Follow by Email

divendres, 31 de maig de 2019

Pirates del Carib

 Em fa gràcia quan, en aquests moments, escolto els molestos talls de Spotify, dient-me una cosa semblant a que "tanto da si vas al trabajo, o a una isla paradisíaca, si quieres escuchar tu música favorita únete gratis por un mes a la versión premium y olvida las interrupciones". I si fos el cas que es donessin les dues condicions alhora, que vas al treball i també a una illa paradisíaca? És el que es pot pensar quan explico que estic saltant d'illa en illa, a les petites Antilles del Carib: St. Lucía, Grenada, Antigua, Saint Vincent, i encara em queden St. Kitts and Nevis i Dominica. Podria semblar un d'aquells viatges esbojarrats, de tasta-olletes, amb aquest esperit tant post-modern de noséquantescoses-que-has-de-fer-obligatòriament-abans-de-morir (o la seva versió cínico-apocalíptica, abans que el canvi climàtic ho esguerri tot). Afortunadament, les relativament breus visites em permeten fer un tast prou contundent i real de cada lloc. També hi ajuden dos fets. Primer, miro d'allotjar-me en hotels que estiguin en al mig de la capital, el pols de la vida, no en els resorts turístics, i segon tenir la sort d'haver trobat una lectura que m'acompanyi i que em permet anar més enllà del que els meus pobres ulls poden veure. En aquest cas vaig topar amb un autor fins ara desconegut per mi però del qui buscaré els seus llibres, Patrick Leigh Fermor, que va escriure una crònica d'un viatge a les Antilles els anys 40, en que repassa a partir de les seves pròpies lectures de temps passats, sobretot d'un tal pare Labat, dominic francès del S. XVIII, la geografia, la història, els paisatges, les seves impressions i agudes observaciones sobre totes les illes que va visitant. Ja en faré una recensió, però he descobert un digne predecessor de Kapucynsky i és una demostració que acompanyat de bones lectures es  viatja més i molt més lluny.
 Què he d'explicar jo, doncs? Existeixen els tòpics, l'associació automàtica de Carib=Paradís? Si es mira el passat, tot és molt turbulent, ja des d'un punt de vista geològic. Totes aquestes petites illes són les puntes de monstruosos volcans que encara espeteguen de tant en tant. Recordem el mont Pelé que el 1902 va fer de la capitald de Martinica, St. Pierre, una nova Pompeia. Els pobladors més antics dels que se sap eren els misteriosos i pacífics Arauacos, substituïts per els Caribes (que en van donar el nom) provinents de la conca del Orinoco, més agressius, caçadors i recol·lectors que se les hagueren amb els colonitzadors europeus. Els espanyols, i Cristòfol Colom mateix, no van fer gaire més que batejar les illes segons el Sant del dia (San Vincente, Santa Lucía de Siracusa..), el propi nom del navegant (San Cristóbal), el dia litúrgic amb que s'hi varen topar (Dominica), per paisatges que els evocaven la seva terra (Grenada, Montserrat) o una barreja místico geogràfica, com Trinidad pel fet de tenir tres pics. Però poc més hi varen deixar. Són els anglesos i francesos els que se les han disputat amb regulars escabetxines i lluitant alhora contra l'aferrissada violència dels Caribes que van poder subsistir encara fins mitjans del segle passat. Han sofert el destructiu eco del que es coïa a Europa. Patrick Leigh Fermor esmenta la visita que va fer a la darrera reserva d'aquesta tribu indígena a Dominica i temo que ben desapareguda (ho miraré). Hi ha noms de pobles que es diuen Massacre, i no cal ser massa viu per saber què hi deuria passar. El resultat en moltes illes és que es barregen els topònims anglificats d'origen francès i persisteix un creol d'arrel africana i francòfon junt amb l'anglès oficial. Després, aquestes illes també van ser escenari privilegiat de l'explotació de mà d'obra esclava amb totes les vexacions i crueltats associades junt amb justificacions teològiques d'allò més inversemblants. I la negritud s'hi va implantar de forma esborronadora. He tingut la impressió d'estar en un apèndix d'Àfrica, el Carib és de color negre, però parant més atenció sobre els trets, hom se n'adona que hi ha totes les tonalitats de pell fruit de la barreja promíscua, des del negre més negre amb una transició fins el cafè amb llet i un blanc magribí, i trets facials que recorden encara els dels antics Caribes, una mica mongoloides amb cabelleres suaus i llargues. De fet, expliquen que alguns esclaus que es van escapar del jou després de naufragar es van naturalitzar com a autèntics Caribes i van adoptar-ne totes les costums. A més d'aquests remanents, la història parla muda als meus ulls, a cada lloc es poden observar els antics edificis de l'època colonial, alguns deliciosament decrèpits, esglésies metodistes, anglicanes i catòliques que semblen no ser d'enlloc o trasplantades sense més ni més d'Europa o amb un vague intent de sincretisme que no ha aconseguit ni de lluny els resultats espectaculars dels Espanyols amb l'Amèrica continental, i cementiris amb l'aire més propi d'un comtat anglès, amb nostàlgiques inscripcions que encara ressonen més patètiques després de tants anys, a recer d'una palmera i abrussades per un sol tropical.  
I dels tòpics, què doncs? Si, si, hi ha les platges tropicals, de sorra blanca fruit de l'erosió del corall, color turquesa, temperatura perfecta, tèbia, sol espaterrant, aire translúcid i colors esclatants, esculls de corall que espero descobrir abans de marxar. No és un tòpic, és una realitat que esdevé hipnòtica, la transubstanciació del paradís a la terra i que fa que el turisme sigui la gallina dels ous d'or. Sobretot un turisme de luxe de iots (hi ha tota una indústria al voltant d'això), i també el més popular en forma de monstruosos transatlàntics que porten milers de turistes d'illa en illa i desembarquen com en un formiguer. No he vist cap espectacle d'aquests, he arribat en l'interludi de les dues estacions altes. També hi ha volcans, a dojo, la majoria extints i selves luxurioses però que no tenen els imponents arbres de les selves continentals, suposo perquè els huracans que arrassen de tant en tant aquestes terres (cada temporada és una mena de ruleta), no permeten que cap arbre arribia a una alçada excessiva, excepte les vincladisses palmeres. I també, com a nou esquer turístic, es promocionen diferents llocs on es va rodar les entregues de la pel·lícula de Pirates del Carib assenyalats convenientment en les guies i que a mi em provoquen un automàtic desinterès. I fins i tot sé que es fan performances al respecte. Al cap i a la fi, el paradís no deixa de ser un miratge que construïm a la nostra pobra mesura, i té el petit inconvenient que sigui com sigui, sempre acabes trobant-t'hi amb tu mateix. 

dijous, 16 de maig de 2019

Grenada

 A tothom d'una certa edat li deu sonar l'illa de Grenada perquè a principis dels anys vuitanta va ser envaïda per l'exèrcit Nord-americà, en aquell moment sota el comandament de Ronald Reagan (cal recordar, per espant de molts en aquests dies que corren, que el president dels Estats Units és alhora el comandant suprem de les forces armades). Es valen voler treure de sobre un aprenent de dictador d'idees esquerranoses que amenaçava de repetir la facècia de Cuba dels anys seixanta. Van escombrar l'illa que no té més de 50 o 60 quilòmetres de llarge, sense despentinar-se. Els adults d'aquella època molt probablement van tenir notícia per primera vegada de la seva existència i es van preguntar si era casualitat que s'assemblés al de la ciutat de Granada. No, no és cap casualitat. Els primers navegants europeus de la zona que com bé sabeu eren castellans van veure de passada l'illa i la seva escarpada orografia que n'és un tret distintiu, els va recordar els pendents del Sierra Nevada que emmarquen la Granada original (també hi ha una petita illa anomenada Montserrat on hi ha el volcà més actiu i perillós de la zona). I li van posar el nom que estranyament ha perviscut malgrat que sempre ha estat en mans de Francesos o Anglesos, que com en d'altres illes del Carib, s'anaven turnant el domini mitjançant cruels batuses. I pel mig, exterminant la població local, els Caraibes, i substituint-la per esclaus importats de l'Àfrica del l'Oest. Així es donen curiosos contrasts. En aquelles en què finalment els Anglesos en van guardar la posessió, sobretot després del tractat de Versalles després de les Guerres Napoleòniques, l'Anglès es va imposar al Francès però en moltes el Francès va perviure en forma de Creol, una llengua estrafeta amb parlars d'origen africà que els esclaus importats es van inventar per entendre's entre ells (solien venir de diferents zones), i gran part de la toponímia. Peró Grenada és un dels pocs països caribenys en que el no hi ha creol. Ja pararé l'orella.
 En tot cas, la meva primera impressió de moment només reduïda a St. Georges, la capital, és d'una resplendent lluminositat, càlida però amarada per un Elisi constant que esvaiex la xafogor, els edificis estan pintats de colors llampants i l'aigua fins i tot en el port, al fons d'una profunda badia, té colors turquesa. Una llucada des del moll ja permet contemplar peixos de colors, allí on per costum esperaria veure taques d'oli i llísseres merderes en una aigua verd-grisosa. La ciutat, feta de cases i casalots, puja ràpid pel pendent de l'illa i les edificacions sembla que es vulguin enfonsar en el verd esclatant, una vegetació luxuriosa que dona una agradable sensació d'integració.

 El capvespres he anat una mica cap els afores, fins una platjeta que, per sorpresa meva, no oferia quasi cap resta de plàstic tot i estar en la zona més poblada de l'illa. M'he sentit consolat, i he contemplat una de les postes de Sol més magnífiques de recordo: un cel clar, una mar calma i acollidora i un astre perfectament esfèric i dibuixat que llençava una alenada càlida que fins desaparèixer darrera una línia d'horitzó perfecta, encara semblava abraçar-me. Us la regalo.