzadors espanyols a l'Amèrica. I si un país va mancat de recursos, també li mancaran els escrúpols per treure profit d'aquesta riquesa. Però a qui podem acusar, doncs, al pobre per ser pobre? Al minaire que no té cap altre possible jornal? A qui sense saber-ho engalantina arrecades en el seu obrador? A qui compra un present a qui estima? Dona la impressió que provar d'assenyalar un culpable és com abraçar una nebulosa. Potser estem tots enredats en la xarxa, però tenint això present, provaré d'aproximar-me a la realitat , jo que n'he tingut l'ocasió, sabent que sempre ballem amb la simplificació i la banalitat.

 Al departament de San Marcos abunda l'or. Es poden trobar pepites en els rierols. Això no és una benedicció, m'explica un nord-americà que treballa com a activista, amb la diòcesi de San Marcos. Les multinacionals mineres hi han posat l'urpa, treballen per aconseguir les licitacions d'exploració, primer, i d'explotació després. Ja hi ha una mina a cel obert treballant, en una localitat que es diu San Miguel de Ixtahuacán. L'explotació de l'or implica l'ús de cianur, i d'una quantitat immensa d'aigua. En una hora es consumeix l'equivalent d'aigua que gasta una família camperola durant anys. I l'explotació arrabassa les terres, expulsa els propietaris i desequilibra el fràgil sistema de conreus de l'altiplà. La societat i els indígenes estan molt sensibilitzats i això atura o ralentitza les noves licitacions. Però el govern no els recolza, hi veu una entrada de diners fàcil, són mines molt rentables sembla, i les multinacionals treballen a llarg termini, no tenen pressa, com si esperessin una fruita madura que ja recolliran. Certament, han après a anar amb guà de seda, maquillen la seva presència amb el que ara es diu responsabilitat social, bastint Centres d'Assistència Primària o finançant estudis ecològics o accions conservacionistes. Però és el mateix monstre disfressat. La campanya mediàtica està servida, ja hi ha informacions que parlen de sedició per part dels locals, per desacreditar-los. Les organitzacions internacionals vetllen com poden, no estan sols. Perque una mina, és una desgràcia, crea un sistema de dependència corrupte, desestructura la societat, destrueix la terra i la cultura que l'habita, atrau les màfies, la corrupció, la prostitució, desplaça a la població, ja hi ha un barri a San Marcos de gent que ve de San Miguel.És un esquema que es repeteix en aquests països. No parlo des del prejudici, sinó des del coneixement directe. Ho vaig veure a Montepuez, a Moçambic, on s'acaba de descobrir un jaciment de robins, me'n van oferir i els tinc fotografiats. S'ha creat una terra de ningú on han acudit hipnotitzats per un lucre fàcil gent des de Guinea Conakry, l'altra punta de l'Àfrica, Tanzania...s'ha arremolinat un poble de nova planta on hi campen les màfies i la prostitució, i la violència. L'exèrcit hi ha fet presència, i un ministre del país està prenent el control, per compte  i temo que lucre propi. Els locals només ho sofriran com una maledicció. El mateix ha passat en els mines d'or de sudàfrica, autèntics vectors del VIH, on acudeixen en massa joves moçambicans, que tornen a casa per morir de la Sida o la tuberculosi. Al Txad no s'han quedat curts amb el petroli, un bisbe local blasmava l'empresa xinesa que havia encetat el cercle viciós de la prostitució.  L'exercien les joves africanes a través de la tanca que separava els obrers xinesos desplaçats allí. A la selva peruana de Iquitos sé de primera mà que la Shell hi fa de les seves. El denominador comú és que els locals vueuen només passar davant dels seus nassos la hipotètica riquesa, i tot i les propines que rebin, al final s'arrisquen amb quedar-se en una misèria pitjor de la que tenien abans, o perden la potencial riquesa que hauria generat el país. A Sibinal treballen en aquest sentit, crear fonts de desenvolupament sostenible per crear una alternativa que immunitzi contra la fatídica temptació, per exemple amb el turisme ecològic. La zona és d'una riquesa ornitològica extraordinària.. Encara resisteixen, fins que algú pari compte que quan s'acabin els frijoles, l'or pot resultar força indigest. En tots els sentits. El nivell de conscienciació de la població és alt, fins i tot  miren suspectes qualsevol estranger que passegi sol, per si fos un agent de les empreses minaires. 

    Hi pensem en tot això quan comprem un d'aquests materials? Fa temps tenia un post preparat que comentava una entrevista al matí de Catalunya Radio, un comerciant d'or defensava aquest comerç, deia que quan hi ha excedents de menjar, l'or serveix com a reserva de valor i riquesa que es compra amb aquest excedent. Que vingui a passejar-se per aquí, aquest gamarús, i li prepararan huevos estrellados amanits amb or, a veure com li proven.  

 Aquesta és una foto de la mina que esmento, bonic oi? Si veiéssiu el paratge sobre el que han fet això...

Sibinal

 Finalment, començo  desplaçar-me cap al Nord. He pres un colectivo fins San Marcos. Pel recorregut, que segueix paral·lel a la cadena central, he anat reconeixent tots els grans volcans, de sud cap al Nord, primer el Pacaya sempre escopint fum, el con perfecte del de Aguas que vigila Antigua, el Volcán de Fuegos que cada vint minuts deixa anar un bolet de cendra, l'adormitAcatenango, els reis del llac d'Atitlan, que llueix  enclotat com un immens mirall, Tolimán, Atitlán i San Pedro, i més enllà el Santa Maria, agut com una piràmide i el Tajumulco, el més alt de tots amb més de 4100 metres. A San Marcos, sis hores més tard, prenc un nou colectivo fins a Sibinal, al peu del Tacaná el segon més alt.

   El poble de Sibinal està aculat en una enorme caldera volcànica, coberta de bosc, darrera la qual s'alça el volcà, encara amagat. Tots els carrers estan suspesos en el pendís. 

 El dia s'ha aixecat amb un vent esverat que arrencava remolins de terra, i els galls s'arreceraven, no fos cas que els recordés l'oblidat art de volar. Els sostres d'uralita retrunyien, i els habitants, tots d'origen indígena, caminaven apocats. Això no m'ha impedit, amb la meva amiga Luce, de caminar fins vorejar la caldera i contemplar el Tacanà, esplèndid, que els núvols cobrien i descobrien apressats. Tota l'àrea té un gran interès ecològic, bosc d'alçada,  recer del Pinabete, una conífera endèmica (Abies guatemalensis) i ocells relictes com el Chipe rosado (Ergaticus versicolor) i el Pavo de Cacho (Oreophasis derbianus). El poble en sí, al caire de la frontera amb Mèxic, està format de carrers encimentats que semblen interminables tobogans, cases menudes i acolorides, camps de blat de moro i horts entremig, gossos mandrosos que cerquen l'ombra, comerços on s'acumulen fins el sostre paquets de galetes, fulles d'afeitar, paper de water, caramels, xampús i rampoines de tots tipus. Dinem en un menjador rònec, arròs covat i pollastre, servit per una velleta arrugada d'escasses i  grogues dents. Visitem alguns coneguts de la Luce. Aquí em sento un gegant, els habitants són menudets, i dins les cases es nota que estan dimensionades a la seva alçada. En una d'elles parlem amb don Antonio i la seva família. Ens explica les històries de la zona. Diu que ja quasi no queden habitants indígenes, que tots van fugir o els van matar durant les matances dels anys 1982-83, que hi havia una escola ocupada pels militars on van instal·lar el centre de reclusió, que qui entrava no en sortia viu, anava a parar directament a una fossa que havien obert al costat, i que per la nit se sentien els cops,els trets.  Els professors, els qui tenien formació, eren les víctimes preferides. Tot aquell que pogués ser líder o ajudés a pensar, en tenia prou per desaparèixer  amb impunitat. Eren els temps de la presidència d'Efraïm Rios Montt, un genocida grotesc, cruel i esperpèntic que ara estan jutjant. També ens ha explicat la darrera erupció del Tacanà, el 1986, i ha descrit perfectament la seqüència pileana, com diria un geòleg. Una tremolor contínua, no gaire intensa els dies previs, quan el magma profund s'obre camí, las tombas, sacsejades com si explotés quelcom en sota terra quan la càmera magmàtica s'ha format i s'obre camí per la caldera, i finalment les explosions i l'alliberament de material en el cràter en que tots els tremolors van emmudir. Dies després, pujaven  en  processó fins el cràter per fer oracions, llençar flors i apaivagar el gegant. Un dels seus fills m'ofereix un "moco", una fruita petita com una avellana, que quan la succioniodeixa anar una polpa enganxifosa i amb la textura exacta del moc. És dolç, saborós però l'aprehensió és més forta. M'ofereixen també alote, civada molta amb llet i cafè amb canela.

 El vent s'ha reposat, podem tornar a sortir al carrer sense aferrar els ulls ni que els cabells quedin enredats en la pols. Demà provaré de pujar el Tacaná, diuen que dalt de tot encara fumeja. La nit ha caigut ben serena, estrellada. Un predicador d'una església evangèlica trenca l'encant, des de dins d'un local on només seuen quatre persones i ell pregona dalt d'un púlpit, per un micròfon que atrona la nit amb missatges apocalíptics, que ressonen contra els murs de la mutanya. Desitjaria que un retruyn del volcà el fes callar d'una vegada.

Sophos, futbol i Goebbels

 Reconec que els títols de les meves entrades són d'allò més eclèctics, però ara espero que ho entengueu en aquest cas. A Guatemala ciutat, quan acaba la feina, acostumo a escurar les darreres hores de la tarda i les primeres del capvespre en la llibreria  Sophos, un local molt ben assortit de llibres, amb unes comodíssimes butaques on amb tota llibertat escarxofar-me i fullejar les hores que vulgui qualsevol volum. Sempre acabo comprant algun llibre, no puc estar-me'n. Avui he furgat en l'edició dels diaris del final de la segona guerra mundial, del Doctor Joseph Goebbels, ministre de la propaganda del III Reich, el més fidel adlater de Hitler, que es va suïcidar amb tota la seva família en el búnker. Va escollir lligar el seu destí al del Führer. Al personatge, sinistre i esperpèntic, cal reconèixer-li coherència, no com Himmler i Goering que que en el darrer moment provaren de salvar la pell. M'he sentit sempre atret per tot allò relacionat amb la primera i segona guerra mundial, potser exerceix una fosca fascinació tant d'horror incomprensible. 

 Goebbles és considerat el gran mentider de totes les èpoques. A ell s'atribueix la famosa frase que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat. No entraré en més detalls, només una reflexió  suggerida per les pàgines del seu diari. En aquest, despulla el seu pensament, no estaven pensats per fer-se públics. Hi exhibeix obscenament quan la catàstrofe final s'abatia sense aturador, un intent constant d'autoengany, de veure les coses con li agradaria que fossin, en un pols patètic contra la realitat que s'imposava tossuda. I la realitat era poc menys que apocalíptica (us aconsello de nou la pel·lícula  El hundimiento on surt retratat). Davant els bombardejos aliats fabula amb la seva manca d'ànima, elabora recargolades teories com si els anglo-britànics fossin poc menys que exterminadors del poble alemany...i oblida omet, amb sinceritat, tot allò que la Werhrmacht i les SS havien fet a mitja Europa. Tot plegat em remet a un mecanisme que m'ha costat molt d'objectivar, que no vol dir que domini. La presa de decisions i la visió de la realitat, coses que van ben juntes, depenen més d'un substracte emocional que no pas d'una anàlisi racional de les situacions. És que sinó no s'entén els posicionaments i judicis exageradament divergents que trobem ja només en el nostre entorn immediat, i la capacitat de persuasió que es pot arribar a exercir per segons quins tipus. I les emocions tenen els seus propis codis per definició irracionals. M'ha vingut al cap això, perquè tinc la secreta i morbosa afició d'entrar de tant en tant en algun fòrum futbolístic del Reial Madrid o del Barcelona. És un exemple diàfan, i relativament innocent, del que explico. Un mateix fet, una mateixa realitat, pot ser jutjada de manera tant diversa que hom podria arribar a creure que tots patim regularment estats d'al·lucinació transitòria. Les emocions ens duen a posicionaments previs que fins i tot nosaltres ignorem, i que condicionen el pensament i l'acció posterior. L'enamorament, sobretot si és de la persona equivocada, en pot ser un paradigma que pot ser patètic. És clar que s'hi troba també ponderació, però acostuma a mancar, francament. És inquietant, perquè afecta a tots els plànols d'expressió personal i col·lectiva, des del religiós, polític, laboral, personal, afectiu, i reconec que em fa veure, i veure'm, amb cert escepticisme el comportament humà. Com si cregués que hi ha més d'ambigu i fosc en  el que fem i deixem de fer del que voldríem reconèixer. I a més, les emocions tendeixen a radicalitzar les nostres actituds i accions. La violència verbal o física emana fàcilment, i no podem arribar a saber el que seríem capaços de fer  sota un estat de por prou intens. L'antic exercici de les virtuts, potser pretenia atemperar tot això. Allò que el cor té raons que la raó desconeix, de Pascal, que crec que ho deia en un sentit positiu, té el seu costat fosc, fins i tot lúgubre.

Antigua de Guatemala

Francisca de la Cova,  la muller de Pedro de Alvarado, conqueridor cruel i primer governador espanyol del que és actualment Guatemala, va morir soterrada per una esllavissadad de fang del Volcán de Aguas, que va destruir La Ciudad Vieja, la primera i efímera capital. Potser per despit i d'acord amb el seu enèrgic caràcter, la va traslladar en un lloc més segur, encara abraçada pel majestuós coster d'aquest volcà. Amb aquesta desgràcia, va néixer el primer terç del segle XVI la ciutat d'Antigua de Guatemala. Avui dia és Patrimoni de la Humanitat, enlairada més enllà dels mil metres, hi regna una eterna primavera. És una bombolla enmig del país, un plàcid i bellíssim oasi. No és Guatemala, comento amb els turistes, molts nord-americans, que hi vagaregen. Només a 45 minuts amb un estreptiós autobús, està Escuintla, on no s'hi perd cap turista, un Departament de la costa del Pacífic, xafogós, bulliciós, travessat per la carretera panemericana, poblat per Ingenios del sucre. Hi floreix la prostitució local i la inseguretat. És el departament amb més morts violentes darrerament.

 Antigua està disposada com una quadrícula, el típic plànol de les ciutats colonials espanyoles,  i conserva tot l'aire de l'època. Cal reconèixer que hi ha un esforç evident per conservar-la. Amb un conegut vam quedar un dia en un lloc que no recordo. Per més indicacions em va dir que era un carrer ample, empedrat i amb una Església. Tots els carrers d'Antigua són amples, empedrats i tene una església, ni que sigui en runes, li vaig fer notar. Les esglésies tenen una planta xarona, murs ruixuts i campanars com rabassuts nans. Així són més resistents als terratrèmols, no lluny fumeja el Volcà de  Fuegos, estem en una zona geològicament molt inestable.  Fins i tot les esglésies enrunades, n'hi ha més que de senceres, conserven una bellesa decadent, vestigis d'un esplendor que es deixa menjar dolçament pel temps.

  Ha començat la quaresma. A les esglésies i edificis oficials s'estenen domassos morats. Dins les naus s'exposen ja els passos de la propera Setmana Santa. La religiositat exuberant d'aquestes contrades sempre qüestiona, pels que venim de les terres on l'escepticisme la campa.

    Jo m'he refugiat a Antigua, després d'una setmana d'intensa feina, per retrobar-m'hi i escudar-me de l'aclaparadora Ciutat de Guatemala que no deixa lloc al repòs. Com s'agraeixen aquests petits recers on aïllar-nos i refer-nos.