dilluns, 22 de juny del 2015

Quina foto us agrada més?

Hola estimats i nombrosíssims seguidors d'aquest blog, us proposo un exercici: escolliu d'entre aquestes fotos la que més us agradi i us l'enviaré. Són fotos fetes a l'inici de la primavera a la Segarra, als voltants d'un llogarret que es diu Montfar. Tenia ganes de compartir-les. A tots els participants, com a premi, els enviaré la foto escollida per a que l'utilitzin com a salvapantalles.














dissabte, 20 de juny del 2015

"En la propera vida, vull ser vaca suïssa"

 El títol és una frase de llibre "El hambre", assaig del periodista argentí Antonio Caparrós publicat fa poc per l'editorial Anagrama. Sona a boutade, broma o ocurrència daliniana. Però és l'afirmació seriosa d'un camperol indi feta a aquest escriptor. L'assaig és un recorregut actual i històric sobre el fet de la fam al món i les seves causes, i conseqüències. Una idea central, per entendre com cal el fenòmen segons el llibre, és que no cal confondre una gran crisi humanitària, una "hambruna", amb un estat continu de malnutrició, que és el cas més freqüent. És a dir, el més freqüent no és que hi hagi una situació puntual en un lloc del planeta que faci que centenars de milers de persones de cop i volta es vegin abocades a la fam, sinó que milions viuen en una penombra, un llindar que les exposa contínuament sota el límit de la desnutrició, i ho paguen els més sensibles a aquest eufemismes que s'ha anomenat inseguretat alimentària, els nens. Això és més difícil de gestionar, i de pair també, perquè sol tenir causes diferents. En un primer cas hi ha una situació relativament excepcional d'origen climàtic, polític, bèl·lic sovint local que esclata abruptament. El segon, té unes causes profundes i estructurals que arrelen en tot un sistema planetari pervers.
 Per entendre'ns, el planeta produeix suficient menjar per sostenir tota la població actual, però la fam no ve determinada per la disponibilitat o no d'aquest menjar, sinó per la possibilitat d'adquirir-lo. Per un costat, hi ha la tendència a imposar el monocultiu de conreus orientats al mercat mundial, que destrueixen la suficiència alimentària de les comunitats de camperols (per dir-ho clarament, difícilment podran viure només de canya de sucre o oli de palma), els fan extremadament dependents de les oscil·lacions de la demanda i preu d'un sol producte i dinamita l'estructura social i cultural tradicional (a més de rebentar els paisatges i altres desastres ecològics). Jo ho he vist directament a Moçambic i Angola, com les extensions de canya de sucre creixen sense límit. Per un altre costat, tota la producció de menjar està subjecta al sistema especulatiu de futurs que té tendència a inflar els preus (per això dona beneficis), i a més com que es tracta d'un producte que en termes econòmics es diu "poc elàstic", i que simplement vol dir que ningú pot prescindir-ne gaire temps, dona uns rendiments sempre interessants. El preu és empènyer a milions de persones a aquest llindar sòrdid, gris, que ens produeix un certa desafecció, com si ho acceptéssim un mal necessari. El fet és que ens costa imaginar el que deu ser viur en un estat continu de prostració per la fam, de no saber, literalment, què menjarem demà i pitjor, què menjaran els nostres fills. D'això se'n diu, literalment, malviure. És una situació atroç, desesperada i desesperant que en el fons també està darrera de les migracions massives a través del mediterrani que només han donat una resposta tant patètica per part dels països Europeus. El problema, de veritat, és que tot plegat posa en qüestió un model econòmic que volem arreglar amb tanques i ajuda humanitària. Com reflexiona el mateix Caparrós en un capítol del llibre, fins quin punt té sentit tractar els desnodrits amb papilles i productes molt eficaços, però que un cop donats d'alta dels hospitals de campanya, tornaran al llindar habitual. Hi ha riqueses, plans de pensions, fons d'inversió, que se sostenen sobre una muntanya de cossos famèlics. 

 Tornant a la frase inicial, l'indi que va pronunciar-la es referia a que les vaques suïsses són probablement els éssers amb una major seguretat alimentària del planeta. El valor de la seva carn i llet les fa prou preuades per tenir la dosi de farratge diària necessària, i que en valor de calories alimentaria una bona colla de nens indis. Voldria acabar aquest post amb una crida a canviar el sistema, però passo, que cadascú prengui les decisions que cregui convenient.