dijous, 27 de juny del 2013

Nelson Mandela

 No és simplement una vida la que s'extingeix amb en Nelson Mandela, és un símbol, però el que no s'extingirà és el ble d'esperança per l'humanitat que significa la seva vida. És dels pocs, potser l'únic, líder mundial recent que ha meresecut el reconeixement unànim i sobretot espontani. Hi ha una certa sensibilitat col·lectiva que no acostuma a errar-la, que sap reconèixer aquelles persones que han aconseguit elevar el nivell d'humanitat, crec que simplement perquè hi reconeixem la veritat comuna que ens uneix, la darrera bondat que habita en tots. I perquè són un senyal d'esperança en l'obscuritat i mediocritat en que vivim submergits. Del Nelson Mandela en vaig llegir una primera biografia quan encara no estava alliberat de Roben Island, on va estar enclaustrat vint-i-set anys per la seva lluita contra l'Apartheid . Recordo que la vaig completar, sui generis, amb un petit epígraf en que esperava el seu alliberament.  El més extraordinari d'aquest home és que en obrir les portes d'aquesta infame presó, no en va sortir un home ressentit, amargat i envellit, sinó un líder somrient, afable i conciliador. Si mireu les fotografies del Mandela jove, quan militava en el ANC (African National Congress)  i fins donava suport a la lluita armada, i el dels primers anys després del seu alliberament quan va assolir la presidència de la república Sudafricana, veureu el canvi del rostre, des d'un esguard adust, fosc, que covava odi, a l'home feliç i generós de la maduresa. Després he pogut conèixer el país més de prop, he visitat els remanents de la cultura Boer, el museu de l'apartheid a Johannesburg i Soweto. Quan un esperit és capaç d'elevar-se per sobre dels seus comprensibles resentiments i estendre lligams d'entesa i consens, només carregat amb l'autoritat moral que li dona ser capaç de generar aquesta empatia i capacitat de perdó després de tants anys de reclusió, també eleva les nostres vides més enllà dels petits horitzons que ens plantegem. És depriment contrastar-ho amb els actuals líders, a tots nivells, que pul·lulen pel nostre món, amb unes mires tant curtes però alhora revifa l'optimisme que de tant en tant emergeixin en la Història aquests personatges. Per això, mereix el nostre agraïment, i una oració de gràcies per una vida tant fecunda. Gràcies Madiva! Que el Déu en qui sempre has cregut, et cuidi i et guardi en el teu darrer gest!






dilluns, 17 de juny del 2013

Recuperem a Kant

 Tinc la impressió que en temps de bonança teníem també els sentits, i els sentiments, adormits. Hem estat fent la vista grossa davant de coses, fets, actituds, que ara ens semblen aberrants. I aquesta actitud s'ha infectat fins les més altes esferes on ha confluït aquesta deixadesa moral, potser ètica, amb un sistema partitocràtic que afavoreix l'opacitat i el desontrol democràtic, i les vaques grasses, que més que grasses, eren com el bou del patufet, ple de gasos que finalment han explotat per empudegar-ho tot. Només així s'entén l'existència de personatges, cleptòmans, com Millet, Bárcenas, Blesa, Díaz Ferranz, Urdangarin, Matas i els que no sabem o no sabrem mai.
A mi m'ha fet pensar en els principis morals que finalment ens haurien de regir si no volem ser animalons sotmesos al que ens vingui de gust, i que només saben respondre a un sistema punitiu. Això no és nou, només faltaria, entre d'altres s'ho va preguntar Immanuel Kant (1724-1804), i es va basar en una concepció de l'home que no és tant òbvia però sí trascendental: que som racionals i lliures, o com a mínim que en som capaços de ser-ho en algun moment (alguns esforçant-s'hi molt, això sí). Ser racional i lliure vol dir que sóc capaç de prendre decisions lliurement només amb la meva consciència per testimoni.  És a partir d'això, que es fonamenta la nostra dignitat, i des d'on es formulen els dos grans principis morals: el principi d'autonomia i la unversalització de la màxima moral. És a dir, només són vàlides les lleis que cadascú es dona per sí mateix, i que alhora són universalitzables (es poden convertir en una llei universal), i per tant la seva validesa rau més en el principi que la sosté (dignitat de la persona), i no pas en les conseqüències que se'n derivin, com seria per exemple el pur utilitarisme. Quan ens referim a una llei universalitzable, diem que aquesta és aplicable a nivell general i respecte un altre principi encara més pregon: no vulguis pels altres el que no vols per tu mateix. Però aquestes lleis no poden ser proposades des de fora, ni legislades, sinó que han de sortir d'un mateix, han de ser autònomes i ens les hem de donar a nosaltres mateixos, des de la consciència, per fer-les vàlides (principi d'autonomia). Això que sembla una palla mental, té una extraordinària profunditat. Perquè en el principi d'autonomia rau la dignitat de la persona, el que sóc i la validesa dels meus actes. Caricaturitzant, una persona que creu que matar al veí és bo, serà  de fet un assassí que simplement per por a la punició no escanyarà ningú. Per tant, serà de fet un assassí.
Ha estat mai el tal Bárcenas un home que s'hagi donat autònomament una llei universalitzable? Convindrem que no, i aquí recuperem una observació paradoxal que Plató, en boca de Sócrates, ja va deixar palès en el seu diàleg Gorgias, allà pel segle IV abans de Crist: el pitjor càstig d'una injustícia, se l'enduu qui l'ha comès al marge que se'l castigui o no. Els seus interlocutors no entenien això, i deien amb tota lògica que qui més ho pateix és aquella víctima quan a més no s'aplica la justícia a l'agressor. Perquè penso que Sòcrates (o Plató en boca de Sòcrates) ja intuïa els principis de la moral Kantiana, i és que sense veritable autonomia personal, es traeix l'essència de tot home, és a dir no és lliure ni racional. Aquests homes, doncs, han perdut la dignitat en el sentit més ple de la paraula, ves per on. I el pitjor que els pot passar és que algun dia es mirin en un mirall i no s'hi reconeguin. Chúpate esta, lorito! (això darrer no és ni de Kant ni de Sòcrates).