divendres, 31 de gener del 2020

1917

Dilluns passat, escapant-me de diverses obligacions, vaig anar al cinema a la sessió de les 10 de la nit a veure la pel·lícula 1917.  No podia resistir més de deixar passar el reguitzell d'excel·lents films, segons les crítiques, que s'han anat estrenant les darreres setmanes i aquest era una prioritat. Pel tema, la Primera Guerra Mundial, i per la tècnica cinematogràfica que tothom ha lloat. És un sol pla que transcorre en temps real, excepte una pseudo-elipsi que es correspon a un temps d'inconsciència del protagonista. I no, no ha defraudat encara que no m'he atreviat a anar acompanyat per ningú perquè no és una pel·lícula per tots els gustos. No hi ha una trama concreta, el muntatge és peculiar i és molt violenta. Un viatge a l'horror de la guerra però centrada en primer dues, després una, persones concretes, éssers engolits en l'espiral de l'horror que fan un viatge que tindria aires de periple iniciàtic. El director i guionista, Sam Mendes, utilitza també unes imatges molt poderoses amb contingut simbòlic que emmarquen, realcen, l'absurd de la guerra. La pel·lícula comença i acaba igual, en un prat florit presidit per un arbre sota el qual el soldat que anirem seguint tota l'estona s'ajeu. El director juga amb mestria amb aquests contrastos, la bellesa plàcida de la natura primaveral (es tracta d'abril del 1917), amb els paisatges escorxats per les bombes i la metralla. Una altra cosa que em meravella d'aquests films és la verosimilitud des escenaris, de la mort, de l'horror, els cossos rebentats, la terra triturada. És un cant a l'espant que l'home és capaç de crear de forma col·lectiva, però també a la supervivència individual, de l'home concret que no sap ben bé perquè fa el que fa però a la seva manera troba la pròpia salvació.
 L'única crítica que se m'acut és que els pocs soldats alemanys amb els que s'arriba a creuar el nostre prota (a tots els matar, sigui amb un tir o escanyats), els descriu com anònims, una mica bestials i traïdos. Traspua aquí el prejudici atàvic, i comprensible, de les històries escrites pels vencedors que tendeixen a reduir a l'enemic en un dolent sense matisos i que ens fa suportable que se'l liquidi. Tot i que comparat amb la Segona Guerra Mundial, les narracions i els films de la  Primera són més rics i molt més equilibrats. Recordem el llibre i pel·lícula "Sin novedad en el frente" o un llibre que a mi em va impressionar d'un soldat alemany i del que en vaig fer esment en aquest bloc ja fa temps, "Parte de Guerra", de Edlef Köppen. Probablement perquè malgrat tots els esforços dels vencedors la bogeria absurda que va desencadenar la Primera Guerra Mundial va afectar per igual tots els contendents, mentre que a la segona la divisòria entre bons-dolents era, aparentment, més clara. Perquè no s'ha fet prou esment de les atrocitats que van ocórrer en tots els bàndols. I que ens duu a la conclusió que, en tota guerra, només hi ha perdedors i que com en qualsevol tragèdia, només ens podem salvar, preservar la dignitat, a nivell individual. 


dimecres, 22 de gener del 2020

Glòria

 No ha estat massa afortunat de batejar el temporal que ens està encara fuetejant com a Glòria. No ha tingut gaire de gloriós, més aviat té tot l'aire d'un càstig diví. Jo li hauria donat un nom més tràgic o de mal auguri, d'arrel clàssica: Antígona, Medea, Ariadna, Helena. Ahir, el dia més dur pel que fa al vent, em vaig acostar al front marítim de Barcelona. L'espectacle era abassegador i infonia aquell estat d'ànim que ens resulta tan estrany fins que no l'experimentem, de manca de control, que les circumstàncies ens puguin sobrepassar i hom esdevingui un pelele impotent a mercè dels elements que ens colpejaran impotents en qualsevol moment. La mateixa sensació que he tingut quan he pujat al caire del cràter d'un volcà actiu. La fúria dels elements que es manifesta, amenaçant, amb una indiferència total a la meva presència allí.  Les onades espetegaven amb un brogit insomne, l'aigua s'arremolinava en cúmuls d'escuma i les gotes d'aigua, impulsades pel vent arrauxat, colpejaven com grava contra la cara.  Les palmeres, descabdellades com bruixes histèriques amenaçaven de sortir volant en qualsevol moment. I de fet, ja n'hi havia alguna decapitada i branques de pins llençades al terra, ones sobrepassant els dics dels ports com géisers i que arribaven a llepar el passeig marítim. I tot emmarcat per un cel d'una grisor tenebrosa i el brogit (quasi bramul) incessant que semblava néixer d'un abisme marí.  Només els gavians, trescant amb una sorprenent perícia entre el vent, semblaven adequar-se a les circumstàncies.

 Aquest matí hi he tornat. El temporal encara és espectacular però l'ímpetu de les onades ha reculat força. Seria ara un temporal fort però no extraordinari (d'aquells que es veuen cada 3 o 4 anys només). Però ha deixat al descobert el rastre d'ahir. Rengleres de detritus formats per una amalgama de restes vegetals, boles de porexpan, compreses, condons, molts palets de xupa-xups, restes de cigarretes, plàstics de diferents mesures i formes, envasos, taps...tota la porqueria que com un boomerang el mar ens torna. Hi ha el rastre d'arena d'onades que han sobreeixit per sobre la barrera de pedra i formigó que guarda el passeig marítim.  I a terra algun pi vinclat, arbres mutilats i una estessa de branques i branquillons per tot arreu. Els més contents són les gavines i coloms que picotegen arreu les engrunes de menjar que el desgavell els ha regalat. I una imatge paradigmàtica i, que podria servir de metàfora, les papereres curulles de paraigües rebentats pel vent (perfectament inútils durant una llevantada, ho hauríem de saber) i els vianants avui treient-ne una previsible fotografia. 

 No sé valorar si aquest episodi anuncia res de més inquietant, la lenta apocalipsi del canvi climàtic, però sí que ha estat un record de la vulnerabilitat en què vivim i que, també, posa en evidència una frivolitat col·lectiva encara més inquietant.