Follow by Email

dilluns, 27 de juliol de 2015

Ebola

 El ritual es repeteix cada vint o trenta quilòmetres a les atrotinades pistes de Sierra Leona. Un control policial, un cordill amb pedaços de plàstic que fa de  barrera, baixem del cotxe, ens prenen la temperatura amb una pistoleta d'infraroigs, ens rentem les mans amb aigua amb clor, i si la temperatura és normal ens deixen continuar el viatge. És admirable la mobilització nacional que ha portat al país a quasi eradicar la malaltia. 



Només queden un parell de cadenes de transmissió en un barri de la capital i un districte al costat, Port Loko. 7 o 8 casos setmanals, lluny dels 500 que s'havien arribat a declarara cap a l'octubre o novembre de l'any passat.
 En certa manera, el país viu una mena de situació post-bèl·lica. A tot arreu hi ha missatges de sensibilització, a  més dels controls policials, les estacions de confinament dels casos sospitosos, ara quasi buides, el toc de queda encara vigent a partir de les deu de la nit en tot el país, i les sis de la tarda allí on encara hi ha casos. No s'ho prenen a broma. He vist uns militars fuetejar amb una tija a dos joves que a les sis i mitja encara no havien tornat a casa. 
 E-bo-la. Tres síl·labes que han fet el salt a l'imaginari col·lectiu. Fins ara era sinònim d'una malaltia exòtica que passava en el cor de la jungla equatorial, inspiradora de pel·lícules més o menys encertades (Twelve monkeys, Estallido). Ebola també és símptoma d'una època. Ha traspassat el seu lloc natural i ha arribat a plantar-se als Estats Units o a Espanya i ens ha esfereït. La manca de control, allò desconegut, la mort, no hi estem acostumats. Tenim el papus davant de casa i ha trucat la porta. La por el precedeix, i amb ell l'estigma. N'he pogut sentir un tast, en algun entorn en que se m'ha recomanat de no deixar-m'hi caure uns dies per una por sense fonament. I és una experiència recurrent entre tothom que hagi trepitjat Guinea, Libèria o Sierra Leona aquests darrers mesos. La por a la por, el terror secret anul·la la solidaritat i redueix a qui se'n fa portador a un ésser ense drets, alienat. Només cal una etiqueta per a engegar aquest mecanisme pervers.
En certa manera, el Ebola ha vingut per quedar-se, tant en l'imaginari com en la realitat. Una petita reflexió sobre aquest brot epidèmic fa entendre que hi ha una causa ecològica al darrera. Els vectors, rat-penats i micos, han pogut contactar (ser devorats), per persones que han accedit als seus hàbitats més aculats. L'home de fet, ha anat a buscar el virus, no al revés, amb les activitats d'explotació forestal, mineres, i l'han portat fins les grans conurbacions on la transmissió era ben fàcil i la malaltia no es podia autolimitar com havia passat fins ara. Cal esperar que els casos de Ebola vagin aparaixent periòdicament, de forma esporàdica, en aquests països. Em sembla inevitable i així ja ha ocorregut a Libèria on havien eradicat oficialment la malaltia. La resposta ha estat mecànica, quasi. Provar de desenvolupar una vacuna que sigui eficaç, sense pensar una mica més en les causes de fons. En cert sentit, darrera de les vacunes sí que hi ha un discurs ideològic.
 Al districte de Bombali, el propietari de la casa d'hostes m'ha ofert de fer negocis amb els minerals que explota, no sé si de forma legal o il·legal. Qui em conegui convindrà també que aquest home no té nas pels negocis. En tot cas, em va ensenyar unes mostres de pedra negra (black stone), d'on s'extreu el coltan, element essencial per fabricar telèfons mòbils, extret de les profunditats de la selva cada vegada més malmesa. Així, cada vegada que en fem ús, es tanca aquest cercle perniciós, sense saber que hem col·laborat en tot aquest desori. I  es confirma allò de l'efecte papallona. 


dimarts, 14 de juliol de 2015

Sierra Leona II

 Sempre que visito per primera vegada un país, després de conèixer-lo una mica i informar-me, faig un interessant exercici. Provo de recordar la percepció que en tenia abans de trepitjar-lo, i així puc adonar-me del prejudici, concepcions que poden habitar en el cap de qualsevol altra persona. Per exemple, si esmento Sierra Leona avui dia, quan torni a Barcelona, vindrà al cap automàticament la paraula Ebola i la imatge de moribunds, sagnant per tots els orificis, vagarejant pel país. Després potser algú li suggereixi la pel·lícula Diamantes de Sangre, amb Leonardo Di Caprio, seguidament li suggerirà una guerra interminable i cruel sense que arribi a posar cap nom concret als bel·ligerants, i finalment pobresa, mangos, tròpic, o amb prou feines la podria localitzar en el mapa. 
 Això del Ebola ho tractaré en una altra entrada, perquè hi ha molt per explicar. La pel·lícula Diamantes de Sangre té un rerafons real, però tampoc hi entraré. Això de la guerra, tot i que el coneixement que se'n deu tenir sigui molt general, imprecís, és ben real i ha marcat la història recent del país. Ho explicaré d'una forma clara com van anar les coses:

L'exècit liberià del NFPL va ajudar els rebles del RUF a lluitar contra el SLA, del qual es va escindir el NPRC i el AFRC, mentre la població civil es protegia de tots ells mitjançat les CDF, i en algun moment van entrar en joc forces mercenàries pagades pel govern per foragitar no se sap ben bé si el RUF o el NPRC o tots plegats, encara que, això si, tothom defensava la renovació democràtica del país. I també els unia el fet que, sobre el terreny, enrolaven nens soldats, i mostraven una crueltat gratuïta contra els civils als quals pretenien redimir (excepte les CDF, que es defensaven precisament de tot això). M'heu seguit? Només és una síntesi de tretze anys atroços que els més doctes historiadors encara proven d'entendre-ho, com qui vol desentortolligar un fus que s'enfonsa fins el temps de la fundació de la colònia, però el que és cert és que pel país encara vagaregen mutilats, persones a les quals alguna de les faccions amputava de viu en viu un braç, una cama, o ambdós, i que ens recorden. Tornant de Bombali, un home en l'edat d'haver viscut la joventut durant aquesta guerra civil, entre el 1991 i el 2004, s'ha apropat a la finestra del cotxe. Vestia una gavardina polsosa, un gorro de llana trenat amb els colors de Jamaica i una samarreta negra. S'aguantava sobre dues crosses, la cama dreta tallada per sota del genoll. Li he donat una llauna de foie de vaca que acabava de comprar, s'ha apartat, ha deixat les crosses al terra i s'ha assegut per llepar-ne el contingut amb els dits. I he pensat que al cap i a la fi, no hi havia res tant real com l'absència d'aquella cama. 




dimecres, 1 de juliol de 2015

Sierra Leona

Si l'aeroport del prat està sobre un delta, el de Freetown reposa al mig del mar. De fet, es troba a l'extrem de la península que tanca la badia on està la ciutat, separat per un ample braç d'aigua. Per tant, per arribar-hi, després de recuperar l'equipatge, cal prendre una llanxa motora durant uns trenta minuts. Com que he arribat de nit, tot plegat tenia un aire fantasmagòric. L'aprehensió per l'Ebola ho feia tot més amenaçant, el mar que ronronejava en la penombra, la lluna aclaparada darrera uns núvols, l'esquitx de l'aigua tenebrosa. Algú podria pensar en una versió africana de Caronte conduint les ànimes en pena a través de la llacuna Estigia. A l'arribada, no hi ha res que faci pensar en un infern epidèmic. No hi ha tocs de queda, ni malalts de Ebola llanguint sobre l'asfalt. És una urbs tropical més, aterida per la calor i l'humitat, anellada per un cercle de muntanyes de verd esclatant, i ara, època de pluges, amb gropades de núvols amenaçants que solquen el cel. L'únic que recorda l'Ebola és l'enquesta epidemiològica en arribar a l'aeroport, el ritual de rentar-se les mans amb aigua saturada de clor i els rètols i avisos en els murs amb missatges preventius. Cosa que no entenc, hauria de ser a la tornada quan féssim tot aquest cerimonial. Per la resta, la gent està fent a aquestes alçades la seva vida normal, enfonsades en el tumult insomne de la ciutat.
 Quan s'ha alçat el Sol i he pogut anar a prendre un cafè, ha creuat l'avinguda principal de la ciutat el sèquit presidencial, a tota velocitat. He comptat 15 vehicles, entre fastuosos 4x4 de color negre, un parell de cotxes de luxe també negres i amb els vidres fumats i una ambulància que tancava la comitiva. És un fenòmen que definitivament uneix tots els països subsaharians. Els presidents tenen tots el costum de moure's amb aquestes corrues, sense miraments pels seus súbdits que sovint són atropellats a una velocitat extravagant. He vist exactament la mateixa escena,  a Angola i Moçambic, i me l'han explicada a d'altres països. Potser és el vestigi més viu del panafricanisme.

Us deixo una foto panoràmica de Freetown com la veig des de l'edifici on sóc.