Follow by Email

dimecres, 26 de març de 2014

Tierra de Nadie


 Aquest és el títol de la traducció al castellà de la novel·la de Antonio Pennacchi, Canale Mussolini. Me l'he empassada aquest mes entre desplaçaments i per la nit quan no em venció la son abans d'hora. Aquest llibre és una vegada més, d'aquells que donen sentit a això de llegir. Relata la història familiar dels Peruzzi durant le primera meitat del segle XX, una família de camperols italians del Vénetto, en primera persona com si fos el format d'una entrevista, encara que l'entrevistador no diu ni piu i per tant qui parlar, que no identifiquem fins la darrera línia del llibre, s'esplaia en un estil directe, fresc i personal que dona una gran vivacitat al relat, i també un aire molt italià. Quan vaig llegir el llibre de Norman Lewis Nàpols 1944, aquest autor anglès deia amb un punt d'emoció que no havia conegut res de més humà, amb el riu d'emocions, contradiccions, passions i excessos, que els italians Napolitans. Tot llegint Canale Mussolini, he tingut la mateixa sensació. A més el relat és una immersió en la història d'Itàlia i com sol passar, hi aproxima al lector molt millor que qualsevol tractat d'història perquè entra en la mateixa ànima d'aquell temps. És especialment revelador a l'hora d'explicar l'ascens del Fascio i de Mussolini, perquè ho fa parlant des d'una perspectiva humana, i per tant ens fa entendre el factor humà en els esdeveniments històrics. 
 Després de llegir-lo, m'he interessat de nou en la figura de Benito Mussolini, i he desfet uns quants tòpics que tenia ben assimilats. Quan imaginem Mussolini l'associem directament amb Hitler i Franco d'una manera estereotipada però em sembla que això és una simplificació. El Mussolini va començar la seva carrera política i va arribar al poder molt abans que aquest altre parell que de fet en van ser èmuls inicialment, i per vies molt diferents. L'ascens de Mussolini s'entén molt bé en el context de la Itàlia de principis dels anys 20 del segle passat, va aconseguir una gran popularitat perquè va posar ordre al desgavell polític italià (sona molt actual, no?) i va instaurar reformes molt agosarades i exitoses com el codi de dret laboral encara vigent, i la recuperació de terres agràries massiva (que és on es desenvolupa la història de Canale Mussolini, la dessecació i colonització del Agro Pontino).  Era admirat per Nord-americans i anglesos fins entrada la Segona Guerra Mundial, fins que va ser atropellada pel context històric i una megalomania creixent i esdevenir una figura més aviat tràgica. El punt de no tornada va ser quan va decidir d'entrar a la Segona Guerra Mundial del costat dels alemanys. Se li en va anar l'olla, diguem, i va acabar afussellat i penjat cap per avall en la marquesina d'una gasolinera de Milà. El seu mateix afussellament va evitar un judici col·lectiu al poble italià, que hauria resultat inextricable. I és que el llibre d'Antonio Pennacchi també ajuda a entendre la que a voltes ens sembla incomprensible societat italiana que sovint dona la impressió que no se sap ben bé com funciona en el desgavell polític continu en que viu. Igual és que no pot ser d'una altra manera, i per això resulta tant fascinant.


dissabte, 22 de març de 2014

Namíbia IV


 Amb la feina ja quasi enllestida, he decidit anar-me'n cap a la costa. Tenia ganes de veure platja, un hortizó on perdre la mirada. Però m'he topat amb la ciutat de Swakopmund. A tothom que la descric, la defineixo com una estranya barreja de ciutat bavaresa, Lloret de Mar i La Moraleja. El centre històric té edificis de l'època en que Namíbia era colònia alemana, tots de principis del segle XX, algunes fins i tot amb els característics nervis de fusta a les parets.  Tenen les típiques teulades que cauen en 45º perquè la neu no s'hi acumuli. Però aquí de neu res de res, estem rodejats pel desert del Namib, les seves primeres estribacions. Després els locals més tipus Lloret, i finalment una extensíssima zona al nord de xalets de disseny i alt estanding tots amb el jardí particular i la gespa cuidadíssima. I em pregunto d'on coi treuen l'aigua aquí. Fins i tot he vist alguns aspersors amb la tuberia rebentada regalant-la alegrement. Això no pot ser sostenible. És un lloc predilecte de vacances pels Sudafricans i els Namibians benestants, però ara és temporada baixa i només hi ha petits grups de jubilats europeus. Això, junt amb la broma Atlàntica que l'abraça quasi tots els dies, li dona un aire irreal, fantasmagòric.
 La part més interessant, però, és la que comença més enllà d'aquests límits, el desert. Un mar de dunes que neixen a la costa i emigren cap a l'interior com onades immenses. Aquest desert no és calorós, només sec. La corrent de Benguela que passa per aquí refreda les aigües i l'are sempre és fresquívol. I quan bufa el vent del sud-oest, tota la costa s'amara d'una broma densísssima. Aquesta mateixa broma és la que amara la sorra i fa que aquest desert sigui un hàbitat únic. Passejant per les dunes es veuen sargantanes, escarabats, una munió de vida adaptada a l'arena i especialitzada a aprofitar la humitat que el mar els bufa. Dels escarabats n'he trobat de tres menes. Uns que per fugir, s'amaguen sota la sorra com si fos aigua, un altre que es posa cap per avall fent un bot per fer-se el mort, i un tercer que corre fent ziga-zagues marejadores que despisten a qui el vulgui encalçar. Tots tres tipus tenen en comú que em consideren un depredador. Aquí teniu el que es fa el mort:


Però el que més m'obsedeix són els ocells. Hi ha una llacuna, a la desembocadura del riu que quasi sempre baixa sec, al costat de la pensió on he pogut observar per primera vegada el Flamenc nan, més petit que el del nostre país que també conviu aquí. La foto no és molt bona, hi havia la ditxosa boira enganxada al terra...


 I finalment les passejades entre les dunes, algú que em conegui pensarà que aquest és com el Petit Príncep i busca la seva serp que el piqui. No, ja vaig amb cura quan aixeco pedres o miro entre esbarzers per buscar els petits animalons. I de moment només curioses sargantanes.


 I apa, us deixo amb una fotografia de les duens, del desert.






diumenge, 16 de març de 2014

Namíbia III


 Windhoek és una ciutat estranya i res semblant al que podríem pensar d'una ciutat africana. Va ser fundada pels Alemanys a principis del segle XX, en un altiplà a 1600 metres d'alçada tot buscant la frescor i la centralitat del país per controlar-lo. Hi ha raconades, esglésies i edificis que sembla que els hagin trasplantat de Baviera una casa, un palauet o una església.  Avui dia és una ciutat moderna, amb edificis de disseny, gens atapeïda i curulla de galeries d'artesania, caixes de canvi i agències de viatges. Dona la impressió que sigui un hub preparat per aviar els turistes que per temporada alta arribin als quatre racons emblemàtics: el parc de Etosha, les dunes del Namib i Skeleton coast. No falta el monument megalomaniàtic, acabat de construir dalt d'un turonet, a la pàtria, amb una estàtua no sé si del president actual de tall stalinista. Aquestes espantoses figures mastodòntiques de bronze, amb un braç alçat  enlairat com gegants per inhibir la població. En això el Franco tenia més capteniment, les estàtues eqüestres que hem arribat a conèixer tenien certa mesura humana. 
 Estic acabant la feina a la ciutat, a punt per tornar a vagarejar per aquí per allà pel país sense compromisos. Però no crec que torni a trobar res com a Tsumkwe. Ara m'hi ha fet pensar el llibre del Claude Lévi-Strauss Tristos Tròpics (de fet, estic una mica per sobre del tròpic de Capricorni), l'estranya barreja d'eufòria i ressentiment que sentia quan es topava amb una tribu que no havia tingut contacte amb l'home blanc a l'Amoazònia o al Matto Grosso. Descobria la virginitat d'una raça després d'un llarg periple de migracions, però també sabia que aquell contacte l'hauria canviat per sempre irreversiblement. Jo, evidentment, he arribat molt més tard que el Lévi-Strauss en la terra dels San i els Herero. Però ja ho apuntava en l'altre post. El sedentarisme més o menys forçat en que han anat caient les darreres dècades, penso que té una relació directa amb els problemes de salut que afronten i té una certa relació amb la pèrdua d'identitat i finalment de sentit. L'alcoholisme és el més evident, però també la tuberculosi. No crec que els petits grups nòmades que vagarejaven per aquí donessin massa condicions a al tuberculosi, que té el terreny abonat en l'aglomeració. A mi em produeix un sentiment contradictori, de veure els darrers vestigis d'una manera de viure però que no ha estat precisament per anar a millor. Fins i tot em pregunto què és anar a millor, què és finalment el progrés. I recordem-ho, els San són la raça primigènia segons ha revelat la genètica, d'on van descendir la resta d'humans, la més antiga i ara són objecte de marginació i anorreació de la seva cultura. En fi, dec estar una mica pessimista avui. Apa, us regalo una foto d'una Herero, aquesta si que no sembla patir per la pèrdua de la seva cultura.  I per cert, cada dia veig els estols de falzies que s'arremolinen per començar l'emigració. Anuncien la meva primavera.


dilluns, 10 de març de 2014

Namíbia II

Aquesta entrada serà com un quadre impressionista, fet només de pinzellades.

Aquest país amb una orografia plana i distàncies inabastables, les carreteres estan fetes amb tira-línies. Creuem davant  camí cap a Tsumkwe un accident recent. Dins d'una carcassa rebregada, jeu en el seient una noia, jove i bonica sense vida. És una sinistra ruleta.

Conec un home de l'ètnia San que es diu Francisco. Li pregunto perquè. Sembla ser que els seus pares van sentir parlar d'un San Francisco i així li ha quedat.

Un altre li ha posat al seu fill el nom de Fàbregues, el jugador de futbol. El Barça pot fer molt de mal.

A un altre li fa gràcia que em digui Xavi, com el Xavi del Futbol Club Barcelona. És l'única utilitat que avui dia li trobo al Barça, és com una mena de passaport que et permet entrar on sigui i conversar amb qui sigui.

Les pistes de Tsumkwe estan sembrades de tifes d'elefant, però no es deixen veure. És encara època de pluges i no tenen necessitat d'estar-se vagarejant al descobert.

Conec els Herero, una gent alta, pell negríssima i orgullosa que viuen de la ramaderia. M'han impressionat. Els alemanys es van entretenir a massacrar-los a principi del segle passat, i encara es pregunten perquè.

Els San en canvi, són bruns, més aviat baixets i escanyolits i viuen tradicionalment de la caça i la recolecció.

Els pares dels San que he conegut, vivien literalment al neolític. Alguns encara hi són.

Els San són l'ètnia més antiga de l'Àfrica. Descendents seus, ja homes moderns, van poblar Europa ara fa uns centenars de milers d'anys. És com topar-me amb els meus avis, i tenir la sensació que en algun moment els vaig abandonar i encara sentir-me culpable.

Reviso la meva concepció de progrés. Progrés, cap a on? Quan es desmunta l'equilibri ancestral d'aquesta gent en nom del progrés, l'alternativa és una mena de buit sense referents, on no hi ha cap paradís promès.

Sense muntanyes que les aturin, les pluges, els cúmulus altíssims, vagaregen aquí i allà, com monstruoses regadores que van espargint l'hortizó. De tant en tant, alguna passa per sobre i inunda en pocs minuts el terra.

Conec a dos angolenys, afincats fa dècades en la zona. Un era combatent del MPLA, la guerrilla comunista que va lluitar per la indepència i després en la guerra civil contra la UNITA i el FLNA. Van entrar a Namíbia per recolzar la SWAPO contra els sudafricans. El van enxampar, la SWAPO el va alliberar i es va quedar aquí.

El segon Angoleny, en canvi, el van reclutar els sudafricans. Va entrar a Angola per derrocar el govern del MPLA quan els portuguesos fugien. Se les va veure amb tropes cubanes, però els Estats Units els van obligar a retirar-se a Namíbia. Ja n'hi havia prou. els van dir. I m'explica fil per randa el mateix que narra Ryszard Kapuscynsky en el seu llibre Un dia más con vida. És com si m'hagués topat amb la Història.

Una metgessa suïssa amb cara de pomes agres, porta més de trenta anys treballant en un hospital perdut per aquí. Em pregunto què la va portar a venir, i quedar-se. No sembla feliç.

Observo les orenetes que d'aquí poques setmanes arribaran a Europa. Potser alguna d'elles va néixer al redòs de casa meva.

La Sabana està esplèndida, de verd. D'aquí uns mesos serà seca i aspra. Ara hi ha núvols de papallones, escarabats voladors que passen volant com petits helicòpters i per la nit núvols de mosquits.

Li comento al conductor de la pick-up que és un butterfly killer. El cotxe escombra literalment les papallones. Em respon que no, que són elles que són papallones suïcides.

Fotografio una espècie d'abellerol africà, el Merops nubicoides de plomatge carmessí que sembla iridiscent quan el toca el sol directe. Aquest no vindrà a casa nostra aquest estiu. Perquè aquests no emigren i el nostre abellerol, el Merops apiaster, si? Misteri.

L'alcoholisme entre els San és un problema rampant. Com la tuberculosi i el VIH. Ho dic per aquells que s'omplen la boca de progrés per aquí, progrés per allà.

M'assabento que el Barça ha perdut contra el Valladolid i se me'n fot.

 D'aquí uns dies, una mica més. Me'n vaig a dormir.






dissabte, 1 de març de 2014

Namíbia I


 Una altra vegada sóc a l'Àgrica austral, com si la meva ànima hi hagi quedat imantada. El viatge ha transcorregut amb l'avorriment habitual. No controlo les hores, simplement les deixo passar entre capcinades. El cervell es posa en stand-by si no llegeixo res i m'hi acostumo. Tres avions, i estic fart del menjar plastificat. Vull un tall de cansalada d'hipopòtam!
  Cap a les sis del matí, per la megafonia de l'avió han fet el fatídic anunci: que si hi ha cap doctor entre els passatgers, que es posi en contacte amb la tripulació. Mare meva! M'he posat blanc, però m'he aixecat amb l'esperança que entre dos-cents i escaig passatgers hi hagués algú més apte que jo. Però només hi havia un altre metge que tenia la mateixa esperança. Tots dos ens dediquem a l'Epidemiologia i la Salut Pública. Ja és ben galdós, i és la tercera vegada que m'ocorre. Es tractava d'un belga diabètic, i una mica obès, que tenia un dolor molt intens a les dues plantes dels peus, i inflamació. També relatava símptomes de neuropatia diabètica a la punta dels dits. La nostra preocupació és que amb aquest panorama no ens fes una trombosi i un tromboembolisme pulmonar. No hi havia signes de varius inflamades, ni dolor agut als bessons. Però millor curar-se en salut. Una estona amb els peus enlaire, i anar al metge enseguida que pugui. Ha insistit que volia agafar el vol d'enllaç que l'esperava. Tant és, espero que no quedi fregit pel camí. 
 Quan l'avió estava aterrant a Windhoek, he pogut fer una ullada al país. És d'una vastitud abassegadora, i la primera impressió és que està literalment buit. Windhoek mateix no té cap pinta de gran ciutat, sembla una urbanització sense suburbis, enmig d'una interminable sabana ara encara verda (estem al final de l'estació de les pluges). I en tot aquest vast país només viuen dos milions i escaig de persones. Quan he baixat de l'avió m'ha rebut l'olor indescriptible que associo tant directament a aquestes regions, una barreja de sentor de suor, de fusta de sàndal, un toc de fruita, i la calor com si fóssim a ple estiu nostre. I sobretot, aquest cel que sembla a tocar de les mans i dona encara una sensació més agusada de grandiositat. He pensat en un moment com s'ho feien les potències colonials per gestionar tot aquest espai, perduts literalment en un entorn que se'ls menjava.
 I ara, m'en vaig a dormir. Estic baldadíssim i m'esperen demà 900 quilòmetres per carretera.