Follow by Email

diumenge, 21 de setembre de 2014

El que hi ha darrera la consulta

 Només tinc ganes de compartir alguns pensaments sobre tot aquest afer de la consulta sobre la independència a Catalunya. Ni se m'acut entrar en disquisicions legals, legitimitats, etc. Els diaris en van plens i francament, jo començo a estar-ne avorrit i voldria pasar-ne pàgina per entomar coses més importants i urgents.
Aquests són els meus sentiments/percepcions. El primer és la futilesa de tot plegat. Els problemes globals, i especialment els d'alguns països o regions del planeta, em fan a voltes pensar que Catalunya està poblada pels descendents dels violinistes del Titanic que van anar tocant fins que l'oceà els engolí. En aquest sentit, insisteixo que personalment, la consulta m'interessa ben poc. Per mi l'essencial és que els que volen la independència, és què en volen fer del nou estat que nasqués. I aquí podria estendre'm sobre tot el que jo penso però ara no ve al cas.
En segon lloc, crec que el debat no és gens sincer. Cadascú parla des del seu prejudici particular. Quan parlem de pro-consulta o anti-consulta, el subtext és que els pro-consulta de fet són independentistes i els anti-consulta, consideren que Catalunya no és cap subjecte polític sobirà, i en el fons, obrir qualsevol camí que plantegés obertament la hipòtesi de desintegrar Espanya, els resulta poc menys que una violació metafísica. Com si els diguessin en contra del Parmènides, que el Ésser pot no Ésser. S'està tocant aquí una tecla del subsconcient col·lectiu que només pot amagar una reacció reflexa i inflexible. La resta, discursos, justificacions, recursos legals, no són res més que fum, fum, fum, per evitar la qüestió de veritat. Si no s'és prou clarivident per veure aquestes posicions i prejudicis, no s'entendrà que el xoc és absolutament inevitable. He dit.


dilluns, 15 de setembre de 2014

Plotí al Collsacabra

 Plotí és el principal exponent del neoplatonisme. I també qui va engendrar la imatge diguem-ne mística o filosòfica d'una cascada d'aigua caient pausadament sobre un estany, i que representava a l'Ésser que en no poder-se contenir en ell mateix, es devessava passivament i es desplegava en les imatges ideals i finalment en les coses de les que finalment l'Èsser en participava. Aquesta imatge, i aquesta idea suggerent, estan en l'origen de certes concepcions teològiques cristianes que es van abeurar del neoplatonisme, però també està en l'origen com a concepte, de Hegel i de retuc de Marx amb el seu materialisme dialèctic.
En fi, prou disgressions. Aquest apunt pedant, només ve a cuento per una visió (ben real, no m'havia fumat res), que he tingut aquest estiu. Però cal anar uns mesos més enrere, quan vaig passar per un paratge que es coneix com el Salt de l'Avenc. Sota els espadats del Collsacabra és un salt d'aigua, que d'aigua només en porta quan plou amb insistència, que salta al buit des d'uns cent o cent i escaig metres. Al final de la primavera estava eixut i no es distingia on podia ser aquesta salt. Només hi havia una cinglera, impressionant, i un esvoranc de terra polsosa.
 Aquest mes de setembre, amb un estiu tant generós de pluges, tot havia canviat. On hi havia un mur indiferent, baixava una cortina d'aigua que cuejava pel vent i desperdigava les gotes. A la seva base tot havia reverdit, i l'esvoranc era un pèlag d'aigua tranquil·la que sobreeixia en el seu extrem i donava naixement a un rierol. L'aigua semblava eixir de no-res, del mateix cel. Només se sentia el degoteig  que dansava segons el vent, la remor de l'aigua entre les pedres i el frec de les fulles pentinades per l'aire. Es fa palès, en una mena de camí invers, que les imatges que podem veure o observar potser només són un reflex d'una realitat que ens sobrepassa. O així ens agradaria que fos. En fi, perdoneu per la disgressió, m'he aixecat una mica místic.