Follow by Email

dimecres, 29 d’octubre de 2014

Ens veurem allà dalt

 Ens veurem allà dalt és el darrer premi Goncourt, crec que el més prestigiós de les lletres franceses per un simple títol. L'autor és Pierre Lamaître. No havia llegit res d'ell però el vaig engrapar així que vaig entrar en una llibreria, ja que estava ambientat en la primera Guerra Mundial. 
 El llibre enganxa des de la primera línia fins la darrera pàgina, amb un estil cinematogràfic, i combina el drama, la comèdia, la veritat històrica i la ficció. Allò que el fa més atractiu, junt amb la trama i el suspens que assoleix i fa que no es pugui deixar de llegir, és la verosimilitud dels escenaris en que transcorre la història. Crec que aquest és el punt que la fa trascendir de veritat. El marc històric del final de la Gran Guerra i la primera post-guerra està aconseguit de forma molt verosímil combinant els fets històrics generals amb l'ambientació de l'època, tant a nivell material com psicològic. Hi ha en el rerefons una encertada i àcida crítica als efectes de la Gran Guerra, i a la desconsideració en que varen caure els supervivents que van tornar del front. S'arribava a extrems tant grotescos com considerar els que havien sobreviscut i no tenien cap condecoració, com elements dels quals calia malfiar-se. Es palpa també aquest rebuig social, difícilment explicable en primer terme, d'aquests supervivents, com si fossin testimonis d'una realitat que més valia ignorar, testimonis de l'absurd i d'una victòria que va ser el més semblant a una derrota en tots sentits però que ningú gosava qualificar com a tal. També retrata les actituds morals dels diferents estrats socials, els oportunistes, els resignats, els mutilats, l'ambient depriment del París del 1919. Tot fet amb pinzellades que només poden haver-se fet amb un treball de documentació i immersió històrica que per a mi és el més extraordinari d'aquest llibre. La fusió amb la trama, com ja he dit, és el que en fa una gran obra literària.
 L'única crítica que m'atreveixo a fer és que en els capítols finals pren un cert aire de vodevil, s'accentua el costat còmic i no acaba de tancar bé alguns aspectes de la narració, per exemple com es justifica que el ric senyor Péricourt, en descobrir que l'enterrat en el panteó familiar no és el seu fill, no furgui més enllà. Només és un humil apunt d'un pobre lector. En tot cas, us recomano el llibre. 


dijous, 16 d’octubre de 2014

Ebola, el símptoma i la malaltia

            Encara no hi ha hagut temps d’oblidar les declaracions que es produís un contagi local eren pràcticament nul·les. Ni les portades de certs diaris mostrant amb orgull una resposta que ha resultat més aparent que efectiva. Si la proporció d’infectats tractats i professionals que els atenen i s’infecten fos la mateixa que la que s’ha donat a Espanya i els Estats Units (en aquest darrer país actualment dos), no quedaria ningú que gosés arremangar-s’hi. Recordem que en el brot actual, ja hi ha al voltant de 8000 afectats oficials.   A Nigèria, on han tingut també un brot importat amb avió, la resposta ha estat exemplar i efectiva i es pot considerar virtualment eradicat.  On està el subdesenvolupament?
            Quan algú es troba amb problema o situació davant la que no s’hi ha enfrontat mai, si té sentit comú busca el consell o la col·laboració de qui en tingui experiència, de qui en sap de veritat. No té massa a veure tenir un protocol formalment perfecte i la seva aplicació real per persones que no s’hi han trobat mai. Hi ha professionals del nostre país que hi han treballat en brots d’Ebola des de fa anys i encara estan esperant que els truquin ―parlem específicament de amb Metges Sense Fronteres― i així ho han deixat entendre des d’una discreció que els honora.  
            És evident la pèssima gestió informativa de la crisi els primers dies, que fa pensar que no s’havia imaginat o previst la possibilitat d’una situació semblant. Certes declaracions cal atribuir-les, si es vol ser condescendent, a la improvisació. No cal entrar en valoracions personals, però certament, cal preguntar-se qui valora els mèrits i capacitats de certs alts responsables i quin sistema és aquest que pot permetre que arribin tant amunt.
            L'Ebola també posa de relleu la fragilitat del nostre escenari que no té molt a veure amb el risc sanitari objectiu. Ningú ho ha valorat públicament, però estem segurs que els nostres responsables polítics han imaginat l’impacte que podria tenir un brot que anés més enllà d’aquest cas concret. Ja s’ha fet un discret esment dels efectes immediats en l’àmbit del turisme, però el que realment es tem és l’efecte que provocaria en allò tant abstracte i temible que s’anomena “la confiança dels mercats”,  a més de l’epidèmia psicològica amb les imprevisibles conseqüències, a tots nivells, de l’alarma social que provocaria.

            La OMS ja va advertir que només es qüestió de temps que el Ebola fes el salt al món desenvolupat, els responsables del Banc Mundial han clamat, massa tard, que s’ha reaccionat tard i malament, però el que ningú esperava és que el salt el fes tan aviat ni a través de la importació activa de malalts. Si la justícia no és prou motiu per prevenir i actuar, que es faci per egoisme.


divendres, 3 d’octubre de 2014

Roland Besenval

 Qui era en Roland Besenval? Ho vaig saber ahir, massa tard.Acaba de morir amb 67 anys. I ha estat a través del seu obituari que he llegit a La Vanguardia que n'he sabut l'existència. Parlaré en present, encara. És un eminent arqueòleg francès que ha consagrat la seva vida en la recerca al mitjà orient i l'Àsia Central, sobretot a l'Afganistan. És ell qui va trobar els vestigis del pas d'Alexandre el Gran per la Bàctria, a l'actual Afganistan. Va desenterrar les restes de llegat grec que va arribar fins aquelles terres, una troballa a l'alçada cinematogràfica del Indiana Jones. Un home compromès, devorat per la curiositat i que ha treballat durant dècades en condicions extremes, llocs isolats, capaç d'establir ponts amb les cultures més allunyades. El seu equip també va posar al descobert les estàtues greco-búdiques de Vardak. L'art greco-búdic és una mixtificació fascinant d'orient i occident, de la cultura clàssica hel·lenística i la religió budista que aleshores imperava al centre d'Àsia. L'intercanvi d'idees que dona lloc a una cosa original que no és la simple suma del que l'ha originada. 
 Llegint la seva vida m'he sentit mediocre, francament. I penso que al cap i a la fi, qui vol tenir una vida que es pugui dir mereixedora de ser viscuda, ha de sortir algun moment o altre del que s'anomena la zona de comoditat, trencar amb les falses seguretats i els clixés que ens han imposat o hem anat assumint. No crec que ningú es llenci a fer excavacions arqueològiques a l'Afganistan sense aquest punt d'agosarament que el fa sortir dels marcs habituals. No m'ho puc explicar de cap altra manera.