Follow by Email

dijous, 15 de març de 2012

Pensaments tot viatjant

Això són alguns pensaments, no gaire originals, que me'ls crec més o menys segons el meu estat d'ànim. Preneu-vos-els amb simpatia, si us plau.

Els ciutadans del nostre món, es podran dividir en dues classes socials, els que viatgen, i els que no.

Vivim en la quimera que viatgem, quan només ens transportem d'un costat a un altre. Per tant, hi haurà dues classes socials, els que es transporten i els que no.

Això de viatjar pot resultar ben decebedor, perquè pots acabar per trobar-te a tu mateix.

No hi ha manera de deixar-nos enrera, i qui ho creu, acaba enganyat.



Divertim-nos fins a morir, viatgem fins a morir.

El paradigma del viatger era l'Ulisses, ara som els il.lusos.

El veritable viatge el fem quan creuem el llindar de la pròpia casa per entrar-hi. La resta és fugida o una excusa per tornar.

La realitat sempre se'ns  esmuny, l'única manera d'aprehendre-la és assumir-ho.

El realisme màgic no és cap invent, la realitat resulta sovint ben irreal.

Només en l'encontre del tu a tu,esdevé el propi retrobament, però això  es pot fer sense ni tan sols creuar la  cantonada del nostre carrer.

Crec que si d'alguna cosa fugim inconscientment, és del terror íntim de saber que només és qüestió de temps que tots acabem fent la mateixa cara.

dimarts, 13 de març de 2012

San Juan Chamula

M'interno en el mercat de San Cristóbal de las Casas. Busco els colectivos que duen a San Juan Chamula. En un  petit solar les camionetes es disposen en filera, en un racó un aparatós altar amb la imatge de la Verge de Guadalupe encintada de llums com un arbre de Nadal. Les camionetes engueguen així que s'omplen  No hi ha horaris, és un fluxe continu de gent. Vint minuts de carretera bona, l'aire entra rabent per les finestres obertes i em fueteja el cabell. Els murs de ciment que voregen la carretera, està pintat un darrrera l'altre el mateix lema en lletres enormes, San Juan es territorio del PRI. Com si en arribar a Palau de Plegamans, hi trobéssim una pancarta, Palau és territori de CiU.

 San Juan Chamula comença en una avinguda vorejada de petits comerços. Artesanies, teixits, estatuetes de pedra i fusta, que he vist replicades mil vegades aquí a Chiapas i a Guatemala. Al fons, s'aixeca resplendent l'església com un vaixell ancorat enmig d¨un mar de tendals. Blanc que esclata com un mirall sota el sol, ribetejada de blau, despullada d'ornaments. En un costat s'arremolinen una munió d'homes, amb vestits tradicionals, gecs de llana blanca, barrets d'espart o d'ala. A l'entrada de l'Església he de pagar 20 pesos a un noi que s'hi està assegut, amb un somriure càndid, l`interior s'obre com una gruta misteriosa, m`acull l`olor a dolç encens. Tres domassos creuen la volta, en forma de triangle, les parets nues, dels amples finestrals entren feixos de llum, que il·luminen el fum de les resines que cremen.. El terra està cobert de feixos d'herba que també exhala. Als costats, arrenglerats els sants dins de vitrines, amb mirada brillant, com si els oprimís un contingut dolor. Santa Martha, San Juanito, Santiago Mayor i menor, e San Pedro de la Llave... Els locals aqui i allá s´agenollen al terra, encenen un cercle d'espelmes que claven amb quatre gotes de cera fosa sobre les llosses, i comencen a gesticular i  mormorar una lletania incomprensible; em pregunto què demanen, què esperen. Alguns departeixen, com si fos una àgora. Al voltant de l'altar, proliferen els Cristos, les Verges, i les flors. I entre aquest estrany papurreig, passegen turistes, calça curta, sabata de cuir i mitjó marró. Miren com si fos un museu vivent els orants, s'acosten i no dissimulen la mirada encuriosida, Quatre jovenassos americans intercanvien opinions tòpiques com si aspiressin a entendre alguna cosa M'arracono, no voldria sentir-me identificat, però no no ho puc evitar. En sóc un mes.
S'obre el porticó i entren una vintena més de turistes, trets de la mateixa Rambla Barcelonina. Es posen en un costat, i el portal gros es desplaça amb un retruny i entra una processó amb una Verge de mantell encartronat i mirada aterrida, entre copes que cremen encens, dipositen la imatge, els turistes s'arremolinen, no es pot fer fotos. Si algú en fa el gest, un local es mostra adust, com si  aprofités l´ocasió  per demostrar alguna mena d'autoritat. Una dona, fent tentines, s'acosta a un turista que li depassa mig metre, gras, el clatell com una gepa. Li besa les mans, l'abraça. Està èbria. Li dona conversa, quan veu que no se la pot treure de sobre, s'aparta bruscament per emmirallar-se en San Pablo menor.
  Decideixo sortir. Li pregunto al noi de la porta quan diuen missa. El diumenge a les vuit del matí. I si no els molesta tot això. Em diu que no. A ningú li deu molestar, aquí, que cada turista pagui 20 pesos, i em sento atrapat en l'engany. Creuo la plaça, la reunió s'ha dissolt. Només queda un home amb el gec blanc i el barret, assegut sota l'ombra que vocifera frases inconnexes. També està amb la pítima. Faig una foto a la façana, i me n´adono que la corona una inscripció que diu Hayuntamiento. Desfaig el camí, i prencel primer colectivo de tornada, amb la sensació que he perdut alguna cosa, i encara no sé què.
 Tinc la impressió que el turisme fa que tots els mons provin d'emmirallar-se i bastir-se la imatge que esperem d'ells, i tots plegats ens acabem perdent.

dijous, 8 de març de 2012

La febre de l'or a San Miguel Ixtahuacán

 Volia escriure sobre l'ascensió al volcà Tacanà, però tot passa tant intensament que se m'agombolen els temes. La febre d'or és el títol d'un llibre de Narcís Oller, també és el motiu d'algunes novel·les de Jack London en que descriu aquesta bogeria, i curiosament avui estava llegint un capítol del llibre de Stephan Zweig Momentos estelares de la humanidad, en que relata la dissort de Johann August Suter, el pioner de la colonització de l'alta Califòrnia que la descoberta d'or en les seves terres va produir-ne la devastació, i el va reduir a la mendicitat, quan era un dels homes més rics del segle XIX. Quan la misèria material i  la moral es marida amb la possibilitat del lucre ràpid i fàcil neix el monstre que portem a dins. Només mireu com es van comportar els primers colonitzadors espanyols a l'Amèrica. I si un país va mancat de recursos, també li mancaran els escrúpols per treure profit d'aquesta riquesa. Però a qui podem acusar, doncs, al pobre per ser pobre? Al minaire que no té cap altre possible jornal? A qui sense saber-ho engalantina arrecades en el seu obrador? A qui compra un present a qui estima? Dona la impressió que provar d'assenyalar un culpable és com abraçar una nebulosa. Potser estem tots enredats en la xarxa, però tenint això present, provaré d'aproximar-me a la realitat , jo que n'he tingut l'ocasió, sabent que sempre ballem amb la simplificació i la banalitat.
 Al departament de San Marcos abunda l'or. Es poden trobar pepites en els rierols. Això no és una benedicció, m'explica un nord-americà que treballa com a activista, amb la diòcesi de San Marcos. Les multinacionals mineres hi han posat l'urpa, treballen per aconseguir les licitacions d'exploració, primer, i d'explotació després. Ja hi ha una mina a cel obert treballant, en una localitat que es diu San Miguel de Ixtahuacán. L'explotació de l'or implica l'ús de cianur, i d'una quantitat immensa d'aigua. En una hora es consumeix l'equivalent d'aigua que gasta una família camperola durant anys. I l'explotació arrabassa les terres, expulsa els propietaris i desequilibra el fràgil sistema de conreus de l'altiplà. La societat i els indígenes estan molt sensibilitzats i això atura o ralentitza les noves licitacions. Però el govern no els recolza, hi veu una entrada de diners fàcil, són mines molt rentables sembla, i les multinacionals treballen a llarg termini, no tenen pressa, com si esperessin una fruita madura que ja recolliran. Certament, han après a anar amb guà de seda, maquillen la seva presència amb el que ara es diu responsabilitat social, bastint Centres d'Assistència Primària o finançant estudis ecològics o accions conservacionistes. Però és el mateix monstre disfressat. La campanya mediàtica està servida, ja hi ha informacions que parlen de sedició per part dels locals, per desacreditar-los. Les organitzacions internacionals vetllen com poden, no estan sols. Perque una mina, és una desgràcia, crea un sistema de dependència corrupte, desestructura la societat, destrueix la terra i la cultura que l'habita, atrau les màfies, la corrupció, la prostitució, desplaça a la població, ja hi ha un barri a San Marcos de gent que ve de San Miguel.És un esquema que es repeteix en aquests països. No parlo des del prejudici, sinó des del coneixement directe. Ho vaig veure a Montepuez, a Moçambic, on s'acaba de descobrir un jaciment de robins, me'n van oferir i els tinc fotografiats. S'ha creat una terra de ningú on han acudit hipnotitzats per un lucre fàcil gent des de Guinea Conakry, l'altra punta de l'Àfrica, Tanzania...s'ha arremolinat un poble de nova planta on hi campen les màfies i la prostitució, i la violència. L'exèrcit hi ha fet presència, i un ministre del país està prenent el control, per compte  i temo que lucre propi. Els locals només ho sofriran com una maledicció. El mateix ha passat en els mines d'or de sudàfrica, autèntics vectors del VIH, on acudeixen en massa joves moçambicans, que tornen a casa per morir de la Sida o la tuberculosi. Al Txad no s'han quedat curts amb el petroli, un bisbe local blasmava l'empresa xinesa que havia encetat el cercle viciós de la prostitució.  L'exercien les joves africanes a través de la tanca que separava els obrers xinesos desplaçats allí. A la selva peruana de Iquitos sé de primera mà que la Shell hi fa de les seves. El denominador comú és que els locals vueuen només passar davant dels seus nassos la hipotètica riquesa, i tot i les propines que rebin, al final s'arrisquen amb quedar-se en una misèria pitjor de la que tenien abans, o perden la potencial riquesa que hauria generat el país. A Sibinal treballen en aquest sentit, crear fonts de desenvolupament sostenible per crear una alternativa que immunitzi contra la fatídica temptació, per exemple amb el turisme ecològic. La zona és d'una riquesa ornitològica extraordinària.. Encara resisteixen, fins que algú pari compte que quan s'acabin els frijoles, l'or pot resultar força indigest. En tots els sentits. El nivell de conscienciació de la població és alt, fins i tot  miren suspectes qualsevol estranger que passegi sol, per si fos un agent de les empreses minaires. 
    Hi pensem en tot això quan comprem un d'aquests materials? Fa temps tenia un post preparat que comentava una entrevista al matí de Catalunya Radio, un comerciant d'or defensava aquest comerç, deia que quan hi ha excedents de menjar, l'or serveix com a reserva de valor i riquesa que es compra amb aquest excedent. Que vingui a passejar-se per aquí, aquest gamarús, i li prepararan huevos estrellados amanits amb or, a veure com li proven.  
 Aquesta és una foto de la mina que esmento, bonic oi? Si veiéssiu el paratge sobre el que han fet això...

diumenge, 4 de març de 2012

Sibinal

 Finalment, començo  desplaçar-me cap al Nord. He pres un colectivo fins San Marcos. Pel recorregut, que segueix paral·lel a la cadena central, he anat reconeixent tots els grans volcans, de sud cap al Nord, primer el Pacaya sempre escopint fum, el con perfecte del de Aguas que vigila Antigua, el Volcán de Fuegos que cada vint minuts deixa anar un bolet de cendra, l'adormitAcatenango, els reis del llac d'Atitlan, que llueix  enclotat com un immens mirall, Tolimán, Atitlán i San Pedro, i més enllà el Santa Maria, agut com una piràmide i el Tajumulco, el més alt de tots amb més de 4100 metres. A San Marcos, sis hores més tard, prenc un nou colectivo fins a Sibinal, al peu del Tacaná el segon més alt.
   El poble de Sibinal està aculat en una enorme caldera volcànica, coberta de bosc, darrera la qual s'alça el volcà, encara amagat. Tots els carrers estan suspesos en el pendís. 


 El dia s'ha aixecat amb un vent esverat que arrencava remolins de terra, i els galls s'arreceraven, no fos cas que els recordés l'oblidat art de volar. Els sostres d'uralita retrunyien, i els habitants, tots d'origen indígena, caminaven apocats. Això no m'ha impedit, amb la meva amiga Luce, de caminar fins vorejar la caldera i contemplar el Tacanà, esplèndid, que els núvols cobrien i descobrien apressats. Tota l'àrea té un gran interès ecològic, bosc d'alçada,  recer del Pinabete, una conífera endèmica (Abies guatemalensis) i ocells relictes com el Chipe rosado (Ergaticus versicolor) i el Pavo de Cacho (Oreophasis derbianus). El poble en sí, al caire de la frontera amb Mèxic, està format de carrers encimentats que semblen interminables tobogans, cases menudes i acolorides, camps de blat de moro i horts entremig, gossos mandrosos que cerquen l'ombra, comerços on s'acumulen fins el sostre paquets de galetes, fulles d'afeitar, paper de water, caramels, xampús i rampoines de tots tipus. Dinem en un menjador rònec, arròs covat i pollastre, servit per una velleta arrugada d'escasses i  grogues dents. Visitem alguns coneguts de la Luce. Aquí em sento un gegant, els habitants són menudets, i dins les cases es nota que estan dimensionades a la seva alçada. En una d'elles parlem amb don Antonio i la seva família. Ens explica les històries de la zona. Diu que ja quasi no queden habitants indígenes, que tots van fugir o els van matar durant les matances dels anys 1982-83, que hi havia una escola ocupada pels militars on van instal·lar el centre de reclusió, que qui entrava no en sortia viu, anava a parar directament a una fossa que havien obert al costat, i que per la nit se sentien els cops,els trets.  Els professors, els qui tenien formació, eren les víctimes preferides. Tot aquell que pogués ser líder o ajudés a pensar, en tenia prou per desaparèixer  amb impunitat. Eren els temps de la presidència d'Efraïm Rios Montt, un genocida grotesc, cruel i esperpèntic que ara estan jutjant. També ens ha explicat la darrera erupció del Tacanà, el 1986, i ha descrit perfectament la seqüència pileana, com diria un geòleg. Una tremolor contínua, no gaire intensa els dies previs, quan el magma profund s'obre camí, las tombas, sacsejades com si explotés quelcom en sota terra quan la càmera magmàtica s'ha format i s'obre camí per la caldera, i finalment les explosions i l'alliberament de material en el cràter en que tots els tremolors van emmudir. Dies després, pujaven  en  processó fins el cràter per fer oracions, llençar flors i apaivagar el gegant. Un dels seus fills m'ofereix un "moco", una fruita petita com una avellana, que quan la succioniodeixa anar una polpa enganxifosa i amb la textura exacta del moc. És dolç, saborós però l'aprehensió és més forta. M'ofereixen també alote, civada molta amb llet i cafè amb canela.

 El vent s'ha reposat, podem tornar a sortir al carrer sense aferrar els ulls ni que els cabells quedin enredats en la pols. Demà provaré de pujar el Tacaná, diuen que dalt de tot encara fumeja. La nit ha caigut ben serena, estrellada. Un predicador d'una església evangèlica trenca l'encant, des de dins d'un local on només seuen quatre persones i ell pregona dalt d'un púlpit, per un micròfon que atrona la nit amb missatges apocalíptics, que ressonen contra els murs de la mutanya. Desitjaria que un retruyn del volcà el fes callar d'una vegada.