Stephen King

 Reconec que tenia un prejudici inconscient respecte a Stephen King, el conegudíssim escriptor de best-sellers del gènere de terror. He negligit els seus llibres, com si fossin literatura de segona. Només coneixia directament alguna pel·lícula basada en llibres seus (El resplandor, de Stanley Kubrick) fins que m'he empassat una de les seves obres més representativies, It (allò), per recomanació d'un bon amic meu. M'ha impressionat la seva capacitat narrativa, que sembla no tenir aturador. Si bé sembla, i potser sigui efecte de la traducció, que no acura molt la llengua, relata la història amb una tensió que sembla que no pugui arribar més enllà, però arriba a sorprendre el lector i contínuament va pujant-ne els graus. El que també m'ha sorprès és que sembla que quan escriu no dona cap idea per dolenta. En alguns trams del llibre es diria que quan l'escrivia, estava sota l'influx d'alguna mena de trànsit o droga. Però no es tracta d'un devessall d'idees sense solta, que han generat moltes de les icones del terror que ara ja ens són habituals (en aquest cas, la del pallasso sinistre), sinó que les fa creïbles, funcionen en la narració. En el llibre It, a més, porta fins l'extrem alguna de les tècniques literàries més difícils de dominar, com el  flash-back. Dels sis protagonistes, Eddie, Beverly, Ben, Stan, Richie i Bill, va entreteixint el seu passat quan eren nens i el seu present d'adults sense treva, i de tal manera que el lector no es perd en la teranyina amb que Stephen King ens atrapa, fins el clímax final. El deler de la lectura està atiat per la curiositat que es va despertant en el lector, que es va preguntant com podrà sorprendre'l en les properes planes. I no defrauda.

 En fi, allò que cal aprendre és que no s'ha de bandejar cap autor, encara que estigui etiquetat de comercial o popular.

Que se jodan!

El Que se Jodan! de la diputada Fabra ha portat cua. Més cua hauria de portar els aplaudiments dels diputats del Partit Popular quan Mariano Rajoy anunciava i justificava les retallades. L'anunci d'una desgràcia, per molt inevitable que sigui,  hauria d'acompanyar-se, com a mínim, d'un respectuós silenci. Al cap i a la fi, és l'actitud més adient quan per exemple algú sacrifica una estimada mascota, posis's estimada mascota a un programa electoral pel qual, no ho oblidin, els van votar milions de ciutadans. Ningú ho hauria de fer amb alegria.

 El trist tòpic continua essent vigent. A Espanya conviuen a grans trets dues mentalitats, autoexcloents. Existeix el pensament subjacent per part dels votants del PP i del PSOE, que els ciutadans que voten al partit contrari no són del seu país o sofreixen d'alguna mena de malaltia. Els governants, no ho són de tots els ciutadans, i els ciutadans, per torna, tampoc s'hi senten representats, sinó dels votants del seu partit. La partitocràcia portada al paroxisme, la militància en una mena de fe religiosa que es pot autojustificar de qualsevol manera. I els diputats, són éssers anònims i mediocres, en general, que sembla que només han tingut el mèrit de maneflejar dins del partit.

 El Que se jodan, és la manifestació cutre dels versos de l'Antonio Machado "Españolito que al mundo te trajo Dios, una de las dos Españas te helará el corazón..." Què poc deuen haver llegit, aquesta gent!

A nivell de Catalunya, si bé som més mesurats, tampoc ens n'hem escapat. No hi ha hagut alguna cosa semblant, en assimilar CiU amb Catalunya? Crec que afortunadament, fins i tot els partits més radicals com Esquerra Republicana, han assumit la diversitat i la integració, i  estem lluny de l'exaltació ibèrica que hem patit aquests darrers dies. 

 Això sí, si tal com diu la ínclita diputada, el Que se jodan, no anava dirigit als aturats, a qui anava dirigit? Els ciutadans tenim dret a saber-ho. Per això és una servidora pública, no? I si no ho vol explicar, estaria bé dir-li que se j...

Òpera amb texans

 No puc estar-me de lloar el programa de Canal 33, Òpera amb texans. Un programa que esberla de ple el tòpic de la caixa tonta. Demostra com un mateix mitjà de comunicació pot servir per aixecar l'esperit dels que l'utilitzen i alhora caure en la banalitat més sòrdida, quan comparem aquest canal amb d'altres a nivell estatal. Òpera amb texans té l'immens mèrit d'acostar el terreny de l'òpera al gran públic, sigui iniciat o no, d'una forma amena, utilitzant referents propers que ho faciliten, original, divertida i profunda. I no tracta d'estúpids als telespectadors. M'ha encantat en el programa d'avui com ha resumit la història de la música clàssica alemanya, des de Bach, passant per Mozart i Beethoven i finalitzant amb Wagner. Ha definit Wagner d'una forma genial i alhora entenedora per qualsevol. Wagner és Beethoven i Mozart tunejats. Crec que com a país tenim un motiu d'orgull que s'hagi creat un canal així, que es permeti i ens permeti gaudir d'aquest nivell de programació. No és l'únic que mereixeria una glossa. I no cal fer odioses comparacions amb Tele 5. Fètids abocadors d'escombraries, atemptats intelectuals, púrria, estupidesa supina reconcentrada, terroristes de la inteligència. Aquests programes del Canal 33 no sortiran mai entre les quotes més elevades de share, però són tan i tan imprescindibles. Un sol telespectador té un efecte positiu i multiplicador.

  Parlant d'això, i agafant-ho de forma tangencial, d'altres usos decebedors de mitjans de comunicació, són per exemple el facebook. A mi m'ha resultat inútil excepte per trobar antics amics, cosa que tampoc practico, o ser trobat. Tant, que m'hi he donat de baixa. Tot banalitat i empobriment del concepte amistat. I twitter. He hagut de desconnectar-me d'alguns que seguia perquè estava fart de tanta palla reconcentrada. En fi, us aconsello que seguiu aquest programa, Òpera amb Texans. No us decebrà.

Lectures per minuts

 M'ha caigut a les mans un petita joia literària, un recull de textos de Hermann Hesse que té per títol de Lectures per a minuts. A Hermann Hesse el vaig descobrir per primera vegada en llegir El llop estepari. Crec que massa d'hora, com d'altres lectures, només seduït pel nom de l'autor. Molt més tard vaig llegir la seva obra més coneguda, Sidarthra, que va exercir una important influència en la generació beat, i de rebot, en el hippisme posterior i qui sap si en l'insuportable eclecticisme del New Age actual. De totes maneres, llegir Sidarthra sense aprehensions ni les capes de prejudicis que s'hi poden abocar, és un viatge a l'espiritualitat budista i una mostra de sensibilitat extraordinària vers la cultura Oriental. Després, encara he llegit el recull Contes d'amor. Quina delicadesa amb la que s'endinsa, amb històries aparentment senzilles, en els vitricolls de l'amor i l'enamorament, lluny de tòpics o idealitzacions, i amb un llenguatge aparentment simple, però molt eficaç.

  De les cites d'aquest recull, no n'hi ha ni una que pugui negligir. Les va escriure els anys quaranta, quan va rebre el premi Nobel de literatura (1946), per ordenar les seves idees i respondre amb agilitat l'allau de correspondència que li arribava. Són textos que posen paraules a pensaments que sembla que ja tinguéssim al cap. Dona forma a intuïcions amb les que ens identifiquem tot seguit. En pescaré una, per avui. Per exemple Fàcilment, tornem les nostres inclinacions en ideologia. Em confirma la intuïció que hi ha més d'irracional en el que creiem que no res. Aquesta idea, si fóssim sincers i la interioritzéssim pot tenir efecte revolucionari. Què fa que algú sigui d'esquerres, de dretes, irreligiós...? No són opcions racionals, sinó emocionals i per tant prones a l'equivocació, i com que les emocions tenen una vocació absolutitzadora, expliquen la inflexibilitat, la incapacitat per entendre les postures diferents a la nostra i en darrer extrem la violència. Si fóssim més condescendents amb el que creiem i ho paséssim per un sedàs crític, ens feria més dúctils i sensibles. A vegades he pensat que un antídot contra això seria el de recuperar el concepte d'amistat que desenvoluparen Plató i Aristòtil. Posaven l'amistat com a base per l'entesa i el diàleg. Els amics, passen per sobre les seves diferències, es troben en un àmbit on la confiança i l'apreci són primaris i intrínsecs, trepitgen la veritat comuna que uneix tots els homes i que no sabem definir, sinó experimentar. Potser si els nostres polítics de pati d'escola conreessin l'amistat entre ells, es veiessin primàriament com les persones que són amb les limitacions, goigs i esperances, seria el primer pas per bastir una cultura democràtica i parlamentària més sana i edificant. El que tenim ara, és profundament decebedor. Això també és vàlid en el nostre dia a dia. L'amistat sincera també obre la porta al perdó sincer. Per això també, poques coses hi ha que provoquin un dolor i una animadversió tan persistent com una amistat traïda.

Oh! Europa

 Oh! Europa era una sèrie de Televisió de Catalunya, amb clau d'humor, en que una colla de turistes catalans es passejaven per Europa i descobrien la recent estrenada, pel nostre país, Unió Europea. Era el moment de la novetat i de la il·lusió pel projecte Europeu, que com s'ha vist, s'està embolicant una mica. Cal potser mirar als seus orígens, per adonar-nos com l'hem pervertit i posar en risc, i recuperar la il·lusió d'una unió real que eviti les medicrecràcies locals que hem merescut. La Unió Europea va ser un somni primerenc del Minstre d'Afres Exteriors francès de la post-guerra, Shchumann, i Jean Monnet que en va ser el primer president. Van atrevir-se a pensar l'impensable, a canviar la lògica. Si abans s'havia imposat les idees de revenja i el patriotisme mal entès, ells van visionar el perdó, el progrés conjunt i la col·laboració per evitar els mals horrorosos de dues Guerres Mundials. I això sense esperar que morissin les generacions que les havien viscudes ni procesos de reconciliació. Així va néixer la Comunitat del Carbó i l'Acer (1951), que va ser l'embrió, via tractat de Roma, de la Comunitat Econòmica Europea (1957) i després de la Unió Europea. 

   Doncs bé, en aquest transcurs, passada la generació dels visionaris que tenien un pòsit de valors sòlids (els Schumann, Adenauer, Mitterrand, De Gaulle, Andreotti, Kohl, Felipe González) poguem o no estar del tot d'acord amb la seva ideologia, van venir els tecnòcrates del pa i circ  que han malmès en favor de l'enriquiment fàcil i especulatiu. Som conscients que tot plegat va servir per a que Europa conegui el període de pau i progrés més llarg de tota la seva història? (parèntesi a part mereix la qüestió Iugoslava, que crec que pertany a un altre procés històric tot i posar de relleu la inoperància d'un govern europeu real). I ves a saber quins mals ens va evitar. És per això que sento amb il·lusió els nous discursos de caixa o faixa. O més Europa o  més mediocrecràcia. Més govern paneuropeu, que dissipi de veritat les fronteres i menys patrioterisme barat. Continuarà essent important pertànyer a un país. La identitat ens fa forts, però evitant el trist joc dels nacionalismes de taburet. Ningú que conegui de veritat un altre país, i per tant en certa mesura se'l faci també seu, s'hi pot fer enemic.

El segrest d'Europa, mite grec en que Zeus, transmutat en brau blanc, segresta la princesa Europa i la fa la seva muller i reina de Creta

Pilar Rahola i Jose Maria Aznar

       Es pot no estar d'acord amb el que escriu Pilar Rahola, però els seus articles i opinions fan pensar. Només per això jo, per defecte, l'aplaudeixo. Avui hi ha un article que si jo fos columnista, me l'hauria tret de les mans. Malauradament, no he merescut encara l'atenció de cap editor. La Pilar avui l'entoma amb José Maria Aznar, que enlloc de quedar-se callat en algun catau de l'inframón de la vergonya, com el seu successor com a president del govern del Regne d'Espanya, el tal Zapatero, continua passejant-se per Europa donant lliçons d'economia. En aquest sentit,  un dels fenòmens més curiosos que es pot observar és la caiguda de la figuera col·lectiva que hem patit. Ens sembla, després de tantes explicacions, una obvietat les arrels de l'actual crisi, que no sé si qualificar de cutre  o ximpleta. Aleshores, en què pensàvem tots plegats fa uns quants anys? I sobretot, en què pensaven les ments brillants que ens governaven o tenien resposabilitats fa un decenni, o tot just dos anys abans? I la legió d'experts i tertulians que han aparescut ara? Han tingut un sobtat atac de lucidesa? Em sembla un misteri que cal explorar. (Obro parèntesi jo vaig defugir d'aquesta voràgine, i encara no sé si vaig ser tonto. No em vaig hipotecar, no vaig buscar crèdits. Res de res. Tinc l'orgull, potser dubtós, que no he contribuït ni amb una alenada, de forma directa, en la bombolla que ens ha esclatat. Vaig resistir la pressió dels meus pròxims, la d'algun venedor que el 2007 em xiuxiuejava a cau d'orella com un nou mefistòfeles que d'aquí a dos anys el que m'oferia costaria no sé quants milions més, les cartes de promocions que anunciaven que això es tractava d'un petit cicle dels preus per tornar a remuntar tot seguit, potser també hi va jugar el meu caràcter macilent, que evita prendre decisions de quasevol tipus. Tanco el parèntesi).

 Al que anava, la Pilar Rahola s'exclama, amb raó, de com l'Aznar és capaç de passejar-se com un barrut després d'haver parit el sistema que ens ha portat on som. I jo mateix penso com és possible que un personatge així, o el mateix Zapatero, hagin pogut arribar a aquesta alta responsabilitat. Ni grandesa, ni amplitud de mires, ni intel·ligència, ni grans valors, ni la mínima capacitat d'autocrítica. Res de res. La classe política, amb alguna excepció, és profundament decebedora. I penso que un dels factors que promouen això és el sistema d'elecció, en que escollim els candidats que un partit d'entrada ja ha proposat. Això té dues conseqüències. Primer, merma la democràcia real, del poble. I segon, els candidats són presos de les intríngolis internes dels partits que poc poden tenir a veure amb l'interès general. I en pot sortir qualsevol personatge patètic. I el sistema parlamentari bloquejat pel partidisme, té per conseqüència que s'evitin compareixences, investigacions judicis, i augmenta la sensació d'impotència dels ciutadans i d'impunitat. No, no pot ser així. Crec que s'hauria de plantejar un sistema d'elecció per circumscripcions personals, en on es puguin escollir lliurement tot aquell que es presenti, al marge del partit que pertanyin. El candidat, sap que ha de donar comptes als seus electors, i també és independent del que el partit li dicti o deixi de dictar. El darrer fet de l'acalde de Manacor, suspès de militància i no sé què més per trencar la disciplina de partit, em sembla simptomàtic del fatídic que tenim. La democràcia esdevindria més real, la vàlua dels nostres representants hauria de ser veritablement provada i subjecte a la voluntat popular,i s'evitaria l'estupiditzant pensament pseudo-religiós que imposa la dinàmica dels partits. I molt important, permetria que autèntics líders, i no trepes ni persones que saben pujar en l'aparell d'un partit, puguin arribar a fer quelcom. El problema, és que és aquest mateix sistema pervertit el que ha de canviar-se a ell mateix, i no sembla disposat a fer-se el hara-kiri. Si Catalunya arriba a la independència, jo m'hi posaria per aconseguir un sistema democràtic així. La independència en sí, me la bufa, si Catalunya continua amb aquest mateix model perniciós i no té valors, que se la confitin. Acabaré per emigrar, va en serio, que la OMS ofereix una plaça a les illes Fiji. 

                                                        Només la bellesa pot salvar el món
                                                                     Fiódor Dostoievsky

Parte de Guerra, de Edlef Köpplen

  Acabo de llegir Parte de Guerra, de Edlef Köpplen, un llibre impactant. Si Anna Karenina va penetrant com una pluja fina que arriba ben fondo, aquest altre és una torrentada que deixa atordit al lector. L'autor és un escriptor alemany que va ser soldat d'artilleria durant la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra. La va sobreviure del principi fins el final. Descriu en primera persona, a través del seu alter ego, el soldat Reisiger, les seves vivències atroces. Reflecteix l'horror, l'absurd, l'estupidesa i fins el costat tragicòmic d'una guerra que va significar l'entrada al segle XX. Perquè va ser un xoc tant brutal aquesta guerra en les societats europees? Potser fins aleshores encara s'havia donat un cert apreci al valor individual, a l'individu, i les guerres es desenvolupaven en grans moviments que acabaven en enfrontaments entre els exèrcits a camp obert. En la primera guerra mundial, tot això es perd. L'home es confón en la massa, les estratègies militars no estalvien les vides humanes, enfonsats en trinxeres que amb prou feines es van moure al llarg dels quatre anys de contesa, com a mínim en el front occidental, on es van donar lloc l'enfrontament més ferotge. La tècnica va acompanyar a uns exèrcits amb mentalitat decimonònica i això va derivar en una monstruosa escalada d'extermini massiu amb mètodes cruels que esborren tot heroïsme. Soldats pulveritzats pels obusos, abrussats pel gas, cosits per les metralladores. Les conseqüències sociològiques d'aquest enfrontament van parir el segle XX, però la solució que se li va donar al conflicte encara va ser fruit una mentalitat quasi mitjeval, malgrat els esforços del president Nord-americà, Wilson, i va preparar el terreny per la Segona Guerra Mundial.

 Allò interessant d'aquest llibre és la visió lúcida del conflicte vista des de la trinxera. De llibres d'història n'hi ha tants com vulguem, però de la història real, de la que vivien els soldats en la seva pell, n'anem sempre curts. I la història esdevé real, palpable, quan es combinen ambdues lectures. És això el que m'ha passat, el que m'ha meravellat, i finalment m'ha horroritzat. Köpplen a més, utilitza una eina molt cinematogràfica en insertar en el seu escrit comunicats o instruccions dels comandaments, de diaris, o dels ministeris alemanys. El recurs és molt efectiu, pel contrast que crea entre el món d'aparences i el to fred i distant que les altes esferes volen mantenir i la realitat del fang, el llot i la mort en la trinxera. Fa tres o quatre anys em va caure a les mans un llibre curiós Un extraño para mi mismo, de Willy Peter Reese. Són els diaris d'un soldat de la Werhmacht al front rus durant la segona guerra mundial. Igual que Parte de guerra, no és un relat de batalles, sinó de sentiments i emocions que envolten al soldat durant la guerra. Reese, a diferència de Köpplen, va desaparèixer en combat el 1944 i no se n'ha sabut mai més res. El seu diari va ser recuperat d'unes golfes el 2003. Tenen la frescor i sinceritat d'un diari que ningú va pensar de publicar, i aquí també rau part del seu valor històric i literari. 

  El soldat Reisiger no mor, i es manté amb admirable disciplina al peu del canó. Obeeix tot i no deixar de traspuar els seus sentiments, a voltes amb un aire càndid que encara sobresurt més sobre el mar d'horror en que viu. Sembla que porti una cuirassa per no deixa que aflorin els sentiments o una mica de pensament racional, és una qüestió de supervivència, fins que ja al final del llibre, aquesta cuirassa es desfà i li diu al seu comandant que allò és una majadería, una follia sense sentit, com si fos una olla a pressió que no pot fer res més que explotar. El van tancar en un manicomi.

 Eddlef Köpplen, va esdevenir un anti-belicista en el període d'entreguerres, i els seus llibres van ser prohibits quan el nazisme va prendre el poder a Alemanya. Va morir el 1939 a causa de les seqüeles que patia.