Follow by Email

diumenge, 29 de novembre de 2020

Can Ruti

  No fa gaire en una presentació d'un estudi sobre COVID-19, parlava amb naturalitat de Can Ruti, referint-me al conegut hospital de tercer nivell. El cap clínic de no sé què em va corregir, que el nom oficial era Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Exigir aquesta correcció a un badaloní és com esperar que un jihadista abjuri del Profeta Mahoma, li vaig respondre. No n'hi ha per menys.

 Can Ruti era una antiga masia que ocupava el paratge on ara es troba el Germans Trias (germans dels qui  quasi ningú sap qui eren i pocs tenen garire interès en saber-ho). Fa pocs dies hi vaig passar i vaig veure en l'administració de l'hospital una foto  del paratge de principis del segle XX. S'observa una masia de planta noble, quadrangular i fins i tot imponent, amb una capella adosada, que hagués merescut ser conservada, vinclada per xiprers com géisers de verd que volen atànyer el cel, arbres que són senyal de benvinguda i tot al voltant està ocupada de vinyes sense pàmpols, amb aquest aire tètric que té el cep despullat, que fa pensar que la fotografia està presa a la tardor avançada o l'hivern. En primer pla hi ha tres nens somrients. I de fons les muntanyes de les que encara avui podem identificar el perfil, amb les bancades dels cultius que les esgarrapaven fins el capdamunt, probablement també vinyes, oliveres, horts. Encara hi ha alguns exemplars d'aquestes històriques masies a Canyet, el barri de Badalona eminentment forestal on s'ubica Can Ruti, i tenen un aire tot senyorial que fa pensar que eren ben pròsperes. Aquella fotografia em va transportar a una època en què es vivia en un arrelament que avui s'ha perdut. No sé què se'n deuria fer de les vides dels tres vailets de la fotografia, de ben segur que van arribar ja granats a la Guerra Civil, van viure el desastre del Marroc, la Segona República, la dictadura de Primo de Rivera, la Setmana Tràgica. I de ben segur el seu paisatge qüotidià no va anar gaire més enllà, en tota la seva existència, d'aquell casalot, aquells perfils de muntanya cansada d'estar exposada al mar que aquest sí que encara llueix com un enorme mirall, d'aquelles vinyes fidels que donaven fruit puntualment quan finia l'estiu, i d'un sentit de l'existència, amb uns cicles que semblave establerts i no acceptava massa dubtes. 

 Després, amb la transició política no sé com a algú se li va acudir palplantar allí un enorme hospital, el Hospital Universitari Germans Trias i Pujol sense cap intent d'harmonia amb el paisatge i, a més, enderrocant l'antic Can Ruti de qui els fonaments amb prou feines deuen subsistir sota l'estessa de ciment i asfalt en què s'ha convertit l'antic camp de vinyes. De ben segur que els cultius i l'activitat centenària que havia afaiçonat aquell paisatge (quantes generacions per donar forma a la terra fins confondre-s'hi com una íntima abraçada), ja s'havia abandonat, com en la resta de masies del Canyet, i els arbusts i els primers arbres estaven desdibuixant les bancades que ara encara es poden resseguir (sobretot quan un incendi deixa de nou la terra nua i cendrosa). Vull creure que avui dia tindríem més respecte abans de construir aquest mastodont com qui hi deixa caure un immens monòlit, però a partir d'aquest monstre d'hospital, s'hi han anat aixoplugant instituts de recerca, facultats de medicina, l'Institut Guttmann de rehabilitació, un cada vegada més extens aparcament, un tanatori...una petita ciutat sanitària que sintetitza el cicle de la vida i la mort. I també han nascut filats elèctrics, torres d'alta tensió i torres de vigilància forestal que han desidibuixat i ferit com una monstruosa acupuntura la muntanya. No hi ha gaire rastre que convidi a l'arrelament, al record a una referència estable que faci nostra la terra, ni un paisatge íntim que ens assenyali allò que cal fer, allò que és bo i bell. No ha d'estranyar a ningú que a Badalona, aquesta paramenta hagi estat viscuda com una agressió, tenint en compte a més a més que està totalment desconnectat de la ciutat. 

Tot plegat m'ha fet pensar si tot aquest progrés, de veritat, ens ha fet realment més feliços per molts anys de més que visquem.







 

divendres, 23 d’octubre de 2020

Vacunes

  Aquests dies sento regularment les declaracions del ministre de sanitat afirmant que a finals d'anys tindrem una vacuna disponible o que per l'estiu que ve ja s'hauran vacunat 15 milions de compatriotes contra la COVID-19. Tot seguit matisa, discretament...si es donen les condicions adequades de seguretat i eficàcia. Vaja, com si jo afirmés que demà mateix m'enlairaré com un nou Ícar cel enllà des del balcó de casa, i amb la boca petita afegís, en el cas que aquesta nit em creixin ales a les espatlles. No dubto que alguna cosa sortirà en un temps rècord, però una vacuna no és una "bala màgica" que quan es tingués només cal disparar i fulminar el monstre que ens amenaça. Cal, a més dels efectes secundaris que només es poden observar quan s'ha distribuït en milers o centenars de milers de persones, determinar a qui està més indicada, com actuarà en gent gran, de què protegirà exactament (d'infecció? de malaltia lleu? de mortalitat?) en quines dosis cal administrar-la, si caldrà donar regularment dosis de reforç , si el SARS-CoV-2 generarà variants que s'escapin a la vacuna en concret, etc. etc i etc. Es necessita temps, recerca, anys potser. Però al carrer ja es comenta l'arribada de la vacuna amb la mateixa precisió que haurien d'arribar els Reis d'Orient. Sospito que el ministre ja ha aconseguit el seu objectiu.

  Perquè sap com tot polític que és molt humà, en una situació de penúria (sigui guerra, calamitat o fins en la grisa quotidianitat sense necessitat de cap pandèmia),  creure que sempre hi ha un horitzó millor, una muntanya blanca plena de promeses com descrivia el Joan Vinyoli, una porta que com per art de màgia faci sortir del túnel com qui es desperta d'un malson. Les cues que es formen per comprar loteria de Nadal  responen al mateix mecanisme. Comprar la possibilitat d'una sort que m'alliberi de les serivituds d'una vida insatisfactòria i/o insatisfeta (només heu de contemplar les mirades de la gent que fa cua davant  les administracions de loteria més concorregudes avançat el desembre). Tan moderns i científics i continuem creient en el deus ex machina amb que els primers dramaturgs grecs solucionaven les seves obres. El ministre, doncs, només dibuixa aquest horitzó com una lluminosa pastanaga, tot i saber que, en gran mesura, ens enganya, perquè també sap que davant la manca d'horitzó precís, preferim alegrement enganyar-nos. Per això en èpoques de necessitat i penes la superxeria i la credulitat tenen el terreny abonat. I no tinc clar si respon al terror de la desesperança o la recerca individualista de solucions fàcils a qualsevol problema. 

No vull llençar cap gerro d'agua freda a ningú, estic d'acord que ens hem de projectar d'alguna forma que doti al futur de sentit, però si aquesta projecció es basa només en la immediatesa d'allunyar l'espectre de la malaltia, continuar condemnant-nos a un sistema residencial on molts de nosaltres acabarem aparcats com despulles vivents, viure en un sistema econòmic que només sap mantenir-se a costa d'una roda de consum que no podem estroncar i el fa tant vulnerable al que ens està passant, adular una casta d'esportistes milionaris que aplaudim en estadis buits, es planyen de les incòmodes mesures de bioseguretat mentre guanyen el seu quinzè grand slam o que els abaixin el sou o ignorar la crisi ecològica subjacent a l'epidèmia, continuar desatenent un sistema sanitari i d'atenció social que ara es fa tant necessari, o quan es planteja el tancament de les escoles amb raonaments numèrics i models epidemiològics impecables que perden l'objectiu de tot plegat i és dotar d'un futur digne i decent als infants i no pas salvar un present que hem fet miserable...millor que ho deixem estar tot plegat.  Diria que es vol retorçar la dita gatopardiana fins el punt que res canvii perquè tot continuï igual tot pronunciant, com un sortilegi, la paraula màgica. Vacuna. No haurem entès res del que està passant, perquè no hem sabut mirar-nos en el grotesc mirall de la nostra societat  en que s'ha converitat aquesta pandèmia. O no ens hi hem atrevit. 




Post-data: I amb això no adobo l'esperit dels anti-vacunes. Les vacunes han estat junt amb l'accés a aigua potable les mesures de Salut Pública més efectives que han existit mai. Donaria per una disgressió tècnica que ara no faré per parlar d'aquest tema, i com la paraula vacuna, també s'està, al meu entendre, pervertint.


diumenge, 27 de setembre de 2020

Microconte I: La Mort Blanca

 Arribada a l'edat en que qualsevol pot sentir que s'és un fard per l'aspre mode de vida de la tundra, la vella inuit decidí que era l'hora que se la cruspís un ós polar. Com havien fet abans la seva mare, la seva àvia i l'àvia de la seva àvia.  No va esperar cap albada (a l'estiu, no hi ha albades a l'àrtic) per sortir de l'igloo sigilosament i arribar-se a la banquissa. Va seure i va esperar llarga estona l'ombra blanca envoltada de records d'una vida que, ben mirat, va trobar ben acomplerta. Els óssos es fan pregar darrerament, es deia. Va aparèixer una moto-neu espetegant. Va aturar-se. L'home que la cavalcava li va fer saber que perdia el temps, que els ossos polars escassejaven, i  acabarien d'extingir-los amb les males digestions que provocava aquest mal costum. 

-  I no em vingui que desconeixia que aquesta mena de finar està prohibida, ignorantia legis non excusat

 I afegí encara, després de prémer l'accelerador i llençar una escopinada de fum, que tot plegat era de mal gust amb qui sap el temps que el desagradable rastre de la sang es conservaria sobre la neu.  Sense esperar rèplica, es va allunyar ronronejant. La dona va alçar-se, la banquissa va cruixir,  va retornar a l'igloo i va seure. Creia plorar, però era el sostre que es fonia lentament. Un fenomen mai vist en aquella època de l'any. 




dimarts, 15 de setembre de 2020

Un mal viatge

  Ens introduïm dins del mono de tela blanca de protecció individual com si parasitéssim una despulla.  Peücs de tela verda d'algues, i amb les ulleres  protectores som  talment insectes sense antenes,.   La mà encara sense guant acarona la paret pintada de groc de la residència geriàtrica, afectada per un brot de COVID.  Els veïns d'aquest cantó ignoren que el llampant xalet amaga una residència d'avis. El timbre té forma de mugró. Sona esquerdat. Obre la directora, una dona també vestida amb una bata de tela, estrenyecaps i les ulleres. Els ulls han oblidat de parpellejar. La crec un pregadéus. L'enrajolat del vestíbul estampa una verge amb capa pluvial farcida de lluentons  i el cap de formiga coronada.  La directora parla amb el to dels que tracten amb gent que sordeja.
    -Veieu!? He traslladat els residents aquests aquí, oi?- retruny la porta, un acordió de plàstic, distingeixo dos llenços blancs que deixen intuir el cos arraulit com un papalló en metamofosi- No els queden massa primaveres, que diguem!, així a prop de la porta podré fer entrar els familiars i facilitaré la feina de la funerària quan toqui!
   Més endins, s'obre una ampla sala amb les finestres cobertes de tuls blancs com estrips de vels de núvia que traspuen l'estança de llum lletosa. Les parets farcides d'objectes, horror vaqui, aquarel·les de flors, gerros i natures mortes, un cor de coixí entravessat per un dard i amb lletra itàlica hi té gravat t'estimo, una manyoc d'espígol sec penjat d'un cordill i la foto d'un oblidat galant dels anys cinquanta de color sèpia. Un mirall inesperat em retorna la meva imatge i em recordo a un vulcanòleg trescant dins un cràter guspirejant.
    -Aquí he posat aquestes senyores, eh?! No han estat infectades, i guardant les distàncies de seguretat però que es facin companyia!
  Tusta el geneoll ossut a dues àvies engolides per les butaques. Ens miren darrera dues ulleres de cul de got des de la nit d'un temps esvaït que pregunten què hi fan encara en aquest món. La indiferència i espant momificat, les arrugues no poden fendir més sense trobar l'ós.  Una escala es caragola com un mol·lusc cap al pis superior, se m'entelen les ulleres, no distingeixo bé els graons de fusta que cruixeixen sota els peus d'alga.
    -A la dreta els residents infectats, i a l'esquerra, la zona taronja, els residents en risc d'infecció!- D'una habitació emergeix un treballador, només li manca un raïm de bombolles sortint per l'esquena i el creuria gravitar pel distribuïdor del pis com en una peixera. Se'ns dirigeix amb accent sudamericà. 
- Primero empesamos con los residentes no infectados y después acabamos con la zona roja antes de quitarnos el traje. Todo según el protocolo.-Estrany submarinista que pot parlar sota l'aigua.
  Entrem a una cambra. Ens rep una boca badada sense dents, fosca com una caverna buida que reposa en un llit d'amples baranes de sarcòfag. Ulls clucs, pell de cera i pèls de tan blancs que es volen perdre en l'aire com angelets de dent de lleó si deixessin entrar un respir de vent, i sobre el pit reposa el canell guerxat.
- Tampoc li queden gaire primaveres, a la Teòfila!
    Armanda, Teòfila, Raimunda....han tingut vida abans que aquesta o els van posar aquests noms, com les novícies que prenien hàbits i s'advocaven a un nom de beata després de deixar penjats en dot, els vels del seu vestit de núvia que ara fan de cortines? El corcó que només fa com dorm, desperta i recomença el seu  rossec. On està la vella nena que amaguen dintre seu? Deu ser molt endins al fons negre de la caverna de la Teòfila. Potser la nena  és ara una eruga que sirga insomne dins d'aquest capoll decrèpit, esperant un naixement. La mort un trànsit, l'agonia una metamorfosi, la residència un tètric rusc. El sud-americà s'allunya amb passos d'astronauta. I el corc que em devora només és un paràsit sense propòsit.  Desfem el camí. Vels de núvia, cruixit de fustes, ulls de vidre atònits, no distingeixo gaire bé el galant impertèrrit,  mirada sèpia entre la boira i cabell embetumat em somriu mofeta. Els lluentons de la capa pluvial són escarbatets daurats que fugiran cap al terra i voldran arrapar-se als meus peus d'alga per menjar-se'ls i es despullarà la formiga, vinclarà la corona i desplegarà les ales de mosca monstruosa per alçar el vol i posar ous de corc al cor de les persones. Sortim al carrer, com espeleòlegs d'una sima. Em trec ulleres, els guants, la despulla. Recolzo les mans a la paret. Sutgeja la pell de quera groga, l'espolso. Una nena baixa pel carrer perseguint una pilota i em sembla una cuca de llum.  L'encalça  i ens pregunta, vestits de blancs, a qui anem a curar. Al, corc, només volem matar el corc abans no ens buidi per dins. Arronsa les espatlles, diu vale!, i desapareix darrera la cantonada groga amb la pilota pigallada sota el braç.

dimarts, 25 d’agost de 2020

Una passejada pels cingles de Tarvertet

 

Em llevo relativament d’hora i enfilo la pista coberta de ciment degradat que vincla els cingles de Tavertet, direcció a Rupit. L’havia coneguda quan era un camí de terra que serpentejava sobre el precipici que s’aboca sobre els pantans de Sau i Susqueda.  A l’inici fa gràcia un rètol de “prioritat invertida”, començant pels conills i acabant pels cotxes. Penso si caldria fer extensiva aquesta recomanació a tota via, camí, carretera i sender. Aquest any, els pantans de Sau i Susqueda estan plens fins esborrar aquesta marca de pedra seca i nua de vegetació tant feridora als ulls dels pantans o estanys intervinguts que sembla una cicatriu de pedra. El pantà de Susqueda em recorda amb dolor l'assassinat de fa tres anys d'aquells dos joves, el Marc i la Paula, i que encara no s'ha resolt. Ara semblen veritables mars interiors encerclats per una boscúria impenetrable, un mantell verd fosc homogeni que s’estén com onades per les Guilleries i creuria que ateny ininterromput el Montseny . A l’inici el camí creua un sembrat agostejat,  sense arbres , però després d’un quilòmetre s’endinsa en una roureda, on destaquen en un petit prat dos exemplars superbs, sòlids com si estiguessin arrelats al cor de la cinglera  i s’enfilen cap al cel con s’hi volguessin arrelar. Cada vegada que els veig em commou aquest anhel de vida, lenta, feixuga i persistent que s’expressa  després de decennis amb aquesta esplendor. Esplendor que una serra mecànica pot aterrar en pocs minuts. En aquest punt apareixen planant dos aufranys (o voltors egipcis), el redós blanquinós esclata de blanc perquè el Sol que s’alça els toca de ple. Són una parella que fa anys que nien per aquests encontorns i no és difícil veure’ls. Aquí no corren perill, però com totes les aus migradores és en el seu lloc d’hivernatge, a l’Àfrica, con se’ls escabetxina. No fa gaire un voltor típic de l’Àfrica i en greu declivi, el voltor de Ruppell, ha començat a introduir-se espontàniament a la península Ibèrica, fugint de l’extermini. Aviat el veurem entre els seus cosins germans, el voltor lleonat que plana a molt poca alçada per aquí dalt. Després el bosc s’obre i veig l’antiga masia de l’Avenc, ara reconvertida en una mena de ressort de luxe. Recordo també que l’havia coneguda quan era un casalot abandonat, amb un cridaner finestral d’aire gòtic. Ara, a més de restaurar-la, l’han ampliada amb un edifici lateral allargassat amb finestrals que, honestament, trobo que trenca l’harmonia que tenia l’antic casal amb el paisatge com si fos un promontori més de roca. Aquesta estranya harmonia que encara tenen els pobles que no han estat agredits per un urbanisme sense sentit. Crec que han estat construïts inspirats per un esperit artesà que els ha fet integrats en l’entorn i només es pot donar després de segles de convivència. Vist de lluny i si s’obvia la nova construcció, el casalot dona la impressió de ser una barca a la deriva cavalcant una onada de pedra i el trencant de l’onada és l’encimbell del precipici ornat no d’escuma, sinó d’alzines, garrics i boixos que es volen precipitar cap a la vall. Com si dubtés eternament d’esclatar. Altrament, els boixos encara estan esquelètics però recuperant-se amb ànsia de la voracitat de l’eruga del boix que aquests dos anys els ha exfoliat literalment. La majoria ja tenen brots tendres, i fins i tot n’hi ha que ja tenen la seva antiga esplendor. Passat l’Avenc hi ha un pla que se’n diu boixer i té un aire espectral com si un foc sense flama hagués consumit els boixos. M’abstindré de fer cap comparativa amb la COVID-19, em vaig jurar d’abstenir-me d’escriure’n qualsevol consideració aquest estiu, però donaria molt de sí.

Quan torno encara paro atenció als prats on s’arrelen poderosos els dos roures. Observo la inversemblant varietat de flors i plantes que aquest any han crescut amb més ànim, segons recordo. Gencianes, fonoll, campanetes, cards i milers d’insectes brunzint amb deler. Vida i més vida. El xetorreig de pinsans i mallerengues. I el Sol que ja ha abandonat l’amable llum del matí i comença a eixordar l’aire. Torno a la casa on m’hostatjo, creuant aquest miracle de poble que és Tavertet (el marc on està l’Església, que diria que vigila ferrenya tot el contorn, és incomparable. En el jardí que té a redós, l’antic cementiri, reposen sota una senzilla escultura la meitat de les cendres de Raimon Panikkar, l’altre meitat les van llençar la riu Ganges). A la casa, una estanteria està ocupada de cap a cap per una col·lecció de lloms marró i verd de novel·les clàssiques de la literatura catalana. La repasso sense amb el poc interès d’una cosa que només té una intenció figurativa, però hi trobo en aquesta vella edició, del 1988, tot de noms coneguts: Víctor Català, Baltasar Porcel, Vicenç Villatoro, Prudenci Bertrana, Vayreda, Llorenç Villalonga, el meu admirat Pere Calders...i Mercè Rodoreda. I em desespera adonar-me de nou tot el que no tindré temps de llegir, i encalço La Plaça del Diamant, tot confessant-me avergonyit que no l’he llegida encara (forma part de la llista de l’eterna espera que no deixa d’eixamplar-se), i en pocs minuts quedo segrestat per la dolça i amarga Colometa i per l’enlluernadora capacitat narrativa de la Rodoreda.  I arribo a creure que això de la COVID-19 és només un antic malson.



dilluns, 20 de juliol de 2020

Rebrot

Estava escrivint un parell de posts sobre aquestes coses que interessen poc a no gaire ningú, quan em sento empès a tornar-hi amb la COVID-19. Jo vaig manifestar que el més esperable era que tinguéssim un estiu tranquil. Era una barreja de desig i plausibilitat lògica, ara no sé què manava més. Que el SARS-CoV-2 es comportés com ho fan els altres virus respiratoris que es tornen quasi invisibles durant aquests mesos i ens permetés descansar i refer-nos pel que pugui passar a la tardor, o les ganes de descansar i deixar-se amarar despreocupadament pels llangorosos dies caniculars.  No està essent així, tot i que no podem parlar de segona onada epidèmica. Posant el macro a nivell Europeu el que ens passa no deixa de ser un rebrot regional. I dins mateix de Catalunya es pot delimitar força bé on es focalitza aquest brot. Això no vol dir que a tot arreu les dades no siguin alarmants. De fet, el que estem veient és que si no ho parem anem tots cap a la situació en la qual està el Segrià, unes zones hi arribarien d'aquí una setmana, d'altres d'aquí a tres. No és doncs una simple situació de rebrots localitzats.
 Atesa aquesta situació, es plantegen dues preguntes. Perquè està passant això? Com evolucionarà? Jo he estat posat en un projecte d'estudi de contactes en el marc d'un estudi científic, per tant força rigorós, i en el que ja hi treballàvem des del mes de maig. Això ens ha permès anar prenent el pols  a l'activitat dels SARS-CoV-2 en la comunitat, on i com es transmetia, i per tant fer-nos un dibuix mental del que està ocorreguent. Un cop passada la onada epidèmica, ja al mes de maig, era clar que el virus tenia el seu principal viver en poblacions socialment desafavorides, amb  condicions proclius a la transmissió contínua però restringida i que es detectaven difícilment (habitatges petits, amb molta gent, relació tancada i intensa entre ells i pobre accés al sistema de salut i en general al sistema d'atenció social). Com que a més són poblacions joves els casos quasi sempre eren lleus pel que era poc evident la seva presència. Només els pescàvem quan algun arribava al sistema de salut i estiràvem el fil. No és un model particular de la COVID-19, moltes malalties infeccioses tenen una base socio-econòmica. I no té res a veure l'origen ètnic, religió, color de pell. És una qüestió purament social i fos qui fos, encara que es cregui un ari de torn o un catalanet de set cognoms, en les mateixes condicions en seria igual de susceptible. 
 Després d'aquesta evidència, va quedar clar que el segon cercle on s'ha anat estenent el virus ha estat la població jove. No té res a veure tampoc amb cap prejudici i respont a una anàlisi objectiva. No venen a lloc les consideracions sobre si estem culpabilitzant no sé qui o creant una societat moralitzadora, etc. etc. La població jove té pautes de conducta que en fan més fàcil la transmissió: més mobilitat i interacio social, manca de percepció de gravetat i conseqüent deixadesa en les mesures bàsiques de prevenció (distància, mascareta, rentat de mans). Si jo mateix he hagut de rebre consultes d'amics i parents sobre si els seus fills joves i adolescents  havien d'anar de caps de setmana amb una trentena més d'amics en una casa de colònies, què no pot passar en cercles potser menys conscienciats? Només cal passejar-se els capvespres per Lloret, pel centre de Barcelona per constatar-ho. Al Segrià, doncs, només hem vist de forma  accelerada aquesta seqüència. La població vulnerable, aquest cop molt mòbil i la predisposició social per a que la infecció es trasvassés i vagi infliltrant de nou a la comunitat en general (el que es diu transmissió comunitària). I d'aquí els casos d'infecció en els nuclis familiars, petites trobades que fins aleshores estaven protegides però que a mesura que augmenta el nombre d'infectats circulant esdevenen situacions de més i més risc. El següent pas és que entri en el cercle de població més vulnerable, la gent gran, que és la més protegida perquè es socialitza menys i sobretot, crec, ha adoptat el comportament més caut. Per això veiem pocs casos greus.  És el mateix virus però un altre perfil epidemiològic probablement semblant al que deuria estar passant el mes de febrer però ara ens n'adonem. 
 De totes maneres, crec que no és la mateixa situació. Primer, el virus no va començar aleshores circulant en la població més socialment vulnerable. En segon lloc la gent gran està molt més protegida, però només és una qüestió de temps que sobreixeixi i els afecti també.  Per tant, quan veiem que augmentin els ingressos hospitalaris de forma important, ja haurem fet tard.  Un indicador més precoç és el percentatge de proves de PCR positives de les que es recullen els Equips d'Atenció Primària. Fa dos o tres setmanes era del 2-3%, ara ja superem de llarg del 10%.   Finalment, el sistema sanitari està molt més ben preparat per assumir una allau de casos greus.
 Què passarà a partir d'ara? Fa de mal dir, com en tot amb aquesta epidèmia. A curt termini tan de bo les mesures actuals funcionin ni que sigui en alguns llocs, perquè les dades ja donen per fet que hem fet tard al Segrià i probablement a l'Hospitalet.  Però les dades avui per avui són descoratjadores i els 400000 vehicles que el cap de setmana han sortit de Barcelona encara més. Tampoc crec que arribem a una allau de casos ingressats ni a la saturació del sistema com el mes de març i abril.
 Un punt qualitatiu diferent en la situació actual és que el personal sanitari està esgotat, física i psicològicament, i  necessitava com l'aigua la pausa de l'estiu. Correm el risc que part del personal claudiqui. A nivell social, per acabar-ho d'amanir, també podem arribar a un punt de rebel·lia tàcita si s'apliquen mesures de contenció massa severes i massa temps. L'esgotament social també és evident i la perspectiva d'un agost confinat és difícilment acceptable i que les mesures que es dictin no es compleixin, i s'accepti el risc de la infecció per pura claudicació, però en aquest cas social.  I a mig termini, que és el més paorós per a mi, és que el fet que al bell mig de l'estiu tinguem el virus cuejant amb tanta força és un molt mal presagi del que pot ocórrer a la tardor. M'alegraré molt d'equivocar-me.
 I una darrera pregunta, ho hauríem pogut fer millor? D'entrada he d'avisar que això no és un assaig clínic i no és honest dir que si s'hagués fet o deixat de fer tal cosa aniríem millor. Això va pels polítics oportunistes de torn de tots colors i altres opinadors de poltrona (científica i mediàtica), perque no ho podem saber del cert. Ara, és evident que la política seguida fins ara no ha donat el resultat que es buscava. Personalment crec que s'ha badat per diverses raons de tipus estructural, quan el mes de maig observava, una mica atònit, com és que no es generalitzaven els estudis de contactes com el que vam començar a fer aleshores en el marc de l'estudi ni es feia recerca activa en aquests nuclis de població més susceptible a la infecció. Em reservo la meva opinió després de l'experiència immersiva que estic fent en el sistema sanitari català. Només diré com en manta vegades, que una situació d'aquest tipus ha posat de relleu totes les seves disfuncions i que ho acabarem pagant absurdament.

Bona sort a tots, feu bondat i cuideu-vos. I no sé si dir bon estiu...




1.Una nota per si algú li pica res:

 Llenço un missatge  als demagogs i ximplets de tots colors: a tot aquell que hagi utilizat arguments racials o religiosos per estigmatitzar ningú per causa de la COVID-19 o m'acusi a mi de fer-ho ha comès o està cometent un acte d'imbecil·litat. És més, fins i tot des d'una perspectiva egoïsta aquest estigma juga en contra dels interessos generals perquè perpetua l'aïllament, el pobre accés al sistema de salut i les condicions que fan perviure l'agent infecciós en aquests nuclis, com bé sabem els que treballem amb VIH. I el bonisme mal entès  impedeix fer anàlisis serenes i prendre decisions de mirada ampla sense prejudicis, com per exemple provar de canviar un sistema econòmic que no obligui als pagesos de la fruita que no poden decidir els preus del seu producte i per tener un minso benefici estan obligats a contractar temporers per quatre rals que no tenen altra opció que viure en condicions precàries per a que poguem pagar, nosaltres, una fruita que ara veiem que en realitat pagàvem ben cara  però la factura ens arriba tard i per sopresa mentre algun intermediari s'enriqueixi pel camí, perquè, senyors i senyores, la Salut Pública ben entesa  tracta precisament de tot això i més i posats a dir, ja va essent hora que se li doni el rang i dignitat que mereix i no sigui la germana pobra de la medicina. Ja m'he quedat descansat. 







dimarts, 30 de juny de 2020

Relectures

 Estava fullejant a casa de la meva germana el llibre Classes de literatura, de Vladímir Nabokov, l'autor de Lolita (i gran especialista en lepidòpters, per cert, però les papallones no donen per massa fama). En la introducció diu que el bon lector no ha de saber llegir, sinó rellegir. Tornar al text una vegada i una altra i descobrir i redescobrir el teixit íntim, el joc de la llengua i les idees enterrades sota d'altres idees com un arqueòleg. A mi m'ha desassossegat aquesta afirmació. Prou que em costa assumir que no podré ni de lluny empassar-me tot allò que aixeca la meva curiositat, que a més a més també hauria de rellegir les meves antigues lectures. És frustrant, com qui té una set per empassar-se un oceà però una palleta per succionar unes escasses gotes amb un temps finit, massa finit. Però li he fet cas, i he rellegit dos títols que em van impactar i que crec que vaig llegir més o menys per la mateixa època. I de tots dos n'havia fet una entrada que, ara també, he rellegit. Els llibres són un meravellós i inquietant assait de Viktor Klempeler LTI: La lengua del Tercer Reich, i l'altre una novel·la, autobiogràfica, de la Primera Guerra Mundial Parte de Guerra de Edlef Kröppen. La primera impressió és que esgarrifa la quantitat de coses que arribem a oblidar. Sempre queden gravats aquells passatges, imatges, frases que ves a saber perquè ens han impactat. I de què anava el llibre, la seva "olor", literàriament parlant. Però és cert que en rellegir-lo és com si aterrés en una pista coneguda, me n'adono de més detalls i tinc una agradable sensació d'aprofundir-hi. També perquè no ha passat poc temps ni poques coses des que vaig acabar amb l'epíleg i, per tant, més que una relectura és una nova lectura perquè el llibre pren una nova dimensió.
 Parte de Guerra continua tenint la seva força colpidora, un manifest pel pacifisme menys edulcorat i més punyent que Sin novedad en el frente de Remaque i que ha estat no sé si amb justícia la novel·la més popular ambientada en la Gran Guerra. M'ha recordat que si bé la Segona Guerra Mundial va ser més sanguinària per nombre de morts i perquè es va fer extensiva a la població civil de forma directa (en la primera els va afectar amb fam i privacions, però no amb bombes caigudes del cel ni destrucció de grans ciutats), històricament va representar un trauma més agut. Un abans i un després. En les guerres anteriors encara s'estilava el cos a cos, els enforntaments tàctics entre grans exèrcits, una certa noblesa i regles del joc a camp obert que contrastaven amb la crueltat del moment del fragor i la batalla. En la Gran Guerra es va industrialitzar la mort, mecanitzar la matança i es buscava, literalment, dessagnar l'enemic com ho faria una piconadora. La visió que més temien dels soldats d'infanteria era veure com un company es volatilitzava literalment en l'aire, percudit per un obús. L'horror de desintegrar-se, sense el trànsit d'una agonia que permetés uns pensaments de comiat, una pregària, un adéu.
 Paral·lelament he anat rellegint fragments d'una altra obra però que fa referència a la Gran Guerra des d'una altra perspectiva, amb una anàlisi exhaustiva (diria que quasi erudita) sobre el procés que la va provocar. Es tracta de Sonámbulos de Christopher Clark, una altra lectura fascinant i més recent de la que també en vaig fer una entrada en aquest blog. I aleshores s'ha produït aquesta màgia dels llibres, de les lletres, que permeten viatjar en l'espai i el temps i veure, i quasi viure, un fet des de dues perspectives, totes reals i complementàries, la macro-història al final també escrita i decidida per individus concrets (Sonámbulos) i la micro-història,  les conseqüències sobre persones concretes que s'hi han trobat com empeses per un torrent desfermat dins del qual només han pogut xipollejar i, amb sort, evitar anegar-s'hi com el tinent Reisinger, el protagonista de Parte de Guerra. Com si completés amb tessel·les  un mosaic que en sí mateix és més que la suma d'aquestes precioses peces.

Nota:Anava ara a continuar la disgressió amb l'obra de Viktor Klempeler, però ja veig que donarà per una altra entrada que tinc massa teca ja.