Follow by Email

divendres, 26 de febrer de 2016

El fill de Saül

 Jo pensava que ho havia vist tot pel que fa a la filmografia sobre l'holocaust. Però resulta que encara hi havia un punt de vista que ningú s'havia atrevit a adoptar. I veient la pel·lícula El fill de Saúl,  dirigit pel novell László Némes, s'entén que ningú s'hagués atrevit a filmar el punt de vista d'un membre dels Sonderkomando (els sonderkomando eren equips de jueus  presoners dels camps de concentració que feien les feines més abjectes en la cadena d'extermini dels camps de concentració nazis), filmat quasi exclusivament en un primer pla de la cara del protagonista, encaranat per Röhrigh Géza. Així s'aconsegueix un efecte molt potent, diria que esbalaïdor. No es mostra res directament, no hi ha primers plans de la massacre, però s'intueix en segon pla, els cops, murmuris, esglais, la violència ambiental i la claustrofòbia, la mort que ho amara tot i mentalment es construeix d'una forma realista l'horror més absolut. Horror absolut, aquest és el terme. Des de l'inici de la pel·lícula he tingut el cor en un puny i em costava imaginar com l'equip de filmació, començant per l'extraordinari actor principal, havia tingut prou templança per trabar aquesta història. Penso si no hauran acabat tots a la consulta d'un psicòleg.
 Aquest film honora aquest art, capaç de trascendir-se fins fer ressuscitar literalment allò que en molts només és una evocació, i fer prevaldre la memòria d'uns fets millor que qualsevol memorial.
Un efecte directe de la pel·lícula és que fa entendre aquella cita que després d'Auschwitz no hi ha cap reflexió que valgui. I també espaordeix que només una generació anterior a la nostra hagués viscut, o provocat, aquest infern. Fins quin punt l'alienació de les persones pot arribar a justificar que se les tracti com a peces, així anomenaven els cossos inerts dels jues morts,  mereixedores de ser exterminades. El punt lluminós enmig de tanta foscor, l'al·legoria de la pel·lícula, és que enmig del mal més absolut pren sentit un gest d'humanitat que no té cap utilitat pràctica, l'obsessió del protagonista per donar una sepultura digna a un noi de dotze anys. En si mateix, el gest conté tota l'esperança enmig de l'absurd més atroç. Amb films així tenim assegurat que es podrà transmetre la memòria del que mai ha de repetir-se.






dimecres, 24 de febrer de 2016

Realitat virtual

    Durant el Mobile World Congress, popularment conegut com el mobail (curiosa adopció lingüística), una de les estrelles tecnològiques ha estat els reproductors de realitats virtuals. Ulleres que donen una visió en tres dimensions que, per exemple, ens poden posar en el cos d'un practicant dels salts de trampolí amb esquís. Sembla que l'experiència és inoblidable.
 Això de la realitat virtual dona lloc a algunes reflexions, que no són noves i ha estat utilitzat com argument en algunes pel·lícules (ara se m'acudeixen Matrix i les seves seqüeles, i Abre los ojos, de Alejandor Amenábar). És a dir, on està el límit entre allò virtual i allò real, si és que les nostres perceptions no són en certa manera també virtuals. Però no em posaré a reflexionar sobre l'epistemologia. Només explicaré una experiència que ve a cuento. 

      Fa una colla d'anys, amb dos molt bons amics, ens vam endinsar en el Parque de los Nevados, a Colòmbia, (on entre altres es troba el famós Nevado del Ruiz que l'any 1985 va sepultar la població d'Armero). No teníem res més que un esbós fotografiat amb una petita càmera per guiar-nos. L'extensió del parc era com la meitat de Catalunya i ens proposàvem creuar-lo de punta a punta només amb un deficient croquis. Ni plànols, ni gps, ni mòbil (perquè tampoc hi havia cobertura). Tampoc podíem imaginar si ens passava res que un helicòpter ens vingués a rescatar. No hi havia aquest servei, tampoc el podíem avisar. Si haguéssim desaparegut per aquell indret, ningú ens hauria trobat. Un immens páramo  presidit pels volcans nevats, el Tolima, el Ruiz, el Santa Isabel. Semblava la terra primigènia. Aquesta consciència de vulnerabilitat, saber que la decisió de prendre un camí o una direcció tenia conseqüències vitals (ens podia perdre, desorientar, sense esperança), va despertar un instint que ens obligava a fixar-nos en tots els detalls del relleu, en allò que era més plausible, en qualsevol senyal, detall, que ens indigués la via més plausible. La realitat va cobrar una nova dimensió, alhora abassegadora però més palpable que mai. Algun modernet de merda en diria que estàvem connectats, i penso que això és cert. Vaig tenir els mateixos sentiments i emocions, la tensió que vivien els antics navegants, exploradors, simples viatgers. Una figuració del que sentien aquells intrèpids portuguesos quan s'endinsaven en les aigües oceàniques només guiats per les estrelles, brúixoles, astrolabis i sextants. Impressiona els detalls que arribaven a entreveure a ull nu en el cel estrellat els antics. Hem perdut la paciència que acompanya la capacitat d'observació. 
Vaig prendre consciència que en les meves passejades pels Pirineus, anava en certa manera adormit, confiat en els camins trillats i la seguretat d'un rescat si fos necessari. Per mi, allò va ser una lliçó del que és la realitat real, el contacte amb la natura, la bellesa dels detalls que ens poden salvar la vida, i en definitiva, el que és l'autenticitat que va precedida per l'esforç i el risc. Tot això no ho podrà simular la realitat virtual, per molt que s'hi esforcin. No hi haurà mai un risc real, que evidentment no tenim quan experimentem un salt en un trampolí amb unes ulleres virtuals. Tot això ens perdem, i molts no ho sabran mai.

P.S: Ara, pensant-hi, trobo un contrasentit parlar de realitat virtual. Proposo que més aviat parlem d'experiències virtuals (experiències que no tenen relació amb cap realitat palpable).

Sobre la blasfèmia

 No em resisteixo a dir la meva sobre aquesta cosa de la poesia que ha fet córrer tants comentaris. Parlo del Marenostre, de la poetessa Dolors Miquel. Només algunes reflexions.
 Primer, a l'escrit no li trobo cap gràcia. El trobo més aviat en la línia del lletgisme, el trobo de mal gust al marge que segueixi l'estructura d'una coneguda oració,  i com assenyalava un altre articulista, és el contrari del que pretén. Anti-feminista, en utilitzar el reduccionisme genital que un escriptor més aviat masclista com Henry Miller ja utilitzava. No hi he vist cap mena de transgressió, i una altra coneguda opinadora deia encertadament que aquest tipus de suposades paròdies fan una insuportable pudor a vell.
En segon lloc, penso que es pot parodiar qualsevol cosa, fer-ne broma o disgredir-ne en qualsevol sentit. Però, i això és important, també penso que allò previ a la paròdia, la broma o la disgressió és que es pugui escriure molt seriosament sobre el tema o subjecte en qüestió. Woody Allen, a la pel·lícula Midnight in Paris es permetia fins un cert punt caricaturitzar els artistes que pul·lulaven pel París dels anys 20 del segle passat. Però això ho podia fer sense fisures, amb elegància, precisament perquè es notava que els coneixia molt bé i podia mostrar-ne l'anvers. El mateix ha fet Emmanuel de Carrere en certs apartats del seu recent llibre El Regne, que algunes ments pudents també s'atrevirien a qualificar de blasfem. Però no en té res de blasfem, perquè parteix d'aquesta actitud bàsica de respecte i coneixement. Un altre exemple és Pier Paolo Passolini, un personatge fascinant, complex, sensible, capaç de les transgressions més escandaloses, però alhora autor del millor biopic sobre Jesucrist, que a més va dedicar al Papa Joan XXIII. Aquest si que es podia permetre la llibertat real de "blasfemar". 
 En aquest sentit, tant els que han aplaudit com els que s'han escandalitzat de l'obra han sobre reaccionat, segons el meu parer i haurien de retornar a les fonts, en el que significa aquests quatre versos posats en boca d'un personatge històric, d'una càrrega literària impressionant que pot valorar qualsevol sigui o no creient. I aquí ho deixo.





dissabte, 6 de febrer de 2016

Dollo Ado

Dollo Ado és una ciutat que no hauria d'existir. Si mireu en un mapa, la podeu localitzar  en el racó on conflueixen les fronteres de Somàlia, Etiòpia i Kenya. Perquè si no fos per aquestes fronteres, ningú hauria plantat aquesta població de 60000 habitants al bell mig de la regió Somalí que arrenca aquí i abraça tot el desert de Ogaden. La població és la mateixa a un costat i l'altra de les línies. Els topògrafs simplement varen aprofitar els rius Dawa i Genale que baixen de les terres altes d'Etiòpia sense consultar cap local (pràctica altrament habitual quan al tractat de Berlin a la segona meitat del segle XIX es van establir les àrees d'influència de les grans potències). Només aquesta arbitrarietat fa que sigui un lloc de tensió humana i social que permet que Dollo Ado existeixi. Perquè fins i tot el sedentarisme és una anomalia en la regió. La població encara és majoritàriament nòmada, pastoralista. Bé, si no tenim en compte els prop de 300000 refugiats de Somàlia que des del 2008 o 2009 habiten els 5 o 6 camps ubicats al llarg de la conca del Genale. Però formen una població a part, estrictament confinats, amb la seva administració auspiciada per la ONU i el govern Etíop. Sota un govern paral·lel, viuen una vida subsidiada en aquestes ciutats artificials, amb els seus equipaments sanitaris, escoles, la distribució gratuïta d'aliments, mercat negre i tot el que us pugueu imaginar.
 La població local  creua amb tota normalitat les fronteres per visitar els seus cosins de clan com han fet tota la vida, per buscar noves pastures, cercar atenció mèdica on aquesta és de més qualitat, especialment a Kenya i mercadejar aprofitant les oscil·lacions del canvi de moneda i els productes importables entre els diferents països. La porositat és absoluta, els guardes de frontera no posen traves i només els que no som de la zona ho tenim difícil sense els permisos o contactes necessaris. Perquè les fronteres, tot i irreals, marquen les condicions imposades pels homes que són ben reals. Per exemple, tinc prohibit passar al costat de Kenya. Al-Shabaab fa pocs dies ha massacrat un centenar de Kenyans, i tenen deler per segrestar occidentals. És una qüestió de marketing, de la massacre quasi ningú se n'ha assabentat, el segrest d'un periodista suec, tal com ha passat, dona molts més rèdits publicitaris. En canvi, pel costat Etíop, la connivència amb la població local i un exèrcit més eficaç ha mantingut la calma més absoluta.
 La vida discorre sobre la fulla de la navalla, parafrasejant el títol del llibre de Sommerset Maugham. Precària és la paraula que la defineix. Un entorn d'una aridesa quasi desèrtica, que només reverdeix 2 o 4 dies l'any quan plou. El límit entre la vida i la fam, la supervivència i la sequera, és molt lleuger i fàcilment es pot caure en l'abisme de la necessitat. Els somalís, nòmades i pastors, que han viscut de forma ancestral aquí, havien aconseguit un equilibri quasi subtil, com si jugant, jugant amb la mort i la supervivència hagin après a caminar sobre l'afilada fulla. Una anècdota exemplifica molt bé això. El cap de família, l'home per entendre'ns, es pot negar a vendre una cabra per pagar l'atenció sanitària de la seva dona. Pot semblar una monstruositat, però si sabem que la vida de tota la família, del clan, depèn del bestiar, es pot entendre. Quan la sequera es fa especialment cruel, prefereixen que els camells morin abans no vendre'ls. Perquè sense bestiar no són res, són part de la família. La vida pivota al voltant d'ells i de la llet que cada matí extreuen religiosament i que forma part essencial de la seva dieta i la dels nens. 
 Fa de mal veure com la política de moltes ONG's i institucions internacionals, enlloc de mirar que la fulla de la navalla no sigui tant esmolada, fan una política assistencialista que trastoca l'equilibri tradicional, repartint regularment menjar a tones que prové dels confins del món i conduint a aquesta població, orgullosa i soferta, a una existència també subisidiada. Penso que potser és així, perquè és la solució fàcil d'afrontar els problemes, d'evitar la complexitat i abandonar el sentit crític del que es duu a terme. 
 Un habitant d'aquestes kebelés, els poblats transitoris, m'ho resumia d'una manera concloent i lúcida, "sequera? I ara, mentre plogui al Canadà, no hi haurà sequera". Ningú m'havia definit d'una forma tant ferotge què és la globalització.