dijous, 10 de maig del 2012

Battleship

 Vaig anar a veure la pel·lícula titulada Battleship. Sabia on em ficava, no m'enganyava. Anava a veure un subproducte fílmic que per l'únic que val la pena és per oblidar-lo. Però tenia interès per saber què és una pel·lícula dolenta de veritat. I a fe que va aconseguir satisfer aquesta expectativa. Crec que és  exercici interessant, sempre que no es faci massa sovint, per apreciar tots els defectes que pot tenir un guió. I no em refereixo als aspectes més tècnics del film (efectes especials, edició, etcètera). Això és impecable com els productes sortits d'una cadena de muntatge, però hi ha tots els pecats que qualsevol film que vulgui tenir certa volada ha d'evitar: tòpics, clixés, previsible, forats argumentals que no s'esforcen ni en tapar, diàlegs buits de contingut, personatges plans, una càrrega ideològica i de valors tronadíssima. Tot al servei de l'entrteteniment més baix. A mi em feia fins i tot vergonya aliena que a la sala, els espectadors esclafissin a riure per qualsevol bajanada que diguessin. Va arribar al punt que vaig sortir de la sala amb més sentiment de vergonya que si fos una Sala X. Però el que també em sobta és que en aquests films, i suposo que això és un esquer per la seva promoció, hi surt algun actor que ha demostrat la seva vàlua i és prou famós. Sol tenir un paper secundari, apareix en alguna escena al principi i al final, diu les quatre bajanades que li dicten amb el posat que l'identifica, cobra, i se'n va. En aquest cas era en Liam Neesen. Ja ho ha fet altres vegades, però ara ha estat especialment decebedor. Com pot ser que algú capaç de fer el paper de Shcindler, a La Llista de Shcindler, s'abaixi tant? No he entès que algú  que pugui assolir una elevada expressió artística, es passegi tan alegrement per la banalitat. En fi, hauré de revisar les meves concepcions. 
 I també hi va participar una de les anomenades dives del Pop, Rihanna, primers plans que mostren la seva afavorida anatomia, paper insuls i diàlegs tontos. No deu donar per més però ja fa la feina promocional que busca. I això de diva, res de res, diva és una cantant capaç d'interpretar la Brunilda de Wagner, no aquests soufflés de la mercadotècnia. Prometo que no ho tornaré a fer, amb una vegada n'he tingut prou.


dissabte, 5 de maig del 2012

Visca la Primavera!

   Estic corprès per la primavera rotunda que tenim, la renovació miraculosa del nostre paisatge. Aquest any, a més, trobo que la primavera és especialment generosa. Fa el temps que li pertoca, encara que algun tocacampanes renegui perquè  fa massa fred, o plou massa. És la primavera, tanoca! Haurem perdut potser la capacitat de meravellar-nos? Heu vist com s'han poblat de fulles els arbres nus fins fa tot just un mes, les flors de bellesa a voltes extravagant i  gratuïta, i el tràfec incessant dels ocells, tant dels locals com els que ens han vingut a visitar? I el zumzeig desvetllat de les abelles? I a més, tenim el privilegi de viure en un clima que ens regala amb quatre estacions tant marcades, tan ben definides, que totes porten el seu goig. Amb en Joan Salvat-Papasseït, puc afirmar, que res no és mesquí, ni cap hora és isarda!




dilluns, 30 d’abril del 2012

Centenari del naixement de Pere Calders

       Vaig començar a llegir Pere Calders i Rossinyol quan encara era un nen (jo, no el Pere Calders). Dubto que hi hagi cap escriptor més original, més atípic, que ell, en la literatura catalana. I penso també, que pel fet d'escriure en català, el món s'ha privat, fins ara, de gaudir-lo i reconèixer-lo com un dels grans contistes de la literatura universal. No he llegit res d'igual, potser Italo Calvino se li acosta. Dos o tres anys abans no morís, el 1993, encara vaig poder assistir a una xerrada-entrevista, conduïda pel Josep Maria Espinàs, crec que en l'obra social de Caixa Barcelona. Em va semblar una persona encantadora, tal com me la imaginava llegint els seus escrits.
      Amb catorze anys ja va publicar el seu primer conte, titulat El primer Arlequí. Explica la peripècia dels primers humans, que van tenir per fill un Arlequí. Una idea així, ja apunta maneres.  A un fet quotidià li dona un gir inversemblant, tintat de mofa, ironia, una profunditat que com més hi penso, més l'admiro. El primer arlequí, es refereix a la misteriosa particularitat que habita a un nen, just quan ha nascut, i que els nous pares han d'improvisar com acollir-la. Un tema etern, explicat de forma sorprenent. A mi em semblaven històries enginyoses, però ben curiosament, amb el temps i l'edat, les he anat rememorant, i me n'he adonat de la finíssima ironia que guardaven, i de la profunditat que tenen. Pere Carlders es caracteritzava per la seva bonhomia i senzillesa. Trencava tòpics dels escriptors. Se n'en reia del mite de la pàgina en blanc. Deia que gaudia escrivint. I és cert que en llegir els seus escrits és fàcil veure que no poden ser elaborats sense gaudi. I també d'ell mateix. Li agradava recordar una dedicatòria que un nen li va fer després d'una xerrada. Senyor Calders, els seus contes no valen res.  Es va casar amb  Rosa Artís Gener, la germana d'Avel·lí Artís Gener. Es va publicar, poc després de la seva mort i entregades per la seva vídua, les Cartes d'Amor, un recull deliciós de les cartes escrites per Pere a la Rosa. Explicava als seus néts, que no estimava la seva àvia, sinó que n'estava enamorat. I això amb més de setanta anys. Tots sospiraríem per una cosa així.
 Pere Calders va viure 25 anys a l'exili, a Mèxic, la seva obra va viure un cert anonimat sota la grisor dels anys de plom. Dagoll-Dagom el va redescobrir  al gran públic amb el seu espectacle Antaviana, on teatralitzava alguns dels seus contes. Recordem el malaguanyat Pepe Rubianes, fent de lladre a la peça La Consciència, Visitadora social. En Calders deia, com un escriptor més del realisme màgic, que no s'inventava res, que només parava atenció a la realitat. Per exemple, el conte Invasió subtil, es pot considerar una profecia de la irrupció de la immigració xinesa.  El llibre més recomanable, potser,és el seu recull de contes Cròniques de la Veritat Oculta. Té, a més una col·lecció de microrelats d'una finíssima ironia, en tres o quatre línies. Com a mostra, un botó que mai ha deixat de fer-me gràcia:


Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.
Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.


Josep Maria Espinàs, escrivia l'endemà de la seva mort, que Catalunya havia perdut un escriptor, i ell un amic, i això sí que el pesava. Valgui el meu sentit homenatge, al meu admirat Pere Calders, mestre de la ironia i de la lletra.









dijous, 26 d’abril del 2012

Christine Lagarde i la longevitat

 Fa unes setmanes el Fons Monetari Internacional, presidit per la francesa Christine Lagarde feia públic un informe sobre els costos de mantenir una població cada cop més longeva. Venia a dir que tot té un límit, que la longevitat posa en perill l'estat del benestar. Certament,  és espectacular l'augment de l'esperança de vida els darrers cent-cinquanta anys. Morir als 45 o 50 anys era d'allò més habitual a principis del segle XX, malalties o condicions relacionades amb l'edat eren rares o desconegudes (la malaltia d'Alzheimer, la menopausa, l'osteoporosi...) . Avui dia, els 45 anys es considera una vida en la seva plenitud, en ple trajecte vital. No entraré en consideracions tècniques, com per exemple que de fet el problema es planteja quan la piràmide d'edat s'inverteix, és a dir, si hi ha molts i molt vells respecte a una base minsa de joves i nens com està evolucionant en el nostre país. La qüestió de fons té més profunditat, i és el sentit mateix del progrés, i al cap i a la fi, el sentit mateix que donem a les nostres vides. Un positivisme eixelebrat topa amb els seus propis límits i, ves per on, mira perplex on trobar la resposta que ha de donar, que creia que tenia en ell mateix. Fins ara, en els països occidentals, la longevitat es considera com un bé en sí mateix. Però resulta que des  d'un punt de vista estrictament economicista pot esdevenir un problema, una hipoteca. Els anys seixanta es va escriure una novel·la en que un grup de jubilats de seixanta i escaig anys, havien d'heure-se-les amb comandos de joves que per la nit sortien a caçar jubilats, per eliminar-los, a la manera de patrulles paramilitars. Sinó, el país s'enfonsava perquè no els podia mantenir. Una faula, que sembla que pugui semblar versemblant.
 He visitat alguna web de tipus catòlic conservador que també s'ha fet ressò d'això, a la seva manera. Les seves respostes també agafen el rave per les fulles, és a dir, surten per la tangent. Des de raonaments com per exemple argüir que la població mundial podria cabre a Texas, amb una parcel·la de cent metres quadrats cadascú, i que per tant tenim molt de marge per créixer, com Déu mana en el Gènesi, i que les previsions de Malthus encara no s'han acomplert. Em sembla una resposta pueril, d'aquelles que donem quan la realitat s'entesta en negar els principis que donem per fets, doncs donem per sac a la realitat. I surrealista, tots tancats en parecel·les en l'aridesa d'aquell país, veient la vida com passa. La qüestió és el sentit que donem a les nostres vides, siguin viscudes 25, 50, o 150 anys. Si una vida que s'acaba als 25 no té sentit, tampoc ho tindrà una als 95. És evident que una vida, a la manera del Món feliç, d'Aldous Huxley, una altra faula inquietant, no satisfà la vocació humana més íntima. Som així de misteriosos. A mi m'importa un bledo viure més o menys, i això de la jubilació, si no m'hi obliguen, és una perspectiva que no em plantejo. Trobo la vida massa divertida per imaginar alguna mena de repòs. Al cap i a la fi, la pregunta de veritat la formulava Nietszche de la següent manera: si saps perquè vius, sabràs com viure. Respost això, la resta són punyetes.



dimarts, 24 d’abril del 2012

El Chipe rosado

        Avui començaré a glossar dels ocells que he pogut fotografiar tant en els meus viatges com per les nostres contrades, perquè tinc ganes de compartir-ho. Començo amb el Chipe rosado, que vaig veure a la reserva de la Biosfera del volcán Tacaná, a Guatemala.
       El Chipe rosado, Ergaticus versicolor, és un ocell de la mida d'un pardal (també és un passeriforme), amb un color rosat, tirant a vermell al voltant del coll. Està classificat com a espècie vulnerable. Per això, després de visitar alguns llocs de la xarxa especialitzats en ornitologia, on l'arriben a qualificar en perill d'extinció, m'ha sobtat de veure'n fàcilment una colla d'exemplars. L'ocell és endèmic d'aquesta zona. L'ecosistema és molt peculiar i procliu als endemismes tant animals com vegetals. S'ajunten l'alçada i la latitud tropical. El Chipe rosado és una taca rosada que salta nerviosa de branca en branca, i emet un cant que fa chip-chip, d'aquí el seu nom. Em va costar caçar-lo amb la càmera i enfocar la fotografia. És inconfusible i és el símbol de la reserva del Tacaná. Us deixo la imatge que vaig aconseguir fer-li, per recordar que és responsabilitat de tots poder preservar aquesta meravella abans que les explotacions d'or acabin destruint aquest paratge.

Futbol

      Un breu comentari sobre l'obsessió pel futbol. Primer de tot, reconec que gaudeixo de veure un bon partit, la qual cosa sol ser rara. Perquè el futbol només es sosté per una passió irracional que el·lideix, en gran mesura, els criteris de qualitat. Sinó no s'entén el seu èxit quan en general el considero força avorrit. A part d'això, és inevitable que per la ràdio t'endosin una tertúlia esportiva a qualsevol hora. No puc escapar-me'n. M'admira com es pot donar voltes i més voltes sobre temes d'una trivialitat total, i treure punta del més mínim gest, comentari, rumor, jugada. I sobretot sempre m'he preguntat qui són aquests comentaristes amb tanta capacitat per mantenir encesa una conversa banal. Pur onanisme. Aquest és el seu únic mèrit, suposo, perquè de la majoria, no en sé cap més faceta professional. Els de la televisió no se'n salven. Sovint paro atenció als comentaris de l'expert que acompanya el locutor, i em dic a mi mateix que per molt menys preu i menys coneixements, el podria superar fàcilment. Encadenen obvietats com qui bufa ampolles. Però el futbol és així.
 Un altre exercici que a voltes practico, una mica morbós, ho reconec, és visitar els fòrums del Real Madrid o del Barça. El que tenen els comentaris, segons l'evolució del joc, els resultats, etcètera, és que reflecteixen uns estats ciclotímics amb pujades i baixades espectaculars. Un equip, un jugador, pot passar en qüestió de dies d'ésser la revolució mundial del futbol que marcarà una època, a ser literalment desnonat, amb el detall que es passa d'un estat a un altre amb una amnèsia quasi instantània. Una altra de les característiques, tot i haver comentaristes mesurats, és el menyspreu feridor que sol mostrar-se. He vist tots els insults, totes les tergiversacions possibles. Jo m'ho explico perquè el futbol és essencialment emocional. I les emocions són com nens malcriats, exigents i no accepten un no per resposta si no se les satisfà. Absolutitza la realitat que jo vull i si aquesta s'entossudeix a mostrar-se en contra, construeix arguments per sustentar-se. Sino, no s'entenen els judicis lacerants que pul·lulen en aquests fòrums.
 I un darrer apunt, sabeu que els clubs de futbol gaudeixen d'una mena d'amnistia fiscal? Si hisenda fes el que hauria de fer, més d'un s'ensorraria. I Espanya perdria l'única cosa en què despunta i que paradoxalment no està en crisi. Raons d'Estat, en dirien. I jo penso que potser així, també es manté la pau social. No imagino on anirien a parar els baixos instints i les passions tiràniques que es manifesten per la vàlvula d'aquest esport.

 En fi, tenia ganes de dir-ho, i ja ho he dit.


divendres, 20 d’abril del 2012

Valor i preu II

 Ara hi estava pensant, presuntuosament i amb la tonta sensació de qui es pensa haver descobert la sopa d'all, però m'hi llenço per segona vegada. Ja vaig fer una reflexió sobre el valor i el preu fa un parell de mesos. Crec que un dels grans drames del nostre temps, és que hem confós i subvertit els termes preu i valor. Per un costat, han esdevingut, de fet, en sinònims. Les coses tenen valor, segons el preu que se'ls atribueixi. És el que ha ocorregut amb l'art. Vargas Llosa, en el seu darrer assaig sobre la mort de la cultura, en fa esment. I és fàcil de constatar-ho, quan s'anuncia alguna milionària subasta a la galeria Christie's, de Londres. El prestigi d'un creador ve donat pel preu que poden assolir les seves obres. Estratosfèric igual a genial. El valor, en canvi, és el mateix i no es pot mesurar pels diners que se'n paguin. Quan Van Gogh estava pelat, els seus Girasols tenien el mateix valor que tenen ara i ningú li'n va donar un duro. I ara es poden vendre per sumes delirants, sense que per això vulgui dir que en copsem el valor. Al Louvre de París, s'hi agombolen davant la Gioconda els curiosos, però qui pot arribar a copsar el que significa aquesta obra i emocionar-s'hi? Fa pocs anys, quan van desmantellar la trama de corrupció de l'ajuntament de Marbella, vam poder veure l'interior del xalet que un dels implicats s'havia construit. Tenia entre d'altres frivolitats, un quadre de Picasso en el lavabo. Aquest home pensava que una cosa amb el preu que la va adquirir, deuria ser molt valuosa. Però no en tenia ni idea del concepte de valor. Hi ha artistes que venen caps de vaques en una vitrina, amb mosques incloses, per milers d'euros. I per això sembla que hagi de ser valuós. Qui ho ha dit? A mi em fa fàstic. On estan els valors de l'estètica i l'habilitat artesanal? Vargas Llosa blasma aquesta deriva, i apunta directament en les mosres d'art contemporani, com la Biennal de Venècia, com una clamorosa presa de pèl, i que el rei nu la campa amb més impudícia que mai. La perversa llei del mercat s'ha superat a ella mateixa. Allò que les coses tenen el preu segons hom n'estigui disposat a pagar, ara en diuen valor.



 En un altre àmbit, valor i preu s'han dissociat en sentits diversos. Tenir un habitatge, és un bé molt valuós. Allí vivim, arrelem el nostre projecte vital, ens arrecerem, ens fem com a persones, esdevé la nostra referència si viatgem i ens ho juguem tot en el que passi dins. I per això no té preu. Aquesta expressió significa, cal recordar-ho, que no es pot mesurar pels diners que costa, no hi pot estar subjecte. Hi estan subjectes els materials i la mà d'obra que s'ha utilitzat per construir-ho. Però el preu no pot ser una limitació per accedir-hi. Era un dret constitucional, si mal no recordo, que ens vam passar per allí on no té nom. L'especulació ha esborrat el valor que tenia l'habitatge i l'ha convertit en una mercaderia buida de contingut. Com el famós exemple de les tulipes holandeses del segle XVIII, la primera bombolla especulativa de la història. Perquè, quan parlem de 2.500 euros per metre quadrat, algú s'ha parat a mirar  fixament un metre quadrat de la seva vivenda, un grapat de rajoles, i meditar sobre el preu que descansa en aquesta minsa superfície? És un exercici interessant, que pot donar lloc a reflexions subversives. Caldrà tornar a la semàntica per tornar les coses a lloc.



Crec que me'n vaig a cremar un contenidor...