Follow by Email

dimarts, 29 de maig de 2018

Sexe, cooperació i...Rock & Roll?

 Aquest article el vaig escriure fa un parell de mesos, i no me'l van voler publicar. Ara que sóc a Goma, em comenten descaradament com els soldats de la ONU plantats aquí, amb una eficàcia limitada respecte als increïbles mitjans que tenen, practiquen l'abús sexual, incloent menors, amb tota normalitat. Una pràctica banalitzada i segurament més complexa d'eradicar. Al cap i a la fi, et diran que no tenen altra mitjà per guanyar-se la vida, però hi caben reflexions d'aquest tipus?...planto aquí aquest article, doncs, una mica sulfurat per tot plegat i provaré d'escriure més serenament ben aviat.



   "Un noi encara jovenet estava a punt de viatjar per primera vegada a treballar una llarga temporada a un país Africà. La infermera del Servei d’Atenció al Viatger li va deixar caure que en portés de casa, que són de qualitat garantida, i els guardés a la nevera  on  es conserven millor en climes calorosos. Li va aclarir que parlava de preservatius. Abans un company de feina li va etzibar  que experimentés amb els condons de pell de zebra. Es va sentir vexat per aquell capsigrany de bromes de mal gust. Li haurien fet aquests comentaris si hagués anat a passar un cap de setmana a la Garrotxa? Com a una metgessa, que a la tornada d’una estada com a cooperant, els companys masculins de la feina li van preguntar per les mítiques mides del membre viril dels homes de raça negra. Li preguntarien mai si havia pres la mesura d’un olotí? El noi, però, no sabia que el vel de la innocència era a punt d’esquinçar-se-li.
    Tornat definitivament després de pocs anys explicava com un xicot també expatriat amb qui compartia casa, hi portava de tant en tant una bella noia local, i s’esquitllaven a l’habitació paret per paret amb la seva. Li va preguntar, un dia que se la va trobar esperant al menjador quina edat tenia. Setze anys. Encara ara es demana perquè no s’escandalitzava. “És normal, es justificava el col·lega. Tothom ho fa. I si me’n vaig amb una altra elles faran el mateix, és la cultura local. Fins i tot el director del centre, un prestigiós investigador, ho comentava amb una condescendència que es confonia amb l’aprovació”. Mentre prenia una beguda en un bar de la capital, de tant en tant una noia se li asseia al costat, li fregava el colze i esperava silenciosa el que era obvi. A canvi potser simplement d’una Coca-Cola. “Les convidava o fins i tot donava diners per a que em deixessin en pau o allunyar la temptació”. A una discoteca, observava com un eixam d’homes blancs entre la quarantena i la cinquantena, sotjaven noies esculturals, com qui vol reanimar una joventut moribunda. “Em despertaven una barreja de tendresa i patetisme. No volia saber on treballaven tots aquells”. Però encara li va passar un cas més vidriós, quan se li va oferir una noia embarassada. Li va preguntar perquè ho feia. Aprofitava el seu estat perquè hi havia blancs que els agradava tenir relacions amb dones embarassades. “I el fill que tens dins, el seu pare? Un blanc que se li va trencar el condó, i va desaparèixer. Li vaig donar un abrigall, uns diners, me’n vaig acomiadar i em vaig quedar consirós. Era de matinada”.
    Aquestes històries, verídiques, van començar amb una banalització preludi d’una relliscosa espiral. I suggereixen una inquietant pregunta, perquè molts europeus o occidentals, fan a l’Àfrica sub-Sahariana coses que no s’atrevirien a casa nostra i tendim a normalitzar-ho? El cas de Intermón-Oxfam a Haití, una orgia amb prostitutes menors, és extrem, repugnant, grotesc i reprovable, però hi ha un continuum fins arribar a aquest punt que alguns justifiquen pel mite de l’Àfrica negra, salvatge i voluptuosa, d’altres que només es tracta d’alliberar-se del, ja tronat, sentiment de culpabilitat judeocristià i aprofitar les noves normes. I encara hi ha els que no s’atreviran a explicar ni justificar res. Però en boca d’un Africà, o millor d’una Africana, lliure dels prejudicis que imposa la necessitat i conscient dels seus drets, potser respondria com el mercader de Venècia, és que si no em tallen no sagno com vosaltres?
    Els que s’autojustifiquen proven d’explicar que també hi ha el factor cultural, la permissivitat i tot això. Certament, el context importa. L’antropòloga Kirsten Stoebenau, en una recent revisió analitza el concepte de sexe transaccional estès a l’Àfrica Sub-Sahariana, que agafa un ampli ventall en el que en un extrem es troba la prostitució com l’entenem clàssicament (l’intercanvi de sexe per diners o bens materials de forma immediata i pactada), fins una sèrie d’interessos més subtils en què l’interès material queda emmascarat, no és pactat ni és immediat. Hi hauria el sexe per cobrir les necessitats més bàsiques de pura supervivència, per assolir béns que estan fora del seu abast (un telèfon mòbil, unes sabates, un sopar), per millorar el status social (a Madagascar en certes zones les famílies promouen que les seves filles busquin relacionar-se amb estrangers que els tripliquen l’edat) o on es barreja l’intercanvi material com una expressió d’amor on l’home sempre és el proveïdor (molts expatriats poden explicar històries d’enamoraments). De fons, però, romanen els mateixos paradigmes que de cultural poc tenen: pobresa, vulnerabilitat, desigualtat de gènere. Una fina línia en la que transiten tant l’home com la noia els separa de la franca prostitució. I per algunes és una simple transició. Afegim un, generalment, home blanc, sol, amb gran poder adquisitiu i sota un elevat estrés laboral i cultural, en un entorn on a més es normalitza o fins i tot banalitza segons què, i ves a saber amb quina història personal al darrera. Tot i així, cal preguntar-se si no serà que tretes les convencions socials occidentals, condicionants materials, barreres socials i legals i prejudicis, en el fons no deixen d’operar els mateixos mecanismes a casa nostra i simplement es posen en evidència com si aquí sofríssim una regressió material catastròfica, i explicaria la flagrant dicotomia d’aquest comportament.
     Però aquests esquemes em trontollen quan, per exemple, en un grup focal amb noies del carrer de Kinshasa d’entre 12 i 18 anys que vivien bàsicament de la prostitució vaig gosar preguntar si tenien clients blancs. Amb una astorant espontaneïtat van respondre que sí. I d’on eren? Libanesos, propietaris de comerços. I Europeus? Van afirmar que també. O quan s’ha arxivat l’afer dels cascos blaus francesos que a canvi de galetes aconseguien favors sexuals a la República Centreafricana, o pel que mai sabrem dels cascos blaus de Cambotja, Nepal o ves a saber d’on llençats com pops al garatge del Sudan del Sud i als quals les dones locals temen més que els propis conflictes del país. O quan tot recentment salta una investigació que homes (sempre homes) en posició de poder obtenien favors sexuals de dones i nenes de Síria a canvi de productes o serveis necessaris per a la supervivència fornits per les Nacions Unides.
    Una curiosa rèplica del Me too ha començat, en treure a la llum els expedients i expulsions que han fet la Creu Roja o Metges Sense Fronteres. Tenint ben en compte que seria molt injust generalitzar i res pot reemplaçar per desgràcia molta de la feina que les ONG fan malgrat les seves limitacions, la taca ja hi és.  La discussió oscil·la entre si cal exigir un capteniment quasi religiós o acceptar les relacions afectives lliures, respectuoses i entre iguals amb tots els matisos culturals que vulgueu i de les que molts coneixem casos que han derivat en felices parelles mixtes. Vaja, el que els benpensants diuen que és correcte a qualsevol latitud. Sense transigir amb la qüestió dels menors d’edat, és clar.
            El tema provoca un desagradable regust, un malestar pregon com qui se n'adona que hi ha alguna cosa que no rutlla en tota la lògica del sector anomenat "humanitari" i encara no acabem d'identificar.  Pot fer mal emmirallar-s’hi. Un personatge d’un conte de Sommersett Maugham, ho expressava amb aquesta subtil pregunta (aplicable a persones i institucions): quina és la diferència entre un home bo que fa coses dolentes i un home dolent que fa coses bones? Jo encara hi estic pensant"



dilluns, 28 de maig de 2018

Goma, Goma!

 L'avió fa una majestuosa corva per enfilar el llac Kivu, i anar de dret a Goma a la costa nord, al peu d'una amenaçant ombra encapotada de núvols. El volcà Nyiragongo. Si a Nàpols tenen el Vesubi, aquí tenen aquest volcà. Un dels més perillosos del planeta, diuen. La seva lava és molt líquida, com els Hawaians, però per contra, té un con abrupte i això fa que les colades tinguin el rècord mundial de rapidesa en descendre pels seus flancs. Si hi ha una erupció, i es troba a només uns 15 quilòmetres de la ciutat, cal reaccionar ben ràpid. El 2002 va sepultar una quarta part de la ciutat. 
 Goma és un destí que quasi ha esdevingut mític, en el món humanitari. És el crisol de les majors crisis, o les més emblemàtiques, que ha patit el món des dels anys noranta. El genocidi de Rwanda (Goma es troba just a la frontera), va provocar una diàspora de Hutus i una conseqüent invasió de l'exèrcit Tutsi que es recorda com el paradigma de la catàstrofe humanitària. Sebastiao Salgado té unes fotografies que han fet la volta al món, especialment quan va fotografiar els emaciats supervivents que van creuar, fugint, l'espessa i interminable selva i van aparèixer a l'altre extrem del país com morts vivents. Uns dos-cents mil desplaçats que van desaparèixer de cop sota la vegetació.
 Goma és això i encara més. Un polvorí on la violència s'ha enquistat sobre unes capes de conflictes que venen des de finals del segle XIX, en l'infame tractat de Berlin que va repartir l'Àfrica (aleshores desconeixien el llac Kivu) i més enllà en l'equilibri d'ètnies i clans que habitaven la zona. Jo acabo de llegir un recent llibre que prova d'explicar tot això, i a part de posar els pèls de punta, necessitarè un diagrama de fluxe en tres dimensions per entendre la corrua de faccions, exèrcits i grupúsculs que han actuat i actuen en la zona. Segons aquest llibre (Congo's violent peace), hi ha censats encara una setantena de grups armats actius. I no són simples grups d'autodefensa, com qui diu uns innocents sometents, sinó fins i tot autèntics modus vivendi que fan del terror, l'exacció i l'explotació dels immensos recursos minerals el motiu pel qual pervivuen i pel que han oblidat la genuïna motivació, si n'havia cap, que els va fer néixer. Crec que cal abandonar tota especulació basada en la raó per intentar entrar en la lògica del que aquí ocorre. Els Kivus, per aquesta raó, van ser anomenats en el seu dia com una república humanitària. Els ONGs i els grans organismes internacionals van plantar la seva bandera i han creat unes inèrcies disfuncionals que ho han enredat encara més, promocionat per la manca de capacitat i governança de l'Estat Congolès. 
 En tot cas, a mi m'acaben de donar un sobre amb un bon grapat de dòlars, com a mesura de seguretat per si un grup ve a segrestar-me i els el pugui oferir per evitar-ho. A la casa també hi ha un punt de reunió per si hi ha un seïsme i fins i tot una habitació a la que s'han blindat les finestres i s'ha posat un kit d'emergència per refugiar-s'hi si es senten trets. Però em diuen que ara per ara, tot està molt tranquil.
 I jo, el que vull, és anar a veure com es projecta en la nit el to rogenc del cràter provocat pel llac de lava permanent que diuen que habita dins del Nyiragongo.


diumenge, 27 de maig de 2018

La cosificació de la dona

 No tinc remei. M'he endut al Congo cinc llibres, i aquí n'he comprat encara dos més. Entre les lectures adquirides, un interessant llibre que el títol ho diu tot: Congo's violent peace. Així em permet fer una humil aproximació per entendre el galimaties que és aquest país, un rosari de desgràcies, malentesos, vilesa i una geografia beneïda pels recursos naturals que han resultat una maledicció. I al bell mig, enroscant-se com una ciclòpia serp, el monstruós riu Congo que drena una immensa conca. A on anava. En aquest llibre que esmento explica la lògica de la violència sexual que ha assolat amples regions del país, especialment el Nord Kivu i tot l'est en general. Aquest regió és com la pota trencada d'una cadira. Tot el país bascula sobre aquest polvorí. Tot comença pel pillatge de les tropes de diferent signe (els acrònims de les diferents faccions militars i exèrcits que hi han passat i repassat mereix un diccionari), quan assolen una zona o una ciutat. S'inclou la violació de les dones, no és nou. Forma part del catàleg de salvatjades de tota guerra des de sempre. Però aquí es va fer un pas més, i es va convertir en una estratègia bèl·lica. La violació sistemàtica de la població femenina té uns efectes a curt i llarg termini devastadors per la societat. Anorrea el pilar social, la dona, i perpetua un estat de submissió, ansietat, destrucció psicològica que s'estén a través de generacions. No és un assalt espontani de depravats sexuals. I això ja es va veure en la infame guerra dels Balcans, en el cor mateix d'Europa. Després hi ha un pas més inquietant, quan aquesta cultura de la violació i la violència sexual en general esdevé un fet cultural, rutinari, i la dona es veu reduïda a un objecte, una cosa per la qual és acceptable fer qualsevol cosa. Retornar a un estadi on es dignifiqui amb tots els seus drets a la dona pot costar molt de temps. I ara faré un salt en l'espai-temps. El tema de la famosa "manada" dona per molt. No entraré en els debats conceptuals sobre la condemna, la diferència jurídica que pugui justificar que es qualifiqui de violació o abús sexual. La indignació ciutadana ve donada perquè no entén, comprensiblement, la lògica dels advocats i jutges, i la justícia no s'adequa a la sensibilitat social. Però el tema de fons essencial, per mi, és que cinc homes d'entre 25 i 30 anys, aprofitin una noia de divuit per aprofitar-se'n simultàniament per tots els orificis possibles i després se'n desentenguin és per sobre de tot una anorreació de la persona que esdevé un objecte que només té interès pel plaer que em els hagi pogut donar. Indirectament, encara que no es parli en aquests temes, la pregona indignació té el seu origen perquè percebem aquesta veritat de fons. El mateix ocorre amb la major part de pornografia on la dona esdevé un objecte sexual, i per això em fa una mica de mal veure com es transforma el discurs per acceptar-la quasi com un mer instrument d'iniciació a la sexualitat. En un altre nivell, també es pot trasposar aquesta lògica als increïbles desfaltcs de personatge públics, sobretot polítics. El Sr. Zaplana que acaben d'engarjolar, sembla que es va embutxacar 10 milions d'Euros. Són gent que en primer lloc no necessitaven aquests diners, en segon lloc, cal molta imaginació per gastar-se'ls i en tercer lloc eren diners públics que tenen el seu origen, i això és molt important, les butxaques dels contribuents que com jo no escatimen en pagar els impostos que els toca i creuen que la hisenda és un instrument de solidaritat de la comunitat. Amb quina cara es presentarien davant un pensionista que no arriba a final de mes? Digueu-me idealista o càndid, però això em dona tot el dret a protestar quan cal. La qüestió és que hi ha una reflexió de fons del fet mateix que aquesta gent, manada i corruptes, violen la dignitat mateixa de les persones, allò que tenim de més íntim, i això no ho saben prou, també destrueixen la seva pròpia dignitat. Mai no podran tornar a mirar-se lúcidament al mirall sense posar-se a plorar. O això, o han deixat de ser homes. 

dimecres, 16 de maig de 2018

Una temporada al Teatre Nacional de Catalunya

 Aquest any he gaudit de l'abonament anual al TNC, que significa poder assistir al mòdic preu de 10 euros per sessió, a 10 obres escollides en els diferents escenaris del teatre. De moment en porto 8 però no em resisteixo a fer balanç. Primer de tot, m'ha sabut greu que no hi hagi hagut cap Shakeaspeare, però ho he compensat assisitint al sempre sublim Cyrano al teatre Borràs. Són obres, aquesta i les de Shakeaspeare, que encara que es representin de forma convencional sempre m'arrabaten. Respecte al TNC, la temporada va començar amb un clássic de la dramatúrgia Nord-Americana, "Desig sota els Oms". Correcta, interessant pel que reflecteix d'una època i perquè és l'obra de referència del teatre americà modern. Després va venir "Islàndia", de Maria Lluïsa Cunillera. És una qüestió de gustos, però el teatre conceptual en què sembla que les sensacions naveguin per l'atmosfera sense acabar d'entendre on  està la trama, el nus i el desenllaç, doncs no em convencen. El mateix però exagerat per abrupta i sòrdida puc dir de "Blasted". La següent va ser el clàssic de Lope de Vega, "El Perro del Hortelano". Meravellosa a nivell de la llengua i per això em va donar la impressió que els actors de la Compañía Nacional de Teatro cavalcaven sobre un cavall desbocat que no acabaven de domar. "Frankenstein", em va semblar pretensiosa i oblidable. No aportava res, ni tan sols estèticament, a una història arxi-coneguda. I ho tenien fàcil amb una mica d'imaginació i inspirant-se amb escenaris més contemporanis.Lla cosa es va aniamr de veritat amb la comèdia, que disfressava un drama recent, "Que rebentin els actors". Admirable i divertida posada en escena de sis o set actors alhora amb uns diàlegs vibrants i una situació surrealista. Però finalment han arribat les dues grans perles de la temporada. La sòbria però excel·lentment representada Sol  Solet, d'Àngel Guimerà que demostra definitivament que es tracta d'un clàssic intemporal i que considero les millors representacions de la temporada pel que tenien de despullades, i la Importància de ser Franck, de Oscar Wilde, amb una enlluernadora posada en escena que el deixa a mig camí del musical. Aquesta darrera mereix un comentari a part. Totes les frases escrites per Oscar Wilde estan esmolades com ganivetes, i darrera d`una enginyosa trama que aparenta ser una brillant comèdia, hi ha una autèntica sàtira a la societat victoriana. És una autèntica metralleta de dards que deurien fer molt mal. No ens ha d'estranyar que dos anys més tard el Oscar Wilde estigués entre reixes, segurament víctima d'un complot subtil de l'ordre establert que sempre es rebel·la de forma imàvida i cruel contra aquells que gosen desafiar-lo. El obre Oscar Wilde ja no es va poder refer i va morir poc després, amb només 45 anys d'edat. Aquesta perspectiva es perd en l'obra, que queda descontextualitzada, i és l'única crítica que m'atreveixo a fer. 


dimarts, 17 d’abril de 2018

Claude Lévi-Strauss

 Acabo de llegir una biografia de l'etnòleg i antropòleg Claude Lévi Strauss (1908-2009), potser el darrer savi que hagi donat la humanitat. Ho dic perquè em costa imaginar en aquesta època digital que torni a aparèixer algú capaç de crear un corpus de coneixement transversal, l'estructuralisme, amb una influència tan profunda en tots els àmbits (una altra cosa és que se'n faci ús o cas), i que li va permetre tocar i aprofundir en quasi tots els àmbits de l'esperit humà. I tot això en una època i amb mètodes pre-digitals, aprofundint en el detall i penetrant en el coneixement amb constància. Començo aquí a comentar algunes idees que segrestat la meva atenció, d'aquest personatge fascinant.

"El món va començar sense els homes i acabarà sense ells": aquesta afirmació està en la base del que ell diu un pessimisme ontològic. No existeix cap relat finalístic, un destí trascendent per l'home només un món abstracte, simbòlic, que opera amb els mateixos mecanismes entre tots els homes i esborra l'absurda classificació de societats primitives o avançades. El comú denominador és la necessitat de construir el sentit, que és el mateix que crear relats i que Lévi-Strauss va estudiar en la seva forma de mites, amb un final que probablement només és somniat. Però Lévi-Strauss no cau en la desesperació. Troba en aquesta fascinant naturalesa i capacitat de crear mons i pensar el món mateix i recrear-lo com un fet prou interessant i que pot omplir la vida, com a mínim la seva. Aquesta contundent afirmació pot servir en tot cas d'antídot per relativitzar les nostres idees, distanciar-nos de nosaltres mateixos i no absolutitzar res, excepte la dignitat de cada individu.

"L'experiència fonamental de l'home és  que tothom mor, i ningú mai més torna d'aquest llindar". Sembla una afirmació òbvia, però el que no és tan obvi és que l'home pateixi d'aquesta mena de broma de mal gust, segons com es miri, i a més hagi d'adonar-s'en i constantment s'hi senti conforntat. El desenvolupament dels mites i potser de la religió mateixa sorgeix d'aquest inacceptable fet, com si amb la insistència de dotar-lo de sentit, bastir-lo amb relats, ritus i litúrgies esmuséssim la cuirassa tossuda d'aquest fet. Ningú no torna del país dels morts i això és el fet fundacional de la humanitat, tal com ens coneixem. Em fa recordar això una frase de Pere Casaldàliga, que diu que les seves causes són més importants que la seva vida. Dona així una volta de rosca a aquesta reflexió, en que el sentit de la pròpia vida és més important que la vida mateixa. En altres paraules, que allò realment insuportable és una vida sense sentit, l'autèntic infern. Trobo aquí interessants lligams amb Victor Frankl quan es planteja la mateixa qüestió del sentit en els seus llibres. No sé si Lévi-Strausss i Frankl es varen conèixer o van compartir la seva obra, però si no és així és una llàstima.

Per tot això, l'univers simbòlic dels homes no pot ser jutjat per la seva racionalitat, sinó per la seva relació amb el sentit que dona a les pròpies vides, i per tant una agressió a aquest món intern es viu com una forma extrema de violència encara que no hi hagi sang. Un cas flagrant són els nacionalismes. Fora del cap de les persones d'una comunitat que comparteixen aquest mateix sentiment, la nació no existeix. Però agredir-la pot portar a l'explosió de les més extremes de les violències. I al revés, una idea pot aglomerar al seu voltant i catalitzar una societat sencera vers el que ens pugui semblar la més gran de les bogeries. Només cal llegir la història.

Continuaré.

dissabte, 31 de març de 2018

L'apropiació del discurs

Resulta clarificador reduir les discussions polítiques, i em refereixo específicament a l'anomenat procés polític de Catalunya, a una anàlisi lingüística per despullar intencionalitats i manipulacions. L'apropiació del relat del discurs, per dir-ho de la manera corrent, significa que a la majoria de la població, a través dels mitjans de comunicació, arribi un missatge, una percepció específica. Un exemple molt concret és el concepte de "presos polítics". Que algú mereixi aquest qualificatiu canvia completament l'essència de la seva condició, encara que no pas la seva condició concreta. Continuarà tancat a la garjola. Així no és innocent l'acepció que se li vulgui donar a aques concepte. Pres al peu de la lletra, un pres polític és tot aquell que està a la presó a causa de les seves idees polítiques. Seria la versió del bàndol independentista. Pels anomenats unionistes o constitucionalistes, algú que és a la presó ho serà perquè ha comès un crim, tan se val la idea que el va inspirar, i el posa al mateix nivell que un lladre, homicida, maltractador, etc. Anomenar pres polític a algú és una manera de legitimar-lo i legitimar el seu ideari. No anomenar-lo així, anorrea directament aquest missatge. Per tant, des d'un punt de vista publicitari és inacceptable. I apropiar-se'n és una prioritat.
Ara bé, per la mateixa regla de tres també van ser presos polítics Nelson Mandela i Adolf Hitler. El contrast és evident. Per tant, hi hauria una tercera via que defugiria  la presó del matís que donema les expressions, i és discutir obertament sobre les idees que han portat a algú a la presó, i si són polítiques (és a dir, que es refereixen a un ideari referent a com ha d'organitzar-se la societat), discutir-les. Però això, temo, és precisament el que es vol evitar de totes totes. Així finalment s'arriba a un subtil carreró sense sortida, que és la criminalització del pensament, de l'ideari. Ja no val a discutir, ni tan sols.

dijous, 8 de març de 2018

Pesta

Torno a Madagascar per tercera vegada en menys d'un any. Era un lloc que em semblava remot i inaccessible i ves per on, ja se m'ha fet familiar. Aquesta vegada hi sóc per fer un estudi sobre la pesta. Si, si, la pesta, la mateixa que el segle XIV va esquilmar Europa. Entraria dins de la categoria de les malalties negligides, però en pocs dies he pogut aprendre un munt sobre aquesta fascinant malaltia que toca tots els aspectes: clínics, microbiològics, ecològics, ambientals i antropològics. La bèstia que la provoca, Yersinia pestis, és un fascinant exemple d'adaptació als hostes, vectors i l'ambient, i d'interacció directe amb certes pràctiques culturals de Madagascar, on ha trobat un nínxol ecològic que fa d'aquest país el que més casos declara a l'any. A més, hi ha tota l'aura que envolta a la pesta, i que ha quedat en el nostre propi llenguatge ben reflectida: ets una pesta, sembles un apestat, pesticida...tot fa referència al estigma, perill, marginalitat. Per això, encara que si ho posem en una balança dels problemes de salut a Madagascar, des d'un punt de vista quantiatiu és un problema menor però la percepció serà sempre distorsionada. Però és cert que té un elevat potencial, com s'ha demostrat en el recent brot epidèmic on predominava la forma pulmonar i ha afectat àrees urbanes. És més morífera que el Ebola però la gran diferència és que el tractament antibiòtic és molt efectiu. També hi ha molt a aprendre de la resposta a aquest brot, on el factor humà, el context malgaix i les dinàmiques de les institucions i ONG's han fet emprempta, sovint de forma independent a l'evolució pròpia del brot i amb episodis esperpèntics. Un aprenentatge excepcional que agraeixo moltíssim d'haver tingut l'oportunitat d'accedir. Probablement, a Barcelona, seré l'expert en pesta número u, però dubti que em surtin massa oportunitats laborals en aquest àmbit.