Follow by Email

dimarts, 25 d’agost de 2020

Una passejada pels cingles de Tarvertet

 

Em llevo relativament d’hora i enfilo la pista coberta de ciment degradat que vincla els cingles de Tavertet, direcció a Rupit. L’havia coneguda quan era un camí de terra que serpentejava sobre el precipici que s’aboca sobre els pantans de Sau i Susqueda.  A l’inici fa gràcia un rètol de “prioritat invertida”, començant pels conills i acabant pels cotxes. Penso si caldria fer extensiva aquesta recomanació a tota via, camí, carretera i sender. Aquest any, els pantans de Sau i Susqueda estan plens fins esborrar aquesta marca de pedra seca i nua de vegetació tant feridora als ulls dels pantans o estanys intervinguts que sembla una cicatriu de pedra. El pantà de Susqueda em recorda amb dolor l'assassinat de fa tres anys d'aquells dos joves, el Marc i la Paula, i que encara no s'ha resolt. Ara semblen veritables mars interiors encerclats per una boscúria impenetrable, un mantell verd fosc homogeni que s’estén com onades per les Guilleries i creuria que ateny ininterromput el Montseny . A l’inici el camí creua un sembrat agostejat,  sense arbres , però després d’un quilòmetre s’endinsa en una roureda, on destaquen en un petit prat dos exemplars superbs, sòlids com si estiguessin arrelats al cor de la cinglera  i s’enfilen cap al cel con s’hi volguessin arrelar. Cada vegada que els veig em commou aquest anhel de vida, lenta, feixuga i persistent que s’expressa  després de decennis amb aquesta esplendor. Esplendor que una serra mecànica pot aterrar en pocs minuts. En aquest punt apareixen planant dos aufranys (o voltors egipcis), el redós blanquinós esclata de blanc perquè el Sol que s’alça els toca de ple. Són una parella que fa anys que nien per aquests encontorns i no és difícil veure’ls. Aquí no corren perill, però com totes les aus migradores és en el seu lloc d’hivernatge, a l’Àfrica, con se’ls escabetxina. No fa gaire un voltor típic de l’Àfrica i en greu declivi, el voltor de Ruppell, ha començat a introduir-se espontàniament a la península Ibèrica, fugint de l’extermini. Aviat el veurem entre els seus cosins germans, el voltor lleonat que plana a molt poca alçada per aquí dalt. Després el bosc s’obre i veig l’antiga masia de l’Avenc, ara reconvertida en una mena de ressort de luxe. Recordo també que l’havia coneguda quan era un casalot abandonat, amb un cridaner finestral d’aire gòtic. Ara, a més de restaurar-la, l’han ampliada amb un edifici lateral allargassat amb finestrals que, honestament, trobo que trenca l’harmonia que tenia l’antic casal amb el paisatge com si fos un promontori més de roca. Aquesta estranya harmonia que encara tenen els pobles que no han estat agredits per un urbanisme sense sentit. Crec que han estat construïts inspirats per un esperit artesà que els ha fet integrats en l’entorn i només es pot donar després de segles de convivència. Vist de lluny i si s’obvia la nova construcció, el casalot dona la impressió de ser una barca a la deriva cavalcant una onada de pedra i el trencant de l’onada és l’encimbell del precipici ornat no d’escuma, sinó d’alzines, garrics i boixos que es volen precipitar cap a la vall. Com si dubtés eternament d’esclatar. Altrament, els boixos encara estan esquelètics però recuperant-se amb ànsia de la voracitat de l’eruga del boix que aquests dos anys els ha exfoliat literalment. La majoria ja tenen brots tendres, i fins i tot n’hi ha que ja tenen la seva antiga esplendor. Passat l’Avenc hi ha un pla que se’n diu boixer i té un aire espectral com si un foc sense flama hagués consumit els boixos. M’abstindré de fer cap comparativa amb la COVID-19, em vaig jurar d’abstenir-me d’escriure’n qualsevol consideració aquest estiu, però donaria molt de sí.

Quan torno encara paro atenció als prats on s’arrelen poderosos els dos roures. Observo la inversemblant varietat de flors i plantes que aquest any han crescut amb més ànim, segons recordo. Gencianes, fonoll, campanetes, cards i milers d’insectes brunzint amb deler. Vida i més vida. El xetorreig de pinsans i mallerengues. I el Sol que ja ha abandonat l’amable llum del matí i comença a eixordar l’aire. Torno a la casa on m’hostatjo, creuant aquest miracle de poble que és Tavertet (el marc on està l’Església, que diria que vigila ferrenya tot el contorn, és incomparable. En el jardí que té a redós, l’antic cementiri, reposen sota una senzilla escultura la meitat de les cendres de Raimon Panikkar, l’altre meitat les van llençar la riu Ganges). A la casa, una estanteria està ocupada de cap a cap per una col·lecció de lloms marró i verd de novel·les clàssiques de la literatura catalana. La repasso sense amb el poc interès d’una cosa que només té una intenció figurativa, però hi trobo en aquesta vella edició, del 1988, tot de noms coneguts: Víctor Català, Baltasar Porcel, Vicenç Villatoro, Prudenci Bertrana, Vayreda, Llorenç Villalonga, el meu admirat Pere Calders...i Mercè Rodoreda. I em desespera adonar-me de nou tot el que no tindré temps de llegir, i encalço La Plaça del Diamant, tot confessant-me avergonyit que no l’he llegida encara (forma part de la llista de l’eterna espera que no deixa d’eixamplar-se), i en pocs minuts quedo segrestat per la dolça i amarga Colometa i per l’enlluernadora capacitat narrativa de la Rodoreda.  I arribo a creure que això de la COVID-19 és només un antic malson.