Josep Pla, per fi

 Reconec que portava madurant aquesta entrada des de fa mesos. Podríem dir que quasi tot aquest any. Vaig comprar el llibre biogràfic de Josep Pla (Un cor furtiu, de Xavier Pla) que havia estat qualificat per gent que en sap més que jo (o que se l'escolta més), com el llibre en català de la dècada. Costa creure amb quin criteri es dona aquesta premi apòcrif, però en tot cas, com a lloança, ho encerta. Tant és que sigui el llibre del mes, de l'any o la centúria. Encara que la seva lectura ha estat interrompuda per diversos llibres que se m'han anat creuant pel camí (alguns els hecomentat per aquí). Però no l'he deixat de costat en cap moment.  El llibre és fascinant per diferents raons. Primer perquè en sí mateix és una gran obra literària, no pas una biografia a l'ús. Ni tan sols és completament lineal, va resseguint per capes de la vida de Josep Pla que es solapen més o menys fins el punt que dona la impressió que aquest personatge va viure vàries vides, aglunes críptiques, d'altres contradictòries i fins un cert punt inversemblants. En segon terme, perquè és realment espectacular que es pugui arribar a auditar una vida fins aquest nivell. I més la d'un personatge tan polièdric, rellevant i interessant com Josep Pla. Ell mateix es va esforçar de deixar constància de tot el que va fer i escriure en forma de dietaris, factures, postals i, evidentment, els mateixos articles i llibres en les diferents edicions i esborranys. Tot guardat amb una perseverança obsessiva que permet endinsar-se en el personatge. Hom diria que tenia el secret propòsit que en un futur algú pogués construir aquest magne llibre.  Però finalment, la impressió que resta és que la persona Josep Pla s'esmunyeixi contínuament de la nostra comprensió. És un fet astorador que al final de la lectura que s'escoli  com una anguila. Penso que és degut a la diversitat i intesitat de vivències i riquesa dels seus escrits que no es poden arribar a abastar. I també per la murrieria que el feia parapetar-se darrera les paraules com un mur escèptic i distant, un bressol de passions que contrariaven el seu esperit estoic. Tot donant la impressió que era això, el refugi d'un sentimental amb tocs melancòlics que se'n volia amagar.  O també, i això és meu, que es tracta d'una tràgica barreja d'intel·ligència ampliada per un domini aclaparador de la llengua i que per tant feia que el seu món fos inabastable per la majoria dels pobres mortals. Fa bona la dita de Wittgenstein que el límit del meu món és el límit del meu llenguatge. Com adjectivava aquest home, s'exclamava ja la malaguanyada Montserrat Roig.  Però en aquest cas aclaparat per una indesxifrable i gruixuda cap d'escepticisme, estoïcisme o cinisme o una mixtura de totes tres coses. I la pulsió sentimental que deixava traspuar disfressada. Tot em fa pensar que aquest home en el fons se sentia molt i molt sol. 

 De la lectura n'he après moltes coses. Primer, és un viatge excepcional sobre la vida cultural i social de Catalunya i també de part del món durant el segle XX sense que mai deixi de tenir una posició localista. Testimoni del naixement del nazisme, la segona República i com a agent discret però potser el més eficaç de la pervivència i revitalització de la literatura catalana sota els anys de plom del franquisme. Es va relacionar de forma més o menys intensa amb tots els prohoms culturals, polítics o empresarials del segle XX català i part de l'espanyol. De tot i de tothom en tenia una opinió que si no era la correcta era prou bona literàriament parlant. Va crear un gènere literari propi amb la seva sèrie dels Homenots que indica una perspicàcia psicològica i d'observació astorant. Era capaç amb quatre nocions de bastir una narració lògica, un retrat creïble, una opinió fonamentada sobre el que sigui: un lloc, un país, un fet, una persona.

És impressionant la perseverança de Josep Pla per promocionar la cultura catalana, a voltes amagada sota un aparent col·laboracionisme que era més aviat un possibilisme, però que va resultar molt més eficaç que qualsevol altra patum que ho hagués pretès. No sé perquè, jo en tenia una imatge més púdica, però resulta que era un home força libidinós, fins i tot  faldiller. Arrossegava una relació conflictiva amb les dones tot i tenir una vida sentimental (o diguem-ho directament, sexual), força deshinibida. I per contra, elles són quasi inexistents en la seva literatura. No sé si per misogínia o perquè no hauria pogut contenir el seu sentimentalisme.  Finalment, cal agenollar-se davant la seva obra que a més de ser extensíssima, ho és de forma sostinguda al llarg dels anys i de molta qualitat. Se la pot considerar, agradi o no, la viga mestra que va aguantar la literatura catalana directament pel que va escriure i indirectament pel que va suscitar i promoure. No és exagerat afirmar que no seríem on som (encara que no sigui per llençar coets) sense el Josep Pla. Ni evidentment l'altra gran narradora que no té res a veure en molts sentits, la Mercè Rodoreda.

Finalment, i això ja és un desassossec final molt en l'esperit Planià, deploro el desert que per comparació es troben les lletres catalanes. No per nombre d'escriptors. N'hi ha més que mai però això és més per la facilitat que hi ha de fer i publicar un llibre qualsevol i la perniciosa creença que tots tenim alguna qualitat artística notable, que no pas per la qualitat del que es publica. No hi ha res semblant, ni de lluy, a un Josep Pla, ni una Mercè Rodoreda, ni un Pere Calders o Josep Carner o...en fi...

L'Orfenat d'Ambanja

  A Ambanja, al Nord de Madagascar, vaig conèixer un orfenat ben particular. Ben lluny de la imatge estereotipada d'una institució llòbrega i habitada per la tristesa de l'abandonament, era un cau de disbauxa i alegria, de nens giravoltant com abellots buscant la nostra atenció. El responsable de tot allò, un ancià caputxí díscol que fa temps que va a la seva, em confessa que no hi ha cap norma, en els termes que entendríem la disciplina ordinària, allí dins, i que en l'únic punt amb que és inflexible és en que tots han d'anar a l'escola i fins i tot els dona les condicions de tot tipus per fer els estudis posteriors, inclosa la universitat, si així ho volen. El resultat és una atmosfera de felicitat plena, infantesa desimbolta, des de nens de 4 o 5 anys fins alguns que ja entren en l'adolescència. I tots són nens que varen ser abandonats pels seus pares, segurament per penúries econòmiques. No tenen família entesa de la forma tradicional. No l'han coneguda mai, i fins potser els resulta estrany els termes de pare i mare. No el de germans. Allí en són més d'un centenar fent corredisses i exhalant energia infantil sense contenció. I malgrat tot obeeixen a petites normes com el respecte entre ells, o quan cal deixar els visitants sols per a que sopin tranquil·lament sense que sembli que ningú els n'hagi donat l'ordre. Ja fa molt de temps que aquesta institució funciona, finançada per filantrops que el caputxí (sembla més aviat una pagesot de la toscana, evidentment sense cap hàbit) recluta a Europa. I algun voluntari que fa estades més o menys llargues. Per tant ja hi ha tota una generació de joves i joves adults que han passat per aquí i ara s'obren camí amb professions diverses en aquest malaurat país. Però que després del que he vist tinc la certesa que han tingut una de les coses més precioses que cal esperar en aquesta vida. Una infantesa feliç. No només això, sinó en un ambient on es barreja de forma paradoxal la llibertat i la responsabilitat, el joc i l'estudi, la disbauxa i l'anarquia més sorprenent amb un cert ordre en un casalot immens ple d'habitacions que semblen un laberint. Quin record en tindran? No cal que faci massa esforços. La d'una mena d'Edén però ben terrenal, encara que viuen amb una necessària austeritat però on no es troba a faltar (així m'ho semblava), absolutament res. El més important no té preu, precisament perquè no es pot pagar i des d'un punt de vista material és ben barat un cop cobertes les necessitats bàsiques. No sé què se n'està fent exactament ni què se'n ferà d'aquestes desenes, ja centenars, de nens que estan aquí o ja hi han passat. Tindran un record de felicitat potser mítica. Com recordem els temps passats si aquests ens porten bons records. I segurament viuran el contrast d'allò amb les arideses, contradiccions i fins i tot tragèdies de la vida adulta més comuna. I més en un país tant depauperat com Madagascar. Qui sap si d'aquestes generacions d'orfes sortirà algú que canvii el signe dels nostres temps, ni que sigui de forma local i discreta. No sabrem mai res de l'entreteixit d'històries particulars i humanes que mai seran escrites. Bàsicament com les de la immensa, quasi total majoria de tots nosaltres, però que tot i així són sempre rellevants en el més o menys petit cercle social on ens ha tocat viure. Al final, penso jo, tot es redueix a aplanar el camí de les generacions que ens segueixen i particularment dels infants amb un propòsit tan simple com el que ofereix l'orfenat d'Ambanja, un bocí de paradís en la terra que paga la pena per ell mateix haver passat per aquest món i al que s'escau sempre podrem tornar en la memòria, l'estima i el reconeixement oferts de forma gratuïta, sense els quals no hi poden haver persones ni lliures ni responsables. No cal aspirar a res més. Així de simple. 

Hi ha una dita jueva que ve a dir que qui salva un nen, salva un món. Me l'he creguda sempre, encara que ara soni especialment dissonant, una dissonància macabra després d'haver contemplat impotent l'espectable ominós de Gaza. En fi. 

Björn Andersen

  Aquest nom poc dirà a la majoria de navegants dels espais internàutics. Potser a alguns més sí que els sonarà el de Tadzio, el personatge adolescent que obsedeix Gustav Von Aschenbach  (un compositor musical decadent) en la seva estada crepuscular a Venècia interpretat per Dirk Bogarde en la pel·lícula de Lucino Visconti Mort a Venècia.  Björn Andersen va esdevenir des d'aleshores l'arquetip d'èfeb, aquella fugissera etapa vital del púber que encara no ha deixat de ser del tot un nen i que desperta una inquietant atracció en certs esperits. A més de conjugar uns trets de bellesa subtil, per qui n'estigui afavorit, aquesta etapa pot exhibir una torbadora ambigüitat tant física com psicològica. Com era el cas de Tadzio-Björn. En vaig escriure una entrada sobre aquesta pel·lícula, però ara ho esmento de nou perquè he sabut que el Björn Andersen ha mort a l'edat de 70 anys. En tenia 14 quan es va rodar la pel·lícula. En les fotos recents són reconeixibles els trets de l'infant adolescent, com en tots per molt que envellim. Però és clar,s'havia esvaït ja feia molts anys aquella fugissera aura alimentada per una pregona tristesa nascuda de la pèrdua prematura de la seva mare (es va suïcidar quan ell tenia 10 anys). És el que va captivar, tot de sobte, a Lucino Visconti durant el càsting de la pel·lícula. Sembla que Björn va ser empès per la seva àvia o algun familiar a presentar-s'hi. Tota una jugada que el va marcar per tota la vida. No es va poder desprendre's del personatge, tal i com els ha ocorregut a un cert nombre d'icones artístiques especialment de l'àmbit del cinema. I tot cal dir que hi va ser empès innocentment pel mateix Visconti i un tracte que avui diríem que estava mancat de certs escrúpols. Els magazins de l'època el van batejar com "el noi més bonic del món" i així va quedar per la posteritat. Però això mateix va permetre néixer aquesta torbadora icona. Tota una paradoxa.

 És un fenòmen particular que alimentem aquesta massa informe que som els espectadors, comprem compulsivament la imatge que ens trascendeix i no permetem que la persona que hi ha sota respiri. I encara més pervers, als nens, homes, dones atrapats en aquest malefici sovint necessiten arrapar-s'hi perquè és el que els dona sentit i entitat, pel que són reconeguts. Són incapaços i tampoc se senten estimats si no és a través d'una imatge icònica que es projecte finalment en un buit inexistent. Aquesta espiral que fàcilment pot ser diabòlica també passa entre el que podríem dir el populatxo anònim. Sense adonar-se'n, no hi ha poca gent que repeteix els tics que els fan reconeixibles, els donen identitat, o n'han rebut una retroalimentació positiva que els reforça i esdevenen, a la seva manera, també personatges. Encara que força més anònims, insulsos i francament ridículs, no pas com un Tadzio o una Princesa Leia de la Guerra de les Galàxies (Carrie Fisher), per dir-ne un altre exemple també paradigmàtic. La crisi entre totes dues identitats pot esdevenir simplement destructiva si a més s'arrossega una carència essencial. Si no es dona el cas que el veritable jo acabi totalment soterrat i aleshores hom pot esdevenir un perfecte imbècil consumat al qual millor no desitjar-li que se n'adoni de les veritables pulsions que el porten a semblar el que sembla si no volem que es llenci de cap per un pont. En conegut algun d'aquesta mena. 

Al Björn aquella tristesa essencial el va acompanyar tota la vida. Que tampoc el va tractar massa bé. Va perdre un fill per mort sobtada als 9 mesos d'edat (curiosament, aquesta tragèdia també li va ocórrer a una icona recentment desapareguda, el Robert Redford) i mai es va poder desempallegar del fantasma de Tadzio que el va definir, i per això serà sempre recordat, i que serà sempre jove i turgent en l'imaginari col·lectiu mentre encara que ell s'anés endinsant en la decrepitud sense retorn.  Temo que l'ha perseguit fins el final. Hauria odiat profundament alguns titulars que han anunciat literalment "la mort del noi més bonic del món". Ell l'havia augurat amb un punt d'esperança en una no llunyana entrevista fins i tot amb desig, per retrobar-se amb el seu fill (i potser alliberar-se d'ell mateix, del Tadzio, d'una vegada per totes). 

Una nit a Tsumkwe

  Els records, tal com els pensem, no existeixen. Això diuen alguns literats, que la memòria és una contínua elaboració de les empremptes, emocions, fets més o menys distorsionals o deformats per la perspectiva amb que mirem el passat. Fins resultar una mena de mixtificació que pren un significat diferent segons per on ens hagi aconduït la vida. També pot ser aquesta mateixa l'arrel de la melangia, o l'expressió intraduïble de les saudades portugueses. En certa manera, ens ho inventem tot. Aquests pensaments em venen ara que provo de reflectir el somer record d'una nit sota les estrelles a la sabana de Namíbia, en un districte anomenat Tsumkwe. I fins quin punt el que evoco és una reforma del que realment vaig sentir. O potser és simplement el destil·lat de tot allò. L'escena va ocórrer al final d'un petit però memorable treball que vaig fer en aquest racó de món. Un dels darrers reductes on encara es pot intuir la forma de vida dels boiximans, o San, un poble de caçadors-recolectors. Havíem dut a terme un estudi epidemiològic transversal, i amb el meu equip d'enquestadors, cinc nois i noies, un parell de Herero i tres San, els vaig proposar de fer un foc de comprar unes patates, unes lliures de carn, fer un foc de camp i improvisar una petita celebració. Lluny queda quan això era possible en el nostre país, perquè hi va haver un temps que no existien les restriccions actuals i podíem fer néixer una foguera en una esplanada, treure la guitarra i adormir-nos fins que es consumien els tions en fumejants cruanys. Ens vam arraulir mentre coïem el menjar amb unes pinces. La foscor ens encerclava, però la llum de les flames encenie les resseques acàcies del voltant. No hi havia cap altre llum. El conductor de la pick-up que ens transportava va encendre la ràdio i va posar una música rítmica, local. No sé d'on va començar a aparèixer personetes d'entre les ombres que s'acostaven temeroses al la foguera com si les haguéssim conjurat. Allí no hi havia cap poblat, diria que espectres però eren realment nois i noies, alguns infants, de l'étnia San que semblaven animals esporuguits. Em vaig alçar per convidar-los a ajuntar-se a nosaltres. En veure'm acostar-me es van tirar enrere en un gest quasi brusc, com si el que esperessin és que els foragités. Quina terrible aprehensió ha arribat a infondre l'home blanc. Després d'algunes lectures vaig entendre que els San són molt mal considerats en els països on són presents, quasi com animalons d'existència primitiva i pot ser quasi un insult ser-ne reconegut com a tal. Em vaig tornar a asseure al costat de la foguera, amb un posat amical. La munió, ja nombrosa, estrenyia el seu cercle com si esperessin alguna cosa. Vaig deixar fer, fins que una mena de miracle es va produir. Tot d'una una noia va saltar i es va posar a dansar al voltant del foc d'una forma que no havia pogut imaginar que fos possible. Més que ballar, vibrava movent els malucs amb una rapidesa i intensitat que em semblava impossible. Totalment deshinbida, com si portés molt de temps retinguda, donava voltes al foc, trepidant les natges amb un ritme inverosímil. En aquell moment vaig creure que s'havia desencadenat alguna cosa, una mena de força ancestral que ens duu a expressar-nos d'alguna forma o altra fins l'autèntic trànsit. I un cert avergonyiment de l'encarcarament físic, i també emocional, que els anomenats occidentals vivim. 

 Les flames es van apagar, la nit es va extingir. En aquest cas, l'exida del sol va ser més aviat una posta i tota aquella munió, inclosa la dansaire elèctrica van desaparèixer tal com havien aparegut. Potser fosos darrere les acàcies, o com si s'haguessin retirat a uns amagats cataus. No ho sé. Potser la memòria també ho ha mixtificat tot plegat i evoco una imatge que segurament no repetiré mai (no es pot comprar, només és un regal inesperat de la vida). Però us asseguro que no em treuré del cap aquella manera alhora salvatge i harmònica de moure's al voltant del foc sota la nit de la sabana.

Plàstics

  Una de les imatges més apocalíptiques que he contemplat mai és la d'un petit afluent del riu Congo que creua la ciutat de Kinshasa del que no es podia veure ni un pedaç d'aigua. Estava tot cobert per una massa remugosa d'ampolles de plàstic. La presència d'aigua només s'endevinava per l'entrexoc d'aquell magma de recipients que es bellugava, com una amenaçant bèstia aquàtica informe i pudent. La invasió total dels plàstics. Aquest record m'ha vingut de nou després de visitar una petita exposició al museu Terra, situat al barri del Poblenou, on explica la història de l'omnipresent plàstic, les diferents varietats i de com ésser una marca de progrés i font de benestar s'ha convertit en un maldecap global. De conseqüències no només estètiques (la imatge paorosa de Kinshasa ho diu tot), sinó pràctiques en la salut humana i del medi ambient. Els  monòmers convertits en polímers i degradats de nou em monòmers sembla que ho han envaït tot i han infiltrat ecosistemes i teixits amb impactes que encara no ens en podem adonar. Un món sense plàstic ens resultat avui dia tant difícil d'imaginar com un món sense fusta o argila fa cinc-cents anys. El tenim pertot, només cal fer una llambregada a qualsevol entorn. I li devem en gran mesura, bona part del nostre progrés. 

 Una altra imatge, aquesta també dramàtica, és la que vaig contemplar caminant una colla de quilòmetres per la costa del Desert del Namib, en la seva part més al sud partint de la ciutat de Lüdoritz. La interminable platja estava sembrada de tot tipus d'objectes de plàstic (envasos, bosses, cascs, guans, peces no-identificables), que empeses pel vent persistent que provenia del mar i és el responsable de la formació de les famoses dunes que s'endinsen terra endins també iniciaven aquest viatge terra endins. L'explicació de la seva presència tant massiva en aquella desolada i bellíssima costa era simple. El corrent Atlàntic que baixa per les costes de Sudamèrica, en arribar al l'extrem sud del continent gira i va a buscar la costa d'Àfrica on pujar refredada pel seu pas per les aigues properes a l'Antàrtida. Així arrossega els detritus flotants que són abocats al mar des de Veneçuela fins la Patagònia, passant pel Brasil, i finalment escopits per les onades i el vent a Namíbia. Certament, vaig poder comprovar jo mateix les etiquetes de productes provinents del Brasil entre tota aquella escampadissa. Tot cal dir-ho, vaig recollir a mans plenes amb dues grans bosses tants residus com vaig poder. Un quixotada, ho reconec, però no puc estar-me de deixar una mica millor, encara que sigui absurdament imperceptible, tots els lloc pels quals passo. Ningú no m'ho tindrà en compte, ho sé. 

Recordo també imatges inquietants amb plàstics a Somàlia i Etiòpia. Aquí les bosses eren les protagonistes. Endutes pel vent s'acumulaven atrapades entre les bardisses al voltant de les carreteres com si els arbres haguessin donat un tètric fruit. Esfilagarsades i bategades pel vent es feien més rares si entrava terra endins. Però de ben segur que havien arribat a tots els racons del desert, tal i com també afirmen els científics que en saben en l'exposició que he esmentat que ni tan sols els fons abissals se n'han salvat. Una invasió gens subtil. I en països que no tenen la capacitat per gestionar aquests residus.

 I com sempre, la seva producció està subjecta a una indústria que posa través al seu control, castigant una mica més aquest petit i minúscul racó de l'Univers on es dona el miracle de la vida. Si ni tan sols poguéssim empatitzar amb aquesta petita i meravellosa petitesa potser seríem molt més amables amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Com va mostrar Carl Sagan quan va enfocar la càmera de la nau Voyager II a la terra, mostrant un isolat punt blau surant en un espai buit. La imatge més viva de l'entotsolament. 

 La invenció dels plàstics, si no hi posem remei, significará el mateix que amb els combustibles fòssils. Ningú imaginava quan va començar a espetegar la primera màquina de combustió, una simple i atrotinada andròmina, en una mica anglesa per expulsar l'aigua que s'acumulava, que portava en ell mateix l'amenaça de la nostra pròpia extinció. 

La vida regalada

 Vaig arribar a casa d'una bona amiga meva Sudafricana, feliçment aparellada amb un anglès, quasi a mitjanit. M'acull al rebedor, la planta baixa, ja amb pijama. I em porta al lloc on dormiré. No m'esperava gaire més que un sofà, i fins i tot un matalàs improvisat al terra en qualsevol racó. Per contra, tot seguit me n'adono que no estic en un barri qualsevol. Que la casa no és ni tan sols un dúplex. Sinó un tríplex. Fins i tot quatríplex. Quatre nivells de casa arrapada als vessants de la Table Moutain, a Cape Town, davant per davant del mar que remuga incesantment. Contemplo astorat el blanc de les onades quan rebenten a la platja, encés per la lluna ponent. Excepte els pisos superiors que fan de casa (un esplèndid menjador amb vistes al mar, cuina, rebedor i a sobre els domitoris i banys) els dos nivells inferiors són autèntics apartaments amb cuina i bany inclòs. M'instal·la, incrèdul, en el pis inferior abans d'allitar-se, ja ens parlarem demà pel matí. I quedo sol, contamplant des de la terrasseta l'esplèndida lluna que relleix sobre l'oceà. Aquí s'ajunten l'Índic i l'Atlàntic. Depèn de quina platja escullis,  es percep més l'aigua freda Atlàntica o la calidesa de l'Índic. Aquell matí mateix havia partit del Nord de Madagascar, d'un tròpic embriac a aquesta mena de mediterrani oceànic que caracteritza l'extrem sud del continent Africà.  I ara, malgrat el cansament, em resisteixo a a adormir-me per saturar els meus sentits del bramul de la mar i la lluna decadent. 

Aquesta casa es troba al barri de Cliford, l'àrea més exclusiva de Cape Town que és alhora la ciutat més sofisticada i cara de tota Sudàfrica. La primera d'aquesta regió, estratègicament situada al tombant del Cap de Bona Esperança o de les tormentes. Una banya de terra que és de fet la serralada que després ressegueix la Table Mountain, que es clava en l'oceà i tanca una espaiosa badia. L'endemà pel matí, l'ànsia de veure a la llum del dia la panoràmica que havia intuït en la fosca, em vaig despertar molt aviat. Als meus peus s'estenien uns platges de sorra blanquíssimia, hagués dit de farina, besades per onades acompassades, roques despreses del vell sòcol del continent i a sobre meu el característic "Cap de Lleó" que dona el seu perfil tant reconeixible a la ciutat. Cliford està situat el tombant que marca aquesta penya que es diferencia de la serra principal acabada en un altiplà (per això se'n diu "Table"), i enfila enllà cap al Cap de Good Hope. A l'altre costat s'estén la resta de la ciutat amb la diversitat de centres financers, comercials, barris més o menys benestants i més enllà una estessa de barraques que la meva amiga, que acompanyo aquest matí al seu lloc de treball, m'ensenya. No paren de créixer. Ni tampoc el nombre de sense-llar. I encara un fenòmen més recent. La pobresa té una certa tendència a democratitzar-se. Tot i que massivament la visquin les persones de color, no són estranys els sense-llar blancs. La desposessió ja no és exclusiva de la gent de color.  Precisament, tot passejant per l'impressionant i interminable front marítim m'aborda un d'aquests personatges. Tinc el costum d'entrentenir-m'hi, parlar i conversar. M'explica la seva vida. No sabré mai què hi ha de realitat i ficció però respon al creïble esquema habitual. Família trencada, probable alcoholisme, ves a saber quina mena d'abusos de tot tipus, potser una mica de mala sort i manca d'oportunitats. Li dono un ajut, amb la consciència que anirà a qualsevol ús contraproduent. Però amb una secreta esperança que sigui com el gest que va iniciar la redempció del personatge principal de Els Miserables. Ho dubto però si ningú ho provoca segur que no ocorrerà mai. Aquests personatges llençats en la marginalitat més absoluta, que passaran amb irrellevància per aquest món em provoquen moltes preguntes i cap resposta clara. La Sudàfrica post-Mandela no ha resultat en cap terra promesa, encara que el apartheid sigui ja història. A voltes penso que vivim amb una contínua idea escatològica, la inconscient perspectiva de resolució final dels problemes que amaguen les promeses vàries de faccions polítiques i ideologies. Per això em provoquen certa angúnia les pretensions d'eradicar aquella o aquella altra plaga.  Perquè que un cop arribats a l'estació promesa resulta que el futur ja no és el que era. Mountains beyond mountains, com deia el mateix Mandela. I les promeses d'Arcàdies només amaguen nous horitzons més sòrdids, potser autèntics inferns com ens mostra la història. Fia-te'n de les utopies. Potser allò important és el que es remou en la més vulgar quotidianeïtat i la bellesa s'amaga entre pots i cassoles del dia a dia. La meva amiga treballa en una prometedora vacuna contra la tuberculosi. Però no hi ha vacunes evidents pels barris de barraques. Coses del progrés. 

Al barri de Cliford aquell matí des de la terrassa contemplava com corredors, quasi tots blancs, feien jogging resseguint el passeig de vora mar. El dia s'havia alçat amb bonança, fins i tot amb una certa calidesa a mesura que van avançar les hores. Vaig passejar per les platges enllà. La blancor de la sorra quasi feria els ulls. Admirava les cases i mansions luxuoses. Pocs quilòmetres enllà s'estenien les barraques on s'agombolaven amb més o menys esperança (o desesperança), els desposseïts d'aquesta terra. Res que no ens sigui conegut a quasi totes les grans metròpolis del que anomenem pudorosament middle and low income countries , i algun de high. Em preguntava si tota aquella existència idíl·lica de Cliford era realment el màxim a que es podia aspirar en aquesta vida. Una vida plaent i regalada. Em va semblar d'una perfecció inquietant. No sé si arribaria a acostumar-m'hi, i si és més aviat una fortuna que el meu pas per aquí sigui transitori, més propi d'un pelegrí astorat i perplex. 

La Història Interminable

  Fa poc vaig llegir una afirmació que em va resultar una revelació, ara vergonyosament òbvia.  Els bons llibres no es llegeixen, et llegeixen. Et parlen de tu i del món més del que expliquen en sí mateixos. Són miralls polièdrics que segons quan els agafis et parlen d'una manera diferent o et reflecteixen un altre aspecte de la teva realitat. I això és especialment vàlid quan reemprens un llibre que fa anys que ja havies llegit. I quan això ocorre és per mi la marca d'una obra que serà tant perenne com ho sigui que hi hagi homes i dones lectors sobre aquesta terra o en qualsevol altre planeta. És el que he experimentat de forma meravellosa rellegint La Història Interminable, el clàssic de Michael Ende. Un llibre que molts associen a la literatura infantil (amb tota la raó), una original explosió d'imaginació i estructura literària que ha captivat ja unes quantes generacions. El vaig llegir quan tocava, deuria tenir 10 o 11 anys. La mateixa edat que els protagonistes (el Bastian i l'Atreiu). Però sota un extraordinari relat pel món de la imaginació el llibre apunta a una profunditat de temes i plantejaments que són d'una actualitat rabejant. I molt especialment, la relació entre la capacitat d'imaginar i la realitat, el veritable nucli d'aquesta obra. No es tracta simplement de pensar en mons inexistents encara que puguin ser creïbles, sinó el fet més subtil o palpable d'atrevir-se a creure que la realitat no té perquè ser tal com la percebem o vivim. Té alguna cosa de principi quàntic (encara que defujo amb horror la psicologització de les teories de Max Planck), que fem la realitat segons la percebem o el filtres que li apliquen i que, per tant, la imaginació adequadament aconduïda té un poder transformador o, com a mínim, és un combustible per explorar els móns que s'amaguen dins de cada món i de no caure en el conformisme (preludi del fatalisme), que les coses no han de ser, necessàriament, com ens semblen que són. Fer aquest pas probablement és la rebel·lió més íntima i autèntica que es pot fer a nivell individual. I el darrer redós de llibertat que ens pot quedar quan ja ens ho hagin pres tot. 

 Tornant a La Història Interminable, el llibre és una reivindicació de la imaginació com a màxima expressió de la capacitat simbòlica que ens fa intrínsecament humans. I que l'empobriment de la imaginació comporta la degeneració del món que en diríem real. I a la inversa. El joc que estableix entre la invasió del no-res en que els personatges del món de Fantasia són absorvits i cauen en forma de mentides en la realitat és una metàfora de molta, massa, actualitat. La pèrdua progressiva de pensar per nosaltres mateixos, l'empobriment de la llengua i del llenguatge (dues dimensions relacionades però diferents), la degeneració de la capacitat escrita i oral repercuteixen directament en la nostra capacitat de crear i recrear mons. I obre el pas a la mentida i la manipulació, al prejudici, la simplificació i la vulgaritat (aquí podria obrir el meló de la IA, les xarxes socials, però això ja ho explicaré en una altra ocasió). Però el llibre és encara més subtil, i això el fa realment una gran obra de la literatura que permet fer-ne lectures i relectures vàries. Per exemple, no dibuixa un món de Fantasia de fades i esquirols harmoniosos, sinó habitat també per la violència, l'ambició, el conflicte i la maldat i la mort. Fins i tot per l'absurd quan perd el seu propi sentit. Per això és en alguns punts inquietantment real. Té un ressò històric, de mons imaginats que en la realitat han resultat l'infern a la terra. També hi és la bondat, generositat, heroïsme, personificats pel Drac de la Sort, el Fuixur, i l'Atreiu. La imaginació també té aquest vessant, és dual i ambigua com ho som nosaltres mateixos. 

En alguns passatges apunta a temes més concrets, com el diàleg existencial amb la Immemorable Morla, una monstruosa tortuga immortal per a qui aquesta mateixa condició la fa viure en un soliloqui palpant eternament el sense-sentit. Tot un míssil contra aquesta vidriós moviment anomenat post-humanisme. I tot de perles semblants poblen totes les pàgines, incloses les invitacions explícites a continuar les llavors d'històries que va sembrant en cada capítol (...això ja ho explicarem en una altra ocasió...), i enigmes que el lector ha d'endevinar, com la mateixa personalitat de la Emperadriu Infantil o amb qui ha d'identificar el terrorífic Home-Llop, ambdós nexes entre el món real i Fantasia. 

Michael Ende en aquest llibre juga amb el lector, sembla que tingui clar allò que el llibre ens llegeix i ho fa ben explícit amb el Bastien que construeix ell mateix la seva història.  Però és prou murri per també fer-ho amb qualsevol lector, en sigui o no conscient. Ho deixa clar en el breu epíleg, aplicable a qualsevol obra que realment s'ho valgui "Aquí s'acaba aquest llibre que tu has llegit, el llibre que ja ets". La capacitat transformadora que tota obra d'art autèntica, genuïna i honesta.  Jo no n'era conscient fa molts, molts anys, però em va deixar una emprempta que ara, només ara, he començat a desentortolligar i entendre.