Follow by Email

dimarts, 5 de febrer de 2019

Un passeig amb Donald Trump

Fa unes tres setmanes em vaig fer seguidor a través del Twitter de Donald Trump. Volia ser testimoni directe dels famosos i compulsius missatges del personatge. No m'ha decebut, en un sentit negatiu del terme. No para d'escriure, com si no tingués més responsabilitats i no tenen el sedàs que faci suposar que hi hagi un assistent que se n'encarregui, com passa amb el Papa Francesc que també segueixo (m'agraden els contrastos). Des d'un punt de vista lingüístic tenen uns trets constants. Utilitza un rang limitat de paraules, entre les que sobresurten dues: "great" i "tremendous". Fa un ús habitual dels signes d'exclamació i d'aquesta cosa tan molesta que és escriure en majúscules paraules o frases senceres. La impressió general és que sempre està cridant. Des d'un punt de vista dels continguts usa quasi sempre un estil categòric. Blanc o negre, bo o dolent, extraordinari o horrorós. Les reflexions són unidimensionals i simples i, como tota simplificació, permeten dibuixar la realitat cap allí on li convé o creu. Així, fa afirmacions pretesament iròniques sobre on"diantre" (literalment) està el l'escalfament global davant l'onada de fred que ha afectat el "middle east" aquests darrers dies, i ho rebla amb una "please (escalfament global) come soon". Les intervencions tenen quatre temes estrella: 1) atacs ad hominem o lloances desmesurades a persones concretes; 2) els seus èxits en l'àmbit econòmic, sempre mirats amb una visió on tot es pot reduir en termes de negoci i benefici econòmic, incloent els seus èxits negociant amb d'altres països que sonen quasi a extorsions i que no tenen paral·lel amb cap administració amerciana prèvia, segons afirma; 3) furibundes sagetes contra la conxorxa de les "fake news" de certs mitjans de comunicació; i 4) el famós mur pel que ha inventat un trist rodolí que fa "BUILD THE WALL AND THE CRIME WILL FALL", que repeteix com un mantra i escriu així mateix, en majúscules afegint una obsessiva acusació al Partit Demòcrata d'obstaculitzar una resposta a una emergènia nacional i amanit amb anuncis repetitius sobre una ominosa i massiva caravana que es dirigeix a la seva frontera (essencialment d'hondurenys).
 Aquest darrer tema em mereix una reflexió particular ara que sóc a Hondures. No n'he vist cap rastre de la caravana però sé que la formen no més de 3000 o 4000 persones. És un espectacle trist, però no pas l'horda de desheretats barrejada amb criminals que pinten els missatges de Trump. I aquest nombre és ridícul si comptéssim les persones que entren amb visat i s'hi queden als Estats Units. No és cap amenaça per ningú. La ràdio hondurenya repeteix regularment un spot de veu cansada i sense convicció, que la gent s'abstingui d'afegir-s'hi. No cal ser massa llest per saber que és una resposta inhert de les autoritats locals a l'exigència del Estats Units per a que faci alguna cosa. Tot plegat, i em permeto aventurar-me amb aquesta hipòtesi, forma part d'una estratègia més global del Donald Trump per crear alarma i galvanitzar els seus seguidors i construir de totes maneres el mur (com ja està fent), per finalment endosar el seu triomf al partit rival que no donarà permís per desembosar l'astronòmica suma que demana per construir el mur. Una monstruosa manipulació.
 Altrament, poca gent ho assenyala,  l'impacte més significant d'aquesta obra inquietant, serà ecològic, car amputarà els biòtops de molts animals que no entenen de fronteres ni de perillosos excèntrics.
     No cal fer cap més valoració. Només provar de no caure en prejudici i provar els vestigis de veritat que puguin amagar tanta ridícula grandiloqüència. 

P.D: Per compensar-ho, també he començat a seguir una nova representant al congrés dels Estats Units, Alexandara Ocasio-Cortez, que n'és l'antítesi: dona, jove, llatina, llesta, amb idees elaborades, creativa en el llenguatge i l'ús de la ironia i amb discursos amb alçada de mires i empàtics. Sempre hi ha lloc per l'esperança. 

diumenge, 27 de gener de 2019

Hondures i la violència imaginada

 Com provo de fer cada vegada que vaig a algun país nou, provo d'informar-me'n tan a fons com sigui possible i busco en la literatura algun llibre represenatiu que em permeti captar-ne millor l'esperit. El llibre que en aquesta ocasió vaig caçar, abans de visitar Hondures, un que vaig trobar a Altaïr, "Novato en nota roja, Corresponsal en Tegucigalpa", de Pedro Arce. A la contraportada hi ha una cita d'un tal Juan Matínez que diu:

"Así, cuando ya nos hayamos matado todos, toditos, y entre Guatemala y Nicaragua no quede más que un espantoso y solitario charco de sangre, sirvan estos textos para que los países del futuro no sean como nosotros..."

No és un prefaci massa encoratjador. Hondures té fama de ser extraordinàriament violent. Però que hi farem, aquí sóc i com li vaig dir a un col·lega d'aquí, tot i que m'agrada visitar la natura he vingut per veure humanitat, sobretot les poblacions que s'anomenen vulnerables al VIH: gays, prostitutes, transexuals i població empresonada. A més cal afegir una curiosa entitat cultural, els Garifunas, descendents d'esclaus escapats del naufragi d'uns vaixells esclavistes i que han arrelat en la costa Carib entre Belice i Hondures amb una cultura pròpia. Tenen un perfil epidèmic semblant al que es troba a molts països Africans. 
 La meva feina m'ha portat necessàriament als barris més calents, i estava acoquinat per les truculentes narracions del Pedro Arce. Però al cap de poca estona estava ben relaxat i còmode. No he tingut cap percepció d'inseguretat tot i estar en zones on hi havia més prostitutes que vianants. Certament, els meus acompanyants m'han explicat alguna trifulca, i hi ha barris prohibits si no s'està en connivència amb les mares. Fins i tot he entrat en una petita presó de 220 reclusos...però entaforats en un casalot sense pati de no més de 200 o 300 metres quadrats. I n'hi havia que portaven cinc o sis anys allí dins. Un submón atapeït que s'autoorganitza amb eficiència i dins del qual, sense atrevir-me a imaginar les causes que els havien portat allí, em vaig sentir ben tranquil i fins i tot rebut amb una certa indiferència. Tenia de fet la impressió d'estar dins d'una inacabable trobada d'amics, una mica sospitosos tots, uns fent la bugada, d'altres mirant la televisió, escoltant el sermó d'un pastor evangèlic o jugant a cartes (adjunto foto). M'admira la capacitat d'adaptació i resliència de l'ésser humà, jo em fondria al segon dia si em tanquessin en un lloc així que és la tònica en aquests països. Lledoners és un hotel luxuriós en comparació i la gent faria cua per entrar-hi. Fins i tot m'han explicat que n'hi ha que reincideixen a posta perquè com a mínim allí dins tenen menjar, un sostre i una seguretat que als barris d'on venen no tindrien mai. La realitat sempre m'acaba sobrepassant.
 La reflexió final és que les nostres fonts d'informació, els media, el que podem llegir, donen sempre una imatge distorsionada de la realitat, són com objectius que enfoquen un punt concret sense ampliar la mirada i porten, si no se'n sap res més de primera mà, a una inconscient generalització que ens paralitza la imaginació, la iniciativa, el pensament crític i porten al prejudici. L'anècdota acaba menjant-se la realitat que sempre és multiforme, diversa, rica i complexa i no accepta un sol adjectiu. S'hi està bé a Hondures, de moment. Tot pot ser que d'aquí una estona m'assalti una mara, però els accidents poden ocórrer a qualsevol lloc.


dissabte, 19 de gener de 2019

El Dakar no és màgic

 Molts nens i potser alguns joves ja no deuen saber que Dakar és la capital del Senegal, pel simple fet que a aquest nom només se li fa referència, des de fa anys, per esmentar el famós ral·li que en el seu dia sí que pròpiament se li deia París-Dakar. Anava de París a Dakar creuant el Magreb, el Sahara i el Sahel. Seria curiosa l'elaborada resposta quan a algun jove espavilat li doni per preguntar per l'origen del nom "Dakar". Una cursa que va ser traslladada del seu escenari original, per problemes de seguretat, a l'amèrica llatina però per la qual calia salvaguardar la marca prestigiosa que havia aconseguit. Anem a fer el "Dakar", es diu, sense ni necessitat d'especificar que anem a fer un ral·li a Sudamèrica. 
 A mi sempre m'ha produït angúnia aquesta cursa, incloent quan feia el seu trajecte original. No és res específic, m'irrita sobremanera topar-me un grup de motos de cross espetegant pels camins de la Serra de Marina.  La ostentació que suposava tot aquell desplegament de mitjans i màquines estridents creuant paisatges inifinits només poblats pel silenci i països amb una pobresa extrema, em repugnava. I encara em va repugnar més quan es va provar de rentar aquesta imatge amb activitats benèfiques.  Potser perquè no sóc prou fan, per no dir gaire, dels motors. Cadascú té les seves inclinacions naturals. Reconec que vaig matisar aquesta opinió quan vaig visitar una de les seves etapes estrella, Agadez, tot just creuat el desert del Tehneré (on per cert, un d'aquests cotxes es va carregar l'únic arbre que hi havia a 400 quilòmetres a la rodona). Recordaven el temps del París-Dakar com una època daurada, més segura, en què els estrangers visitaven a plaer el país (hi havia vols chárter des de París), i el ral·li donava ímpetu a l'economia. 
En tot cas, el París-Dakar va perdre el "París" pel camí en traslladar-se a l'altra banda de l'Atlàntic. Potser perquè era una mica denigrant usar el "París", pel que només n'hi ha un, però de Dakar en podem fer el que vulguem. Caldria demanar la opinió a un senegalès per aquesta migració semàntica. Es desenvolupava en varis països, fins aquest any en que s'ha constrenyit a un sol, el Perú. No es diu en veu alta que tot plegat sona a una certa decadència, malgrat que els pilots que hi participin, també fent gala de la manca d'imaginació semàntica, ho qualifiquen d'una experiència "màgica".  Què nassos vol dir que una cosa sigui màgica? Per mi no té res de màgic i només m'ha fet néixer l'antiga angúnia, encara més agusada, el fet de traslladar tots aquells cotxassos i infraestructura a l'altra punta del món amb tots els recursos i impacte medioambiental que suposa, i fer bramar camions, motos i cotxes per paisatges sublims d'un valor ecològic extraordinari contra el que el seu aspecte desèrtic pugui fer pensar. No puc suportar la imatge d'un buggy trencant la fina cresta d'una duna amb aquesta idea tant antropogènica de convertir qualsevol racó del món en un escenari, un espectacle on passar-nos-ho bé i entretenir les audiències, que deu ser el que significa finalment això de "màgic". La màgia, pel mag Lari.


dimarts, 11 de desembre de 2018

La tardor a la Garrotxa

Anava a titular aquesta entrada com La Garrotxa vs. El Namib, però m'ha semblat pretensiós. Encara que tenia una justificació. En la meva darrera incursió per aquesta meravellosa comarca, em vaig entretenir a fotografiar els detalls de la natura que ens ofereix en aquesta tardor ja avançada. I això m'ha obligat a parar-hi atenció. Una tardor relativament peculiar perquè ha estat beneïda per les pluges, la humitat campa arreu, les molses estan ufanoses i semblen que vulguin devorar les pedres, els líquens turgeixen, els bolets surten com a ídem i els glans d'alzina i roure brosten desesperadament amb tanta humitat i humus. La qüestió és que vaig fer una exercici semblant fa uns mesos al desert del Namib perquè hi vaig anar a petar quan havia caigut una de les raríssimes pluges. El resultat és que les curioses plantes del desert van florir com si estiguessin també desesperades convertint el paisatge en un àrid jardinet. La vida amb la seva imparable inèrcia per reproduir-se i cobrir-ho tot. Què fascinant. Però aquest pont m'he meravellat igualment de la petita bellesa que s'amagava en qualsevol racó de bosc mediterrani (amb certa influència de muntanya), i que tenim el vici d'apreciar amb massa desmesura tot allò que sigui llunyà quan, al cap i a la fi, i ho puc afirmar perquè ja porto molts viatges a sobre, al nostre país tenim a l'abast una varietat de paisatges en un espai tant petit que tallaria l'alè si ho sabèssim gaudir. Penjo algunes fotos, a tall d'exemple. Espero que les gaudiu.















dimecres, 28 de novembre de 2018

Tunis

Només fins el darrer dia de la meva estada he pogut passejar per la ciutat de Tunis. M'he endinsat sense cap destí concret dins de la Medina, a mitja tarda, provant de memoritzar els punts d'orientació (una cruïlla, una mesquita), per poder fer marxa enrere dins d'aquest dèdal ple de sorolls, olors i un tràfec humà insomne. M'ha encantat trobar aquest aire genuí, de pura vida, un formiguer de persones que van fent en el seu dia a dia mercadejant amb mil rampoines i menjars. És clar que hi he arribat quan tot just han començat a desmuntar les paradetes que s'agombolen pels petits carrers, com si no volguessin deixar un pam de terra útil per comerciar. La Medina té un aire decrèpit, totes les parets estan escrostonades, els finestrons desencaixats, les pintures marcides. Diria que està a punt de col·lapsar sobre ella mateixa però sospito que fa segles que deu donar la mateixa impressió i que s'ha construït a mesura que s'han anat apedaçant les diferents construccions, una sobre l'altre. S'endevina aquest manca sublim d'ordre però que alhora segueix la seva pròpia lògica, com un formiguer, que ha anat bastint aquest barri. S'hi pot ensumar el mateix esperit que ha habitat les ciutats mediterrànies des de sempre, i fins i tot m'hi he sentit estranyament familiar. M'hi he permès de comprar una llauna de pasta d'ametlla, anacards que van força més barats que a casa, i dàtils. Si, m'ha sobtat també, mal senyal pels tunisencs, que les coses són força més barates que a Barcelona. El canvi de l'euro és molt favorable ara i es pot prendre un molt bon cafè per vint cèntims al canvi. O avui mateix he sopat un entrepà de tonyina, ben especiat, amb un batut de plàtan i dàtils i una ampolla d'aigua. Només m'ha costat 5 dinars. No arriba als 2 euros.
 Potser és l'única manera de mantenir la indústria turística que els és tan important, junt amb les oliveres interminables que sembren el país. A Sousse, on també hi he hagut d'anar, a part de la seva pròpia medina, ha esdevingut un immens resort de vacances, tant per turistes foranis com intern. És una mena de monstruós Lloret, ple d'hotels presumptuosos i força kitchs, i restaurants, bars i locals de total mena que ara atrauen especialment turistes jubilats del Nord d'Europa. A Tunísi és la segona vegada que la visito. La primera va ser fa ja massa temps durant el viatge de final de carrera. Recordo haver-me fixat en aquests grups de jubilats indolents i ara penso que molt probablement ja deuen estar en la medina celestial. Com que hi he anat en època baixa (crec que era l'únic estadant de tota la planta de l'hotel), he tingut una curiosa sensació d'estar en una mena de ciutat fantasma, com unes Las Vegas però buida de gent, i on em podia passejar folgadament pels casinos, centres d'esbarjo, restaurants de les més variades temàtiques i tot a un preu més que assequible.
A mitjans de desembre espero tornar, i provaré d'allargar l'estada uns dies més per explorar amb més consciència el país. Us deixo una foto de la Medina.




dissabte, 20 d’octubre de 2018

Els jocs Florals de Canprosa al TNC

Ahir vaig assistir a la primera obra del TNC de la temporada, una mena d'homenatge a Santiago Rusinyol de qui reconec, com la majoria de nosaltres, que només coneixia la seva celebèrrima obra de teatre L'Auca del senyor Esteve. Així que desconeixia el text original però el que és cert és que l'han transfigurat en un musical i afegit pegats d'altres textos de Rusinyol  amalgamats amb l'orginal. Una explosió de creativitat i talent, interpretatiu, musical i escenogràfic amb alguns moments purament dalinians. L'obra té un subtext molt potent polític i social, i molt ben il·lustrat pel col·loqui que la va seguir. El missatge de l'obra és que per parlar seriosament del nostre país primer cal saber riure-se'n. No sóc crític teatral, però aquest blog em permet donar volada a qualsevol impressió que em passi pel cap. I m'atreveixo doncs a fer algunes observacions. No és la primera obra al TNC en que em dona la impressió que es dona més importància a la forma que al contingut. És com si s'hagués arribat a un punt en què tècnicament hi ha unes possibilitats quasi il·limitades a nivell interpretatiu (els actors canten, reciten, interpreten i ballen i ho fan tot bé), escenogràfiques i musicals, i només la imaginació li posa límits. Com si fos una mena d'exhibició, molt distreta, però amb un punt de barroquisme que s'arrisca a oblidar que hauria d'estar equilibrat i en servei del missatge que vol transmetre. En tot cas és un risc que l'obra ha sabut evitar però a voltes pels pèls. I en segon terme una observació que em vaig deixar al pap de fer durant el col·loqui. En un moment de l'obra, l'Àngel Gonyalons interpreta una cançó en solitari que eclipsa tota l'obra per la seva força, qualitat i sentiment, i pel sobtat canvi de registre que representa. Vaig tenir la impressió que el director es va sentir obligat a donar un espai  al seu meravellós talent. Representa un tall abrupte al to de l'obra, bellíssim però com si fos un bolet.  O fins i tot hom es podria sentir temptat de demanar que pleguessin tots plegats i continuar amb un concert de la Gonyalons. M'hauria cregut que es va tractar d'una  afortunada exigència d'una diva per participar en una obra  de teatre coral que aleshores te n'adones que no aprofita tot el seu talent. I de totes maneres, aneu a veure l'obra. Riureu fins a plorar si no teniu massa prejudicis.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Pluja

Mira, ves per on a mi m'agrada la pluja, els dies rúfols, els cels encapotats i els tolls agullonejats per les gotes d'aigua. I fins i tot la fressa dels cotxes creuant un bassal. I el repic de l'aigua sobre les teulades, dringant per les canyeries i fent tremolar les fulles d'un plataner que es resisteix a despullar-se i la persiana que s'estremeix. M'agrada la seva parsimoniosa indiferència i em deixaria amarar tota una nit, fins i tot nu, si per fi tingués prou gosadia per deixar de fer el que toca i deixés sortir el veritable boig que viu en mi. I després m'arrauliria en un racó ombrívol d'una habitació, envolcallat amb una flassada amb un gran finestral on rebotissin les gotes d'aigua i llisquessin com tortuoses llàgrimes.
No em fa feliç la malvestat dels torrents desencadenats, però té alguna cosa d'alliberador que ens faci saber que, al cap i a la fi, ben poca cosa controlem i per tant que no treuen cap tantes preocupacions.