dijous, 30 de setembre de 2021

Volcans

 Fa molt de temps, en una de les primeres entrades en aquest blog que quasi ningú llegeix, vaig parlar sobre els volcans que havia visitat durant els meus viatges. Ara el tema vulcanològic està en boca de tothom a rel de l'erupció del volcà de l'illa de La Palma. Hem passat de parlar la pandèmia al terrabastall geològic que els actuals mitjans de comunicació fan abastable a tothom amb immediatesa. Tot un espectacle, com també  ho va ser el volcà d'Islàndia que fa poques setmanes també brollava lava generosament i es va convertir en lloc de pelegrinatge turístic.Una ministra del nostre país va deixar caure alegrement que també podria ser el cas del volcà aquest de les Canàries, amb aquesta inconscient tendència que tenim de convertir-ho tot en espectacle, notícia espúria i museu asèptic. Però amb els dies, el volcà de la Palma ha anat derivant des d'un divertit espectacle fins una icona inquietant que ha arrassat cases i hisendes sense miraments ni cap consideració a aquests paisatges on la bona gent vivia arrelada. Qui s'hagi aproximat, com ho he fet jo, a un volcà en activitat entendrà del que parlo. Palpar les forces primigènies de la terra com actuen i la seva indiferència per la nostra presència provoca una certa angoixa existencial. La contemplació d'aquestes forces telúriques també alimenten el mite de la creació i destrucció. Que no es pot generar res si abans no s'ha destruït ni que sigui en forma de cataclisme. Les mateixes illes Canàries, amb tot el seu esplendor, han nascut d'aquesta força caòtica. És tota una paradoxa que el mite del déu Cronos, el déu del temps i el més ancestral de tots els proto-habitants de l'Olimp, explica. També és aplicable a la nostra història. Vaig llegir en algun lloc que l'Apocalipsi, malgrat l'acepció catastròfica que té aquesta paraula, seria precisament la manca de moviment, de novetat, de creació contínua que implica també lluita, destrucció, confrontació. L'eternitat, segons com es pensi, pot semblar un malson. Potser per això sempre hi haurà homes disposats a agafar un fussell per alguna causa que serà només l'excusa per no caure en el sense sentit apocalíptic, on tot fos definitivament un espectacle espuri, una notícia sense narració ni sentit. 



dimarts, 31 d’agost de 2021

Pujada al Montsent de Pallars

 El Montsent de Pallars és una impressionant piràmide, una mica excèntrica del Pirineu axial granític (fet que encara li  dona un aire més prominent), i que domina com un eix sobre el qual giren, els dos Pallars. Per això se li'n diu Montsent, suposo, el mont assenyalat o que assenyala una contrada. Després de mirar-me'l des de baix des de fa un parell d'anys, el temps que porto pujant a la Vall Fosca, vaig decidir-me de fer-ne la volta circular com qui cau en una vella temptació, sortir des de Capdella, al fons de la vall, a les 6 del matí, pujar a l'embassament de Sallente, els pendents de Pigoló, creuar l'antic carrilet que duu a l'Estany Gento i entomar la immensa espatlla agostejada de la muntanya, tot sol. Una volta que ha tingut la intensitat de les excursions més plaents. A les deu del matí ja estava prop del cim després de recórrer senders entre boscos quan no s'endevinava l'albada, i prats de muntanya solitaris sense que en fos conscient perquè la tofa de núvols besava els cims i es descorria només uns moments per poder veure en el tram final la filera de fites que assenyalaven el camí. De fet, en la cresta cimera (el cim mateix del Montsent és una altra piràmide que cau en un pendís de roca que des de la Vall Fosca és un mirall dels dies, les estacions i les hores amb canvis de colors i textures), em preguntava si estava a dalt o si la boira m'amagava el meu objectiu.  Feia fred, i l'aire que empenyia els núvols glaçava les mans. Un cop del mateix vent m'ha desvetllat la visió del cim que estava al costat invers que suposava i, per sorpresa meva, hi havia un grup de quatre excursionistes que m'han vist aparèixer com un espectre emergit d'entre la boira. Hem entaulat conversa, entre perfectes desconeguts, i s'ha creat aquella espontània complicitat que tot d'una, et fa sentir menys sol i més acompanyat en aquest món. És aquesta misteriosa trobada amb l'altre que és capaç d'omplir-ho tot de sentit. Ens hem arrecerat en una barrera de pedres circular. Els núvols quasi es podien palpar al nostre voltant. Només un tram de roca i després la blancor bruta, grisosa i impenetrable. També ha estat una sort de trobar-me'ls. Havien pujat des del vessant on tenia pensat de descendre, el coll del Triadó que imaginava com una pendent herbosa. Però primer, continuava totalment desorientat i la cresta de baixada estava al costat oposat que havia intuït. Segon, la via en el seu primer tram era molt més aèria del que imaginava i amb la boira tenia un aire inquietant. Si no arribo a estar acompanyat, o bé m'hauria esgarriat pels cims altius (un destí atractiu, tot cal dir-ho) o si haguera tingut sentit comú hauria girat cua per on havia vingut. La companyia ha resultat molt agradable. En les alçades, on la situació és simple (aire, roca, boira, paisatge), uneix un mateix delit i no ens habita cap prejudici es  produeix aquest miracle. Finalment hem arribat a l'interminable llom herbós i m'he separat, sense que ens passéssim cap contacte (en la vida cal deixar que els fils s'esfilagarsin, no val la pena provar de retenir gran cosa), i he tirat cap a la Vall Fosca, trencant a mitja llomada, buscant un camí incert. De nou sol, només amb la companyia d'alguna apacible vaca, he trobat la Cambra d'Aigües i no sé si per intuïció he descobert, quasi amagada, la primera marca groga que assenyalava un sender estret que després de seguir el trajecte de les velles tuberies, s'ha endinsat en un deliciós bosc farcit de gerderes, plenes de fruit madur, que feia recança deixar que es marcissin per aquest camí poc trepitjat. I davant meu, la vista oberta a la vall que s'anava tancant a mesura que descendia. El camí, només un camí que volia que no acabés mai, però, què deu ser un camí que no porta enlloc? Cal que acabi, mori, ens dugui a una estada. Finalment, la darrera baixada i després trobar-me amb els coneguts després de 8 hores per explicar, per compartir, per tornar a trobar el fil de la vida, la malvestat i les boires, que si ens ofeguen. 



diumenge, 18 de juliol de 2021

Perquè aquesta nova onada de Covid-19?

  Avui em torno a posar la disfressa d'epidemiòleg i, al meu entendre i després d'un any llarg de treballar en la pandèmia de la SARS-CoV-2, provar d'explicar-me perquè ara estem patint les incidències més elevades mai registrades de la infecció. I per fer-ho contaré com es comporta des d'un punt de vista epidemiològic i poblacional, la transmissió i expansió d'aquest virus. 

Quan calculem la R0 d'una malaltia transmissible, i que a aquestes alçades tots ja coneixem què vol dir,  de fet el que es fa és una estimació ponderada, és a dir, si dividíssim tots els nous infectats generats pels infectats prevalents en un moment o període concret. Però per ser més exactes, cal explicar que existeixen dos tipus de R. Primer, la R0 pròpiament dita i que ve a ser la quantitat de infectats que una persona infecciosa generaria en condicions ideals. Aquesta R0 és un indicador de la infecciositat d'un germen i és un valor intrínsec, no modificable. En la realitat, la R pot variar àmpliament i depèn a més de la qualitat intrínseca de la seva transmissibilitat de la probabilitat que un infectat i un susceptible es trobin, a més de quan i com es produeix aquesta trobada, i que dona una probabilitat que la infecció, efectivament, es transmeti. Quan parlem d'aquesta segona R a nivell poblacional ho és d'una forma ponderada, com he dit. Però la realitat és que la transmissió del SARS-CoV-2, i en general de totes les malalties transmissibles entre humans, és molt heterogènia. Alguns individus generen moltíssims casos, d'altres molt pocs o cap. El que fa que ocorri una cosa o altra és multifactorial: les circumstàncies socials que fan que una persona tingui més probabilitats de topar-se amb gent susceptible, la capacitat infectiva de l'individu (que estigui en la fase de la infecció més transmissible, normalment entre els dies 5 al 9 després de ser infectat), característiques de l'hoste que faci que expel·leixi més virus o més temps i característiques de la soca que sigui més o menys transmissible. No és un fenomen particular del SARS-CoV-2, és ben conegut de quasi totes les infeccions: relativament pocs individus contribueixen de forma desproporcionada en nombre de noves infeccions. 

L'epidemiologia de la Covid-19 està dominada essencialment pels esdeveniments súper-difusors, sense que tinguem un punt de tall clar de quan es pot considerar un esdeveniment així però ve a ser que un sol individu és responsable de molts casos secundaris. La seva R particular pot ser de desenes o fins centenars de persones. N'hem tingut molts exemples en concerts, en sales recreatives, en esdeveniments esportius, en trobades festives i familiars. Aquests casos secundaris alhora transmetran o no la infecció amb R ponderades molt baixes, fins que un dels infectats secundari, terciari o quan sigui estigui en les circumstàncies idònies per repetir l'esdeveniment súper-difusor. És important assenyalar que atesa la clínica que presenta la infecció, la major part de les vegades asimptomàtica o pauci-simptomàtica sobretot en joves, fa que molts d'aquests esdeveniments de súper-difusió passin desapercebuts. Els detectem quan hi ha un cas clínic simptomàtic que es garbella, o casos greus com quan aquest brot ocorre entre gent gran com pot ser una residència d'avis. N'hi ha més dels que ens pensem. 

Aquesta dinàmica d'explosions epidemiològiques de més o menys intensitat, seguides de cadenes de transmissions sovint silents es pot parametritzar segons dues variables. Una és la quantitat de casos secundaris que genera un esdeveniment súper-difusor, i el segon la probabilitat que aquests casos secundaris trobin un altre individu susceptible i li transmetin la infecció. D'una forma molt visual, això funciona com una traca. Teníem tot de polvorins, situacions epidemiològicament afavoridores per a que es donin aquests fenòmens de difusió: revetlles, festivals, festes, etc. Teníem una elevada mobilitat social que fa que els casos secundaris tinguin moltes probabilitats de generar alguna altre cas. I alhora, que algun d'aquests casos es torni a trobar en la circumstància epidemiològicament favorable per produir un esdeveniment súper-difusor (un polvorí). Afegim-hi l'entrada d'una variant en que la R0, la característica intrínseca de transmissibilitat, és més elevada que l'anterior (la Delta o Índia) i altres factors consuetudinaris com la pèrdua de percepció de gravetat per la introducció de les vacunes (que no deixa de ser certa fins un cert nivell) que fan que la trobada entre un infectat i un susceptible pugui provocar amb més probabilitat la transmissió (es té menys cura de mantenir distàncies i tal). I ja tenim la mascletà muntada. En aquests moments fem gala de les incidències més elevades d'Europa. També ajuda a entendre la lògica de les mesures de prevenció a nivell poblacional, als dos nivells bàsics: evitar les situacions de contagi massius (festes, reunions, etc.), i limitar el contacte social per a que els casos secundaris no tinguin oportunitat de propagar a ningú. 

Però això només ha estat l'inici d'un escenari nou. Aquesta explosió de casos fa que no puguem parlar amb propietat d'un brot o una onada, sinó que ja hem entrat en una situació hiperendèmica. Això vol dir que amb aquestes incidències (nombre de casos per unitat de temps), la prevalença de la infecció també és molt elevada (nombre de casos actius en un moment donat). Per tant, no necessitem R elevades per mantenir incidències elevades. Mentre estiguin només una mica per sobre de 1 continuarem tenint incidències espantoses. Des d'un punt de vista pràctic em fa pensar que totes les mesures que prenguem  ara (tocs de queda i altres) tindran un impacte molt menys evident (potser inútil) del que s'havia observat en les "onades" anteriors, i que com a molt suavitzaran el tsunami, que no tingui tanta pendent, però el que realment l'aturarà serà la saturació de la població a nivell immunitari per una acció combinada de la cobertura vacunal i la infecció natural.  El nombre de susceptibles acabarà baixant, ni que ho siguin parcialment, i per tant les probabilitats de transmissió. Això no vol dir de cap manera la immunitat de grup, el SARS-CoV-2 no ens el traurem mai de sobre. 

La pregunta del milió és on està el dintell de contenció del tsunami, que no comenci a desbordar seriosament el sistema sanitari ni les residències d'avis. Ara per ara la pressió no fa res més que pujar, i no s'albira el final. En el plànol teòric hi ha prou gent susceptible per poder col·lapsar, i de sobres, els hospitals (no parlem de primària, que ho està de fa setmanes). Estem davant un experiment epidemiològic inèdit i dramàtic alhora, provocat per una confluència de factors biològics, socials, econòmics i certa manca de visió. Es dona la paradoxa que, també en un plànol teòric, el resultat sigui una població més immunitzada i resilient a noves onades o variants. Ves a saber, però amb aquests raonaments només es pot jugar amb foc. 

Com dèiem ja fa més d'un any, amb un virus d'aquest tipus tothom s'acabarà infectant ho sàpiga o no.


Bon estiu a tothom. 





dimarts, 29 de juny de 2021

Guerra i Pau

 Fa ja mesos que m'estic llegint, sense cap mena de pressa però sense pausa, "Guerra i Pau", de Lev Tolstoi. Bàsicament en les estones perdudes en el tramvia o el metro. Assaborint a poc a poc aquesta obra mestra com si temés que s'acabi massa aviat i em deixi massa temps amb un delit que aleshores serà insaciable. Crec que ja ho havia escrit abans per aquí, i ara em reafirmo, que certes lectures tenen el moment idoni en la vida per ser llegides. Aquesta feia temps que la tenia entre cella i cella, però hagués estat un error entomar-la abans. Podria induir a un malentès si digués que, de fet, estic aprenent a llegir, si per llegir entenem la capacitat de copsar no només el sentit del text sinó la seva profunditat. I és que Guerra i Pau és una obra esborronadora que, encara que tot just n'he superat la meitat del seu gruix, acomplexa qualsevol que tingui ínfules d'escriptor i indueix a pensar que després d'això, ja s'ha dit tot el que es podia dir. Potser exagero, però és un reconeixement a la capacitat d'anàlisi psicològica del Tolstoi, a mostrar els personatges sense que ell en sigui jutge (fa allò tan difícil de, com autor, desaparèixer del text) i a més crea uns homes i unes dones que al marge del temps i l'espai en que van viure ens podem identificar per les seves dèries, ambicions, inclinacions. Són universals i ho seran mentre hi hagi algú disposat a llegir Tolstoi. 

Ara bé, potser exagero quan afirmo que Tolstoi desapareix del text. No és del tot cert en algun passatge on deixa anar una parrafada reflexiva quan valora el que varen ser les Guerres Napoleòniques. Guerres que narra amb la versimilitud de qui n'hagués estat testimoni quan de fet va néixer anys després d'aquests fets. La qual cosa fa pensar que no tingués capacitats paranormals per viatjar i fer-nos viatjar fins aquells fets i aquella societat amb tanta verosimilitud. La seva mirada d'estilet disseccionador, una mirada encesa de llop com deien els seus coetanis, capaç de copsar qualsevol detall i arribar fins el moll de la realitat sense pietat per ell ni pels seus personatges. 

Al que anava, hi ha un fragment que em ve com anell al dit, perquè és una cosa que m'havia passat pel cap sovint llegint altres textos de Tolstoi, i és què hauria pensat, sentit, una ànima tan gran, tan humana, perspicaç, independent i sensible si hagués arribat a conèixer els horrors que van seguir després de la seva mort el 1910 (la Revolució Russa, la Primera Guerra Mundial i la Segona), amb l'esperança que els hagués pogut dotar d'algun sentit (fer-les humanes i comprensibles) com va fer amb les Guerres Napoleòniques en escriure Guerra i Pau. Horrors (com l'extermini elevat a una escala industrial), que no podien tenir parió amb la destrucció que haguera pogut provocar Napoleó. Així doncs, entre altres coses escriu Tolstoi en aquestes pàgines magistrals on es deixa sentir la seva veu:

"Cada home viu per a ell mateix, gaudeix per la llibertat per assolir aquest objectiu personal i sent que tot el seu ésser li diu que pot fer o no fer determinada acció. Però de seguida que l'ha realitzada es torna irreparable, la història se l'apropia; ja no és una acció lliure, sinó una acció predestinada" (pp.525 de la traducció de Edicions 62). 

 Una reflexió digna i adequada per qualsevol moment històric, inclòs el que ara i avui ens toca viure.




divendres, 28 de maig de 2021

Reinhold Messner

  Hi ha una colla d'esportistes que jo he admirat, no dic que obertament perquè no estic inclinat a la extroversió respecte a res. A alguns d'ells ja no sonen a gaire ningú, com el Vladimir Salnikov, el primer nedador que va baixar dels 15 minuts en els 1500 metres lliures. Una llegenda de la natació. Un altre és el Reinhold Messner, potser l'alpinista amb més fites assolides. Tantes que crec que és impossible que ningú li passi pel davant perquè va ser precisament ell qui primer va assolir aquells objectius que podem considerar totèmics en el món de l'alpinisme: el primer en completar els 14 vuit-mil, i sense oxigen. El primer en pujar l'Everest sense oxigen amb el seu company Peter Habeler, i per partida doble (la segona vegada per una via inèdita i en solitari). L'ascensió en solitari per la paret del Rupal, el precipici més elevat del món de roca i gel, al Nanga Parbat, l'enllaç en una mateixa ascensió de dos vuit-mils (el Gasherbrun I i II) amb un altre company, el Hans Kammerlander. Són gestes algunes de les quals continuen inèdites. Hom té la impressió que després d'ell l'únic que s'ha fet  són variacions sobre una música que va compondre, per molt agosarat, ràpid o difícil que hagi estat. Per tant, és formalment insuperable. Allò inversemblant és que després de tot això i haver-se-la jugat manta vegades, encara estigui viu. Llegir la seva biografia fa esfereir les vegades que ha filtrejat amb la mort. Té nombrosos llibres publicats i mai ha deixat d'estar actiu segons l'etapa de la seva vida. Va ser eurodiputat pel partit dels Verds, i ara es dedica a la museització del món de la muntanya, retirat en un castell al seu Tirol italià natal (el castell de Juval) en una vida familiar que ell escriu com feliç. És coetani d'un altre alpinista polac que fins i tot era considerat millor i més agosarat, Jerzy Kukucza, però, ai l'as, va morir perquè li va fallar una corda mentre escalava la cara sud del Lhotse, una corda que havia comprat de segona mà en un mercat de Katmandú perquè anava molt just per finançar-se les expedicions. Penso si, al cap i a la fi, les grans biografies les escriuen no només els que han triomfat, sinó els que han tingut la sort de triomfar i que la parca no se'ls hagi creuat pel davant abans d'hora. A això se'n diu un biaix, que condueix alhora a un biaix de percepció com si tots estiguéssim destinats a ser alguna cosa en la vida, quan de fet només ho expliquen els que, precisament, triomfen segons aquests paràmetres. Què hauria ocorregut si qui la palmés fos el Messner i no el Kukuckza? Potser seria el polac qui escriuria llibres i habitaria un castell reformat a les muntanyes carpàtiques. I també penso que no només és una qüestió de tenir les qualitats adequades, sinó que a més d'haver-te trobat amb l'oportunitat de demostrar-les. Així construïm una història que ens creiem predestinada, quan potser només és una reconstrucció del que ha ocorregut, entre les múltiples possibilitats. Així doncs, els qui creuen que el destí els ha guiat i estaven predestinats a grans gestes, en el fons es deuen enganyar

 Tots aquests pensaments em venen després de llegir un dels seus llibres, un repàs a les passions que l'han mogut en cadascuna de les etapes de la seva vida, i que sospito que ha estat profundament editat per un escriptor-negre. De totes maneres, el que explica és ben interessant, explorant el perquè d'una pràctica tant inútil com la de pujar muntanyes, i les muntanyes més altes i de la manera més difícil, que ve a ser la mateixa pregunta sobre la utilitat o el perquè del simple fet de viure. Frega, en alguns moments, el misticisme però de caire budista, un xic nihilista, i també traspua en algun punt certa arrogància i a vegades menyspreu. No sé com deu ser en el tracte directe. El que és cert, és que a més d'un físic excepcional (té un aspecte realment imponent en les fotografies, amb una exuberància capil.lar selvàtica) i una gran tècnica, el que té aquest home és una psicologia de ferro. 



divendres, 30 d’abril de 2021

Idees per un any de pandèmia

  Des que vaig obrir aquest blog m'he obligat a, com a mínim, fer una entrada mensual. Estic a punt de trair el meu propòsit, he arribat a 30 d'Abril sense dir ni mu. Així que esgarraparé algunes idees que tenia al cap i que m'ha cridat l'atenció.

Tenia preparada una entrada de reflexió sobre l'any llarg de pandèmia que portem a sobre. La impressió central, com escrivia fa precisament un any, és que si bé el paisatge humà i social canvia, la vida com el curs d'un riu no té més opció que avançar. Cap a on sigui, donar espai a noves realitats, a noves vides. Si bé a vegades m'omple d'optimisme aquesta inevitable vitalitat (és allò que alguns hem cantat, cal que neixin flors a cada instant), a voltes m'abassega la indiferència amb que transcorre, com darrera un mort o molts morts, tirem endavant perquè no hi ha més remei. Fa vergonya parlar de catàstrofe si es compara amb passats no tan remots (guerres civils i mundials, pandèmies de grip, etc.) en que tot acabava renaixent, però m'ha permès comprendre aquesta sensació que tenien els nostres avantpassats (a quasi tots els va tocar alguna guerra o epidèmia, pel cap baix) que malgrat tot, i com sigui, sempre es va endavant perquè no hi ha altra llei.

Fa poc vaig veure una pel·lícula que en tenia ganes. Els dos Papes. En tenia molt bona referència i no m'ha decebut. És un duel interpretatiu entre dos grans actors, Anthony Hopkings i Jonathan Pryce. Una delícia només per això, i pels que podem tenir-ne la sensibilitat, també una aproximació molt humana a aquest fenòmen mil·lenari que és l'Església Catòlica. Un apunt, encara que sembli paradoxal, allò que em pot fer creïble l'Església Catòlica és que té tots els defectes, vicis i incongruències dels mateixos homes que la formen. Una comunitat perfecta i de purs em resultaria inhumana, per no insofrible. 

Estic pagant un deute pendent, llegir-me Guerra i Pau de Tolstoi. I crec que ho estic fent en el moment adequat. No me l'hauria pogut empassar no fa pas massa temps i ara em té captivat, per no dir fascinat. Perquè volem inventar màquines del temps quan tenim un Tolstoi? És més, si tinguéssim una màquina del temps i l'enviéssim a l'època de les Guerres Napoleòniques no entendria res com ens ho arriba a transmetre aquest autor al·lucinant. Tot llegint-lo entrem en les ments dels personatges de l`època i sabem què sentien, perquè feien el que feien, en un marc històric també fascinant.

Observo, pel lloc on visc, com la Sagrada Família creix perceptiblement dia a dia. I quasi fa tirar enrere la imponència de l'edifici. Algú escrivia fa poc i no li falta raó, que és desmesurat respecte al seu entorn. Ja sabeu que la polèmica per continuar-lo o no és vella però ella segueix creixent amb una indiferència absoluta. Aquestes veus es van apaivagar quan es descobrí el meravellós interior de la nau central. Tothom ha emmudit davant aquesta meravella i potser cal acceptar que si l'exterior, a ulls d'alguns, els sembla una mona de Pasqua, potser val la pena aquest preu per disposar d'aquest espai que Gaudí va imaginar ja fa uns 140 anys.

Quan es va anunciar amb certa eufòria que gràcies a les vacunes la Covid-19 havia quasi desaparegut de les residències d'avis, em va sobtar un cert desassossec. Jo que he conegut aquesta realitat de prop, realment me n'alegro molt, és un alleujament infinit, que les tinguem pacificades des d'un punt de vista epidemiològic. Però em queda una sensació com si, simplement, haguéssim llençat una capa de calç sobre un mort del qual ja no es vol saber de què va morir.

Per la finestra sento el xisclet de les falzies que estripen el cel, i més subtils els ballesters. Em transporten a l'anunci d'un llangorós estiu, una primavera que es desborda, indiferent a pandèmies i a les meves cabòries.







dissabte, 27 de març de 2021

Antoine de Saint-Exupéry

  Tothom ha llegit el Petit Príncep, i per això Antoine de Saint-Exupéry és tan conegut arreu del món. Però no tothom ha arribat a saber que era un pilot d'avió consumat, pioner de l'aviació comercial, ni que tenia una carrera literària prèvia al Petit Príncep , i que fins i tot d'algun dels seus llibres s'en va fer una pel·lícula (Terre des hommes, Courier du Sud, Vol de nuit...). Jo mateix em vaig sorprendre quan vaig llegir una de les seves obres, un llibre anomenat Ciutadella, que em va trencar la imatge edulcorada que havia pogut tenir d'aquest autor. Paradoxalment,  sense el Petit Príncep, que ha esdevingut una mena d'icona literària, el personatge Saint-Exupéry no hagués trascendit tant. L'he redescobert per un còmic sobre la seva vida que acabo de comprar en una tenda especialitzada. Igual que en les llibreries, entrar sense cap idea preconcebuda del que vols trobar té un punt màgic, com si fos el llibre o el còmic el que t'esculli a tu, no a l'inrevés.  

Antoine de Saint-Exupéry és d'aquells privilegiats personatges  que ha tingut una vida literària, rodona fins el final encara que que això el faci necessàriament tràgic. Considerat ja vell per anar a primera línia de front  durant la segona Guerra Mundial (amb quaranta-set anys), va aconseguir després d'insistir en enrolar-se en l'exèrcit aliat com aviador de reconeixement. Va desaparèixer en plena maduresa, com ell hauria volgut, engolit pel mar Mediterrani en una patrulla de reconeixement. No se'n va saber res des que es va enlairar. I l'any 1998, com a colofó, un pesquer va recuperar la seva medalla identificativa. Quasi tots els seus companys pilots d'aquesta època heroica de l'aviació comercial  ja havien mort pilotant un avió, només ell va arribar a la Segona Guerra Mundial i va seguir el seu destí. Semblava escrit d'antuvi. 

Antoine de Saint-Exupéry va viure una època on encara es podia ser pioner d'alguna cosa sense pretendre ser un excèntric ni  famós. La dèria de volar se li va inocular de ben petit, quan al costat de la casa de camp on vivia amb els seus pares es realitzaven vols experimentals amb els primers prototipus d'avions, allà per la primera dècada del segle XX. Després va participar com a pilot a la Primera Guerra Mundial i, portat per un desig de volar (probablement un desig no només físic, sinó en tots els àmbits personals), va enrolar-se en una de les primeres empreses de correu postal aeri (Aeropost, un dels embrions de la futura Air-France), i va obrir nous trajectes trans-saharians i a l'Amèrica del Sud. Volar aleshores era una heroïcitat, plagada d'aterratges forçosos i aventures, esgarriades en el desert (on es va inspirar per alguns passatges del Petit Príncep) o entre les muntanyes dels Andes. La dèria de volar sospito que també era un reflex de l'impuls de desarrelar-se contínuament d'un món que trobava misteriós, incomprensible i tràgic, que li provocava un íntim anhel de plenitud que no es satisfeia mai però pel qual no podia fer res més que cercar una resposta. Potser aquí està el germen de tota creació artística genuïna, i per això la seva vida va ser una mena d'obra d'art amb un desenllaç tràgic però perfecte.  No podia ser d'altra manera. Diria que tenia el destí escrit, rodó, digne d'un relat literari ben tancat.