Follow by Email

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Som una nació?

 He consultat algunes pàgines web en que es nega de forma rotunda el caràcter nacional de Catalunya, basades en una lectura de la història que des de Catalunya ens sembla contradictòria, però que cal escoltar amb atenció perquè conforma l'imaginari de molta gent de la resta de l'Estat.  Per exemple, s'afirma que la guerra de successió simplement va ser una reordenació de l'estat, i les revoltes de la guerra dels segadors una traïció de iure en diuen, a la lleialtat deguda dels catalans al seu rei legítim que a més els costà un tros del seu país, per confiar en els francesos (aquí s'afegeix si cal que eren tontos, a més de traïdors). Es tracta d'un negacionisme que buida tota possible discussió. Catalunya no és perquè no ho ha estat mai una nació. 

 Jo em pregunto, però, què és una nació?  Es tracta potser d'un barem, en que es putua per exemple, 1 punt si té una llengua pròpia, un punt més si mai ha estat independent, 3 punts si més del 50% de la població manifesten una consciència nacional, i així anar fent. O bé es tracta d'una entitat donada de fora, per una voluntat divina. No falta gent amb la creença d'un origen d'aquest tipus de les nacions, deixant a part el cas hebreu. Costa de creure veient com són de contingents les fronteres del cotinent africà, per dir-ne un exemple. De totes maneres, el que és cert és que subjacent a aquestes discussions hi ha un sentiment molt humà, molt profund, que en fa entendre la visceralitat. No som persones aïllades, ni en l'aspecte social ni en l'històric. La vida de cadascú de nosaltres s'insereix dins d'un espai narratiu, que dona sentit al nostre origen i ens projecta, no com a persones, sinó a través dels nostres desecendents, cap el futur. D'això se'n diu identitat, i per això atemptar contra aquesta identitat que ens fa afirmar la nostra individualitat a través d'una comunitat, somou un fonament molt profund. I aquesta identitat ve donada per un imaginari, que no vol dir irreal, que és on rau l'origen d'aquestes discussions.  

 Cal afegir que aquest negacionisme no és exclusiu castellà. A Catalunya cada vegada s'observa més, amb les teories del Colón català, que el Quixot va ser una traducció del català del que es va censurar la versió original, i que Espanya és una entelèquia històrica fruit d'una conxorxa mesquina per part de Castella, i així anar fent.

 Jo crec que la història més aviat és un sfumato, en paraules de Miquel Batllori, en que la veritat s'encavalla a diferents nivells, tant socials, individuals, culturals que fa que els límits siguin incerts però alhora la fa tan rica i fascinant. El negacionisme de tots dos costats no porta enlloc. L'aproximació a la història necessita una actitud comprensiva i sobretot bondadosa i desapassionada. Per exemple, un segador del 1642, simplement es va sublevar per evitar morir de gana quan els terços espanyols esquilmaven els masos catalans. No en sabien res del corrent històric en que estaven immersos. El punt de vista de la intrahistòria és molt necessari i per això crec que la història de tipus acadèmic, ha d'anar acompanyada de la lectura literària, la bona literatura que mostra l'autèntic pàlpit de l'època. 

 Un altre exemple és la mania que tenim de titllar la Corona Aragonesa, com la Corona Catalano-Aragonesa. Els comtats catalans no han tingut mai una monarquia pròpia. Però també és fals quan des de l'altre costat s'afirma que érem súbdits aragonesos. Barcelona i els seus comtats es regien per les seves lleis i Aragó per les seves, i el rei i comte es subjugava independentment per una o altra. I a més, fins a Martí l'Humá, la cort parlava i escrivia exclusivament en català. Després, el pol cultural va passar a València. Era l'època del Tirant lo Blanc.
 I per un altre costat, el nostre idealitzat Jaume I, va fer durant el setge de Palma allò que els orcs del Senyor dels Anells, en la darrera part de la trilogia, van fer a Minas Tirith, bombardejar-la amb els caps decapitats dels moros captius per minar la moral dels defensors. Per no parlar dels almogàvers, que van comportar-se sovint com uns trinxeraires. A Sicília encara hi ha el record de les seves revenges sanguinàries, i encara no hi ha jusificació de l'espoli de Constantinoble que va precedir la caiguda de Bizanci en mans dels turcs, accelerant-ne la decadència.

 Per mi, respecte a Catalunya, hi ha dos pilars bàsics pels quals ja es pot dir ase o bèstia. La primera és la pervivència d'una llengua ben viva, que no s'explica sense una consciència de poble comuna, i la segona, l'existència d'una cultura, especialment la literària, ininterrompuda des del segle XII, i amb obres fins i tot cabdals a nivell mundial, i amb un influx, com va demostrar el pare Batllori a nivell europeu molt més important del que s'havia volgut reconèixer. Aquí sí que hi veig grandesa.

En fi, doncs, som una nació? Jo el que trobo a faltar és més bondat i una lectura més desapassionada de la nostra història, que al cap i a la fi ens ferà més humans i més comprensius els uns amb els altres.




divendres, 19 d’octubre de 2012

A Roma amb amor, de Woody Allen

 Vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen (To Rome with love), sempre és una garantia, també animat per la crítica informal que vaig llegir de l'Alfred Bosch, que per contra menysvalorava el seu film anterior, Midnight in Paris, i n'he tornat amb el convenciment que l'Alfred Bosch i jo tenim criteris diferents.
 A Roma amb amor, Woody Allen teixeix cinc relats que només tenen en comú Roma com a escenari genèric. Podrien ser cinc històries independents, però totes pequen de manca d'originalitat, o si més no, encara que la idea fos bona, no està prou elaborada. És com si en Woody Allen hagués escrit el guió a corre cuita i per encàrrec de l'ajuntament de Roma, i no s'hagués donat el temps suficient per madurar-lo. La mateixa sensació que donava Vicky Cristina Barcelona, però en aquest darrer cas en ser una sola història la pel·lícula en general agafava més pes, tot i que jo he arribat a creure que ens prenia el pèl com ho ha fet una mica amb els romans ara. Jo no li he sabut veure la profunditat que esmentava l'Alfred Bosch, en tot cas força tòpics i gags fins i tot molt previsibles i escenes mal tancades.
 No dic que no sigui entretinguda i no tingui detalls brillants. La idea del cantant que només interpreta de forma excelsa sota la dutxa, i que per tant només pot sortir a l'escenari sota un raig d'aigua, és realment ben trobada, però poc aprofitada. Que a més aquest home sigui enterramorts i el seu fill filo-comunista, només queda com un apunt graciós que no porta enlloc a part de certs tics histriònics. Molts personatges els deixa a mig camí, suggereix històries i arguments que queden esfilagarsats, i algunes escenes les resol de manera improvisada i poc creïble. També abusa d'antics clixés, tics utilitzats en d'altres films, i el mateix Woody Allen fent de Woody Allen, però amb l'agreujant que també surt el Roberto Begnini fent com sempre de Roberto Begnini. 
 Midnight in Paris, en canvi, dona la sensació d'un guió ben trabat, inspirat diguem-ne, amb una idea conductora clara, no és aquesta potser la millor vida possible?, intel·ligent i molt documentada. El públic podia reconèixer els abundants referents culturals. En aquesta nova pel·lícula, abusa en algun moment dels referents que deixen fred al públic.
  Tampoc estranya això per part de Woody Allen, pel qual els actors deuen fer cua per ser-ne dirigits i es permet el luxe de fer el que li vingui de gust,  que també ens té acostumats a aquests daltabaixos i per tant la pel·lícula del proper any podem esperar des d'un canvi sorprenent de registre, com a Match Point, com una nova i brillant tragi-comèdia.
 Espero que em perdoneu si he estat massa dur, però davant d'un geni com Woody Allen l'expectativa sempre és massa elevada.




divendres, 12 d’octubre de 2012

Indignació

     Què és la indignació? Segons Michael J. Sandel, en el seu llibre Justicia, es tracta de la forma especial d'ira que sentim quan algú obté el que no es mereix. Quadra perfectament amb l'ús de la paraula indignat que s'ha popularitzat darrerament i nascuda amb l'actual crisi econòmica. Ens indignen les primes cobrades pels directius de bancs que han creat forats financers, per exemple. O l'especulació atiada pels bancs sobre l'habitatge, o l'estafa encoberta de les participacions preferents. És comprensible aquest sentiment, quan veiem la cara amb un somriure estampat d'un banquer que acaba d'enfonsar una entitat i cobra un, dos o tres milions d'euros. 
 És justa aquesta indignació? Es pot pensar que sí, però jo crec que cal estirar més el fil d'aquesta pregunta. Jo qüestiono, per exemple, perquè no ens indignàvem davant aquestes pràctiques abans, molt abans que la crisi comencés? I no és la primera bombolla especulativa de la història, per cert. La indignació, cal reconèixer-ho, ha nascut quan ens ha afectat de ple la crisi, i ha posat en escac el nostre benestar. Si és així, si tornessin a donar-se les condicions que van fer créixer aquest globus d'economia fantasiosa, temo que la indignació s'apaivagaria i tornaria a rodar alegrement la roda especulativa en la que tots, és bo recordar-ho, tots hem participat. Només quedarien un grapat d'idealistes clamant per allò que consideren de forma absoluta, com a just.
 Anem un pas més enrere, o endavant, i preguntem-nos on està l'origen de l'especulació. La cobdícia pot ser la resposta, el desig desenfrenat de tenir sempre més. Sembla ser que la cobdícia és un tret negatiu que cal eradicar. Xavier Sala i Martí, explicava amb un cert cinisme, que l'economia era la ciència que provava d'aconduir la cobdícia en benefici del propi sistema, i que per tant pot ser positiva o negativa. En aquest sentit, aquest economista, utilitza un concepte purament utilitarista de la cobdícia. Si la cobdícia serveix per crear riquesa i créixer, benvinguda sigui. Només cal vetllar, com si fos un petit monstre, per domesticar-la, aconduir-la correctament i posar-li límits si cal quan fa trontollar tot el sistema. No ens acostuma a molestar gaire que algú acumuli milions d'euros, mentre les coses ens van raonablement bé i fins i tot podem aplaudir les grans fortunes perquè com un corn de l'abundància devessen la seva riquesa per tota la societat. Aquesta és la justificació de molts rics. En tot cas, en temps de bonança només sol aixecar un altre vici, l'enveja.
 Hi ha una altra visió de la cobdícia totalment diferent, que fins i tot en capgira el sentit. Als Estatus Units es va produir una onada d'indignació pels beneficis dels brookers a Wall Street que respon amb més sinceritat a la definició de Sandel. Als americans no els fa repelús l'acumulació de riquesa, sinó l'acumulació de riquesa immerescuda. Ens pot sonar xocant, a primera vista, però darrera d'aquesta concepció s'amaga una de les premises que també expliquen la societat Nord-americana i sense la qual no es poden entendre alguns debats que ens semblen extravagants des del punt de vista europeu. I és la llibertat individual com a premisa bàsica. Tothom ha de ser lliure de poder fer qualsevol cosa, i això inclou la llibertat de fer-se tant ric com es vulgui. L'únic límit és la llibertat dels altres i algun o altre valor, com el fet de merèixer-la si és fruit de l'esforç. Moltes de les discussions entre Republicans i Demòcrates tenen per base els límits de la llibertat individual: llibertat de tenir la meva escopeta, de tenir un pla de pensions si em dona la gana i provar de fer-me ric si vull. És curiós com darrera de les filosofies més radicals de la llibertat hi havia escriptors i intelectuals ateus, però als Estats Units hi posen Déu fins la sopa com a garant darrer d'aquesta llibertat. No entraré en aquest tema, però. Curiosament, no sé si molts nord-americans s'adonen que aquesta idea entronca directament amb la concepció moral de Kant barrejada amb un cert esperit del Far-West.
 A Europa, per herència grega probablement, associem en canvi l'acumulació de riqueses desmesurada a la violació d'una virtut (l'austeritat, el capteniment, la generositat potser).  Sant Tomás d'Aquino no es mossegava la llengua, i afirmava que qualsevol persona que tenia més del que necessitava per viure, era ja un lladre. El problema és determinar què és una virtut i què no, i això ens remet a allò que és veritable. Pel calvinisme, l'èxit econòmic era un signe de favor diví, el catolicisme ha proposat l'austeritat, en sí mateixa, com una virtut.
 En resum, on vull anar a parar és  que així es dibuixen les tres visions que poden contraposar-se que fonamenten el que és bo en general, i en l'economia en concret, i que com veieu poden donar tres visions divergents: utilitarisme, virtut i llibertat.
 Penso que si bé nosaltres respondríem que ens movem per la virtut, la realitat és que ens inclinem al més pur utilitarisme. I per això tenim els governs que mereixem: tecnòcrates grisos. Les perorates del nostre president del govern espanyol, es poden resumir amb la mateixa lletania: creixement, retallar dèficit, i crear llocs de treball. A mi em deprimeix, francament, i sentir algun discurs que vagi més enllà i s'atrevís a parlar de valors o virtuts em resultaria molt consolador.