Follow by Email

dissabte, 23 de maig de 2015

El documental de Sense Ficció sobre els germans Roca

 La setmana passada vaig veure el programa Sense Ficció, en que projectaven un documental sobre la recerca artístico-experimental dels germans Roca, que regenten el que es considera el millor restaurant del món. S'explicava el seu esforç per poder elevar la cuina al rang d'expressió artística, al mateix nivell que la música, el teatre, l'òpera, les arts plàstiques. Amb aquest propòsit van construir una mena de "performance", no sé definir-ho millor, que combinava tots aquests ingredients. En paraules seves paraules seves, la seva ambició era portar al límit les emocions, els sentiments, a través de la cuina, de la degustació, acompanyada per l'obertura màxima de tots els sentits canalitzats per l'experiència gustativa, olfactiva, visual i auditiva. 
 No sóc cap expert culinari, aviso, però d'entrada, i des del punt de vista d'un llec en el tema culinari però crec que amb una certa sensibilitat artística, a mi el documental em va deixar un rastre de vidriosa inquietud. Primer, perquè tot plegat (al marge de les dots culinàries que no jutjo de cap manera), em va semblar un vulgar exercici de sofisticació que no feia referència a cap realitat tangible. M'explicaré. A mi això de l'abstracció per l'abstracció, de deslligar sentiments, emocions, sensacions, d'un punt de referència, d'un marc que trascendeixen però alhora expliquen millor que qualsevol altra expressió (per mi més o menys aquesta és la definició d'art, discutible si voleu, un viatge d'anada i tornada), em fa d'entrada basarda i en segon lloc em pot arribar a repugnar. No crec en un tal deslligament, i em sembla un enrevessat exercici de bombolles de sabó, tant elaborades com vulgueu, que només deixen un rastre d'incomprensió i en el meu cas perplexitat que finalment desemboca en buidor. Un art sense transformació interior, i de retuc, sense ambició de transfigurar (i potser transformar), la realitat, no sé exactament que és. En aquest sentit, em va semblar un simple embotiment dels sentits que no porta enlloc, una banalització suprema i alhora sofisticada. No res més. Jo m'acontentaria amb menjar i prou, francament, i això no és un judici contra l'habilitat culinària dels germans Roca, no la sé valorar però segur que compartiria l'admiració mundial.
 Si algú té una altra opinió, estic disposat a corregir-me. 


dimecres, 13 de maig de 2015

La WWII, vista setanta anys després

 Fa setanta anys que es va acabar la Segona Guerra Mundial. Els veterans més joves toquen doncs els noranta anys. No fa ni deu anys que va desaparèixer el darrer veterà de la primera guerra Mundial, i ara veurem com s'esvaiex ràpidament la memòria viva del conflicte. Així passa la Història, i ja ningú la podrà reviure. Només ens queda la literatura, la bona literatura, que fa el miracle de ressuscitar el passat (a diferència dels llibres d'història).
 Em sembla que era Ortega y Gasset, o  no sé qui, o potser m'ho invento, que la història de veritat era el que anomenava la intrahistòria, no els grans fets, batalles, dates. Sinó les biografies concretes, els sentiments, sofriments i emocions dels que s'hi han trobat embolicats. La major part de les vegades sense controlar-ne les circumstàncies que els han dut a, per exemple, viure de ple aquest conflicte bèl·lic. Paul Beevor, en el seu llibre sobre la Segona Guerra Mundial combina les grans dates i fets amb apunts biogràfics, concrets, de persones reals que donen sentit a aquests grans fets. I de passada desmitifica, mostra les misèries humanes dels grans referents morals, que no ho eren tant sembla: Churchill, Roosvelt, McArthur. Fa particular incís en demostrar com els egos i dèries personals varen passar soving per sobre de qualsevol raonament i varen costar vides i provocar destrucció innecessària. Poc ressò es fa de la catastròfica i inútil campanya de destrucció de les ciutats duta a terme per la RAF britànica.
 Fa temps em va caure a les mans un llibre, Un extraño para mi mismo, de Willy Peter See . Es tracta del diari d'un jove soldat de la Werhmacht, que lluitava al front de l'est, que passava a net quan tornava de permís fins que va desaparèixer i no se'n va saber res més, l'any 1944. El manuscrit es va recuperar d'unes golfes l'any 2002. Llegir-lo trenca l'estereotip del soldat alemany, despersonalitzat a les pel·lícules, com si no tingués rostre sota el típic casc que tots recordem.
 D'aquest, n'hem tingut la sort de conèixer-ne els pensaments, les emocions. Però de la majoria no n'hem sabut res més però és precisament aquesta intrahistòria que fa real la història dels fets. Llegida des d'aquesta perspectiva pren una altra dimensió. Penso ara en un dels episodis més foscos, les violacions sistemàtiques, massives, comeses per l'exèrcit roig, desinhibit pels seus mateixos comandants. En menor mesura, sabem que també va ocórrer al front de l'oest, i Norman Lewis deixa testimoni de les atrocitats sexuals de les tropes colonials franceses a Itàlia. Curiosament, atesa la magnitud de la tragèdia, es calculen en centenars de milers les dones violades, no he conegut encara cap relat en primera persona publicat d'alguna d'aquestes dones. La majoria ho varen enterrar, i ara també elles són mortes.