dissabte, 29 de setembre del 2012

La merla d'aigua

 Els ocells són realment uns éssers inspiradors. No puc cansar-me d'observar-los. Aquesta vegada he pogut caçar amb la càmera un merla d'aigua (Cinclus cinclus). He vist unes quantes vegades la merla d'aigua, no és difícil de veure'n en els rius i riuets de tot el Pirineu. Dos exemplars adults que saltironejaven entre les pedres del torrent que baixa per la Vall de Pombie, que puja fins el Midi d'Ossau. És un ocell particular, típic dels ambients muntanyosos i dels verals de torrents i rius. Busca petits crustacis a les roques i els petits tolls, que busca capbussant-se. Els ocells de muntanya són ben particulars. Acostumen a tenir una especialització a aquest medi que els fa molt diversos. Alguns són relíquies del quaternari, quan encara les valls estaven cobertes per geleres immenses, i que amb l'escalfament del clima s'han anat aculant cap als ambients més alts, en les seves illes ecològiques, com el gall fer (Tetrao urogallus) i la perdiu blanca (Lagopus mutus). A mi em captiva especialment un ocell que he vist unes tres o quatre vegades, el Pela-roques (Trichodroma muraria).
 En fi, us deixo la fotografia de la merla d'aigua. Destaca pel seu ventre blanc i el plomatge en el dors de color marró fosc, els exemplars joves tenen un color més difuminat a l'esquena.

dijous, 27 de setembre del 2012

Midi d'Ossau

 Tinc una dèria per tot allò relacionat amb el vulcanisme, i en general, cada vegada em captiva més la geologia. Qualsevol paisatge és un llibre obert de milions d'anys. Impressiona pensar que tota aquesta bellesa és fruit d'un lentíssim procés, que només té sentit quan durant la nostra fugissera vida en l'escala geològica, no som ni tan sols un sospir, el podem contemplar. Quanta bellesa!
 Aquest cap de setmana he tornat a un dels cims més impressionants i originals dels Pirineus, el Midi d'Ossau, situat al Béarn. És una mole de pedra vertical, que contrasta amb totes les muntanyes de l'entorn perquè surt aïllada, abruptament, i és de color molt més fosc. Es tracta de l'esquelet d'un antic volcà que estava actiu ara fa 260 milions d'anys....260 milions d'anys vol dir que ha contemplat els dinosaures passejant-se per les seves faldes fins els primers homínids. Quan dic l'esquelet d'un antic volcà, em refereixo un fenòmen geològic que ocorre quan un volcà d'extingeix. El basalt de la xemeneia experimenta un procés de refredament molt lent, que fa que solidifiqui i doni una roca molt dura. Després, l'erosió destrueix el con que l'envolta i queden aquestes columnes insòlites. Per exemple, tots podeu recordar la Diables Rock, la muntanya on aterrava la nau extraterrestre en la pel·lícula Encuentros en la tercera fase, de François Truffaut, ho dic en castellà perquè sempre l'he vista en aquesta llengua. Té el mateix origen. A l'illa de Stromboli, a uns 200 o 300 metres mar endins, s'aixeca també una curiosa estructura en forma de pitó, com una enorme columna que s'alça uns  50 metres sobre el mar. És l'antiga xemeneia del volcà Stromboli, en el lloc on es trobava fa uns quants milers d'anys, l'Strombolicchio li diuen, el petit Stromboli. Acaba amb la mateixa forma que el Midi d'Ossau i té el mateix color.


 Total, que m'he deixat fascinar una vegada més, i he fabulat sobre la història que ens explica aquest impressionant cim de 2.884 metres. El volcà deuria ser altíssim, correspon a un temps en que allí hi havia cims de 6.000 metres, i les erupcions espectaculars. Diuen que era de tipus strombolíà.  L'he ascendit un parell de vegades, és una grimpada molt distreta. I fins i tot hi vaig passar una nit al capdamunt. Us en deixo una foto per a que la disfruteu. 

Està presa al refugi de Pombie, ja a la base de la muntanya pel que l'angle és molt tancat i no s'acaba de veure la seva majestuositat. Afegeixo una altra baixada d'internet.


Per cert, no és l'únic vestigi d'aquest tipus als Pirineus, encara que sí el més evident. No gaire lluny hi ha el cim i el vèrtex d'Anayet, que tenen el mateix origen però aquests sí que es poden confondre amb el paisatge general, i a Ribes de Freser, el penya-segat que hi ha a sobre, és d'una roca també d'origen volcànic. Una antiga xemeneia d'aquestes característiques, encara més antiga, d'abans que no existissin els Pirineus que va ser engolida per les forces tectòniques i metamorfositzada. És un mineral molt rar i curiós i un dels pocs llocs del món on es pot trobar. I finalment, si mai passeu per Hostalric, el turó on s'enfila el poble també és una antiga xemeneia d'aquestes, més moderna en termes geològics, només té un parell de milions d'anys. Bé, no sé si pot interessar a ningú tot això.



dimarts, 18 de setembre del 2012

Santiago Carrillo

   El meu blog comença a semblar un obituari, però no volia deixar escapar l'ocasió per fer quatre pinzellades sobre Santiago Carrillo, ara que tot just hem sabut que ha mort, als 97 anys d'edat, fent la migdiada. No és el final previsible per un lluitador i un fumador empedreït.  Se'n va definitivament, doncs, un altre personatge d'aquells que de tant en tant, quan en sentíem alguna cosa pensàvem allò de, encara és viu? I fa molts anys que ho diem. Semblava un immortal que a més ha fet un bon favor, sense voler, a les empreses tabacaleres perquè des que era jove fins al final ha estat un fumador contumaç. Ni càncers, ni bronquitis ni res. Ha mort plàcidament fent la migdiada i amb el cap claríssim i sempre de bon humor, amb el posat murri habitual i la cigarreta sempre entre els dits o entre els llavis. Ateu declarat,  ni tan sols temia la mort. O no ho semblava. No fa massa que encara el vaig poder sentir i mantenia la ment i la parla ben clara i lúcida. 
 Què en sé d'aquest personatge? Desapareix potser el darrer  gran protagonista viu de la segona República i la Guerra Civil. Era dirigent de les Joventuts Socialistes, ja amb vint-i-un anys, i l'artífex que aquestes es fonguessin amb el Partit Comunista cosa que va suposar un autèntic xoc enre els militants d'esquerres de l'època. Dirigent de la República també durant la guerra, no s'ha pogut treure mai de sobre l'ombra dels crims de Paracuellos, quan van haver d'evaquar els militars i falangistes de les presons de Madrid quan l'exèrcit nacional els assetjava. Eren una patata calenta  i un perill que no li van trobar millor sortida que afussellar-los pel camí. Més de cinc-mil, diuen. A Carrillo, encara fa poc en alguna aparició pública, no li faltava el grup de falangistes que encara l'increpaven per aquests fets. Ell sempre ho ha negat amb una vehemència que no sé si volia dir que acceptava el fard tan si era fals o vertader. No se n'ha tret l'aigua clara. 
 Des que sóc nen que n'he sentit parlar i el veig als mitjans de comunicació. Famosa és la seva tornada clandestina de l'exili amb peluquí.  Protagonista destacat de la transició espanyola,  va saber reconduir el comunisme espanyol cap a la democràcia, amb algunes concesions que haurien semblat impossibles. Dirigent del PCE, diputat, víctima de la partitocràcia. Ha estat sempre allí, per desesperació d'aquells que fa temps que el volen veure mort, sobretot els nous nostàlgics que no volien oblidar allò de Paracuellos.
 D'ell n'he llegit dos documents prou il·lustratius. Un és l'entrevista que li va fer a l'exili la periodista italiana Oriana Fallaci, recollida en el llibre Entrevistas con la Historia. Per cert, probablement és el darrer entrevistat que quedava viu, inclosa l'Oriana Fallaci. Dels vint-i-escaig entrevistats, protagonistes de la història contemporània dels anys seixanta i setanta, ell i el biste de Recife Helder Camara, són els dos únics que impressionaven per la seva lucidesa, un cop llegides les entrevistes més de trenta anys després que es realitzessin, i per tant amb la perspectiva històrica. Aquí vaig començar a trencar el prejudici. Santiago Carrillo, ja advocava per l'eurocomunisme i el comunisme democràtic, en un temps en què la Unió Soviètica mantenia les seves postures totalitàries i semblava que encara podia menjar-se el món. La seva anàlisi de futur s'ha mostrat molt encertada o com a mínim ben orientada, comparada amb d'altres personatges inclosos en el llibre que ara fan quasi riure, benevolament. 
 Més tard em vaig llegir la seva autobiografia. Molt sucosa, plena d'anècdotes del període de l'exili i les facècies del comunisme internacional, tot i que hauria pogut ser escrita amb una mica més de qualitat i en alguns fragments es notava un intent auto-justificador que potser reflecteix una consciència no tan tranquil·la com semblava. Abans de l'estiu encara el vam poder veure en una recepció amb el Rei, junt amb el que es pot considerar el seu antagònic, Manuel Fraga Iribarne. Ell amb una crossa, el Fraga ja en cadira de rodes. Tots dos ja han marxat d'aquest món. Un creia que no n'hi havia cap altre, l'altre pensava que sí. Què s'explicarien si un dels dos estigués equivocat, i es retrobessin  de nou nets de prejudicis? Hi ha qui encara creu sincerament que Carrillo deu estar rostint-se en algun foc etern. En fi.
 A La Vanguardia digital han publicat la Contra que li van fer l'any 1999. Fa algunes afirmacions que mostren una duresa de sentiments notable, per exemple el repudi del seu pare que va trair la República. Crec que una de les claus per entendre els de la seva generació, és que ve d'una època en que la militància en un partit, i especialment en el partit comunista, subordinava totalment l'individu, de manera que els militants consideraven natural donar la vida, i a fe que la posaven, per la causa i pel partit. Aquesta mentalitat avui ens sembla incomprensible. No és que fossin inhumans, simplement l'ideal col·lectiu passava per sobre de tota altra consideració. Cal entendre l'exageració d'aquesta actitud com l'origen d'algunes barbaritats del segle XX. Afortunadament, tothom reconeix que Santiago Carrillo va saber superar aquesta forma de concebre l'ideal i va tenir, quan va convenir, una veritable alçària de mires que només tenen els grans personatges, i que va contribuir no poc a la transició democràtica. Va saber entendre's amb el Rei i amb Tarancón i va fer un paper imponderable.
 La mort li ha arribat com un sospir,  mentre dormia sota les darreres calors d'aquest estiu que s'escola sense remei. 


dissabte, 15 de setembre del 2012

Miquel Batllori

 Ahir, ben sàviament, vaig idecidir quedar-me a casa i mirar al canal 33, no podia ser en cap altre, el documental L'agudesa d'un savi, sobre el pare Miquel Batllori, jesuïta i historiador. Ja coneixia el personatge, Josep Pla li va dedicar un dels seus homenots,  un home que durant molts anys que feia una feina solitària i fins un cert punt només coneguda en els cercles especialitzats, però que al final de la seva vida (va morir el 2003, als 93 anys d'edat) finalment es va reconèixer la seva extraordinària tasca i es va difondre la seva obra. Va ser un estudiós extraordinari de diversos períodes de la història europea des de la perspectiva catalana. O millor, la projecció catalana en la cultura Europea durant més de vuit segles. Va donar llum definitiva a personatges com Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Baltasar Gracián, el cardenal Vidal i Barraquer, la família Borja. A partir d'aquests protagonistes dels seus temps, va donar les claus per entendre i interpretar-los, a ells i al període en que visqueren. Fou un pioner tenaç que es va amarar d'una saviesa i erudició aclaparadora. Veure'l disgredir, ja nonagenari, en la pantalla, deixa bocabadat per la seva loquacitat i lucidesa. I transmet  a més una humilitat gens fictícia, gens impostada. Al final, ell mateix es reconeix com un humil historiador que no dona massa importància a la seva obra i encara recordo que una de les seves darreres declaracions va ser que si una cosa li sabia greu, és no haver estat més generós. La seva obra , més de mil escrits i volums, va ser compilada per iniciativa i insistència d'Eliseu Climent, l'activista cultural valencià. Dos dies desprès d'acabar aquesta tasca, com si tingués consciència que ja havia posat el colofó a la seva vida, el pare Batllori ens va deixar. I cada vegada que un savi ens abandona, ens sentim vertiginosament sols.
 El documental combinava entrevistes i intervencions dels arxius de TV3 del pare Batllori, veus en off que citaven escrits seus, entrevistes i declaracions d'entesos i col·laboradors seus i pinzellades sobre les seves troballes i aportacions historiogràfiques. Tot plegat crea un mosaic molt encertat, lluny de la simple biografia, que mostra l'home i l'obra, quan de fet són una mateixa cosa. A mi em va aixecar una admiració reverencial, una vida que es consagra a un propòsit, recorre el camí fins el final i deixa un llegat que quedarà per sempre.
 D'aquest llegat, el que n'he pogut extreure és la immensa riquesa que amaga la història del nostre país. No tenim necessitat de reivindicar-nos, francament, i podem quedar-nos ben tranquils davant les veus que volen creure's i fer-se creure que som fruit d'una mena de quimera històrica. I en segon lloc, com fa empal·lidir una figura d'aquesta magnitud, la mediocritat que entravessa la nostra societat. Emmirallar-s'hi, ben humilment, no pot fer res més que estimular-nos i empènyer-nos a donar el millor de nosaltres mateixos.
 El documental acaba amb una imatge zenital de la tomba, una petita làpida al terra amb les dates de naixement, entrada a la Companyia de Jesús i la mort, que es troba al cementiri dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. La pedra ja està coberta de líquen. Què en queda de tota aquesta saviesa? L'obra, l'exemple, i n'estic segur que la persona, no sé com, que ha mort per donar fruit.


P.D: Sempre he trobat tonta la afirmació aquesta que la gent viu mentre se'ls recorda o l'obra perdura, però certament, des d'aquesta perspectiva aquest home ha aconseguit el més semblant a l'eternitat.


dimecres, 12 de setembre del 2012

Incerta glòria

   El 2012 és el centenari de l'anomenada collita del 1912, en l'àmbit de la cultura catalana. Aquell mateix any van néixer els escriptors Pere Caldres, Avel·lí Artís Gener (Tísner) i Joan Sales i Vallès. De tots tres, el que conec crec que molt bé com a lector, és en Pere Calders. Però la publicitat d'aquesta efemèride m'ha empès a interessar-se pel darrer, Joan Sales i Vallès. La primera cosa que m'ha cridat l'atenció és que a més de compartir el cognom, en les fotografies té una fisomia molt i molt semblant a alguns familiars meus. Tot plegat em fa suposar que som parents, llunyans i no sé a través de quina branca, però parents. Ho hauré d'investigar.
Joan Sales ha deixat dues obres, a part de la seva tasca com a editor i activista cultural, Incerta glòria que acabo de llegir i les cartes amb el poeta Màrius Torres.  Incerta Glòria transcorre durant la Guerra Civil, que l'autor va viure com a soldat republicà. Està escrita en un format a voltes epistolar, a voltes en primera persona com si fos un diari o com a narrador en primera persona, directament. Cada una de les tres parts en que està estructurada canvia el punt de vista però amb una seqüència cronològica, dels personatges protagonistes. El Lluís, un tinent al front d'Aragó d'ideologia anarquista, crec que el alter ego del Joan Sales, la Trini, companya del Lluís que es queda a la reraguarda de Barcelona amb el fill que ambdós tenen, i l'Agustí Cruells, ex-seminarista enrolat en l'exèrcit republicà en la mateixa brigada que el Lluís. Pel mig, hi ha un personatge una mica enigmàtic i desconcertant, però potser el més lúcid i que dona el contrapunt a tota l'obra, també soldat en la mateixa brigada, en Soleràs. L'obra té una quarta part, que els editors d'aquesta darrera edició que vol commemorar el centenari del naixement de Joan Sales, han decidit posar-la a part com una altra obra (Viatge d'un moribund). El fet és que en Joan Sales, des de la primera edició de la novel·la fins les darreres modificacions introduïdes el 1981 (va morir el 1983, si mal no recordo, igual que la Mercè Rodoreda), va estar prop de quaranta anys traginant-la, donant-li voltes, reescrivint-la. La primera tenia dues-centes seixanta pàgines. La darrera, més de nou-centes. Podríem parlar d'autèntica obsessió per digerir i abocar tot el que la Guerra Civil va significar per ell, i potser per això dona la impressió de ser un enorme llenç inacabat. S'ha qualificat Incerta Glòria com l'obra més russa de la literatura catalana. I és cert que en llegir-la a mi m'ha recordat força l'obra Vida i Destí, de Vasili Grossmann, feta de retalls de la Unió Soviètica durant la segona guerra mundial. Incerta Glòria a voltes també sembla feta de retalls, de fragments que no s'acaben d'obrir, d'altres perfectament tancats. Diria que suggereix i amaga molt més del que explica, però alhora explica molt,  moltíssim. Com totes les obres sobre un conflicte armat, escrites amb sinceritat i des de dins, dona la veritable mesura i les contradiccions, i per tant la tragèdia humana, d'aquest període. Si a més, en som capaços de posar el marc històric, el dels fets mal anomenats objectius, l'obra s'alça imponent. Un historiador, i ja ho vaig afirmar en una anterior post (Parte de Guerra, de Edlef Köpplen, 06/06/2012), a més dels fets, no es pot perdre aquestes obres que entren en l'ànima del conflicte, que reviuen l'atmosfera, l'ambient, les emocions, la tensió entre ideals i realitat. I sobretot, donen llum a una cosa que aprecio moltíssim i són les contradiccions internes de qualsevol conflicte que fan que el judici, que sempre vol tendir al maniqueïsme i la simplificació, deixi de tenir en certa manera sentit. Millor escoltar amb respecte aquestes veus que gràcies a Joan Sales, ens arriben de lluny Us obsequio un fragment del pròleg:

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves (...). Un fosc afany ens mou durant anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor ¾ i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa (....). La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats (...). Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat.
P.D: Curiosament, vaig sintonitzar Catalunya Ràdio que emetia en directe l'acte institucional de la Diada, en el moment precís que llegien un fragment d'Incerta Glòria, de la que tot just acabava de llegir-ne la darrera ratlla.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Per què no aniria a la manifestació de l'onze de Setembre

 La inèrcia popular, i el bombardeig mediàtic, m'empenyen a assistir a la manifestació del 11 de setembre per la independència de Catalunya. Com si temés que d'aquí a una colla d'anys em sabés greu no haver dit "jo hi vaig ser". I al marge d'aquesta motivació discutible, m'he preguntat  què penso i vull realment. 
 En primer lloc, la independència en sí mateixa no m'importa massa si no sé quin model de país hi ha al darrera. Es mantindria la partitocràcia? Continuarien els càrrecs públics sense por a que es passin comptes a la seva gestió? Quina economia s'imposaria, la llei del mercat i l'especulació o la que posa la persona en el seu centre? Perquè hi ha algun polític independentista que si arribés a governar aquest país, temo que amigraria. Dono per fet que la vocació de Catalunya seria la de ser un país Europeu, que Europa alhora, sigui de veritat i també faci una mica més absurdes les fronteres, però en fi. Per quan els Estats Units d'Europa?  I marxar d'Espanya em sap greu. Primer perquè seria la història d'un fracàs, un malentès mutu.  A mi, la idea del federalisme em seduïa. Segon, perquè tinc molts amics espanyols i quan penso en això, no li trobo del tot el sentit. Tercer, em sap greu deixar de banda aquells de l'altre riba de l'Ebre i d'aquesta que creuen sincerament que som una mateixa pàtria. Sóc un sentimental, què hi farem. A Rupit, on sóc ara, l'ajuntament ha trufat els carrers de banderes estelades. Si hi ha algú en aquest racó de país que se senti legítimament espanyol, es pot sentir exclòs, violentat. I no m'agrada. 
 Si ho mirés des del costat més utilitarista, tot i les guerres de declaracions i xifres, tendeixo a creure'm això del dèficit fiscal. El silenci tàcit dels dirigents del govern espanyol en aquest sentit em fa suposar que no tenen arguments per sostenir el contrari. Però és una pena que la independència tingui per motor motius pecuniaris.   Altrament, cal reconèixer que molts sectors espanyols han abonat amb ganes l'independentisme. Porto temps  llegint la premsa d'àmbit estatal, i sovint supura un menyspreu que només fa agafar ganes de tancar la porta i dir aquí us quedeu. I finalment també em sento incòmode en els esdeveniments massius. En tot cas, si algú que em conegui m'hi veu, que m'ho torni a preguntar.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Cabrerès, bell Cabrerès


   El Cabrerès és un dels indrets del nostre país que es pot dir que té màgia, com es ve a dir darrerament d’una manera francament fada. Es pot creure que ha estat tocat per un orfebre tel·lúric, i esdevé de froma natural un referent de l’ànima. Per a qui hi visqui, o hi estigui arrelat d’alguna manera, fa boa la cita de Lluís Llach i ens fem contrabandistes, mentre no descobreixin detectors dels secrets del cor. El Cabrerès, subcomarca d’Osona, està aculada entre els límits de la Garrotxa i La Selva. La serra de Cabrera, com una vella  i ciclòpia dentadura, estén les ombres dels espadats característics sobre les rouredes i fagedes del seu redós. Quan s’hi arriba ocorre el mateix de qui intueix un  llunyà un perfil i familiar que ens saluda de lluny. Fa relativament poc temps vaig estar a Nàpols, i encara que en una mesura més imponent, la presència llunyana, amable i alhora amenaçant em vaig adonar que el Vesubi imprimia la mateixa sensació als napolitans i fins i tot imprimia caràcter. Al Cabrerès passa el mateix. I s’hi pot llegir la història geològica, el vel verd de vida que hi  ha estès la natura i l’acció, encara harmoniosa, de l’home. Els pobles propers semblen emanats directament de l’entorn, integrats: Cantonigròs, L’Esquirol, Rupit… Un geòleg en feria una lectura més prosaica. Citaria forces que han estat devastadores, la falla d’Amer que és la responsabled’aquests cingles i en època històrica encara de terratrèmols devastadors com el del 1428. Però tot plegat es conjura en una harmonia que emociona, pacifica l’esperit, com si tots els milers i milions d’anys d’història que han donat aquest fruit, només m’haguessin esperat pel breu instant que jo els he pogut contemplar (en el sentit més profund del terme).