Follow by Email

dimarts, 12 de febrer de 2013

Deliri col·lectiu

Estic per començar a no prendre'm seriosament aquest país, entenent país per un espai geogràfic amb prou indefinició per a que hi càpiguen tants disbarats. Us proposo un experiment a veure què us sembla. Llegiu el següent text, sinopsi inicial d'un relat de novel·la negra.

 Un home va mantenir una relació sentimental amb una dona durant dos anys. Quan aquesta relació es va trencar, aquesta noia va reunir-se amb una altra dona de certa reputació per explicar-li que el seu ex-amant evadia diners en metàl·lic, fins 400.000 euros en bitllets de 500 i 200 euros, des d'Andorra, fruit de negocis que tenien el centre d'operació a Londres als quals mantenia informada a la seva mare que actuava com a tapadora. Dos anys després, aquestes converses surten a la llum pública perquè uns detectius privats van gravar-les en el bar o restaurant on les dues dones es van trobar.

 Molt bé, resulta un pròleg incitant. Però ara posem noms i cognoms. El suposat evasor és el primogènit de Jordi Pujol i Marta Ferrusola, la dona amb la que l'amant va mantenir la conversa era l'aleshores senadora Alícia Sánchez Camacho, actual lideressa del PP a Catalunya, i els detectius privats van ser contractats per càrrecs del PSC del moment. Sigui tot inventat, que no ho és, com a mínim l'ara famosa conversa va tenir lloc i va ser gravada, el sol fet que es pugui ordir una trama d'aquest tipus en el cor mateix de la política catalana no és que faci riure, és que provoca un riure histèric que després deriva en plor desconsolat. No és que la realitat superi la ficció, sinó que la realitat s'ha convertit en un deliri, sobre el qual encara els polítitics pretenen fer ponderacions serioses! Si el nostre país accepta tanta tonteria és que mereixem enfonsar-nos més encara.  Per escudar-me d'un escepticisme que fàcilment derivaria en cinisme i finalment desembocaria un nihilisme d'on no voldria sortir per por a la decepció que sempre assetja, només em queda no prendre'm seriosament ni els polítics, ni els periodistes ni la mare que els va matricular. Per què no els fem fora d'una vegada? Perquè el més preocupant és que estem normalitzant aquestes coses, com si fossin agents infecciosos que ens han parasitat les neurones. Per cert...Benito...ha muerto!


dilluns, 4 de febrer de 2013

Corrupció

 No és massa original penjar un post sobre corrupció aquests dies, però no està de més fer-ne algunes reflexions genèriques. M'agradaria, parlar-ne de les dimensions i el que se'n pot concloure. Primer, que algú arribi a acumular 22 milions d'euros, mareja. Cal molta voluntat per fer això, i molt d'esforç i imaginació per gastar-los en una sola vida que ja és prou avançada. Jo només puc arribar a la conclusió que cal una mentalitat malaltissa per acumular aquests diners que no donen res, perquè ni s'inverteixen ni s'utilitzen per cap altra finalitat com no sigui criar pols. El tal Bárcenas, pretenia així escudar-se en una falsa seguretat, davant el terror inonscient de la iniquitat de la vida? Sé d'una senyora que va morir passats noranta anys, i que en el moment de desfer-se'n del seu antic pis, els seus parents més propers van començar a trobar diners en metàl·lic amagats en pots de vidre, sota rajoles i en les calaixeres, fins sumar una bona pessigada de milions de pessetes. Era per ella un coixí ful per sentir-se segura contra les terribles certesa de la mort, que tot i així va arribar sense que se'ls gastés. Com a mínim els antics faraons s'ho creien de veritat i acumulaven fastuosos aixovars funeraris. L'afany acumulador pot tenir perfectament aquest origen, fet que denota una manca de solidaritat pels altres que també estem subjectes a la mateixa condició i una fragilitat mortal de la pròpia escala de valors.
L'altre fet és que a més aquests diners estiguin en un compte a l'estranger, on a més de mantenir-los amagats, estan lliures de tributar pel bé comú de tots els ciutadans. Ni civisme, ni res, encara agreujat per ser militant i un responsable notable d'un partit que es caracteritza pel seu patriotisme.
El darrer fet és la manca de vergonya. El tal Bárcenas se'l va veure fa poc dinant en un restaurant de Baqueira, a Urdangarin s'estava a la final de la copa del món de Handbol i l'ex-president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán donava recomanacions d'austeritat als treballadors mentre evadia fons, enfonsava empreses i guardava 150.000 euros en metàl·lic a casa seva. No dic que hagin de caure en l'ostracisme social, tothom, fins i tot ells, mereixen el dret a la rehabilitació, però es dona una imatge de normalitat que es pren primer com insult, segon, com una indiferència que immunitza l'escàndol. Escàndol, paraula aquesta que s'ha gastat, però que caldria recuperar amb tota la seva grandiloqüència.
Dues conseqüències indirectes de tot plegat, són primer l'establiment d'una mena de règim polític que s'ha vingut a anomenar cleptocràcia. Qui no estafa o roba o es fa el pícar, a tots nivells, des de l'abús de prestacions socials al desfalcament de diners públics, és tonto. I en segon terme, que s'esvaieix el sentit de presumpció d'innocència, pel de presumpció de culpabilitat i de retuc en un fonamentat pessimisme antropològic. Tots els polítics estan sota sospita. I això no pot ser bo, perquè sense honestedat, tenim el terreny adobat per la demagògia, la tirania, i  finalment la violència i l'anarquia. Estem cavant  la nostra pròpia fossa com a societat, com a civitas.