Un cometa al cel

  Quan vaig acabar el doctorat vaig enfilar cap a Sudàfrica per vagarejar una estona pel Sud del continent. Vaig llogar un cotxe, baratíssim però molt fiable i vaig arribar fins el vèrtex on conflueixen les fronteres de la República Sudafricana, Namíbia i Botswana. No vaig poder atravessar-la. El meu cotxe no tenia els permisos adequats. Vaig tenir la premonició que algun dia atansaria Namíbia, com així va ser. No és el cas, encara, de Botswana. Allò era el cor del Kalahari, un dels llocs més esplèndids per contemplar de nit la volta celeste de l'hemisferi Sud. No plou quasi mai, l'humitat és nul·la i s'atreveixen de batejar com a rius dues inaparents fondalades que una només porta aigua una vegada cada deu anys i l'altra cada cent anys (el Nossob i el Auob). Però l'experiència més extàtica va ser quan tornava d'aquella terra eixuta però plena de vida. En el món natural sembla que com més se la posa a prova, més exhuberant i imaginativa és la natura. Genetes, guepards, girafes, ocells secretaria, hienes, falcons de totes les mides, òlibes, serps...Tot just es ponia el sol que vaig creuar el Orange River i vaig entendre el perquè del nom. Discorre perfectament d'est a oest, buscant l'Atlàntic i per tant dibuixa al terra la trajectòria del Sol que quan es pon (precisament quan jo el creuava) encén l'aigua de taronja iridiscent, hom diria que un corrent de mercuri en flames.  El creia amb llum pròpia excavant la terra erma i rocosa fins quan el Sol va atènyer l'horitzó s'hi va confondre fins apagar-se tots alhora, lentament i transitar cap a una penombra grisa sobre la que s'imposava la remor de l'aigua ja invisible.  El miratge s'havia esvaït. Però només era el preludi d'allò que s'esdevindria. Pocs quilòmetres més enllà vaig aturar el cotxe i em vaig disposar a dormir al seient del darrera. Vaig sortir a fora, per contemplar l'esplèndida volta celeste i vaig topar amb un cometa, com si el mateix Giotto me l'hagués palplantat allí. No tenir cap notícia del seu pas i ni que ho hagués volgut podria haver-me trobat en el lloc més perfecte per contemplar-lo. Tant que la cua que indica el costat diametralment oposat d'on es troba el sol, dibuixava el rastre en forma de vano de la trajectòria i permetia percebre una cosa que donem per feta però que no podem copsar, la tridimensionalitat de l'espai, que no es tracta d'una esfera tancada d'on penjaven els astres com s'havia especulat segles enrere sinó d'un espai sense límits i buit per on circulen corpuscles, ones, energia, matèria i el mateix buit. No crec que mai torni a tenir una visió tant abassegadora, amb l'afegit que va ser inesperada i gratuïta. No m'estranya que en l'antigor l'aparició d'aquests fenòmens s'interpretés com un presagi. Trastocaven la visió mateixa del món, trencaven l'ordre establert, era un intrús inquietant. A vegades penso que si aquella visió no volia fer-me entendre o avisar-me d'alguna cosa. Que no era un fet indiferent i degut al més resolut atzar. Si així ho cregués, us asseguro que em tempta de passar comptes de tot el que va venir després d'això encara que algú em respondria que és massa fàcil atribuir a un auguri que no vam saber desxifrar a temps fins després de patir els estropicis que la vida ens ha preparat. 

Però, en tot cas, ningú em privarà mai d'haver tingut aquesta experiència única. Potser només per això val la pena deixar-se portar sense massa consciència. 

Anàbasi

 Xenofont va ser deixeble de Sòcrates, difussor de les seves idees, assagista, historiador i escriptor prolífic. I mercenari. Aquesta és la faceta des de la que va escriure la seva obra més coneguda "L'Expedició dels deu mil" o "Anàbasi"  i que és més aviat la crònica d'una retirada després que Cir el Jove, aspirant a derrocar el seu germà Antaxerxes del tron de Pèrsia i que havia contractat aquest temible exèrcit grec, morís a la primera topada bèl·lica. L'exèrcit mercenari, desamparat, sense propòsit i assetjat per la venjança dels sàtrapes locals ha de decidir entre el campi qui pugui o organitzar-se per poder tenir alguna possibilitat de salvació col·lectiva. Vaig tenir notícia d'aquest escrit a partir d'un deliciós llibre que feia un compendi assagístic de la literatura de viatges. I heus ací que per atzar m'ha caigut a les mans en una recent traducció més fluida i menys ortopèdica que la de Carles Riba.  Aquest viatge és una autèntica Odissea col·lectiva descrit amb realisme i aportant moltes dades sobre els remots pobles que aleshores poblaven Mesopotàmia, Armènia i Anatòlia: Tàocs, Macrons, Colcs, Mossinecs i els Carducs, els ancestres dels actuals kurds que ja mostraven afició per bel·ligerar amb tothom arrapats en les seves muntanyes. Els grecs suen la cansalada i deixen no pocs morts per creuar el seu país.  Allò que té de prodigiós aquest llibre és que he tingut la impressió que el mateix Xenofont m'ha agafat de bracet i m'ha portat a passejar amb els seus 10000 grecs per fer-me partícep de les seves angúnies i esforços, un exèrcit del qual va fer capitost desprès que els generals i líders de l'exèrcit foren morts (decapitats) amb traïdoria. Suposo que era precisament aquesta la seva intenció, com qualsevol escriptor, de fer-se acompanyar en la seva vivència, real, imaginada o ficcionada. I potser així sentir-se una mica menys sol tot deixant en herència un rastre  digne de memòria per la posteritat del que n'és ben conscient. I és ben aparent que Xenofont vol  llegar d'ell mateix una personalitat memorable. I no cal ser molt llest per adonar-se que tot aquest recorregut que va durar mig any o més està convenientment maquillat. Mostra a Xenofont (ho escriu en tercera persona, talment va fer més tard Juli Cèsar en la Guerra de les Gàl·lies) com un líder alhora audaç i astut que porta l'exèrcit pel camí o estratègia més encertada quan s'han d'obrir pas enmig de pobles bel·licosos o fugir de les hosts del rei de Pèrsia. I també descriu amb una desafecció que ens sembla difìcil de pair la crueltat d'aquella època on la mort era tan quotidiana i precoç que la qüestió per qualsevol grec era que fos bella i honorable. I els grecs no tenen gaire de civilitzats, aquella corrua anava acompanyada d'esclaus, moribunds i desgraciades meretrius. Xenofont utilitza amb profusió l'eufemisme de la recerca que queviures pels llocs on passaven o fent autèntiques incursions però a ningú se li escapa que allò era el pillatge en tota regla que significava la ruina, la fam i la destrucció de pobles sencers que veien amb terror quan se'ls acostava la columna dels deu mil. No s'està de descriure amb distanciament de notari l'horror de dones i nens estimbant-se des de dalt de les muralles d'una vil·la desesperada o com cremen uns capitostos en una torre de fusta, i moren els seus homes de fred i fam. Homes adustos, ferrenys, bregats en la guerra però que es movien per la voluntat de sobreviure i tornar a veure la seva terra, I si morien, que fos honorablement (calia ser ben recordat, per sobre de tot) i amb el beneplàcit dels déus que tothora planaven sobre l'expedició i dels quals Xenofont se'n refia, aparentment, més que de decisions racionals. I penso que al cap i a la fi no és cap bestiesa. Sembla que allò imprevisible i particularment el que anomenem el factor humà acabi per decidir cap a quin costat s'inclinaran la balança dels esdeveniments i quin impensat camí prendran. No ens ha d'estranyar que una forma d'explicar-s'ho sigui encomanar-ho als capricis i arbitràries simpaties divines. I això els fa terriblement humans. Especialment emotiva és l'escena quan albiren per primera vegada el mar des d'una muntaya de l'Anatòlia i per fest organitzen uns fastusos sacrificis i alcen un túmul en honor d'Apol·ló o Artemis. Ensumen casa seva, la particular Ítaca de cadascú que té el valor que té segons com d'ardorós hagi estat el camí que ens hi porta.  I, al cap i a la fi, ens hi reconeixem com a homes com nosaltres. 

 Sí, és cert. No calen màquines del temps. Les més perfectes són els llibres perquè comuniquen no només allò que va ocórrer sinó l'esperit, l'emoció dels temps passats que, fent un forçat paral·lelisme, no pot mai replicar un simple viatge actual a qualsevol lloc del món. En aquest sentit és ben veritat que es pot viatjar molt més lluny i molt més enllà sense sortir de casa.

Gresolet

 La vall del Gresolet és una fondalada encaixada entre la paret Nord del Pedraforca i el vessant sud del Cadí. Per un costat una paret majestuosa que s'alça  com una mà de pedra que volgués esclafar-te des de la seva verticalitat nua i ombrívola de l'obaga. De l'altre el pendent suau però interminable d'aquest vessant solà del Cadí però que es va vinclant fins precipitar-se al fons del Gresolet com si el Pedraforca li hagués fet un buit. Al Gresolet s'accedeix a través d'una pista que s'hi enfonsa a la sortida de Saldes, o per un camí que neix des de l'antic castell situat a un extrem de la falda frontal del Pedraforca, abans de girar cap a l'obaga, on hi ha les restes de la petita fortalesa. Es reconeix una ermita i els sòcols de quatre cases. Aquests indrets traspuen una por remota, la recerca d'aixopluc en un món immens, hostil i inabastable. Ara són raconades dessolades condemnades a l'oblit. Des d'aquí el camí s'enfila sense perdre alçada primer per un espai de solana, amb garric, gatosa, alzinar, però que quasi abruptament transiciona cap el roure, el faig, la molsa i l'herba fetgera arrecerats sota l'eterna ombra de la paret nord del Pedraforca que es va mostrant a poc a poc com si fos l'ull d'un cíclop monstruós que anés resseguint les nostres miserables passes per un corriol sinuós que resegueix els replecs de la muntanya (ara salta per sobre un rierol, ara sobre un arbre caigut). L'indret muta radicalment segons l'època de l'any. Ara els arbres estan encara nus amb els borrons apunt d'esclatar. Fins i tot trepitgem un poc de neu que s'arrapa al terra abans d'extingir-se. Més amunt la neu esdevé un mantell continu sobre la roca nua i impàvida. Del verd de la boscúria a la simplicitat salvatge i elemental de la pedra i el gel. I a dalt, cada vegada més tancat i inabastable el cel sobre el que navega un núvol que sembla que vulgui posar-se al capdamunt del Pedraforca. 

El camí discorre, sense baixar mai precipitadament, però constant en una vall que sorprèn per la seva dimensió a mesura que s'obre. Tant enfonsada està que diria una clotada però finalment, després d'alguns saltirons finals sobre la roca i entre faigs i roures, es creua el riu acabat de néixer (límpid, cristal·lí, jove, deixa veure amb transparència el seu llit), s'ateny la pista i després d'un pendent topem amb el santuari del Gresolet. El nostre país està sembrat d'ermites i santuaris buscant la solitud absoluta i ara molts mig abandonats. Només des d'allí me n'adono de la immensitat que sosté aquestes muntanyes, les arrels que s'enfonsen més enllà del que podem concebre per fer néixer una petita protuberància sobre l'escorça terrestre que per nosaltres és un gegant majestuós, indiferent i suggerent alhora de la grandesa inatansable que ens empeny a pujar dalt d'aquests cims. 

Llueix un sol tardoral, decadent, malgrat que som a la fi de l'hivern. No he sentit encara el cant del cucut. Estic impacient per veure l'esclat de la primavera però hauré d'esperar. El fred encara imposa la seva llei i manté els arbres nus. I malgrat tot sobre la gespa que la neu tot just ha despullat ja neixen algunes flors impacients i es revolta un abellot. Uns fréixens amb mates de vesc penjant de les branques nues ens escorten i es vinclen al vent que baixa des de dalt del coll que uneix el Pedraforca i el Cadí, cobert d'un espès mantell de neu que s'extingeix progressivament i que ens arriba només amb  congestes esfilagarsades en els racons més arrecerats. Només aleshores, quan el sol s'abaixa, el terç més enlairat de la paret nord s'encén daurada pel sol (sembla que el Sol l'amanyagui en un gest còsmic) mentre aquí baix les ombres s'allarguen i ens conviden a abandonar el lloc. Pel camí de tornada per la pista passem al costat del que havia estat un antic monestir. Només queden quatre modestes pedres en un indret on la vall s'obre i dona prou espai als prats i els boscos de ribera, es civilitza. Si algú no s'hagués molestat a documentar-lo ara estaria envaït pels esbarzers i enterrat en el més absolut oblit. Es reconeix el traç de la petita església. Deuria ser molt modest. No crec que el lloc fa set-cents o vuit-cents anys donés per grans abadies. I penso en els anònims monjos que la van habitar, que probablement no van conèixer res més que aquesta vall, aquest riu, aquestes mateixes parets que a nosaltres en sotgen i s'han fos en el temps. Jo també abandono la vall, les pedres, els arbres nus i l'estranya recança que em produiex la neu efímera condemnada a fondre's. 

Correu brossa

  De tant en tant, empès per una estranya morbositat, passejo per la carpeta de correu brossa dels meus comptes de correu electrònic. En tinc tres, un el personal, el segon professional i el tercer on adreço totes les pàgines web i inscripcions que em demanen un correu electrònic i que és per tant receptor privilegiat de tota la merda internàutica que ens bombardeja com meteorits sobre una desamparada lluna. 

 Hi trobo missatges de noies russes, búlgares, sèrbies i romaneses (hi ha un clar biaix eslau) oferint-se per contactar amb mi i proposar un filtreig amb possibilitats que esdevingui ben real. Amenaces d'interrupció delmeu compte si no proveeixo informació específica, ofertes de treball estrambòtiques per guanyar diners ràpidament, el missatge d'un benestant moribund que m'ha escollit per deixar-me la seva fabulosa herència previ pagament d'uns necessaris impostos, sovint ubicat a Burkina-Faso (aquest havia estat un personatge recurrent), amenaces d'un sòrdid espia internàutic que afirma que ha suplantat la meva identitat digital, que m'ha filmat masturbant-me i que si no li pago no sé quants bitcoins difondrà per tota la meva xarxa aquestes voluptuoses imatges (jo diria que apocalíptiques si mai existissin). Crec que decebré a més d'un si esperen res igual. 

També rebo, i això és un biaix professional, demandes per publicar articles científics en revistes científiques per part de comitès editorials que han quedat profundament impressionats per algun article que hagi publicat (sovint l'article en qüestió s'esmenta de forma recurrent en diversos missatges), i convits per fer ponències en reputats congressos i fòrums científics d'arreu del món: a Hong-Kong, Helsinki, Los Angeles, Canberra, Kyoto, Abu-Dabi, la Seca i la Meca. A voltes sobre camps ben allunyats al meu com la psiquiatria, la dermatologia o la neonatologia. L'ham sempre és el mateix, fer sentir al destinatari que és un apreciat expert i que per això seria honorat el comitè organitzador de tenir-me com a ínclit ponent sobre la meva recerca més recent. 

Cal afegir les ofertes de caixes de bellesa cutània, higiene bucal, calces i calçotets, roba íntima femenina, safaris per veure goril·les a la República Centreafricana o a Rwanda, assegurances mèdiques i dentals, els equips de microsoft i google que m'amenacen de tancar el meu compte de forma imminent, una noia japonesa que ha quedat meravellada del meu esguard quan m'ha trobat per internet, admiradors anònims.

Darrerament m'han escrit per oferir-me un milió i mig d'euros per part de la comissió europea per compensar-me com a víctima de scam, propostes indefinides que volen concretar si accedeixo a respondre.

La signatura de tots aquests missatges és el seu format estrafet i la ridícula credibilitat que traspuen, però es basen en la mateixa tècnica de les xarxes d'arrossegament. Tu llença ben endins i ben fondo, que algun despistat arreplagaràs. 

La cosa però es pot tornar més inquietant quan no siguin boots estúpids els que generin aquests missatges, sinó la mateixa intel·ligència artificial que daurarà encara més i pot fer dignes de credibilitat subtils ofertes que persegueixen el mateix objectiu d'entabanar-nos.

En tot cas, són el darrer execrable racó d'aquest univers virtual pútrid i tòxic que hem creat entre tots plegats, l'exercici suprem de despersonalització gomosa i absurda que, solemnement, ignoro.

En aquest sentit, m'he proposat pel que em resti de vida procedir a una progressiva desdigitalització, per la qual ja he aconseguit rebre una quantitat ridícula de whassaps i missatges email dirigits per persones reals i aconseguir, oh! fita contracultural però infinita!, deslliurar-me algun dia del mòbil i tornar a esciure cartes de la meva mà i puny amb tinta indeleble sobre un paper reaprofitat que posaré en un sobre on hauré enganxat humitejat per la meva llengua un humil segell. 

Lletgisme

  Fa un cert temps tot glossant l'indòmit i verborreic president dels Estats Units vaig treure a passejar el concepte de lletgisme, una mena de corrent artístic que utilitzava la lletjor de les seves obres com a mitjà d'expressió artística. No entraré en la valoració i apreci que això pugui generar. El lletgisme tenia una funció provocadora i no cal anar massa lluny per trobar algun exemple. De forma discutible es pot considerar com una manifestació de lletgisme les escenes en què alguns protagonistes salten pels aires en la lloada pel·lícula Sirât. En aquest cas jo podria objectar que es tracta d'un discurs narratiu inserit en una envolcall estètic de so i fotografia que li dona una coherència fora del que algun crític ha titllat de provocació gratuïta.

A diferència d'aquesta recerca explícita de la lletjor, el Trump i el seu entorn practiquen un lletgisme igualment explícit però sense cap consciènca ni propòsit secundari i que deriva necessàriament en una banalitat i un kistch que primer pot fer riure però que esdevé sinistre i glaça el somriure. Té una clara analogia amb les expressions suposadament artístiques que van néixer a recer del nazisme. No ha sobreviscut res i qui mira les processons i fastos nazis de l'època, el mateix disseny de les seves posades en escena, no pot fer res més que esgarrifar-se per la manca de sensibilitat artística, d'una mínima bellesa o gust que el temps molt sàviament ha posat en el seu abjecte lloc. I ara només és objecte d'anàlisi pel que és sense que hagi llegat res de profit a la posteritat. Només ha llegat allò que va néixer a redós i com a reacció a l'immens patíbul que va significar el nazisme però que no es pot identificar com expressió artística del mateix. Una cosa semblant es pot dir de l'època soviètica, productora d'un kitsch a voltes ridícul, massís, orgànic i despullat d'ànima. Però la utopia comunista sí que va permetre créixer no poques manifestacions magnífiques en el món de les arts pictòriques (Kandinsky), la música (Prokofoiev) o el ball (Nureyev, però que va acabar fugint de la llossa soviètica). Tot fa sospitar que tot això va sorgir no gràcies, sinó malgrat el comunisme soviètic.

I pel que fa al nazisme hi ha una notable excepció, crec que l'única, en els documentals de Line Riefensthal, El triomf de la voluntat on va documentar artísticament el congrés del partit Nazi a Nuremberg el 1935 i el documental Olympia sobre dels  Jocs Olímpics del 1936 a Berlín. Ambdues obres van revolucionar el cinema, encara que ens pugui semblar repugnant, sobretot el primer com a eficaç eina de la propaganda nazi. Però tot i així, la visualització actual de El triomf de la voluntat permet trascendir aquest objectiu primari i de arriba a traspuar tot allò que de terrorífic anunciava el naixent règim hitlerià. En aquest sentit el documental El triomf de la voluntat  s'ha trascendit a ell mateix i en certa manera ha redimit la Riefensthal (un personatge que a mi em fascina) a més del llegat artístic que en sí mateix representa com a revolució de les tècniques cinematogràfiques. Jo penso, en benefici d'aquesta dama, que es va centrar en l'aspecte purament artístic de l'obra desplegant tot el seu immens talent sense reflexionar sobre el que estava realment filmant. Si el mireu ho entendreu enseguida. Em queda el dubte legítim si Leni Riefensthal era conscient que anava a llegar una imatge tan crua i abassegadora del que anava a esdevenir l'alemanya nazi. 

El que sí tenia aquest propòsit va ser el pintor Francisco de Goya y Lucientes. Els seus retrats de la família reial espanyola, els borbons de finals del XVIII i primeres dècades del XIX són d'una subtil crueltat que podria qualificar d'exquisida. Que ell mateix es permetés de reflectir amb tanta lucidesa la buidor, lletjor i estupidesa d'aquests personatges reials i ells mateixos el paguessin i pengessin aquests quadres a les galeries dels seus palaus ja dona una mesura de com d'ignorants i orfes de llums eren.  Només els infants se'n salvaven, en un acte de respecte i honestedat de Goya amb ell mateix i el seu art que és el que el fa gran, tan gran, en tota la seva obra. 

Tornant al Trump i companyia, no hi ha cap posada en escena, manifestació verbal, o qualsevol cosa que facin que no estigui amarada d'aquest lletgisme inconscient i, per tant, pertorbador. Proliferació atapeïda de banderes, posades en escena que busquen la pompositat i esdevenen xarones i ridícules, una pobresa d'expressió verbal feridora que no té embuts d'exposar una ignorància aclaparadora fins i tot pels no anglòfons i que no pot dissimular la íntima incomoditat dels que hi participen. Si hem de considerar que el llenguatge, tant verbal com no verbal, és un reflexe del món mental ja diu tot el que no és capaç de dir. El  daurat s'aplica  tot arreu (edificis, sistemes de defensa, construccions, decisions) i l'imatge d'òliba emmurriada que aprofita per penjar on sigui faria riure si no fos pel poder que té aquest home. Tinc la certesa que si Goya visqués en faria una obra d'art múrria com la dels Borbons que el  mateix personatge penjaria alegrement a la seva sala oval i restaria pels segles com a testimoni de la seva profunda, trista, i patètica estultícia.

Una estultícia que arriba a promoure un engendre tan infecte des de tots els punts de vista com el documental de la seva dona, que alguns qualifiquen de misteriosa i críptica però que jo simplement penso que no hi ha res més que una façana no gaire diferent del cartró pedra. Sembla que ho amagui tot perquè no hi ha absolutament res a amagar. Escombraria daurada, n'ha dit algun crític. Només servirà per llegar una mostra  més de l'horror estètic que representa aquesta trista etapa on no falta la submissió llepaculista d'elements de tots els estaments polítics, socials i, evidentment, econòmics.

Com ha ocorregut a posteriori amb el documental de la Leni Riefensthal, tot això ens podrà resultar inquietantment premonitòri amb una mirada retrospectiva d'aquí uns anys, segons com vagin les coses i després d'haver provocat innombrables sofriments gratuïts. El que no hi ha cap dubte és que el llegat artístic serà, no cal ser profeta, absolutament nul i estèril.

Qui ignora la història, no sap llegir el present.

P.D: Sóc conscient que amb aquest post m'arrisco a que no em permetin entrar als Estats Units en el cas que se m'acudeixi anar-hi, però prefereixo mil vegades la meva llibertat d'expressió encara que això no importi gaire a ningú. 

La Candelera 2026

  Quasi cada any per aquestes dates escric una entrada sobre la candelera. I ara en sé la raó secreta i així la declaro solemnement a qui em vulgui llegir: l'any comença amb la festa la Llum, la commemoració de la presentació de Jesús al Temple quaranta dies quan es donava per tancada la purificació ritual de les dones jueves després d'haver parit. A més de la reivindicació d'una festa que està caient en un cert oblit (diria que és més aviat ignorància), em captiva sobretot el seu senzill però diàfan sentit. La conjunció del pas dels dies en què s'escau la festa de la candelera,  la llum tènue  però persistent d'una espelma que es commou per un bri d'aire sense apagar-se,  no són cap casualitat.  Per aquestes dates es percep l'allargassament del dia, hem deixat enrere l'atmosfera moribunda i apaivagada del cor de l'hivern i el sol s'imposa amb cautela, però definitivament sobre la tenebra de la nit: els capvespres s'eixamplen cada vegada més tard i les matinades desperten els núvols de rosat fulgurant cada vegada més d'hora. La nit recula . És un invencible pols còsmic, el grinyol sord dels eixos de la terra al voltant del Sol. L'aire és jove i encara que sigui fred s'amara d'una frescor naixent, anuncia noves olors i nova vida  i porta la  remor de la primavera que cabalga encara lluny. Ja he sentit els primers gafarrons refilant dalt dels arbres nus. Diminuts ocells estarrufats que més que cantar sembla que s'esgargamellen enfilats dalt d'una branca esquelètica, només poblada de borrons amatents per esclatar. Els és indiferent el brogit del trànsit ni que aquest any sigui especialment fred i humit. Els gafarrons ensumen l'avenç de la llum que és indefectible i perseverant. També he sentit el refilar d'una merla contra el blau fosc i metàl·lic que precedeix l'aurora. Un so solitari que navega en aquest espai ingràvid i expectant que amb prou feines anuncia el dia. Ambdós ocells senten l'impuls ancestral d'aparellar-se i reproduir-se, perllongar la vida més enllà d'ells mateixos com individus. Richard Dawkins en feia una lectura  descarnadament materialista d'aquest comportament en el seu llibre "El gen egoïsta". La tesi era que com a individus no comptem per res, si no és en funció de transmetre els nostres gens que de forma cega  pretén perpetuar-se sense cap altre propòsit. L'organisme és un mer recipient d'una voluntat orba, una voluntat que ni tan sols es pot dir com a tal perquè no hi ha cap consciència al darrera. La merla i el gafarró, i per extensió tot ésser viu, són instruments d'un monstruós engany.  El Josep Pla valorava els ocells d'una forma igualment sòrdida però més disfressada literàriament parlant. Escrivia, a "Viatge en autobús", que considerava els ocells rèptils emplomallats i que per tant no es podia desempallegar de la mateixa aprehensió que un llargandaix li produïa (i una iguana suposo, si n'hagués vista mai una, que l'hauria fet fugir tot fent volar la seva boina). I certament, només cal recordar el famós fòssil retorçat de Archeopetrix (una mena de llargandaix emplomallat) del museu d'Història Natural de Berlín per assentir que l'escriptor empordanès no anava molt equivocat. La mateixa lectura es podria fer del pas subtil però decidit cap a la llum que simplement s'explica  per les lleis cegues de la física que fan que els cossos celestes giravoltin. Tot i així, observant l'esforçat menut gafarró sobre un esquelètic arbust poblat de borrons i la merla refilant a trenc d'alba em preguntava quina necessitat té el gen de crear una estampa tan simple i bella just quan la llum comença a obrir-se camí a través de la fosca. I d'on ve l'arrobament que em fa sentir l'anunci precoç de la primavera.  Perquè la nostra mateixa capacitat d'embaladir-nos-hi fa de mal acceptar que respon a la sorda pervivència de qualsevol gen. Simplement és incomprensible, com deliciosament indesxifrable és la realitat si hom es para a mirar-la una mica de lluny. I que el mateix hàbit d'escriure i donar nom a les coses encén una llum  que també s'obre via indefectiblement sobre l'aparent i absurda foscor del món. Un ble que dubta però es nega a apagar-se.

 Definitivament, no crec que hi hagi cap altra data en l'any com aquesta, on es percebi el grinyolar dels batents de l'any que giren i passen pàgina al pròleg joiós de la primavera. 

Dakar

 Vaig tornar a Dakar fa cosa de dues setmanes. És el primer país Africà que vaig visitar i no tenia aleshores idea que acabaria treballant-hi de forma assídua en aquest continent. No hi havia tornat mai des d'aleshores, quan era un ingenu i diria fins i tot estúpid estudiant de tercer curs de medicina. Sí recordo molt bé la primera passejada en un carrer dels suburbis cohibit per estar envoltat de tot de gent de color, alta i cepada, que tot cal dir-ho ens ignoraven. Amb qui m'acompanyava, també estudiant de medicina que he esdevingut pediatra, tendíem a arrapar-nos a la paret com si volguéssim passar desapercebuts. Una curiosa impressió que no he tornat a sentir mai més. Així érem de virginals i tendres. 

No he vist res que em desperti cap evocació en aquesta visita. També perquè aleshores només hi vaig ser de passavolant camí cap al sud del país, la Cassamance. Només de l'illa de Gorée que havia protegit des del mar la naixent metròpoli colonial i era el punt de sortida dels esclaus cap al Carib i l'Amèrica, m'ha portat algun record. Ara és un espai apacible, lluny del caos i el brogit de terra ferma. Un bon lloc per escapar de Dakar. Només hi ha pogut constatar la proliferació de gratacels i agències bancàries, l'emprempta de la globalització, el nou aeroport que ara es troba a uns seixant quilòmetres comunicat per una bona autopista i ben aviat amb un tren modern i ràpid. 

 M'expliquen que a nivell polític han canviat una mica les tornes. Senegal havia estat una excepció dels processos de descolonització. Va donar lloc a una democràcia prou sòlida amb uns dirigents d'alçada, com el Sengor (escriptor membre de l'Académie Française. Tot plegat prometia un progrés de tall més aviat occidental, un model en el caos post-colonial. Ara és una nova generació amb ínfules africanistes que pretenen plegar el paraigües de l'antiga metròpoli, amb un discurs marcadament xovinista. En aquest sentit, sempre m'ha cridat l'atenció l'agusat nacionalisme d'aquests països quan no cal ser gaire sagaç per adonar-se de l'origen artificiós de quasi tots ells. És a dir, les fronteres podrien ser perfectament diferents i tindríem uns altres països amb altres noms. Com demostra la incrustacio de Gàmbia enmig del Senegal, una anomalia geopolítica d'allò més absurda però no cal esperar que s'esborri. També ho demostra l'expectació quasi histèrica que provoquen les seleccions nacionals de futbol. Hi vaig coincidir amb les seminfinals de la copar Africana de Futbol que va guanyar el Senegal. La ciutat va esclatar en un disturbi que feia perillós passejar-s'hi. Aquí, més que enlloc, el futbol és una eina política que permet tapar qualsevol altra misèria o crisi d'àmbit nacional i aconseguir l'adhesió irracional de la població amb el govern. Ho saben molt bé, i per això han proliferat camps de futbol rutilants en totes les capitals africanes. No és gens innocent, ni tampoc que aquestes infrastrucures, alhora que aeroports i autopistes estiguin sovint finançades per països estrangers amb un quid pro quo sovint no gaire transparent. L'estratègia del pa i circ continua funcionant. 

 Marxo del Senegal sense cap particular enyorança. En part perquè segurament d'aquí un parell de mesos hi tornaré, aquesta vegada a la Cassamance. Però sí que sento un cert ressò de temps passat quan completo el viatge de tornada en només quatre hores i mitja, en un vol directe des de Barcelona. En el primer viatge ho vaig viure com una incursió a allò distant, desconegut, tant inabastable com estrany. Ara el vel del misteri, de la sorpresa, s'ha esvaït i el món m'es una mica més insuls. 

Una nit al Liceu

  Anar al Liceu té alguna cosa de religiós, sobretot si es tracta d'una òpera de Wagner. En aquest cas el Tristany i Isolda. Vaig comprar les entrades el mes de juny a un preu ja esgarrifosament car, quan les acabaven de posar en venda. Però s'ho valia, no podia sinó estar-ne segur. La data per fi ha arribat. Entrem en aquesta mena de temple, amb una reverència compartida per tot el públic i l'expectació pròpia dels que tindran el més semblant a una experiència mística, com una colla de gnòstics esperant una revelació. I d'on tot sortint discutirem els matisos que fan la diferència entre allò sublim i allò excels.  Ens acotxem als seients. Pels altaveus s'insisteix amb veu avellutada que tinguem els mòbils tancats i no generem sorolls que puguin entorpir l'audició (és a dir, estossecs). És l'amenaça més educada que he sentit mai. Un so impertinent enmig d'una obra de Wagner significa la fulminació de tota la platea. Tot just començats els primers acords del verinós preludi que ens catapulta a un altre estat de consciència, hi ha un crescendo d'estossecs que s'esmorteeix però que no deixaran de degotar durant tota la funció. Al meu costat seu un senyor intemporal, calva perfecta, rodanxó, vestit de muda de feltre i corbata entreteixits de gris i negre. Ulleres de pasta, voluminoses. Una elegància quotidiana pròpia d'un venedor d'enciclopèdies dels anys 80.  El seient li és petit, com una bola que hagi de sobreeixir-lo. S'alça el famós acord Tristany quan la seva gola llença un lleu gorgorisme. Tot just comença l'Acte I amb la Isolda explicant els seus mals i gelosies a tot pulmó sobre un vaixell solcant camí cap a Cornualles, el senyor entra en estat de dormició  i inicia un ronqueig suau i rítmic de gat satisfet. La seva barbeta reposa sobre el nus de la corbtata, les mans creuades sobre la panxa. Hauria de trobar escandalós que enmig d'una de les experiències musicals més agosarades de tots els temps algú es deixi seduir per una becaina, però només sento una insultant perplexitat. De tant en tant, un home que seu a la fila del davant amb una llarga cua de pèl grisos recollida per una goma es gira per identificar el presumpte blasfem. El roncador, cada deu o quinze minuts, fa un lleu estremiment i es desvetlla i aleshores substitueix el ronroneig per petits esclats de les mucoses i teguments de la seva nasofaringe. Enlloc del clímax espiritual, un anti-clímax de viscositats orgàniques. Però tot i així aconsegueixo abstreure'm i deixar-me elevar pels sublims acords de Wagner, per la fusió del tot en l'amor i la desintegració de l'ésser en l'oblit etern on habita el foc inextingible que tot ho consumeix. Schopenhauer dixit. Es veu que va ser aquest filòsof qui va inspirar el Richard. Una idea extravagant però que continua seduint-nos. Menys el meu veí que deu ser un materialista de ferro forjat. 

 Es clou el primer acte. Sense esperar cap aplaudiment s'alça ràpid i demana permís per sortir. Espero que hagi caigut en el compte que tot allò l'avorreix solemnement i no torni.  Sortim a fora, plou llànguidament. Una pluja freda i persistent. Ja fa tres dies que dura.  La Rambla està humida, relliscosa. Vianants sota paraigües, venedors de Glovo, indiferents a l'Amor Total. Però l'aire és fresc i això ajuda a desatordir-nos.

Acte II: La desgràcia ja és inevitable. El que se'n pot treure de tot plegat és que això d'enamorar-se com ho fan el Tristany i la Isolda és molt mal negoci. No m'he cansat de desaconsellar-ho a tothom. També és mal negoci que el meu veí no hagi desistit (vana esperança) i així com ha sortit tard, ara també escura els darrers minuts per fer-nos aixecar i atènyer el lloc de la seva becaina.Efectivament, repeteix cerimoniosament les capcinades i flatulències respiratòries. No hi ha música ni cant prou abassegador per redimir-lo ni quan la catàstrofe ja està consumada (el Tristany ha estat ferit de mort). I així arribem al segon entreacte. També s'alça ràpidament sense aplaudir i desapareix.  Aprofito per omplir l'ampolla d'aigua al lavabo masculí. Allò és la festa de la pròstata. La mitjana d'edat de l'auditori s'alça, sospito, per sobre dels 70 anys. Homes madurs encorbatats, passejant pels límits d'una franca vellesa, sospiren mentre buiden afeixugats les seves veixigues en un lavabo atapeït. Les senyores s'agombolen fora el seu lavabo, la majoria capegen la senectud amb hores de perruqueria que no poden amagar la incipient (o avançada)  fragilitat. Puc obrir-me pas i omplir l'ampolla d'aigua. Tornem a treure el cap a fora, a la Rambla, per refrescar-nos. I potser per evitar de perdre el senderi que el Tristany i Isolda indueixen i estar segurs que encara toquem de peus a terra encara ben mullat per la pluja que no cesa. Paraigües, Glovo, taxis, un pidolaire, turistes. En retornar una senyora és atesa pels serveis mèdics del Liceu, esvaïda sobre la catifa vermella. Tenint en compte el personal que ocupa aquest insigne teatre avui, no crec estrany que algú hagi fet el seu darrer sospir i l'hagin trobat criant la primera malva assegut qua s'ha abaixat el teló.

Acte III: Això és com el titànic, sabem molt bé com acabarà. Però el que importa aquí són les formes musicals, teatrals i escèniques. I sí, ja m'he acostumat a la paradoxal i vulgar presència del veí amb els seus gemecs i sospirs ofegats. Arribem a l'èxtasi (molta gent voldria aturar les seves vides allí) amb el famós Lieder de la Mort d'Isolda que clourà la divina funció. Un ombra mística cau sobre tots els assistents, cadascú amb la seva particular garratibança però en una estranya comunió aniquiliadora com si en algun moment ens anéssim a fondre tots en una massa extàtica. Que no fos el teló sinó el cel mateix que ens anés a caure a sobre. Aplaudiments arrauxats després d'uns segons de contenció. Menys del meu ínclit company d'experiència estètica que fila sense esperar res ni aplaudir, i quasi atropellant-nos.  Quan passa pel davant fa una olor a vella colònia barrejat amb sabó de marsella.

Sortim a fora, rebuidats després de tanta intensitat. Plou i plou encara, amb indiferència com si ja ens anunciés l'oblit etern on ara han anat a petar el Tristany i la Isolda. Els vianants s'allunyen obrint els paraigües, els taxis semblen taurons devorant els assistents del Liceu que hi entren amb pressa. Tot es dissol, no exactament com imaginava el Wagner. I jo em perdo Rambla amunt, acompanyat per la pluja que em retorna una llànguida i dolça melancolia més pròpia del despertar d'un remot somni que d'una pregona redempció, mentre flueixen els profunds acords de corda que acompanyen la tristesa aclaparada del Tristany que se m'acaba d'encomanar, molt més terrenal del que esperava. 

P.D: L'endemà repasso les crítiques i quedo perplex que n'hi hagi de tots colors, com si cadascú dels lletra i músico-ferits haguessin anat a una obra diferent. No hi ha qui ho entengui.

ITER

  A l'aeroport, de camí per prendre l'avió cap a Dakar, compro de forma ritual un número del National Geographic. Sempre després de verificar que els articles m'interessen, com és quasi sempre el cas. En aquest número hi ha un preciós reportatge sobre un dels projectes més extravagants que la humanitat ha emprès mai. Es tracta de crear les condicions d'un estel a la terra. És a dir, el projecte de produir de forma controlada i eficient a partir de la fusió nuclear, la mateixa reacció que fa funcionar (i existir) el Sol i de retuc a nosaltres mateixos. Es tracta del ITER, un generador nuclear d'una complexitat difícil de comprendre fins i tot pels mateixos enginyers i físics implicats i que suposa una procés faraònic de ressolució de dificultats i desafiaments tècnics i científics per tornar les idees teòriques en una realitat. En altres termes, l'exercici veritablement difícil de tot procés creatiu de materialitzar una idea. Però en aquest cas la idea o propòsit més complexe i potser revolucionari des que es va inventar la roda o es va dominar el foc. Perquè si es pogués domesticar la fusió nuclear aquí a la terra significaria virtualment disposar d'una energia il·limitada i neta. Una mena de Sant Grial. El ITER fa més de vint anys que està en obra, en una localitat al sud de França, tot i que la idea i el consorci internacional que el sosté va néixer cap allà els anys 80 o fins i tot abans. I és aquí on l'article m'ha resultat inspirador. Com un conglomerat de països que inclou quasi tots els Europeus, Estats Units i Candà, Índia, la Xina, el Japó i Rússia, s'han posat d'acord sense un horitzó clar per sostenir aquesta iniciativa a fons perdut i, el que és més sorprenent, amb un codi obert de manera que tots els progressos tant teòrics com pràctics són accessibles a tothom. I això perfectament compatible amb les guerres cobertes i no tant cobertes en les que estan tots implicats. Aquest esperit va néixer a finals dels anys 50 quan Eisenhower va forçar el compromís a través de la ONU de promoure la recerca nuclear amb finalitats pacífiques. Un propòsit que actualment s'ha posat en risc. 

 Per fer-nos una idea, no s'espera que es faci el primer assaig de fusió nuclear fins l'any 2039. I tot envoltat d'incerteses, no només geopolítiques que poden interrompre el finançament, sinó dels reptes tècnics i científics pendents de resoldre o els que es trobaran. Es tracta d'una petita babilònia de tècnics i professionals de tots els països amb ramificacions internacionals on molts dels elements es dissenyen i transporten de qualsevol racó del món. Una faraònica empresa en termes de ciència, logística i coordinació.

 No  sé si és exagerat que aquest esperit mosra la cara més lluminosa de la humanitat. Quan amb un esperit de cooperació i generositat ens posem d'acord per un objectiu que ja ha devorat la carrera professional d'un parell de generacions d'experts i en els que actualment hi treballen segurament no seran a temps de veure'n l'encara incert resultat. I per la qual cal una bona dosi de confiança, quasi diria que fe. I tot per dur a terme una de les idees més esbojarrades que s'hagin pogut tenir (crear les condiions estelars a la terra). Si es pensa amb un cert distanciament hom no pot fer res més que meravellar-se que una iniciativa així existeixi i estigui, de moment, ben encarrilada.

 El nom ITER, que en llatí significa camí o trajecte, li escau molt bé. Potser perquè el camí té sentit en sí mateix. Encara que no s'arribés a l'objectiu de la fusió el ITER genera un corpus enorme de coneixements teòrics i solucions pràctiques, patents i coneixements, generats pel desafiament descomunal que representa, que resulta beneficiós per tothom per la seva naturalesa oberta. 

 El contrast és aclaparador tal com està la geopolítica mundial, però precisament aquesta camí constant però silenciós és un exemple com sota les tensions mundials hi ha tot de gent, associacions i iniciatives que fan via sense estridències però amb una persistència que supera la trista vulgaritat dels personatges grotescos que governen l'actualitat. 

 Potser no per casualitat, en el mateix número del National Geographic hi ha un article especulatiu sobre com es varen construir les piràmides del complexe de Gizeh. Una altra idea inversemblant (perquè encara no es comprèn com s'ho varen fer el faraó Keops i els seus descendents), que no ha trobat una resposta satisfactòria. 

 La nostra Sagrada Família seria un exemple més pròxim però tambe visionari, tot recordant que Gaudi va dissenyar un edifici pel qual no hi havia la tècnica per resoldre'l en la realitat, però tenia la fe que quan arribés el moment sí que s'haguessin solucionat els problemes que la construcció del temple proposava.

 Ambdós, precedents de l'ITER que m'agradaria arribar viu per veure si això de la fusió resulta. 

Veneçuela: una mirada retrospectiva

  Tot seguint la intervenció americana a Veneçuela he fet l'exercici de repassar, fins on jo sé personalment, l'històric d'intervencions directes dels Estats Units i el seu resultat per veure si poden ser certes les diferents dites que la història sempre es repeteix, o qui desconeix la història està condemnat a repetir els mateixos errors. I tenint en compte que aquest capítol crec que tot just s'acaba d'obrir  m'és especialment interessant divagar-hi una mica i d'aquí un temps retornar sobre el que escriuré. 

La primera intervenció flagrant de la que tinc constància i basada en la intervenció dels Estats Units en la Guerra de la Independència de Cuba el 1898, justificada per l'enfonsament del cuirassat Maine a Santiago de Cuba i que la història ha desvetllat que va ser provocat pels mateixos americans.  Tots sabem com va acabar allò amb la tràgica sort de l'armada Espanyola al capdavant del comandant Cervera, la pèrdua dels vestigis de l'imperi amb el colofó de les Filipines (amb col·laboració activa dels americans, també). El trauma del 98. La història posterior és coneguda: Cuba convertida en una colònia bananera i ludòpata sota l'ombra dels Estats Units, la successió dels sàtrapes tutel·lats amb el dictador Batista que va precedir la revolució Cubana, Castro i un Che desfermat que volia provocar un centenar de Vietnams. I som on som, amb un país bloquejat crònicament no fos que es demostrés que un socialisme fos una alternativa real.

Una intervenció menys coneguda però més tràgica és la que va deposar per les armes, amb un aixecament armat perfectament subvencionat pels Nord-Americants, a la Guatemala on governava Jacobo Ardenz. Un socialista pacífic que només va pretendre redistribuir amb una mica més d'equitat la terra. Corria l'any 1954 enmig de la histèria McCartista on qualsevol símptoma de col·lectivització s'interpretava com un espantall filo-comunista. I sobretot si tocava el voraviu a alguna multinacional com la Banana Fruit Company. El coronel Castillo va ser el peó de cartró pedra i després d'ell el país va ser una successió de dictadors amb un grau de psicopatia creixent que va arribar a l'èxtasi amb Efraïm Rios Mont, responsable del genocidi més calamitós de tot l'hemisferi occidental els anys 80 i principis dels 90.  Era un fill de puta, però era el seu fill de puta que va tenir ratlla qualsevol florescència comunistoide. Guatemala hauria pogut ser pefectament una Costa Rica si haguessin deixat fer al malaurat Ardenz. 

El Vietnam és una història coneguda i fins un cert punt incomprensible que durant 20 anys emboliqués la troca fins tenir mig milió de soldats desplaçats. Només s'entenia en termes geopolítics però va dur a una atrocitat ininterrompuda per dos bàndols, a veure quin era el més al·lucinat, i la retirada calamitosa deixant a l'estacada el Vietnam del Sud, després d'haver promogut un govern perfectament incompetent. Resultat, centenars de milers de morts, terra escorxada pel Napalm, una dictadura comunista miop i sense escrúpols però que amb el temps ha derivat cap el que hauria de tota manera esdevingut si el Vietnam del Sud hagués prevalgut. Hi campa un capitalisme rutilant de partit únic a qui només els falta retornar l'antic nom de Saigon  a la capital per que se li caigui la careta. Des del 1975 que és Ho Chi Minh, l'antic líder amb aires de mestre Kung-fu. Com a mínim ha inspirat una sucosa filmografia. Per cert, l'embolic també el va provocar una tergiversació interessada d'un suposat atac a vaixells americans (l'incident de Tonquín), atiada pel Secretari d'Estat llunàtic de torn, un tal Rober McNamara. 

De Xile i la facècia de Pinochet i Salvador Allende no cal explicar gran cosa i tot el que també va suposar en termes de repressió, tortura i una estètica fracament sinistra. El bombardeig de la casa de la moneda, la mort d'Allende i el suport de Pinochet i qualsevol dictadura de dretes de l'Amèrica Llatina (Argentina, Brasil, Uruguay, Bolívia...) que es donés el cas tot aplicant l'ocurrència del secretari d'estat Henry Kissinger que preferia l'ordre a la justícia. I així ho continuen pagant els sudamericans. Com deia Eduardo Galeano, després de cada intervenció dels Estats Units, els països o es convertien en un manicomi o en un cementiri.  

Seguim, que no hem acabat. Algú se'n recorda de l'Irak? Poser si recordem la primera guerra que ara ens sembla justa, però tothom està d'acord que si allò no hagués estat una bassa de petroli a ningú li hauria importat la desaparició d'aquest artifici colonial anomenat Kuwait creat per controlar el broc del Golf Pèrsic. L'èxtasi va arribar amb la segona Guerra promoguda per junior dels Bush i la vergonyosa foto de les Açores (apunt, sempre he pensat que una prova de psicopatia és que cap d'aquells tres individus s'hagin tirat a l'aigua amb una roda de molí al coll anys després), la demolició simbòlica i física del titella Saddam Hussein. Tot es va basar en una  no massa elaborada mentida que els ha sortit prou barata, excepte als actuals mesopotàmics que paguen el preu d'un desordre crònic i dolorós.

Pel camí hi ha hagut altres intervencions, com la invasió de Panamà per engaltar a la presó el president Noriega o la invasió de Grenada (un minúscul estat caribeny), que només pretenia posar en pràctica un programa socialista escollit per la seva població. 

Crec que encara podria continuar amb les intervencions més sibilines i menys notòries, com el suport crònic a les guerrilles contra-sandinistes que van esberlar el procés revolucionari a Nicaragua, el suport material i tàcit a qualsevol facció de dretes violenta (El Salvador) etc. etc. i etc.

Penso ara només en els milers i centenars de milers de morts inútils i innocents que tot això ha deixat. el seu silenci aterrador i l'esperança que hi hagi algún tipus de justífica superior. Perquè al final tot queda en això, la sorda i pètria mirada dels morts que ens esperen a l'altra banda de la riba per fer-nos adonar de l'absurditat de tanta maldat disfressada de patriotisme. 

Amb tots aquests antecedents i si la història és una gran mestra, ens espera també una gran lliçó (coneguda) per Veneçuela. L'única gran diferència és que ara els motius no es dissimulen per cap suposat bé superior, tergiversacions diplomàtiques o interessos primaris respectables. Abans com a mínim això traspuava un cert consens sobre el que podia ser bo o justificat encara que amagués una monstruosa mentida. Ara aquestes prolegòmens es consideren superflus. Potser coneixerem una nova forma de calamitat. 

P.D 1: No ve a cuento, però fa gràcia recordar que el nom de Venezuela ve de Venècia i significa petita Venècia o la segona Venècia, potser perquè on van aterrar els primers colonitzadors era una zona pantanasoa solcada de canals naturals.

P.D 2: A ningú se li escapa que he obviat les dues interencions més importants en un país aliè per part dels Estats Units, durant la primera Guerra Mundial i, evidentment, la Segona Guerra Mundial on sí varen ser directament implicats particularment en l'escenari del Pacífic, però varen intervenir de forma essencial en el front Oest a Europa. A Bèlgica vaig conèixer gent que havia viscut l'ocupacio alemana en la segona Guerra Mundial i l'alliberament per part dels americans i guarden un profund respecte i admiració pels joves vinguts de l'altre costat de l'Atlàntic per lluitar i morir per ells. Aquestes dues intervencions responen a una lògica molt diferent dels exemples que he esmentat que no podem comparar. Només posen de relleu la paradoxa d'aquest fascinant país que no es mereix l'esperpèntic govern que està sofrint.

Kanchha Sherpa ha mort

  I quasi ningú se n'ha adonat, perquè poca gent sap qui era aquest home. Es tracta del darrer supervivent de l'expedició que va conquerir l'Everest el 1953 i dels quals, els que sí que han passat al panteó de famosos van ser el Tensing Norgay i Sir Edmund Hillary, els dos coronadors de la cima. Tenia 92 anys i era un dels sherpes que van treballar àrduament per equipar les vies (sobretot la famosa i homicida cascada de gel del Khumbu), preparar els camps d'alçada i avituallar-los. Un estil i amb uns mitjans que ara ens semblen rupestres però que tenia tot el mèrit en una època on s'enfrontaven a uns límits mai superats. La conquesta de l'Everest va ser planificada en termes i mètodes quasi militars. Ell mateix reconeixia el mèrit del Norgay i el Hillary en el darrer tram on sí que estaven sols sense cap mena d'assistència.

 En Kanchha Sherpa havia nascut en una família pobre de solemnitat, que va esdevenir guia precoç a l'Himàlaia i amic de Tensing Norgay que el va enrolar en l'expedició, ha estat testimoni de l'evolució de les expedicions a l'Everest o més ben dit, el Qomolangma o Deessa Mare de la Terra com és anomenat pels xerpes. Perquè aquest cim era un lloc sagrat pel poble de Kanchha Sherpa. I ell ha viscut prou temps per observar com la fita del 1953 va portar la prosperitat al seu poble, però després ha esdevingut un atractiu turístic quasi de masses, homes i algunes dones que paguen summes enfollides, fins 180.000 dòlars, per ser transportats massivament i amb oxigen al punt culminant de la terra. La cua d'alpinistes a l'aresta final del Qomolangma ha esdevingut una visió reiterada cada temporada post-monsònica. Ara ja el podem anomenar en la seva forma dessacralitzada d'Everest (el cognom d'un obscur topògraf britànic), com observava amb una certa tristor el mateix Kanchha.

Recordo que un dia em vaig topar amb un tal Dr. Pujante, el primer espanyol que va coronar els set cims més alts de cada continent (entre ells l'Everest, és clar). Se'm va presentar abans de dir-me'n el nom precisament com el que havia fet aquesta feta. I va escriure un llibre que es titulava  No había Dioses en la cima. I suposo que hi feia molt fred també. Evidentment, no he tingut mai cap interès de llegir aquest pamflet.

Però la petita història  del Kanchha (el Pujante més val oblidar-lo) diu molt de nosaltres i el món que estem transformant, no pas creant, no pas en un sentit simplement físic sinó també de sentit. No donar res per verd, omplir de desig de significació les nostres vides, exalçar els sentiments sense cap arrelament real i això convertir-ho en un valor monetari. Aquest any el govern nepalí ha doblat el preu pels permisos per accedir al camp base de l'Everest. No hi fa res, no faltaran clients. Com no faltarà gent per omplir estadis i palaus d'esports per repetits concerts. Tots hem de ser únics i tenir experiències hiperbòliques fins el dia que aprenguem que potser no està tan malament viure i morir de forma ordinària, i que potser no hi ha res d'ordinari en això, i que es pot copsar l'eternitat en un petit tros de terra on ens hagi tocat viure. 

B9

  Sí, l'epígraf B9 s'ha fet popular en aquest final d'any per les raons que tots coneixem. Un antic institut de Badalona en desús que fa unes 3 o 4 anys ha estat progressivament ocupat per migrants irregulars, essencialment sub-saharians, i als quals l'alcalde de Badalona n'ha executat el desallotjament. 

 És un d'aquells fets que posa en crisi la poca esperança que es pugui tenir en els humans, quan s'executa sense ni tan sols garantir una certa acollida digna a aquests indigents que han estat expulsats del seu país, no directament, sinó per les circumstàncies que els han empès a buscar una nova oportunitat aquí i de les quals en gran mesura en som responsables. Penso particularment amb el problema de la sobrepesca a les costes de l'Àfrica Occidental que deixa tots els joves sense feina ni perspectives. I després d'una travessa atroç que jo conec en primera persona, ara se'ls tracta com xusma (l'alcalde dixit), pels quals no pensa gastar ni un sol euro. 

Des d'un punt de vista pràctic aquesta mesura no té cap mena de sentit. Crea un problema més gros on ja n'hi havia un que es podia gestionar amb més racionalitat. Des d'un punt de vista estètic és lleig, amb tot el ressò de la paraula, fer-ho a la vigíla de Nadal i a les portes de la borrasca més important de l'any. Des d'un punt de vista legal, no s'entén que aquest home pugui comportar-se com un xèrif sense escrúpols que dicta com s'ha d'aplicar la llei fent cas omís de la normativa europea que prohibeix aquests desnonaments en període hivernal i desoint part de la resolució judicial que reclamava un reallotjament temporal per aquests joves. No em crec que aquesta pressa tingui cap justificació, ni tan sols per complaure els veïns del B9. Jo no sé si és pervers o babau. El que sí sé és que és incapaç de corregir-se, ni que agafi ben fort el ciri mentre participa a les processons de Badalona. 

Hi ha dues coses que em colpeixen especialment. La primera és la insensibilitat davant d'aquest drama humà. Es pot dormir tranquil i menjar torrons després d'aquest acte quan hi havia alternatives menys visuals però més humanes i fins i tot efectives? I en segon terme, malgrat que clami ara i adés que no té res a veure amb cap tret racial, un acte així de salvatge assenyala a la resta de la població susceptible (el terreny està ben adobat), que amb aquesta gent en podem fer el que vulguem. És una història coneguda, i no cal anar al segle passat. La deshumanització de l'adversari, del que idenfiquem com estrany o antagònic i a qui li hem endosat la motxilla de les nostres pors ancestrals, obre una pendent per la qual no ens falten referents històrics. I ben recents com amb els palestins de Gaza. Amanim-ho d'ignorància, prejudici, estultícia i una bona colla de populistes sembradors de zitzània i creadors de fantasmes. Sense la suficient imaginació per aprofitar aquests xicots com una oportunitat per contribuir a la nostra societat (seria massa racional). Però això necessita visió, compromís, un treball a llarg termini i abandonar l'estridència en la qual viuen aquests personatges.

No, no puc suportar les justificacions que si hi havia delinqüents (què faríem nosaltres si ens hi trobéssim?), tot i que de ben segur eren una minsa minoria, ni que si se'ls instrumentalitza políticament. N'hi havia no pas pocs que tenien feina, però sense la capacitat per accedir a una vivenda digna. Si perdem en cada bugada un llençol de dignitat acabarem tots bruts.

No els puc desitjar un bon any als responsables de tot això, què hi farem.

Que el 2026 sigui més propici a l'esperança. 

Relectures

  Aquest any he fet un experiment interessant. He arreplegat antigues lectures, algunes de quan era un nen, i les he rellegides. Tres en concret. Una ha estat La història Interminable de Michael Ende, que ja vaig comentar sobradament en aquest blog. La segon un vell llibre de la col·lecció dels Grumets de la Galera titula El Rei Gaspar del mallorquí Gabriel Janer Manila, i finalment la trilogia de ciència-ficció La Fundació, de Isaac Asimov. No sé si hagués pogut enllaçar tres lectures més divergents i d'autors tan dispars, tot i que les tres corresponen al món de la ficció. Allò interessant és reviure els passatges que, ves a saber perquè, m'havien quedat incrustats a la memòria. Fins i tot sabia quan els trobaria. Com si retornés a la lectura primerenca. I després desvetllar la impressió, més emocional i abstracta, que aquestes lectures que mai vaig oblidar, havien deixat com un rastre en la memòria. Unes sensacions que en alguns punt són decebedores, com si la meva memòria hagués mixtificat el seu record, o potser perquè la meva sensibilitat i capacitat de sorpresa era major. I al contrari, he pogut apreciar nous aspectes, sobretot la profunditat d'unes lectures que equivocadament havia pres com un simple entreteniment (o, de fet, ni tans sols m'havia para a pensar què eren exactament), i en canvi tenen una càrrega que a mi, necessàriament, se m'escapava quan tenia 10 o 12 anys. Així, El Rei Gaspar és una narració poètica, entranyable i tendra, sobre la migració i el desarrelament. Una història universal en el temps però més punyent avui encara amb els drames de les migrants en temps d'expulsions i xenofòbia. Pel que fa a La Fundació recordo la seva magnètica capacitat de suggerir espais interestel·lars i immensitats galàctiques i que encara revius desprès d'una segona lectura, però més apaivagada. Però sobretot he descobert dos aspectes que no podia tenir en compte. Primer la fabulosa tècnica narrativa que fa que el lector no pugui deixar de girar pàgines, expectant el que passarà tot seguit. I això que recordo molt bé que de La Fundació vaig fer-ne un primer intent quan potser només tenia 9 o 10 anys que vaig abandonar. I, és clar, per sobre de tot l'enginy de Isaac Asimov per construir uns mons absolutament distòpics però totalment creïbles, perquè  no són res més de projeccions en un altre escenari del que ara estem vivint. I esboçant aquesta inquietant idea que només som partícules, gotes d'aigua en un riu històric cabalós que poc més podem fer que provar de surar-hi mentre anem corrent avall. I finalment, tal com em va ocórrer de forma punyent amb La Història Interminable, llegir a la llum de les meves malaurades experiències el que m'expliquen de nou totes aquestes històries i que no hauria pogut  entrellucar fa tants i tants anys. Fa cert allò que ja vaig dir, que els llibres, els bons llibres, et llegeixen i, ara ho puc dir, també et rellegeixen.

Poliomielitis

  Jo he conegut els darrers afectats per la poliomielitis (la "polio"). No sé perquè, més sovint homes, tocats per aquesta paràlisi flàccida provocada pel poliovirus cap finals dels anys seixanta del segle passat quan eren nens. No es van poder beneficiar a temps de la vacuna que ja existia. Els darrers no-vacunats. Ara ronden la seixantena. Tots eren nedadors (per això els vaig conèixer), un esport molt recomanable per la discapacitat típica de la polio. La paràlisi flàccida significa que un grup de músculs, molt més sovint les extremitats inferiors, perden la inervació, són inerts. Sense l'estímul d'un múscul sa a un nen en creixement se li atrofia tot el membre. Són aquelles cames que tots hem remarcat en algun moment, curtes, esprimatxades, a vegades autèntics penjolls.  En països del que abans anomenàvem eufemísticament en desenvolupament es pot veure encara gent molt més jove amb aquest estigma (estigma en sentit de senyal diferenciadora, remarcable). He arribat encara a veure'n nens. I autèntics casos extrems amb totes les extremitats retorçades perquè no hi havia la panòplia de sistemes de recuperació, fisioteràpia ni piscines per mitigar-les. Abans de la vacuna oral desenvolupada pel Dr. Sabin, era  una autèntica plaga. Era una visió habitual la de  generacions de nens i nenes coixos, alguns amb les dues cames afectades i en casos greus fins arribava a afectar els músculs respiratoris i no hi havia més recurs que els anomenats "pulmons d'acers" per ajudar a respirar de forma més o menys natural en una càmera de pressió negativa de només deixava sortir el cap. No fa gaire que als Estats Units va morir, ja gran, el darrer pacient que necessitava viure a prop d'una d'aquestes maquinotes. Aquestes tràgiques visions, afortunadament, s'han esvaït. No faltarà gaire temps per a que fins i tot es perdi de vista els darrers "poliomielítics" autòctons. I el record del sofriment, especialment insuportable quan es tracta de nens, que tot això provocava. No és un cas únic. Els metges joves, per exemple, pocs coneixen de primera mà un cas avançat de Sida, quan allà pels anys 80 i 90 poblaven les plantes dels hospitals. 

 Hi havia tres sub-tipus de poliomielitis, del 1 al 3. Tots perfectament coberts per la vacuna oral. Elk 2 i el 3 han estat eliminats, formalment. Només queda el 1, del que es declaren poc menys d'un centenar de casos cada any exclusivament en la regió fortenerear entre pakistan i Afghanistan. Aquesta reculada espectacular d'una malaltia que provocava centenars de milers de discapacitats fa menys de cent anys ha estat gràcies a la vacuna oral i també la injectable. Una és un virus atenuat, l'altre mort. Però la primera té l'avantatge que immunitza a nivell local i per tant evita la transmissió. La segona no. I com que no hi ha res perfecte la oral té la capacitat de poder sobreviure, fins i tot evolucinar i circular com un virus selvàtic. Són les anomenades variants vaccinals que es poden manifestar si hi ha una baixa cobertura de la vacuna. Però no en podem prescindir mentre hi hagi risc de transmissió, per baix que sigui. 

Des que tinc memòria com a epidemiòleg que sento la cantarella que la poliomielitis està al caire de l'eradicació, aquesta paraula màgica que sembla que hagi d'obrir a una nova era lliure d'una malaltia concreta. Paradoxalment, l'esvaïment del record que era el drama de la poliomielitis porta també a la manca d'apreciar el progrés, el benestar i el sofriment evitat que això significa. És com quan algun fill de la post-guerra, de qualsevol post-guerra, ens explica què era allò de passar gana. I fred per les nits.  I dutxar-se amb aigua freda o no saber si menjaria prou avui i menys demà.

De fet, no sé exactament perquè m'he posat a escriure sobre la poliomielitis. Segurament  per fer-me el llest amb un spóiler de la wikipèdia. O potser perquè m'evoca el temps estèril que passava a la piscina i que associo a aquella colla de tocats per la polio amb els que nedava i que secretament van maleïr que precisament ells en fossin les darreres víctimes. També com excusa per reflexionar sobre la pèrdua de la memòria de les coses, que ens fan perdre la perspectiva. O donar més voltes sobre la perversitat intrínseca de plantejar qualsevol problema de salut en termes d'eradicació. I la complexitat d'aconseguir-ho quan fins i tot se'n tenen les eines com el cas de la polio. I encara la manca de grans pandèmies contra les que lluitar amb un invent simple com les vacunes Salk i Sabin. I per tant la mort de l'èpica i el fals enyor d'una època on tot era tant simple com clavar una llança a un drac i passar així a la història. I que potser m'agradaria haver estat epidemiòleg i microbiòleg en una època més terrible, però on tot era més clar i transparent, se sabia què calia afrontar i es feia sense pretensions de vedette.  Ara el progrés sembla més una Hydra a qui li tallem un cap i en neixen deu més. I finalment som massa vells per un món massa jove o a la inversa, massa joves per un món massa vell. No ho sé ben bé.

Funerals

  Em toca viure aquella etapa en que assisteixo de forma regular a la desparició de persones més o menys pròximes. No hi ha any que me n'estalvii. També és conseqüència de formar part d'una família extensíssima. Com a epidemiòleg, tinc ben present el concepte de "cohort", un grup de gent que avança amb el temps i van caient víctimes de la malaltia. Prioritàriament els que van pel davant, però no sempre segueix una seqüència massa lògica. No fa gaire va ser el cas d'una tieta política que no havia vist potser des de feina un parell de dècades o més. Un personatge llunyà però el lligam amb els cosins va fer que assistís al funeral. El tanatori es trobava als afores d'una conurbació de l'àrea metropolitana. Entre naus industrias i un braç de l'autopista havien construït un edifici d'angles punxeguts i amplis vitralls que, per contrast, donava un aire sòrdid a tot l'entorn. La cerimònia va ser sumària. Una noia empleada de la funerària va fer un discurs molt ben trabat però que podia haver estat aplicable a centenars o milers de persones diferents només canviant els noms de parents i família. Ho feia amb un to de compungiment neessàriament impostat i certa jovialitat continguda. Si m'haguessin dit que allò ho havia escrit una intel·ligència artificial i la noia era un holograma m'ho hagués cregut. I finalment la música de Memòries d'Àfrica i a fer via cap al crematori. Música, parlaments i referències que podrien valdre per tots i per ningú. 

En una altra instància, he hagut d'assistir al funeral a Bèlgica d'una altra persona que ha resultat una experiència diametralment oposada. Una esglesiola acollidora inserida en el cor d'un poble, com si hi bategués, una ampla família, cor i músiques en directe i de gran qualitat, la litúrgia catòlica insuperable en signes que assenyalen la trascendència i finalment la sortida del fèretre a ritme de música de Gospel, fins i tot alegre. Un colofó espaterrant i gens improvisat en el sentit que la finada havia merescut amb escreix aquell acte tant profund.

Malauradament, el primer model és el que s'imposa. Ja fa anys. El segon és cada vegada més estrany de viure. Un suposa un pas més en la despersonalització general, malgrat que se'ns prova d'imbuir d'un individualisme que pretén ser significatiu però que ho acaba banalitzant tot, fins i tot la mort esdevé anodina. L'altre, el resum d'una vida plena de sentit, lluitada i llaurada, sense teories. De la primera en vaig sortir amb un pregon dessassossec, de la segona amb un curiós consol que encara em perviu i pel que no puc fer que donar gràcies, el darrer regal que em va fer aquesta persona. 

Josep Pla, per fi

 Reconec que portava madurant aquesta entrada des de fa mesos. Podríem dir que quasi tot aquest any. Vaig comprar el llibre biogràfic de Josep Pla (Un cor furtiu, de Xavier Pla) que havia estat qualificat per gent que en sap més que jo (o que se l'escolta més), com el llibre en català de la dècada. Costa creure amb quin criteri es dona aquesta premi apòcrif, però en tot cas, com a lloança, ho encerta. Tant és que sigui el llibre del mes, de l'any o la centúria. Encara que la seva lectura ha estat interrompuda per diversos llibres que se m'han anat creuant pel camí (alguns els hecomentat per aquí). Però no l'he deixat de costat en cap moment.  El llibre és fascinant per diferents raons. Primer perquè en sí mateix és una gran obra literària, no pas una biografia a l'ús. Ni tan sols és completament lineal, va resseguint per capes de la vida de Josep Pla que es solapen més o menys fins el punt que dona la impressió que aquest personatge va viure vàries vides, aglunes críptiques, d'altres contradictòries i fins un cert punt inversemblants. En segon terme, perquè és realment espectacular que es pugui arribar a auditar una vida fins aquest nivell. I més la d'un personatge tan polièdric, rellevant i interessant com Josep Pla. Ell mateix es va esforçar de deixar constància de tot el que va fer i escriure en forma de dietaris, factures, postals i, evidentment, els mateixos articles i llibres en les diferents edicions i esborranys. Tot guardat amb una perseverança obsessiva que permet endinsar-se en el personatge. Hom diria que tenia el secret propòsit que en un futur algú pogués construir aquest magne llibre.  Però finalment, la impressió que resta és que la persona Josep Pla s'esmunyeixi contínuament de la nostra comprensió. És un fet astorador que al final de la lectura que s'escoli  com una anguila. Penso que és degut a la diversitat i intesitat de vivències i riquesa dels seus escrits que no es poden arribar a abastar. I també per la murrieria que el feia parapetar-se darrera les paraules com un mur escèptic i distant, un bressol de passions que contrariaven el seu esperit estoic. Tot donant la impressió que era això, el refugi d'un sentimental amb tocs melancòlics que se'n volia amagar.  O també, i això és meu, que es tracta d'una tràgica barreja d'intel·ligència ampliada per un domini aclaparador de la llengua i que per tant feia que el seu món fos inabastable per la majoria dels pobres mortals. Fa bona la dita de Wittgenstein que el límit del meu món és el límit del meu llenguatge. Com adjectivava aquest home, s'exclamava ja la malaguanyada Montserrat Roig.  Però en aquest cas aclaparat per una indesxifrable i gruixuda cap d'escepticisme, estoïcisme o cinisme o una mixtura de totes tres coses. I la pulsió sentimental que deixava traspuar disfressada. Tot em fa pensar que aquest home en el fons se sentia molt i molt sol. 

 De la lectura n'he après moltes coses. Primer, és un viatge excepcional sobre la vida cultural i social de Catalunya i també de part del món durant el segle XX sense que mai deixi de tenir una posició localista. Testimoni del naixement del nazisme, la segona República i com a agent discret però potser el més eficaç de la pervivència i revitalització de la literatura catalana sota els anys de plom del franquisme. Es va relacionar de forma més o menys intensa amb tots els prohoms culturals, polítics o empresarials del segle XX català i part de l'espanyol. De tot i de tothom en tenia una opinió que si no era la correcta era prou bona literàriament parlant. Va crear un gènere literari propi amb la seva sèrie dels Homenots que indica una perspicàcia psicològica i d'observació astorant. Era capaç amb quatre nocions de bastir una narració lògica, un retrat creïble, una opinió fonamentada sobre el que sigui: un lloc, un país, un fet, una persona.

És impressionant la perseverança de Josep Pla per promocionar la cultura catalana, a voltes amagada sota un aparent col·laboracionisme que era més aviat un possibilisme, però que va resultar molt més eficaç que qualsevol altra patum que ho hagués pretès. No sé perquè, jo en tenia una imatge més púdica, però resulta que era un home força libidinós, fins i tot  faldiller. Arrossegava una relació conflictiva amb les dones tot i tenir una vida sentimental (o diguem-ho directament, sexual), força deshinibida. I per contra, elles són quasi inexistents en la seva literatura. No sé si per misogínia o perquè no hauria pogut contenir el seu sentimentalisme.  Finalment, cal agenollar-se davant la seva obra que a més de ser extensíssima, ho és de forma sostinguda al llarg dels anys i de molta qualitat. Se la pot considerar, agradi o no, la viga mestra que va aguantar la literatura catalana directament pel que va escriure i indirectament pel que va suscitar i promoure. No és exagerat afirmar que no seríem on som (encara que no sigui per llençar coets) sense el Josep Pla. Ni evidentment l'altra gran narradora que no té res a veure en molts sentits, la Mercè Rodoreda.

Finalment, i això ja és un desassossec final molt en l'esperit Planià, deploro el desert que per comparació es troben les lletres catalanes. No per nombre d'escriptors. N'hi ha més que mai però això és més per la facilitat que hi ha de fer i publicar un llibre qualsevol i la perniciosa creença que tots tenim alguna qualitat artística notable, que no pas per la qualitat del que es publica. No hi ha res semblant, ni de lluy, a un Josep Pla, ni una Mercè Rodoreda, ni un Pere Calders o Josep Carner o...en fi...

L'Orfenat d'Ambanja

  A Ambanja, al Nord de Madagascar, vaig conèixer un orfenat ben particular. Ben lluny de la imatge estereotipada d'una institució llòbrega i habitada per la tristesa de l'abandonament, era un cau de disbauxa i alegria, de nens giravoltant com abellots buscant la nostra atenció. El responsable de tot allò, un ancià caputxí díscol que fa temps que va a la seva, em confessa que no hi ha cap norma, en els termes que entendríem la disciplina ordinària, allí dins, i que en l'únic punt amb que és inflexible és en que tots han d'anar a l'escola i fins i tot els dona les condicions de tot tipus per fer els estudis posteriors, inclosa la universitat, si així ho volen. El resultat és una atmosfera de felicitat plena, infantesa desimbolta, des de nens de 4 o 5 anys fins alguns que ja entren en l'adolescència. I tots són nens que varen ser abandonats pels seus pares, segurament per penúries econòmiques. No tenen família entesa de la forma tradicional. No l'han coneguda mai, i fins potser els resulta estrany els termes de pare i mare. No el de germans. Allí en són més d'un centenar fent corredisses i exhalant energia infantil sense contenció. I malgrat tot obeeixen a petites normes com el respecte entre ells, o quan cal deixar els visitants sols per a que sopin tranquil·lament sense que sembli que ningú els n'hagi donat l'ordre. Ja fa molt de temps que aquesta institució funciona, finançada per filantrops que el caputxí (sembla més aviat una pagesot de la toscana, evidentment sense cap hàbit) recluta a Europa. I algun voluntari que fa estades més o menys llargues. Per tant ja hi ha tota una generació de joves i joves adults que han passat per aquí i ara s'obren camí amb professions diverses en aquest malaurat país. Però que després del que he vist tinc la certesa que han tingut una de les coses més precioses que cal esperar en aquesta vida. Una infantesa feliç. No només això, sinó en un ambient on es barreja de forma paradoxal la llibertat i la responsabilitat, el joc i l'estudi, la disbauxa i l'anarquia més sorprenent amb un cert ordre en un casalot immens ple d'habitacions que semblen un laberint. Quin record en tindran? No cal que faci massa esforços. La d'una mena d'Edén però ben terrenal, encara que viuen amb una necessària austeritat però on no es troba a faltar (així m'ho semblava), absolutament res. El més important no té preu, precisament perquè no es pot pagar i des d'un punt de vista material és ben barat un cop cobertes les necessitats bàsiques. No sé què se n'està fent exactament ni què se'n ferà d'aquestes desenes, ja centenars, de nens que estan aquí o ja hi han passat. Tindran un record de felicitat potser mítica. Com recordem els temps passats si aquests ens porten bons records. I segurament viuran el contrast d'allò amb les arideses, contradiccions i fins i tot tragèdies de la vida adulta més comuna. I més en un país tant depauperat com Madagascar. Qui sap si d'aquestes generacions d'orfes sortirà algú que canvii el signe dels nostres temps, ni que sigui de forma local i discreta. No sabrem mai res de l'entreteixit d'històries particulars i humanes que mai seran escrites. Bàsicament com les de la immensa, quasi total majoria de tots nosaltres, però que tot i així són sempre rellevants en el més o menys petit cercle social on ens ha tocat viure. Al final, penso jo, tot es redueix a aplanar el camí de les generacions que ens segueixen i particularment dels infants amb un propòsit tan simple com el que ofereix l'orfenat d'Ambanja, un bocí de paradís en la terra que paga la pena per ell mateix haver passat per aquest món i al que s'escau sempre podrem tornar en la memòria, l'estima i el reconeixement oferts de forma gratuïta, sense els quals no hi poden haver persones ni lliures ni responsables. No cal aspirar a res més. Així de simple. 

Hi ha una dita jueva que ve a dir que qui salva un nen, salva un món. Me l'he creguda sempre, encara que ara soni especialment dissonant, una dissonància macabra després d'haver contemplat impotent l'espectable ominós de Gaza. En fi. 

Björn Andersen

  Aquest nom poc dirà a la majoria de navegants dels espais internàutics. Potser a alguns més sí que els sonarà el de Tadzio, el personatge adolescent que obsedeix Gustav Von Aschenbach  (un compositor musical decadent) en la seva estada crepuscular a Venècia interpretat per Dirk Bogarde en la pel·lícula de Lucino Visconti Mort a Venècia.  Björn Andersen va esdevenir des d'aleshores l'arquetip d'èfeb, aquella fugissera etapa vital del púber que encara no ha deixat de ser del tot un nen i que desperta una inquietant atracció en certs esperits. A més de conjugar uns trets de bellesa subtil, per qui n'estigui afavorit, aquesta etapa pot exhibir una torbadora ambigüitat tant física com psicològica. Com era el cas de Tadzio-Björn. En vaig escriure una entrada sobre aquesta pel·lícula, però ara ho esmento de nou perquè he sabut que el Björn Andersen ha mort a l'edat de 70 anys. En tenia 14 quan es va rodar la pel·lícula. En les fotos recents són reconeixibles els trets de l'infant adolescent, com en tots per molt que envellim. Però és clar,s'havia esvaït ja feia molts anys aquella fugissera aura alimentada per una pregona tristesa nascuda de la pèrdua prematura de la seva mare (es va suïcidar quan ell tenia 10 anys). És el que va captivar, tot de sobte, a Lucino Visconti durant el càsting de la pel·lícula. Sembla que Björn va ser empès per la seva àvia o algun familiar a presentar-s'hi. Tota una jugada que el va marcar per tota la vida. No es va poder desprendre's del personatge, tal i com els ha ocorregut a un cert nombre d'icones artístiques especialment de l'àmbit del cinema. I tot cal dir que hi va ser empès innocentment pel mateix Visconti i un tracte que avui diríem que estava mancat de certs escrúpols. Els magazins de l'època el van batejar com "el noi més bonic del món" i així va quedar per la posteritat. Però això mateix va permetre néixer aquesta torbadora icona. Tota una paradoxa.

 És un fenòmen particular que alimentem aquesta massa informe que som els espectadors, comprem compulsivament la imatge que ens trascendeix i no permetem que la persona que hi ha sota respiri. I encara més pervers, als nens, homes, dones atrapats en aquest malefici sovint necessiten arrapar-s'hi perquè és el que els dona sentit i entitat, pel que són reconeguts. Són incapaços i tampoc se senten estimats si no és a través d'una imatge icònica que es projecte finalment en un buit inexistent. Aquesta espiral que fàcilment pot ser diabòlica també passa entre el que podríem dir el populatxo anònim. Sense adonar-se'n, no hi ha poca gent que repeteix els tics que els fan reconeixibles, els donen identitat, o n'han rebut una retroalimentació positiva que els reforça i esdevenen, a la seva manera, també personatges. Encara que força més anònims, insulsos i francament ridículs, no pas com un Tadzio o una Princesa Leia de la Guerra de les Galàxies (Carrie Fisher), per dir-ne un altre exemple també paradigmàtic. La crisi entre totes dues identitats pot esdevenir simplement destructiva si a més s'arrossega una carència essencial. Si no es dona el cas que el veritable jo acabi totalment soterrat i aleshores hom pot esdevenir un perfecte imbècil consumat al qual millor no desitjar-li que se n'adoni de les veritables pulsions que el porten a semblar el que sembla si no volem que es llenci de cap per un pont. En conegut algun d'aquesta mena. 

Al Björn aquella tristesa essencial el va acompanyar tota la vida. Que tampoc el va tractar massa bé. Va perdre un fill per mort sobtada als 9 mesos d'edat (curiosament, aquesta tragèdia també li va ocórrer a una icona recentment desapareguda, el Robert Redford) i mai es va poder desempallegar del fantasma de Tadzio que el va definir, i per això serà sempre recordat, i que serà sempre jove i turgent en l'imaginari col·lectiu mentre encara que ell s'anés endinsant en la decrepitud sense retorn.  Temo que l'ha perseguit fins el final. Hauria odiat profundament alguns titulars que han anunciat literalment "la mort del noi més bonic del món". Ell l'havia augurat amb un punt d'esperança en una no llunyana entrevista fins i tot amb desig, per retrobar-se amb el seu fill (i potser alliberar-se d'ell mateix, del Tadzio, d'una vegada per totes).