Impressions sobre la crisi

  Mariano Rajoy evita els mitjans de comunicació. Els debats parlamentaris es limiten a una afirmació del "aquí mando y yo ordeno". Compareix només quan és necessari per explicar sense possibilitat de debat, les mesures que aplicarà. Aquestes són purament tecnocràtiques. Fórmules conegudes que segueixen la lletania de sempre. Retallar el deute, retornar al creixement econòmic. Res de nou, la classe política són una colla de rumiants que regurgiten una vegada i una altra les mateixes idees. Res de nou, res d'ideals, de valors, d'autocrítica, d'innovació. Winston Churchill, quan va ser escollit primer ministre en el moment més obscur de la segona guerra mundial, es va posar un micro al davant i no va parar de parlar directament al ciutadà, com si li mirés als ulls, explicant el que feien, i perquè per resistir l'embat del nazisme. Roosvelt va fer el mateix per aixecar els Estats Units després del crack del 1929.  Eren altres temps, hi havia grandesa, amplitud de mires, oratòria, pedagogia. Aquí fugen d'estudi, repeteixen les fórmules de sempre, reduir despesa, tornar al creixement, els debats al parlament són patètics, els senyors diputats mereixen tornar al parvulari on jo donava patades a una pilota i ficava el dit a l'ull als companys. L'hemicicle sembla realment això, i el senat encara no sabem què hi pinta. Errors del passat? No existeixen. Sabem que els que governen ara van posar els fonaments de la crisi actual. Algú se'n recorda de la llei del sòl? Dels incentius fiscals per comprar vivenda? Algú ho té en compte quan els va votar? És clar, que les alternatives no eren gens afalagadores. La mentida campa sense vergonya i ens sembla normal que es tregui a passejar un dia sí i l'altre també. Donen la impressió que un cop al poder, es miren perplexos com estan també enredats en una teranyina indestriable, no saben on posar els envellits discursos quan eren a l'oposició. Contra el PSOE es vivia millor, es deuen dir, aculats entre una ciutadania que en el fons, el que vol, és que tornin els temps del totxo i el crèdit fàcil. Malgrat l'autocrítica, malgrat els llibres que pul·lulen i que expliquen l'obvietat de les causes de la crisi (si era tant obvi, perquè ningú no va cridar ben alt fa cinc, sis, deu anys?), basada en fal·làcies, mentides, tots tornarem a pujar al mateix carro ful si el veiem passar davant de nou trotant alegrement, a mamar com verros de les mamelles del crèdit fàcil i especular amb pisos buits. Aire i ciment. L'economia és la ciència de gestionar la cobdícia per a que actuï en benefici del sistema, va dir en Xavier Sala i Martí, una mica cínic, tristament real. I també crec que deixats els ideals, i la seva mare, les idees de costat, no tenen altre remei que respondre als dictats d'una ciutadania també culpable i consentida, i un ordre econòmic transfronterer que pulveritza la sobirania. En el fons, saben que som un Estat putxinel·li i decadent, però això només es pot comentar amb el coixí o a porta tancada. No hi ha grandesa, només una grisor impenetrable mentre els plans educatius maten les humanitats. No anirem enlloc, o com a mínim al mateix tràgic lloc d'on pretenem sortir. Sísifs. L'exemple més obscè de tot això és l'amnistia fiscal als lladres en majúscules, els lladres de veritat, se'ls dona una amnistia fiscal per a que retornin amb les seves fortunes i cotitzin. No hi ha alternativa, sinó continuaran en els seus paradisos fiscals, aliens a tota moralitat (moral? Algú l'ha vista? Haurà desaparegut del diccionari?). Estem massa acostumats a l'escàndol, anestesiats. I a l'autònom se'l continuarà gravant igual o més (una nova i flagrant mentida). I mentre la població juvenil topa amb una món laboral sense perspectives. Nosaltres ja ens queixàvem que érem la generació més ben formada i la que ho teníem més difícil per accedir al mercat laboral. Ara ja sembla impossible, per moltes llengües, màsters, cursos i postgraus que s'acumulin. Un país que no dona futur a les seves generacions més joves, mereix ser abandonat a la seva sort. I per torna, el rei perseguint elefants a Botswana i en una població d'Almeria treuen a passejar la figura del Crist Ressuscitat al ritme del Ai si eu te pego. Pur deliri.

 No crec en aquest país, només crec en el que puc fer jo i està a les meves mans, i la veritat, avui per avui tinc una certa ànsia de calar foc a un contenidor. Ui! El que he dit, el ministre de l'interior està preparant una llei que castigarà a qui se li acudeixi incitar a la violència al carrer per internet...per això no falten idees....

P.D: Pels que no l'hagueu vist, no us perdeu la paròdia basada en la pel·lícula de Berlanga "Bienvenido Míster  Marshall" que van emetre al darrer programa de  Polònia, i busqueu a youtube els arxius Españistán i Simiocracia. 

Legionaris a Mataró

 Tot mirant La Vanguardia digital, vaig topar amb la notícia que el cos de Legionaris havia participat amb un pas en una processó de Setmana Santa. Cap novetat, sé que en algunes ciutats d'Espanya, sobretot al sud, és un fet normal al marge de qualsevol valoració. Fins i tot van desfilar durant la Jornada Mundial de la Joventut, davant del Papa, l'agost passat. He clicat sobre el video i he vist alguna cosa estranya. Els legionaris, que feien els seus moviments marcials a tocs de corneta, tenien una remarcable panxa que sobresortia sobre els cinturons de cuiro. I alguns amb cabells blancs, calbs...no eren joves reclutes. Miro millor la notícia. I es tractava de la processó a Mataró! És clar, m'he dit, la polèmica estava servida. La presència de la legió en les processons de Catalunya no és de cap manera tradicional, en el nostre país existeix una certa animadversió atàvica a l'exèrcit, només cal recordar el   guirigall que vam organitzar el Dia de les Forces Armades que es va celebrar a Barcelona l'any 2000, i en amples sectors de cristians i catòlics produeix una evident repulsa l'associació del militarisme amb la religió, i les mateixes expressions emanades d'aquest maridatge, com allò del Novio de la Muerte, etc..etc.. i per acabar-ho d'adobar, en el nostre subconscient s'associa a la Legió al franquisme més tronat, recordeu l'ínclit Millán Astray. Així que res de sorprenent. Era d'esperar el follón i hi ha raons per la polèmica.

 Però a mi, al marge d'aquestes consideracions, m'ha sobrevingut una certa simpatia per aquests personatges. Es veu que són de la Cofradia d'Antics Legionaris, una associació d'ex-membres d'aquest cos militar, que sense tenir-ne el permís, s'han colat a la festa amb els seus fussells, gorres, cornetes i cristos crucificats. Quan els he vist, envellits, provant de mantenir el pas marcial de la seva joventut, rememorant així el període de les seves vides que els ha marcat, com se senten legionaris i ho seran fins que morin, i expressar-ho com una mena de gamberrada, potser, però ben seriosa, m'ha resultat entranyable. No els podem entendre sense aquest lligam emocional, l'idealisme potser equivocat, barrejat amb la nostàlgia, i enfrontat a la inèrcia predominant en el nostre país i mostrant-se sense vergonya. Han rebut de tots costats, excepte dels de la seva pròpia corda. Fins i tot els de ICV han posat cullerada quan això del fet religiós l'acostumen a negligir, l'alcalde ha dit que ha anat a dormir amargantat, i han hagut de demanar perdó.

 A mi, el que m'importa és el fet humà d'aquests personatges. No crec tenir cap dret de censurar una vida aferrada a allò que per ella va ser important i la va marcar. Sembla que aquesta és la primera i darrera vegada que circularan, no ens estarem convertint una mica talibans? No ens caldria, potser, una aproximació més humana a aquests fets? 

P.D: Al marge d'això, reconec participar dels prejudicis contra la legió que he expressat però no voldria que em condicionessin.

Frontera de Guatemala i Mèxic

  Si no volia perdre el temps durant un dia amb una volta absurda, no tenia altra alternativa que creuar la frontera entre Guatemala i Mèxic per un camí sense controls, a través de la muntanya. De bon matí m'he pujat en una pick-up a Sibinal. Un trajecte d'una hora, vorejant la imponent ombra del volcà Tacaná.

Després, hem hagut de baixar per fer mitja hora més a peu. La pista estava en massa mal estat. Hem atravessat un pedaç de selva prístina. És una de les rares experiències que he tingut de contemplar un tros de món que no té màcula, flairar de prop com deuria ser la nostra terra abans no li poséssim la grapa. Un pedaç de terra que haguéssim oblidat. M'ha tallat l'alè veure aquesta exhuberància mentre caminava, volia passar de puntetes per no destorbar tanta bellesa.

 Mitja hora més de camí pedregós aferrats als ferros d'un altre atrotinat vehicle. Jo i cinc guatemaltencs amb un carregament de flors que anaven a vendre a Tapachula, ja a Mèxic. Des d'allí he pres el senderol que creuava la frontera assenyalada per una renglera de monòlits coberts de calç blanca. Em sentia lliure, una mica àcrata.

Trencava la barrera fictícia que separa Chiapas de Guatemala sense tenir cura de les lleis. Chiapas, culturalment i geogràficament, forma una unitat amb Guatemala, i sobretot el Nord de Guatemala, tota l'àrea de la vella cultura Maia. La frontera està traçada amb escaire i cartabó.  Davant meu s'estenia la verdor calorosa del Mèxic septentrional, fins, després d'una hora de camí, arribar al poble de Talquián, sota l'esguard ja llunyà del volcà Tajumulco.

 Tot just posar-hi els peus m'ha rebut la cridòria apocalíptica d'un predicador a través d'un televisor connectat a uns altaveus. I també la sensació que Mèxic està molt més desenvolupat que Guatemala. No es veu tan fàcilment la misèria depriment que ho envolcalla quasi tot al país veí, les carreteres estan ben asfaltades, les construccions són més que decents. Però jo continuava essent il·legal. Respirava fons, buscava algun temor, algun sentiment de culpabilitat. Res de res. Perquè em sento protegit, resguardat, no sóc un veritable inmigrant que busca dignificar la seva vida. Això meu és pura impostura per poder explicar la facècia. Només m'ha calgut fer una petita volta fins a Talismán, el pas fronterer més proper, creuar cap a Guatemala fent-me el despistat (els guardes ja coneixen la facècia i deixen fer), i retornar a Mèxic, ara sí, amb els segells corresponents gravats en el passaport. La matasegells de Guatemala ha tret tota formalitat a l'assumpte quan li he dit que era de Barcelona. M'ha dit que ser d'aquesta ciutat amb aquest equip de futbol és millor que qualsevol visat. Li he donat la raó, aquest tema de conversa em permet entrar en qualsevol cercle, és utilíssim fer-se passar per indígena culé. Els funcionaris mexicans han estat més adustos i secs, com correspon a un país que vol ser i semblar molt més desenvolupat, que mira més al Nord que als seus germans del sud. Una revisió acurada del meu equipatge, m'he hagut d'empassar davant un militar amb un imponent rifle un plàtan, perquè no podia entrar elements vegetals del país veí (acabava d'acompanyar a un carregament de flors clandestines, en fi...), he respost a un qüestionari oral en el que afirmava que no tenia cap intenció de matar al President del govern ni fer cap atemptat terrorista i que tenia menys de 10.000 dòlars sobre meu, desafortunadament, he afegit, i he pogut arrencar un somriure a la funcionària.  L'encís i fantasia són inversament proporcionals al grau de desenvolupament. I ara, m'he dit, ja existeixo. Tot un canvi ontològic que no tothom es pot permetre i ens fa insensibles, així, a un drama quotidià en aquestes terres.

Pensaments tot viatjant

Això són alguns pensaments, no gaire originals, que me'ls crec més o menys segons el meu estat d'ànim. Preneu-vos-els amb simpatia, si us plau.

Els ciutadans del nostre món, es podran dividir en dues classes socials, els que viatgen, i els que no.

Vivim en la quimera que viatgem, quan només ens transportem d'un costat a un altre. Per tant, hi haurà dues classes socials, els que es transporten i els que no.

Això de viatjar pot resultar ben decebedor, perquè pots acabar per trobar-te a tu mateix.

No hi ha manera de deixar-nos enrera, i qui ho creu, acaba enganyat.

Divertim-nos fins a morir, viatgem fins a morir.

El paradigma del viatger era l'Ulisses, ara som els il.lusos.

El veritable viatge el fem quan creuem el llindar de la pròpia casa per entrar-hi. La resta és fugida o una excusa per tornar.

La realitat sempre se'ns  esmuny, l'única manera d'aprehendre-la és assumir-ho.

El realisme màgic no és cap invent, la realitat resulta sovint ben irreal.

Només en l'encontre del tu a tu,esdevé el propi retrobament, però això  es pot fer sense ni tan sols creuar la  cantonada del nostre carrer.

Crec que si d'alguna cosa fugim inconscientment, és del terror íntim de saber que només és qüestió de temps que tots acabem fent la mateixa cara.

San Juan Chamula

M'interno en el mercat de San Cristóbal de las Casas. Busco els colectivos que duen a San Juan Chamula. En un  petit solar les camionetes es disposen en filera, en un racó un aparatós altar amb la imatge de la Verge de Guadalupe encintada de llums com un arbre de Nadal. Les camionetes engueguen així que s'omplen  No hi ha horaris, és un fluxe continu de gent. Vint minuts de carretera bona, l'aire entra rabent per les finestres obertes i em fueteja el cabell. Els murs de ciment que voregen la carretera, està pintat un darrrera l'altre el mateix lema en lletres enormes, San Juan es territorio del PRI. Com si en arribar a Palau de Plegamans, hi trobéssim una pancarta, Palau és territori de CiU.

 San Juan Chamula comença en una avinguda vorejada de petits comerços. Artesanies, teixits, estatuetes de pedra i fusta, que he vist replicades mil vegades aquí a Chiapas i a Guatemala. Al fons, s'aixeca resplendent l'església com un vaixell ancorat enmig d¨un mar de tendals. Blanc que esclata com un mirall sota el sol, ribetejada de blau, despullada d'ornaments. En un costat s'arremolinen una munió d'homes, amb vestits tradicionals, gecs de llana blanca, barrets d'espart o d'ala. A l'entrada de l'Església he de pagar 20 pesos a un noi que s'hi està assegut, amb un somriure càndid, l`interior s'obre com una gruta misteriosa, m`acull l`olor a dolç encens. Tres domassos creuen la volta, en forma de triangle, les parets nues, dels amples finestrals entren feixos de llum, que il·luminen el fum de les resines que cremen.. El terra està cobert de feixos d'herba que també exhala. Als costats, arrenglerats els sants dins de vitrines, amb mirada brillant, com si els oprimís un contingut dolor. Santa Martha, San Juanito, Santiago Mayor i menor, e San Pedro de la Llave... Els locals aqui i allá s´agenollen al terra, encenen un cercle d'espelmes que claven amb quatre gotes de cera fosa sobre les llosses, i comencen a gesticular i  mormorar una lletania incomprensible; em pregunto què demanen, què esperen. Alguns departeixen, com si fos una àgora. Al voltant de l'altar, proliferen els Cristos, les Verges, i les flors. I entre aquest estrany papurreig, passegen turistes, calça curta, sabata de cuir i mitjó marró. Miren com si fos un museu vivent els orants, s'acosten i no dissimulen la mirada encuriosida, Quatre jovenassos americans intercanvien opinions tòpiques com si aspiressin a entendre alguna cosa M'arracono, no voldria sentir-me identificat, però no no ho puc evitar. En sóc un mes.
S'obre el porticó i entren una vintena més de turistes, trets de la mateixa Rambla Barcelonina. Es posen en un costat, i el portal gros es desplaça amb un retruny i entra una processó amb una Verge de mantell encartronat i mirada aterrida, entre copes que cremen encens, dipositen la imatge, els turistes s'arremolinen, no es pot fer fotos. Si algú en fa el gest, un local es mostra adust, com si  aprofités l´ocasió  per demostrar alguna mena d'autoritat. Una dona, fent tentines, s'acosta a un turista que li depassa mig metre, gras, el clatell com una gepa. Li besa les mans, l'abraça. Està èbria. Li dona conversa, quan veu que no se la pot treure de sobre, s'aparta bruscament per emmirallar-se en San Pablo menor.
  Decideixo sortir. Li pregunto al noi de la porta quan diuen missa. El diumenge a les vuit del matí. I si no els molesta tot això. Em diu que no. A ningú li deu molestar, aquí, que cada turista pagui 20 pesos, i em sento atrapat en l'engany. Creuo la plaça, la reunió s'ha dissolt. Només queda un home amb el gec blanc i el barret, assegut sota l'ombra que vocifera frases inconnexes. També està amb la pítima. Faig una foto a la façana, i me n´adono que la corona una inscripció que diu Hayuntamiento. Desfaig el camí, i prencel primer colectivo de tornada, amb la sensació que he perdut alguna cosa, i encara no sé què.

 Tinc la impressió que el turisme fa que tots els mons provin d'emmirallar-se i bastir-se la imatge que esperem d'ells, i tots plegats ens acabem perdent.

La febre de l'or a San Miguel Ixtahuacán

 Volia escriure sobre l'ascensió al volcà Tacanà, però tot passa tant intensament que se m'agombolen els temes. La febre d'or és el títol d'un llibre de Narcís Oller, també és el motiu d'algunes novel·les de Jack London en que descriu aquesta bogeria, i curiosament avui estava llegint un capítol del llibre de Stephan Zweig Momentos estelares de la humanidad, en que relata la dissort de Johann August Suter, el pioner de la colonització de l'alta Califòrnia que la descoberta d'or en les seves terres va produir-ne la devastació, i el va reduir a la mendicitat, quan era un dels homes més rics del segle XIX. Quan la misèria material i  la moral es marida amb la possibilitat del lucre ràpid i fàcil neix el monstre que portem a dins. Només mireu com es van comportar els primers colonitzadors espanyols a l'Amèrica. I si un país va mancat de recursos, també li mancaran els escrúpols per treure profit d'aquesta riquesa. Però a qui podem acusar, doncs, al pobre per ser pobre? Al minaire que no té cap altre possible jornal? A qui sense saber-ho engalantina arrecades en el seu obrador? A qui compra un present a qui estima? Dona la impressió que provar d'assenyalar un culpable és com abraçar una nebulosa. Potser estem tots enredats en la xarxa, però tenint això present, provaré d'aproximar-me a la realitat , jo que n'he tingut l'ocasió, sabent que sempre ballem amb la simplificació i la banalitat.

 Al departament de San Marcos abunda l'or. Es poden trobar pepites en els rierols. Això no és una benedicció, m'explica un nord-americà que treballa com a activista, amb la diòcesi de San Marcos. Les multinacionals mineres hi han posat l'urpa, treballen per aconseguir les licitacions d'exploració, primer, i d'explotació després. Ja hi ha una mina a cel obert treballant, en una localitat que es diu San Miguel de Ixtahuacán. L'explotació de l'or implica l'ús de cianur, i d'una quantitat immensa d'aigua. En una hora es consumeix l'equivalent d'aigua que gasta una família camperola durant anys. I l'explotació arrabassa les terres, expulsa els propietaris i desequilibra el fràgil sistema de conreus de l'altiplà. La societat i els indígenes estan molt sensibilitzats i això atura o ralentitza les noves licitacions. Però el govern no els recolza, hi veu una entrada de diners fàcil, són mines molt rentables sembla, i les multinacionals treballen a llarg termini, no tenen pressa, com si esperessin una fruita madura que ja recolliran. Certament, han après a anar amb guà de seda, maquillen la seva presència amb el que ara es diu responsabilitat social, bastint Centres d'Assistència Primària o finançant estudis ecològics o accions conservacionistes. Però és el mateix monstre disfressat. La campanya mediàtica està servida, ja hi ha informacions que parlen de sedició per part dels locals, per desacreditar-los. Les organitzacions internacionals vetllen com poden, no estan sols. Perque una mina, és una desgràcia, crea un sistema de dependència corrupte, desestructura la societat, destrueix la terra i la cultura que l'habita, atrau les màfies, la corrupció, la prostitució, desplaça a la població, ja hi ha un barri a San Marcos de gent que ve de San Miguel.És un esquema que es repeteix en aquests països. No parlo des del prejudici, sinó des del coneixement directe. Ho vaig veure a Montepuez, a Moçambic, on s'acaba de descobrir un jaciment de robins, me'n van oferir i els tinc fotografiats. S'ha creat una terra de ningú on han acudit hipnotitzats per un lucre fàcil gent des de Guinea Conakry, l'altra punta de l'Àfrica, Tanzania...s'ha arremolinat un poble de nova planta on hi campen les màfies i la prostitució, i la violència. L'exèrcit hi ha fet presència, i un ministre del país està prenent el control, per compte  i temo que lucre propi. Els locals només ho sofriran com una maledicció. El mateix ha passat en els mines d'or de sudàfrica, autèntics vectors del VIH, on acudeixen en massa joves moçambicans, que tornen a casa per morir de la Sida o la tuberculosi. Al Txad no s'han quedat curts amb el petroli, un bisbe local blasmava l'empresa xinesa que havia encetat el cercle viciós de la prostitució.  L'exercien les joves africanes a través de la tanca que separava els obrers xinesos desplaçats allí. A la selva peruana de Iquitos sé de primera mà que la Shell hi fa de les seves. El denominador comú és que els locals vueuen només passar davant dels seus nassos la hipotètica riquesa, i tot i les propines que rebin, al final s'arrisquen amb quedar-se en una misèria pitjor de la que tenien abans, o perden la potencial riquesa que hauria generat el país. A Sibinal treballen en aquest sentit, crear fonts de desenvolupament sostenible per crear una alternativa que immunitzi contra la fatídica temptació, per exemple amb el turisme ecològic. La zona és d'una riquesa ornitològica extraordinària.. Encara resisteixen, fins que algú pari compte que quan s'acabin els frijoles, l'or pot resultar força indigest. En tots els sentits. El nivell de conscienciació de la població és alt, fins i tot  miren suspectes qualsevol estranger que passegi sol, per si fos un agent de les empreses minaires. 

    Hi pensem en tot això quan comprem un d'aquests materials? Fa temps tenia un post preparat que comentava una entrevista al matí de Catalunya Radio, un comerciant d'or defensava aquest comerç, deia que quan hi ha excedents de menjar, l'or serveix com a reserva de valor i riquesa que es compra amb aquest excedent. Que vingui a passejar-se per aquí, aquest gamarús, i li prepararan huevos estrellados amanits amb or, a veure com li proven.  

 Aquesta és una foto de la mina que esmento, bonic oi? Si veiéssiu el paratge sobre el que han fet això...

Sibinal

 Finalment, començo  desplaçar-me cap al Nord. He pres un colectivo fins San Marcos. Pel recorregut, que segueix paral·lel a la cadena central, he anat reconeixent tots els grans volcans, de sud cap al Nord, primer el Pacaya sempre escopint fum, el con perfecte del de Aguas que vigila Antigua, el Volcán de Fuegos que cada vint minuts deixa anar un bolet de cendra, l'adormitAcatenango, els reis del llac d'Atitlan, que llueix  enclotat com un immens mirall, Tolimán, Atitlán i San Pedro, i més enllà el Santa Maria, agut com una piràmide i el Tajumulco, el més alt de tots amb més de 4100 metres. A San Marcos, sis hores més tard, prenc un nou colectivo fins a Sibinal, al peu del Tacaná el segon més alt.

   El poble de Sibinal està aculat en una enorme caldera volcànica, coberta de bosc, darrera la qual s'alça el volcà, encara amagat. Tots els carrers estan suspesos en el pendís. 

 El dia s'ha aixecat amb un vent esverat que arrencava remolins de terra, i els galls s'arreceraven, no fos cas que els recordés l'oblidat art de volar. Els sostres d'uralita retrunyien, i els habitants, tots d'origen indígena, caminaven apocats. Això no m'ha impedit, amb la meva amiga Luce, de caminar fins vorejar la caldera i contemplar el Tacanà, esplèndid, que els núvols cobrien i descobrien apressats. Tota l'àrea té un gran interès ecològic, bosc d'alçada,  recer del Pinabete, una conífera endèmica (Abies guatemalensis) i ocells relictes com el Chipe rosado (Ergaticus versicolor) i el Pavo de Cacho (Oreophasis derbianus). El poble en sí, al caire de la frontera amb Mèxic, està format de carrers encimentats que semblen interminables tobogans, cases menudes i acolorides, camps de blat de moro i horts entremig, gossos mandrosos que cerquen l'ombra, comerços on s'acumulen fins el sostre paquets de galetes, fulles d'afeitar, paper de water, caramels, xampús i rampoines de tots tipus. Dinem en un menjador rònec, arròs covat i pollastre, servit per una velleta arrugada d'escasses i  grogues dents. Visitem alguns coneguts de la Luce. Aquí em sento un gegant, els habitants són menudets, i dins les cases es nota que estan dimensionades a la seva alçada. En una d'elles parlem amb don Antonio i la seva família. Ens explica les històries de la zona. Diu que ja quasi no queden habitants indígenes, que tots van fugir o els van matar durant les matances dels anys 1982-83, que hi havia una escola ocupada pels militars on van instal·lar el centre de reclusió, que qui entrava no en sortia viu, anava a parar directament a una fossa que havien obert al costat, i que per la nit se sentien els cops,els trets.  Els professors, els qui tenien formació, eren les víctimes preferides. Tot aquell que pogués ser líder o ajudés a pensar, en tenia prou per desaparèixer  amb impunitat. Eren els temps de la presidència d'Efraïm Rios Montt, un genocida grotesc, cruel i esperpèntic que ara estan jutjant. També ens ha explicat la darrera erupció del Tacanà, el 1986, i ha descrit perfectament la seqüència pileana, com diria un geòleg. Una tremolor contínua, no gaire intensa els dies previs, quan el magma profund s'obre camí, las tombas, sacsejades com si explotés quelcom en sota terra quan la càmera magmàtica s'ha format i s'obre camí per la caldera, i finalment les explosions i l'alliberament de material en el cràter en que tots els tremolors van emmudir. Dies després, pujaven  en  processó fins el cràter per fer oracions, llençar flors i apaivagar el gegant. Un dels seus fills m'ofereix un "moco", una fruita petita com una avellana, que quan la succioniodeixa anar una polpa enganxifosa i amb la textura exacta del moc. És dolç, saborós però l'aprehensió és més forta. M'ofereixen també alote, civada molta amb llet i cafè amb canela.

 El vent s'ha reposat, podem tornar a sortir al carrer sense aferrar els ulls ni que els cabells quedin enredats en la pols. Demà provaré de pujar el Tacaná, diuen que dalt de tot encara fumeja. La nit ha caigut ben serena, estrellada. Un predicador d'una església evangèlica trenca l'encant, des de dins d'un local on només seuen quatre persones i ell pregona dalt d'un púlpit, per un micròfon que atrona la nit amb missatges apocalíptics, que ressonen contra els murs de la mutanya. Desitjaria que un retruyn del volcà el fes callar d'una vegada.