Follow by Email

dissabte, 31 de desembre de 2016

Reflexions de finals d'any

Vulgaritat

 Ho vaig llegir en una entrevista, i defineix perfectament l'estil que és a punt d'instal·lar-se a la Casa Blanca. Amb la vulgaritat passa com amb la ignorància, que no se n'és conscient sinó no seria tant desvergonyida. Aquest és el drama.

Sinceritat

Com els sol passar als mandataris al final del seu cicle, l'Obama sembla tenir un atac de sinceritat. Blasma obertament els israelís per la seva política d'assentaments que ofega els palestins i busca una reacció de fets consumats (qui els farà fora un cop instal·lats?), i arriben a invocar el rei David (l'ambaixador a les Nacions Unides dixit) per justificar-ho. Els Àrabas que estaven a Palestina feia una bona colla de segles van sentir el mateix estupor quan els va caure a sobre el nou Estat d'Israel.  Nosaltres a vegades tampoc ho fem tant diferent, quan fem memòria del Jaume I per invocar això dels Països Catalans. També ha fotut una coça al Putin, explicitant que mou tots els fils de les trames russes inclòs l'intent de manipulació de les eleccions. En quines mans està el món?

La parca

 Aquest any ens han deixat un bon reguitzell d'artistes, els més sonats de l'àmbit de la cançó: Bowie, Cohen i Prince. No sé què deuen pensar d'això que mentre se'ls escolti viuran. És una afirmació porta implícita la creença que tot cau tard o d'hora en un insondable oblit.

Esport

Llegia en un article recent que els esportistes, i especialment els de certes disciplines, tenen la tendència d'allunyar-se dels cànons habituals que defineixen un cos humà harmònic. És una qüestió de selecció natural. Per nedar cada vegada més ràpid, els nedadors han de ser una mena de tipus amb aire de torpede i mans i peus enormes (vegeu el Michael Phelps). El Mark Spitz que tenia una figura digna del David de Miquel Àngel no tindria res a pelar avui dia. I no cal parlar de les gimnastes que viuen en un llimb etern entre la primera infantesa i una adolescència avortada. I la rugby on hi ha cada vegada més mastodonts de 200 kilos que porten el seu cos al límit sense saber quina factura pagaran. En fi, l'esport d'elit en general em sembla cada vegada més paranoic. Com deia un tertulià que no he tornat a sentir més, de què coi serveix córrer 100 metres en menys de 10 segons?

2017

L'any de l'aniversari de la Revolució Russa i la instauració de la Unió Soviètica. Hi haurà no pocs remembers de l'època de la URSS, en dos sentits. Per part dels que no l'han viscuda perquè en són massa joves i han recreat una imatge fantasiosa d'acord amb els somnis de grandesa que volen tenir per l'actual Rússia, i els que si la veren veure però que simplement la idealitzen perquè aleshores eren joves i com a tot arreu, tot podia semblar bell i prometedor.

Cap d'any

El passaré dormint, sobretot després de rebre una felicitació que deia literalment "que el 2017 siguis tant feliç que no sàpigues distingir entre els somnis i la realitat". Toma ya!. Ara hi vaig al llit, a llegir un bon llibre i punt. Cada vegada em provoca més inquietud l'adotzenament, el fet que tots tinguem la tendència a anar a l'hora per certes consignes que es filtren per l'anomenada xarxa i els mitjans de comunicació, i la vulnerabilitat creixent en aquest sentit. Si la nostra visió del món ve modulada pels inputs que en rebem, estem ben perduts si no busquem els nostres propis espais i creem les inèrcies particulars i intrasnferibles. Així que només us desitjo bona nit i que no conduïu sota els efectes de l'alcohol. 




dimecres, 28 de desembre de 2016

Les innocentes

Ahir vaig anar a veure aquesta pel·lícula, Les innocentes dirigida per Anne Fontaine,  atret pel còctel de temes que toca. El guió ho diu tot. Una comunitat de monges polaques ha estat sistemàticament violada pels soldats soviètics durant l'ocupació després d'empènyer els alemanys cap a l'oest en l'etapa final de la segona Guerra Mundial. El resultat és que una bona colla de monges i novícies han quedat embarassades. Aquests fets trastoquen l'ordre natural de les coses, el sentit mateix de la condició de religioses, i provoca la intervenció quasi providencial d'una treballadora de la Creu Roja francesa. 
Amb aquest contingut seria fàcil caure en un despropòsit que hauria frivolitzat respecte a molts dels aspectes i temes que la pel·lícula afronta (l'actitud bàrbara de l'Exèrcit Roig, la reacció fruit de l'estupor de la comunitat que prova de totes totes d'amagar l'escàndol, el posicionament com a dona i com a no-creient de la metgessa de la Creu Roja, la maternitat i indirectament l'avortament, la condició vulnerable de la dona, la vocació i la fe). Aquí rau al meu entendre el gran mèrit de la pel·lícula, que inicialment fa témer el pitjor. A poc a poc aconsegueix humanitzar una situació espantosa, de malson, mostrant i dibuixant els perfils més humans de les protagonistes que es posicionen davant del drama com poden i amb els pocs recursos que tenen, incloses les monges i novícies que esdevenen mares forçades, i el mateix contrast entre la metgessa francesa de conviccions comunistes i el seu company i finalment "còmplice", també metge, jueu a qui han pelat tots els parents, empès a la tasca surrealista d'atendre un part a una novícia al bell mig de Polònia. La pel·lícula arriba a una síntesi que si bé no és sublim, sí que transmet un curiós missatge d'esperança. En la situació més atroç i entre els actors més diversos, amb sensibilitats i creences dispars, sorgeix una mena de comunió humana sense que ningú hagi de renunciar al que creu o és, i trascendeix les pròpies condicions particulars. Davant l'absurditat d'un fet al qual ningú troba sentit, es troba una sortida que, precisament, el dota de sentit. Aquest és el missatge central de la pel·lícula. De totes maneres penso que encara s'hagués pogut donar una volta més als personatges, perfilar millor aquestes grans sensacions que transmet però això potser ho ferà algun futur cineasta que vulgui recuperar aquesta història que, malauradament, és del tot versemblant. Des d'un punt de vista tècnic no tinc massa idea de crítica cinèfila, però vull resaltar l'acurada fotografia i l'ús dels tons blancs i negres, en algun moment fins i tot la pel·lícula sembla rodada en blanc i negre, l'aire fred i gèlid, que transmet la mateixa sordidesa de la situació. La feliç conjunció de la forma que acompanya i realça el contingut. 


diumenge, 25 de desembre de 2016

Bon solstici d'hivern

Així acabava un article del David Fernández, bon solstici d'hivern com a substitut pretesament àton del Bon Nadal. A mi que ningú em feliciti així, perquè l'ignoraré. I no és que exigeixi que ningú cregui en el sentit de la festa de Nadal, només que no crec en què es pugui viure en un món on segons com anomenem les coses, tingui una intenció i efectes neutres. La posició dels astres i els solsticis no em diuen res, així, despullats. A ningú se li pot escapar que el fet que el dia de Nadal sigui pels voltants del solstici d'hivern no és casualitat. De fet, segons les estimacions basades en les textos sobre la vida de Jesús, aquest va néixer probablement un mes d'Abril. Simplement es va adoptar una festa pagana, o més aviat una evidència astronòmica de quan es posava més atenció a les coses que passaven al cel, al calendari Cristià. La mateixa història serveix per Sant Joan i segur que hi ha múltiples exemples.  Quan la llum del dia comença a allarga-se, és l'anunci d'un llarga albada, d'una esperança. Així, posem-hi aquí el naixement de Jesús amb tota la càrrega simbòlica. No crec que aquest retrocés de voler "desitjar bon solstici d'hivern" tingui massa sentit. Com no té sentit dissociar la nostra cultura del pòsit cristià per molt que ens hi esforcem. La mateixa Declaració dels Drets Humans hi té les arrels. La visita de qualsevol museu també ens ho demostra. Un conegut m'explicava que un pessebre animalista i laïcista donaria lloc a un absurd estable buit. No cal ser creient per apreciar la rica simbologia subjacent darrera els relats de la Nativitat i seria una llàstima ignorar-los. No cal avergonyir-se ni retornar a un paganisme ni que sigui formal, ni torturar-nos per ser políticament correctes. Tot i deplorar que el Nadal hagi derivat en una orgia de consum força allunyada de l'esperit de pessebre.  Desitgem-nos bon Nadal amb naturalitat i coneixement.




dimecres, 14 de desembre de 2016

Berlin 1945, Alep 2016

 Aquests  dies fullejava el llibre de Paul Beevor, Berlin 1945, The Downfall, que relata els últims dies de la II Guerra Mundial a Europa, la darrera batalla per conquerir Berlin, the fascist nest, com deien els Russos. Paul Beevor utilitza una tècnica literària que emana de les mateixes fonts d'on s'abeura i fa el relat molt efectiu. Combina la dada objectiva, la descripció, amb els apunts dels testimonis i protagonistes d'aquest episodi, molts d'ells entrevistats per ell personalment. Així tenim una visió de la macro-història, els fets, i el contingut, las històries concretes que li donen perspectiva, sentit i emoció. 
El relat fa posar els pèls de punta, i només el pot igualar pel llibre The battle of Stalingrad del mateix autor. Paul Beevor ens ajuda a introduir-nos en l'horror de tot allò de forma molt eficaç, humanitzant la tragèdia. Esmento aquesta lectura perquè ara quan he vist les imatges d'Alep triturada, (un cressol cultural ireemplaçable, com reflecteix un altre llibre que tinc entre mans Brújula, de Matthias Enart, el darrer premi Goncourt) i he sentit els relats de massacres indiscriminades i els bombardeigs era inevitable fer-hi relació. És per allò que cal aprendre de les lliçons del passat, per comprendre el present. En primer lloc, la conquesta de Berlin va ser qualsevol cosa menys gloriosa. Els mariscals soviètics (Zukov, Tchuikov, Konev i no sé qui més), van plantejar una autèntica cursa per veure qui s'enduia la glòria de plantar la bandera roja al Reichstag. Aquesta rivalitat, atiada pel rei del cinisme, Stalin, va fer que des d'un punt de vista militar es fessin maniobres que varen provocar moltes més morts de les necessàries en un monument a la frivolitat. Explica Paul Beevor que la ratio de morts de l'exèrcit rus i alemany en aquests dies era de 10/1. No es pot parlar d'èxit militar amb aquestes xifres. Després varen arribar tot tipus d'atrocitats a mesura que avançaven dins de Berlin, anunciades com un preludi durant la conquesta de Prússia i Pomerània. Parlo de les violacions massives, salvatges i sistemàtiques, comeses per l'exèrcit roig que van ferir la seva reputació. Alguns líders comunistes europeus, que s'emmirallaven en la URSS i el mitificat Exèrict Roig es van quedar descol·locats en saber que el prestigi de d'aquest Exèrcit era un muntatge fictici, i que sovint s'havia comportat més aviat com una horda embrutida que com un exèrcit d'alliberació heroic, que portava amb ell els anhels de justícia que el món necessitava en forma de comunisme. Es parla de xifres de centenars de milers de dones violades. És clar que tota aquesta violència gratuïta es pot entendre per l'odi encès que els alemanys havien provocat durant la invasió de la URSS. Ara estic llegint un dels llibres de Svetlana Alekséievitx, Darrers Testimonis, que aplega el relat dels que eren nenes a la URSS durant de la invasió alemanya. L'atrocitat als ulls d'un infant encara subleva més.
 Tot això em fa pensar en que a Alep ocorre el mateix que en qualsevol guerra, que en la conquesta de Berlín salvant les distàncies històriques. Primer, no hi ha guerres netes. La guerra embruteix  i degrada a tothom que la toca, com un material redioactiu. En segon lloc, la veritat potser no és la primera però sí la més honorable víctima d'una guerra i, per tant, seguint això d'emmirallar el passat, em crec les barbaritats que s'expliquen malgrat el negacionisme que pretén imposar-se, i fins i tot penso que sabem ben poc de l'horror que ocorre (exemplificat ara amb aquesta asseveració del govern Sirià de parlar de fita històrica). Quan tot hagi passat, la veritat emergirà, encara que hagin de passar dècades com en guerres passades. En tercer lloc, hi ha coses que se m'escapen de tot plegat. Com és possible que un país, que seu en el Consell de Seguretat de l'ONU, participi activament en aquesta petita apocalipsi? Fa unes setmanes, un tètric portaavions precisament rus va creuar la mediterrània i no precisament per fer un creuer de lleure. Anava a bombardejar les ciutats sirianes, hospitals, nens, dones. L'era de mega-comunicació no serveix de gran cosa, la història està condemnada a repetir-se. A Berlin 1945, només varen resplendir alguns actes individuals d'altruïsta heroïcitat, a Alep 2016 també. Són les espurnes d'humanitat entre la foscor més profunda. 




diumenge, 11 de desembre de 2016

Trump

Encara que no tingui credibilitat, abans de les eleccions nord-americanes vaig comentar, en veu alta i testimonis, que no m'estranyaria que aquest Trump guanyés les eleccions. Vaig tenir mandra de penjar una entrada premonitòria en aquest blog. Ara l'estaria passejant i fent el fatxenda de la meva predicció que al final ha resultat inesperada. Jo basava aquesta idea en la meva pròpia experiència fent enquestes en temes de salut sexual i reproductiva. La gent té dos nivells de resposta, quan se'ls formula una pregunta en l'àmbit que sigui, per exemple, si utilitzen el condó en les seves relacions sexuals esporàdiques. El primer nivell és allò que creuen que el que els posa la pregunta pensa que és correcte, o fins i tot el que ells mateixos pensen que és el correcte, en aquest cas utilitzar de forma consistent el condó. El segon nivell, és respondre realment el que fan. Això és un clàssic exemple de biaix i ja se sap que en les enquestes sobre ús de condó i d'altres exemples, solen donar un resultat sobre-estimat. En les enquestes electorals això es fa ben palès quan hi ha una forta polarització i una opció que sembla decent, respectable, respecte a una altra de transgressora, o com es diu avui dia, políticament incorrecte. Aquesta segona opció sol ser emocional, no racional. És a dir, als que es troben davant l'urna, els passa una cosa semblant als que tenen en perspectiva immediata un polvo furtiu. Obliden la raó i actuen amb l'emoció i deixen el preservatiu de costat. Es tracta d'un efecte deleteri que acaba marcant una tendència que en aquest cas capgira la predicció de les enquestes, sobretot quan aquestes són ajustades.
 Continuant amb el tema sexual, l'espectacle que ara presenciem amb la victòria de Trump té molta tela. El passeig de personalitats àvides d'un càrrec a la nova administració, pujant al símbol fàl·lic que és la Torre batejada volgudament com a Trump, on els espera el Donald a la seva punta com si fos un prepuci figuratiu, és una contundent metàfora de la mentalitat que s'ha instal·lat en les altes esferes del poder als Estats Units. El mateix Trump té les maneres d'un mascle alfa en zel, i no sorprèn que s'estigui rodejant d'homes amb el mateix tarannà. Vaig llegir fa poc un dels reportatges més grotescs que he llegit al Hola, mentre esperava torn a la perruqueria. Presentava la família del magnat, que viuen en un tríplex amb aixetes d'or i on el fill que té amb la Melanie té prou espai per jugar al golf (hi ha una fotografia del marrec donant-li a una pilota enmig d'un saló de miralls), heliport, no sé quantes mansions despampanants, avió privat de més de cent places. En fi, no és possible que aquesta gent tingui un mínim sentit de la realitat, la qual cosa fa que si haig de fer alguna predicció, aquesta pugui ser molt funesta. L'únic consol que em queda és que tot vagi tant malament que galvanitzi per sempre la societat nord-americana per escollir aquesta mena de monstruositats. D'aquí a uns anys, si l'encerto, faré circular aquesta entrada perquè se'n parli dels meus dots predictius. 

dimecres, 30 de novembre de 2016

Espècies perdudes (per sempre)

Al nostre país ha passat totalment desapercebut que avui, 30 de novembre, és el dia de les Espècies Extintes, és a dir, els animals i plantes de qualsevol ordre i gènere, que han desaparegut en èpoques recents i quasi exclusivament per culpa de l'acció humana. Un dels exemples més populars són el Dodo, de Martinica. Una au amb reminiscències de dinosaure emplomallat, que no tenia depredadors naturals fins que van arribar els marines holandesos i van esquilmar la població en poques dècades, a principis del segle XVII.



Un altre desaparegut il·lustre, el Great Auk, anomenat pingüí boreal però que de fet era una mena de smorgollaire amb les ales atrofiades, i era el més semblant a un pinguí que teníem a l'hemisferi Nord. Va ser esquilmat per les seves plomes malgrat que va ser la primera espècie per la que es va dictar una llei de protecció. Va arribar massa tard. S'explica que la darrera parella va ser estrangulada per uns caçadors, en el seu propi niu, i l'ou que incubaven esclafat sense miraments. Això va ser el 1864, conten.



I un darrer exemple, també patètic, el dofí del Yang-Tzé, una de les sis o set espècies de dofins de riu conegudes, del qual no se n'ha vist cap exemplar des del 2004 o 2006 i es considera extint, a causa de la pol·lució d'aques gran riu xinès, la pesca il·legal, les centrals hidroelèctriques. En fi, la destrucció sense miraments del seu hàbitat en nom del desenvolupament.


Hi ha una bona colla d'altres exemples, el llop de les Fakland, el llop de Tasmania, la Vaca marina, el gripau daurat, i algunes que estan fent cua amb massa pressa per engruixir la llista: la vaquita (el cetaci més petit que existeix), el tibre siberià, el guepard de les neus, una munió d'amfibis, marsupials i lepidòpters. 

L'extinció és per sempre, encara que alguns somniin en ressuscitar algunes espècies mitjançant l'enginyeria genètica. Però no és només la desaparició d'un ésser únic, irrepetible, que ja és molt en si mateix. És tota una història evolutiva la que es perd, i és la història que explica aquesta desaparició: la indiferència dels homes, el nostre instint depredador, la degradació del nostre entorn. El món és com si d'un bell quadre de, posem, Miquel Àngel, li anéssim esborrant traços, matisos, detalls. Cada vegada seria més lleig i irreconeixible. Allò tan bíblic de "domineu la terra", penso que s'ha entès de forma equivocada. Dominar de veritat, en un sentit ple, és precisament fer-ne un lloc cada cop més bonic i acollidor per la vida en general, no que sigui l'escenari d'un extermini que és una desgràcia còsmica. Hem vingut a aquest món per embellir-lo, només la bellesa salvarà el món. 







dilluns, 14 de novembre de 2016

Leonard Cohen

Malauradament, no he anat mai a un concert de Leonard Cohen. I ho hagués pogut fer, amb certa regularitat aterrava per terres catalanes. Ara ja no serà possible. Li tenia una secreta admiració, i mentre escric això estic escoltant per  spotify una cançó del seu darrer àlbum, You Want it Darker. A diferència de David Bowie, no havia planificat la seva mort amb la mateixa minuciositat de campanya comercial. La malaltia del Bowie ho feia més previsible. El Leonard Cohen era simplement  vell, però no tenia res greu que fes preveure que s'estiraria al llit en un moment precís i no tornaria a alçar-se. Això fa més fascinant com ha brodat el seu final, com a bon poeta, d'una forma intuïtiva però aclaparadora, definitiva.  Amb unes cançons que no expressen alegria, però tampoc l'angoixa amagada, esguinçada, del David Bowie, sinó una serenitat sumisa, l'alegre resignació de qui s'enfonsa en el darrer misteri que ha estat vorejant tota la seva vida. La seva indescriptible veu cavernosa que s'ha anat accentuat amb l'edat, encara ho fa més corprenent. Una veu cada vegada més profunda que s'enfonsa en l'abisme del desconegut desfilant paraules que vibren en l'aire, que ressonen fins els confins més infinits que només albiren els exploradors de l'irreal, els poetes com ell.
Una vegada més, ens quedem una mica més sols. Només ens resta esperar, una mica desesperadament, noves companyies. I sentir una immensa desolació davant la mediocritat que ens envolta, amb tants pocs atrevits a sondar l'abisme. 




dissabte, 5 de novembre de 2016

Tardor

Estava passejant el dia de Tots Sants entre la fageda que cobreix la Serra de Llancers, entre l'Osona i la Garrotxa. En un moment em vaig aturar, sol, i vaig sentir el lleu aleteig de l'aire que feia caure acompassadament les fulles del faig, sense pressa però sense respir, despullant els arbres parsimoniosament. El terra ja estava encatifat de fullaraca que encara cruixia al meu pas. A les copes es combinaven les fulles verdes, esgrogueïdes i brunes. Un altre respir, una altra alenada de fulles que queien. És aquesta indiferència la que fa sentir tan afortunadament abusrda la fúria dels dies que ens toca viure. La beneïda tardor, que ens recorda la perennitat de les coses, i que tot ha de morir si es vol que alguna cosa nova neixi. 


dilluns, 24 d’octubre de 2016

L'últim viatge del Crystal Serenity

 Aquest estiu ha tingut lloc el primer creuer turístic a través del pas del Nord-est. És a dir, la via que costeja tota la Sibèria fins l'Oceà Pacífic, a través de l'Oceà Àrtic. És la primera singladura d'esbarjo, fins ara només ho havien fet primer expedicions polars, vaixells científics, i més recentment els primers vaixells mercants. La via escurça significativament el trànsit del pas de Panamà entre els ports més importants de l'Atlàntic i el Pacífic. Ja està anunciat un nou creuer pel 2017 i pel 2018. Això ha estat possible pel desglaç progressiu d'aquest Oceà a causa de l'alça de la temperatura global. 
 Em va sobtar molt quan vaig llegir per primera vegada una anàlisi econòmica del que significava el desgel de l'Àrtic. Obviava les causes i conseqüències últimes per comentar les possibilitats que significava l'obertura d'una nova ruta comercial, d'explotar nous recursos submarins, donar sortida als recursos de la Sibèria més septentrional. Passava per alt, frívolament, el canvi climàtic de conseqüències imprevisibles que hi ha al darrere, potser fins i tot de l'extinció de la vida com la coneixem ara. I organitzar un creuer aprofitant l'avinentesa una metàfora del viatge al no-res. Sembla que els bitllets del Crystal Serenity costaven entre 20.000 i 120.000 USD. El luxe de fruir de la primícia de la fi del món. És potser una de les metàfores més contundents d'un sistema econòmic descerebrat, que ha volgut reduir-ho tot als paràmetres de mercat fins esdevenir un sense sentit. Fins i tot un procés d'extinció col·lectiva es mercantilitza.Vaja, com si algú davant la perspectiva de l'enfonsament del Titànic tragués com a única conclusió que la demanda d'armilles salvavides en feien un negoci rodó. 
 Darrerament m'he fet seguidor d'un compte de twitter (@extinctionsymbol), que difón notícies sobre el declivi o extinció d'espècies animals degudes a l'acció humana. Ens pensem que això de l'extinció és un procés sobtat, no gradual, i això permet que no ens prenguem seriosament. Quan els va tocar el torn als dinosaures no va ser instantani. Va ser un procés que va durar uns quants centenars d'anys i que els mateixos dinosaures potser no varen percebre. Vivien en un món cada vegada més advers però no sabien res de com havia estat abans. Però el ritme actual de declivi de la vida natural és molt més accelerat que qualsevol de les 5 grans extincions registrades en el nostre planeta. En una sola generació, entre els que estem de moment vius en aquest cansat planeta, ja hem vist desaparèixer més espècies que qualsevol altre ésser viu.  Ens estem morint, i no ho volem saber.
   He denunciat manta vegades en aquest influent blog la inèrcia del capitalisme, que posa preu a qualsevol cosa fins el punt de buidar-la  de sentit. És facilíssim portar a l'extinció un ésser viu. Només cal posar preu a algun membre  per iniciar el cicle de cobejança (altrament dita demanda), que atiarà una oferta que voldrà saciar-la al preu que sigui (mai millor dit). I com més rara es faci, més cara esdevindrà i més s'accelerarà la seva raresa. Només cal recordar per exemple les banyes de rinoceront, un cúmul de queratina com les nostres ungles, que pel fet que tinguin una demanda per uns efectes sense sentit, fa que aquest animal s'etigui abocant a l'extinció. No és l'únic. Al penis del tigre li passa el mateix i amb ell tot el tigre, i més recentment a un ocell de bec exuberant que s'ha convertit en una marca de classe i ara s'estan caçant sense aturador a Borneo. D'altres espècies estan essent esquilmades indirectament, per la contaminació la destrucció del seu hàbitat. En tots els casos per una acció direca de l'home. 
Salvades les excepcions individuals, a nivell col·lectiu la societat humana només respon, em fa mal de dir-ho, a la punició, imposada pel sistema polític o per les circumstàncies. No es salvaran espontàniament els rinoceronts, els elefants, els ocells de bec exhuberant, ni tampoc deixaran d'haver-hi pisos absurdament buits fins que això tingui un preu disuassori pels consumidors o especuladors de torn. Però la voluntat política està massa atenallada pel sistema malalt, perniciós i suïcida. Quan estiguem tots amb l'aigua al coll, només sabrem queixar-nos de com de cares s'han posat les armilles salvavides. 




divendres, 14 d’octubre de 2016

El riu Niger

El riu Niger és un dels tres grans rius de l'Àfrica. N'hi ha més, és clar, però aquests a més de la seva dimensió i peculiar trajecte, estan rodejats d'una aura mítica i defineixen tota una vasta regió del continent. Els altres dos són el Nil i el Congo. Encara em falta arribar a la riba del Nil, tot arribarà, o no. Vaig poder mullar les mans en les aigües tèrboles del riu Níger, al seu pas per Niamey. Afortunadament, Niamey no és una urbs excessiva, mastodòntica com Kinshasa o Nairobi. No se't menja de viu en viu. Només té un milió i mig d'habitants i encara dona sensació d'espaiositat. Per tant el Niger la creua amb un cert aire de virginitat, amplíssim, somer, majestuós. A Niger és l'únic curs d'aigua estable, el país és bàsicament desèrtic per la resta. El riu Níger fa un recorregut que sembla antinatural. Neix prop de la costa Atlàntica, en les profunditats humides i tropicals de les selves mutanyoses de Guinea i Sierra Leona. Però enlloc de tirar pel dret i anar a l'Atlàntic, tira cap a l'est i s'endinsa en una enorme corba dins les planes desèrtiques de Mali fins besar la vila de Tombubctú i Mopti, a les portes del Sahara i punts estratègics de les caravanes, penetrar Niger, creuar Niamey, recórrer uns 500 quilòmetres que fertilitzen el país en el seu extrem sud, i tornar a corbar-se per penetrar Nigèria on si que fa cap el mar i mor formant un enorme delta.  El Niger emmarca, defineix l'Àfrica de l'Oest, el Congo l'Àfrica central, i el Nil marca l'eix Nord-Sud. Només caldria afegir el Zambeze i l'Orange River (també els he creuat, ara que hi penso, l'Orange river a la posta del sol que aleshores s'hi reflecteix de dret a dret perquè té un traçat Est-Oest perfecte i és realment d'un taronja resplendent aleshores), i crec que amb aquests rius ja drenarien tots els països sub-saharians. 
És un niu  ple d'esquistomes (o bilharziosi, és el mateix), expliquen. Recordo una viatgera que em vaig trobar a Moçambic, que varen haver de creuar el riu per un gual a Mopti, i d'aquell contacte van resultar tots infectats.  Unes barcasses, ancorades prop de la riba, fluctuen empeses pel corrent invisible. Em despedeixo del gran riu, els meus dits dins les aigües llòbregues, sense temor a res.


divendres, 23 de setembre de 2016

Lee Miller

Aquesta fotografia la va fer Lee Miller, model i fotògrafa (1907-1977), quan cobria com a corresponsal de guerra la Segona Guerra Mundial. Es titula "Guàrdia de les SS, mort en un canal, Dachau". 

No entraré en l'aspecte més artístic de la composició (encara que aquesta reproducció baixada d'internet no té la qualitat de l'orginal). En el llibre de fotografies on la vaig veure per primera vegada es centrava en aquests, però no és el  seu valor essencial, sinó la història que explica, tant el que tenim davant dels ulls com de l'ull que hi ha darrera la càmera. Aleshores és quan les qualitats estrictament estètiques prenen sentit. L'home enfonsat en aquest canal era un capo de les SS del camp de concentració de Dachau, assassinat durant la retirada de les tropes nazis. Per tant, era un individu que havia exercit una crueltat il·limitada, un monstre però al cap i a la fi un humà amb la seva història que ens planteja la pregunta, com va convertir-se en això? La pregunta és inquietant precisament perquè com tots nosaltres, era, encara que sembli redundant, un home (tenim la tendència de qualificar de "monstres" les persones amb comportaments atroços, perquè així ens exonera el pensament que són de la nostra mateixa naturalesa, ens resulta massa inquietant). Havia estat un nen, havia estat probablement estimat pels seus pares, havia estimat algú, potser tenia fills pels que sentia devoció. Toot això és plausible i ens produeix dessassosec quan el veiem alnostre mateix nivellPerò tot i així, la foto transmet una estranya pau. Potser perquè mostra que s'ha fet justícia? Alegrar-nos d'una mort violenta ens fa partíceps d'aquest acte. No és així, la mort, el procés de descomposició que sabem que ha començat, l'enfonsament parsimoniós dins d'una naturalesa plàcida que acull el cos d'un home que simbolitza la turbulència més violenta del segle XX, el mateix dringar de l'aigua que ens creiem sentir, l'aire que acarona les herbes de la riba, els besllums del sol reflectits, adornen la imatge. Tot plegat transmet tranquil·litat, com si la història retrobés el seu ordre i la naturalesa engolís ineluctablement les ambicions més  vanes funestes de la i retrobés el seu equilibri. La imatge també ens vol parlar de qui va assassinar aquest home, un desconegut, també un home com nosaltres, empès per un odi, una ràbia que segurament podem entendre però només iaginar, però que també el va animalitzar. No en sabrem res d'ell, fins hi tot podem empatitzar, simplement imaginant la càrrega de crueltat que va patir per tornar-s'hi com un animal més. 
 La segona història que ens explica aquesta fotografia és la de l'ull del darrera de la càmera. Lee Miller és un personatge amb una vida digna de fer-ne un film. Model de prestigi els anys 30, amant de Man Ray, fotògrafa artística i fotògrafa de guerra (sobta una dona d'una extraordinària bellesa prenent nota gràfica de l'horror). Cap a mitjans de la seva vida les imatges traumàtiques que va captar, i les que va veure però no va fotografiar, li van passar factura, va caure en la coneguda espiral de beguda i depressió, com si demostrés que no és possible passar indiferent per la vida i alhora voler-ne captar-ne l'essència més abismal, és a dir, ser una autèntica artista. 

dissabte, 10 de setembre de 2016

Txernòbil, la mort i la primavera

 Per aquells camins atzarosos pels que t'acondueix la curiositat, m'he revolcat aquestes darreres setmanes en els fets de Txernòbil, on el 26 d'Abril del 1986 un reactor nuclear va esclatar com una vulgar cafetera. A més, ho he fet de la mà del que es poden considerar dos nous gèneres, o registres, literaris. Per un costat el llibre d'entrevistes corals, La pregària de Txernòbil, de Svetlana Alexséivna, i l'àlbum de periodisme gràfic, en forma de còmic Un printemps à Tchernobyl, de Emmanuel Lepage.
 En el llibre de la Svetlana, es teixeixen com un mosaic les entrevistes a testimonis directes de la catàstrofe, però no com a mers testimonis visuals, sinó expressant les seves emocions i sentiments davant un fet pel qual, molts, confessen que no tenen paraules. Es barreja l'horror, l'estupor, els remordiments, la incompetència, l'heroïsme més abnegat (cal reconèixer-ho, Europa es va salvar aleshores gràcies a un grapat d'autèntics suïcides), la malaltia incomprensibla, la covardia la tristesa d'un món perdut, i fins i tot el contrast entre aquest horror i la bellesa sinistra que amaga actualment el districte de Txernòbil. A Txernòbil, va néixer un nou tipus de terror, un tast d'Apocalipsi, inaprehensible, pel qual encara manquen paraules per definir-lo, en el context d'un sistema polític degenerat que va ser causa, i víctima, del desastre.
 Emmanuel Lepage, en canvi, centra el seu relat gràfic en una recent visita a l'àrea de Txernòbil. Aquest lloc encara projecta un irresistible magnetisme. En el bell àlbum, traspua una certa frustració. Esperava trobar una mena de zona zero, arrassada o plena de malalts, i en canvi es va topar amb una naturalesa luxuriosa, que per causa de la radiació immanent, s'ha deixat tranquil·la. Svetlana també reflecteix aquest contrast entre una terra rica, que va fent la seva davant la incredulitat dels habitants locals (aquella primavera va ser especialment generosa en collites i fruits), i el perill invisible que l'habitava, que cobava la mort. 
 És potser aquest contrast estupurós que el deixa sense paraules al lector, actor, víctima, testimoni, junt amb la desfeta de la fe soviètica que va representar per molts aquest fet. Calia inventar un nou llenguatge. És aleshores quan m'ha vingut al cap una vella lectura, el darrer llibre publicat de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera. De fet és un llibre inacabat, en el que l'editor va recopilar les diverses versions d'un text, poètic oníric i estrany, com correspon a la darrera etapa de Mercè Rodoreda. A mi em va deixar un pòsit d'emocions en estat pur, com si fos inefable i hagués trascendit un desconegut límit. I de fet, tinc la impressió que aquest tipus de llenguatge que explora la íntima contradicció de la vida, con la bellesa i l'horror s'entrellacen i semblen necessitar-se, en un contrast obscè. És potser aquest llenguatge el que es necessita per expressar què va significar Txernòbil, on un món va morir, i en va néixer un altre d'inquietant, en que la mort invisible ho amara tot, amagada darrera la bellesa i rossega la Creació des del seu propi fonament. 



dimecres, 24 d’agost de 2016

Zero K

          Zero K és la darrera novel·la de Don  DeLillo, però la primera que llegeixo. Segons explica la contraportada DeLillo és l’autor de referència actual de la narrativa nord-americana, guardonat amb no sé quants premis i reconeixements. No posaré en dubte aquest criteri, però em semblen tant repetitius aquests panegírics que provo de fer-me una opinió pròpia de la novel·la que tingui entre mans independentment d’aquests. En aquest sentit, a nivell d’estil i estructura no li he acabat de veure el virtuosisme que m’esperava, però el que és essencial en tot cas és les idees que apunta o prova de desenvolupar.
            Zero K aborda un tema vidriós, com vidriosa m’ha semblat la novel·la. Especula, encara que això ja no sembla tanta especulació, amb la possibilitat de la criogenització dels éssers humans, fins i tot encara que no estiguin afectats de cap malaltia, per esperar atemporalment un temps en que puguin ressuscitar-se, guarits i fins i tot en una forma d’existència millorada, a nivell físic i de consciència. Com si fossin els enviats al futur per crear una nova humanitat. Aquesta idea era fins ara present com una llegenda urbana, des que corre el rumor que el Walt Disney jau criogenitzat en algun ignot lloc. Avui en dia ja és una realitat a l’abast de gent moderadament rica. I fins i tot he llegit en algun lloc que alguns d’extremadament rics, com un dels personatges de la novel·la, un d’aquests oligarques del petroli russos, subvenciona un equip de recerca per perpetuar la seva consciència i existència en algun format digital que pugui implantar-se a un altre cos o en el seu cos del futur, convenientment rejovenit.

            Aquesta idea obre moltíssims interrogants, des del punt de vista ètic i filosòfic, alguns fins i tot que no podem imaginar. A mi només se m’acudeixen dues percepcions emanades de la lectura de Zero K (que per cert, fa referència al 0 absolut de tempratura). Primer, que la primera víctima d’un futur amortal, que no immortal, significarà la pèrdua entre altres coses del sentit de l’humor, probablement l’art i també el llenguatge i el sentit narratiu de la història, moltes de les coses que ens fan humans. Aquest món futur poblat de reanimats (que no ressuscitats) fa la pinta que serà molt avorrit i força ajilipollat.  Els personatges de la novel·la certament no sembla tenir-ne massa de sentit de l’humor, una esperança, o sentit de la vida, que només es pugui posar en aquesta perspectiva no fa massa gràcia. En segon lloc, també posa en qüestió una afirmació d’un teòleg dels segle XX, Hans Urs Von Balthasar, que deia que si no hi ha salvació per tothom, no hi ha salvació per ningú. Parlava en un sentit trascendent i escatològic, i aquí és on es posa la gran qüestió d’això de la criogenització, al meu entendre, és a dir, satisfà l’anhel més íntim de la humanitat aquest tipus de futur? O és una altra cosa. Per mi és aquesta qüestió subjacent el que transmet aquest aire vidriós de la novel·la. 


dimarts, 2 d’agost de 2016

La història dels porcs d'Haití

 Aquesta és una història exemplaritzant, quasi una metàfora, de la relació que ha tingut el món, i especialment els seus veïns més pròxims, amb Haití.
La història dels cochons d'Haití va començar exactament el 1978. Fins aleshores una varietat local de porcs convivia de forma essencial amb la majoria de famílies d'Haití, especialment els habitants de les zones rurals. Aquest porquet negre havia esdevingut un pilar de les economies familiars, estava plenament adaptat al medi i a més de fornir de carn i dividends a les empobrides famílies de camperols, feia una funció de neteja del medi i control de plagues d'insectes. S'ho menjava tot i retornava sanes proteïnes. Heus ací que al país, provinent de la veïna República Dominicana, es va introduir la pesta porcina. La pesta, tot i que podia delmar les poblacions de porcs, no els invalidava com a font d'aliment i tampoc suposava cap perill per cap altre animal ni per l'home. Tampoc els hagués extingit, de fet la malaltia es va esmorteir bastant i hagués arribat a ser un problema menor. Però sí suposava per la indústria del porc de països propers i força més poderosos (i amb varietats de porc menys resistents), com Mèxic, el Canadà i els Estats Units. La por es va instal·lar en els seus governs i van muntar una campanya que van anomenar de cooperació al desenvolupament, evidentment sense demanar massa l'opinió de la població local i obtenint immediatament l'aquiescència de la dictudura dels Duvalier i l'oligarquia dominant, que també es van mostrar interessats en afavorir aquest generós pla d'ajut. El pla era simple. Exterminar el porquet local i substituir-lo per les varietats produïdes i importades d'aquestes tres generosos països. Autèntiques brigades de massacradors varen recórrer el país i es va establir un pla per compensar els camperols amb uns irrisoris 50-70 dòlars per porc perdut (quan al mercat podien arribar a 200 dòlars, cosa que suposava més que els ingressos per càpita del Haïtià mitjà). Però no tenien opció. Això o res. La segona part del pla contemplava que un cop mort el gos i la ràbia, s'introduïrien les varietats de porcs continentals en un ambiciós pla de desenvolupament de la indústria càrnica que només acabaria rellançant l'economia Haitiana (per enèsima vegada). 
Quin va ser el resultat? Primer, els pobres propietaris de porquets tradicionals no varen veure quasi cap compensació després de l'holocaust. La corrupció capil·lar de l'estat Haitià va drenar els ajuts cap a les prop de 200 famílies o intermediaris. En segon lloc, aquestes mateixes famílies van copar els ajuts i les importacions de porcs foranis per beneficiar-se de la nova indústria. Perquè, quina sorpresa, a diferència del pobre porquet desaparegut, la nova varietat era incapaç de viure en simbiosi amb el medi i necessitava granges especialitzades, farratge, cures veterinàries que només una explotació industrial podia oferir, i per tant, fora de l'abast dels pobres ciutadans a peu. En tercer lloc, la desaparició del porc va fer augmentar els insectes i larves que controlaven, i malalties relacionades amb insectes vectors. Tot plegat va dur a un empobriment, si encara es podia caure més avall, de les famílies rurals, i una nova dependència del país a les grans indústries càrniques forànies (que proporcionaven els porcs, venien la carn al nou mercat i feien el manteniment de les noves instal·lacions, regides pels oligarques de sempre). Darrera aquest programa de cooperació, s'amagaven interessos més obscurs, de posar Haití a l'òrbita del consum neoliberal de tota l'àrea mesoamericana. Què era això que tingués una producció pròpia, autosuficient i independent, perfectament adaptada a les seves necessitats? Segur que pel camí varen actuar algun intermediari ben intencionat, però tot plegat va acabar en un despropòsit més dels que Haití n'ès una enciclopèdia. 
 I ara ve la metàfora. La història seria grotesca si no fos veritat, però dona què pensar si no és aquest mecanisme el que mou moltes empreses amb l'etiqueta de cooperació o ajut al desenvolupament, o fins i tot si nosaltres mateixos no estem amenaçats, o ja víctimes, d'una substitució subtil dels nostres costums, valors, cap un pensament únic neoliberal que elimina tota diferència o mode de vida que vagi contra la inèrcia destructiva del mercat. Només caldria pensar quin és, o va ser, el nostre porquet. 






dijous, 28 de juliol de 2016

Violència líquida

 La violència ha pres diverses formes al llarg de la història, i semblava que havien arribat a la resposta definitiva amb els bolets atòmics de Hiroshima i Nagasaki. Però el segle XXI ha vist una transmutació d'aquest fenòmen. Anem a pams, però, per comprendre-ho millor i veure que aquest fenòmen ha anat, com a mínim els darrers cent i escaig anys, pel davant del control i les previsions dels seus creadors, nosaltres. A la primera guerra mundial, la tecnificació de les armes va portar a la guerra de trinxeres i a l'escabetxinada industrial dels soldats. El xoc social i psicològic d'aquesta guerra és major que el de la segona guerra mundial, i de fet marca l'entrada al segle XX, però malgrat tot les morts es produïen, tot i que industrialment, quasi totes al front. La segona guerra mundial va ser la primera en què les víctimes civils van superar la dels militars (amb el significatiu preàmbul de la Guerra Civil espanyola i els seus bombardejos a ciutats). La guerra es va fer democràtica, diguem, ja no hi havia un front concret fora del qual un es pogués estar a estalvi dels obusos. Qualsevol ciutat podia ser bombardejada, i aquesta estratègia va ser utilitzada sistemàticament, sobretot per part dels britànics, per anihilar la moral dels alemanys (cosa que s'ha demostrat que va ser ineficaç amb un tràgic balanç de destrucció i víctimes innocents). El colofó fa ser el bolet atòmic, com he esmentat,  la destrucció massiva i instantània de ciutats senceres i els seus habitants, i en pocs anys es va adquirir la capacitat real d'aniquilar la vida humana de la terra. Una progressió més que notable, diguem.
Jo sóc d'una generació que va créixer sota la glacial amenaça d'aquesta destrucció, que mai s'ha acomplert i que semblava l'etapa definitiva de la follia humana. Però no ha estat així. Des dels atemptats del 11 de setembre del 2001, ha recorregut com un calfred una nova forma de violència, inaprehensible, absurda, basada en l'autoaniquilació de qui la perpetra i que es permet  per tant de ser imprevisible. Fins ara, si es promovia el suïcidi, ho era dins d'una certa estratègia militar global encara que fos més aviat descabellada. I aquesta violència utilitza les eines que té a mà: avions civils, camions, ganivets i quan pot armes que adquireix en el porós mercat armamentístic. 
 A nivell quantitatiu, no és que produeixi moltes víctimes si ho comparem amb el passat. Els darrers fets a França i Alemanya, són irrisoris davant els estats de violència que imperen a certes ciutats del món, com Guatemala ciutat, on linxaments, ganivetades i morts a trets són tant comuns que s'han convertit en part del paisatge diari. Més preocupants són les massacres de suïcides a Bagdad o altres països del pròxim orient, però sempre ens cauen lluny. Aquesta violència ubiqua, imprevisible, executada amb una fredor suïcida, s'alimenta, i crec que deu la seva existència, al món hiperconnectat que hipertrofia tota notícia, tot fet, i aixeca la por, i sobretot aquesta sensació d'incontrolabilitat, d'absurd, d'odi fred que ens amenaça en un passeig marític un dia festiu o en una humil església de la Normandia. Una violència inaprehensible, líquida, que no veiem com es pot contenir però que sobretot té el seu efecte més perniciós en inocular la por, la desconfiança, el temor que poden acabar essent, a llarg termini, molt més destructius. 


divendres, 8 de juliol de 2016

Haití II

 Per entendre com Haití ha arribat a la situació actual, cal llegir la seva història des de la independència el 1804 fins avui. Aleshores, el context es fa comprensible. Ho explicaré amb uns esquemes.
 Això és com seria un Estat real i ben equilibrat:



 Això vol dir, un estat que es recolza en un govern competent i una separació de poders, que responen als drets reclamats per la població, amb la mediació d'aquesta transacció de les Organitación de base comunitària (ONG-L). Les ONG's internacionals, recolzen i tenen com interlocutors aquestes OCB i s'alineen amb elles i el govern des de fora.
 Ara, la situació és la següent:

 La població Haïtí veu el govern com una amenaça o simplement absent. De fet prefereix ignorar-lo no fos cas que prengués mal o en tot cas no n'espera res. És un Estat en fallida. Aquest govern feble està aïllat, en mans d'una elit que mira pel seu propi profit que barregen els tres poders, i una administració feble i ineficient. Les Organitzacions de Base fan el que poden em el poble, però el més dramàtic és que la història recent de la cooperació ha trencat el vincle de les ONG locals amb les internacionals, que naveguen en aquest marasme repetint cicles de projectes imposats des de l'exterior, que acaben deixant buits i frustracions (o efectes secundaris pitjors que el bé que es perseguia), en un carrousel a voltes esperpèntic. 
 Encara que sembli mentida, no deixa de ser el mateix guió del segle XIX, només que posat al dia al segle XXI. Quan Haití es va independitzar va ser la primera nació d'esclaus que assolien la llibertat. Però es va trobar amb un dilema dramàtic: davant l'amenaça de les potències estrangeres, que tenien por que el seu exemple fos imitat, no tenia altra alternativa que militaritzar-se i crear un estat fort. I no tenia cap altra manera d'aconseguir fons que continuar fent al que s'havia reduït aquesta colònia fins ara: una plantació a base de mà forçada per l'exportació massiva de productes. Els nous líders varen haver de reproduir l'estat esclavista, sense que es poguessin anomenar esclaus, mitjançant un enfortiment de les elits dominants, que a més tiraven mà del cos militar per imposar aquesta llei (i mantenir els seus privilegis). Aquest esquema s'ha anat repetint fins avui, i perpetuat per la contínua i estúpida ingerència sobretot dels Estats Units. Els episodis mes brutals de la dictadura dels Duvalier o el règim militar del 1991 al 1994 només són fases agudes d'aquest esquema. Els habitants d'Haïti estan embolicats en aquesta inèrcia, com un destí del qual no es poden separar. Els desastres naturals només posen en evidència, de forma cruel, la fragilitat d'aquest Estat i les diabòliques contradiccions de la cooperació internacional.
 En fi....


dijous, 7 de juliol de 2016

Jugar net

 En l'anterior post, marcat per una circumstància personal, esmentava això de jugar net, que quan s'és nen, o jove, sembla tan diàfan, i després esdevé tan complicat. Jugar net no significa fer les coses sempre bé, o tan ben intencionades com s'esperaria. Té més a veure amb una actitud interior que busca el bé, i per mi es basa en el substracte comú que tenim dels humans de reconèixer on està el bé. No entraré més en aquesta línia de reflexió, que m'embolicaria, però les notícies recurrents m'hi fan pensar. El cas de les escoltes al ministre de l'interior és un exemple.
Qui ha jugat net, qui ha fet aquestes gravacions i les ha esbombades? O la conversa, perversa se la miri per on se la miri, entre aquests dos personatges? No hi ha dubte de la resposta a la segona resposta. Que parli amb frivolitat sobre carregar-se el sistema sanitari, el servilisme, i sobretot la perversió del seu càrrec posat en funció d'uns altres interessos quan precisament s'esperava imparcialitat i netedat en l'acció. Penso si hem perdut la capacitat d'emmirallar-nos, i veure en què ens convertim quan fem aquestes accions. Un amic meu tenia la tesi ben fonamentada que fer accions objectivament dolentes, pervertia la mateixa llei moral per la que un es pugui regir. És allò que a l'assassí, el que li costa de veritat és el primer assassinat però que els segon, el tercer, etc. ja no li van suposant més càrrecs de consciència, tot i reconèixer-se un ésser cada vegada més corrupte i necessàriament insensible. Fins arribar a la incapacitat per emmirallar-se i adonar-se en què s'ha convertit. Això el destruïria.
 Aquí està el veritable risc d'aquestes accions, que es poden arribar a assumir com a bones, necessàries o mals menors lligats a bens més preuats, però que només reflecteixen un estadi de degradació moral, i per dir-ho directament, humana. Per tant, això de jugar net no és precisament baladí, toca de ple (o de fons), la nostra pròpia condició.

dissabte, 2 de juliol de 2016

En la mort d'un amic

És difícil viure la mort d'un amic quan s'està lluny de casa. Les emocions se les mengen els murs, no hi ha cap veu amiga a prop per consolar-te. I el Lluís Cortés havia donat un sentit ple a la paraula amic. Una presència que m'havia acompanyat des que tinc memòria, sempre fidel en el consol,  i que anunciava recurrentment la seva mort els darrers 30 anys sense que ens el prenguéssim seriosament. Però el Lluís ens ha deixat, quasi com una traïció. Voldria expressar la joia o l'esperança en la que ell anunciava aquest dia, però només hi trobo un buit. Ell sabrà perdonar-me, no era la seva intenció. Després el buit es comença a omplir de gratitud per una vida plena i la sort d'haver trobat al Lluís en el nostre camí. Però costa, com qui es queda orfe. 
 Puc resumir l'ensenyament del Lluís en dues dites recurrents: juga sempre net, i quan arribi el moment, Déu només ens farà una pregunta: has estimat?. Quan era nen, escoltava com un nen, com diria Sant Pau, i em semblava d'allò més natural jugar net i estimar. Quan m'he fet gran, he començat a entendre la dimensió del que vol dir jugar net, i poder respondre al final, has estimat?, en el nostre món descarnat.  Donar bé per mal, estimar de veritat, no sabia que fos tan difícil, però de fet ens estava ensenyant el camí per ser veritablement feliços. Un vici jesuític (perdona Lluís, de nou, però tu mateix deies que l'únic pecat de Sant Ignasi va ser fundar la Companyia...), és posar-ho tot en el voluntarisme, i pervertir aquest missatge, oblidar que per estimar abans cal sentir-se profundament estimat, per jugar net, per donar-se, cal deixar-se ajudar i tenir un cor també net. De part del Lluís un se sentia estimat. Tothom que l'ha tractat podria explicar la pau que transmetia, i d'algú vaig sentir dir que el Lluís emmirallava la presència de Déu. Era en Ell, lluny del voluntarisme estèril, d'on brollava la incansable força de la que vivia.  Només he tornat a sentir aquest mateix alè d'una altra persona, de la seva generació, el Pere Casaldàliga amb qui vaig poder parlar fa uns anys. Li vaig portar al Lluís un llibre del Pere, signat amb la seva mà tremolosa pel Parkingson. Deu estar entre les rampoines que ha llegat, inclòs el crucifix que entregaven als novicis jesuïtes després dels primers vots i que guardava sobre una calaixera al costat d'una foto del seu enyorat germà Jordi (Lluís, t'hi has pogut abraçar finalment?). Només ens enduem la resposta al has estimat?

                                              Al final del camí, em preguntaran
                                             -Has viscut? Has estimat?
                                            I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms
                                            
                                                                                               P. Casaldàliga

Marigoâne, Haití, Juliol del 2016





dimecres, 29 de juny de 2016

Haiti I

 Inconscientment, el primer que he fet quan he arribat a Haiti es buscar traces del terratrèmol del 2010. Però no les he trobades, encara. Només he notat una notable activitat constructora a Port-au-Prince i a Miragoâne, on sóc ara. Però no sé si és encara la ressaca d'aquell desastre. En aquest sentit, el país s'ha refet, però això no és cap novetat. El país  porta refent-se des de la seva independència fa més de 200 anys, i fins i tot abans. Per poc que es llegeixi la història, sembla una contínua reconstrucció contra els desastres polítics, econòmics, socials i naturals que ja va començar. Aquesta nació  sembla una cruïlla per on transiten tots els mals de la caixa de Pandora.  
La segona impressió és que em costa creure que sóc al Carib i quan parlo amb la gent d'aquí, constantment faig referència a que he estat en altres països africans. Ho corregeixo immediatament, però és que tothom és de raça negre i si m'afirmessin que he anat a aterrar per error a Lagos o a Benín, m'ho creuria. Tota la població és descendent d'esclaus africans, cosa que ja va determinar el seu destí, el que ha donat lloc a una cultura fascinant, que té per emblema el Voudou. I el creol, la llengua mixtificada, una barreja de francès transcrit fonèticament amb elements africans.  És curiós, llegir frases que semblen escrites amb un llenguatge d'origen bantú imcompresnbile, però quan es pronuncien en veu alta es reconeix perfectament el francès i fins i tot es fan entenedores. O com els antics mots francesos han pres nous matissos i significats. Els creols són l'exemple que la llengua és un ens viu.
L'únic rastre encara evident del malaurat any 2010 és la presència del còlera, importat, trista paradoxa, pels cascos blaus nepalís de la ONU, en un país on no es coneixia aquesta malaltia. Ara ha esdevingut endèmica i és una de les activitats usuals de les ONG's, anar controlant-le els brots que van sortint aquí i allà. 
En aquest sentit, Haití, hereva de la seva història feta de revolucions, opressions, dictadures, invasions, subjugacions comercials de tot tipus, ha esdevingut una onegelàndia, un lloc on s'han dut a terme tots els experiments possibles en cooperació, en part perquè hi ha havia molt a fer i calia imaginació i creativitat, però també per un estat tan afeblit que no podia controlar ni aplicar polítiques per ell mateix, i menys regular la presència de les ONG's, i posar límits a tanta creativitat. Paul Farmer ha qualificat Haití com el gran cementiri dels projectes de cooperació. Inevitablement, sembla que excepte les d'urgència que responen a un fet específic i molt focalitzat, les missions de cooperació a llarg termini estan condemnades tard o d'hora a omplir buits que després es fan més palesos, perquè és impossible donar-los continuïtat, o a experiments que acaben provocant inesperats efectes negatius. Per això, o com una mena d'antídot, hi ha una mena de mentalitat sisífica en aquest país, un fatalisme naturalitzat, que es subsana per una esperit festiu i una inclinació cap a la dansa, la música i l'expressió artística, que, ben mirat, és l'única resposta coherent d'aquesta estranya i fascinant cruïlla.

dimarts, 28 de juny de 2016

Han Solo ha mort

I jo no ho sabia. Me n'he assabentat en l'avió que em portava a l'illa de Guadalupe, la darrera escala abans d'arribar a Haití. Han Solo ha mort, si, l'heroi guapo de la guerra de les galàxies, una icona del final dels anys setanta, és fulminat en la darrera entrega de la Guerra de les Galàxies, El despertar de la força, en un duel edípic, ja recurrent en aquesta saga, entre pare i un fins ara desconegut fill. I ara ho puc anunciar sense por de fer un spólier a cap despistat com jo. Tota una generació morim una mica amb ell, però alhora esdevé un acte catàrtic, en contrast amb la tossuderia de mantenir actives tota una corrua de mòmies cada vegada més empostissades: Paul McCartney, els Stones, The Queen...sovint amb el recurs ful d'anar substituint les irremeiables baixes que el temps comporta amb nous membres. Com qui s'empostissa les dents. Farien bé de seguir l'exemple del guionista d'aquesta pel·lícula, que no li ha tremolat la mà per acabar amb el personatge i elevar-lo, definitivament, a la categoria de mite (i de pas deixar entrar nous aires). Deixeu-los morir, o que algú els mati d'una vegada, per favor!
Ara, al marge d'aquesta reflexió, la pel·lícula ha trencat feliçment la inèrcia de les horribles preqüeles que havíem patit darrerament. Ha recuperat l'esperit original, la trama heroica, els conflictes personals, sense ser un revival absurd i nostàlgic de les insuperables primeres tres entregues. El fet de portar a la pantalla els tres actors principals originals era un risc que s'ha pogut salvar en favor de la pel·lícula, i amb l'aparició de nous caràcters que li donen força i vigoria. La pel·lícula fins i tot sense grinyolar, respecta l'aire retro i limita els empastifadors efectes especials, donant rellevància a les actuacions. Les naus especials continuen zumzejant absurdament en el buit interestel·lar i l'absència de la gravetat en l'espai clama percisament per la seva absència. Però tot està en funció de la història, i d'això es tracta. 
Ha estat un plaer que tenia pendent, encara que l'hagi hagut de veure encofurnat en un seient diminut i en una petita pantalla. No ha estat un simple revival nostàlgic i té la traça de deixar l'argument obert per una següent entrega que a diferència de les preqüeles convida a esperar-la.

divendres, 24 de juny de 2016

Brexit

Europa era un ideal, nascut d'una història horrífica de guerres que es volien evitar per sempre. I això amb una idea constructiva, cooperadora i visionària d'uns autèntics líders de la post-guerra, Monet, Schumann, Adenauer...sobre la primera base de la Comunitat del carbó i l'acer. Això va ser un canvi qualitatiu absolut de la lògica de la confrontació i humiliació que només sembrava la llavor del següent escenari bèl·lic. He fet una parell d'entrades sobre la Unió Europea anteriorment, per tant és un tema amb el que m'identifico. Vaig ser un Erasmus pioner quan encara no existia internet ni vols low cost. La meva primera reflexió és que ningú pot estar content que aquest ideal naufragui, encara que de moment sigui de forma parcial, amb el triomf del Brexit. Les mostres d'eufòria només poden entendre's per una visió molt curta del que la Unió Europea havia de ser. L'euroescepticisme és el fracàs de crear una identitat Europea i és significatiu que restar en aquest Unió hagi estat l'opció massiva entre els joves britànics. Aquesta identitat, doncs, potser només necessitava d'una o dues generacions més per a que es consolidés, per a que resultés inversemblant que es pogués plantejar la ruptura de la Unió.
Penso, i parlo des de la meva condició d'analista aficionat, que contravenint els ideals fundacionals, la Unió Europea ha acabat definint-se de forma reduccionista en termes de mercats, de capital, d'interessos particulars dels diferents estats. Quan un marxant de salmó envasat, es queixava que la burocràcia europea els obligava a canviar tot l'etiquetatge amb una inversió de milers de lliures, era incapaç de veure els beneficis que li reportava pertànyer-hi. Allò que es pren en consideració és l'immediat, el particularisme, la percepció esbiaixada que no té en compte el context, que en el cas dels salmons seria, probablement, un merca molt ampli i sense aranzels per comerciar. I les institucions europees s'han esforçat en donar una imatge de buròcrates grisos que no ha ajudat res. 
Per un altre costat, els triomfants líders que publicitaven el brexit, arguïen el contrapoder del stablishment, un concepte vaporós, que pledejava per romandre-hi amb una pedagogia de la por.Pot ser cert, també, però això és simptomàtic una vegada més d'aquesta visió de la Unió Europea, com un simple mercat. I no deixa de ser sa que el poble mostri la independència respecte aquests poders fàctics, encara que s'equivoquin en la seva decisió.
Malauradament, és cert que la Unió Europea no ha aconseguit articular tots els estats i nacions que la formen de manera que ens sentíssim identificats amb una política i ideals comuns. La resposta en política exterior sempre ha estat limitada i patètica (només cal recordar el paper en la guerra dels balcans o l'actual crisi dels refugiats), i alguns estats membres no han tingut miraments d'anar a la seva, i fins i tot contra els principis de la Unió, quan els ha semblat bé. El govern pre-feixista de Polònia i la retallada progressiva de drets polítics és un exemple, el mateix que passa a Hongria o altra vegada, amb la resposta unilateral d'alguns estats davant la crisi dels refugiats.
 I ara, què? Dues coses em venen al cap. Primer és que si alguna virtut pot tenir el capitalisme liberal és que s'adapta per sobreviure, i per tant, el nou encaix del Regne Unit primarà que els aspectes econòmics en forma de tants tractats com calgui, preservin els mercats. Primarà el pragmatisme interessadíssim, del qual els britànics han estat uns mestres, a vegades degenerant en un obscè cinisme com passava en l'època colonial.
I en segon lloc, planyo al Regne Unit per totes les caixes de pandora internes que ha obert. Primer, la divisió generacional amb els joves, clarament europeïstes. Segon, per la demanda ara justificada d'Escòcia i Irlanda del Nord per clamar per la independència uns, i per la unificació amb Irlanda els altres. Ha canviat el tauler de joc, i per tant, les regles. I finalment, quan el venedor de salmó se n'adoni que el seu producte no té tanta sortida com abans. 

God save the queen (i els seus súbdits)


dimecres, 15 de juny de 2016

Els límits de la vida

Posta de Sol a la Segarra, Abril 2015
Aquest matí he pogut sentir un debat molt interessant al programa de ràdia La vida,  presentat per Sílvia Coppulo. Plantejava el problema del preu dels medicaments pel tractament de malalties oncològiques, que cada dia són més cars fins el punt que poden posar en risc la seva viabilitat. És a dir, que el sistema públic no els pugui incloure en la cartera de serveis perquè són excessivament cars. En aquest debat es creuen moltes qüestions. En primer lloc, els límits mateixos d'allò que és una acció terapèutica. La majoria dels nous medicaments estan adreçats a pacients amb malaltia avançada, i el que fan és allargar la seva esperança de vida. No són curatius. Això ja delimita el debat en dos tipus de medicaments, aquells que tenen una intenció curativa, d'aquells on simplement és pal·liativa, i decidir quan un medicament és prou efectiu per considerar-ne el seu ús malgrat tenir un preu prohibitiu. Preu que seria més efectiu dedicar a un altre àmbit, la medicina preventiva, o l'educació.
Un segon debat, o xoc, que suscita aquest fet és el dels beneficis de les farmacèutiques. Els preus que imposen no són preus de cost, de producció. Hi ha els preus de desenvolupament, que són molt elevats. Però això tampoc els justifica. Com tota indústria privada, la mou donar els màxims dividends als seus accionistes i aquesta és la raó dels preus desorbitats. Un fàrmac amb un efecte terapèutic, ni que sigui pal·liatiu, contra una malaltia greu tindrà sempre un mercat delerós. És justificable que l'accés a medicaments que poden ser essencials, estigui subjecte a l'especulació?
Altrament, si no és així, s'agueix que la indústria farmacèutica no tindrà prou incentius per produir més fàrmacs i millorar les nostres vides. 
Un tercer debat és sobre el mateix estat del benestar i els seus límits. Ha de poder cobrir-ho tot, qualsevol avenç, al preu que sigui? Al cap i a la fi, en molts països, potser la majoria, l'accés a medicines fins i tot algunes que consideraríem de primera necessitat, està ben restringit. 
De fons hi ha una qüestió ètica força difícil d'entomar. La primera es decidir on està el límit entre l'acció terapèutica, el dret a la salut, quan aquest és tan car de mantenir que pot posar en entredit altres necessitats. I l'altre, si aquest dret a la salut, a beneficiar-se dels medicaments, pot estar subjecte a una lògica especulativa. I finalment, pensar on estan els límits de l'estat del benestar, què vol dir exactament això que tothom irrespectivament del seu origen social, tingui una cobertura sanitària igualitària. 

Apa, qui vulgui pensar-hi, que s'hi posi. 

dissabte, 4 de juny de 2016

Tiannanmen

 Tiannanmen vol dir Porta de la Pau Celestial. Avui que fa 27 anys de la repressió de les famoses protestes, encara sona a sarcasme. Jo hauria pogut ser un dels joves que varen morir a aquesta plaça, per edat. O bé aquell anònim personatge, una icona de finals del segle XX, que va fer aturar una aguerrida columna de tancs (si hagués estat prou borratxo). Encara ningú sap qui és, ni, evidentment, què se n'ha fet. No m'estranyaria que davant el seu potencial icònic es corregués a fer-lo desaparèixer. O ell mateix, que era temerari però no tenia vocació de màrtir, es va acuirassar en  un estricte anonimat per evitar represàlies. O bé jau entre els morts d'aquella jornada, anonimitzats pel règim.
 Tant és a aquestes alçades. Xina continua sorprenent amb el seu control ferri de la informació. Al règim l'importa un rave la veritat, la dels fets, allò que ha succeït, i que el principi que el regeix és el del pragmatisme més absolut, descarnat, i practicat a consciència. El mateix fet que el Partit que regenta la xina es continui anomenant comunista sigui, també, sarcasme estratosfèric, és un exemple del que vull dir. Però més desconcertant és amb l'aplom amb que ho exhibeixen. Vaig estar a Tiananmen ara fa cosa d'uns set o vuit anys. És un lloc inhòspit, una esplanada de ciment homogeni amb un mausoleu, el de l'ínclit Mao-Tse-Tung, plantat al bell mig que l'extensió de la plaça fa petit. El perenne smog que impregna el cel de Beijing encara ho fa tot més gris, plumbós. Una família de xinesos de províncies varen voler fer-se una foto amb mi, potser el primer occidental que veien en sa vida. Tot plegat, Beijing mateix, sembla haver estat dissenyat per anul·lar la individualitat. Tanta vastitud, aquests edificis ciclopis, la indiferència del formigó. Al fons, la mateixa la Ciutat Prohibida dels emperadors, que de tant restaurada fa més l'aire d'un modern parc temàtic. No té ànima. I el retrat de Mao penjat allí, indiferent. Per fer-nos una idea, no seria exagerat dir que això és paral·lel a que en la Plaça Roja de Moscú s'hi exhibís encara un retrat de Stalin o al Reichstagg de Berlín el de Hitler. El nombre de víctimes atribuïdes a les idees paranoides del tal Mao són comparables als números d'espant i gestes horrífiques d'aquests altres dos monstres. Només cal llegir algunes cròniques de l'època, o de la Revolució Cultural. O recordar per exemple, segons explicava Santiago Carrillo a les seves memòries, com en un congrés de la Internacional Socialista el Mao afirmava sense immutar-se que no temia una guerra nuclear. Segons els seus càlculs moririen 300 milions de xinesos, però encara en quedarien 300 per fer la Revolució. O fullejar el delirant llibre vermell. La imatge de Mao encara present és un altre tètric sarcasme. Però es justifica, simplement, perquè és útil per galvanitzar la societat entorn del malanomentat Partit Comunista (del que n'era fundador), en un país que del que té més terror és de la divisió, de la disensió i amb això en tenen prou. D'aquí també que s'afanyin a llençar tones de gris ciment sobre la memòria de Tiananmen. No són desmemoriats, només porten fins les darreres conseqüències la dita de Deng-Xiaoping en aquest estil curiosament poètic tractant-se de barbaritats, què importa que un gat sigui negre o marró, si del que es tarcta és que caci ratolins? 

P.D. És bo recordar que tots participem d'aquest atroç pragmatisme que atropella la veritat, pel que suposo la Xina com a mercat o fàbrica de productes barats. Vaja, que ni que sigui per passiva, ja ens està bé pintar els gats encara que sigui fúcsia. 

dimarts, 31 de maig de 2016

Demagògia

Enllaçant amb l'entrada anterior del Bukowski, que és un antídot contra la demagògia, volia llençar aquí uns pensaments abans no se m'escapin. Jo entenc per demagògia, i és una definició personal, com l'exercici en que es construeix un argument per sustentar una proposició que ja he assumit d'entrada. Vaja, és el revés del mètode científic, on es fa una hipòtesi i es construeix un experiment per corroborar-la. Aquí no, ja es dona per feta i tot el discurs s'adapta al pre-judici. És cosina germana de l'hipocresia, però a més a més, la demagògia s'utilitza amb un objectiu manipulador, normalment dels ciutadans. Posaré dos exemples recents, i el fet que siguin del mateix color polític no ha de presuposar cap judici, perquè n'hi ha a tots costats de demagògia.
 El ministre de l'interior en funcions argumenta que el primer secretari dels socialistes catalans, no havia d'haver assistit a la manifestació pels drets socials adquirits d'aquest dissabte. Una resposta als repetits recursos presentats al Tribunal Constitucional contra les lleis socials catalanes. El seu raonament és que es posava de costat dels independentistes i els antisistema. Així, aquest senyor esquitxava els seus rivals polítics directes i promou la polarització que tant els beneficia. A un costat estem nosaltres, els bons, els garants d'allò que val la pena, i a l'altre la resta, la xusma. El senyor secretari del PSC, per mi l'orador més brillant que conec en política, l'ha desmuntat eficaçment. Com no poden haver punts de connexió amb qualsevol força política, ni que sigui en els temes més essencials, sense necessitat de combregar totalment els uns amb els altres? On queden els ponts, doncs? Posem divisòries infranquejables que nomes porten a l'esclerosi política, la social i d'aquí a fotre'ns a garrotades? 
El segon exemple l'ha propiciat la vicepresidenta en funcions del govern central, amb la mateixa intenció. Ha comentat que l'ajuntament de Barcelona ha temptejat la possibilitat de comprar el famós "Banc okupat", per retornar-lo de forma ordenada i legal a les seves funcions socials. La vicepresidente ha argumentat que l'Ajuntament no té altre recurs que "comprar" els problemes, amb els diners dels contribuents per recolzar els antisistema, i ha afegit com qui res, dels quals l'actual alcaldessa n'era militant. De fet, l'Ajuntament el que plantejava és avalar les entitats socials per a que elles compressin el local. I l'estretègia de fons és adquirir un local més per les entitats socials de la ciutat, espais que realment manquen. Es pot no estar d'acord, però és raonable aquest plantejament i certament sona diferent al missatge, que malauradament i de forma eficaç, haurà arribat al públic desinformat o que no es vol informar. Perquè també li està bé a molts ciutadans participar en aquest akelarre dialèctic (i agafem-nos forts ara que ve la campanya electoral), i pintar la realitat entre bons i dolents. El primer símptoma de manca d'intel·ligència és la desaparició dels matisos. O com vaig assenyalar una altre vegada, la classe política es tracta entre elles i els respectius votants, com si fossin alienats mentals, malalts que els porten a prendre uns posicions forassenyades i no gaudeixen de les llums que per un estrany privilegi, ells posseeixen. I quan la demagògia i l'arrogància conflueixen la cosa ja fa fàstic, francament. 

Bukowski

Havia sentit parlar de Charles Bukowski, escriptor nord-americà però d'origen alemany (1920-1994) però no he llegit res d'ell fins ara. Vaig comprar la seva col·lecció de relats "La màquina de cardar", i l'escriptor i el personatge m'han captivat. Si voleu posar un exemple del que és evitar el "quedar bé", que tant de talent atenalla, llegiu Bukowski. Àcrata, llibertí, l'importava un rave el reconeixement que, precisament per la seva autenticitat, li va arribar. Quan he vist fotos seves, he pensat que la seva imatge es corresponia perfectament a la que m'havia imaginat llegint els seus relats.  És inpirador també el seu estil, basat en l'acció, els traços enèrgics, i terriblement eficaç. Dic eficaç perquè en aquest recull de contes he llegit dues narracions que m'han deixat aterroritzat una, i bocabadat l'altre. La primera és sobre un abús sexual a un menor, però descrit en primera persona. No el recomano per persones sensibles, però qui s'atreveix a entrar en aquest terreny amb aquesta eficàcia narrativa ha de ser un geni, encara que entengui que algú el qualifiqui de geni maligne. És potser l'única vegada que he pensat que un conte és censurable. La segona narració és d'un lucidesa espaterrant. Un mal viatge. Però al cap i a la fi cap té desperdici. Sarcàstic, no gens frívol, malauradament sincer. Una teràpia per evitar, o saber portar millor, això del políticament correcte. Dir les coses pel seu nom, encara que es pugui ser tan mortífer com una metralleta. 

divendres, 20 de maig de 2016

La infantesa robada

 Avui he sentit les declaracions del president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, més coneguda com la "Patronal" dels empresaris, el senyor Rossell, sobre quin hauria de ser l'objectiu de l'educació dels nens. La sentència que més atenció m'ha cridat, ha estat l'afirmació sense pal·liatius que el progrés del país depèn que es fomenti, des de la guarderia mateixa, l'adquisició d'habilitats flexibles i mentalitat d'emprenedoria als nens per a que estiguin més ben preparats pel futur mercat laboral.
 Mirat així, sembla que el senyor Rossell considera el sistema educatiu una simple fàbrica de mà d'obra adequada a les necessitats del mercat de treball, fins i tot des de les seves etapes no obligatòries. Reclamar que aquest procés s'implementi ja des de la guarderia, és una asseveració digna d'una mentalitat totalitària. I amb això no estic fent una afirmació sobre les inclinacions polítiques del Senyor Rossell, però porten a pensar si només porten nens a aquest món per sotmetre'ls a una servitud utilitarista. La qüestió té profuditat, sobretot si es deixa que per passiva aquesta concepció s'implanti efectivament. Sobretot perquè tots sabem que els nens a la guarderia només necessiten jugar, jugar i jugar sense cap propòsit que no sigui ser feliços. Res més. La resta només pot ser coacció que crearà humans potser eficients, però infeliços (per no dir, a més a més, imbècils).
Al cap i a la fi crec entendre el raonament del Sr. Rossell, atès el model de desenvolupament que impera al món, però això té consqüències, o potser la conseqüència d'aquest ordre són aquest tipus de plantejaments.
Crec que estem capgirant l'ordre dels factors, i portant fins les darreres conseqüències l'afirmació del "viure per treballar", enlloc del "treballar per viure". El més greu és que aquesta mentalitat utilitarista de l'educació amara l'esperit dels pares, que sense voler-ho transmuten la por a un futur incert pels seus fills en una amenaça per la qual cal preparar-los. Aquesta por es manifesta, per exemple, en l'èxit que tenen algunes escoles infantils d'anglès, on ja amb 3 anys entaforen els nens per a que aprenguin aquesta llengua. Jo no vaig començar a balbucejar alguna cosa en anglès fins els 18, i només fins els 26 o 27 m'hi vaig posar seriosament. I ara tinc un anglès més que bo.
  Em crec encara que això d'educar té un triple objectiu, promoure homes i dones lliures i responsables, i de retuc amb la possibilitat d'ésser feliços (així ho resa la declaració dels Drets Humans). O és que potser el sistema al qual representa el senyor Rossell i pel qual parla, el que vol evitar és que ningú es faci la pregunta més transgressora que pot existir, les coses, han de ser necessàriament així? O són necessàriament així? Potser finalment feran bona la profecia de la pel·lícula Trainspointing: En un futuro no habrá ni hombres ni mujeres, solo jilipollas

dijous, 5 de maig de 2016

Temps de segona mà

 La fi de l'home roig és el subtítol de Temps de segona mà, de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura del 2015. No sé si es pot considerar un nou gènere literari, però em resulta difícil definir-lo. Aparentment són una col·lecció d'entrevistes de ciutadans de l'antiga Unió Soviètica, de tots els seus racons, fetes des dels anys 90 fins fa ben poc, a antics herois de la segona guerra mundial, joves, persones de mitjana edat. Tot des de la perspectiva particular de la seva condició i del moment històric (no és el mateix una entrevista del 2010 que del 1993, quan es consumava la dissolució de la Unió Soviètica). He dit aparent perquè per certs trets d'estil comuns entre tots els relats, potser també deguts a la traducció, s'intueix una feina de literaturització dels relats. És a dir, que estan en certa manera reescrits però amb l'objectiu de fer arribar millor la veritat que transmeten sense adulterar-la. Al contrari, al servei d'aquesta veritat. Però no crec que aquest sigui el principal mèrit de l'autora. Diria que allò més meritori és la capacitat de fer caure les barreres, que els entrevistats es despullin davant seu i després ho sàpiga reflectir. Quantes converses sinceres, tan despullades, hem tingut mai amb un desconegut, o conegut, com les que desfilen pel llibre? Potser cap. Ni nosaltres mateixos seríem capaços d'explicar-nos així, ni que fos sols en una habitació davant un mirall. Segons s'intueix en el llibre, la literartura en sentit ple, emergia de forma espontània durant les entrevistes, fins i tot inesperada per l'autora com si es topés amb inesperats tresors. Era així quan algú decidia trencar la brida, potser cansat després d'una vida de silencis. O com qui es treu una llossa de sobre quan tot d'una es troba algú capaç d'escoltar. Cal pensar que l'autora deu tenir una gran capacitat per crear empatia. Deu ser un tret necessari de qualsevol gran autor. Saber empatitzar, o com es diu avui dia, connectar amb la gent, la realitat. De fet, l'autora es fa fonedissa de la narració, talment un micro que només ens transmet, només afegint una qualitat de so excel·lent, els colpidors relats que tots junts, fan un conjunt coral que ens parla de l'ànima russa, i de l'ànima soviètica.
 El llibre és un gran exemple d'intrahistòria, la història dels petits subjectes, els homes i dones, aclaparats pel seu moment i al qual han respost com han pogut, segurament menys amos d'ells mateixos del que voldrien reconèixer, i  a voltes de forma inconcebible o fins i tot monstruosa, com els funcionaris dels gulags. La impressió general és que tots plegats no han escollit el seu destí, s'han vist atropellats pels esdeveniments segons els toqués viure (l'època de la mà de ferro, la repressió dels anys trenta del poder soviètic, la segona guerra mundial, el feroç i paranoic estalinisme, l'esfondrament de la URSS, l'emergència del neocapitalisme salvatge amb Ieltsin).  I també permet entendre millor l'actual Federació Russa i les antigues repúbliques soviètiques, el llast històric que suporten, la seva psicologia col·lectiva.Tot un mosaic corprenedor, que obra l'estrany miracle de fer-nos entendre que compartim una ànima comuna (ens identifiquem en les emocions i reaccions), i l'estremidor, i inquietant segons quins relats, judici que tots podríem compartir les complicitats, frustracions, monstruoses inclinacions que es relaten. Algunes històries fan posar els pèls de punta però alhora no permeten perdre de vista la seva profunda humanitat. Finalment, no ens atrevim a jutjar a ningú dels entrevistats. Aquí està la grandesa d'aquest llibre, d'aquest prodigiós cant coral.