Follow by Email

dijous, 18 de juliol de 2013

Hannah Arendt (o quan pensar és transgredir)


 Ahir vaig anar a veure la pel·lícula Hannah Arendt,  filòsofa existencialista jueva nascuda el 1906 i morta el 1975, alemana nacionalitzada ciutadana dels Estats Units, que es va fer famosa pel llibre "La banalitat del mal" i la controvèrsia que generà, escrit a partir de la seva experiencia com a enviada especial del New Yorker al judici del capitost nazi Adolf Eichmann a Jerusalem, el 1965. Sabia aquest apunt, i l'havia llegit o sentit moltes vegades citada, però no m'hi havia posat en aquest personatge fins ara. La seva biografia és fascinant, una d'aquelles vides que tenen el privilegi que sembla que vinguin a fer una cosa al món i ho acompleixen, rodona. Potser va ser gràcies al seu carácter independent, tenaç i resolut molt ben mostrat en la pel·lícula.
Faré alguns apunts, agafats sense ordre ni concert, del que m'ha suggerit la pel·lícula i el personatge. En primer lloc, impressiona l'honestedat intel·lectual de Hannah Arendt, per distanciar-se prou d'un drama de dimensions inimaginables, l'holocaust del poble jueu, i escriure amb llibertat el que realment pensa, aplicant amb rigor els seus principis i sense deixar-se subornar. El resultat, evidentment, quan algú escriu amb coneixement i des de la consciencia, no pot fer res més que molestar a algú, o a molts com és el cas. I el fet és que si per un costat l'Hannah aixeca admiració, i fins i tot adhesió al que diu i pensa, també s'entenen les reaccions contràries, com a mínim dels coneixedors de causa, no pas dels que parlen des de la llunyania i els posicionaments previs que també queden retratats en el pel·lícula. El conflicte es presenta quan pretén explicar, i per tant sembla que vulgui justificar, l'existència d'una màquina exterminadora tan perfecta com el nacionalsocialisme alemany. I posa el dit a la llaga quan reflexiona sobre el paper permissiu que van jugar no pocs jueus i la majoria d'alemanys  davant l'hecatombe que els va caure a sobre (vull citar aquí les honroses excepcions de Sofia Scholl i Dietrich Bonhoeffer, tanco parèntesi). Fins i tot avui dia encara és difícil comentar obertament alguns dubtes que es plantegen els historiadors. Com va ser possible la passivitat del poble jueu,i  de forma general de l'alemany davant l'adveniment del nazisme i l'aplicació de l'holocaust, fins arribar al col·laboracionisme obert tot i reconèixer que tot plegat era una monstruositat? Hannah Arendt fa una afirmació inquietant. Interpreta que això és possible mitjançant la despersonalització de l'individu exercida pel totalitarisme, és a dir, que aquest claudica de les seves possibilitats de pensar i actuar lliurement, i només obeeix a un sistema pervers com un engranatge més. Ve a dir que dins de cadascú, en potència, hi ha un Eichmann. Això trastoca la nostra visió de la justícia, perquè significa que elimina tota responsabilitat individual i per tant fa impossible qualsevol judici dirigit a una persona concreta. O si més no, el judici no és pel que ha fet, sinó pel que ha deixat de fer, que és pensar i actuar en conseqüència. A això en diu ella la banalització del mal, una expressió que ha fet fortuna. No cal dir que se li van tirar a la iugular, amb acarnissament i tot, però la seva pervivència demostra la grandesa, i gosadia, del seu pensament.
Un segon pensament que em ve al cap, també és inquietant, i és si en menor mesura, no estem tots plegats també infectats per una mena de virus de la banalització del mal, que no ens permet pensar per nosaltres mateixos i responem a estímuls primaris, de supervivència en el sentit ampli (psicològica, social, material), o pura comoditat. No estic dient que siguem col·laboracionistes d'un holocaust, de cap manera, però sí de perversions continuades del nostre sistema que ens enceguen i ens fan actuar menys lliures del que ens pensem. Un cert distanciament que necessita exercitar el pensament i assumir el risc de posar en crisi la  nostra escala, o escaleta, de valors, pot tenir resultats inesperats. I no cal imaginar grans cataclismes socials. A mitjans de la passada década, jo em sentia imbècil per pensar que això de les hipoteques de 30 o 40 anys que s'estil·laven eren una aberració, davant un discurs oficial que assegurava que eren la via del creixement i els preus dels pisos no tenien sostre. Em vaig resistir a entrar en el joc, i ara resulta que tot allò que deia és la cosa més òbvia del món. Qui no em diu que una idea més perversa que aquesta no ens pugui trastocar de nou a tots plegats?
 També, interessant-me pels seus pensaments entorn del mal radical, encarnat pel totalitarisme nazi com la forma més perfecta, m'ha fet pensar en la espantosa banalització del mot "nazi" que actualment s'estila. Només pot denotar primer, manca de respecte per la història, segon, molt mal gust, tercer, manca de recursos lingüístics i arguments, perquè qui recorre a aquests qualificatius, és com estampar una discussió a una via sense sortida. I és precisament aquesta banalització del llenguatge una de les eines que han utilitzat els totalitarismes per fer penetrar el seu missatge. Així que millor que callin, per decència, al marge de l'opció política sobre la qual s'escupi. S'entén també aquests discursos grisos,  que neixen d'una submissió encoberta al partit per part de la nostra trista clase política (amb alguna excepció, tot cal dir-ho). Pensar és transgressor.
 
 
 
 
 

dissabte, 13 de juliol de 2013

Lo riu és vida

 S'ha apaivagat ben ràpid, a nivell mediàtic, la polèmica sobre el nou pla hidrològic de l'Ebre, en que la mateixa Catalunya ha tingut una postura ambivalent. Per un costat, la comunitat de regants de Lleida junt amb els seus representants polítics, començant per l'alcalde de Lleida, Enric Ros, i també els regants del Delta, s'han mostrat complaguts amb la reducció de cabal que es destinarà a ampliar els regadius  a tota la conca, especialment a l'Aragó i la nostra plana. Parlo de memòria, però estem parlant d'uns quants centenars de milers d'hectàrees. A l'altre costat, han posat el crit al cel la Generalitat i el Conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, junt amb les organitzacions de protecció del medi ambient, en adduir que tant en les formes com en el contingut el pla és una aberració. El pla, per exemple,  preveu reduir el cabal anomenat ecològic de l'Ebre a unes 3000 Hectòmetres cúbics, quan sembla que els experts calculen que per evitar la degradació del riu i sobretot del delta, en caldrien més de set-mil.
 Hi ha vàries reflexions que em suscita tot plegat. Primer, no hi ha alternatives a la amplicació dels regadius mitjançant l'ús de més aigua? S'ha contemplat la possibilitat de promocionar-ne l'ús eficient i les tecnologies que permeten el seu estalvi? Temo que no, continuem amb la mentalitat de enlloc de mirar pel costat de l'eficiència i l'estalvi, tirar cap a l'ampliació d'un model obsolet. No aniria bé enviar als regants a fer una passeig pel desert del Negueb i veure com s'ho han fet els Israelians? En segon lloc, necessitem tantes hectàrees de regadiu? Ens falta menjar? Si observem el nostre model alimentari, conclourem que no, que més aviat caldria promoure sistemes per evitar el malbaratament de fruita i aliments. Certament, deuen pensar en l'exportació, però tornem a topar aquí amb el mite del creixement infinit en base a una economía clàssica i liberal.  En tercer lloc, cadascú mira pel seu propi profit. Als regants del pla de Lleida els importa ben poc el que ocorri riu avall. És trist, però és així encara que ho neguin. I no ho negaran directament, sinó argumentant com puguint que la solució técnica que els afavoreix és perfectament assumible. I aquí em sorgeix una altra qüestió. El cabal ecològic d'un riu, i de l'Ebre en concret, és una dada que es pot objectivar i per tant no admet massa discussió. Si el que s'està dient és que el Delta se'n vagi en orris amb unes quantes dècades, que es tingui l'honestedat de dir-ho amb veu alta. Als nostres fills els donarem per llegat una terra habitada per cuques i coloms de ciutat. Desencisa comprovar una vegada més com dins del nostre país, cadascú mira pel seu propi profit, sense la grandesa necessària per fer renúncies o pensar en models diferents que fossin més respectuosos amb el nostre país i els seus habitants, i pensessin amb honestedat en el futur que volem llegar.
 
 
 

dimecres, 10 de juliol de 2013

Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé

 La meva darrera víctima lectora ha estat Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. L'havia començat fa temps però no sé perquè només vaig arribar a la página quinze, i ara l'he llegit d'una revolada. Continuo en la meva línica ácrata malgrat els bons propòsits, de llegar allò que intuïtivament em cau a les mans, encara que vaig alternant amb alguns clàssics, com em vaig proposar ja fa temps. El llibre crec que és bo, literatura de la bona, entre altres raons pel personatge central, Pijoaparte, que és el naixement de tot un arquetipus, i la crítica àcida subjacent a la burgesia conformista catalana. També és un llibre que es pot llegar com una faula, sense final feliç, com la vida mateixa i fins arriba a ser angoixant com el Pijoaparte malbarata l'oportunitat, que potser tampoc era tal, per canviar la seva vida, el seu destí, topant-se amb una societat classista i hipócrita. Un altre dels temes que també tracta amb vehmència és la futilitat dels ideals, de les visions de futur que en el fons només es basen en postures snob o amb una perspectiva errònia de la realitat.
El Pijoaparte és un jove i atractiu immigrant andalús a la Barcelona de finals dels anys cinquanta, que sobreviu fent furts de motocicletes, i que somnia amb una vida diferent que trenqui el destí al qual sembla abocat, simbolitzat per la reclusió social al barri del Carmel de Barcelona. Tot li va en contra, fins i tot el seu mateix entorn que l'ofega i exhaureix la seva ànsia, i sobretot la classe social on voldria accedir, entre els catalans benestants. El seu amor per la Teresa és una doble esperança de redempció, com a persona i a nivel social. La Utopia per moments sembla possible. La Teresa, filla d'un burgès català, se sent captivada pel bell salvatge, que materialitza els seus ideals puerils d'una vida transgresora amb ideals proletaris, però que mai abandona les comoditats ni la condescendència de les classes benestants. El Pijoaparte en canvi és més realista, només vol sortir de la misèria sense elucubracions ideològiques petulants de l'entorn estudiantil de la Teresa. El miratge, per tots dos, s'esberla de forma fatídica, sobretot per part del Pijoaparte, i la Teresa desperta del seu somni petit-burgès i deixa morir el sentiment a les primeres de canvi per continuar tots dos una vida anodina i marcada des de bon començament.
 La técnica narrativa de Juan Marsè és impecable, enganxa des de l'inici tot i que de tant en tant utilitza alguns soliloquis i flaix-backs que descol·loquen el lector. I com a gran valor afegit, per mi el que realça tota l'obra, és el marc social i polític de la Catalunya d'aquells temps, el contrast de classes i que ho fan més entenedor que qualsevol text d'història i sociología. Gran literatura, doncs.