Dietrich Bonhoeffer

 A molta gent no li diu ni fava aquest nom, Dietrich Bonhoeffer, però dubto que en certs cercles se l'oblidi mai. Acabo de llegir la seva biografia, escrita per Charles Marsh (Extraña Gloria. Vida de Dietrich Bonhoeffer. Editorial Trotta). En tota biografia hi ha la temptació, com amb la història mateixa, de llegir els fets retrospectivament i trobar-hi fils conductors que de fet no hi eren. Però en la vida d'aquest teòleg protestant hom té la impressió que aquest fil no és cap invenció, que va semblar conduït cap un destí (una idea també molt protestant, el tema de la predestinació), al qual s'hi va sotmetre amb una coherència aclaparadora. La seva vida té com dos plànols, el primer és la seva evolució intelectual i espiritual, amb una ment molt precoç (va morir amb 38 anys només i va deixar obres que són referència!), dotada d'una sensibilitat inusual, que es va entrellaçar amb l'època que li va tocar viure: l'ascens del nazisme al seu país, Hitler i la Segona Guerra Mundial. Va ser un dels pocs alemanys prominents que es va comprometre amb la resistència contra Hitler.  El primer fil conductor és el de la reflexió teològica, ètica i moral sobre els actes que presenciava, influenciada pels esdeveniments que li va tocar de viure i que el va portar a fundar l'Església Confesant, en contraposició amb l'Església dels Creients Alemanys que era de facto una absorció de l'Estat totalitari nazi del protestantisme fins arribar al punt de buidar tot contingut jueu (volien esporgar la Bíblia de tota influència judaica, que seria el mateix que escriure el Hamlet sense Hamlet), i posar al centre la pàtria i la nació alemanys. No va ser res més que una de les jugades cíniques del règim per sotmetre tota la societat. No va poder contrarestar els esdeveniments, l'Església Confesant es va disoldre sota el pes implacable de la repressió i la claudicació de la majoria dels seus membres, i va començar a militar en la resistència implicant-se en els complots per eliminar a Hitler contra el manament  bíblic del No mataràs. Aquesta situació en què la reflexió s'enfronta a una realitat tant ferotge que va arribar a exigir-li la vida, fa que elabori un  brillant pensament teològic i ètic que altrament no hauria arribat a fer. En aquest sentit, allò que més m'ha captivat és la íntima relació entre paraula i vida de Dietrich Bonhoeffer que li dona aquesta impressió de solidesa, de profunda humanitat que només es pot arribar a manifestar en el límit, en el llindar de la vida i la mort, quan les conviccions són realment provades i s'hi respon amb coherència. I encara el fa més humà les ambivalències que mostrava. No era un asceta, era un bon vivant, un esteta un xic elitista, conscient de la seva superioritat intelectual i fins i tot la biografia suggereix que tenia inclinacions homosexuals tot i que no va arribar a consumar-les mai. Això encara dibuixa millor la seva grandesa perquè qualsevol, en certa mesura, s'hi pot arribar a sentir reflectit. No és un home inabastable, sinó que arriba a baixar al fang maligne del moment històric que li toca viure i s'hi enfonsa sense perdre's a ell mateix com va passar amb la majoria dels seus compatriotes. I es va exigir a ell mateix una honradesa implacable i una caritat sense límits per les persones concretes i sobretot pels que més patien. Dietrich Bonhoeffer va ser executat, penjat en un ganxo de carnisser, al camp de concentració de Flössenburg dues setmanes abans no acabés la guerra per alta traïció, el 8 d'Abril del 1945. Una pregunta que em faig és si sense ser-ne prou conscients, no vivim sotmesos a alguna mena d'estat del mal (desigualtats creixents, la crisi ambiental, l'acumulació obscena de recursos, les lleis impàvides del mercat) contra el qual no sabem revoltar-nos perquè tenim també la consciència adormida

Bauxita

 La Bauxita és la ganga de l'alumini, és a dir el mineral del qual s'extreu aquest metall. Ho recordo dels temps de la secundària. I recordo perfectament la foto. Una pedra rogenca amb algunes infiltracions blanques estampada en el llibre de Ciències Socials. A Guinea Conakry hi ha les reserves de Bauxita més grans del món. A l'hostal on m'allotjava, a la capital, hi passava ben a prop una línia fèrria construïda exclusivament per transportar el mineral des de la província de Boké. En un moll s'amunteguen muntanyes d'aquesta pedra, i al final esperava un vaixell que les carrega (la línia de flotació s'enfonsava perceptiblement amb el pas de les hores) i salpava per ser substituït quasi sense intèrval per un altre. És una sínia insomne, que funciona nit i dia. La província de Boké, on només gratant la terra ja emergeix el carmessí de la bauxita, està clivellada de mines a cel obert. Boké mateix, on fa poc temps han obert mines al caire de la ciutat, està cobert d'una pàtina de pols vermellenca, i es palpa la pols amb la llengua, amarant les dents. Es respira bauxita, literalment. No cal fer cap estudi mediambiental per adonar-se que es passen pel forro les conseqüències en la salut humana. I si passen de la salut humana, no cal imaginar quina consideració mereix el medi natural. Els principals explotadors d'aquesta riquesa són d'origen xinès, també hi ha empreses americanes i d'altres nacionalitats. Però els xinesos s'enduen la palma i actuen com autèntiques termites, rossegant sense escrúpols els recursos d'aquests països a canvi de dubtosos beneficis locals. O deixant-ne les molles en forma de llocs de treball mal pagats, precaris però com que no hi ha més oportunitats, els treballadors locals s'hi apunten com a conductors dels camions que també circulen insomnes sense deixar espai entre ells per carreteres i ponts també construïts expressament per transportar la bauxita i endur-se-la, mar enllà, per alimentar el monstruós sistema que hem creat que acabarà devorant-nos a nosaltres mateixos.

Sonàmbuls

     Per fi he acabat un llibre fascinant, que no recomanaria si no és a un friki apassionat de la història en general, o més concretament de la Primera Guerra Mundial. I acaba allí con comencen la majoria de llibres sobre ella, quan es va disparar el primer tret. Es tracta del llibre "Sonámbulos" de l'historiador  Christopher Clark. En el prefaci ja fa un avís. D'aquesta contesa se n'han publicat uns 25000 llibres, tesis, anàlisis etc. És a dir, caldrien vàries vides per llegir tot això, sisntetitzar-ho i finalment provar de donar resposta a una pregunta recurrent entre els historiadors de l'edat moderna: què va conduir a l'inici de la Primera Guerra Mundial? I no és una pregunta baladí, perquè sociològicament el segle XIX va acabar el 1914 i el segle XX ho va fer el 1918. La ruptura que significà aquesta guerra va ser més profunda que la Segona Guerra Mundial. L'aniquilació a escala industrial es va "descobrir" (perquè ningú en concret la va inventar deliberadament). Un obscur fat de va empènyer a tots els actors polítics i socials del moment, com sonàmbuls (d'aquí ve el títol), cap a la catàstrofe. Perquè una gran diferència entre la  I i la II Guerra Mundial és que en la segona podem identificar espontàniament on estava el mal i on el bé, i fins i tot personificar-ne un responsable, Adolf Hitler, que ha esdevingut la icona del mal, tot un paradigma. Tot i que aquesta afirmació que ens facilita la vida (i que, tot cal dir-ho, ens encanta inventar-la si cal en  les complexitats amb que ens confronta), mereix moltes més explicacions i matisos, no deixa de tenir ser certa fins el punt que costa d'imaginar la II Guerra Mundial sense aquest infame personatge.

 En canvi, per la primera, una simple aproximació ja confón a qualsevol ment una mica desperta. No s'entén res d'entrada ni perquè tots aquells soldats es van llençar a escabetxinar-se amb tanta eficàcia. La resposta que tot va començar amb l'assassinat de l'arxiduc Francesc-Josep i la seva esposa a Sarajevo el juny del 1914 (per cert, un matrimoni feliç i un governant ple de promeses) per part d'un irredent servic, Princip Galip (que va acabar llanguint de tuberculosi a la presó poc temps després), és una bufonada. Només va ser el tany que va fer tremolar una intricada teranyina teixida des del passat i animada per la conjunció de personatges en el poder aleshores incloent la seva particular psicologia, les relaciones internes dels governs i entre els estats, les aprehnesions heretades del passat i les limitacions del present, sobretot la manca de comunicació fluïda i veraç. Un fet determinant, després de la lectura, era que aleshores es considerava la guerra com una mena d'estat natural, un fet que havia de repetir-se cíclicament i formava part de les relacions naturals entre estats i nacions. D'aquí que sembla que es banalitzés la tragèdia que es va gestar, vist retrospectivament, però és que ningú va ser prou lúcid per preveure que l'avenç tècnic convertiria la contesa en una màquina de trinxar que va esvair tot pensament romàntic o idealització. Als soldats de trinxera, la imatge més angoixant que tenien era la de saltar al camp i ser volatilitzat per un obús. Res semblant s'havia vist fins aleshores. Al final van desaparèixer quatre imperis: el rus, reconvertit en la Unió Soviètica, el turc amb la caiguda del sultanat i la pèrdua de més de la meitat del seu territori, l'Austor-Húngar disgregat en múltiples estats i l'alemany, vexat fins la humiliació. El tsar, el káiser, el sultà ni rei bicèfal, van anar a petar a la paperera de la història, com diria aquell, i ni s'ho podien imaginar només quatre anys abans. 

 L'autor de Sonàmbuls ja adverteix que els escrits dels protagonistes d'aquells dies, posteriors a la massacre, tendeixen a l'autojustificació i a esbiaixar els fets. Com si fos inacceptable assumir la responsabilitat de tot aquell horror, o incapaços d'explicar-se el perquè de tot plegat. Una conseqüència és que va continuar l'obsessió de declarar un culpable concret, que, com no, va recaure en la gran vençuda, Alemanya. Un judici que al seu torn va ser l'ou de la serp del que va ocórrer vint anys més tard.  No es va aprendre gran cosa. Només el president americà, Woodrow Wilson, va tenir la suficient grandesa de crear la Societat de Nacions, la futura ONU, per evitar nous atacs de sonambulisme, i es va enfurismar davant la lògica de vencedors i vençuts que els europeus, encara amb les idees del segle XIX, van aplicar. Que s'ho facin sols, sembla que va pensar, i va tornar a l'altre costat de l'Atlàntic.

 La història és una gran mestra, però no té alumnes, afirmava Stephan Zweigt. Certament, la profunda mediocritat els nostres dirigents actuals fa témer si no s'està gestant, també, una crisi  davant els grans reptes de la humanitat i estem teixint una nova perdició com aranyes sonàmbules. En fi...

Conakry

L'hotelet on m'estic està a la punta de la banya de terra on s'arrela la ciutat de Conakry, capital de la Guinea. Estic rodejat d'aigua pels tres costats, i connectat a la megapolis per un ample moll cobert de sutge vermellós, que també amara cotxes i tendals. Des de la finestra puc veure com s'estén la ciutat terra endins. Uns tres-cents metres més enllà, entro en el caos habitual de les grans ciutats africanes, després de creuar una via de tren al voltant de la qual s'agombolen les barraques i una munió de gent trafiquejant. Cada mitja hora sona una sirena, com un bramul, i un tren també ocre, espanta tots els vianants que s'aparten amb desídia per donar pas a la récula de vagons plens de bauxita, si arriba al port, o buits destí a les immenses reserves que diuen que té aquest país. Aquest to vermellós de la pols i la terra, doncs ve de la bauxita. He agafat un petit fragment caigut al costat de la via. Pinta de la mà com si fos carbó, però vermell. També hi ajuda que som a l'època seca i cap aiguat espanta aquesta pàtina que fins i tot sembla envair l'atmosfera. Torno a l'habitació. A l'altre costat de la badia veig les petites muntanyes del mineral en un moll i un vaixell d'eslora verda que espera a ser carregat. Entre ell i jo deambulenalguns cayucos, les enormes piragües pintades de colors vius que tots associem a l'arribada d'immigrants a les nostres costes. Tornen de pescar, o algunes, més petites, remen amunt i avall i algú des de la popa va llençant la xarxa plomada com un llençol, per recollir-la tot seguit. No arribo a veure si la pesca té èxit. Abaixo els ulls sobre la pantalla de l'ordinador. Tinc feina. Quan els alço el paisatge s'ha trastocat, la marea ha deixat al descobert tres-cents metres de sòl fangós, i garses, martinets i corriols passegen per la desapareguda riba aprofitant l'avinentesa. S'ho deuen conèixer de cor. També me n'adono que el vaixell verd ha desaparegut. Surto a fora per si el percaço encara. S'ha fet fonedís als meus nassos, marxat ves a saber on, i ni me n'he assabentat. Cau la tarda, torna a pujar la marea. Un interminable estol vola de Ponent cap a Llevant. Tenen un volar estrany. Fixo la mirada i me n'adono que són ratpenats. Deuen ser milers, i tan grans com autèntiques rates. No aletegen com els nostres diminuts ratolins penats com si fossin borinots, sinó amb amples batecs d'ala. La nit aquí cau de cop, s'encenen els llums de la ciutat, sento el remor insomne. Però jo em sento protegit en la meva habitació. 

L'ús del llenguatge durant el judici al procés

 El límit del nostre llenguatge és el límit del nostre món. És una frase de Ludwig Wittgenstein. I cal afegir, encara més, que el nostre món el dibuixem segons l'ús que fem del llenguatge. Això és meu, però no és res original. I ve a lloc després d'haver seguit alguns fragments, alguns força extensos, de l'anomenat judici al procés. Potser als del ram de la judicatura i l'advocacia no els ha sorprès els discursos que s'hagin sentit. Aquest judici té una bondat, i és que està essent un màster col·lectiu sobre el funcionament del sistema judicial i l'argot que l'acompanya. I resulta fascinant, en tot cas, veure en directe, i sentir-se implicat i tot, com s'expressa la lògica de la Justícia (recordem que és un dels tres poders de l'Estat: Legislatiu, Execitiu i Judicial) que té per objectiu cercar la veritat d'uns fets i donar-los un tractament just. Però al que em refereixo ara és als discursos que hem pogut sentir. Probablement deu ser el pa de cada dia durant tot tipus de judicis en què acusats i testimonis elaboren el seu discurs segons el punt des del qual estan posicionats respecte al conflicte concret, sigui un furt, sigui una rebel·lió. Allò que trastoca més és que la mateixa lògica que escapa a la ponderació la practiquin persones altament qualificades i que han tingut, o algunes tenen, unes responsabilitats molt importants. S'esperaria una mica més de grandesa, però després de veure els candidats en lliça per les eleccions generals, l'esperança que el nivell de mediocritat no empitjori és nul. Un exemple concret. Té una connotació radicalment diferent parlar de comandes d'armes de guerra, per part d'un ex-ministre referint-se a la prohibició d'adquirir una partida ja emparaulada per part dels Mossos d'Esquadra, que d'armes per assegurar la seva funció (protegir la ciutadania i mantenir l'ordre, etc.). Quan algú dius això està directament suggerint que els que volien aquestes armes era per recolzar una rebel·lió de forma violenta. Si ens diuen armes de guerra tots pensarem en granades, bazookas, tancs i míssils. Aquest ús ja va ser evident des de l'inici del que podríem dir aquesta crisi, que comença a tenir visos de ser crònica: tumult, muralles humanes, l'enfoc sistemàtic de l'anècdota per fer-ne una generalització, etc. Tot plegat, i la pobresa, per no dir baixesa, de moltes declaracions, em referma en l'escepticisme en la classe política. No hi ha honestedat, no hi ha ponderació, no hi ha empatia, no hi ha ni tan sols bondat ni confiança. No hi ha humanitat. 

 Cal pensar també si de l'altre costat, els altres interessats, també opera la mateixa lògica. Evidentment, jo, per una qüestió geogràfica i socio-cultural, estic en un punt de vista concret però passejo tant com puc pels diaris i fonts d'informació dels que estan en d'altres òptiques. Només sento incomprensió i una incapacitat d'elaborar discursos fonamentats que permetin crear ponts d'entesa, que no vol dir acceptació. És desesperant. Des d'aquí tampoc falta aquesa incapacitat per crear empatia, però em costa francament més de detectar-la. Potser jo, malgrat els meus esforços, també estic esbiaixat i visc en un món de tra-la-la. El problema és que aquest enroc mutu retroalimenta les dues parts, les absolutitza i per definició res pot evitar el xoc. 

 Finalment, tot em fa pensar que darrera l'ús del llenguatge,  qui el governa no és el raciocini, com de fet va intentar fer el mateix Wittgenstein en el seu Tractatus Logico-Philosophicus, sinó les emocions que afiancen a vegades sinistres apriorismes que poden acabar devorant la nostra capacitat d'empatia. Les emocions són tiràniques, fan que creem una veritat pròpia que considerem absoluta i ens tornen inflexibles. L'enamorament eròtic és un exemple diàfan del que vull dir. De totes maneres, jo hauria esperat alguna cosa millor, francament

P.D: Com a anècdota, ja fa molts anys hi havia el senyor Federico Trillo de ministre de Defensa. Jo sabia d'ell que era un estudiós de Shakeaspeare i fins i tot n'havia fet una tesi. Ves per on, em deia, un home cultivat i que es deu haver deixat traspassar per la meravellosa lucidesa de Shakeaspeare i com mostra els mecanismes de l'ànima humana. I després va ser aquest mateix que va justificar allò de Iraq, sortia per peteneres i ridículs discursos quan la crisi de l'illot del Perejil i va gestionar des d'un punt de vista pràctic i humà de forma tan patètica aquell accident del Yak-42. Decebedor...

Afanys d'amor perduts

 Afanys d'Amor Perduts és una obra primerenca, una comèdia, de Shakeaspeare, actualment en cartellera al Teatre Nacional de Catalunya. Es representa a la Sala Petita, la qual cosa ja li dona un aire de proximitat més semblant a com es representaven les obres en el temps de Shakeaspeare. Només faré uns apunts, valga'm de provar de criticar una obra d'aquest autor. Sembla ser que va ser menystinguda durant molt de temps però, com deia un crític més lúcid, les obres de Shakeaspeare anomenades menors, simplement queden eclipsades per les grans obres mestres posteriors que tots coneixem (Hamlet, Otello, Juli Cèsar, El Rei Lear, Ricard III, etc.). Passa com amb els seus sonets, si només hagués aquests poemes, Shakeaspeare ja hauria passat als annals de la literatura universal.

 Afanys d'Amor Perduts, com diu Salvador Oliva, el nostre traductor nacional de Shakeaspeare, té com a protagonista el llenguatge. De fet es així en tota la seva obra. Només que en obres posteriors s'equilibra amb la trama, es posa al servei del contingut i arriba a un equilibri que potser en aquesta obra encara no hi és. Ho demostra que les obres de Shakeaspeare són una excepció força cridanera, de les poques que fins i tot al cinema es respecta el vers i la poètica. Tocar la llengua seria com mutilar el protagonista, no és possible sense adulterar-la profundament.

 Afanys d'Amors Perduts és una delícia en la versió que estan representant aquests dies. A l'inici fa por que la llengua es mengi tota l'atenció, es recargoli tant que es converteixi en un exercici de comprensió de les frases brillants, brillantíssimes, enllaçades una darrera l'altre sense aturador però els actors arriben en un cert moment a fer la fusió amb els personatges i la trama i tot flueix. El treball actoral és espectacular, com si haguessin domat el cavall salvatge de la llengua. A mi em semblaven saltimbanquis del llenguatge, que fan fàcilment uns exercicis que en realitat són quasi impossibles.

 Potser no és una gran obra, en el sentit que no ateny les profunditats obscures de l'ànima humana, però és tot un plaer pels sentits. I ajuda a entendre on va començar Shakeaspeare per humiliació de tots els que en algum moment haguem tingut ínfules creatives.

Un passeig amb Donald Trump

Fa unes tres setmanes em vaig fer seguidor a través del Twitter de Donald Trump. Volia ser testimoni directe dels famosos i compulsius missatges del personatge. No m'ha decebut, en un sentit negatiu del terme. No para d'escriure, com si no tingués més responsabilitats i no tenen el sedàs que faci suposar que hi hagi un assistent que se n'encarregui, com passa amb el Papa Francesc que també segueixo (m'agraden els contrastos). Des d'un punt de vista lingüístic tenen uns trets constants. Utilitza un rang limitat de paraules, entre les que sobresurten dues: "great" i "tremendous". Fa un ús habitual dels signes d'exclamació i d'aquesta cosa tan molesta que és escriure en majúscules paraules o frases senceres. La impressió general és que sempre està cridant. Des d'un punt de vista dels continguts usa quasi sempre un estil categòric. Blanc o negre, bo o dolent, extraordinari o horrorós. Les reflexions són unidimensionals i simples i, como tota simplificació, permeten dibuixar la realitat cap allí on li convé o creu. Així, fa afirmacions pretesament iròniques sobre on"diantre" (literalment) està el l'escalfament global davant l'onada de fred que ha afectat el "middle east" aquests darrers dies, i ho rebla amb una "please (escalfament global) come soon". Les intervencions tenen quatre temes estrella: 1) atacs ad hominem o lloances desmesurades a persones concretes; 2) els seus èxits en l'àmbit econòmic, sempre mirats amb una visió on tot es pot reduir en termes de negoci i benefici econòmic, incloent els seus èxits negociant amb d'altres països que sonen quasi a extorsions i que no tenen paral·lel amb cap administració amerciana prèvia, segons afirma; 3) furibundes sagetes contra la conxorxa de les "fake news" de certs mitjans de comunicació; i 4) el famós mur pel que ha inventat un trist rodolí que fa "BUILD THE WALL AND THE CRIME WILL FALL", que repeteix com un mantra i escriu així mateix, en majúscules afegint una obsessiva acusació al Partit Demòcrata d'obstaculitzar una resposta a una emergènia nacional i amanit amb anuncis repetitius sobre una ominosa i massiva caravana que es dirigeix a la seva frontera (essencialment d'hondurenys).
 Aquest darrer tema em mereix una reflexió particular ara que sóc a Hondures. No n'he vist cap rastre de la caravana però sé que la formen no més de 3000 o 4000 persones. És un espectacle trist, però no pas l'horda de desheretats barrejada amb criminals que pinten els missatges de Trump. I aquest nombre és ridícul si comptéssim les persones que entren amb visat i s'hi queden als Estats Units. No és cap amenaça per ningú. La ràdio hondurenya repeteix regularment un spot de veu cansada i sense convicció, que la gent s'abstingui d'afegir-s'hi. No cal ser massa llest per saber que és una resposta inhert de les autoritats locals a l'exigència del Estats Units per a que faci alguna cosa. Tot plegat, i em permeto aventurar-me amb aquesta hipòtesi, forma part d'una estratègia més global del Donald Trump per crear alarma i galvanitzar els seus seguidors i construir de totes maneres el mur (com ja està fent), per finalment endosar el seu triomf al partit rival que no donarà permís per desembosar l'astronòmica suma que demana per construir el mur. Una monstruosa manipulació.

 Altrament, poca gent ho assenyala,  l'impacte més significant d'aquesta obra inquietant, serà ecològic, car amputarà els biòtops de molts animals que no entenen de fronteres ni de perillosos excèntrics.
     No cal fer cap més valoració. Només provar de no caure en prejudici i provar els vestigis de veritat que puguin amagar tanta ridícula grandiloqüència. 

P.D: Per compensar-ho, també he començat a seguir una nova representant al congrés dels Estats Units, Alexandara Ocasio-Cortez, que n'és l'antítesi: dona, jove, llatina, llesta, amb idees elaborades, creativa en el llenguatge i l'ús de la ironia i amb discursos amb alçada de mires i empàtics. Sempre hi ha lloc per l'esperança.