Follow by Email

dimecres, 6 de juliol de 2011

L'amor i la mort

 En català, si alcem en veu alta aquesta frase, es poden confondre els dos mots. L'amor i la mort, la mort i l'amor.  Pronunciats com un mantra es fonen i ja no sabem el que ens diem. Eros i Tanathos eren de fet divinitats germanes. El català, sense voler, també sembla que els vulgui agermanar. Mercè Rodoreda també ho va provar en el seu darrer i estrany llibre, La mort i la Primavera. Per llegir-lo cal agafar aire, ja us ho dic.
  Aquest dilluns vaig anar a un funeral, no diré de qui es tractava tot i que alguns dels que llegiu el post ho podeu saber fàcilment. Afortunadament, per a mi, no era una persona propera la finada, ni tan sols l'havia conegut. Es tractava d'un noi jove, 28 anys, en la línia de sortida de la vida doncs. Jo, en principi, estava prou distanciat com per no sentir-me emocionalment massa absorvit per la intensa atmosfera que es va crear, tot i que finalment no vaig poder resistir-me d'ésser xuclat. Sempre fa de mal escriure sobre aquestes coses, i sobretot provar de donar-hi una visió objectiva. El fet mateix, subversiu, que es mori qui no toca quan no toca ja injecta a aquest acte una tristesa encesa. Molts dels assistents, naturalment, eren gent jove, potser a molts era la primera vegada que la mort els tocava tant de prop. La cerimònia es va desenvolupar als Caputxins de Sarrià, però no va ser ni cristiana, ni budista, ni laica, ni...sinó tot plegat i res alhora. Van prendre la paraula la mare, el pare, els germans, amics, i la seva companya, la muller amb qui s'havia casat un mes abans quan ja se sabia que la seva malaltia no tenia aturador. També jove, joveníssima vídua. Però no va parlar com una vídua, va parlar amb un tristesa encesa, agraïda, acompanyada pel piano. Aplom i serenor. Es va recitar un mantra budista amb la mà al pit, van prendre la paraula dos capellans que no van esmentar en cap a moment a Jesús i van recitar un poema de Rilke, es va cantar l'Imagine de John Lennon (en una estrofa diu "imagine there is no religion too..."), es van fer referències a la vida eterna, o coses com que mentre el seu record pervisqui, viurà...(aquesta frase a Unamuno el posava frenètic, l'indignava, deia que què punyetes, que el que volia era viure, ell, el jo personal i conscient, no un fatasma en el record també fonedís.  Humilment, hi estic d'acord).  I finalment es va cantar "La Vall del Riu Vermell", enllaçats al voltant del taüt ja fora de l'Església. Però, en què creïa aquest noi exactament? No l'he conegut, no ho sé, no ho sabré mai. Era estimat, molt estimat, sens dubte i la seva vida havia estat generosa. El còctel era atordidor. La jove vídua va donar un darrer petó a la caixa, ja introduïda dins del cotxe fúnebre. No hi havia llàgrimes de desesperació, potser només desesperades però no de desesperació. I em vaig dir, i ara què? Cercarà de nou de reblir el càntir o es creu que s'ha trencat per sempre? Viu confortada en la sensació d'haver viscut un amor autèntic capaç d'omplir tota una vida? M'he sentit gran, potser vell, fa de mal dir quan m'han vingut aquests pensaments. El temps és el gran destructor, però també el gran constructor, ho escombra tot però per tornar a sembrar i que creixi tot de nou mentre estén el mantell de l'oblit. Potser l'onada passarà, i només li deixarà impregnada un olor salobre que reconeixerà tota la seva vida, però potser es sorprendrà de com de fàcil és, segons quan, de refer la vida  i reconstruir-se. No ho sé, ho dic per dir. No m'hi he trobat mai, però em tempta el pragmatisme a aquestes alçades, he de ser franc.

    Ara a finals de juny he vist les espigues de blat madur vinclades cap a terra, disposades per la sega. I un floc de rosselles enceses, la flor més efímera, balancejada pel vent de la tarda.  Una gropada d’aire les ha pentinades i els darrers raigs del sol han daurat  el camp, com si l’acaronessin. He pensat que si allargava les mans i  prenia aquest instant, potser caçaria un bri d’eternitat, si el deixava passar, la nit es clouria sobre meu, i el daurat i el vermell es fondrien entre els meus dits.

P.D. Volia reflexionar sobre l'eclecticisme i el sincretisme, i m'ha sortit això, ja veieu.

dissabte, 2 de juliol de 2011

Visit Guatemala

 L'atzar ha volgut que tot just tornat de Guatemala s'hagi desplegat una campanya de promoció turística del país. Ben curiós, tenint en compte que he passat per alguns dels escenaris que es mostren en els cartells del metro de Barcelona. Especialment el que anuncia la visita a la llacuna d'aigües de color Turquesa de Chicabal. Precisament un guatemaltenc em comentava que degut a l'afluència turística, avui per avui les cerimònies ancestrals que s'hi duien a terme s'han desplaçat cap a un altre lloc més arraconat i amagat, i que el que veuen els turistes és una representació floklòrica amb els vestits més vistents. És a dir, mostren allò que el turista vol veure, i allò autèntic ho amaguen per poder-ho practicar amb la comoditat mil·lenària que fins ara han gaudit. No fa molt de temps vaig llegir una crònica d'un viatge al Vietnam, crec, en que una turista explicava la sensació d'artificiositat que va experimentar en visitar un llogarret típic. La mateixa sensació la vaig tenir quan vaig estar a Beijing, i vaig poder visitar la Ciutat Prohibida. Està tan ben restaurat que semblen uns estudis de televisió, com si estigués en l'escenari del Darrer Emperador, d'Alberto Bertolucci. No hi havia més ànima que en un decorat de Port Aventura. El turisme de masses té aquest efecte, jo diria que quàntic. La realitat es transforma segons el que volem percebre. Vols la postal, et donarem la postal.  Amb el risc d'empobrir-la, buidar-la i artificialitzar-la. És cert que els packs turístics de Guatemala segueixen circuïts molt definits: Antigua, Tikal, Copán, volcà Pacaya...i no vull denigrar-ho, són realment espectaculars però quan obres el diari local, o tens el privilegi com en el meu cas de poder submergir-te en el rere-país, te n'adones que són bombolles, bombolles impenetrables i que poc de nou podrem explicar en la nostra tornada com no siguin les fotografies clòniques de les promocions.



A Chichicastenango, motiu d'un dels pòsters publicitaris, vaig anar a la missa a la mateixa església publicitada. No explicaré ara la impressió d'aquesta missa, però en sortir, em vaig topar amb una renglera de fotògrafs, amb màquines d'objectius enormes,  fent fotografies als indígenes que sortien de la celebració. Crec que en vaig esguerrar més d'una, demano perdó ara i aquí, a qui vegi entre llampants vestits indígenes una camisa que diu XVII Cursa de la Sanitat Catalana. És indígena, però d'un altre lloc.  Aquest fet també té un efecte en la relació que es pugui establir. Tot es mercantilitza, i l'origen forani identifica a qualsevol com una persona, fonamentadament, d'immens poder adquisitiu comparat amb qualsevol local. És així, i cal jugar-hi. I també ho trobo fins a cert punt legítim però en certs casos pot descoratjar a qui busqui autenticitat, transparència. Millor ser un ingenu, o passar-se una llarga temporada o tenir el privilegi de treballar directament en el país. Al mateix Chichicastenango vaig pujar a un turó sagrat, on hi fan també ofrenes i cerimònies. Era desolador però autèntic. Entre una mata de pins semblant a qualsevol racó de la serra de marina, uns petits altars de pedra cremada amb fruita podrida, petits focs, brutícia i un eixam de vespes, i una dona en trànsit i alguns locals fent les seves plàtiques. No era bonic, però era autèntic, què hi farem.
Tanmateix, us convido fermament a visitar el país, no vull desalentar a ningú. És extraordinari. Per acabar, us deixo una fotografia d'un sacerdotesa maia fumant un cigar ritual en una cova, en acabar una cerimònia. No hi arriben turistes aquí, encara. No diré el nom, per si un cas. Només que va ser fascinant veure-ho i després poder conversar amb els participants.