La infantesa robada

 Avui he sentit les declaracions del president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, més coneguda com la "Patronal" dels empresaris, el senyor Rossell, sobre quin hauria de ser l'objectiu de l'educació dels nens. La sentència que més atenció m'ha cridat, ha estat l'afirmació sense pal·liatius que el progrés del país depèn que es fomenti, des de la guarderia mateixa, l'adquisició d'habilitats flexibles i mentalitat d'emprenedoria als nens per a que estiguin més ben preparats pel futur mercat laboral.

 Mirat així, sembla que el senyor Rossell considera el sistema educatiu una simple fàbrica de mà d'obra adequada a les necessitats del mercat de treball, fins i tot des de les seves etapes no obligatòries. Reclamar que aquest procés s'implementi ja des de la guarderia, és una asseveració digna d'una mentalitat totalitària. I amb això no estic fent una afirmació sobre les inclinacions polítiques del Senyor Rossell, però porten a pensar si només porten nens a aquest món per sotmetre'ls a una servitud utilitarista. La qüestió té profuditat, sobretot si es deixa que per passiva aquesta concepció s'implanti efectivament. Sobretot perquè tots sabem que els nens a la guarderia només necessiten jugar, jugar i jugar sense cap propòsit que no sigui ser feliços. Res més. La resta només pot ser coacció que crearà humans potser eficients, però infeliços (per no dir, a més a més, imbècils).
Al cap i a la fi crec entendre el raonament del Sr. Rossell, atès el model de desenvolupament que impera al món, però això té consqüències, o potser la conseqüència d'aquest ordre són aquest tipus de plantejaments.

Crec que estem capgirant l'ordre dels factors, i portant fins les darreres conseqüències l'afirmació del "viure per treballar", enlloc del "treballar per viure". El més greu és que aquesta mentalitat utilitarista de l'educació amara l'esperit dels pares, que sense voler-ho transmuten la por a un futur incert pels seus fills en una amenaça per la qual cal preparar-los. Aquesta por es manifesta, per exemple, en l'èxit que tenen algunes escoles infantils d'anglès, on ja amb 3 anys entaforen els nens per a que aprenguin aquesta llengua. Jo no vaig començar a balbucejar alguna cosa en anglès fins els 18, i només fins els 26 o 27 m'hi vaig posar seriosament. I ara tinc un anglès més que bo.
  Em crec encara que això d'educar té un triple objectiu, promoure homes i dones lliures i responsables, i de retuc amb la possibilitat d'ésser feliços (així ho resa la declaració dels Drets Humans). O és que potser el sistema al qual representa el senyor Rossell i pel qual parla, el que vol evitar és que ningú es faci la pregunta més transgressora que pot existir, les coses, han de ser necessàriament així? O són necessàriament així? Potser finalment feran bona la profecia de la pel·lícula Trainspointing: En un futuro no habrá ni hombres ni mujeres, solo jilipollas. 

Temps de segona mà

 La fi de l'home roig és el subtítol de Temps de segona mà, de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura del 2015. No sé si es pot considerar un nou gènere literari, però em resulta difícil definir-lo. Aparentment són una col·lecció d'entrevistes de ciutadans de l'antiga Unió Soviètica, de tots els seus racons, fetes des dels anys 90 fins fa ben poc, a antics herois de la segona guerra mundial, joves, persones de mitjana edat. Tot des de la perspectiva particular de la seva condició i del moment històric (no és el mateix una entrevista del 2010 que del 1993, quan es consumava la dissolució de la Unió Soviètica). He dit aparent perquè per certs trets d'estil comuns entre tots els relats, potser també deguts a la traducció, s'intueix una feina de literaturització dels relats. És a dir, que estan en certa manera reescrits però amb l'objectiu de fer arribar millor la veritat que transmeten sense adulterar-la. Al contrari, al servei d'aquesta veritat. Però no crec que aquest sigui el principal mèrit de l'autora. Diria que allò més meritori és la capacitat de fer caure les barreres, que els entrevistats es despullin davant seu i després ho sàpiga reflectir. Quantes converses sinceres, tan despullades, hem tingut mai amb un desconegut, o conegut, com les que desfilen pel llibre? Potser cap. Ni nosaltres mateixos seríem capaços d'explicar-nos així, ni que fos sols en una habitació davant un mirall. Segons s'intueix en el llibre, la literartura en sentit ple, emergia de forma espontània durant les entrevistes, fins i tot inesperada per l'autora com si es topés amb inesperats tresors. Era així quan algú decidia trencar la brida, potser cansat després d'una vida de silencis. O com qui es treu una llossa de sobre quan tot d'una es troba algú capaç d'escoltar. Cal pensar que l'autora deu tenir una gran capacitat per crear empatia. Deu ser un tret necessari de qualsevol gran autor. Saber empatitzar, o com es diu avui dia, connectar amb la gent, la realitat. De fet, l'autora es fa fonedissa de la narració, talment un micro que només ens transmet, només afegint una qualitat de so excel·lent, els colpidors relats que tots junts, fan un conjunt coral que ens parla de l'ànima russa, i de l'ànima soviètica.

 El llibre és un gran exemple d'intrahistòria, la història dels petits subjectes, els homes i dones, aclaparats pel seu moment i al qual han respost com han pogut, segurament menys amos d'ells mateixos del que voldrien reconèixer, i  a voltes de forma inconcebible o fins i tot monstruosa, com els funcionaris dels gulags. La impressió general és que tots plegats no han escollit el seu destí, s'han vist atropellats pels esdeveniments segons els toqués viure (l'època de la mà de ferro, la repressió dels anys trenta del poder soviètic, la segona guerra mundial, el feroç i paranoic estalinisme, l'esfondrament de la URSS, l'emergència del neocapitalisme salvatge amb Ieltsin).  I també permet entendre millor l'actual Federació Russa i les antigues repúbliques soviètiques, el llast històric que suporten, la seva psicologia col·lectiva.Tot un mosaic corprenedor, que obra l'estrany miracle de fer-nos entendre que compartim una ànima comuna (ens identifiquem en les emocions i reaccions), i l'estremidor, i inquietant segons quins relats, judici que tots podríem compartir les complicitats, frustracions, monstruoses inclinacions que es relaten. Algunes històries fan posar els pèls de punta però alhora no permeten perdre de vista la seva profunda humanitat. Finalment, no ens atrevim a jutjar a ningú dels entrevistats. Aquí està la grandesa d'aquest llibre, d'aquest prodigiós cant coral. 

Panamà

A Panamà  només hi he estat de pas, al seu aeroport, en un parell de viatges de tornada de l'Amèrica Central. Per tant, no parlaré de Panamà, sinó del que hi ha darrera això dels famosos papers. El primer que crida l'atenció és que tots els personatges que amaguen els diners, de forma legal però no lícit (com és el cas de les companyies offshore), com els que ho fan directament de forma ilegal (com els dipòsits en paradisos fiscals o la fuga i blanqueig de capitals), són més aviat rics. Diguem que fins i tot riquíssims. Quan ens parlen de les xifres que maneguen fan marejar al ciutadà normalet, tan sigui a través de l'evasió fiscal (il·legal), com del que s'anomena elusió fiscal, perfectament legal però il·lícit o immoral, com les empreses offshore i d'altres martingales. 

 Dues reflexions respecte a això. La primera, em pregunto perquè algú vol tenir tants diners acumulats. Poso l'exemple d'una coneguda diva del cant líric, que tenia 500000 euros en un compte a Andorra. És ben moderat comparat amb els 14 milions que un defenestrat empresari (que havia tingut somnis polítics), estava provant de repatriar d'amagatotis. Però tot i així, tenint en compte l'edat d'aquesta admirada artista i que atès el seu descomunal talent no té necessitat d'acumular res, un servidor es pregunta què carai l'ha moguda a fer aquest desfalc a la hisenda pública. No s'entén, i menys venint d'algú a qui se li suposa a més d'un talent artístic extraordinari, una sensibilitat en sentit ampli que l'empenyi a comportaments més decorosos. Però ja sé, a aquestes alçades, que això no té perquè anar associat (encara que no deixa de decebre'm de froma recurrent).

La segona reflexió és sobre el sentit mateix d'aquests desfalcs, tripijocs, alguns legals, tots il·lícits. Tot això són diners que la nostra hisenda deixa de recaptar. I la nostra hisenda significa coses tan importants com: el sosteniment d'un sistema de luxe (si, de luxe, sé de què parlo, no en som prou conscients!), que assegura l'accés equitatiu i universal a la sanitat pública (i de qualitat), l'educació obligatòria, serveis bàsics, sosteniment de les pensions de les nostres persones grans, suport als discapacitats i depenents, els aturats, carreteres, etc. Que la gestió de tot això sigui millorable o no és discutible, però és real i cal sostenir-ho. Ningú ho pot discutir, i precisament la religiosa aportació que hi fem ens dona també el dret de discutir-ne la gestió i el dret de protestar quan cal.

Quan conflueixen els factors u i dos que he anomenat, és quan tot plegat esdevé una mica obscè. Temo que de fons existeix aquest principi, descarnat, que la cobdícia més o menys desfermada és el motor de l'economia, que no té cap altre propòsit com un judoka, d'utilitzar aquest primitiu impuls per encaminar-lo cap a la generació de riquesa i alhora controlar-lo perquè no l'ofegui. És el principi neoliberal formulat així, de forma crua, que sense cap altra atenuació provoca el relaxament general.  I la idea, ideologitzant, que és moralment excels enriquir-se sense límits. És a dir, mentre no m'ho impedeixin, qualsevol mitjà és bo per fer créixer i protegir els diners que pugui obtenir.

 En fi, hi continuo donant voltes mentre continuo somniant de visitar Panamà de veritat. 

Pisa

 Cada matí vorejo la famosa torre inclinada de Pisa, per anar a la Scuola Superiore Santa Anna. Una imatge de postal. És d'aquells paratges que ha estat tant extensivament fotografiat que resulta fins i tot decepcionant que t'hi topes. No hi ha sentiment de novetat (encara que fa molts anys ja hi vaig ser, un mes de novembre en hora crepuscular, sense cap ànima als voltants, que li donava certa gràcia decadent. Potser això tampoc ajuda). Al cap i a la fi, això de la torre inclinada només és una anècdota que eclipsa l'admiració que podria generar la resta del conjunt arquitectònic. Una imprevista consqüència de l'època en que es va construir aquest campanile, em sembla que cap al segle XII, quan els coneixements sobre el subsòl de Pisa eren més aviat rudimentaris. Milers de turistes desfilen per aquest lloc atrets per la particular inclinació, ara ben falcada i que en cap cas, com una estimada cicatriu, s'ha plantejat de redreçar. I aquests milers de turistes fan el retípic fotomuntatge, prenent la perspectiva justa com si fossin gegants sostenint la torre. I produeixen milers de fotos anodines que inunden els arxius de milers d'ordenadors, tables, smartphones, facebooks, instagrams...També és una metàfora dels temps que vivim. L'anècdota esdevé el centre d'atenció, i això ens estalvia de pensar o tibar-ne per veure què amaga. Potser la incapacitat d'admirar i interpretar el fastuós baptisteri o tota la simbologia religiosa que adorna aquest Duomo. Perquè això darrer requereix temps, sensibilitat, atenció i estudi i la vida és massa curta per dedicar-la a aquestes coses, cal donar-se presses per omplir-la amb experiències com flaixos. A més, a Pisa s'hi pot arribar en poc més d'una hora d'avió. Jo imagino la impressió que un pelegrí de ves a saber quin racó dels Apenins tenia quan arribava a la gran ciutat i es topava en el segle XIII, quan Florència encara no havia eclosionat, amb aquest monument. Allò sí que deuria ser un xoc. La carta de presentació de la ciutat que feia que la reverenciessin. El mateix vaig pensar en una visita a Sicília, davant dels temples grecs de Salerno a la vora del mar. Quina visió grandiosa deurien fer als navegants que esforçadament creuaven el mediterrani i ja de lluny albiraven les blanques columnes dóriques, resplendents sota el sol. Ara tot és massa pròxim per poder-ho admirar. En fi, és cosa dels signes dels temps. Com també ho és l'allau de rampoines amb la torre inclinada per motiu que els comerciants pakistanesos ofereixen als turistes (seran clons de les tendes plenes d'objectes de mal gust que envolten la Sagrada Família?) i aniran a milers a habitar perdudes estanteries.

Altrament, la inclinació no sé  si aporta res des d'un punt de vista artístic,  potser un aire disruptiu al conjunt que volia donar una sensació de seguretat i aplom que la torre es va afanyar a malversar. No té la gràcia d'una altra víctima dels elements o de l'oblit, la Victòria de Samotràcia. Si algú hagués volgut amputar aquesta imatge amb més encert, no ho hauria aconseguit. L'efecte dramàtic és molt més intens que si l'haguessin trobada intacta. O potser va ser un artista underground, un desconegut innovador hel·lènic que es avançar quasi dos-mil anys a les avantguardes. O ves a saber si l'arquitecte de Pisa també va voler destinar el campanile a una mort programada i catastròfica, que les noves tecnologies, ai l'as, han evitat. Això sí que hagués estat una performance monumental. 

El segon segrest d'Europa

 El nom d'Europa prové  d'una nimfa, a qui Zeus, enamorat, va segrestar disfressat de bou blanc. Ella, en veure un animal tan bell, s'hi va pujar a la gropa i Zeus se l'endugué a l'Olimp a fer-se-la seva. Entre el somni original i el que veiem ara, crec que estem presenciant un segon segrest d'Europa, però enlloc de cap Olimp, porta a la seva perdició.  On estan els ideals de grandesa dels pares fundadors de la idea Europea? Vaig escriure fa temps un post sobre el tema que ara veig volia ser massa optimista (Oh! Europa) Els dirigents europeus, la majoria, han mostrat una mesquinesa que provoca feredat davant el drama dels refugiats Sirians. Com es pot convertir tant de dolor en una assumpte de mercadeig polític? Com s'ha pogut arribar a plantejar sense embuts la deportació en massa dels refugiats encastats contra la frontera Macedònia? L'únic dirigent amb un posat digne ha estat Angela Merkel, que ha intentat articular un discurs positiu i innovador. Un articulista ha escrit que estem creant murs, que al final se'ns cauran a sobre. Des d'un punt de vista moral, ja ens han enterrat. Què passarà el dia que una generació d'europeus busqui asil, diguem que a un país del Nord d'Àfrica? Tan se me'n dona si són económics o fugitius de la guerra. Europa té la capacitat material d'acollir tots aquests refugiats.  Quina és la por que ens paralitza? El càlcul polític? O potser que aquest gest obliga a posar en qüestió el model actual de relacions econòmiques? Quines són les veritables pors que s'amaguen darrera el mur que estem construint? Perquè, reconeguem-ho, tots els que mostrem el nostre disgust, ens ho mirem des de la comoditat de casa, precisament aquella que esperem qeu els nostres dirigents conservin amb zel, i que per tant només fan que fer d'heralds de les nostres mesquines ambicions. No ens falta espai, no ens falta menjar, no ens falten vivendes. I malgrat tot, no som capaços d'oferir-los aquest aixopluc bàsic a un nombre de persones que totes elles només omplirien una ciutat mitjana Europea. Finalment, la idea d'Europa s'ha pervertit en una munió d'interessos que han arribat al punt de temptejar amb una dictadura, la Turca, per salvar la papereta com si fos un vil mercadeig. Parafrasejant un polític a les vigílies de la primera guerra mundial, i els llums s'han apagat a Europa, i un fantasma la recorre. 

Sóc el millor

 Llegeixo al diari, després de l'homenatge a Aíto García Reneses, que aquest afirma que el seu pare li va aconsellar que fes el que fes, provés de ser el millor. Cap problema amb el pare de l'Aíto. Però, això de voler ser el millor crea un problema important. De millor en una cosa concreta, només n'hi ha un per definició. I de coses dignes d'admiració, n'hi ha un nombre limitat. Ergo, si hi ha massa gent que es mouen per aquesta aspiració, la piràmide de frustrats (talment una piràmide alimentària o ecològica), serà amplissima en la seva base que sostindrà un solitari triomfador en la cúspide. No deu crear massa felicitat aquest esquema. Un altre plantejament de fons és l'actitud d'aspirar a ser el millor, sense que ser-ho es converteixi en un objectiu. Sembla un discurs més sa. Altrament, això de ser el millor sabem que és subjectiu en molts termes, i no es tracta necessàriament de ser-ho, sinó a més tenir l'oportunitat de demostrar-ho i potser encara més difícil, que ho reconeguin.

Un exemple qüotidià. Només cal mirar el panorama cultural català en l'àmbit escrit i en les arts escèniques. Un servidor es pregunta si en una població de 7 milions d'habitants, no hi ha més talent que el que es mostra a les pantalles i les llibreries. És colpidor però ho acceptem com a normal, que el mateix grup d'actors (cares conegudes), surtin  a quasi tots els espectacles teatrals, sèries, audicions de rapsodes, etc. etc. Segur que no hi ha ningú més que els pugui fer ombra, no en un sentit competitiu? O simplement que això de ser  el millor no és una simple qüestió de talent? I no dic que siguin realment bons, però jo només em quedo amb el Lluís Homar, el Julio Manrique i la Núria Espert. El Flotats és un cas a part.  I tots tres (el segon potser menys), no es prodiguen excessivament a la tele o altres llocs. Senzillament, no ho necessiten. Em sembla que tampoc necessiten ser reconeguts, se saben bons, i jo i molts ho hem anat confirmant cada vegada (no tant sovint com voldria), que els he vist actuar. En l'àmbit de les lletres la cosa és més depriment. Que els tres premis més prestigiosos de les lletres catalanes, el Josep Pla, el Mercè Rodoreda i el Llull, hagin caigut en tres conegudíssims periodistes fa un tuf que Déu n'hi do. No em crec que no hi hagi més talent que aquests tres. I em temo (encara he de llegir les seves obres però no passaran a la història, n'estic segur), que no suposen cap aportació a la literatura catalana realment significativa. En resum, que exhaurides les edicions aniran a criar pols en oblidades estanteries. No és un comentari de mala llet,  no ho desitjaria pas però, en fi, quan entro en una llibreria m'abassega aquesta sensació semblant a entrar en un cementiri, quan d'oblit acumulat... 

Em sembla també que en aquesta filosofia, per dir-ho d'alguna manera, s'amaga de nou l'antiga (en el sentit clàssic de la paraula) ambició dels herois grecs, que no consideraven cap altra glòria que la de passar a la posteritat segons es recordessin les seves gestes. Això havia creat caràcters més aviat piscopàtics, el famós Aquil·les, el del tal·ló, era un tipus posseït per una fúria malaltissa (i un xic sanguinària). Ara també recordo que, un cop passat al Hades, al inframón després que Paris li va endosar una sageta al seu famós tal·ló, va rebre la visita d'Ulises i li va fer saber, lacònicament, que això de la immortalitat estava sobrevalorat. Ai, la saviesa sempre ens arriba massa tard per reconèixer-la....

Götterdämmerung

El Capvespre dels déus, això vol dir Götterdämmerung, la darrera obra de la famosa tetralogia de Wagner coneguda com l'Anell dels Nibelungs (les tres prèvies són L'Or del Rin, La Walkiria i Sigfried). He tingut la immensa sort de poder assistir a la seva posada en escena al Liceu de Barcelona, assegut com els antics burgesos de la ciutat, a la platea. 

Després de glatir aquest cimal de la cultura europea, no he pogut deixar de recordar aquesta dita que tots els imbècils que no coneixen Wagner acostumen a esmentar per fer-se els graciosos, allò que quan l'escolten els venen ganes d'envair Polònia. O l'associació vàqua amb el nazisme. Només reflecteixen una trista ignorància. 

 A Wagner cal entrar-hi com la pluja fina, i els anys són un bon aliat. I certament, com més passa el temps més crec entendre tot l'entrellat de passions humanes que s'exposen en les seves òperes, però sobretot en la tetralogia, i la seva intemporalitat.  I el que és més fascinant, veure com totes aquestes pulsions són ben presents en el món d'avui. Per això, mentre hi hagi humans, no caurà el teló de l'oblit en aquesta obra. No es tracta d'un relat mitològic d'ùns éssers fabulats, el relat mitològic sobre el qual se sustenta, que beu de diverses fonts, serveix per vehiculitzar totes les emocions que podem compartir, o que hem observat com a humans.

Una de les coses més fascinants de Wagner és que posa al mateix nivell la lletra, la música, l'escenografia i crec que més recentment també la interpretació dramàtica. És l'ideal d'art total, que vol tendir a la fusió. I el que em resulta fascinant (gastaré aquesta paraula) també és com un grup d'homes ens podem posar d'acord per posar-ho tot junt i crear, fabular, una realitat nova que és la mateixa òpera, com si fonguéssim tots aquests materials en un mateix crissol. Això sí que em sembla màgic.

No m'atreveixo a fer cap crítica sobre la qualitat d'aquesta representació. Només per les hores i el talent esmerçat per tots els que han muntat i interpretat l'espectacle ja m'esborrono i em fa barata l'entrada que vaig pagar. Els Wagnerians solen ser un col·lectiu fanàtic i obsessiu en aquest sentit, em sembla que no en conec cap altre que sigui tant intransigent amb la recerca de la perfecció i defugi la indiferència com si en fos al·lèrgic. Només hi ha passió, no s'hi pot acostar de cap altra manera. Qui vulgui jutjar-ho per ell mateix que vagi al Liceu (si s'ho pot permetre o està prou motivat per permetre-s'ho). Com a resultat, els acords finals quan el Wahalla crema finalment, no han deixat de ressonar dins del meu cap des de fa dos dies. Sublim. Estic definitivament perdut.