Divertim-nos fins a morir, literalment

 Divertim-nos fins a morir, aquest és el títol d'un llibre de Neil Postman que té ja els seus anys i crec que en vaig arribar a fer referència en aquest blog. Va fer un cert furor el seu dia, però recordant-ne el contingut, la vidriosa societat que dibuixava aleshores (entregada a un ludisme sense límits ni sentit) ha estat superada amb escreix. Aquest pensament m'ha vingut després de llegir un article-reportatge de la revista The Week, un setmanari anglès que és una delícia en qualitat i profunditat dels seus continguts que es publiquen sense baixar el llistó cada setmana. Trobo realment a faltar una lectura tant enriquidora a nivell local. Ja en parlaré un altre dia. El reportatge en qüestió parlava d'allò que s'ha vingut a anomenar turisme extrem, que és alhora caríssim. És a dir, que tot fent bona la dita que pagant Sant Pere canta, qualsevol persona amb recursos pot aspirar avui dia a arribar (o tenir "experiències", com s'anomenen), que abans només eren terreny per exploradors, científics de frontera o astronautes. La més coneguda són les expedicions a l'Everest que han arribat a devaluar-se. Cosa que em produieix una perplexitat nostàlgica car encara tinc memòria de les primeres expedicions catalanes a aquest cim viscudes com epopeies nacionals. I de la primera ascensió n'ha fet tot just 38 anys. D'altres ofertes d'aquest mercat puixant són les expedicions a l'Antàrtida (inclòs arribar al Pol Sud o bé en helicòpter o bé en trineu), descendir a les profunditats marines més pregones o llençar-se dins d'un coet fins l'estratosfera. Els preus oscil·len entre els 80.000 euros per l'expedició antàrtica bàsica o pujar el K2 fins 300.000 euros per gaudir cinc minuts estratosfèrics o baixar a una fossa abissal. O anar a llucar el Titànic. La recent implosió d'un batiscaf que es dedicava al negoci de portar gent a veure les despulles d'aquest honorable vaixell és el que ha suscitat aquest article. Contra el que es pugui pensar, que de tant en tant algun d'aquests "exploradors" mori de congelació, quedi dissolt en l'éter o quedi esclafat com un llenguado per la pressió marítima no fa res més que accentuar la demanda per aquestes experiències. El risc n'és un ingredient extrem, com demostra l'augment de la demanda per visitar un volcà indonesi on acabaven de perir una dotzena o més de turistes que s'hi varen voler acostar (literalment abrussats pel lapilli i la cendra ardent), un cop ocorregut aquest fet. 

 Com en tot fenòmen extrem o relativament minoritari tot això es pot llegir com el punt final d'un continuum en el que tots hi participem. Per un costat, quan normalitzem que es despensin sumes astronòmiques de diners en activitats en sí mateixes inútils o, diguem, quan es podrien destinar a causes menys narcisistes. No genera massa escàndol social que per exemple es fleti un jumbo per portar un sol futbolista amb molta anomenada al seu nou país de treball. Hem assumit implícitament el paradigma que el lucre no té perquè tenir límits, ni les causes per les quals es gasten els diners per més absurdes que siguin mentres es respecti la llibertat individual. El fet és que sense voler-ho tots estem arrossegats per aquest corrent, aquesta concepció general però a un nivell potser més modest d'acord amb les nostres possibilitats. Una de les característiques d'aquestes aventures enllaunades era que es venien com experiències úniques en el marc de investigacions o exploracions científiques, tot per fer sentir els il·lustres clients com a especials. No és que em resulti indiferent el final dels exploradors del Titanic, però sí que té un cert aire paròdic pagar 250.000 dòlars per entrar en un tros de llauna claustrofòbic i ser esclafat tot seguit en les profunditats de l'oceà. També hi ha un continuum entre els vulgars turistes i el final absurd de tot plegat. El mateix entre la proliferació d'oferta lúdica en forma de festivals que han sorgit com bolets en una tardor humida i l'ànsia amb la que juguen els promotors que no ens resistim de passar per aquesta vida sense deixar escapar una oportunitat que potser serà única (sigui un concert de Bruce Springsteen o visitar el Serengueti), i de les quals depèn que la nostra vida sigui significativa.

Era també en aquest sentit que un que es feia anomenar "influencer" justificava que es fes selfies en llocs arriscats (mig penjat dalt d'un gratacels a Abud Dabi i coses així). Perquè així la seva vida li resultava més significativa. 

La valoració així d'entrada és que es pugui tractar tot plegat d'una plaga de narcisisme extrem, on el sentit narratiu de les coses s'ha perdut, sense cap fil que els lligui (propòsit, història, direcció), i tot s'adreci a l'instant experiencial que exigeix que aquest sigui cada vegada més intens, extrem o exclusiu. I si simplement pagant s'hi pot tenir accés, doncs ja tenim el mercat per respondre a una demanda extravagant i finalment absurda.

Ahir per la nit m'estava rellegint un llibre fascinent "El Silenci de les hores", una investigació sobre la vida dels monjos cartoixans i vaig sentir un estranya pau tot immergint-me en aquest món que és l'antípoda més extrema al divertim-nos fins a morir. Un món on preval el silenci, on es busca l'eternitat en un pam de terra a l'abast de la mà i el temps es deixa fluir sense més tot seguint una vocació que inflama de sentit aquesta forma de vida tan peculiar. I fins i tot la mort s'integra de forma meravellosa i els cartoixans s'enterren, sense taüt, directament coberts per la terra i amb una creu de fusta sense nom i sense flors. Com d'una forma menys volguda ho serem tots plegats.

Gràcies, Francisco Ibáñez

  Amb una dolça consternació vaig rebre la notícia de la mort de Francisco Ibáñez, el creador dels personatges Mortadel·lo i Filemó.  Fa ja força anys vaig llegir en algun diari en una secció de cultureta com aquests dos personatges estaven entrant en una plàcida decadència, com si fossin relíquies del passat. Lluny de tot això, han mostrat fins el final dels dies del seu creador un vigor i popularitat trans-generacional sorprenents sense necessitat que es renovessin encara que els àlbums anaven resseguint (amb més profunditat i ironia del que pugui semblar), tota l'actualitat. Sé que Ibáñez ha estat actiu fins el darrer minut, i que la parca l'ha sorprès literalment treballant amb els seus ninots. Un estrany privilegi en uns temps en què vocació i vida semblen nocions d'una altra època. 

    Vaig sentir alhora que la consternació, un sentiment genuí d'agraïment perquè puc dir, sense exagerar, que vaig aprendre a llegir amb els àlbums de Mortadel·lo i Filemó, i possiblement el sentit de l'humor que pugui tenir sigui perquè m'hi vaig abeurar quan era nen. La barreja d'astracanada, violència extrema exposada amb una ingenuïtat que la feia innocent (crec que se'l podria considerar un precedent de Quentin Tarantino), l'humor absurd i els detalls surrealistes en qualsevol racó de les vinyetes són encara una combinació que em fascina i tinc la certesa que em va impactar molt positivament quan vaig començar a llegir.  Allò que feia sostenible aquest univers hiperbòlic però que alhora projectava arquetipus d'una època i crec que alguna obsessió de l'autor (la presència de personatges alopècics és constant), era una bonhomia que feia entendre que el Francisco Ibáñez era una bona persona. No hi ha malícia genuïna en els seus àlbums i personatges, només són encantadorament absurds i penso si la realitat, si es mira bé, potser és ben bé així si se la mira des de l'angle adequat, i que no hi ha massa diferència, excepte en la seva innocència, entre els ninots de l'Ibáñez que en tots els remenadors de cireres d'aquest món que sí que són plenament absurds (i sense cap gràcia). 

També  per això, com tot bon personatge literari, Mortadel·lo i Filemó estaven dotats d'ànima a la seva particular manera. Sospito que no és fàcil arribar a aquest punt i reconec que em fa enveja una vida que va trobar un camí, una vocació, on s'hi ha projectat sense apartar-s'hi i ha deixat un llegat tan positiu en vàries generacions. D'això se'n diu una vida amb sentit, i aquí estic jo com a prova. Què hauria estat de mi sinó hagués tingut la fal·lera de llegir nascuda d'aquests còmics?

 I ara l'Ibáñez ja no hi és i em retorna també una sensació de consternació pels seus personatges que m'han acompanyat tots aquests anys, que queden definitivament glaçats en les seves vinyetes sense que ningú els pugui fer tornar a la vida, insuflar-los de nou la seva ànima estrambòtica i surrealista. És la metàfora més perfecta del que és un creador i la seva relació amb la seva creació. 

Moltes, moltes gràcies Francisco Ibáñez.