Follow by Email

dimarts, 24 de desembre de 2019

La llibreria del Djoliba

 En algun lloc havia llegit que les lectures de la nostra vida són com un fil conductor, un camí pel qual transitem i que alhora que ens acompanyen, ens porten a d'altres lectures, com si fóssim nens agafats confiadament d'una mà. I cadascú fa el seu itinerari, fins i tot el no lector. En va venir aquesta reflexió quan vaig topar al Djoliba lodge, un allotjament a Niamey que vaig trobar per casualitat construit per una francesa del cos diplomàtic jubilada, que ha decidit esmerçar la seva jubilació en això. Una mena d'oasi en el sentit més ample de la paraula. En una estança extraordinàriament acollidora hi havia una llibreria amb uns quants volums ben endreçats. No era una gran llibraria, parlo potser de 50 o 60 volums. Res d'aquelles biblioteques que alguns autors es vanten de 6000 o 9000 llibres (quan es necessitarien unes quantes vides per digerir-los). Els llibres giraven tots sobre temes o personatges referents al Sahara o el Sahel i a més eren edicions ja antigues, com a molt d'hora dels anys noranta o vuitanta, i algunes de realment vellotes, de mitjans segle passat. Però una ullada sobre aquesta humil biblioteca ja m'ha fet sentir com qui troba un filó, o una porta a un univers apassionant, un nou capítol d'aquest món el qual hagués molt fàcilment passat desapercebut per mi. Evidentment, només he tingut temps de llegir un volum, "Sahara, biographie d'un désert", d'un tal Rognon, acabat el 1986 i que explica la història geològica i climatològica, i en el darrer capítol també esboça l'humana, d'aquest gran desert i els seus encontorns (el Sahel i el Magrib). Tot i està curull de tecnicismes me l'he empassat, admirant la persistència dels homes de ciència en la recerca de la comprensió d'un espai que amaga sota la seva aridesa una història fascinant. Com si provessin de desxifrar un trencaclosques a partir de vestigis, inidicis, datacions, prospeccions geològiques, traces de rius, restes d'éssers vius. Tota una revelació que porta, ineluctablement, a posar una altra mirada sobre qualsevol paisatge que se'ns planti als nassos. I que el fa encara més ric. També he pogut fullejar uns quants llibres, alhora que he pres nota de tots els volums per si tinc esma de buscar-ne algun més, com l'autobriografia d'un tal Thisling, un explorador insigne sembla ser encara viu quan es va editar el llibre el 1989, Edmond Bernus, un antropòleg que es va passar 20 anys vivint amb els Touregs nòmades estudiant la seva cultura, un tal Monod,  reputat biòleg estudiós de la fauna i flora del Sahara i una biografia literària de Charles de Foucault (l'únic del que en sabia alguna cosa), escrita els anys 50 i que en el prefaci fa referència per sopresa meva a Eugeni d'Ors que en aquella època sembla que tenia certa predicació a Europa. Tots aquests personatges obsessionats per una idea, per un subjecte, per un paisatge, que ara ressuscitaven als meus ulls ignorants, havien poblat un univers i potser havien estat populars, i ara semblavaenarrossegat a l'oblit, com les dunes que descrivia Rognon que desdibuixaven les conques hidrogràfiques a mesura que l'aridesa s'imposava al Sahara.  Una altra mena de desert, també necessari potser, que per progressar i transformar-se per donar vida a una nova creació ha d'enterrar i fer morir.


divendres, 13 de desembre de 2019

Diffa

 En el meu cas ha començat a no tenir sentit la dita que no saps cap on et portarà la vida, ni que sigui en termes geogràfics. Ja he anat a massa llocs que no hauria imaginat, i tot sense haver-ho volgut massa expressament. Ara ha estat el torn de Níger, al departament més oriental, Diffa, que mossega un tros del llac Txad fent cruïlla amb Nigèria, el Txad i el Camerun (i no gaire lluny, la República Centre-Africana que potser serà objecte d'un nou periple). Als voltants de la capital està sembrat de petits camps de refugiats o desplaçats. La diferència aquí no fa massa sentit, els pobles d'un costat i l'altre de les fronteres són els mateixos. Fugen del terror de Boko Haram que actua sobretot pel costat de Nigèria però que s'infiltra pel Níger. De fet, m'expliquen que en alguns pobles ben coneguts, saben que hi ha una part significativa de la població que pertany a aquest moviment místic, radical islamista, violent que només amaga el més vulgar, però violent, dels bandolerismes. El resultat és que la regió està copada també pels militars i estan prohibides les motos. Sembla que Boko Haram fa els seus atacs en moto, Yamaha 2.5, i per a distingir els civils d'un assalt d'aquesta gent, s'ha imposat aquesta norma sota risc que et clavin un tret si circules amb aquests trastos. Jo no he pogut passejar-me ni tan sols per la capital, com no fos dins del cotxe i després dins de l'alberg i els llocs on feia la meva feina. M'ho han prohibit. Un blanc és massa identificable i temptador per segrestar i demanar una recompensa. Tot i així, he estat ben tranquil. Al mateix hotelet, fet de bungalows independents, s'hi estava tota una tropa militar amb els que he tingut agradables converses, una camioneta amb una imponent metralleta muntada al capó estava plantada al costat de la meva habitació i un soldat feia guàrdia tota la nit a  la porta. M'han dit que feia 4 mesos que tot està tranquil. Per això tampoc he pogut veure, només una mica de lluny, el famós llac Txad, una mena d'anomalia hidrogràfica vestigi de l'apassionant història geològica i climatològica del Sahara que ja explicaré en una altra entrada. La major part del departament de Diffa, de fet, està cobert de dunes i desert, habitat per nòmades pastoralistes que porten una vida fascinant jugant amb la supervivència. Des d'un punt de vista epidemiològic, aquesta inestabilitat està tenint conseqüències. Molts habitants que vivien en les illes del llac Txad i que se sabia que estaven més afectats pel VIH, ara s'han desplaçat cap a la ciutat o camps de refugiats. Hi ha més casos registrats, i també més sexe transaccional, més inestabilitat de la població i finalment un seguiment del tractament més complicat perquè ara apareixen o desapareixen o tot d'un cop arriba una onada d'immigrants o desplaçats que posa el sistema de salut en estrés. És, des d'un punt de vista epidemiològic, molt interessant observar i analitzar aquestes interfícies d'interacció entre la malaltia, el risc de transmissió i les estratègies que cal utilitzar, i tots els aspectes socials, culturals, geogràfics i polítics. Ningú va dir que seria fàcil....però no impossible. He conegut una parella de pastors nòmades de l'ètina BeriBeri que fa set anys que se'ls va diagnosticar del VIH, i cada tres mesos, un dels dos creua el desert durant tres dies a cavall per venir a buscar la medicació. I estan la mar de bé i acaben de tenir un fill ben sa. Insufla un cert optimisme que a voltes enyoro. 


dimecres, 4 de desembre de 2019

Serofòbia

 El darrer diumenge va ser el dia internacional de la Sida, una data per celebrar el progrés extraordinari que s'ha fet per lluitar i controlar aquesta malaltia i recordar tot el que queda encara per fer, sobretot en els països on viuen els 80% dels afectats i ocorren el 90% de les noves infeccions (bàsicament l'Àfrica sub-Sahariana). Jo tinc prou recorregut per haver viscut personalment el temps en què els pacients amb el VIH, en el marge de 1 o 2 anys després que entressin en la fase de Sida, es consumien fins a morir irremeiablement. També per veure, uns anys més tard abans que el tractament antiretroviral no comencés a democratitzar-se, com això mateix passava a una escala superlativa en països africans amb elevada prevalença del VIH. I he vist com s'ha pogut aturar la progressió de la malaltia i qualificar-se com a crònica (concepte que penso que és erroni) junt amb l'evolució dels régims d'antiretrovirals que van passar de ser extremadament feixucs i amb molts efectes secundaris a reduir-se, en el cas de la primera línia de tractament, a una pastilla diària força inòcua. Però aquest viatge, deixant de banda l'escenari Africà, ha fet oblidar algunes coses, com que era una malaltia essencialment de gent marginada socialment i sotmesa a un estigma molt intens, castigats injustament per la vida (ionquis, homosexuals, prostitutes) i que per tant era una autèntica plaga amb una forta arrel social que  abocava a les pràctiques de risc i feia inaccessibles a aquests col·lectius a les mesures de prevenció o simplement al rescat social. Aquest model flagrant d'associació entre discriminació, pobresa i marginació encara impera en moltes àrees geogràfiques, com als països de l'antiga Unió Soviètica. El 1 de desembre podem celebrar que aquesta crosta també es va superar en gran mesura. Però també em fa reflexionar sobre una certa banalització de la malaltia atiada, paradoxalment, per la inèrcia d'aquesta lluita contra l'exclusió dels més vulnerables. Un símptoma evident és comprovar la manca de percepció de risc que hi ha en certs col·lectius (o col·lectius dins de col·lectius), sobretot entre homes que tenen sexe amb homes joves que no han viscut, no tenen record històric, de l'època tràgica en què la Sida era una malaltia mortal. La conseqüència és un repunt del nombre d'infeccions per descuit dels mètodes clàssics de prevenció primària sobretot el preservatiu. Hi ha una certa actitud refractària als canvis comportamentals sobre els quals abans es posava l'accent (entre altres coses perquè no hi havia gaire més alternativa) i la quasi exigència de donar solucions purament biomèdiques. I no cal dir que en aquest sentit s'ha tingut èxit amb la introducció tot recent de la profilaxi pre-exposició, la PrEP.  Cal celebrar-ho però alhora m'agradaria advertir alguns punts. En primer lloc, com assenyalava una amiga meva la quasi desaparació de morts degudes a la Sida és gràcies a l'existència d'un sistema de Salut d'accés universal i finançament públic que permet finançar i donar accés universal a tota aquesta panòplia terapèutica. És a dir, si un dia per l'altre desaparegués aquest sistema sanitari, ni que fos amb el model que coneixem, una gran part dels afectats del VIH es veurien privats de l'arsenal de medicaments. I alhora, cada nou infectat representa una despesa per aquest sistema que, no cal dir-ho, té serioses amenaces. A més a més pot semblar una certa frivolitat aquesta banalització,  quan el VIH encara fa estralls en països africans pel que ni que sigui per solidaritat caldria evitar-la. I encara hi ha una raó ulterior de tipus més personal per si les altres no funcionen, i que són els efectes a llarg termini de la infecció pel VIH encara que controlada i la presa perllongada de medicaments que ara tot just es comença a observar quan hi ha un nombre important de pacients seropositius que han sobrepassat la cinquantena.  D'aquí que el concepte "serofòbia" que fa referència al refús als seropositius,  que té el seu sentit quan es refereix a que cal evitar aquesta discriminació sense sentit,  tinc la impressió potser equivocada que es confón fàcilment aquesta actitud  de banalització de la infecció. Potser és millor que aquestes actituds tendeixin a la naturalització dels conceptes, sense banalitzar una infecció que a mi em sembla que és encara una calamitat a totes les latituds, que no sigui font de discriminacions i que ens la continuem prenent molt i molt seriosament.