Follow by Email

dimarts, 24 de gener de 2012

Trepitja, Pepe, trepitja fort!

 Mireu, n'estic fart i cuit. Fa quasi una setmana des que el jugador Pepe, del Reial Madrid, va clavar els tacos de la seva sabatota sobre la mà de Lionel Messi. Des d'aleshores, no ha fallat informatiu en que es repeteixi una vegada i una altra l'acció en una reiteració que em sembla obsessiva. Em recorda una reflexió del llibre Divertim-nos fins a morir de Neil Postman, l'acceleració de l'accés a la informació i el seu volum creixent ha configurat la nostra manera de percebre la realitat. Els mitjans d'informació i el fluxe immediat d'aquesta, des de qualsevol racó del món i en qualsevol moment, pot tenir un efecte deformador, com si enfoquéssim una lent en un lloc concret per captar un fet específic, l'amplifica i el difón per la resta del món. En aquest cas la lupa ha quedat enrampada com un ull sense parpella. Per un període de temps, allò serà el melic del món, milions de persones en serem captives amb tres efectes: primer, ens pensarem que allò és realment important, trascendent. Segon, i més subtil, girarem el cap i el pensament d'altres realitats més importants fins i tot molt properes, i tercer, portarà a una uniformització inquietant sobre què i com pensem.  I encara afegeixo, aquesta successió està fora del nostre control sense que ens n'adonem. 
 Una altra reflexió, és preguntar-se perquè ens importa tant la famosa trepitjada que mirem del dret, del revés, amb lupa, amb microscopi, l'analitzem, dissequem, disseccionem i genera tots els comentaris possibles i alguns d'impossibles. Serà potser una compassió per Lionel Messi? No crec que sigui una criatura precisament desvalguda. Ha posat en entredit els valors que haurien de manifestar els esportistes d'elit com a models socials que són? Aquesta és la versió oficial, certament. O potser és una pedra que ens han ofert generosament, per llençar-la amb fonament contra els nostre odis, temors, pors, animadversions més o menys encoberts, o més o menys inconscients?  M'equivoco si afirmo que molta gent va sentir un alliberament impúdic en veure aquesta acció en sentir-se legitimat per deixar anar la tírria, l'odi, les ansietats mal gestionades, que covava dins? Dubto molt que el comentari espontani hagi estat: guaita, tu, quin mal exemple per les noves generacions. És un plaer poc confessable el de trobar una brossa de pols en l'ull d'algú altri, perquè ens dona l'excusa de posar-hi el dit i si cal, furgar-hi ben fons.
 En fi, trepitja Pepe, trepitja, que jo et començaré a aplaudir ni que sigui per sentir-me una mica antisistema. 

dimarts, 17 de gener de 2012

Infinit-loop

 Un bon amic meu ha endegat una iniciativa empresarial amb valor social, dins del context d'una empresa anomenada tarpuna de la que ja faré esment en un altre post, en que comercialitza un envolcall en tela reciclable per tants regals o presents com es vulgui. Es diu infinit-loop, i té a més un xip que permet traçar el recorregut de l'envolcall. L'objectiu és doble, incentivar el reciclatge, evitar el malbaratament monstruós d'envolcalls i recolzar un taller d'inserció laboral i social que són els que confeccionen aquestes teles. Per iniciar l'empresa, cal un capital inicial que l'està obtenint a través d'una web també molt interessant, www.goteo.org, en que posen les facilitats per exposar la inicitiva, sempre amb contingut social, que es vol promocionar, i els donants, o finançadors, fan les seves aportacions a canvi d'un present, en aquest cas un infinit-loop, i de la satisfacció d'ajudar a posar en marxa un projecte amb sentit. Crec, ras i curt, que al futur s'hi arriba per aquests camins. Us adjunto l'enllaç on trobareu un video i totes les explicacions. Us animo a participar-hi i a fer-ne difusió!

http://www.goteo.org/project/infinit-loop


diumenge, 8 de gener de 2012

Consumidors vs holotúries

 Fa un parell de mesos vaig penjar un post on abocava algunes reflexions sobre l'efecte en la realitat que té l'ús del llenguatge o certes paraules (El llenguatge que et pensa, 6/9/2011). La llengua modula la realitat, no a l'inrevés, i per tant ens pot condicionar més del que creiem. Ara, amb la fi de la campanya de Nadal (fixeu-vos en la connotació bèlica de l'expressió) i les rebaixes, tinc un nou exemple que s'ha fet sentir sovint en els mitjans de comunicació. I és un mot molt arrelat en el nostre vocabulari, cosa que significa que ha penetrat ben endins i per tant és especialment tòxic. La paraula és consumidor. Els consumidors no han estat molt animats, no han vingut molts consumidors, cal fidelitzar el consumidor, etc..etc.. Però, qui és el consumidor? Estem parlant de persones que adquireixen béns que poden ser o no bàsics. Però en qualificar-los de consumidors primer reduïn l'essència dels ciutadans a això, a persones que agafen coses, objectes, menjar, rampoines, les usen, les digereixen, les gasten, les exhaureixen i en defequen els residus, segons la natura que tinguessin  originalment (ferralla, paper vell o d'altres substàncies que no convé explicitar). Quin és el consumidor ideal? Aquell que no pensa, que digereix en tots els sentits tot allò que se li aboqui i torni a consumir de nou, tan ràpid com sigui possible. Reduir-nos a consumidors no està massa lluny de posar-nos al nivell de l'holotúria, el perfecte consumidor. Les holotúries són animals marins força primitius, amb un disseny i biologia molt senzill, que no simple. Popularment també se les coneix com butifarres o cogombres de mar i és fàcil de veure'n a poca profunditat. El seu sistema nerviós és molt simple, rudimentari, no té cervell, només alguns ganglis nerviosos, i la seva anatomia segueix el model bàsic dels animals superiors, un tub digestiu rodejat de carn. Viu en els fons arenosos del mar, per un forat ingereix sorra, n'extreu la matèria orgànica adherida, arrossegant-se molt lentament, i pel forat del darrera (són a simple vista indistingibles) expulsa la sorra i els detritus. Així és la seva vida, no hi ha lloc per massa disgresions. És el consumidor perfecte i allò al que el mercat de consum voldria idealitzar-nos, és una holotúria, que a més no pensa gaire. Si pot ser, per millorar la raça hauríem de ser una mica més ràpids.
 Però jo tinc més respecte per les holotúries que pels consumidors, encara que m'hi pugui incloure. Perquè com a mínim tenen un paper ecològic important, en canvi nosaltres d'ecològics, res de res, només cal veure les rampoines i deixalles que s'acumulen ara a les acaballes del Nadal. Per tant, en cert sentit, són més dignes  i a més ningú les ha enganyades. Nosaltres vam néixer persones amb un sentit crític que hem deixat que ens el domestiquin.
   Amics i consumidors, tenim un nou vocable que cal extirpar amb totes les seves conseqüències. Neguem-nos una vegada més a que ens animalitzin, i en aquest cas, al nivell d'una bèstia lloable però francament primitiva. O això, o bé dignifiquem les holotúries tal i com mereixem.