Follow by Email

dimarts, 27 de setembre de 2011

Real o creïble

 He vist consecutivament dues pel·lícules que m'han fet adonar la diferència que pot haver-hi entre el que és real i el que és creïble. Explica Gabriel García Márquez, que va caure literlament del llit quan va llegir La metamorfosi, de Kafka. Es va adonar que en literatura, i en art en general, es pot fer el que es vulgui. No cal que sigui real, cal, de fet, que sigui creïble. I això no vol dir que el que se'ns mostri pensem realment que existeix (que també pot ser, però això és un altre tema).

Les dues pel·ícules que he vist són La piel que habito, de Pedro Almodóvar, i Midnight in Paris, de Woody Allen. La pel·lícula d'Almodóvar és fidel a la seva tendència a extremar les passions i els dimonis, i deixar-los fluir en situacions límit. En aquest cas, cal aplaudir el seu agosarament, la idea és provocativa. Però en el transcurs de la trama prova de fer-la realista, oblidant la credibilitat. Introdueix elements manllevats de la ciència per recolzar la feina que fa el cirurgià (Antonio Banderas), obsessionat per la mort de la seva dona i la seva filla, que transforma mitjançant la cirurgia plàstica el violador i responsable indirecte de la mort de la filla en una rèplica de la seva dona, inclòs canvi de sexe. Tot plegat acaba grinyolant, ni els mateixos actors semblen creure's el que diuen o fan. La recerca de veracitat fracassa i tot plegat sembla inverosímil, quasi paròdic, ofuscant els elements sentimentals que la trama volia realçar. La recerca d'allò realista ha produït una cosa increïble.

 En canvi, en la pel·lícula de Woody Allen, ja de bon començament ens planteja una situació irreal, sense complexes, obertament. Una mena de reproducció del conte de la Ventafocs, situat a París, on un alter ego de Woody Allen reencarnat per un reciclat Owen Wilson (com es creixen els actors sota les ordres d'un gran director,només cal veure la hilarant i breu aparició de Adrien Brodie!), guionista i aprenent de novelista, es trasllada cada mitjanit al París dels anys vint on somniava ser-hi, l'època daurada. Allí es troba i congenia amb Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertrude Stend, coneix a Picasso, Dalí, Matisse, Buñuel. La pel·lícula podria molt fàcilment haver derivat en una òpera bufa. I aquí està el mèrit. Woody Allen demostra un coneixement molt acurat dels personatges. Es pot fer paròdia només si som capaços d'escriure seriosament i amb profunditat sobre un tema o un personatge concret. Les referències són múltiples, i entra en el joc de miralls amb el mateix Woody Allen, que no surt mai en pantalla, en els retrats de Hemingway i en la paròdia que fa de Luis Buñuel, i en el mateix pedant que fa de contrapunt duran el dia quan retorna al món present. L'escena potser cimal, enmig de diàlegs brillants, és quan es troba amb el grup de surrealistes, (Bueñuel, Man Ray i Dalí). La seva situació surrealista, esdevé d'allò més real i comprensible amb aquest grup, els únics amb els quals es pot esplaiar sense por a ser incomprès. La pel·lícula està plena de picades d'ull, referències, al·lusions molt subtils. Crec que la seva magnitud pot passar fàcilment desapercebuda per molts dels que l'hagin poguda veure, no som prou bons lectors per apreciar-la ni tenim la suficient cultura. Accepta múltiples lectures i és d'aquelles que val la pena veure una vegada i una altra.
 Doncs, el que volia dir, és que una pel·lícula que mostra obertament la seva irrealitat, esdevé per contra, creïble. I més creïble quan de fet, fa referència a fantasmes, desitjos, frustracions, somnis que portem endins.
 Qui les vegi totes dues,  ho podrà entendre, i entendre un dels secrets de la creació artística.

divendres, 23 de setembre de 2011

Perdedors

Sóc a Maputo, esperant una camioneta de transport, una chapa, a la voravia de l'avinguda Eduardo Mondlane per anar a la Costa do Sol. Un crit seguit d'un cor que el repeteix, s'aixeca sobre el batibull de la ciutat. "A força esta na rua!" (La força està al carrer). Un centenar de persones, ja granades, circulen sobre l'asfalt escrostonat, encapçalats per un home, escanyolit, vestit amb roba esfilagarsada i sargida mil vegades, descalç, que sosté una bandera alemana. La imatge és esperpèntica, fins que caic en compte que són els afiliats de la Associaçao de Antigos Trabalhadores Moçambicanos, i recordo que ja n'havia sentit a parlar fa anys quan reivindicaven els seus drets. I encara estan aquí, entossudits, enquistats. Aquests homes i dones van ser enviats a l'extinta República Democràtica Alemana (RDA), en el marc de les col·laboracions que existien a tots nivells entre els països de l'esfera socialista. He conegut Nicaragüencs que parlen rus perquè van estudiar a l'antiga Unió Soviètica, Moçambicans que parlen un deliciós espanyol amb accent cubà i Angolenys que dominen l'Ucranià. Rastres ben vius d'una època passada. A aquests treballadors moçambicans els van portar per estendre i reforçar la creença en el paradís socialista, i ensenyar-los que era possible. Quan la RDA, de sobte, el 1989, es va esfondrar, es van descobrir desamparats i extemporanis en un continent, un món, que els va deixar a la cuneta. No es va saber fer res millor que retornar-los al país d'origen on també els temps havien canviat i els van ignorar. No van poder tornar amb cap riquesa, cap compensació ni cap subisidi per la feina feta a la RDA, i ara encara pledegen pels drets manllevats, com si no haguessin entès que la sínia de la història els ha passat per sobre. Espectres que pretenen recordar un passat que els nous temps s'apressen a enterrar, més enllà de les commemoracions de caigudes de murs. A ells el mur els va caure a sobre i els ha enterrats, i les autoritats només esperen que la biologia acabi de solucionar el problema mentre els deixen manifestar-se.

Precisament, el llibre A cegues, de Claudio Magris, està inspirat en la peripècia real d'un combatent comunista italià voluntari en les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil espanyola. El 1938, van haver de sortir del país. Durant la segona Guerra Mundial es va fer guerriller, partisà, va ser pres i deportat a Dachau, alliberat, va emigrar a la Iugoslàvia de Tito per col·laborar en la construcció del paradís socialista. Quan el 1948 el mariscal Tito va partir peres amb Stalin, a ell i uns quants milers de comunistes italians els van tancar en una illa de l'Adriàtic, un nou camp de concentració en condicions inhumanes, perquè eren considerats perillosos stalinistes. Itàlia se'n va fer l'orni, no anava pels camins del socialisme internacional. Quan finalment va ser alliberat de nou, el Partit Comunista Italià els va rebre amb hostilitat, perquè representaven la memòria històrica de l'Stalinisme que el partit havia practicat com una religió, quan ja havien començat a aflorar les vergonyes atroces d'aquest període i tothom volia distanciar-se'n. L'Ideal que li prometia un paradís a la terra, el va portar de passeig per tots els inferns possibles, un tràgic pelele de la història.

No sé si a aquests treballadors Moçambicans els consumia algun ideal concret, fins i tot dubto que anessin a la RDA voluntàriament. Només veig les víctimes d'una època que no acaben d'entendre, i es passegen des de fa vint anys, com fantasmes atònits atropellats per la locomotora del temps.

A ningú no li agrada pensar que és un perdedor, que la seva vida s'esmerci sense sentit o que la promesa que tenim amagada no s'acompleixi, o fins i tot la mateixa promesa sigui una daga traidora. Vèncer, reeixir, sol ser una flamant i vistosa excepció, per això ens hi emmirallem amb massa facilitat, o maquillem la nostra vida de suposats èxits. La majoria potser som perdedors, i escriure sobre aquestes històries ens aterroritza perquè ens afronta cara a cara amb el fracàs. El miratge d'una vida reeixida pot ser això, un perillós miratge. L'estafa fa de mal pair. Millor sortir al carrer i cridar "A força esta na rua" encara que sigui mentida i extemporani, per sense saber-ho alliberar una ràbia que seria massa forta si la volguéssim retenir. Indignar-se és una manera de donar sentit.


dilluns, 19 de setembre de 2011

El infinito viajar

  La aventura más arriesgada, difícil y seductora se lidia en casa; es allí donde nos jugamos la vida, la capacidad o incapacidad de amar y construir, de tener y dar felicidad, de crecer con valentía o agazaparse en el miedo; es allí donde corremos los mayores riesgos. La casa no es un idilio; es el espacio de la existencia concreta y por tanto expuesta al conflicto, al malentendido, al error, el avasallamieno y a la hosquedad, al naufragio. Por eso es el lugar central de la vida, con su bien y su mal; el lugar de la pasión más fuerte, a veces devastadora-por la compañero o el compaero de nuestros días, por los hijos-y que nos cala sin miramientos. Recorrer el mundo también significa descansar de la intensidad doméstica, apaciguarse en placentereas pausas de holganza, abandonarse pasivamente-inmoralmente, según Weininger-al fluir de las cosas.

Claudio Magris, El Infinito viajar

.

diumenge, 11 de setembre de 2011

El mar, la mar

       Puc començar amb una frase poca-solta com per exemple que l'oceà Índic s'estén davant meu, insondable. És massa pretenciós, potser egocèntric.  I estúpid, quan tot d'una, sé que al mar li sóc indiferent. I em sento primer atabalat, després estranyament alleugerit. No em sento jutjat, puc enfonsar-me en l'anonimat de l'abraçada marítima.  El que veig és una extensió és immensa d'aigua que es remou, un mosaic de blaus. Els núvols que naveguen pel cel, aquí l'hortizó és estranyament ample i sembla que els tinguem a tocar dels dits, projecten ombres que avancen sobre l'aigua com  esculls amb vida pròpia.  És la pell d'un guepard clapejada d'atzurs. La mar, el mar, com encetava el Rafael Alberti, se la pot anomenar de moltes maneres, però sempre em sembla aclaparadora. És inabastable i això sempre espanta, com tot allò desconegut.  Sobre la ratlla de l'hortizó navega una vela. Un vaixell funàmbul, una petita barca de vela llatina i blanca. Aquí a Pemba, les embarcacions de motor són l'excepció, i les barques es deixen bressolar per la remor del mar. No trenquen l'aire amb estridències, ni dibuixen esteles sobre l'aigua .La imatge és poderosa, tantes vegades evocada per no ser quants escriptors, però ara, per fi, la percebo per mi mateix.  La simplicitat i profunditat del paisatge, un mar, núvols, l'horitzó i una vela bressolada per les aigües.
      A la platja el mar pren vida. Quan les onades esclaten en la sorra, regulars, són com el respir d'una bèstia adormida. I en la mateixa platja, un grup de pescadors arrenca una xarxa que han deixat plantada la nit anterior, estirant-la ara que la marea està baixa. La pesca de la misèria, peixets diminuts i munts d'algues, que extreuen com polls dins d'una cabellera arrissada i verda. Els assecaran al sol i els assaonaran per malvendre o menjar ells mateixos. Una almoina marítima, i el mar, la mar indiferent, que continua respirant als seus peus.
     Escopits per les onades, busco trossos de corall sense vida, fràgils esquelets d'eriçons, closques esmicolades de cloïsses i caragols, un petit pop es contorna dins d'una bassa. En recullo els fragments, i els guardo com petits tresors mentre em sento espiat pels nens que vagaregen per la platja, com si es preguntessin què hi trobo en aquests fragments esmusats, si no es poden menjar. Als seus ulls faig i penso coses ben estranyes, potser absurdes.



dimarts, 6 de setembre de 2011

El llenguatge que et pensa


A Guatemala, el verb pensar, quan es refereix a alguna persona, el tornen en transitiu. És a dir, on nosaltres diríem pienso en ti, a Guatemala hi posen te pienso. La connotació no és baladí. Esdevé molt més suggerent ja que converteix el fet de pensar en algú en una elaboració de la imatge, el record, les sensacions que aquesta persona ha deixat com a rastre en la meva memòria. El meu pensament et penetra i et faig meu. I si això es dona en un context amorós, us adonareu que l'expressió encara agafa molta més volada.

            Aquest detall lingüístic m'ha vingut al cap després de llegir un llibre fascinant, LTI, la lengua del Tercer Reich, de Victor Klemplerer. L'autor era un jueu que va sobreviure a l'alemanya nazi, a la ciutat de Dresden. Un dels pocs supervivents que va evadir el camp de concentració perquè estava casat amb una alemana que li va fer costat. Això sí, el preu pagat va ser uns anys de vexacions, denigració social i el risc constant de la deportació i la mort.  Es tracta d'un catedràtic de filologia, que van utilitzar com a mà d'obra barata, que s'entretenia durant el període nazi en analitzar l'ús del llenguatge per part dels líders del partit, que va penetrar tota la societat alemana i va jugar un paper primordial per, com diu ell literalment, explicar perquè es va produir una sugestió tan gran que perdurés en milions de persones fins el final de la segona guerra mundial, enmig de totes les atrocitats.

            El llibre, a més de fascinant, és inquietant, molt inquietant. Demostra que no és que elaborem la realitat amb el nostre llenguatge, el te pienso, sinó que el llenguatge pot actuar com un ens autònom, extern a nosaltres, que si s'infiltra convenientment contaminat, acaba per pensar per nosaltres. El llenguatge que et pensa, que pensa per tu, proclama una expressió del llibre repetida vàries vegades. I no té res d'innocent perquè acaba per configurar la nostra percepció, i darrera d'aquesta la nostra ideologia i fins l'escala de valors.

            Per exemple, no va ser innocent que hi hagués un procés de cosificació de les persones, i especialment dels jueus i els eslaus, de l'accent posat en les expressions que indicaven activitat, fer, acció, enfront del raonament o la reflexió, i de l'allau d'eufemismes per negar la realitat fins arribar a l'autèntica paranoia col·lectiva, com la fe en la Victòria Total (exemple d'ús d'un llenguatge maximalista i totalitzador que no accepta termes mitjos, també utilitzat), fins els darrers dies de l'Abril del 1945 (vegeu, si us plau, la pel·lícula El hundimiento).

            Deixant a part aquest període sinistre, del que trobaríem paral·lelismes en d'altres dictadures de tots colors, m'ha vingut al cap si no hi ha ara i avui alguns elements de llenguatge que ens pensa, tenint en compte que ara els mitjans de comunicació són més massius i ràpids que fa 60 anys. I he parat esment en algunes expressions ben conegudes i d'altres que he caçat al vol.

            Posem per cas, el verb hipotecar. Prové del sustantiu hipoteca, que és el valor que obtinc d'una propietat que jo poso a disposició de tercers per a que em donin uns diners per utilitzar per d'altres coses, tot esperant uns beneficis que em permetran de tornar-los i així recuperar la propietat (cancel·lar la hipoteca). Sospito que fa trenta anys o més aquesta paraula deuria tenir un ús molt més modest del que ha gaudit els darrers anys. Tenir una hipoteca deuria ser una cosa excepcional, ara esdevé una acció comuna. Ja no tinc una hipoteca, faig hipoteques, com qui fa bombolles de sabó. Per tant, ha ressuscitat amb força, i ha nascut el verb hipotecar. No només això, sinó que el sustantiu s'ha associat amb un verb posessiu: tinc una hipoteca. L'expressió, atenent el seu origen, resulta absurda. És com dir que tinc una cosa que no tinc. O en tot cas és una presència fantasmagòrica, una transubstanciació de la casa que ara, sembla una casa però està hipotecada per una cerimònia que s'ha fet en els nous temples que són les agències bancàries. Però encara hem fet un pas més, hem tornat el verb en transitiu: m'he hipotecat. És a dir, no hipoteco el meu cotxe, les meves joies, o la meva casa o el meu pis, m'hipoteco jo, la meva persona, el que sóc, penso dic i faig. Tot jo m'entrego a la servitud que m'imposa el deute adquirit que a més és voluble i imprevisible gràcies a una cosa que es diu euribor. I encara més, utilitzo la primera persona del plural del pronom transitiu: ens hem hipotecat. Aquesta expressió fins i tot s'ha utilitzat com a sinònim de ara va en serio,que ens casem. Laicistes del món, ja teniu el vostre sacrament. L'expressió si ens ho mirem fredament, ve a dir que tot el nostre projecte personal està definit, subjugat, per la hipoteca que tots dos, lliurement, hem adquirit. No hem hipotecat el nostre apartament, una cosa que a més, mai ha estat nostra, sinó la nostra vida. I l'hem cosificada.  El llenguatge ha assumit com a nou significat del terme hipotecat aquesta acepció.  D'aquí a allò de vendre l'ànima al dimoni no hi ha gaire distància. Una nova versió laica de l'expressió, ves per on.  El que és pitjor, és l'alegre acceptació social d'aquesta expressió fins el punt, i els de la meva generació ho sabem prou bé, de patir una pressió social, quasi un xantatge, per hipotecar-nos. Qui no té una hipoteca, és tonto, és el missatge que primava. I això sustentat per una prerrogativa subjacent que ara es demostra absurda, com les paranoies del Tercer Reich, però que no calien més de dos dits de front per haver sabut de sempre que no podia ser certa, i és que els preus dels pisos no tenien sostre. El llenguatge que pensa per tu...penseu-hi.



P.D: Tinc pendent el post Made in China II, però per anar fent boca, una endevinalla. Sabeu qui està comprant el deute generat per la nostra imbecil·litat col·lectiva....?