Follow by Email

dissabte, 29 de juliol de 2017

Òscar Cadiach o el triomf de la preseverància

 Si, si, jo era un adolescent quan vaig anar a rebre la primera expedició catalana que va assolir el cim de l'Everest, i entre ells hi havia l'Òscar Cadiach que acaba de coronar el catorzè vuit-mil del planeta sense oxígen. Havia tornat uns dies abans, probablement perquè va coincidir amb el naixement de la seva primera filla que va batejar com a Lho-La, no per "Manela", sinó pel nom del coll on s'instal·la no sé quin camp per arribar al cim de l'Everest per la ruta que van utilizar l'expedició (crec que la Nord), i ell, junt amb el malaurat Toni Sors i Carles Vallès. Així vam poder parlar amb l'Òscar que també estava esperant, i desprès encara tinc gravat el tacte de les mans del Lluís Pérez Gil, aspra, rugosa i enèrgica, i també incomodo la incomoditat de l'Enric Lucas, potser l'escalador de més alt nivell d'aquella troupe.
 Pel que he anat percebent més tard no hi havia una total sintonia en aquell equip format per una barreja de les velles glòries de l'alpinisme català (Bellvís, Pons, Anglada), les noves fornades amb una mentalitat diferent (el Lucas), i la generació frontissa que podríem posar el Cadiach pel mig. No ho sabrem del cert mai, cadascú ha anat fent carrera o el que ha pogut a la seva manera. Pel que jo sé, el Josep Lluís Belvís de cónsol honorari al Nepal, l'Enric Lucas va fer l'enlluernadora ascensió a la cara sud de l'Annapurna amb el recentment desaparegut Nil Bohigas, i sé que se li en refot la publicitat, portant sempre una vida discreta. Del Lluís Pérez Gil he sabut de rebot per un amic comú que era una peça de mal conviure, amb una obsessió maníaca per pujar les muntanyes. El Conrad Blanch sé que corre o corria per ESADE i el món de l'Empresa. El Toni Sors, un fuster de Mataró, es va matar en el Lhotse ja fa força anys. L'Anglada i el Pons, autèntics tòtems i pioners de l'alpinisme català, ens delecten encara amb les seves xerrades i ens meravellen amb el seu esperit emprenedor i precoç. El Carles Vallès el vaig veure en una xerrada on elocubrava amb el somni de fer els 14 vuit-mils. Tot d'històries darrera la història que no acabarem de conèixer del tot. 
Finalment ha estat l'Òscar qui ho ha aconseguit, demostrant una persistència tossuda no només empesa per aquesta dada mítica, sinó també solcada per vies i cims menys coneguts però d'alta dificultat tècnica. No ha buscat la dada per la dada, com els absurds perseguidors de rècords. Ha anat fent, sobrepossant-se al prejudici que certes edats són prohibitives per segons què. En aquest sentit també és un pioner.  Tot plegat assenyala un arc de temps que marca tot un canvi d'època i mentalitat. Les primeres expedicions catalanes a l'Everest eren com viatges a Mart o una cosa semblant, ara qui tingui prou calers se les pot pagar en les expedicions comercials, les comunicacions ho han fet tot més pròxim i immediat i també afectat per aquesta idea de qui la fa més grossa amb marques que en aquells temps ens semblarien de ciència-ficció, com la recent proesa de Kylian Jornet. Ara mateix acabo de llegir que una expeidició japonesa al K2, la segona en fer cim, va utilitzar 1500 portejadors...
 En fi, tot això només per expressar la meva felicitació a l'Òscar, un personatge que ni que sigui de lluny ha habitat des de ben jove el meu imaginari i que he viscut amb emoció quan l'he sentit per la ràdio parlant des de dalt del cim del Broad Peak, el seu catorzè vuit-mil.


dissabte, 22 de juliol de 2017

Pot tenir límits el lucre?

 No fa massa vaig llegir un articulista que deixava anar, així amb la boca petita com si estigués pronunciant un anatema, que potser caldria posar límits als sous dels futbolistes. Ho deia a rel dels casos d'evasió d'impostos de figures del futbol que tots coneixem molt bé. A mi em suscita una altra reflexió que crec que és recurrent en aquest blog. Ara mateix, per exemple, estem assistint al lamentable espectacle que caldria qualificar d'infantil si no fos per les dimensions econòmiques i l'atenció desmesurada que atrau, d'un altre jugador anomenat Neymar, en què juga a la puta i la ramoneta fent-se l'interessant de si marxarà o no del Barça cap al PSG, mitjançant el pagament d'una clàusula de més de 200 milions d'euros i no sé quines compensacions més a ell mateix i el seu pare-representant. Quan ens movem en aquestes xifres que cada anys són més ascendents, hom es pregunta quina diferència hi poden trobar aquesta gent de cobrar 200 o 220 milions d'euros.
 Aquí rau un mecanisme subjacent, una idea que com un dogma ha quedat arrelada en el subconscient de la nostra societat. No hi ha límits pel lucre. És més, no n'hi pot haver. És el motor, o això ens diuen, de la nostra economia i el que ha de fer el sistema és que aquest impuls salvatge treballi en benefici de tots, o com a mínim no faci malvestats. La famosa bombolla immobiliària s'ha descrit, de fet, com una falla d'aquest sistema d'autoregulació. No parlaré aquí sobre què és això de la regulació perquè també té tela, sinó a la qüestió de fons que apuntava. Acceptar sense més  ni més que l'ambició sense límits és quelcom inherent, acceptable i fins i tot desitjable també comporta una concepció de l'home. De fet, es denota un mecanisme quasi automàtic que defensa aquesta concepció en nom de la llibertat. El neoliberalisme s'omple la boca que el sistema es basa en la protecció de la llibertat individual com a bé absolut. Jo penso exactament el contrari. Crec que la llibertat és quelcom molt més profund que no pas deixar fluir, en la direcció que al sistema l'interessa i facilita, les pròpies inclinacions que responen a impulsos instintius, en aquest cas l'ambició sense mesura. Així es dona la situació grotesca que si parlem de posar límits a l'enriquiment, al sou, als preus que pugui tenir un pis o un bé qualsevol, s'argueix com un atac al dret fonamental de la llibertat (i aquest argument en fan bandera precisament els més beneficiats per aquesta economia depredadora, siguin fons d'inversió, especuladors, etc.) 
 La llibertat rau i de retop la dignitat humana, seguint la intuïció Kantiana, en que l'home és capaç d'actuar de forma lliure i responsable, lliure i racional. No hi ha una jerarquia entre aquests dos fonaments. S'és veritablement lliure quan s'és capaç de pensar per un mateix, de forma autònoma i aliè a concepcions sobrevingudes, i s'és responsable precisament quan s'actua des d'aquesta llibertat. En aquest sentit, la lluita per la llibertat pot ben bé durar tota una vida fins que som capaços d'actuar segons aquesta mena de llum interior. Entre els cristians, hom creu que la llibertat autèntica ve donada per Déu i que l'home sol no la pot aconseguir. D'això se'n diu Gràcia, però és un altre tema.
Un futbolista de nivell tocat per aquesta gràcia, potser seria capaç de dir que no, que amb uns 100.000 euros a l'any ja en tindria prou i que els 200 milions d'euros restants se'ls podrien confitar, que no és just cobrar tant en un món amb tanta misèria. Trastocaria d'un graciós cop el fonament del sistema especulatiu i potser l'arruinaria. Seria el gérmen d'una autèntica revolució basada en un acte responsable i lliure. Com que això no sembla que hagi de passar, continuo pensant que aquests futbolistes i anàlegs no han abandonat mai la càndida idea de llibertat pròpia dels nens. 



dijous, 29 de juny de 2017

L'Avenc de Tavertet

 La casa de l'Avenc de Tavertet és una preciosa masia del segle XV-XVI si no vaig errat, massissa i estantissa amb uns finestrals d'ambició artística i que parlen d'uns antics propiertaris amb força fortuna. El casalot presideix la part central de la cinglera que uneix Tavertet i Rupit. Jo la recordo encara abandonada, com una solemne i silenciosa presència que parlava de temps passats, però perfectament encastada en el paisatge sublim d'aquest enclavament, integrada com  només ho poden ser aquestes antigues construccions afaiçonades al llarg dels segles, com si haguessin estat éssers vivents buscant una perfecta simbiosi amb el paisatge.  L'orientació mateixa de la construcció no l'hauria pogut encertar millor cap arquitecte modern.  Hi havia passat quan semblava condemnada a derruir-se parsimoniosament i el camí encara era un sender de terra. Després va començar la rehabilitació per part d'una parella vinguts d'Anglaterra. El que deurien ser els antics estables es van reconstruir i convertir en petites casones per a estadants molt acollidores, seguint l'estil de la casa gran. Una casa de turisme rural encara ben integrada en el paisatge. Després es va construir un enorme parking sota terra, totalment invisible des de l'exterior que evitava que rècules de cotxes haguessin de posar-se pels camins i evitant l'impacte visual. L'interior, la primera vegada que el vaig veure, em va semblar desmesurat però em va semblar també una intervenció encertada. Finalment ha vingut una piscina coberta i un nou edifici annexe, més modern, d'apartaments que ha trencat definitivament l'harmonia del conjunt. I un canvi d'estil en l'esperit de l'establiment. El conjunt, al meu entendre, s'ha menjat la magnificiència de l'antiga casa pairal i el seu entorn. L'establiment sembla que ha derivat d'una idea romàntica, un somni, d'uns agosarats i admirables emprenedors, cap a un hotel tipus spa, cada vegada més selecte i allunyat de la història i l'entorn que esdevé una mena d'afegitó més, com un complement.  Fa un parell d'anys fins i tot s'oferien gin tònics als passants, una idea inversemblant fa unes dècades en un camí de pastors i caminaires. Això sí, tot mantingut amb energies renovables. Probablement, sense aquesta orientació més de negoci i traint en certa manera les arrels i l'esperit del lloc, no seria viable tot el tinglado (ja ho comentàvem, fa temps, quan només havien construit la piscina i el pàrking que ens semblava desmesurat). És, potser, l'esperit dels temps als que ens hem d'acostumar. 


diumenge, 18 de juny de 2017

Tintin al Tibet

 Si em preguntessin per una obra mestra del còmic no dubtaria en esmentar Tintín al Tibet, de Hergé, l'incomparable autor belga. Amb aquest àlbum passa com amb les grans obres d'art, sempre que un hi torna el troba nou, fresc i amb aspectes que li havien passat desapercebuts. Hi ha sempre novetat com si irradiessin immarcesciblement. Fa un temps vaig veure un documental sobre la vida de Hergé que em va donar la clau per interpretar l'obra. Hergé era un cul de plom, encara que sembli sorprenent. Amb prou feiens havia viatjat fora de la seva estimada Bèlgica (i això que no és difícil sortir de les fronteres d'aquest país, ni que sigui despistadament). Això encara és més sorprenent si ens adonem que en els seus àlbums, sobretot a partir de El Lotus blau, no hi ha cap detall que no hagi sortit d'una anàlisi i una acurada documentació posats al servei de la història i que els dona aquest aire de coherència i solidesa interna, junt amb un control virtuós del ritme de la història, l'ús d'elipsis i totes les formes literàries que us pogueu imaginar i una constel·lació de personatges únics, perfilats i molt originals, que interactúen entre ells potenciant-se i creant aquest sorprenent cant coral que és cada àlbum i tota l'obra en conjunt.
A Tintin al Tíbet trobo que s'hi conjunten tots aquests elements d'una forma especialment sublim, però sobretot el que la realça per sobre de qualsevol altra àlbum és el subtext de l'obra sobre un text, una trama, d'aparença senzilla. Hergé passava per aquella època un temps de contradiccions. De caràcter tímid, fins i tot submís, s'havia casat amb una dona que no estimava, controladora, induït per un antic director espiritual. És aleshores que trenca amb aquest fard i comença una relació amb una dona molt més jove que treballava al seu estudi, traint els seus principis, afuant els seus escrúpols. A Tintin al Tíbet hi ha de fons una recerca de la puresa, del la bondat primigènia, quasi desesperada i contra tots els elements en contra com si l'autor temés que de fet, aquesta puresa no existeix per molt que l'enyorem, per molt que la busquem. A l'àlbum predomina el blanc, la neu, símbol de puresa, i el motor que mou al protagonista és la fidelitat al principi de l'amistat, dels valors que l'empenyen contra tota evidència que sigui possible concretar el seu projecte que en el fons és demostrar que val la pena lluitar per aquests valors, en aquest cas l'amistat, fins el límit encara que tot digui que és impossible. Tot en el seu entorn prova de dissuadir-lo però finalment és la seva persistència el que fa el contrari. Tothom amb qui es creua acaba vinclant-se a aquest desig de puresa i es transforma. La bondat, el blanc, la puresa, venç. El comparsa Haddock és un curiós contrapunt. Contra tota aparença acaba actuant sempre genuïnament, i aquells que en aparença ens semblen monstruosos, com l'abominable monstre de les neus, només són víctimes del prejudici. El fons dels homes, de tots els homes, és doncs bo, per tant jo també tinc una oportunitat de redimir-me. Aquest, penso, és el missatge que buscava expressar Hergé en aquesta obra universal. 



dilluns, 15 de maig de 2017

Malawi

 Malawi és una altra de les rareses provocades pel repartiment i la història convulsa d'Àfrica. Seria un país inimaginable, amb aquest traçat. El defineix el llac Malawi, de fet, Malawi vol dir el país del llac. El 20% l'ocupa aquesta enorme bassa d'aigua. Forma part de la cadena dels grans llacs africans, el més meridional de tots, que reposen sobre el Gran Rift, l'esquerda geològica, una gran falla que va des de Djibouti fins al sud de Malawi i que amb el temps acabarà separant l'Àfrica de l'Est de tot el continent. I és aquí on em trobo ara, al sud mateix de Llac Malawi, al districte de Phalombe al peu de les muntanyes de Mulanji. Aquestes muntanyes són una altra monstruositat geològica. Protusions de magma, anomenats batòlits, i que són típiques del paisatge centre-africà. Enmig d'una planura, amergeix abruptament com un globus una massa granítica. És el cor del batòlit després que l'erosió hagués tret les capes més toves. A Malanji agafa la seva màxima expressió i arriba a crear un massís que ateny els 3000 metres d'alçada.
 Com deia abans, Malawi té una fisonomia fronterera inversemblant. Una mena de cuc que s'hagi infiltrat entre Moçambic i Zambia. Però en aquest cuc es van esdevenir alguns dels fets més trascendents del continent, com les determinants incursions de Livingstone que va creuar tot el llac i va portar darrera seu les tres "C" que ell mateix preconitzava i que van destinar el continent: Cristianització, Colonització i Comerç. Que ningú s'enganyi, abans d'ell això no era cap paradís poblat de bons salvatges. Era el feu dels esclavistes del mercat àrab que sembraven el terror i la destrucció, amb participació d'alguns portuguesos, fins a principis del segle XX. L'efecte més evident de les incursions de Livingstone va ser la seva abolició, a vegades per les bones i sovint utilitzant la força. 
Així, Malawi està sembrat de la presència dels antics misioners escocesos, alguns de mítics a part del Livingstone. En un lloc de l'altiplà central, a Zomba, hi van acabar instal·lant el seu quarter general perquè té un clima que recorda la llunyana Escòcia, frescot i amb boires freqüents. També perquè allí es podien refugiar de la malària que feia estralls entre els joves escocesos. Allò sí que era l'aventura, sabien que probablement no tornarien mai al seu país, i molts varen morir als pocs mesos d'arribar víctimes del paludisme. Costa creure que existís una convicció i una fe tan fonda que generés tanta intrepidesa.
 La geografia del país ho recorda. Hi ha un poble a la vora del llac Malawi que es diu Livingstonia, i la segona capital, després de Zomba, es diu Blantyre, com la ciutat on va néixer el mateix Livingstone. 


dimarts, 9 de maig de 2017

Ueli Steck

 Ueli Steck era conegut com la "Swiss machine", una alpinista extrem que ha portat fins límits insospitats la capacitat humana d'escalar muntanyes en temps rècords. Ha fet coses simplement sobrehumanes, com escalar en menys de tres hores la paret nord del Eiger o en un dia escàs la cara sud del Annapurna. I sempre sol, complementant una extraordinària capacitat física i mental amb una tècnica impecable, que no permetia el més mínim marge d'error perquè significaria la mort. Però ha estat caminant per aquesta maroma com si fos invulnerable fins la setmana passada. L'error ha arribat i no precisament fent una de les coses més difícils que havia afrontat, va relliscar inoportunament quan es preparava per una de les seves proeses (enllaçar Everest i Lhotser amb rutes poc habituals i d'una sola tirada). Jo mirava de tant en tant les seves vertiginoses proeses per youtube. Em recorre una suor freda quan ho veig.
 Finalment, la mort amb qui portava dansant tots aquests anys l'ha abraçat definitivament. El video penjat a youtube del rescat del seu cadàver corprèn pel contrast de l'explosió vital dels anteriors documentals amb les seves proeses. Uns desconeguts depositen el seu cadàver des d'un helicòpter, envolcallat per una tela de plàstic com si fos una mòmia i amb unes banderoles tibetanes a l'extrem. L'helicòpter s'alça i el cos queda estantís sobre el terra de formigó, impersonal mentre les banderoles i els estrips de roba bandegen. I allí es queda uns segons fins que uns funcionaris desconeguts l'agafen, l'introdueixen en una ambulància i desapareix enmig d'un carrer populós. Res més. 




dijous, 4 de maig de 2017

Madagascar II

   Continuo sense haver vist cap Lemur. En un temps passat deurien poder creuar l'illa sense tocar de peus a terra, com ho havien pogut fer abans els esquirols amb la península Ibèrica,  quan era un erme continu d'alzinars i rouredes. Però ningú ho recorda això. Qui neixi en un món poblat de paneroles i coloms de ciutat li semblarà normal. Pel camí anem matant la bellesa i el que la recordi.
  Madagascar queda en l'imaginari com un lloc exòtic, un destí desitjat. Jo mateix, ho veia com inabastable, un lloc que potser només existia en la imaginació. I ves per on, no sé com m'ho he fet però he tingut l'oportunitat de venir-hi.  I no, cap lemur pot creuar l'illa de cap a cap. Estan confinats en un mosaic de reserves naturals que amb esforç el govern prova d'eixamplar en un pols contra la deforestació. En el lloc on sóc ara, Manakara, tampoc hi ha els famosos baobabs esculturals. Cap de les postals que tots teníem al cap.
    A Madagascar hi ha quelcom més que lemurs. El que m'ha impressionat és la pobresa del país, amb un ressò més asiàtic que africà on les crisis semblen aguditzacions contínues. Aquí el context sembla aclaparar la població rural que viuen cada any amb l'ai al cor de si el període de "soudure" (soldadura), durarà més o menys. És el temps entre la sembra de l'arròs i la seva collita. Madagascar es el consumidor per càpita d'aquest cereal més gran de tot el món.  La durada de les "soudures" signifiquen uns mesos més o menys de penúria alimentària. El reflexe més cru d'aquesta vulnerabilitat contínua és la malnutrició crònica dels infants. En algunes regions arriba al 50%. No és la malnutrició aguda, aquesta que ens venen algunes ONG's per reclutar donants, nens esquàlids amb panxes inflades. És més subtil i provoca un retard en el creixement i el desenvolupament psicomotor hipotencant generacions senceres. És una silent catàstrofe. Aquest any s'ha ajuntat el retard de les pluges a la sotragada d'un cicló que ho fa tot més difícil. El 20 de maig s'albira com una data màgica, quan començarà per fi la collita que permetrà sobreviure 3 o 4 mesos. Després, una adaptació cada vegada més agònica a la carència fins la nova collita. 
Una expatriada belga ho definia d'una forma prou aguda, això del canvi climàtic no en farem massa cas mentre anem al supermercat i el trobem ple. Si fóssim malgaixos ja ens hi hauríem posat pel que ens hi juguem. Però per a molts de nosaltres Madagascar només està poblat de Lemurs. Què explicaré quan torni si no en veig cap?