Sibinal

 Finalment, començo  desplaçar-me cap al Nord. He pres un colectivo fins San Marcos. Pel recorregut, que segueix paral·lel a la cadena central, he anat reconeixent tots els grans volcans, de sud cap al Nord, primer el Pacaya sempre escopint fum, el con perfecte del de Aguas que vigila Antigua, el Volcán de Fuegos que cada vint minuts deixa anar un bolet de cendra, l'adormitAcatenango, els reis del llac d'Atitlan, que llueix  enclotat com un immens mirall, Tolimán, Atitlán i San Pedro, i més enllà el Santa Maria, agut com una piràmide i el Tajumulco, el més alt de tots amb més de 4100 metres. A San Marcos, sis hores més tard, prenc un nou colectivo fins a Sibinal, al peu del Tacaná el segon més alt.

   El poble de Sibinal està aculat en una enorme caldera volcànica, coberta de bosc, darrera la qual s'alça el volcà, encara amagat. Tots els carrers estan suspesos en el pendís. 

 El dia s'ha aixecat amb un vent esverat que arrencava remolins de terra, i els galls s'arreceraven, no fos cas que els recordés l'oblidat art de volar. Els sostres d'uralita retrunyien, i els habitants, tots d'origen indígena, caminaven apocats. Això no m'ha impedit, amb la meva amiga Luce, de caminar fins vorejar la caldera i contemplar el Tacanà, esplèndid, que els núvols cobrien i descobrien apressats. Tota l'àrea té un gran interès ecològic, bosc d'alçada,  recer del Pinabete, una conífera endèmica (Abies guatemalensis) i ocells relictes com el Chipe rosado (Ergaticus versicolor) i el Pavo de Cacho (Oreophasis derbianus). El poble en sí, al caire de la frontera amb Mèxic, està format de carrers encimentats que semblen interminables tobogans, cases menudes i acolorides, camps de blat de moro i horts entremig, gossos mandrosos que cerquen l'ombra, comerços on s'acumulen fins el sostre paquets de galetes, fulles d'afeitar, paper de water, caramels, xampús i rampoines de tots tipus. Dinem en un menjador rònec, arròs covat i pollastre, servit per una velleta arrugada d'escasses i  grogues dents. Visitem alguns coneguts de la Luce. Aquí em sento un gegant, els habitants són menudets, i dins les cases es nota que estan dimensionades a la seva alçada. En una d'elles parlem amb don Antonio i la seva família. Ens explica les històries de la zona. Diu que ja quasi no queden habitants indígenes, que tots van fugir o els van matar durant les matances dels anys 1982-83, que hi havia una escola ocupada pels militars on van instal·lar el centre de reclusió, que qui entrava no en sortia viu, anava a parar directament a una fossa que havien obert al costat, i que per la nit se sentien els cops,els trets.  Els professors, els qui tenien formació, eren les víctimes preferides. Tot aquell que pogués ser líder o ajudés a pensar, en tenia prou per desaparèixer  amb impunitat. Eren els temps de la presidència d'Efraïm Rios Montt, un genocida grotesc, cruel i esperpèntic que ara estan jutjant. També ens ha explicat la darrera erupció del Tacanà, el 1986, i ha descrit perfectament la seqüència pileana, com diria un geòleg. Una tremolor contínua, no gaire intensa els dies previs, quan el magma profund s'obre camí, las tombas, sacsejades com si explotés quelcom en sota terra quan la càmera magmàtica s'ha format i s'obre camí per la caldera, i finalment les explosions i l'alliberament de material en el cràter en que tots els tremolors van emmudir. Dies després, pujaven  en  processó fins el cràter per fer oracions, llençar flors i apaivagar el gegant. Un dels seus fills m'ofereix un "moco", una fruita petita com una avellana, que quan la succioniodeixa anar una polpa enganxifosa i amb la textura exacta del moc. És dolç, saborós però l'aprehensió és més forta. M'ofereixen també alote, civada molta amb llet i cafè amb canela.

 El vent s'ha reposat, podem tornar a sortir al carrer sense aferrar els ulls ni que els cabells quedin enredats en la pols. Demà provaré de pujar el Tacaná, diuen que dalt de tot encara fumeja. La nit ha caigut ben serena, estrellada. Un predicador d'una església evangèlica trenca l'encant, des de dins d'un local on només seuen quatre persones i ell pregona dalt d'un púlpit, per un micròfon que atrona la nit amb missatges apocalíptics, que ressonen contra els murs de la mutanya. Desitjaria que un retruyn del volcà el fes callar d'una vegada.

Sophos, futbol i Goebbels

 Reconec que els títols de les meves entrades són d'allò més eclèctics, però ara espero que ho entengueu en aquest cas. A Guatemala ciutat, quan acaba la feina, acostumo a escurar les darreres hores de la tarda i les primeres del capvespre en la llibreria  Sophos, un local molt ben assortit de llibres, amb unes comodíssimes butaques on amb tota llibertat escarxofar-me i fullejar les hores que vulgui qualsevol volum. Sempre acabo comprant algun llibre, no puc estar-me'n. Avui he furgat en l'edició dels diaris del final de la segona guerra mundial, del Doctor Joseph Goebbels, ministre de la propaganda del III Reich, el més fidel adlater de Hitler, que es va suïcidar amb tota la seva família en el búnker. Va escollir lligar el seu destí al del Führer. Al personatge, sinistre i esperpèntic, cal reconèixer-li coherència, no com Himmler i Goering que que en el darrer moment provaren de salvar la pell. M'he sentit sempre atret per tot allò relacionat amb la primera i segona guerra mundial, potser exerceix una fosca fascinació tant d'horror incomprensible. 

 Goebbles és considerat el gran mentider de totes les èpoques. A ell s'atribueix la famosa frase que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat. No entraré en més detalls, només una reflexió  suggerida per les pàgines del seu diari. En aquest, despulla el seu pensament, no estaven pensats per fer-se públics. Hi exhibeix obscenament quan la catàstrofe final s'abatia sense aturador, un intent constant d'autoengany, de veure les coses con li agradaria que fossin, en un pols patètic contra la realitat que s'imposava tossuda. I la realitat era poc menys que apocalíptica (us aconsello de nou la pel·lícula  El hundimiento on surt retratat). Davant els bombardejos aliats fabula amb la seva manca d'ànima, elabora recargolades teories com si els anglo-britànics fossin poc menys que exterminadors del poble alemany...i oblida omet, amb sinceritat, tot allò que la Werhrmacht i les SS havien fet a mitja Europa. Tot plegat em remet a un mecanisme que m'ha costat molt d'objectivar, que no vol dir que domini. La presa de decisions i la visió de la realitat, coses que van ben juntes, depenen més d'un substracte emocional que no pas d'una anàlisi racional de les situacions. És que sinó no s'entén els posicionaments i judicis exageradament divergents que trobem ja només en el nostre entorn immediat, i la capacitat de persuasió que es pot arribar a exercir per segons quins tipus. I les emocions tenen els seus propis codis per definició irracionals. M'ha vingut al cap això, perquè tinc la secreta i morbosa afició d'entrar de tant en tant en algun fòrum futbolístic del Reial Madrid o del Barcelona. És un exemple diàfan, i relativament innocent, del que explico. Un mateix fet, una mateixa realitat, pot ser jutjada de manera tant diversa que hom podria arribar a creure que tots patim regularment estats d'al·lucinació transitòria. Les emocions ens duen a posicionaments previs que fins i tot nosaltres ignorem, i que condicionen el pensament i l'acció posterior. L'enamorament, sobretot si és de la persona equivocada, en pot ser un paradigma que pot ser patètic. És clar que s'hi troba també ponderació, però acostuma a mancar, francament. És inquietant, perquè afecta a tots els plànols d'expressió personal i col·lectiva, des del religiós, polític, laboral, personal, afectiu, i reconec que em fa veure, i veure'm, amb cert escepticisme el comportament humà. Com si cregués que hi ha més d'ambigu i fosc en  el que fem i deixem de fer del que voldríem reconèixer. I a més, les emocions tendeixen a radicalitzar les nostres actituds i accions. La violència verbal o física emana fàcilment, i no podem arribar a saber el que seríem capaços de fer  sota un estat de por prou intens. L'antic exercici de les virtuts, potser pretenia atemperar tot això. Allò que el cor té raons que la raó desconeix, de Pascal, que crec que ho deia en un sentit positiu, té el seu costat fosc, fins i tot lúgubre.

Antigua de Guatemala

Francisca de la Cova,  la muller de Pedro de Alvarado, conqueridor cruel i primer governador espanyol del que és actualment Guatemala, va morir soterrada per una esllavissadad de fang del Volcán de Aguas, que va destruir La Ciudad Vieja, la primera i efímera capital. Potser per despit i d'acord amb el seu enèrgic caràcter, la va traslladar en un lloc més segur, encara abraçada pel majestuós coster d'aquest volcà. Amb aquesta desgràcia, va néixer el primer terç del segle XVI la ciutat d'Antigua de Guatemala. Avui dia és Patrimoni de la Humanitat, enlairada més enllà dels mil metres, hi regna una eterna primavera. És una bombolla enmig del país, un plàcid i bellíssim oasi. No és Guatemala, comento amb els turistes, molts nord-americans, que hi vagaregen. Només a 45 minuts amb un estreptiós autobús, està Escuintla, on no s'hi perd cap turista, un Departament de la costa del Pacífic, xafogós, bulliciós, travessat per la carretera panemericana, poblat per Ingenios del sucre. Hi floreix la prostitució local i la inseguretat. És el departament amb més morts violentes darrerament.

 Antigua està disposada com una quadrícula, el típic plànol de les ciutats colonials espanyoles,  i conserva tot l'aire de l'època. Cal reconèixer que hi ha un esforç evident per conservar-la. Amb un conegut vam quedar un dia en un lloc que no recordo. Per més indicacions em va dir que era un carrer ample, empedrat i amb una Església. Tots els carrers d'Antigua són amples, empedrats i tene una església, ni que sigui en runes, li vaig fer notar. Les esglésies tenen una planta xarona, murs ruixuts i campanars com rabassuts nans. Així són més resistents als terratrèmols, no lluny fumeja el Volcà de  Fuegos, estem en una zona geològicament molt inestable.  Fins i tot les esglésies enrunades, n'hi ha més que de senceres, conserven una bellesa decadent, vestigis d'un esplendor que es deixa menjar dolçament pel temps.

  Ha començat la quaresma. A les esglésies i edificis oficials s'estenen domassos morats. Dins les naus s'exposen ja els passos de la propera Setmana Santa. La religiositat exuberant d'aquestes contrades sempre qüestiona, pels que venim de les terres on l'escepticisme la campa.

    Jo m'he refugiat a Antigua, després d'una setmana d'intensa feina, per retrobar-m'hi i escudar-me de l'aclaparadora Ciutat de Guatemala que no deixa lloc al repòs. Com s'agraeixen aquests petits recers on aïllar-nos i refer-nos.

Guatemala ciutat

 Observar un formigues és com sentir-se un petit déu que no pot deixar de tenir pietat per aquestes petites criatures, deleroses i capficades en la seva tasca, i la seva nímia existència. Son incapaces d'aixecar el cap i enlairar la mirada. Només hauria de moure un dite per exclafar-ne una, i ni tan sols tindria temps de preguntar-se d'on li ha vingut aquesta desgràcia. A Guatemala ciutat, aquest matí m'he sentit habitant d'un gris formiguer. Els ciutadans es mouen aqueferats, per buscar-se la vida d'un costat a l'altre seguint una estranya llei. No sabria dir cap on va cadascú, però ho saben del cert. La ciutat col·lapsada, accepta amb resignació el seu embús crònic. L'aire té el regust del sutge, són molts els vehicles atrotinats que carburen com bonament poden; tubs d'escapament que deixen anar núvols de fum negre seguit del bram d'un motor cansat. En la llunyania, s'aixeca un volcà, perfecte, cònic, majestuós, que em sembla el petit déu que ens observa amb llàstima. Una teranyina de cables creua el cel dels carrers i avingudes. Estan coberts de panells d'anuncis que arriben a saturar l'atenció. Alguns, per un nouvingut, poden sorprendre per la seva estridència, amb missatges que tenen més de slogan que d'anunci publicitari. Escons per a que les dones puguin pixar dretes, medicines miraculoses, un concert d'Enrique Iglesias, clíniques per millorar la capacitat sexual, esglésies amb denominacions si més no curioses (Lirio de Amor, Las siete Verdades, Tabernáculo de la Esperanza...) i pistolots i fussells. A mi ja no em sorprèn, cosa que demostra com podem normalitzar-ho quasi tot, veure a cada establiment, des d'una fleca fins una agència bancària, un guarda de seguretat que entoma un Kalixnikov. La primera vegada que vaig viatjar a aquest país, vaig sentir basarda. Ara ni m'hi fixo. Pel diari sé que un terratrèmol ha sacsejat el sud del país. 4.8 graus en l'escala de Richter. Normal. També explica que Escuintla, on acostumo a anar, és la província amb més morts violentes aquest any. Uns cent morts en un sol municipi, 75 d'arma de foc, una dotzena d'arma blanca, i dos o tres classificats com d'altres. Normal, també. Un home pintat de pallasso sense gràcia demana caritat en un semàfor després de fer giravoltar en l'aire tres boles de tenis brutes. Li dono cinc quetzals, no sé estar-me'n. Alço la mirada i veig en l'horitzó el volcà que em sembla sorrut. M'allunyo cap a la primera reunió del dia, com si tingués por que un dit gegantí m'anés a esclafar. Tot ben normal.

Viatge a l'Amèrica Central

El primer avistament d'ocell exòtic d'aquest viatge ha estat dins de l'avió Barcelona-Madrid, el pont obligat abans d'agafar el que em durà a Guatemala. I no ha estat a través de la finestreta de l'avió, no, sinó dins mateix. Un home d'aspecte sudamericà ha pujat amb una gàbia amb una cotorra de Kramer. Segur que les heu vistes per Barcelona i cada vegada més arreu, fins i tot a La Garriga les vaig poder observar trescant entre les branques nevades d'uns esbarzers fa deu dies. Són com sagetes verdes que estripen l'aire amb un esgarip, una espècie introduïda que s'ha adaptat al nostre entorn. Niuen en colònies dalt de palmeres, arbres diversos i fins i tot entre cables de l'electricitat. En podeu veure a les palemeres del carrer Marina d'aquestes colònies, que poden atènyer mides monstruoses. Curiós doncs, que l'ocell introduït al nostre país fa el viatge de tornada cap a l'Amèrica del Sud, d'on n'és originària l'espècie.
 A l'avió cap a Guatemala el cervell activa una mena de navegador automàtic, per consumir les hores entaforat en el seient sense permetre que l'avorriment es faci insuportable. És una mena de galliner, on de tant en tant les hostesses ens peixen amb l'insípid menjar de les aerolínies. Qui pogués viatjar en primera...bona part del passatge són jubilats francesos, amb guies de Guatemala, excitats com infants, fan un rebombori que recorda vagament el d'un parvulari quan estàvem embarcant. Imagino la ruta que feran: Antigua, Tikal, pujada al volcà Pacaya, visita a les runes de Copàn, potser una visita al biotop del Quetzal, i cap a casa. Espurnejava en els seus ulls de nou la il·lusió dels nens.
 Posen tres pel.lícutes tontes. La primera, una d'ornitòlegs americans (el destí es confabula, potser?) que participen en una competició que determini qui és capaç de veure més espècies diferents. Qualsevol ornitòleg seriós es posaria les mans al cap. Es comporten com descerebrats, que quan veuen un mussol dalt d'una branca xisclen i bracegen fins espantar tots els ocells que es trobin en deu hectàrees al voltant, o eixorden els boscos amb helicòpters per guipar estranyes espècies. L'absurd al servei d'una estòlida història de descoberta personal.  En fi. La segona ha estat la que potser és la pitjor versió dels Tres mosqueters, força lliure certament, en que es fa un curiós sincretisme de l'Europa del segle XVII i l'estètica matrix a més d'altres estúpides llicències. No val la pena comentar-la, excepte que com que m'estic llegint el llibre El Guió, de Robert MacGuee, no sé abstraure'm de veure totes les trampes més que evidents de les pel·lícules que veig darrerament. Perquè deixa viu a aquests quan els podria matar? Perquè passa això i no allò? I no sé resistir-me de veure la mà del guionista, que no se sap amagar, i sense  massa lògica fa venir les coses per portar-les on l'interessa. Totes les pel·lícules se'm desfan als dits, com edificis als que els veiem la bastida i ens volen fer creure que estan acabats. I finalment, John English, una paròdia de James Bond protagonitzada per Rowan Atkinson. Com a mínim aquesta pretén explícitament ser una entretinguda tonteria i ho aconsegueix, per tant, res a criticar i té encerts realment graciosos.
 I entre això i allò, arribo a la meva estimada Guatemala, ja he superat el Jet-lag i  he pogut fer la primera fotografia a un ocell,  un Oriol que he d'acabar de classificar, però crec que ha de ser o bé un Icterus parisorum o un Icterus galbula (Oriol de Scott o Oriol de Baltimore). Comencem bé, doncs. Us n'adjunto la foto.

Una economia inhumana

 Fernando Onega, articulista de La Vanguardia, ha publicat un article aquest dissabte que hauria de ser de lectura i posterior reflexió obligatòria. Un poco de humanidad, explica amb cruesa la situació de les families desnonades, per un sistema econòmic sense cor ni escrúpols que provoca que a més de perdre la llar, encara n`hagis de continuar pagant la hipoteca. Com a mínim, als Estats Units la devolució de les claus implica la cancel-lació del deute. Que s'espavili el banc amb els pisos pels que va donar el crèdit. Una trampa que vaig saber fa poc, és que les hipoteques de fet no són específicament pels pisos. Es donen al client que les demana per a que les usi pel que vulgui, però s`ha associat sistemàticament amb l`habitatge. Per això els bancs es renten les mans, en sentit estricte no en saben res del pis.Una mentida encoberta més.

No sóc economista, no conec amb detall l`origen d`un sistema tant pervers que fins ara s`escudava en el convenciment col.lectiu que els preu dels pisos no tenien sostre i per tant era una situació inimaginable. Els exemples que l`articulista explica corglacen. I ningú defensa aquesta gent, només les valeroses associacions que es planten davant les cases per impedir-ne el desnonament. Ni l`Estat ni ningú més, encara que la Generalitat tingui un sistema d`assessorament per aquests casos. Perquè ocorre això? No crec que hi càpiga l`excusa que aquells que es van hipotecar en el moment inoportú han d`assumir la seva responsabilitat. Tots sabem que hem estat més o menys enganyats, i que els bancs no han jugat net en endosar hipoteques d`alt risc. Encara em xiulen a les orelles les paraules de l'agent immobiliari que el 2006 provava de convèncer-me de comprar un pis assegurant que d'aquí a un parell d'anys costaria 20.000 o 30.000 euros més. Mefistofèlic. I tots plegats tampoc n`estem nets d'aquesta complicitat. La impassibilitat del sistema és precisament perquè ha de protegir-se, és a dir, tots estem pujats sobre la bombolla del deute, una bombolla que no podem deixar que esclati i se`ns endugui a  l`abisme grec. Cal fer complir la llei per mantenir la teranyina intacta. En som còmplices des del mateix moment que utilitzem una targeta de crèdit. Divendres passat vaig anar a veure l`obra El Mercader de Venècia, de William Shakeaspeare. El muntatge va pretendre ressaltar aquesta actualitat, com la recerca del lucre i els diners porta a la deshumanització de tots els protagonistes. I curiosament, al jueu Shalock que es podia identificar amb la banca actual, tots els altres protagonistes l`acaben blasmant i condemnant, quan l`espectador se n`adona que al cap i a la fi, són tots còmplices de la creació del monstre.

Me'n vaig de viatge

 Benvolguts i no gaire assidus lectors del meu Blog. Dissabte me'n vaig de viatge, per enèssima vegada a Guatemala, però aquesta vegada creuaré pel Nord cap a Mèxic i atravessaré tot el sud d'aquest país fins arribar a Manzanillo, a la costa Pacífic, on el meu estimat germanet està estudiant, o bé això diu. Provaré de fer una crònica més o menys literària del trajecte i anar-la penjant per a que ho pogueu seguir. Hi afegiré les observacions ornitològiques i fotografies, sempre que les connexions m'ho permetin. Em fa molt il·lusió aquest vagareig meso-americà. Escriure, permet viure el doble. Aquí teniu un croquis del trajecte que em proposo fer.

 Si, probablement estic com un llum, però no hi puc fer-hi res ni ganes...