dimecres, 31 d’agost del 2011

Made in China I

  Malgrat el que suggereix el títol, sóc a l'Àfrica austral, exactament a  Angola i Moçambic. En una biografia literària sobre Ryszard Kapucinsky recentment publicada, l'autor comentava que un dels secrets d'aquest reporter era que sabia veure en els fragments de realitat que observava, el seu significat profund, és a dir, el que amagaven si es tibava d'allò que ens pot passar per alt o desapercebut. La capacitat d'observació consisteix precisament en això. No es tracta de veure el màxim de coses possibles, sinó de saber apreciar els detalls rellevants i saber tibar del fil del que pengen. Em refereixo a la presència de Xina als països africans, però sobretot a Angola. No cal ser massa observador per adonar-se de la presència, quasi infiltració, dels xinesos a Angola. Estan per tot arreu, sobretot en la construcció de qualsevol cosa, edificis, estadis, centres de salut, carreteres, vies de tren...és una activitat que no té fre. La pregunta és, què hi fan aquí, perquè ho fan, i sobretot, com ho fan. I aquí és on entren els detalls.
 Primer, mireu la imatge que incorporo. 
 
 
 
Està feta en una ciutat de l'interior de país, en una àrea semi-urbana, Kiuto, a la província de Bie. Els capatassos de l'obra eren tots xinesos, la pancarta, primer de tot, ja sorprèn que estigui escrita en xinès, però és que la traducció al portuguès és lamentable. Estil, diguem-ne i amb tot el respecte, indi arapapajoe o "Yo tarzán, tu chita". Primer de tot, hi ha la gosadia de posar rètols en la seva llengua en un país estranger, i si els tradueixen, ho tradueixen malament, estil google translator. Però aquest no és l'únic cas, els rètols en bilingüe proliferen arreu, i fins i tot n'hi ha en una sola llengüa, en xinès. Aquests rètols estan posats en les vies de comunicació que els treballadors utilitzen, els han plantat sense encomanar-se a ningú, i ningú protesta, ni fa cap observació. Implanten un bilingüisme descarat, ai si algú de la Crida aixequés el cap, però amb una llengua que poc té a veure amb el país. En resum, reflecteix un jo-vaig-a-la-meva que m'importa un rave la cultura local. Si algú s'imaginés una usurpació d'aquest tipus a Catalunya, tindríem un pandemònium muntat.

   I ara ve la meva interpretació, subjectiva. El com  que provo d'explicar, té força a veure amb la idiosincràcia xinesa. Xina es tradueix, o s'interpreta a ella mateixa, com "El país del Centre", i si aneu a la Xina, els seus mapamundis estan centrats en la Xina, que es mostra com una enorme extensió de terra a la qual s'agreguen i giravolten com satèl·lits la resta de països i continents (que ningú llegeixi entre línies, el fet que Espanya estigui al centre de les representacions que ens són familiars, només es deu a que el meridià de Greenwich ens atravessa pel mig, no a cap residu d'ínfules imperials). És a dir, la resta del món és perifèria. Un mapamundi mai és innocent, ho sap el primer que els va orientar Nord-Sud. I també té a veure amb la mentalitat de la xina, filla del maoïsme i més enrera, de l'Imperi. Hi ha una certa aversió a la diversitat, a l'individu, a la disgregació. Tot està enfocat a la homogeneïtzació, a la massa. Qui hagi visitat Beijing ho pot saber. Una ciutat feta d'edificis colossals, avingudes enormes que han soterrat l'antiga ciutat, que defugen la mesura de l'individu, i la mateixa plaça de Tiananmen que és una desoladora esplanada de ciment on l'enorme mausoleu de Mao s'empetiteix. Sembla que vulguin robar l'ànima de les coses i les persones, i confondre-ho tot en una massa grisa i àtona. L'individu es sent confós, perdut, no-res. La mateixa Ciutat prohibida sembla un decorat de Port Aventura, està tant ben restaurada que li han tret la pols dels segles. Els menjars preparats tenen diverses formes, de gamba, tallarina, arròs, però a mi em semblava tot amb el mateix regust, com si vingués d'una massa culinària primigènia i oliosa a la que li donaven diferents formes per menjar-la, això sí, amb els folklòrics palets de fusta, hi ha restaurants de totes les nacionalitats, clonats de Buenos Aires, de Barcelona, de París, es poden comprar còpies creïbles de tot el que us pogueu imaginar...i també traspua una manca d'iniciativa colpidora. No se us acudeixi demanar alguna cosa a un uixer que no estigui entre les seves atribucions, s'estressarà.... Cal tenir en compte els llargs anys del maoisme, que han fet una mena de tabula rasa en la psicologia social del xinès mitjà. En un llibre que vaig llegir fa temps, Cignes salvatges, que narra la peripècia de tres generacions de dones xineses, que abraça des del final de l'imperi, la revolució, el maoïsme fins l'actualitat, ho reflecteix molt bé.  És com si no hi hagués memòria històrica. Mao, un totalitari amb trets megalòmans, expressava un menyspreu solemne per l'individu. Els seus plans  (la revolució cultural, el Gran Salt Endavant), són exemples destacats de deliri polític del segle XX, amb conseqüències funestes per la població. El seu període va destruir la consciència individual. Amb tot això, tornem a Angola, que és on provo d'explicar-me com es comporten. I potser s'entén que els xinesos es comportin amb aquesta mena d'autisme indiferent, que ignora de forma solemne el context on són, i roben l'ànima del país. Em recorden als homes grisos de la novel.la de Michael Ende, Momo.

 En propers posts, explicaré el què i el perquè, però mentrestant, demano perdó si simplifico la cultura xinesa, però el que estic veient i contrastant és tant obscè, fins i tot aberrant, que no puc estar-me de provar d'explicar-m'ho d'alguna manera