Follow by Email

dilluns, 15 de maig de 2017

Malawi

 Malawi és una altra de les rareses provocades pel repartiment i la història convulsa d'Àfrica. Seria un país inimaginable, amb aquest traçat. El defineix el llac Malawi, de fet, Malawi vol dir el país del llac. El 20% l'ocupa aquesta enorme bassa d'aigua. Forma part de la cadena dels grans llacs africans, el més meridional de tots, que reposen sobre el Gran Rift, l'esquerda geològica, una gran falla que va des de Djibouti fins al sud de Malawi i que amb el temps acabarà separant l'Àfrica de l'Est de tot el continent. I és aquí on em trobo ara, al sud mateix de Llac Malawi, al districte de Phalombe al peu de les muntanyes de Mulanji. Aquestes muntanyes són una altra monstruositat geològica. Protusions de magma, anomenats batòlits, i que són típiques del paisatge centre-africà. Enmig d'una planura, amergeix abruptament com un globus una massa granítica. És el cor del batòlit després que l'erosió hagués tret les capes més toves. A Malanji agafa la seva màxima expressió i arriba a crear un massís que ateny els 3000 metres d'alçada.
 Com deia abans, Malawi té una fisonomia fronterera inversemblant. Una mena de cuc que s'hagi infiltrat entre Moçambic i Zambia. Però en aquest cuc es van esdevenir alguns dels fets més trascendents del continent, com les determinants incursions de Livingstone que va creuar tot el llac i va portar darrera seu les tres "C" que ell mateix preconitzava i que van destinar el continent: Cristianització, Colonització i Comerç. Que ningú s'enganyi, abans d'ell això no era cap paradís poblat de bons salvatges. Era el feu dels esclavistes del mercat àrab que sembraven el terror i la destrucció, amb participació d'alguns portuguesos, fins a principis del segle XX. L'efecte més evident de les incursions de Livingstone va ser la seva abolició, a vegades per les bones i sovint utilitzant la força. 
Així, Malawi està sembrat de la presència dels antics misioners escocesos, alguns de mítics a part del Livingstone. En un lloc de l'altiplà central, a Zomba, hi van acabar instal·lant el seu quarter general perquè té un clima que recorda la llunyana Escòcia, frescot i amb boires freqüents. També perquè allí es podien refugiar de la malària que feia estralls entre els joves escocesos. Allò sí que era l'aventura, sabien que probablement no tornarien mai al seu país, i molts varen morir als pocs mesos d'arribar víctimes del paludisme. Costa creure que existís una convicció i una fe tan fonda que generés tanta intrepidesa.
 La geografia del país ho recorda. Hi ha un poble a la vora del llac Malawi que es diu Livingstonia, i la segona capital, després de Zomba, es diu Blantyre, com la ciutat on va néixer el mateix Livingstone. 


dimarts, 9 de maig de 2017

Ueli Steck

 Ueli Steck era conegut com la "Swiss machine", una alpinista extrem que ha portat fins límits insospitats la capacitat humana d'escalar muntanyes en temps rècords. Ha fet coses simplement sobrehumanes, com escalar en menys de tres hores la paret nord del Eiger o en un dia escàs la cara sud del Annapurna. I sempre sol, complementant una extraordinària capacitat física i mental amb una tècnica impecable, que no permetia el més mínim marge d'error perquè significaria la mort. Però ha estat caminant per aquesta maroma com si fos invulnerable fins la setmana passada. L'error ha arribat i no precisament fent una de les coses més difícils que havia afrontat, va relliscar inoportunament quan es preparava per una de les seves proeses (enllaçar Everest i Lhotser amb rutes poc habituals i d'una sola tirada). Jo mirava de tant en tant les seves vertiginoses proeses per youtube. Em recorre una suor freda quan ho veig.
 Finalment, la mort amb qui portava dansant tots aquests anys l'ha abraçat definitivament. El video penjat a youtube del rescat del seu cadàver corprèn pel contrast de l'explosió vital dels anteriors documentals amb les seves proeses. Uns desconeguts depositen el seu cadàver des d'un helicòpter, envolcallat per una tela de plàstic com si fos una mòmia i amb unes banderoles tibetanes a l'extrem. L'helicòpter s'alça i el cos queda estantís sobre el terra de formigó, impersonal mentre les banderoles i els estrips de roba bandegen. I allí es queda uns segons fins que uns funcionaris desconeguts l'agafen, l'introdueixen en una ambulància i desapareix enmig d'un carrer populós. Res més. 




dijous, 4 de maig de 2017

Madagascar II

   Continuo sense haver vist cap Lemur. En un temps passat deurien poder creuar l'illa sense tocar de peus a terra, com ho havien pogut fer abans els esquirols amb la península Ibèrica,  quan era un erme continu d'alzinars i rouredes. Però ningú ho recorda això. Qui neixi en un món poblat de paneroles i coloms de ciutat li semblarà normal. Pel camí anem matant la bellesa i el que la recordi.
  Madagascar queda en l'imaginari com un lloc exòtic, un destí desitjat. Jo mateix, ho veia com inabastable, un lloc que potser només existia en la imaginació. I ves per on, no sé com m'ho he fet però he tingut l'oportunitat de venir-hi.  I no, cap lemur pot creuar l'illa de cap a cap. Estan confinats en un mosaic de reserves naturals que amb esforç el govern prova d'eixamplar en un pols contra la deforestació. En el lloc on sóc ara, Manakara, tampoc hi ha els famosos baobabs esculturals. Cap de les postals que tots teníem al cap.
    A Madagascar hi ha quelcom més que lemurs. El que m'ha impressionat és la pobresa del país, amb un ressò més asiàtic que africà on les crisis semblen aguditzacions contínues. Aquí el context sembla aclaparar la població rural que viuen cada any amb l'ai al cor de si el període de "soudure" (soldadura), durarà més o menys. És el temps entre la sembra de l'arròs i la seva collita. Madagascar es el consumidor per càpita d'aquest cereal més gran de tot el món.  La durada de les "soudures" signifiquen uns mesos més o menys de penúria alimentària. El reflexe més cru d'aquesta vulnerabilitat contínua és la malnutrició crònica dels infants. En algunes regions arriba al 50%. No és la malnutrició aguda, aquesta que ens venen algunes ONG's per reclutar donants, nens esquàlids amb panxes inflades. És més subtil i provoca un retard en el creixement i el desenvolupament psicomotor hipotencant generacions senceres. És una silent catàstrofe. Aquest any s'ha ajuntat el retard de les pluges a la sotragada d'un cicló que ho fa tot més difícil. El 20 de maig s'albira com una data màgica, quan començarà per fi la collita que permetrà sobreviure 3 o 4 mesos. Després, una adaptació cada vegada més agònica a la carència fins la nova collita. 
Una expatriada belga ho definia d'una forma prou aguda, això del canvi climàtic no en farem massa cas mentre anem al supermercat i el trobem ple. Si fóssim malgaixos ja ens hi hauríem posat pel que ens hi juguem. Però per a molts de nosaltres Madagascar només està poblat de Lemurs. Què explicaré quan torni si no en veig cap?




dissabte, 29 d’abril de 2017

Madagascar I

    Encara no he vist cap Lemur, ho sento. Vaig arribar a Antananarivo per la tarda, em vaig refugiar a l'hotelet Vahiny i l'endemà a primera hora del matí, tot just havia sortit el Sol, vaig emprendre el camí cap a Farafangana, al Sud-est de l'illa. Unes 14 hores de carretera per aquesta illa interminable després d'un dia i mit de viatge en avió. He quedat amb el cul quadrat.
    Curiosament Madagascar té color de Madagascar. Predomina el color verd tirant a grogós, com en els antics Atles que recordava. Almenys per la porció de país que he creuat, bàsicament l'altiplà central intensament deforestat i cobert pels camps d'arròs o per una homogènia praderia aturonada esquitxada per algun manyoc d'arbres. El paisatge no esdevé veritablement tropical fins que girem la carretera, després d'unes deu hores de camí, per baixar a la plana costanera de llevant i creuem un imponent parc nacional, on sí diuen que fressen els lémurs, amb una vegetació espesíssima i densa. Després, la costa que no he pogut veure perquè ja hem arribat de nit. He dormit en un lodge on sentia les onades petar de ben a prop i els trons de la tempesta que m'ha acompanyat tota la nit. Semblava una barca a la deriva. Perquè l'endemà al matí, encara fosc, he hagut de continuar el camí per la meva desesperació. I tot just arribar, començar les activitats amb la primera visita, a la comuna de Maheriraty a dues hores per una pista espantosa que hem superat gràcies al 4x4 que sembla més aviat un tanc. Això ja m'ha fet adonar de moltes de les dificultats que el sistema de salut afronta aquí, com la més simple accessibilitat als hospitals de referència o fins i tot als centres de salut que tot i que limitadíssims en oferta, hi ha a cada comuna. 
   No tenia una idea precisa que Madagascar fos tan pobre. Les comunitats rurals viuen en una inseguretat alimentària constant. Depenen que les pluges arribin a temps per poder plantar l'arròs, que no hi hagi cap cicló. Aquest any han coincidit ambdues desgràcies. Em fa pensar en això del canvi climàtic, quan en les nostres latituds es parla frívolament d'adaptar-s'hi en termes de plantar les vinyes més amunt quan en altres llocs és una qüestió de pura supervivència. Un retard en les pluges signifiquen uns quants mesos de pura supervivència, el període de "soudure" que diuen aquí entre collita i collita quan ja s'ha acabat l'arròs i que ha de ser el més curt possible. 
   Tot plegat contrasta amb la seva particularíssima riquesa natural. Quasi tot és endèmic aquí, fins i tot el dragonet que es passeja per la paret de la meva habitació deu ser una joia biològica, una curiositat evolutiva. L'evolució ha fet d'aquesta immensa illa un laboratori privilegiat. Era el centre de l'antiga Godwana, quan tots els continents en formaven un de sol, es va separar enganxat a l'India i després va derivar cap a l'Àfrica. La fauna i flora és herava de les bésties i plantes transplantades d'aquests antics continents i de l'evolució independent d'éssers que l'han anat poblant portats per corrents marins. Però temo que no podré veure cap Lémur.





dimarts, 25 d’abril de 2017

Viktor Frankl, l'autobiografia

A l'avió que em porta cap a Madagascar m'he empassat el deliciós llibretó autobiogràfic de Viktor Frankl, Lo que no he contado en mis libros. És l'autor del conegudíssim llibre L'home a la recerca de sentit, basat en la seva experiència com a reclús als camps de concentració nazis, entre ells Auschwitz. El que sorprèn d'aquesta obra és la seva brevetat tractant-se d'un home amb una vida tan llarga, va morir el 1996 amb 92 anys, rica i densa (va conèixer personalment a Sigmund Freud, va viure la vibrant Viena d'entreguerres, va fundar una escola psicològica, la logoteràpia), però tot i així en acabar-la tinc la impressió que és completa. Quatre pinzellades i algunes anècdotes i entres en el personatge si és que ja tens un referent sòlid. Jo, com la majoria de gent, basat en l'extraordinari llibre que he citat. Així he entès com el llibre no va néixer espontàniament d'una experiència traumàtica i trencadora  (va perdre en els camps de concentració la muller, els pares i un germà), sinó que va germinar fruit d'un treball intelectual previ que es va galvanitzar, rebotir, amplificar i donar sentit després de passar per aquest túnel. En aquest sentit, es diferencia clarament de Primo Levi, que a més va acabar suicidant-se anys més tard. La seva actitud va ser totalment diferent, contra la manca de sentit, es va esforçar a trobar-ni i treure'n allò positiu fins i tot en la situació més abjecta. Una afirmació que m'ha fet pensar, entre els nombrosos pensaments lluminosos que ha donat aquest home, és que no podem fer res quan arriba la mort a nosaltres o algun ésser estimat, però sí som capaços de transformar aquest trànsit en un acte creatiu en forma d'una actitud i unes accions redemptores que li donen sentit. M'ha fet reviure l'acompanyament que vam fer la meva família al meu pare acabat de finar. Ell mateix suggereix, després d'haver esquivat la mort vàries vegades de forma miraculosa, que el destí, si es pot dir així, li tenia preparada aquesta experiència per a que donés el fruit que ha donat. El llibre que va escriure ha canviat la perspectiva del dolor, de l'existència, de molta gent i es considera una de les obres essencials del segle XX. La biografia, escrita quan fregava els noranta amb l'ajuda de la seva segona muller, és una delícia que broda el personatge i ajuda fàcilment a entendre'l millor i empatitzar-hi.


divendres, 21 d’abril de 2017

En què creuen els que no creuen?

 Aquest és el títol d'un llibre que va fer forrolla fa anys, un intercanvi epistolar entre l'aleshores cardenal Carlo Maria Martini i el Umberto Eco. Dues lluminàries, lúcides, que a més a més es feien entendre molt bé i a les que no es podia negar una cultura vastíssima. Ara tots dos són morts i nosaltres més orfes d'aquestes veus en un món on sembla que l'obscuritat, la mediocritat, la vulgaritat i el macarranisme avança sobretot en les classes dirigents. 
Al marge d'aquesta consideració, el títol m'ha vingut al cap en aquest temps de Pasqua, en què pot sortir ni que sigui circumstancialment el tema de la religió per entendre aquesta celebració. El fet és que hi ha gent que ni tan sols entén d'on ve aquest ball de dates anual de la Setmana Santa. Només és un símptoma d'un fet més profund, i és que cada vegada és més difícil plantejar aquesta pregunta, En què creuen els que no creuen? Perquè d'entrada, no creure en alguna cosa presuposa que en tens un mínim coneixement, bàsic, conceptual, lliure de prejudicis o prejudicis bàsics que bloquegen la més mínima curiositat. La pregunta queda sense fonament, perquè no és que es pugui considerar a gran part de la població com a no-creient, sino simplement coma ignorant perquè aquest premisa no es compleix. És habitual trobar a coneguts que manifesten la seva animadversió, sovint visceral, basada en una experiència negativa o poc engrescadora en relació amb gent que s'identifiquen com a representants de la Fe cristiana, habitualment en col·legis religiosos, o extret de prejudicis abonats en el seu entorn sense una mínima informació essencial. O fins i tot basat en la ignorància més supina. En alguns casos penso que més que una discussió interessant el que es necessita és un psicòleg, però certament posa en qüestió la base de la religió si el que s'ha derivat per a molta gent és aquest tipus d'experiència que marca tan definitivament. Però això mereixeria una altra entrada. 
 A mi això del proselitisme em fa més aviat angúnia, només aspiro a trobar interlocutors amb qui poder escoltar i sentir-me escoltat, però resulta que això és cada vegada més difícil. El tema té tela, no només pel que significa de secularització, sinó perquè aquesta suposada secularització és més aviat un indiferentisme basat en el prejudici i la ignorància que té com a conseqüència directa que molta gent aviat no podrà passejar-se en molts museus amb una mínima comprensió o entendre els codis culturals dels que ens abeurem o la mateixa història. A hores d'ara ningú nega que l'home és religiós per naturalesa (això no vol dir que Déu existiexi!), i que el buit que deixa aquesta esfera sempre s'omplirà ni que sigui inconscientment per un equivalent que pot ser netament irracional, superxeria o directament una creença perversa. 






dijous, 30 de març de 2017

Eichmann a Sao Tomé

http://xaviervalles.blogspot.com.es/2013/07/hannah-arendt-o-quan-pensar-es.htmlUn dels llibres que m'he empassat a Sao Tomé ha estat Eichmann a Jerusalem, de Hannah Arendt. Fa temps vaig fer una entrada sobre aquesta autora i filòsofa a rel de la pel·lícula que varen fer sobre ella i que giravoltava precisament sobre les seves reflexions a partir de l'experiència d'haver seguit el famós judici de Adolf Eichmann, el cervell de la xarxa de transport de jueus als camps de concentració durant el nazisme, segrestat a l'Argentina pel Mossad, jutjat a Jerusalem, condemnat a mort a la forca i les seves cendres escampades pel mar. http://xaviervalles.blogspot.com.es/2013/07/hannah-arendt-o-quan-pensar-es.html
Annah Arendt va elaborar una tesi que va ser molt polèmica aleshores, ja que apuntava a la línia de flotació de l'argumentari per jutjar aquest criminal. La tesi precisament, excloïa en certa mesura la responsabilitat personal del Eichmann durant el seu criminal exercici i que quan deia que només obeïa ordres era ben veritat. Ella, a aquesta claudicació del pensament crític, de la raó, la va batejar com la banalitat del mal. Es pot dir que al Eichmann li va tocar per guió fer aquell paper, com li hauria pogut tocar a algú altre que estava en el lloc oportú i en el moment adequat, i simplement el va seguir fil per randa tot apuntant-se al corrent general que va segrestar la societat alemanya durant tretze llargs i obscurs anys. És una pregunta que ens inquieta encara com aquesta societat va poder ser el niu d'aquest monstre, però la història del Eichmann ens dona algunes pistes. Per cert, memorable l'epíleg final del llibre.
 Aquest exemple em fa pensar si no vivim immersos en moltes altres banalitats, potser no tant pèrfides, o ves a saber. I com aleshores resulta políticament incorrecte atrevir-se, encara que sigui amb el risc d'equivocar-se a assenyalar-les. Ni tan sols a comentar-les. Penso per exemple en aquesta associació que ha intentat passejar un autocar taronja amb el missatge que molt alegrement s'ha titillat de transfòbic. Els nens tenen penis i les nenes vulva. Un examen amb detall de les seves raons no ens hauria d'espantar ni provocar reaccions exagerades. Al marge de qualsevol credo religiós argüeixen un clàssic de la filosofia, el dret natural que disposa que les coses estan fetes per un objectiu i que el relativisme pot covar qualsevol monstruositat. No ens hem permès parar a reflexionar en el missatge de fons, i discutir serenament si el podem salvar sense que pel camí hagi d'estigmatitzar-se ningú, ni els de hazteoir ni els transexuals. A Londres hi ha el speaker corner, on qualsevol es pot pujar a una tarima, o una cadira o a peu pla i defensar a viva veu el que més li plagui. Jo hi he escoltat imans anunciant convençuts que el destí de tots plegats era convertir-nos al islam i ser uns barbuts amb xilaba. O que l'evolucionisme és un frau. I no passa res. Cadascú s'abaixa del tamburet i continua les seves vides.
En tot cas, els motius de fons poden amagar una veritat que si no apreciem ens pot fer derivar a nosaltres també cap a la banalitat.