Follow by Email

dilluns, 29 d’abril de 2013

Ocells dels horts

Gràcies a la reeixida campanya de crowfunding per iniciar el projecte d'Ocells dels horts, en col·laboració entre la cooperativa Tarpuna i l'Institut Català d'Ornitologia, el projecte ha pogut començar les activitats amb els primers censos. Per presentar el projecte en societat s'ha organitzat una jornada de portes obertes, amb activitats ornitològiques i visita a l'hort social de Can Codina, una finca situada a Llinars del Vallès. La jornada és oberta a tothom que vulgui, només cal inscriure's en el següent link:

 
Feu-ne difusió, i apunteu-vos-hi. És una iniciativa molt original i transversal que no us deixarà indiferents.
 
 

divendres, 26 d’abril de 2013

Chokwé


Ja no tinc una mirada fresca sobre aquest país, sobre Moçambic. Me n'he adonat quan, sol en l'habitació senzilla però agradable on m'hostatjo, he repassat les imatges d'aquesta setmana que deixava ja adormir en la memória, i no m`he esbalaït. Primer, a les parets de les cases encara hi ha la línia nítida que marca l'alçada que va assolir l'aigua durant les inundacions fa tres mesos. En aquells moments, de fet, on sóc ara escrivint tindria l'aigua mésç o menys a l'alçada del coll i formaria part de la llera del riu Limpopo. M'he topat amb un accident de trànsit en que un cotxe ha atropellat una nena de quatre anys. Ha sobreviscut, però perdrà la cama. L'endemà mateix m'he trobat auxiliant un jove que havia volcat el cotxe a la voravia. Estava assegut encara dins de l'automòbil, atonit. Un ferida oberta al cap permetia veure el crani, la cara inflada, l'hemorràgia estroncada. Suposo que els maxilars els tenia trencats, no podia parlar ni obrir la boca. Estava conscient, m'ha assenyalat que li donés un paper i un bolígraf i m'ha escrit que li deixés un mirall i que algú guardés les seves pertienences. Només després, s'ha deixat aconduir cap al posto de saúde més proper. No podran fer res amb ell i començarà un via crucis de transferències fins que vagi a petar a algun lloc on li puguin reconstruir la cara, probablement només a Maputo.
No estic lluny de la frontera amb Sudàfrica, i això significa també negocis tèrbols. M'ho han explicat la Katia i el Tivane, que m'estan ajudant en la feina, im'han fet caure en compte de la rastellera de cotxes 4x4 que hi ha sempre aparcats davant el petit hotelet on prenc un cafè pel matí. Han estat robats, probablement amb violència i algun mort pel mig, a Sudàfrica, introduïts per pistes clandestines, i aquí algun oficial corrupte s'ha encarregat de legalitzar-los i posar-lis una matrícula moçambicana. Es venen sense amagar-se. També hi ha qui es dedica al tràfic de corns de Rinoceront. Partides de caça furtiva atravessen la frontera, en un far-west en que els vigilants Sudafricans tiren a matar sense contemplacions. No tenen cap altra mitjà per dissuadir-los perquè la col·laboració des del costat Moçambicà és nul·la. Els mateixos policies de frontera s'apunten a les partides o les faciliten per poder treure'n picossada. I expliquen històries en que els furtius acaben esbatussant-se i matant-se entre ells per ser menys a repartir. És molt fàcil saber qui són els capitostos d'aquestes xarxes d'automòbils robats i banyes de rinoceront destinades a un mercat absurd, a la Xina. Aquí i allà es poden veure les cases dels nou-rics, on s'ajunten els pocs mitjans tècnics per fer una bona obra, el mal gust i l'ostentació ridícula.
Mentre, al centre de Chockwé hi ha una comunitat de 8 monges, una d'elles espanyola, que porten un hospital en el que fan seguiment i tractament de més de 6000 pacients amb VIH, força més de tots els que actualment hi ha a Catalunya. Es veuen avenços, certament, millors carreteres, oficines de bancàries que floreixen arreu i ja és fàcil trobar un cafè express. També és extraordinària la cobertura que ha assolit el tractament del VIH. Era impensable fa uns anys, quan van titllar de visionaris els programes pilot que va fer Metges Sense Fronteres i la Comunitat de Sant Egido.
Mentre, la major part de la gent va fent amb la seva vida, al marge o amb tot això, els seus petits negocis, el treball a la maxamba, provant de viure o sobreviure.
En fi, tot molt normal.


dijous, 25 d’abril de 2013

El Hobbit, o la degeneració del cinema

Afortunadament, he vist la pel·lícula El Hobbit en l'avió de Qatar Airways. M'hauria sentit profundament estafat si hagués pagat l'entrada del cinema. Crec que aquesta pel·lícula és un clar exemple de la perversió del cinema quan es converteix en un estòlid entreteniment. El hòbbit havia d'estar basada en el llibre que és la prèvia del Senyor dels Anells. Vaig llegir aquest llibre fa molts anys, i molt abans que no descobrís la famosa trilogia. Era un relat fresc, fantasiós, que enganxava des de la primera pàgina. He de dir d'entrada que l'argument de la pel·lícula trinxa la novel·la orginal. Així com les pel·lícules del Senyor dels Anells respecten la trama i l'esperit dels personatges, l'adaptació de tota la tramoia era molt digna, El Hobbit ha estat reduït a una successió d'escenes que volen ser espectaculars, però que s'acaben en elles mateixes. Adéu a la trama, adéu a l'atmosfera, adéu a tota referència a un valor superior, desig encobert, part fosca. És un producte estrafet, com si no hi hagués cap més interès que aprofitar l'empenta comercial de la primera trilogia i entabanar l'espectador amb aquest esquer. Els personatges inicials, ben reeixits, ara són pures caricatures, apareixen sense solta en la història com putxinel·lis, i surten de nous que són horrorosos clixés que ja hem vist quatre-centes vegades. Passen a un segon pla per encavallar escena efectista rera escena trufada d'efectes especials que no volen portar enlloc. L'ombra que projecta la trilogia posterior encara ho fa més patètic.. Es veu d'una hora lluny que el guionista té l'ull posat en el que els espectadors ja saben, i tot plegat dona un aire ful i sobretot, fa sentir enganyat perquè aquesta pel licula només té un afany recaptatori, està sortida d'una factoria sense cap altre anhel que fer caixa i promocionar el turisme a Nova Zelanda. A més, amenaça en convertir-se en una trilogia allargada com un mal xiclet. No m'hi veuran en el cinema per la segona part. Espero que el Tolkien els pugui perdonar.

dimarts, 16 d’abril de 2013

Polseres vermelles (2)

 Vaig iniciar aquest blog amb una crítica, molt positiva, de la sèrie de televisó Polseres Vermelles. No cal que la presenti, ha creat adhesions incondicionals. Em va sorprendre l'originalitat i sobretot la delicadesa de com tractava la malaltia i l'amor en la infantesa i en els adolescents. Molt bé fins aquí, però la segona tanda de la sèrie, he de confessar que m'ha embafat ben ràpidament. Ha semblat que els guionistes a partir d'aquesta base exitosa, s'empesquen un capítol rera l'altre facècies cada vegada més inverosímils, furgant en l'emoció etèria, irreal perquè no arrela enlloc, només en un espai amb pocs referents, amb situacions cada vegada menys creïbles, i un context sanitari que sovint frega l'absurd. Aquesta sèrie serà de les que marcarà una generació, no en tinc cap dubte, i romandrà en l'imaginari col·lectiu, i els seus protagonistes, els joves actors, amb més o menys sort provaran de treure's de sobre el personatge amb el que indefectiblement els identificaran sempre. Pot ser una sort, o una desgràcia. És una història coneguda. Espero que com a actors surtin d'aquesta cotilla i es puguin desenvolupar. I sobretot, jo aconsellaria que matessin ja la sèrie.De fet, jo l'he liquidada, ja no la miro. M'ha començat a semblar un pèl grotesca, però respecto i molt a tots els seus seguidors, i ni que sigui comparativament, és un producte català molt i molt digne. Sobretot la primera part, eh?


dissabte, 13 d’abril de 2013

La immersió lingüística

 Volia compartir les meves reflexions sobre la immersió lingüística en català, ara que s'ha obert la caixa dels trons. El fet que aquest blog s'escrigui en català pot fer pensar que l'opinió sigui esbiaxada. Potser sí, què hi farem. En aquesta vida tot està esbiaixat, si es mira bé.
 L'objectiu de la immersió lingüística és evitar que el català sigui un factor de divisió social, com ocorre per exemple al país basc. És a dir, que hi haguessin sectors de població netament castellanoparlants i d'altres catalanoparlants, i que les competències lingüístiques fossin totalment desequilibrades en ambdues llengues, i que a més això fos un marcador social i per tant la llengua arribés a ser un factor de divisió, no de cohesió.  Aquesta funció està essent especialment important per a integrar la nova immigració que prové de fora d'Espanya, i per tant està jugant un paper d'equilibri social importantíssim. El segon, evidentment, és garantir la salut de la llengua catalana, que pervigui com una llengua viva. Aquests dos objectius, al marge d'ideologies, es fonamenten en la realitat sociolingüística de Catalunya, en la que per diverses raons el castellà és preeminent. Tothom sap que tots els catalanoparlants dominen el castellà, i que això no és ni de lluny cert a la inversa. En altres paraules, tota la població a Catalunya domina el castellà amb correcció, el revés no ha estat mai cert per diverses raons. I que perviu la tendència a canviar al castellà sempre que un intorlocutor s'expressi en aquesta llengua. Se'n diu diglòssia això, i justifica la discriminació positiva vers el català. En altres paraules, si a la resta d'Espanya deixessin de parlar castellà, no tindrien altra alternativa que quedar-se muts. Aquí no, aquí passaríem al castellà i el català per tant desapareixeria. Els límits d'aquesta política són dos, primer que no vagi en detriment de la competència lingüística en castellà. A Catalunya amb excepcions, estem ben contents de poder ser bilingües. Forma part del nostre patrimoni i no hi volem renunciar. El segon, és que no es violin les llibertats individuals.
 Pel que fa al primer punt, ha quedat demostrat després de 30 anys d'immersió que no hi ha hagut cap perjudici pel castellà. Els alumnes acaben l'ensenyament obligatori amb una competència del castellà fins i tot superior a la resta de l'Estat. El segon punt sembla més delicat. Si es considera la violació del dret bàsic d'escollir la pròpia educació, el dret a la llibertat d'ensenyament, imposar el català com a llengua vehicular, entrem en un debat enverinat. Primer, perquè si jutgem que garantir l'aprenentatge d'una llengua als alumnes, viola la seva llibertat, és un raonament inquietant. Tot, absolutament tot, pot ser una arbitrarietat inacceptable. També ensenyar les matemàtiques. Es podria canviar el raonament, i dir que si no fos per la immersió lingüística no es garantiria el dret a aprendre el català. Tot i així, aquest raonament també és reduccionista. La llengua no només s'aprèn a l'escola, es rep i s'aprèn a casa, en l'àmbit social, els mitjans de comunicació. I aquí no hi ha discriminacions positives i també explica que malgrat la immersió lingüística els nens al nostre país neixen amb un domini equivalent del català i el castellà.
 A Catalunya no hi ha un conflicte lingüístic, no es discrimina a ningú per la llengua, és una fabulació que no sé qui es pot haver inventat. Tothom pot anar arreu i expressar-se en català i castellà i ningú li retreu. I si algú ho fa, en qualsevol de les llengües, és un orat com n'hi ha a tot arreu sense rellevància social. Que només 17 famílies hagin demanat una atenció personalitzada per ser ateses en castellà en l'ensenyament obligatori ho diu tot. I és una tonteria suprema creure que no n'hi ha més perquè s'ha establert una repressió social o política. Això només ho pot afirmar algú amb desconeixement de Catalunya, i amb mala fe.

Penso que com sol passar, hi ha posicions prèvies, prejudicis, que converteixen en pedra toc allò que no ho hauria de ser i volen convertir la llengua en un element ideològic, cosa que considero una perversió. I penso que aquest tema hauria de produir un natural consens, i ser d'aquells que uneixen al marge d'ideologies. Crec sincerament que es pot arribar a tenir una estima sincera i superar discussions absurdes,  i considerar una sort immensa poder tenir aquesta finestra al món com és la llengua i la cultura catalanes.


dissabte, 6 d’abril de 2013

Hivern, primavera...


 Feia anys que temíem que el món s'havia trastocat definitivament. Hiverns que no eren hiverns, sense neu i càlids i primaveres  i tardors eixuts. Aquest any l'hivern ha recuperat el seu nom. Ha fet fred, ha nevat a dojo, i la primavera li està seguint l'estela amb un temps canviant i plujós, una mica llunàtic. La terra conserva un equilibri exquisit, com a mínim en la mesura d'una vida humana, que només podem considerar un miracle. Contemplar la cadència dels dies i les estacions, com flueix la natura, acompassada, una estació rera l'altre, és només la conjunció afortunada d'uns paràmetres delicadíssims, molt ajustats. Per exemple, fa poc vaig llegir que el fet que la terra pugui acollir la vida, es deu a que el Sol tingui la mida que té, i la terra estigui en la distància justa, de manera que la longitud d'ona de les radiacions emeses pel Sol permeten que atravessi l'atmosfera, i arribi a la superfície del nostre planeta, i que es reboti en una longitud d'ona més ampla, tirant al vermell, que sí que és abosrvida per l'atmosfera. Això permet la formació de núvols per exemple, i la dinàmica inextricable del clima. I també la inclinació de l'eix de rotació que marca la cadència exacta de les estacions en canviar l'obliqüitat dels rajos solars.
Semblaria pur mecanicisme , però només produeix una immensa sorpresa en veure la meravella de l'engranatge de la vida. Alguns dirien que, veritablement, és un miracle. D'altres que si no fos així, tampoc hi seríem per constatar-ho i per tant no ens ha de sorprendre. Però també és sorprenent que ens sorprengui. Un refotut misteri tot plegat, però de totes maneres, m'escandalitza davant d'això la frivolitat, la baixesa dels nostres discursos i els nostres petits egoïsmes davant tanta meravella.