Follow by Email

dijous, 29 de juny de 2017

L'Avenc de Tavertet

 La casa de l'Avenc de Tavertet és una preciosa masia del segle XV-XVI si no vaig errat, massissa i estantissa amb uns finestrals d'ambició artística i que parlen d'uns antics propiertaris amb força fortuna. El casalot presideix la part central de la cinglera que uneix Tavertet i Rupit. Jo la recordo encara abandonada, com una solemne i silenciosa presència que parlava de temps passats, però perfectament encastada en el paisatge sublim d'aquest enclavament, integrada com  només ho poden ser aquestes antigues construccions afaiçonades al llarg dels segles, com si haguessin estat éssers vivents buscant una perfecta simbiosi amb el paisatge.  L'orientació mateixa de la construcció no l'hauria pogut encertar millor cap arquitecte modern.  Hi havia passat quan semblava condemnada a derruir-se parsimoniosament i el camí encara era un sender de terra. Després va començar la rehabilitació per part d'una parella vinguts d'Anglaterra. El que deurien ser els antics estables es van reconstruir i convertir en petites casones per a estadants molt acollidores, seguint l'estil de la casa gran. Una casa de turisme rural encara ben integrada en el paisatge. Després es va construir un enorme parking sota terra, totalment invisible des de l'exterior que evitava que rècules de cotxes haguessin de posar-se pels camins i evitant l'impacte visual. L'interior, la primera vegada que el vaig veure, em va semblar desmesurat però em va semblar també una intervenció encertada. Finalment ha vingut una piscina coberta i un nou edifici annexe, més modern, d'apartaments que ha trencat definitivament l'harmonia del conjunt. I un canvi d'estil en l'esperit de l'establiment. El conjunt, al meu entendre, s'ha menjat la magnificiència de l'antiga casa pairal i el seu entorn. L'establiment sembla que ha derivat d'una idea romàntica, un somni, d'uns agosarats i admirables emprenedors, cap a un hotel tipus spa, cada vegada més selecte i allunyat de la història i l'entorn que esdevé una mena d'afegitó més, com un complement.  Fa un parell d'anys fins i tot s'oferien gin tònics als passants, una idea inversemblant fa unes dècades en un camí de pastors i caminaires. Això sí, tot mantingut amb energies renovables. Probablement, sense aquesta orientació més de negoci i traint en certa manera les arrels i l'esperit del lloc, no seria viable tot el tinglado (ja ho comentàvem, fa temps, quan només havien construit la piscina i el pàrking que ens semblava desmesurat). És, potser, l'esperit dels temps als que ens hem d'acostumar. 


diumenge, 18 de juny de 2017

Tintin al Tibet

 Si em preguntessin per una obra mestra del còmic no dubtaria en esmentar Tintín al Tibet, de Hergé, l'incomparable autor belga. Amb aquest àlbum passa com amb les grans obres d'art, sempre que un hi torna el troba nou, fresc i amb aspectes que li havien passat desapercebuts. Hi ha sempre novetat com si irradiessin immarcesciblement. Fa un temps vaig veure un documental sobre la vida de Hergé que em va donar la clau per interpretar l'obra. Hergé era un cul de plom, encara que sembli sorprenent. Amb prou feiens havia viatjat fora de la seva estimada Bèlgica (i això que no és difícil sortir de les fronteres d'aquest país, ni que sigui despistadament). Això encara és més sorprenent si ens adonem que en els seus àlbums, sobretot a partir de El Lotus blau, no hi ha cap detall que no hagi sortit d'una anàlisi i una acurada documentació posats al servei de la història i que els dona aquest aire de coherència i solidesa interna, junt amb un control virtuós del ritme de la història, l'ús d'elipsis i totes les formes literàries que us pogueu imaginar i una constel·lació de personatges únics, perfilats i molt originals, que interactúen entre ells potenciant-se i creant aquest sorprenent cant coral que és cada àlbum i tota l'obra en conjunt.
A Tintin al Tíbet trobo que s'hi conjunten tots aquests elements d'una forma especialment sublim, però sobretot el que la realça per sobre de qualsevol altra àlbum és el subtext de l'obra sobre un text, una trama, d'aparença senzilla. Hergé passava per aquella època un temps de contradiccions. De caràcter tímid, fins i tot submís, s'havia casat amb una dona que no estimava, controladora, induït per un antic director espiritual. És aleshores que trenca amb aquest fard i comença una relació amb una dona molt més jove que treballava al seu estudi, traint els seus principis, afuant els seus escrúpols. A Tintin al Tíbet hi ha de fons una recerca de la puresa, del la bondat primigènia, quasi desesperada i contra tots els elements en contra com si l'autor temés que de fet, aquesta puresa no existeix per molt que l'enyorem, per molt que la busquem. A l'àlbum predomina el blanc, la neu, símbol de puresa, i el motor que mou al protagonista és la fidelitat al principi de l'amistat, dels valors que l'empenyen contra tota evidència que sigui possible concretar el seu projecte que en el fons és demostrar que val la pena lluitar per aquests valors, en aquest cas l'amistat, fins el límit encara que tot digui que és impossible. Tot en el seu entorn prova de dissuadir-lo però finalment és la seva persistència el que fa el contrari. Tothom amb qui es creua acaba vinclant-se a aquest desig de puresa i es transforma. La bondat, el blanc, la puresa, venç. El comparsa Haddock és un curiós contrapunt. Contra tota aparença acaba actuant sempre genuïnament, i aquells que en aparença ens semblen monstruosos, com l'abominable monstre de les neus, només són víctimes del prejudici. El fons dels homes, de tots els homes, és doncs bo, per tant jo també tinc una oportunitat de redimir-me. Aquest, penso, és el missatge que buscava expressar Hergé en aquesta obra universal.