Follow by Email

divendres, 6 d’octubre de 2017

Sóc independentista?

Escrit aquesta entrada escoltant els Nocturnes de Chopin, per recordar-me que tot plegat, al cap i a la fi, només són paraules, soroll i cendres i només queda l'art.

 Si em pregunten si sóc independentista, jo, respondria, que conceptualment no, no ho sóc. Per dues raons. La primera perquè el concepte mateix és equívoc. La idea de independència encara té la rémora que l'associa a una colònia del segle XIX quan les fronteres podien ser efectives i la globalització i internet eren quelcom inimaginable. En segon lloc, la idea de separar-me d'algú no em sedueix, més aviat havia crescut amb l'assumpció que la història ens portava al contrari, vers una superació de les fronteres nacionals, tendir projectes supranacionals comuns, identitats més amples i fraternals com hauria d'haver estat la Unió Europea (i que, de moment, sembla un evident fracàs). Dit això, potser sí que sóc independentista, però en negativa. No la vull positivament perquè sí, més aviat sé el que no vull i l'estat actual de la política, la mediocritat que només sap esgrimir un gris discurs tecnòcrata, les injustícies socials i la ignorància dels problemes que sí són ben reals, entre ells per mi el primordial, el medi ambient. I afegim com tota aquesta cara més visceral,  menyspreu i amargantada que  s'ha mostrat aquests dies, em porten a afirmar que, a desgrat meu, m'estan convertint en un independentista. No com a finalitat (les nocions d'Estat i nació només tenen sentit, per a mi, quan es posen al servei de les persones que les habiten), sinó com a mitjà per aconseguir una societat més justa i que sigui generadora i regeneradora de valors, atesa la impotència de dur-ho a terme en un Estat que tendeix a l'esclerosi. És comprensible que l'independència de Catalunya es vegi com una oportunitat per bastir un racó de món més humà, a manca d'alternatives més immediates. No hi trobo cap altra justificació i no agafaria mai la bandera del meu país només perquè sí, perquè hi tinc un deute natural i fos un ens que tingués el dret a demanar-me comptes.  No, no, de cap manera, que se la confitin la pàtria. Les nacions, els països, tots passaran, tard o d'hora. No són entitats que respondre a cap designi diví davant del qual ens hem d'inclinar. Només restarà l'amor que haurem manifestat a les persones, sobretot als nostres enemics (o millor, enemistats).
  Feta aquesta declaració, ja fa temps, potser dos o tres anys, vaig fer una entrada en aquest blog on donava la meva opinió d'això que s'ha anomenat el "procés". Rellegint aquella entrada veig que en el fons, no ens hem mogut ni un centímetre de les posicions de sortida. Per un costat, regna el sentiment atàvic, inalienable com si es tractés d'una transgressió metafísica, que la unitat d'Espanya no es pot ni tan sols discutir. Quan hom afirmava que no podia permetre aquest referèndum, de fet deia que no volia permetre'l. Més endavant, ja es va deixar anar i encadenava el no vull i no puc, però el que preval de veritat és el no vull. Jo apuntava ja que em resultava inversemblant que aquesta mentalitat fos susceptible de qualsevol canvi, i així ha estat. Per l'altre hi ha la concepció que Catalunya és un subjecte sobirà i té dret a decidir els seus propis assumptes, sobretot els més trascendentals com per exemple quina relació vol tenir amb Espanya. Si hagués d'apostar per quin em sembla més raonable és el segon. Són principis inamovibles que estan portant, en temps real, al xoc de trens.
 I una darrera consideració, pels que es desperten i veuen ara a on estem arribant amb aquest conflicte, que facin un repàs de la història recent si el que volen és revertir la situació. Equivocar-se en el diagnòstic és equivocar-se en el tractament de la malaltia, i veig amb esgarrifança com s'està gestant un monstre d'incomprensió i menysteniment que només portarà a, com a mínim, una cronificació dolorosa d'un problema que amb visió i grandesa s'hagués pogut aconduir ara fa només 6 o set anys. Però com deia, quan la mediocritat és el que té les regnes del poder, no es pot esperar gaire més que el fang on ens estem empatanegant.


divendres, 22 de setembre de 2017

Bestioles de Madagascar V: Ocells










Bestioles de Madagascar IV: Insectes i aranyes

















Bestioles de Madagascar III: Rèptils i amfibis











Bestioles de Madagascar II: Camaleons









Bestioles de Madagascar I: Lèmurs

 Madagascar és coneguda per la seva diversitat biològica, fruit de la seva història geològica que l'ha portat a un aïllament de la restat de biosistemes del món, però que ha estat prou permeable per a que en diferents èpoques, des de fa 80 milions d'anys, penetressin estirps animals i vegetals i evolucionessin en condicions particulars respecte al continent Africà o a l'Àsia. Fruit d'aquesta afortunada conjunció, hi ha tota una munió de bestioles de tots els grups, i de plantes també, que només es troben aquí. Endemismes, se'n diu. I quan algú, com jo, té l'oportunitat de capbussar-s'hi ni que sigui puntualment, produeix una exaltació difícil de descriure. Cada petita criatura és una meravella, i no estic parlant només dels lèmurs, els personatges més coneguts de Madagascar, sinó d'orquídees, insectes, papallones, aranyes, rèptils i amfibis. La natura ha trigat milions d'anys, com una pacient artesana, a crear tot això. I espervera la rapidesa amb que l'home ho ha degradat. Un sospir, en l'escala geològica. A aquest ritme, en un instant hauria de ser un desert. Però abans he pogut percaçar els animals que aquí us presentaré en diverses entrades. Comencem pels més coneguts, els lèmurs.