dilluns, 27 de febrer del 2017

Príncipe

L’illa de Príncipe és com São Tomé en minúscula. I com és São Tomé? Com Príncipe però a l’engròs. No he aclarit gran cosa, perquè tampoc és del cert. Príncipe és més plujosa, més verge i selvàtica però molt més petita. Només dotze quilòmetres de llarg. Un fet curiós és que quan demanes a algú per anar a tal o qual indret o platja,  fa una expressió circumspecte i diu que “está muito distante”, molt lluny, quan ja parlem de  2 quilòmetres. Si són cinc, es tracta de la quinta forca. És ben curiós com l’àmbit on es desenvolupen les nostres vides condiciona la percepció de l’espai, i fins i tot diria que del temps.  Però tampoc he visitat tot Príncipe, només hi he estat dos dies i la meitat d’un amb un diluvi dels que aquí són habituals. Príncipe a més té un estatut autonòmic i s’anomena oficialment República Autònoma de Príncipe, amb el seu cap de govern i parlament per una població de no més de 7000 habitants. És clar que amb això ja hi ha excusa per tenir una casa presidencial i el president que l’ocupa a qui es dirigeixen com a “sua excellencia”.  I no són gaire més que potser quatre o cinc illes de l’eixample. És clar que Sao Tomé també té un president amb quatre cotxes de luxe i una casa presidencial enorme, pintada de color rosa, al costat de la que va ser la primera catedral de l’Àfrica Subsahariana. Tot també per una població que deu tenir les dimensions de Cornellà.
Atrets per la seva bellesa natural en miniatura, d’origen volcànic també, a Príncipe s’hi ha instal·lat 3 resorts de luxe i estan en construcció 2 o 3 més. Sembla doncs que el futur és convertir l’illa en un pol turístic d’alta gamma, aquesta oferta de paradisos enllaunats que tant pirra a qui s’ho pot permetre, però que repercuteix ben poc en la població local. Els qui el construeixen són gent forània, i tots els subministraments venen de fora. Fins i tot el peix el pesquen pescadors contractats per l’empresa. Són autèntics circuits tancats als quals sembla que la gent local els fa més aviat nosa i hi ha prohibicions tàcites que no molestin ni entrin a les platges on s’aboquen aquests establiments. De fet, el cost de la vida a Príncipe s’ha disparat els darrers anys i pels locals la cosa sembla estar cada vegada més fotuda. Diria que se’ls aplica una mena de mobbing, sense presses però que temo que en uns quants anys serà efectiu i Príncipe serà tot ell això, una mena de paradís enllaunat només accessible pels de la butxaca ampla.  D’això se’n diu inversió en el desenvolupament, a cadascú de jutjar-ho.

Al marge d’aquesta disquisició, vaig anar a visitar la platja de Naoeva a una distància sideral de 3 quilòmetres de Santo Antònio, la capital. Havia plogut, i amenaçava en tornar-hi. L’atmosfera estava carregada, grisa, els llampecs queien en la llunyania sobre el mar que tot i així estava calmat. Sense voler-m’ho confessar, buscava el clàssic estereotip de la platja de sorra fina i la palmera vinclada sobre aigües turquesa. Però enlloc d’això em vaig trobar amb un arbre, també vinclat al mar però que mudava de fulla com si fos un auró, eren grogues, daurades i a cada alenada d'aire s'alliberaven i queien plàcides sobre la terra. Havia topat amb una pinzellada de tardor al bell mig del tròpic. 

dimarts, 21 de febrer del 2017

São Tomé

Surto de l’hostal a mig matí. És diumenge, fa mandra matinar. L’allotjament està davant del mar. Escullo seguir la costa cap a l’esquerra perquè s’obre una badia i em sembla més atractiu. La ciutat de São Tomé segueix el patró de les ciutats dissenyades pels colonitzadors portuguesos. Buscaven  un ressò europeu, amb pretensions de magnificència, però que havia d’adaptar-se al clima tropical. Així es pot veure clarament que es volia fer de la línia de la costa una ampla avinguda, resseguida en el seu dia per cases més o menys ostentoses. Més a l’interior també segueix aquest patró que tan em recorda al centre de
Maputo. Amples carrers o avingudes, rotondes presidides per una estàtua decadent, cases enjardinades. Però tot plegat té un cert aire decadent excepte pels quatre hotels, alguns de luxe, que s’ofereixen al turisme. El paviment està degradat, mal il·luminat de nit, i les antigues cases portugueses, potser menys velles del que sembla, corroïdes per aquest clima que pot semblar amable però és inclement. Les construccions se les menja la humitat i ràpidament els teulats es poblen de falgueres i herbes. Cap a l’interior encara és més evident aquesta degradació. Amb la successió d’empreses que han acabat fent fallida quan la competència ha estat massa ferotge (cacau, sucre), el país està sembrat de petites factories, fàbriques i cases ara abandonades, rossegades per la vegetació i les humitats en que abans eren esplendoroses roças, autèntiques unitats de producció agrícola i poblament que tindrien el nostre paral·lel amb les colònies tèxtils, però aquí es dedicaven al cacao, sucre o el cafè. L’únic que sembla vigorós, de nou, són els establiments turístics. Tampoc n’hi ha gaires, però l’illa s’ho val. Divendres passat vaig arribar a l’extrem més meridional de l’illa, a Porto Alegre. Les comunitats viuen en condicions de salubritat diguem-ne que deficients (és un dir). La casa típica és de fusta sobre elevada sobre unes pilones segur que per evitar l’humitat del sol o si s’està massa a prop de la platja per l’embat d’alguna onada. Són quasi calcades a les que vaig veure a la costa Miskítia a Nicaragua. Solucions convergents, per òbvies. La diferència és que a Nicaragua es veien més cases pintades i acolorides. Aquí quasi totes són d’un gris, de fusta penetrada per la humitat, que els dona de nou aquest aire decadent.  No hi ha clavegueram, entre les pilones es situa la latrina, l’aigua corrent és un problema i l’electricitat cau i torna a caure en tot el país. D’això ni se’n salven els resort turístics malgrat que alguns tenen el seu propi generador.  A Porto Alegre he arribat fins una platja de sorra clara, rar en un país d’origen volcànic, però em sembla que té la seva causa en l’esmicolament dels esculls de corall. La platja estava resseguida de palmeres, l’aigua clara i acollidora. D’aquelles postals que tots hem admirat en els aparadors de les agències turístiques.  Quan acaba la sorra, surten els esculls i entrants de pedra negres com el lignit. Ens recorden que tota l’illa era un niu de volcans.  Aquest origen és encara més evident per aquestes espectaculars construccions geològiques que són els Cão, uns pics de basalt que creixen verticals, massius, i que són les antigues calderes solidificades dels volcans. La resta del volcà, més friable, se la va endur l’erosió. En el nostre país en tenim un exemple més humil, on s’assenta Sant Hilari Sacalm. Res a veure amb el més espectacular de tots el Cão Grande, que emergeix com una columna ciclòpia, negra, que agullona els núvols entre una verdor exuberant. La vegetació és tan impetuosa que sembla que vulgui expulsar els homes de l’illa.  



dimarts, 14 de febrer del 2017

San Valentin a Sao Tomé

Ja m'havia passat abans i no n'aprenc. San Valentin a qualsevol país excepte el nostre, on tothom sap que és Sant Jordi el dia dels enamorats, col·lapsa els restaurants i llocs de refrigeri. Totes les parelles fan reserva massiva de llocs per sopar, amb música en viu inclosa, i és quasi impossible trobar un lloc on menjar. Peró ho hem aconseguit. Jo i un altre metge mig brasiler, mig italià amb qui treballaré els propers dies. Aquesta doncs ha estat la primera impressió d'aquesta illa, d'aquestes dues illes, Sao Tomé i Principe, que cauen just en la línia de l'equador. Amb aquest home mestís m'he fotut tres cerveses una darrera l'altre en un local abarrotat de parelles i un tipus cantant música lusitana. Em sento empitimat i perillosament desinhibit. De moment només puc explicar això d'aquest arxipièlag, a més del tot el que he llegit aquestes darreres setmanes i que ara contrastaré amb el terreny, m'endinsaré fins les entranyes d'aquesta societat i com era d'esperar, descorbriré un món que fins ara ens resultava remot i amagat. Ah! I a més a més, en baixar de l'avió m'ha rebut una onada de calor humida, densa, olor a tròpic, i una avinguda que resseguia una platja sinuosa vinclada per palmeres. El cel avui per avui era de plom, pesat, però demà estic segur que lluirà el Sol i podré contemplar, des de la distància, el tràfec viscut aquests dos darrers mesos.

dilluns, 13 de febrer del 2017

La mort expeditiva

 Recentment (i sense esperar que ningú em planyi), he tingut unes quantes experiències funeràries. Com que ja porto un cert curriculum d'assistir a tanatoris i després de parlar amb una amiga meva a qui se li acabava de morir el pare i comentava tots els tràmits, aspres i freds pel moment i les presses, he pensat si això de la mort ho portem de forma gaire natural. Els tanatoris, aquest invent de la segona meitat del segle XX, han sorgit com autèntiques empreses per les que transiten morts i familiars amb una eficiència i pulcritud que arriba a la despersonalització. Semblen autèntiques factories de funerals ben engreixades: tràmits de defunció, catàleg de taüts, tipus de cerimònia, si és religiosa apareix un diaca de guàrdia que diu quatre frases enllaunades, música, ofertes vàries de serveis (fins i tot ofereixen serveis de gestió de pensions de viudetat amb un pagament pel mig, és clar). No deixa de ser un negoci i funcionen malgrat que es miri molt les formes i el tacte, com una empresa amb una clientela literalment il·limitada. 
La mort feta tràmit expeditiu que amb la seva inèrcia apaga tota manifestació cultural genuïna. Potser també és el que implícitament es demana, que la mort cada vegada sigui més assistida i evitant el sofriment (però on posem el dintell del sofriment?), en serveis sòcio-sanitaris o en l'hospital i reduint les hores de vetlla. Fins i tot maquillem els morts que fan molt més bona cara que molt abans que els arribés l'hora. Pot ser també que sigui una fugida endavant, una manera d'ignorar-la però pel camí hem perdut tot el revestiment cultural, tota pregunta de sentit que ens fa tan humans. En moltes cultures hi ha rituals al voltant de la mort realment complexíssims i molt dilatats en el temps. Fa temps vaig llegir a Tristes Tropiques, de Calude Lévi-Strauss, com els indis Bororo feien dos enterraments. Un primer amb branques i fulles que deixaven que el mort descompongués les parts toves, després d'uns mesos encara rescataven els ossos i els pintaven cerimoniosament. Aleshores venia l'enterrament veritalbe, la cofurna d'ossos en un receptacle vegetal es dipositava en un lloc sagrat. En alguna cultura africana es momifica el mort i s'exposa assegut durant un temps al poblat, com si encara hi fes vida. També es dona un contacte físic amb el mort, se l'amanyaga, abraça, es neteja i prepara pel darrer viatge. I en general, a les cultures africanes la noció de mort és ambigua, consideren que simplement estan presents en una altra forma. Nosaltres no havíem arribat a aquesta elaboració però sí que havíem viscut el ritual de la mort amb més parsimònia, naturalitat i sentit. Les vetlles a casa cada vegada són més rares. Els funerals sentits, elaborats,  més escassos. Hi ha un procés de despersonalització que desdeibuixa aquest fet tan natural com la vida mateixa. Potser és que no ens atrevim a mirar a la parca fit a fit, cara a cara, i no tenim eines per plantar-li cara, per dotar-la de sentit.