Follow by Email

divendres, 22 de gener de 2021

Solitud al Teatre Nacional de Catalunya

  A la casa de Tavertet on passàvem uns agradables dies d'estiu, hi ha una estanteria amb una rècula de llibres curosament enquadernats, d'aquelles col·leccions que semblen preparades per embellir les estances i criar pols. Era una sèrie escollida d'obres de la literatura catalana, enre les quals hi havia Solitud, de Víctor Català (àlies de Caterina Albert). Com que era un dels llibres d'aquells que se'n diuen imprescindibles i em feia vergonya confessar que encara no me l'havia endrapat, el vaig agafar i me'l vaig llegir.  Certament, és possible que cada lectura tingui el seu moment en la vida i potser aquest era el de Solitud. Una meravella que no hagués pogut apreciar anys enrere. Com és possible que amb ben poques descripcions el lector pugui figurar-se com són exactament els personatges de la novel·la? És un misteri. Que encara se'm va posar més manifest quan es va programar precisament l'obra teatralitzada al TNC per la nova temporada i que la Covid no ha aconseguit estroncar. A més a més, l'obra de teatre es va representar a la sala tallers, molt més reduïda i acollidora i vaig tenir el privilegi de seure a primera fila de manera que tenia la sensació que l'estaven representant únicament per a mi. Només havia d'estirar els polpells de la mà i quasi tocava els actors. Va confluir aquest privilegi amb que tenia el text ben fresc, i sorprenentment l'obra és quasi una recitació teatralitzada del llibre, fil per randa. I el que és més extraordinari, van prendre vida davant meu exactament com me'ls havia figurat mentre llegia el llibre. Un moment d'aquells que pocasoltament se'n diuen màgics. I una admiració rendida per l'equip d'actors, sobretot la passió que tranmetia la Mila (me n'he enamorat de l'actiu i el personatge) i els astorants canvis de registre del pastor. Si, els actors eren alhora narradors i personatges i canviaven el registre contínuament però aquest canvi era més palès i abrupte en el pastor que passava de recitar en un català contemporani a un dialecte pallarès del segle XIX amb una facilitat astoradora. Una autèntica transfiguració en la qual em vaig sentir embolcallat, revivfint fil per randa paràgrafs sencers que recordava amb tots els punts i les seves comes.

 De l'obra en si no puc afegir gaire més del que se n'ha escrit. Drama rural? Arquetip? L'anhel d'una vida més alta i més noble estroncat? Un clàssic de la nostra literatura que puc afirmar per criteri propi, i m'atreviria a dir que la Mila, la protagonista de l'obra, és la nostra Madame Bovary. Un dona empresonada que està feta per volar amunt, per planar per sobre els desitjos vulgars però atrapada en un món ferèstec, decebedor on debades busca la plenitud i només troba l'anorreament insensible d'un món salvatge i despietat malgrat les aparences. Fins i tot allò que semblava bo acaba essent absorvit per la maldat, el petit Baldiri i la bondat del pastor. Un altre aspecte és la esborronadora riquesa del llenguatge respectadíssim per l'obra de teatra. La vividesa assolida per la Víctor Català  especialment quan ressuscita en boca del pastor el pallarès que sembli haver nascut de la pedra, el prat i la muntanya.  Per contrast, això fa témer que de la llengua n'estem fent un espectre que amb prou feines ens serveix per escriure insulsols tweets. Si la llengua és el reflex de la nostra capacitat de veure i interpretar el món em penso que anem venuts. Adéu al matís, adéu al contrast i la complexitat. Visca la Solitud. 



PD: A l'inici de l'obra els actors ens van reptar a trobar l'única paraula que la Víctor Català no va utilitzar i ells van incrustar en l'obra. No sé si era un concurs o es podia guanyar res, però des de la meva posició privilegiada de recent lector de l'obra crec que era "marjaula", que ve a dir fulana, perquè em va sobtar com la Víctor Català donava a entendre aquest estigma que li havien endosat a la Mila sense dir cap paraula concreta. A veure si serà cert. 

dissabte, 19 de desembre de 2020

Les vacunes contra la COVID-19

  En aquesta pandèmia ningú ha nascut après. Com a molt només hem anat tirant d'analogia amb precedents actuals i històrics i hem aplicat els principis generals de l'epidemiologia per estudiar-la, entendre-la, prevenir-la i afrontar-la. Per tant no em sap gens de greu matisar o aclarir conceptes que he llençat en aquest blog. En la meva darrera entrada la meva posició respecte a les vacunes podia semblar escèptica. Però era una reflexió més de tipus social que no estrictament vaccinològica i des d'aquest punt de vista encara la mantinc. El ministre Illa tenia raó, abans de finals d'any tenim una vacuna aplicable a la població general.

 Ara que ja tenim resultats revisats i publicats sobre les vacunes i que he pogut instruir-me sobre el tema amb certa profunditat em sento capaç de parlar-ne. Primer de tot, penso que cal felicitar-nos que tinguem uns productes que han demostrat una important eficàcia contra la COVID-19. Potser estem en el principi de la fi, però, de moment, només en la seva forma d'onades epidèmiques i brots massius. No hi ha res encara que faci pensar que hi hagi una vacuna que arribés algun dia a tornar-la una malaltia anecdòtica o fins i tot eradicada. No s'ha aconseguit ni amb el xarampió o la poliomielitis tot i tenir unes vacunes molt eficaces. Però sembla que hi ha un horitzó realista per a creure que aquesta situació d'ai-al-cor-continu per les onades epidèmiques que puguin venir regularment, els brots catastròfics en les residències, l'amenaça del col·lapse del sistema sanitari  i les constriccions socials  tinguin una fi o s'esvaeixin en gran mesura. Alegrem-nos-en, doncs, amb la deguda prudència, que no ho hem vist tot encara a nivell clínic ni epidemiològic. I queden moltes preguntes per respondre respecte a les vacunes, i respostes que suscitaran noves preguntes. Per entendre'ns, hem fet un compromís com a societat entre els riscos d'anar a la valenta amb la introducció d'un producte que per anar bé hauria trigat dos o tres anys més per saber cada quan, a qui, amb quina freqüència, si donarà immunitat de grup (aquest efecte probablement amb les que ara s'introduiran, no es produirà), si sortiran noves soques de SARS-CoV-2 que escapint a la immunitat...ens queden uns mesos ben bons d'incertesa i aquestes preguntes importants per respondre respecte a les vacunes més avançades i la mateixa COVID-19.  

Com ho hem pogut aconseguir aquest èxit sense precedents? Una primera reflexió que se m'acut potser encara prematura, és que amb  la COVID-19 és que, encara que a algú li sembli una broma, hem tingut molta sort. Primer, perquè ha estat una malaltia essencialment de gent gran (més del 80% de la mortalitat ha ocorregut en majors de 70 anys) i respecte als nens, els podem considerar pràcticament com a invisibles epidemiològicament parlant. No vull ni imaginar què hauria passat si el SARS-CoV-2 hagués afectat de forma significativa els infants. Ni que haguessin estat transmissors importants de la SARS-CoV-2 com amb d'altres virus respiratoris. Aquesta ha estat una de les poques sorpreses positives de l'epidèmia i que ha permès de preservar molt dignament l'activitat escolar. De fet, és bo recordar que algú ha definit encertadament la COVID-19 com una mena de xarampió però de la gent gran. Les epidèmies de xarampió que avui dia encara es donen són més mortíferes que la COVID-19. És bo saber que paral·lelament a la COVID-19 hi va haver un brot massiu de xarampió a la República Democràtica del Congo que es va endur per endavant en poques setmanes 6000 víctimes (gener del 2020), quasi tots nens. Per si algú té temptacions de queixar-se.

 En segon lloc, els precedents dels coronavirus de l'any 2002 (el SARS-CoV a seques), i el 2012 (el MERS), ja varen suscitar la recerca en vacunes i escatir la fisiopatologia i immunologia dels nous coronavirus. Això ha permès que ens haguem saltat les primeres etapes de la recerca en vacunes. Per entendre'ns, totes les proves amb ratetes i recerca bàsica. Avui ho parlava amb una amiga, si el primer coronavirus en emergir hagués estat el SARS-CoV-2 ara encara estaríem en calçotets i sense un horitzó gaire proper per tenir una vacuna. I evidentment, també hi ha ajudat l'estat avançat de desenvolupament de les tècniques en que es basen les dues vacunes més avançades, la de Pfeizer i la d'Oxford. 

En aquest sentit, m'agrada assenyalar que totes dues vacunes representen un canvi de paradigma que penso que no hauria estat tant fàcil de fer si no ens trobéssim en una situació de tanta fretura. La de Pfeizer literalment ens converitirà, a qui es vacuni, en una mena de persona transgènica transitòria. Tindrem una seqüència genètica dins nostre que expressarà una proteïna aliena a l'organisme. Res a dir, si no hi ha efectes secundaris, però em sembla un salt que a algú li pot semblar inquietant. I la d'Oxford trenca també una barrera. Utiliza com a vector un adenovirus dels ximpanzés, de manera que replica de forma articifial el salt entre espècies que de fet han fet els coronavirus. També pot sonar a inquietant. 

Com en d'altres crisis, sembla que la pandèmia aquesta està fent emergir uns certs canvis de paradigma, uns moviments somorts que s'acceleraran a tots nivells i han fet emergir les forces profundes que ens configuren com a societat i individualment que no sé si hi ha gaire gent que sap mirar de front però tela marinera. Com el que essencialment és un grapat de molècules que s'autorepliquen amb indiferència han arribat a suscitar. No m'estendré en el tema de les residències, per exemple, ja ho faré un dia que tot s'hagi apaivagat. No sé si per bé o per mal, però no estic segur si no estem en un d'aquells moments històrics en que les pollegueres de la història grinyolen i assenyalen una direcció.

I no serà al meu entendre per la devastació que hagi pogut provocar la COVID-19. Des d'un punt de vista històric no deixaré de repetir que aquesta pandèmia no passa del nivell d'anècdota, irrisòria (només cal mirar les xifres de la pesta, febre groga, còlera, grip del 1918, etc.).  I no estic d'acord amb aquest nou guru, el Yuval, que deia que d'aquí cent anys no ens en recordaríem. Si no hi ha sorpreses no crec que en passin més de 5 per a que sigui un record més o menys disolt si les vacunes fan el seu fet. Som així, per bé i per mal.




diumenge, 29 de novembre de 2020

Can Ruti

  No fa gaire en una presentació d'un estudi sobre COVID-19, parlava amb naturalitat de Can Ruti, referint-me al conegut hospital de tercer nivell. El cap clínic de no sé què em va corregir, que el nom oficial era Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Exigir aquesta correcció a un badaloní és com esperar que un jihadista abjuri del Profeta Mahoma, li vaig respondre. No n'hi ha per menys.

 Can Ruti era una antiga masia que ocupava el paratge on ara es troba el Germans Trias (germans dels qui  quasi ningú sap qui eren i pocs tenen garire interès en saber-ho). Fa pocs dies hi vaig passar i vaig veure en l'administració de l'hospital una foto  del paratge de principis del segle XX. S'observa una masia de planta noble, quadrangular i fins i tot imponent, amb una capella adosada, que hagués merescut ser conservada, vinclada per xiprers com géisers de verd que volen atànyer el cel, arbres que són senyal de benvinguda i tot al voltant està ocupada de vinyes sense pàmpols, amb aquest aire tètric que té el cep despullat, que fa pensar que la fotografia està presa a la tardor avançada o l'hivern. En primer pla hi ha tres nens somrients. I de fons les muntanyes de les que encara avui podem identificar el perfil, amb les bancades dels cultius que les esgarrapaven fins el capdamunt, probablement també vinyes, oliveres, horts. Encara hi ha alguns exemplars d'aquestes històriques masies a Canyet, el barri de Badalona eminentment forestal on s'ubica Can Ruti, i tenen un aire tot senyorial que fa pensar que eren ben pròsperes. Aquella fotografia em va transportar a una època en què es vivia en un arrelament que avui s'ha perdut. No sé què se'n deuria fer de les vides dels tres vailets de la fotografia, de ben segur que van arribar ja granats a la Guerra Civil, van viure el desastre del Marroc, la Segona República, la dictadura de Primo de Rivera, la Setmana Tràgica. I de ben segur el seu paisatge qüotidià no va anar gaire més enllà, en tota la seva existència, d'aquell casalot, aquells perfils de muntanya cansada d'estar exposada al mar que aquest sí que encara llueix com un enorme mirall, d'aquelles vinyes fidels que donaven fruit puntualment quan finia l'estiu, i d'un sentit de l'existència, amb uns cicles que semblave establerts i no acceptava massa dubtes. 

 Després, amb la transició política no sé com a algú se li va acudir palplantar allí un enorme hospital, el Hospital Universitari Germans Trias i Pujol sense cap intent d'harmonia amb el paisatge i, a més, enderrocant l'antic Can Ruti de qui els fonaments amb prou feines deuen subsistir sota l'estessa de ciment i asfalt en què s'ha convertit l'antic camp de vinyes. De ben segur que els cultius i l'activitat centenària que havia afaiçonat aquell paisatge (quantes generacions per donar forma a la terra fins confondre-s'hi com una íntima abraçada), ja s'havia abandonat, com en la resta de masies del Canyet, i els arbusts i els primers arbres estaven desdibuixant les bancades que ara encara es poden resseguir (sobretot quan un incendi deixa de nou la terra nua i cendrosa). Vull creure que avui dia tindríem més respecte abans de construir aquest mastodont com qui hi deixa caure un immens monòlit, però a partir d'aquest monstre d'hospital, s'hi han anat aixoplugant instituts de recerca, facultats de medicina, l'Institut Guttmann de rehabilitació, un cada vegada més extens aparcament, un tanatori...una petita ciutat sanitària que sintetitza el cicle de la vida i la mort. I també han nascut filats elèctrics, torres d'alta tensió i torres de vigilància forestal que han desidibuixat i ferit com una monstruosa acupuntura la muntanya. No hi ha gaire rastre que convidi a l'arrelament, al record a una referència estable que faci nostra la terra, ni un paisatge íntim que ens assenyali allò que cal fer, allò que és bo i bell. No ha d'estranyar a ningú que a Badalona, aquesta paramenta hagi estat viscuda com una agressió, tenint en compte a més a més que està totalment desconnectat de la ciutat. 

Tot plegat m'ha fet pensar si tot aquest progrés, de veritat, ens ha fet realment més feliços per molts anys de més que visquem.







 

divendres, 23 d’octubre de 2020

Vacunes

  Aquests dies sento regularment les declaracions del ministre de sanitat afirmant que a finals d'anys tindrem una vacuna disponible o que per l'estiu que ve ja s'hauran vacunat 15 milions de compatriotes contra la COVID-19. Tot seguit matisa, discretament...si es donen les condicions adequades de seguretat i eficàcia. Vaja, com si jo afirmés que demà mateix m'enlairaré com un nou Ícar cel enllà des del balcó de casa, i amb la boca petita afegís, en el cas que aquesta nit em creixin ales a les espatlles. No dubto que alguna cosa sortirà en un temps rècord, però una vacuna no és una "bala màgica" que quan es tingués només cal disparar i fulminar el monstre que ens amenaça. Cal, a més dels efectes secundaris que només es poden observar quan s'ha distribuït en milers o centenars de milers de persones, determinar a qui està més indicada, com actuarà en gent gran, de què protegirà exactament (d'infecció? de malaltia lleu? de mortalitat?) en quines dosis cal administrar-la, si caldrà donar regularment dosis de reforç , si el SARS-CoV-2 generarà variants que s'escapin a la vacuna en concret, etc. etc i etc. Es necessita temps, recerca, anys potser. Però al carrer ja es comenta l'arribada de la vacuna amb la mateixa precisió que haurien d'arribar els Reis d'Orient. Sospito que el ministre ja ha aconseguit el seu objectiu.

  Perquè sap com tot polític que és molt humà, en una situació de penúria (sigui guerra, calamitat o fins en la grisa quotidianitat sense necessitat de cap pandèmia),  creure que sempre hi ha un horitzó millor, una muntanya blanca plena de promeses com descrivia el Joan Vinyoli, una porta que com per art de màgia faci sortir del túnel com qui es desperta d'un malson. Les cues que es formen per comprar loteria de Nadal  responen al mateix mecanisme. Comprar la possibilitat d'una sort que m'alliberi de les serivituds d'una vida insatisfactòria i/o insatisfeta (només heu de contemplar les mirades de la gent que fa cua davant  les administracions de loteria més concorregudes avançat el desembre). Tan moderns i científics i continuem creient en el deus ex machina amb que els primers dramaturgs grecs solucionaven les seves obres. El ministre, doncs, només dibuixa aquest horitzó com una lluminosa pastanaga, tot i saber que, en gran mesura, ens enganya, perquè també sap que davant la manca d'horitzó precís, preferim alegrement enganyar-nos. Per això en èpoques de necessitat i penes la superxeria i la credulitat tenen el terreny abonat. I no tinc clar si respon al terror de la desesperança o la recerca individualista de solucions fàcils a qualsevol problema. 

No vull llençar cap gerro d'agua freda a ningú, estic d'acord que ens hem de projectar d'alguna forma que doti al futur de sentit, però si aquesta projecció es basa només en la immediatesa d'allunyar l'espectre de la malaltia, continuar condemnant-nos a un sistema residencial on molts de nosaltres acabarem aparcats com despulles vivents, viure en un sistema econòmic que només sap mantenir-se a costa d'una roda de consum que no podem estroncar i el fa tant vulnerable al que ens està passant, adular una casta d'esportistes milionaris que aplaudim en estadis buits, es planyen de les incòmodes mesures de bioseguretat mentre guanyen el seu quinzè grand slam o que els abaixin el sou o ignorar la crisi ecològica subjacent a l'epidèmia, continuar desatenent un sistema sanitari i d'atenció social que ara es fa tant necessari, o quan es planteja el tancament de les escoles amb raonaments numèrics i models epidemiològics impecables que perden l'objectiu de tot plegat i és dotar d'un futur digne i decent als infants i no pas salvar un present que hem fet miserable...millor que ho deixem estar tot plegat.  Diria que es vol retorçar la dita gatopardiana fins el punt que res canvii perquè tot continuï igual tot pronunciant, com un sortilegi, la paraula màgica. Vacuna. No haurem entès res del que està passant, perquè no hem sabut mirar-nos en el grotesc mirall de la nostra societat  en que s'ha converitat aquesta pandèmia. O no ens hi hem atrevit. 




Post-data: I amb això no adobo l'esperit dels anti-vacunes. Les vacunes han estat junt amb l'accés a aigua potable les mesures de Salut Pública més efectives que han existit mai. Donaria per una disgressió tècnica que ara no faré per parlar d'aquest tema, i com la paraula vacuna, també s'està, al meu entendre, pervertint.


diumenge, 27 de setembre de 2020

Microconte I: La Mort Blanca

 Arribada a l'edat en que qualsevol pot sentir que s'és un fard per l'aspre mode de vida de la tundra, la vella inuit decidí que era l'hora que se la cruspís un ós polar. Com havien fet abans la seva mare, la seva àvia i l'àvia de la seva àvia.  No va esperar cap albada (a l'estiu, no hi ha albades a l'àrtic) per sortir de l'igloo sigilosament i arribar-se a la banquissa. Va seure i va esperar llarga estona l'ombra blanca envoltada de records d'una vida que, ben mirat, va trobar ben acomplerta. Els óssos es fan pregar darrerament, es deia. Va aparèixer una moto-neu espetegant. Va aturar-se. L'home que la cavalcava li va fer saber que perdia el temps, que els ossos polars escassejaven, i  acabarien d'extingir-los amb les males digestions que provocava aquest mal costum. 

-  I no em vingui que desconeixia que aquesta mena de finar està prohibida, ignorantia legis non excusat

 I afegí encara, després de prémer l'accelerador i llençar una escopinada de fum, que tot plegat era de mal gust amb qui sap el temps que el desagradable rastre de la sang es conservaria sobre la neu.  Sense esperar rèplica, es va allunyar ronronejant. La dona va alçar-se, la banquissa va cruixir,  va retornar a l'igloo i va seure. Creia plorar, però era el sostre que es fonia lentament. Un fenomen mai vist en aquella època de l'any. 




dimarts, 15 de setembre de 2020

Un mal viatge

  Ens introduïm dins del mono de tela blanca de protecció individual com si parasitéssim una despulla.  Peücs de tela verda d'algues, i amb les ulleres  protectores som  talment insectes sense antenes,.   La mà encara sense guant acarona la paret pintada de groc de la residència geriàtrica, afectada per un brot de COVID.  Els veïns d'aquest cantó ignoren que el llampant xalet amaga una residència d'avis. El timbre té forma de mugró. Sona esquerdat. Obre la directora, una dona també vestida amb una bata de tela, estrenyecaps i les ulleres. Els ulls han oblidat de parpellejar. La crec un pregadéus. L'enrajolat del vestíbul estampa una verge amb capa pluvial farcida de lluentons  i el cap de formiga coronada.  La directora parla amb el to dels que tracten amb gent que sordeja.
    -Veieu!? He traslladat els residents aquests aquí, oi?- retruny la porta, un acordió de plàstic, distingeixo dos llenços blancs que deixen intuir el cos arraulit com un papalló en metamofosi- No els queden massa primaveres, que diguem!, així a prop de la porta podré fer entrar els familiars i facilitaré la feina de la funerària quan toqui!
   Més endins, s'obre una ampla sala amb les finestres cobertes de tuls blancs com estrips de vels de núvia que traspuen l'estança de llum lletosa. Les parets farcides d'objectes, horror vaqui, aquarel·les de flors, gerros i natures mortes, un cor de coixí entravessat per un dard i amb lletra itàlica hi té gravat t'estimo, una manyoc d'espígol sec penjat d'un cordill i la foto d'un oblidat galant dels anys cinquanta de color sèpia. Un mirall inesperat em retorna la meva imatge i em recordo a un vulcanòleg trescant dins un cràter guspirejant.
    -Aquí he posat aquestes senyores, eh?! No han estat infectades, i guardant les distàncies de seguretat però que es facin companyia!
  Tusta el geneoll ossut a dues àvies engolides per les butaques. Ens miren darrera dues ulleres de cul de got des de la nit d'un temps esvaït que pregunten què hi fan encara en aquest món. La indiferència i espant momificat, les arrugues no poden fendir més sense trobar l'ós.  Una escala es caragola com un mol·lusc cap al pis superior, se m'entelen les ulleres, no distingeixo bé els graons de fusta que cruixeixen sota els peus d'alga.
    -A la dreta els residents infectats, i a l'esquerra, la zona taronja, els residents en risc d'infecció!- D'una habitació emergeix un treballador, només li manca un raïm de bombolles sortint per l'esquena i el creuria gravitar pel distribuïdor del pis com en una peixera. Se'ns dirigeix amb accent sudamericà. 
- Primero empesamos con los residentes no infectados y después acabamos con la zona roja antes de quitarnos el traje. Todo según el protocolo.-Estrany submarinista que pot parlar sota l'aigua.
  Entrem a una cambra. Ens rep una boca badada sense dents, fosca com una caverna buida que reposa en un llit d'amples baranes de sarcòfag. Ulls clucs, pell de cera i pèls de tan blancs que es volen perdre en l'aire com angelets de dent de lleó si deixessin entrar un respir de vent, i sobre el pit reposa el canell guerxat.
- Tampoc li queden gaire primaveres, a la Teòfila!
    Armanda, Teòfila, Raimunda....han tingut vida abans que aquesta o els van posar aquests noms, com les novícies que prenien hàbits i s'advocaven a un nom de beata després de deixar penjats en dot, els vels del seu vestit de núvia que ara fan de cortines? El corcó que només fa com dorm, desperta i recomença el seu  rossec. On està la vella nena que amaguen dintre seu? Deu ser molt endins al fons negre de la caverna de la Teòfila. Potser la nena  és ara una eruga que sirga insomne dins d'aquest capoll decrèpit, esperant un naixement. La mort un trànsit, l'agonia una metamorfosi, la residència un tètric rusc. El sud-americà s'allunya amb passos d'astronauta. I el corc que em devora només és un paràsit sense propòsit.  Desfem el camí. Vels de núvia, cruixit de fustes, ulls de vidre atònits, no distingeixo gaire bé el galant impertèrrit,  mirada sèpia entre la boira i cabell embetumat em somriu mofeta. Els lluentons de la capa pluvial són escarbatets daurats que fugiran cap al terra i voldran arrapar-se als meus peus d'alga per menjar-se'ls i es despullarà la formiga, vinclarà la corona i desplegarà les ales de mosca monstruosa per alçar el vol i posar ous de corc al cor de les persones. Sortim al carrer, com espeleòlegs d'una sima. Em trec ulleres, els guants, la despulla. Recolzo les mans a la paret. Sutgeja la pell de quera groga, l'espolso. Una nena baixa pel carrer perseguint una pilota i em sembla una cuca de llum.  L'encalça  i ens pregunta, vestits de blancs, a qui anem a curar. Al, corc, només volem matar el corc abans no ens buidi per dins. Arronsa les espatlles, diu vale!, i desapareix darrera la cantonada groga amb la pilota pigallada sota el braç.

dimarts, 25 d’agost de 2020

Una passejada pels cingles de Tarvertet

 

Em llevo relativament d’hora i enfilo la pista coberta de ciment degradat que vincla els cingles de Tavertet, direcció a Rupit. L’havia coneguda quan era un camí de terra que serpentejava sobre el precipici que s’aboca sobre els pantans de Sau i Susqueda.  A l’inici fa gràcia un rètol de “prioritat invertida”, començant pels conills i acabant pels cotxes. Penso si caldria fer extensiva aquesta recomanació a tota via, camí, carretera i sender. Aquest any, els pantans de Sau i Susqueda estan plens fins esborrar aquesta marca de pedra seca i nua de vegetació tant feridora als ulls dels pantans o estanys intervinguts que sembla una cicatriu de pedra. El pantà de Susqueda em recorda amb dolor l'assassinat de fa tres anys d'aquells dos joves, el Marc i la Paula, i que encara no s'ha resolt. Ara semblen veritables mars interiors encerclats per una boscúria impenetrable, un mantell verd fosc homogeni que s’estén com onades per les Guilleries i creuria que ateny ininterromput el Montseny . A l’inici el camí creua un sembrat agostejat,  sense arbres , però després d’un quilòmetre s’endinsa en una roureda, on destaquen en un petit prat dos exemplars superbs, sòlids com si estiguessin arrelats al cor de la cinglera  i s’enfilen cap al cel con s’hi volguessin arrelar. Cada vegada que els veig em commou aquest anhel de vida, lenta, feixuga i persistent que s’expressa  després de decennis amb aquesta esplendor. Esplendor que una serra mecànica pot aterrar en pocs minuts. En aquest punt apareixen planant dos aufranys (o voltors egipcis), el redós blanquinós esclata de blanc perquè el Sol que s’alça els toca de ple. Són una parella que fa anys que nien per aquests encontorns i no és difícil veure’ls. Aquí no corren perill, però com totes les aus migradores és en el seu lloc d’hivernatge, a l’Àfrica, con se’ls escabetxina. No fa gaire un voltor típic de l’Àfrica i en greu declivi, el voltor de Ruppell, ha començat a introduir-se espontàniament a la península Ibèrica, fugint de l’extermini. Aviat el veurem entre els seus cosins germans, el voltor lleonat que plana a molt poca alçada per aquí dalt. Després el bosc s’obre i veig l’antiga masia de l’Avenc, ara reconvertida en una mena de ressort de luxe. Recordo també que l’havia coneguda quan era un casalot abandonat, amb un cridaner finestral d’aire gòtic. Ara, a més de restaurar-la, l’han ampliada amb un edifici lateral allargassat amb finestrals que, honestament, trobo que trenca l’harmonia que tenia l’antic casal amb el paisatge com si fos un promontori més de roca. Aquesta estranya harmonia que encara tenen els pobles que no han estat agredits per un urbanisme sense sentit. Crec que han estat construïts inspirats per un esperit artesà que els ha fet integrats en l’entorn i només es pot donar després de segles de convivència. Vist de lluny i si s’obvia la nova construcció, el casalot dona la impressió de ser una barca a la deriva cavalcant una onada de pedra i el trencant de l’onada és l’encimbell del precipici ornat no d’escuma, sinó d’alzines, garrics i boixos que es volen precipitar cap a la vall. Com si dubtés eternament d’esclatar. Altrament, els boixos encara estan esquelètics però recuperant-se amb ànsia de la voracitat de l’eruga del boix que aquests dos anys els ha exfoliat literalment. La majoria ja tenen brots tendres, i fins i tot n’hi ha que ja tenen la seva antiga esplendor. Passat l’Avenc hi ha un pla que se’n diu boixer i té un aire espectral com si un foc sense flama hagués consumit els boixos. M’abstindré de fer cap comparativa amb la COVID-19, em vaig jurar d’abstenir-me d’escriure’n qualsevol consideració aquest estiu, però donaria molt de sí.

Quan torno encara paro atenció als prats on s’arrelen poderosos els dos roures. Observo la inversemblant varietat de flors i plantes que aquest any han crescut amb més ànim, segons recordo. Gencianes, fonoll, campanetes, cards i milers d’insectes brunzint amb deler. Vida i més vida. El xetorreig de pinsans i mallerengues. I el Sol que ja ha abandonat l’amable llum del matí i comença a eixordar l’aire. Torno a la casa on m’hostatjo, creuant aquest miracle de poble que és Tavertet (el marc on està l’Església, que diria que vigila ferrenya tot el contorn, és incomparable. En el jardí que té a redós, l’antic cementiri, reposen sota una senzilla escultura la meitat de les cendres de Raimon Panikkar, l’altre meitat les van llençar la riu Ganges). A la casa, una estanteria està ocupada de cap a cap per una col·lecció de lloms marró i verd de novel·les clàssiques de la literatura catalana. La repasso sense amb el poc interès d’una cosa que només té una intenció figurativa, però hi trobo en aquesta vella edició, del 1988, tot de noms coneguts: Víctor Català, Baltasar Porcel, Vicenç Villatoro, Prudenci Bertrana, Vayreda, Llorenç Villalonga, el meu admirat Pere Calders...i Mercè Rodoreda. I em desespera adonar-me de nou tot el que no tindré temps de llegir, i encalço La Plaça del Diamant, tot confessant-me avergonyit que no l’he llegida encara (forma part de la llista de l’eterna espera que no deixa d’eixamplar-se), i en pocs minuts quedo segrestat per la dolça i amarga Colometa i per l’enlluernadora capacitat narrativa de la Rodoreda.  I arribo a creure que això de la COVID-19 és només un antic malson.