Follow by Email

dissabte, 20 d’octubre de 2018

Els jocs Florals de Canprosa al TNC

Ahir vaig assistir a la primera obra del TNC de la temporada, una mena d'homenatge a Santiago Rusinyol de qui reconec, com la majoria de nosaltres, que només coneixia la seva celebèrrima obra de teatre L'Auca del senyor Esteve. Així que desconeixia el text original però el que és cert és que l'han transfigurat en un musical i afegit pegats d'altres textos de Rusinyol  amalgamats amb l'orginal. Una explosió de creativitat i talent, interpretatiu, musical i escenogràfic amb alguns moments purament dalinians. L'obra té un subtext molt potent polític i social, i molt ben il·lustrat pel col·loqui que la va seguir. El missatge de l'obra és que per parlar seriosament del nostre país primer cal saber riure-se'n. No sóc crític teatral, però aquest blog em permet donar volada a qualsevol impressió que em passi pel cap. I m'atreveixo doncs a fer algunes observacions. No és la primera obra al TNC en que em dona la impressió que es dona més importància a la forma que al contingut. És com si s'hagués arribat a un punt en què tècnicament hi ha unes possibilitats quasi il·limitades a nivell interpretatiu (els actors canten, reciten, interpreten i ballen i ho fan tot bé), escenogràfiques i musicals, i només la imaginació li posa límits. Com si fos una mena d'exhibició, molt distreta, però amb un punt de barroquisme que s'arrisca a oblidar que hauria d'estar equilibrat i en servei del missatge que vol transmetre. En tot cas és un risc que l'obra ha sabut evitar però a voltes pels pèls. I en segon terme una observació que em vaig deixar al pap de fer durant el col·loqui. En un moment de l'obra, l'Àngel Gonyalons interpreta una cançó en solitari que eclipsa tota l'obra per la seva força, qualitat i sentiment, i pel sobtat canvi de registre que representa. Vaig tenir la impressió que el director es va sentir obligat a donar un espai  al seu meravellós talent. Representa un tall abrupte al to de l'obra, bellíssim però com si fos un bolet.  O fins i tot hom es podria sentir temptat de demanar que pleguessin tots plegats i continuar amb un concert de la Gonyalons. M'hauria cregut que es va tractar d'una  afortunada exigència d'una diva per participar en una obra  de teatre coral que aleshores te n'adones que no aprofita tot el seu talent. I de totes maneres, aneu a veure l'obra. Riureu fins a plorar si no teniu massa prejudicis.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Pluja

Mira, ves per on a mi m'agrada la pluja, els dies rúfols, els cels encapotats i els tolls agullonejats per les gotes d'aigua. I fins i tot la fressa dels cotxes creuant un bassal. I el repic de l'aigua sobre les teulades, dringant per les canyeries i fent tremolar les fulles d'un plataner que es resisteix a despullar-se i la persiana que s'estremeix. M'agrada la seva parsimoniosa indiferència i em deixaria amarar tota una nit, fins i tot nu, si per fi tingués prou gosadia per deixar de fer el que toca i deixés sortir el veritable boig que viu en mi. I després m'arrauliria en un racó ombrívol d'una habitació, envolcallat amb una flassada amb un gran finestral on rebotissin les gotes d'aigua i llisquessin com tortuoses llàgrimes.
No em fa feliç la malvestat dels torrents desencadenats, però té alguna cosa d'alliberador que ens faci saber que, al cap i a la fi, ben poca cosa controlem i per tant que no treuen cap tantes preocupacions.