Follow by Email

dimecres, 29 de maig de 2013

Egosurfing, de Llucia Ramis

 Egosurfing és el títol de l'obra guanyadora del Premi Josep Pla del 2010. La seva autora, una jove periodista mallorquina, Llúcia Ramis,  ja ha publicat alguna altra novel·la i relats, i em sembla que recentment n'ha tret una nova que ni sé el títol però temo que no em llegiré. Fins ara no n'havia llegit res, només la columna que té en algun diari del país. Me l'he empassada amb el propòsit que tinc de fer una mena de cicle de lectures sobre la literatura en català actual. Si he de ser sincer, després d'acabar la darrera pàgina m'he quedat perplex. Tot allò que jo esperava trobar en una novel·la, no hi és. On està la trama? Quin és el conflicte? Canvien els personatges, evolucionen de l'inici al final? De fet, la novel·la està escrita no en primera persona, sinó en primeríssima persona. L'autora ni tan sols es presenta, ni diu "Hola, sóc la Llúcia Ramis i us vull parlar d'això, allò i allò altre". El seu nom no surt en cap moment, ni tan sols esmenta que és periodista, es dedueix entre línies. Cap mena de distanciament entre autor i personatge existeix. La resta de personatges són estrafets, una mica llunàtics, com trets del calaix de les bones idees. Hi ha algun, com el vell periodista, que sí que sembla interessant, però ens quedem amb les ganes de saber-ne més, només que despatxa a la Llúcia sense que sabem ben bé perquè quan tot just s'encetava una història prometedora.  Només m'explico el nyap per una subtil, o molt grollera?, ironia que utilitzi la Llúcia. El mateix títol potser ens dona una pista. L'egosurfing és la pràctica de buscar-se a un mateix a les xarxa d'internet, posant el teu nom o senyes personals en un buscador. He pensat si al cap i a la fi és una autoparòdia, una crítica a l'individualisme, o al nihilisme líquid, tant post-modern, i en el fons sigui un exercici de mofa, fins i tot d'escarni. Ara, si és així, em sembla massa descarat, però tampoc hi ha el punt d'encertada ironia que creés la complicitat i fes entendre al lector de què es tracta. No sé, sospito que al Josep Pla es deu haver remogut una mica dins la tomba. Ell sí que n'era de murri. Ara toca entomar-la amb en Jaume Cabré, a veure què dona de sí.